Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12422

[04/03] «Avenir» - Tannenbaum - Theureau - Moreno - Portales - Amat - Rubio - Alberola - Delgado - Vallejo - Aldave - Mantovani - Benaiges

0
0
[04/03] «Avenir» - Tannenbaum - Theureau - Moreno - Portales - Amat - Rubio - Alberola - Delgado - Vallejo - Aldave - Mantovani - Benaiges

Anarcoefemèrides del 4 de març

Esdeveniments

Capçalera del primer número d'"Avenir" amb una nota manuscrita de Cortiella: "Periòdic anarquista, el primer i únic, fins al present, en català, segons creu el seu fundador i director Felip Cortiella. Barcelona, juny de 1920" (Biblioteca de Catalunya)

- Surt Avenir:El 4 de març de 1905 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista Avenir. Publicació setmanal de nous horitzons de perfecció. Fundada i promoguda per l'escriptor i dramaturg llibertari Felip Cortiella i Ferrer arran de fracassar en l'intent de crear un centre cultural obrerista (Centre Fraternal de Cultura). La publicació sortia en català, amb alguns articles en castellà i en francès, i els col·laboradors (Felip Cortiella, Jaume Bausà, Josep Mas-Gomeri, Claudio Jóvenes, Pere Papiol, Maria Vila, Josep Yxart, J. Pérez Jorba, Valentí Giménez, J. Uson, Josep C. Noguera, Pere Esteve, Ernest Vendrell, etc.) formaven una barreja entre anarquisme, sindicalisme, naturisme, intel·lectualitat noucentista i catalanisme progressista. Publicà textos d'autors no catalans, com ara Kate Austin, Jean-Marie Guyau,Élisée Reclus, Henrik Ibsen, Charles Albert, Jean Grave, etc. La revista volia succeir i superar les revistes modernistes des del punt de vista de la militància obrerista. Va criticar durament el politicisme dels medis obrers i el catalanisme burgès, a més de l'autoritat, l'Estat, l'Església i el capitalisme. Se'n van editar cinc números, l'últim l'1 d'abril de 1905. Aquesta publicació també edità fulletons sota el títol «Biblioteca d'Avenir», amb textos de Felip Cortiella, Maria Vila, Octave Mirbeau, Henrik Ibsen, Lucien Descaves i Paul Hervieu.

Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

Enric Gallén: «Felip Cortiella i Ferrer», en Història de la literatura catalana, 8. Ariel. Barcelona, 1985. pp. 427-429

Inventari del Fons Felip Cortiella de la Biblioteca de Catalunya

Enric Olivé i Serret:«Catalanisme i anarquisme. L'anarquisme i el fet nacional català (1900-1907)», en Mayurqa, 18 (1978-1979), pp. 21-27

Anarcoefemèrides

Naixements

Frank Tannenbaum (1915)

- Frank Tannenbaum: El 4 de març de 1893 neix a Brody (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment pertany a Lviv, Ucraïna), en una família jueva pagesa, l'historiador, sociòleg, economista, criminalista, sindicalista i activista llibertari Frank Tannenbaum. En 1904 emigrà amb sos pares i sos germans petits (Louis i Estelle) als Estats Units d'Amèrica. En una granja de Berkshire Hills (Great Barrington, Massachusetts, EUA) passà la infància i assistí a l'escola elemental, alhora que estudià les bases teològiques del judaisme. Quan tenia 13 anys marxà a la ciutat de Nova York, treballant durament en diferent feinetes (mosso, ascensorista, cobrador d'autobusos, etc.). Durant les nits estudià a l'Escola Moderna Ferrer de Manhattan i entrà en contacte amb el moviment anarquista, coneixent a diferents activistes i intel·lectuals llibertaris (Emma Goldman, Alexander Berkman, Lincoln Steffens, Sasha Berkman, etc.). A mitjans de 1910 s'afilià al sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), del qual esdevingué ràpidament un destacat militant. L'1 de març de 1914 encapçalà una marxa de l'Exèrcit dels Desocupats, grup format per uns tres-cents treballadors sense feina, que ocupà pacíficament l'església de St. Alphonsus, al West Broadway del sud de Manhatttan, demanant pa i sostre; dies després a aquesta iniciativa es van anar sumant altres concentracions a altres esglésies, demanant una jornada laboral màxima de vuit hores diàries i un salari mínim de tres dòlars al dia. Detingut per aquest fet, va ser portat a la penitenciaria de Blackwell's Island de Nova York; en el seu judici es defensà ell tot sol i va ser condemnat a un any de presó i a 500 dòlars de multa. Entre 1915 i 1916 participa activament en les vagues de les refineries petrolíferes de Bayonne (Nova Jersey, EUA) i el juny de 1915 va ser detingut com a «agitador» –Emma Goldman va escriure sobre la seva detenció i empresonament en les seves memòries Living my life (1931). Max Eastman li va oferir una feina temporal en el periòdic Masses,òrgan wobblie, on col·laborà durant tres mesos i on va escriure tres articles sobre les condicions i les precarietats de la vida carcerària. Amb aquest punt de partida, s'interessà per l'anàlisi sociològic del crim i per l'organització de les presons nord-americanes, recorrent setanta penitenciaries. Gràcies al seu amic Thomas Mott Osborne, director de presons, obtingué, amb identitat falsa, un confinament voluntari d'una setmana a la presó de Sing Sing i amb aquesta experiència va escriure tres llibres: Wall Shadows. A Study in American Prisons (1922), Osborne of Sing Sing (1933) i Crime and the community (1938). L'estiu de 1915 ingressà al Columbia College, on conegué l'editor jueu Joseph Freeman, que més tard publicarà les revistes The Liberador i The New Masses. En 1917 ingressà en el sindicat reformista American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball). Entre agost de 1918 i febrer de 1919 realitzà el servei militar en un destacament de Carolina del Sud i en aquest temps pogué observar de prop les plantacions de cotó, el racisme i la violència del Ku Klux Klan, experiència que li va servir per al seu llibre Darker phases of the South (1924). En 1921 es graduà amb menció honorífica en Economia i Història al Columbia College i aconseguí entrar en la prestigiosa societat acadèmica Phi Beta Kappa. En 1921 publicà la seva primera obra, The Labor movement. Its Conservative Functions and Social Consequences, que dedicà al professor anarquista John Dewey. Entre 1922 i 1923 col·laborà en la revista Century i viatjà a Mèxic per conèixer de base la seva problemàtica política i social. En 1924 aquesta revista canvià el nom per Survey i passà a ser dirigida per Thomas Mott Osborne, col·laborant intel·lectuals esquerrans de primera línia (John Dewey, Samuel Gompers, Ernest Gruening, Samuel Guy Inmman, etc.). Com a corresponsal a Mèxic d'aquesta revista, realitzà nombroses entrevistes a personatges en ple procés revolucionari (Plutarco Elías Calles, Felipe Carrillo Puerto, Manuel Gamio, Carleton Beals, Pedro Enríquez Ureña, José Vasconcelos, Ramón Negri, Dr. Atl, Diego Rivera, etc.), a més de escriure articles sobre diversos temes mexicans (la revolució, la reforma educativa, l'estabilitat política, la reforma agrària, les associacions agràries i laborals, les relacions Església i Estat, l'art, l'indi, etc.), recorrent els Estats Units de Mèxic de punta a punta. En aquesta època formà part de la Confederació Regional Obrera Mexicana (CROM). En el seu segon viatge a finals de 1923 i 1924 fou testimoni dels conflictes entre Álvaro Obregón i Adolfo de la Huerta (Rebel·lió delahuertista), fent costat el primer. A finals de 1924 amb Samuel Gompers com a delegats de l'AFL viatjaren des de Texas a la ciutat de Mèxic per assistir a la presa de possessió de Plutarco Elías Calles el 30 de novembre. Realitzà diverses investigacions sobre l'educació rural mexicana i fou assessor del president Lázaro Cárdenas, que esdevingué un dels seus millors amics. En aquests anys va estar constantment vigilat per agents de l'FBI. A Washington ingressà en el primer programa de doctorat de l'acabada de crear Facultat d'Economia de Brookings Institution i escrigué la tesi The mexican agrarian Revolution, que fou publicada en 1929. En 1932 ensenyà criminologia a la Universitat de Cornell. En 1935 entrà com a professor d'Història d'Amèrica Llatina a la Universitat de Columbia (Nova York) i en 1944 fundà la càtedra «Latin American Seminar» en aquest centre universitari. En 1965 es retirà de la tasca docent. Entre les seves obres destaquen Wall Shadows (1922), The Mexican agrarian revolution (1930), Peace by revolution (1933), Whither Latin America? (1934), Slave and citizen. The Negro in the Americas (1947), Mexico: the struggle for peace and bread (1950), Crime and the Community (1951), A philosophy of labor (1951), The United States and Latin America (1959) i Ten Keys to Latin America (1962), entre d'altres. Frank Tannenbaum va morir l'1 de juny de 1969 a Nova York (Nova York, EUA). El seu arxiu es conserva a la Biblioteca Butler de la Universitat de Columbia.

Frank Tannenbaum (1893-1969)

***

Notícia de la detenció de Marius Theureau apareguda en el diari parisenc "Le Rappel" del 21 de juliol de 1926

- Marius Theureau: El 4 de març de 1893 neix a París (França) el pintor decorador anarcoindividualista i antimilitarista Marius Ferdinand Theureau. Era fill d'un guardià de la Pau. Des de 1923 mantingué correspondència amb E. Armand a fi i efecte de trobar una comunitat per veure-hi. El novembre de 1924, durant el V Congrés de la Unió Anarquista (UA), va ser nomenat membre del consell d'administració del diari Le Libertaire. El 20 de juliol de 1926 va ser detingut a París, juntament amb André Daudel, Léon Rollet i Roger Bodeven, per repartir pamflets en suport dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En la primavera de 1927 partí, amb sa companya Fernande Miquet i l'escriptor Georges Vidal, cap a Costa Rica per a organitzar-hi una comunitat anarquista. Entaulà una estreta relació amb Miguel Palomares, un dels animadors de la Colònia de Mastatal (Puriscal, San José, Costa Rica), fundada per Charles Simoneau (Pedro Prat). Durant l'estiu de 1927, en el diari El Sembrado.Le Semeur de Santiago de Puriscal (Puriscal, San José, Costa Rica), llançà amb Palomares un projecte d'associació de suport a les persones que es volien instal·lar a Costa Rica, però per diverses raons el projecte fracassà, retornà a França i se separà de sa companya. A París fundà, amb altres companys (Lucien Barbedette, Sébastien Faure, Victor Margueritte, Victor Méric, etc.), la «Lliga dels Refractaris a totes les Guerres», que publicà entre octubre de 1927 i desembre de 1932 13 números de Le Réfractaire, el seu òrgan d'expressió. El febrer de 1931 va ser nomenat administrador d'aquesta lliga en substitució de A. Martin. En aquesta època vivia al número 12 del carrer Vicq-d'Azir, al X Districte de París, seu de la seva Cooperativa d'Edicions Franco-Espanyola, que publicà traduccions al castellà d'obres d'anarquistes francesos, com ara Sébastien Faure. Partidari de l'anomenada«síntesi anarquista»‒formulada per Sébastien Faure i que volia agrupar totes les tendències de l'anarquisme‒, abandonà l'UA i entrà a formar part de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), fundada per Faure. En 1928 representà l'AFA en el Comitè de Defensa Social (CDS) i l'any següent va ser nomenat secretari del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA). En 1929, quan vivia al número 84 del bulevard de Port-Royal, al V Districte parisenc, participà en la constitució de la colònia infantil llibertària «Nos enfants à la campagne» (Els nostres infants al camp), grup format per Pierre Lentente, Maurice Langlois, Gaston Rolland i Jane Morand, els quals acollirien a casa seva durant l'estiu cinc infants de companys. Des d'aleshores i fins el 1939, data en la qual es tornà a casar, participà activament en el grup editor de La Voix Libertaire, periòdic publicat a Llemotges (Llemosí, Occitània) en el qual també col·laborà. En aquests anys, a més de les publicacions citades, publicà articles en L'Anarchie (París, 1926-1929), Le Réveil du Bâtiment (Lió, 1927-1932) i L'Éveil Social (Aulnay-sous-Bois, 1932-1934), a més de L'Encyclopédie Anarchiste. En 1935 el seu nom figurava en la llista de domicilis d'anarquistes a controlar establerta per la policia. Durant els anys cinquanta signà nombrosos articles en Le Monde Libertaire,òrgan de la Federació Anarquista (FA), i posteriorment fou membre de «La Ruche Culturelle et Libertaire», formada al voltant de May Picqueray i que agrupava conferenciants i artistes llibertaris. A començament dels anys seixanta es tornà a casar amb una assistenta social molt més jove que ell. És autor dels llibres L'Église et la guerre (1928),Les crimes du militarisme (1930?), L'objection de conscience et l'idéal anarchiste (1930?) i Heureux les pauvres d'esprit! (1966). Marius Theureau va morir el febrer de 1969 a Les Pavillon-sous-Bois (Illa de França, França), on residia, i fou enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise el 5 de febrer d'aquell any.

***

José Moren Torres, segon per l'esquerra amb granota obscura, en una cooperativa de forners acomiadats durant les vagues dels anys trenta a La Corunya

- José Moreno Torres: El 4 de març de 1904 neix al barri de Vioño de La Corunya (La Corunya, Galícia) l'activista anarquista i anarcosindicalista José Moreno Torres. Fill del destacat anarquista José Moreno Bello i de Dominga Torres, fou forner de professió. De jove emigrà a Nova York (Nova York, EUA), on va fer feina en la fàbrica Singer i milità en el moviment anarquista de l'emigració gallega. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball de La Corunya, fou president del seu Sindicat d'Oficis Diversos el juny de 1931. Soci de «Germinal», en fou vocal aquell mateix any. També va ser militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de la qual fou un dels màxims representants durant els anys republicans. Entre 1930 i 1934 col·laborà en Solidaridad Obrera de La Corunya, periòdic que dirigí en 1934. El setembre de 1931 representà els forners en l'Assemblea de La Corunya i s'alineà amb els més radicals. El 12 de febrer de 1933 fou delegat dels forners, del qual n'era president, en el Ple Regional confederal i substituí Villaverde en el càrrec de secretari de la Regional fins a finals d'any, quan passà a la clandestinitat i fou reemplaçat per Méndez. Entre 1931 i 1933 realitzà nombrosos mítings (La Corunya, Cambre, Laracha, Elviña, Ferrol, Orense, Santiago, Cee, Corcubión, Santa Cruz, Verín, Tuy, Padrón, Noya, Monforte, Chapela, Oza, Tomiñó, San Pedro de Nos, Lugo, Arteixo, Borroa, Chanela, Vigo, Puenteceso, Sada, Moaña, Eirís, Villagarcía, Betanzos, etc.). Fou detingut arran de la vaga general de La Corunya de maig de 1933. En 1934 també va ser apressat després d'un míting d'Azaña a La Corunya i com a director del periòdic regional. Aquest any també col·laborà en CNT. A finals de 1935 intervingué en mítings a La Corunya i Lugo amb Frederica Montseny, Baella i Sendón; i també a San Pedro de Nos, Cambre, Corcubión i Cecebre. El gener de 1936 va fer mítings amb Amil, Baella i Vitales a Sada. Aquest mateix any representà els cervesers a La Corunya, la Federació Local i Irijoa en el Congrés de Saragossa de la CNT. El juliol de 1936 fou elegit secretari de la CNT de La Corunya i amb aquest càrrec s'integrà en el Comitè de Defensa el 17 de juliol, parlant en l'assemblea de l'endemà a la plaça de toros, i dirigint la resistència contra el cop feixista. Quan les tropes franquistes triomfaren, restà amagat uns mesos als túnels dels ferrocarrils fins que pogué fugí a Astúries amb una motora pesquera («La Libertaria») des d'As Xubies, gràcies al suport dels militants del sindicat «El Despertar Marítimo». Des del desembre de 1937 fou tinent a Gijón i després comandant en el «Batalló Galícia» de la Divisió Asturiana de Xoc de l'Exèrcit Republicà, el qual dirigí al Front Nord (País Basc, Cantàbria i Astúries) contra les tropes feixistes italianes, nazis alemanyes i colonials marroquines. En l'ofensiva de febrer de 1937 va ser ferit en un peu. Fou membre del grup«Tierra» de la FAI i un dels fundadors de l'Agrupació Confederal Galaica. Quan caigué el front asturià, s'internà per les muntanyes gallegues i lluita fins a la seva mort. José Moreno Torres fou capturat, torturat i assassinat per un escamot de falangistes i de la Guàrdia Civil el 29 d'octubre de 1937 a l'Alto del Acebo (Grandas de Salime, Astúries, Espanya); la mateixa sort tingueren 16 companys seus. Les seves restes foren llançades en una fossa comuna.

***

Suceso Portales

- Suceso Portales:El 4 de març de 1904 --algunes fonts indiquen el 8 d'abril de 1904-- neix a Zahínos (Badajoz, Extremadura, Espanya) la militant anarquista i anarcofeminista María Suceso Portales Casamar. En 1934 va començar a militar activament en el moviment anarquista i a treballar com a modista. Va participar activament en la creació del col·lectiu anarcofeminista «Mujeres Libres» l'abril de 1936 i va col·laborar en la revista cultural i de documentació social del mateix nom que va començar a aparèixer el maig de 1936. Quan esclata la revolució de 1936, s'hi afegeix amb entusiasme. A Guadalajara fa de propagandista i assessora dels agricultors. El 20 d'agost de 1937, a València, participa en el primer congrés nacional dels grups de dones anarquistes federades. Secretària del subcomitè nacional de«Mujeres Libres» a València (1938), va participar activament en escoles i institut de«Mujeres Libres», en la campanya d'extensió de «Mujeres Libres» entre les pageses de Guadalajara i en l'organització de la Granja Escola de Sant Gervasi. En octubre de 1938 participa en els preparatius de la Conferència Nacional de«Mujeres Libres» a Barcelona i en el famós ple del Moviment Llibertari presentarà un informe de«Mujeres Libres» amb Pura Pérez. Després de la desfeta del 1939 Suceso Portales serà un d'aquells 184 exiliats que arribaran al Regne Unit a bord del vaixell Galatea procedents d'Alacant. Troba  refugi polític a Londres, protegida per la família Peggy Spencer. Va participar en les publicacions del nucli llibertari britànic (España fuera deEspaña); va tenir bons contactes amb la resistència a Madrid, amb els presos, ja que son germà era a la presó, i va participar en totes les manifestacions públiques que es van celebrar a Londres: la nit del 20 de febrer del 1952, contra els cors i danses del Ministeri d'Informació i Turisme, al teatre Stoll, per salvar la vida a 12 condemnats a mort a Barcelona; contra la visita del ministre d'Assumptes Exteriors franquista, Castiella, el juliol de 1960; contra la visita de Fraga Iribarne, el novembre de 1963; etc. En 1962 reprèn contacte amb militants llibertàries refugiades a França i editen a Londres, en novembre de 1964, la revista Mujeres Libres, portaveu de la Federació del Moviment Llibertari a l'exili (en edició trilingüe). En 1972 s'instal·la prop de Sara Berenguer a Montady, prop de Besiers (Occitània), on continuarà la publicació de la revista fins a 1976, data en la qual la revista reapareix a Espanya. En els anys 80 va residir a Novelda (Alacant). En maig de 1997 va participar a Madrid en la celebració del 60 aniversari de «Mujeres Libres». Va ser companya d'Acracio Ruiz. Va escriure per a FrenteLibertario. Suceso Portales va morir el 23 de gener de 1999 a Sevilla (Andalusia, Espanya).

***

Confederal victoriós davant la Caserna del Bruc a Pedralbes (Barcelona, 19 de juliol de 1936)

- Rafael Amat Picón: El 4 de març de 1907 neix a Alicún (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Rafael Amat Picón. De jove emigrà a Catalunya i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). A la Torrassa de l'Hospitalet, on vivia, conegué Carmen Varga, activa participant en les activitats de l'Ateneu de les Joventuts Llibertàries d'aquest barri. El juliol de 1936, amb l'aixecament feixista, intervingué en l'assalt de la caserna d'Infanteria del Bruc de Pedralbes, que passà a dir-se «Caserna Bakunin». Després lluità als fronts com a comissari de batalló. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat als camps de concentració. En 1945 viva a Marsella i més tard va fer de pagès a Sant Romieg de Provença. En 1948 sa companya creuà la frontera gala i es reuní amb ell. De bell nou a Marsella, ocupà la tresoreria de la Federació Local de la CNT durant molts anys. Carmen Varga morí el 13 de desembre de 1965 a Airaga amb 54 anys. Rafael Amat Picón va morir en 1991 a Airaga (Provença, Occitània). Son germà Luis també va ser militant confederal.

***

Luis Rubio Chamorro (2005)

- Luis Rubio Chamorro: El 4 de març de 1918 neix al barri de Las Letras de Madrid (Espanya) l'anarquista, i després republicà, Luis Rubio Chamorro. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'afilià a la Federació Universitària Espanyola (FUE) i, posteriorment, a les Joventuts Llibertàries. Durant tres anys dirigí i col·laborà en el setmanari Juventud Libre. També publicà articles en la revista Estudios. El 4 de març de 1935 ingressà en l'Ateneu de Madrid de la mà de Luis Hernández Alonso. El febrer de 1937 fou delegat per la Regional del Centre al Ple Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Apassionat del dibuix, estudià arquitectura, alhora que il·lustrà llibres i publicacions. Quan esclatà la Guerra Civil s'incorporà al front com a voluntari i participà en la defensa de Madrid. Després s'integrà en la XIV Divisió, dirigida per Cipriano Mera, i arribà a ser capità del seu Estat Major, combatent a Guadalajara. Després passà al XVI Cos de l'Exèrcit republicà a València. Quan acabà la guerra, intentà prosseguir els seus estudis, però va ser detingut i tancat a la presó madrilenya de Fuencarral. Després de passar per diversos presidis, inclòs el d'Alcalá de Henares, fou alliberat i immediatament intentà reconstruir la FUE amb altres universitaris (Nicolás Sánchez Albornoz, etc.). Participà en la preparació de la cèlebre fuga de Cuelgamuros (Valle de los Caídos). En 1946 va ser novament empresonat i patí els treballs forçats i les cel·les de càstig. Va ser torturat pel comissari Roberto Conesa, per la qual cosa li van quedar greus seqüeles en la visió. Després de complir 11 anys de presó es va reincorporà a la lluita antifranquista clandestina des del republicanisme i fou un dels reorganitzadors d'Izquierda Republicana (IR, Esquerra Republicana), de la direcció executiva de la qual va pertànyer durant els anys del postfranquisme. En 1967 es casà amb María del Carmen Heras Mesa (Carmina). Professionalment treballà de delineant industrial i el seu llibre Tratado de dibujo geométrico y sus aplicacions técnicas, està considerat un clàssic de la literatura arquitectònica. El 14 de desembre de 2002 va ser guardonat amb el «Premi a la Lleialtat Republicana», atorgat per l'Associació«Manuel Azaña». El seu testimoni va ser recollit en el documental Celuloide colectivo. El cine en guerra (2009), d'Óscar Martín. Luis Rubio Chamorro va morir el 2 de febrer de 2010 a la clínica «La Milagrosa» de Madrid (Espanya) i fou enterrat al cementiri madrileny de Robledo de Chavela.

***

Octavio Alberola i Ariane Gransac a Palma (Mallorca) [16-03-05]

- Octavio Alberola Suriñach: El 4 de març de 1928 neix a Alaior (Menorca, Illes Balears) el militant anarquista i guerriller antifranquista Octavio Alberola Suriñach, també conegut com Juan o El Largo. Fill dels militants llibertaris José Alberola Navarro, mestre racionalista que va ser conseller d'Instrucció del Consell d'Aragó durant la Guerra Civil, i Carmen Surinach. En 1939 es va exiliar a Mèxic amb sa família. A la capital del país asteca va estudiar enginyeria civil i va militar en les Joventuts Llibertàries. Va ser detingut en 1946. En aquesta època va crear les Joventuts Llibertàries Mexicanes i en la fundació del seu òrgan d'expressió Alba Roja, i les Joventuts Espanyoles Antifranquistes. En 1957, amb Ocaña Sánchez, va fer mítings a Mèxic, i també va viatjar a Europa, on va fer contactes amb Gurucharri i Acracio Ruiz a Londres. De tornada a Mèxic va militar activament en el «Movimiento Español 59» (ME/59), preparant accions de guerrilla i es va relacionar amb Joan García Oliver. Va participar activament en l'ajuda als revolucionaris cubans del «Movimiento del 26 de julio». En 1960 va ser secretari de Defensa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) per a Amèrica i en 1961 va representar els cenetistes mexicans en el Congrés de Llemotges, en el qual es va crear Defensa Interior (DI), organisme clandestí del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) encarregat de la lluita antifranquista. En 1962 es va instal·lar clandestinament a França i va formar part de DI amb García Oliver, Cipriano Mera i altres, convertint-se en el seu màxim activista entre 1962 i 1965. L'11 de setembre de 1963 va ser detingut en una batuda contra les Joventuts Llibertàries. A partir de 1965 el seu nom apareix lligat a nombroses activitats dirigides a copejar el règim franquista. Fervent partidari de les tàctiques violentes i de l'acció directa, aquest any va mantenir una forta polèmica amb Gaston Leval sobre aquest tema. En 1966 va ser un dels militants que amb més vigor es va oposar al cincpuntisme en la conferència novaiorquesa d'aquell any. En aquests anys va estaríntimament relacionat amb la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i amb la revista Presencia i a partir de 1966 va militar en el grup anarcosindicalista d'acció«Primer de Maig», responsable d'accions violentes contra el feixisme espanyol, entre elles l'intent de segrestar l'ambaixador espanyol de la CEE Alberto Ullastres i a Bèlgica el febrer de 1968, fets pels quals serà detingut el 9 de febrer d'aquell any i serà empresonat cinc mesos en una presó belga. A mitjans dels anys 70 va instal·lar-se a Lieja (Bèlgica), on treballarà com a educador en un institut mèdic psicopedagògic fins al 1974, que va retornar clandestinament a França. El maig de 1974 va ser detingut a Avinyó en relació amb el segrest del banquer espanyol Baltasar Suárez, director del Banc de Bilbao a París, i per la seva pertinença als Grups d'Acció Revolucionària Internacionalistes (GARI) i empresonat durant nou mesos. Des de 1975 va treballar de maquetista en un diari fins a la seva jubilació en 1994. Durant els anys de reconstrucció de la CNT a Espanya va tractar d'influir, sense gaire èxit, des de la revista El Topo Avizor. Quan es va produir l'escissió de la CNT, Alberola, sempre oposat a l'esgleisme, va seguir les passes dels escindits i va col·laborar en la seva premsa. A França va participar en les activitats del «Comite des journees de reflexion anti-autoritaire» (COJRA). Entre els anys 1980 i 2000 va portar el programa Tribuna Latinoamericana en Radio Libertaire de París. A començaments dels anys 2000, amb Antonio Martín Bellido, Lluís Andrés Edo, Vicenç Martí, Sergio Hernández, i altres, va crear el grup per la revisió del procés dels militants llibertaris Joaquín Delgado Martínez i Francisco Granado Gata, garrotats el 17 d'agost de 1963. El desembre de 2003 va ser un dels fundadors a París dels «Grupos de Apoyo a los Libertarios y Sindidicalistas Independientes en Cuba» (GALSIC). Ha col·laborar en Askatasuna,Bicicleta, Cenit,CNT, Frente Libertario, Historia Libertaria,Libre Pensamiento, A Plebe, Polémica,Presencia, Rojo y Negro, Ruptura, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Topo Avizor,El Viejo Topo, etc. És autor de llibres com Los problemas de la ciencia. Determinismo y libertad (1951), Contestación y anarquismo (1974, amb Víctor García),El anarquismo español y la acción revollucionaria (1961-1974) (1975 i 2004, amb sa companya Ariane Gransac), Appunti critici sul movimento libertario spagnolo e la CNT (1979), La oposición libertaria al régimen de Franco (1993, en col·laboració), etc.

***

Joaquín Delgado Martínez

- Joaquín Delgado Martínez: El 4 de març de 1934 neix a Cardona (Bages, Catalunya) el militant i activista de les Joventuts Llibertàries Joaquín Delgado Martínez. En 1939 la família Delgado es refugia a França quan acaba la guerra civil. A Grenoble (Isère) milita en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries de la qual esdevé secretari. Obrer ebenista fresador i més tard dissenyador de fitxes tècniques per a les emissions televisives, decideix integrar-se en l'activisme antifranquista i entra en la secció clandestina de Defensa Interior, creada en 1961 a Madrid en el si del Moviment Llibertari. En juliol de 1963 és enviat a Madrid amb el company Francisco Granado Gata, pare de família de 30 anys i forjador a Alès, amb la missió de prendre contactes amb l'objectiu d'organitzar un atemptat contra Franco. Però, per una manca de coordinació, un altre grup comet dos atemptats el 29 de juliol de 1963: un contra la Direcció General de Seguretat, i l'altre contra la seu dels sindicats franquistes. Detinguts Delgado i Granado en possessió d'armes i d'explosius, la tortura els fa confessar la culpabilitat dels dos atemptats que no han comès. El 13 d'agost de 1963 un Consell de Guerra els condemna a mort sense cap prova. El 17 d'agost de 1963, a les 5 de la matinada, a la presó de Carabanchel (Madrid, Espanya), són executats a garrot vil Joaquín Delgado Martínez i Francisco Granado Gata. Des de 1999 els seus familiars i diversos grups llibertaris han intentat, senseèxit, la revisió de la seva condemna a mort davant diverses instàncies, Tribunal Constitucional inclòs.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Miguel Vallejo Sebastián

- Miguel Vallejo Sebastián: El 4 de març de 1962 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Vallejo Sebastián. Havia nascut el 27 de juliol de 1909 a Barcelona (Catalunya). Encara adolescent, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Establert a Saragossa (Aragó, Espanya), treballà de calderer i milità en el Sindicat del Metall de la CNT. A partir de 1927 destacà com a orador i organitzador sindical de la regional aragonesa. Va ser detingut a Saragossa amb Antonio Ejarque Pina per la seva participació en l'aixecament anarquista de gener de 1933 i fou empresonat a La Alfajería de Saragossa i a Pina de Ebro. A finals de 1933 va ser nomenat secretari de la Federació Local de Saragossa. El 20 de setembre de 1935, quan encara era secretari, va ser detingut portant força documents orgànics de la CNT saragossana i amb una multicopista. En aquests anys republicans va ser membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'abril de 1936 va fer una gira propagandística amb Zenón Canudo Zaporta per Terol i Santa Eulalia, a més d'un míting a Saragossa. El juliol de 1936 defensà la ciutat de Saragossa dels feixistes i, amb José Hipólito Melero i Manuel Uceda Marco, fou membre del Comitè Local de Defensa dels Grups Anarquistes de Saragossa. Lluità contra els feixistes enquadrat en la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República i fou nomenat secretari del Comitè Regional d'Aragó de la CNT durant els anys bèl·lics. El març de 1937 signà, amb Antonio Ejarque i Manuel López, un pacte d'unitat amb la Unió General de Treballadors (UGT) aragonesa i l'agost d'aquell any va ser detingut a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) per les tropes de la reacció comunista encapçalada per Enrique Líster Forján que dissolgueren el Consell Regional de Defensa d'Aragó. Com molts altres membres de la 25 Divisió, al final de la guerra es trobà aïllat al port d'Alacant. Detingut, va ser tancat al camp de concentració d'Albatera, on desenrotllà una gran tasca en estret contacte amb el Comitè Nacional confederal (Junta Nacional del Moviment Llibertari) d'Esteve Pallarols Xirgu, aconseguint salvar la vida de nombroses persones. Després passà a la presó valenciana de Porta Coeli i a la de Saragossa, on va ser jutjat i condemnat a mort, pena que finalment va ser commutada per la de 20 anys de reclusió. Un cop alliberat, organitzà el Comitè Regional d'Aragó de la CNT clandestina i mantingué estrets contactes amb la guerrilla que actuava a Terol. De bell nou detingut, va ser jutjat, però va ser absolt per manca de proves. Més tard s'establí a València. Entre el 12 i el 16 de juliol de 1945 assistí al madrileny Ple de Carabaña. En 1949, en substitució d'Antonio Castaños Benavent, va ser nomenat secretari general de la CNT clandestina. Fugint de la policia, s'establí a Barcelona i a finals de maig de 1951 passà a França. S'instal·là a Tolosa de Llenguadoc i entre 1952 i 1955 fou secretari del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exterior, en substitució d'Heliodoro Sánchez Fernández (Helios Sánchez), esdevenint un dels militants més destacats del sector«col·laboracionista», partidari de prendre part en els governs republicans de l'exili. El 20 de juliol de 1952 intervingué, amb Ramón Liarte, Antonio Moreno i Quiñones Ocampo, en el míting commemoratiu del 19 de juliol celebrat a la Sala Étienne de Lió (Arpitània). El 5 d'octubre de 1952 participà, amb Jesús Boada Payarols, Josep Joan Domènec Manero i Vicente Garrido, en un gran míting confederal a la Casa del Poble de Clarmont d'Alvèrnia. En IV Plenari de la CNT«possibilista» de 1952, va ser nomenat secretari general, càrrec que fou ratificat en el V Plenari de 1954. El gener de 1953 impartí una conferència al Saló d'Actes de Force Ouvrière (FO) de París i el 19 d'abril la titulada «Consideraciones al momento actual, sobre el problema de España» a Montalban (Llenguadoc, Occitània). L'1 de maig de 1954, amb Francisco Romero, J. J. Domènech i Celestino Soria, parlà en el míting d'afirmació sindical que se celebrà a la sala del Cafè Continental d'Albi (Llenguadoc, Occitània). El 18 de juliol de 1954 intervingué, amb J. J. Domènech i Emilio Gervas, en un míting commemoratiu de la jornada del 19 de juliol de 1936 a l'Ajuntament de La Sala (Llenguadoc, Occitània). Entre 1954 i 1958 col·laborà en España Libre. El Primer de Maig de 1955 intervingué, amb Vicente Garrido, Joan Ferrer i Tomás Cañizares en el míting celebrat a Clarmont d'Alvèrnia. En 1956 col·laborà en CNT de Mèxic. En 1961, amb José Borrás Cascarosa i altres companys, fou nomenat membre del Comitè de Relacions del Comitè Regional d'Aragó. Miguel Vallejo Sebastián va morir el 4 de març de 1962 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) d'un tumor cerebral. Sa companya fou la destacat militant anarcosindicalista Julia Miravé Barrau.

Miguel Vallejo Sebastián (1909-1962)

***

Foto d'Antonio Comellas Pérez en el document d'entrada a Mèxic (1947)

- Fermín Aldave Escagüés: El 4 de març de 1968 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'anarquista i anarcosindicalista Fermín Aldave Escagüés, també conegut com Antonio Comellas Pérez. Havia nascut en 1911 a Zangoza (Navarra). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el gener de 1935 va ser detingut a Madrid per funcionaris de l'Oficina d'Informació i Enllaç de la Direcció de Seguretat per la seva implicació en els fets revolucionaris de l'any anterior a Pamplona. Durant la guerra combaté en el Batalló Internacional al front del Nord i en acabar la contesa passà a França. Sota el nom d'Antonio Comellas Pérez --nascut el 22 de març de 1906 a Barcelona (Catalunya), fadrí i mecànic de professió-- arribà com a refugiat polític a l'aeroport de la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el 23 de març de 1947 des de París, on restà fins a la seva mort.

***

Foto policíaca de Mario Mantovani

- Mario Mantovani: El 4 de març de 1977 mor a Limbiate (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Mario Mantovani, que va fer servir diversos pseudònims (Lucio Adorni, Mario Ferrarini,Lucio Adali). Havia nascut el 7 d'abril de 1897 a Milà (Llombardia, Itàlia). Es crià al barri milanès de Greco i, després de l'escola elemental, aprengué l'ofici de tipògraf, professió en la qual romandrà la resta de sa vida. Començà a militar molt jove en el moviment anarquista, en el sector anarcoindividualista, i mantingué estrets contactes amb els socialistes «maximalistes». A partir de 1914 col·laborà en el periòdic anarquista milanès Il Ribelle. En aquesta època, amb Federico Giordano Ustori, va ser considerat com un «anarquista perillós» i vigilat per les autoritats de manera especial. L'agost de 1915 va ser detingut per «incitació a la revolució» i el novembre d'aquell any es declarà insubmís al servei militar i fugí clandestinament, amb Federico Giordano Ustori, a Suïssa. D'antuvi s'establí a Saint-Prex (Vaud, Suïssa), hostatjat per Dario Fieramonte. En 1915 freqüentà les reunions a la Casa del Poble de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i l'agost d'aquell any va ser denunciat per la policia suïssa per «propaganda subversiva». En aquestaèpoca, gràcies a Marcel Lamauve, col·laborà en el grup editor del periòdic francoitalià Le Réveil Anarchiste, al voltant del propagandista anarquista Luigi Bertoni, i, mitjançant sa germana Anita, feia arribar fons econòmics als companys milanesos. Després passà a Berna (Berna, Suïssa), on trobà Macchi Eugenio. El gener de 1919 passà a Munic (Baviera, Alemanya), on restà uns mesos de passada cap a la Rússia revolucionària; hi va arribar clandestinament, amb l'anarcoindividualista Enrico Arrigoni (Brand), viatjant gairebé sempre a peu. Sense documents, a Moscou, va ser detingut per la txeca i gràcies a la intercessió d'Angelica Balabanov, que havia conegut a Suïssa, aconseguí la llibertat. De tornada, amb documentació falsa expedida per la III Internacional Comunista, passà per Budapest (Hongria), aleshores en plena revolució, amb el temor de ser pres per un rus blanc en fuita, i per Viena (Àustria), on es va presentar al consolat italià fingint ser un presoner de guerra. El gener de 1920 retornà a Milà, però va ser detingut a Milà i posat a disposició de les autoritats militars, les quals el van destinar a un destacament de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia). Després d'una conferència revolucionària, desertà i marxà cap a Espanya, on residí un any. Expulsat d'allà, va ser repatriat i el 26 de gener de 1921 va ser detingut a Gènova (Ligúria, Itàlia); jutjat, el 18 d'abril d'aquell any va ser condemnat a un any i mig de presó per«deserció». El 22 de maig de 1922 va ser alliberat de la presó de Gradisca d'Isonzo (Friül). De bell nou a Greco, treballà de tipògraf i fou un dels animadors del Comitè per a les Víctimes Polítiques (CPVP). Detingut i empresonat en diferents ocasions, com ara el febrer i el maig de 1925, el juny de 1928 passà clandestinament a França i sota diverses identitats (Luis Adorni,Mario Ferrarini, etc.) s'instal·là d'antuvi a Rivery (Picardia, França), des d'on col·laborà en el periòdic anarquista Fede. Després s'establí a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França) i freqüentà nombrosos militants anarquistes italians, com ara Luigi Fabbri, Virgilio Gozzoli, Camillo Berneri i Leonida Mastrodicasa. Detingut a la seu de la Llibreria Internacional de París, l'abril de 1930 va ser expulsat del país. Marxà cap a Bèlgica (Brussel·les i Lieja), on milità en el grup editor dePensée et Action, animat per Marcel Dieu (Hem Day). En aquestaèpoca col·laborà en nombroses publicacions llibertàries italianes, com ara Guerra di Classe, Lotte Sociali,L'Adunata dei Refrattari, Il Risveglio,Eresia di Oggi e di Domani, L'Aurora, etc. Membre del Comitè de Defensa Anarquista (CDA), va ser, amb Luigi Bertoni i Luigi Fabbri, encarregat de l'edició en tres volums dels escrits d'Errico Malatesta. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 fou delegat al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França); promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. També participà en la campanya per obtenir l'alliberament de Francesco Ghezzi i Alfonso Perrini empresonats a la URSS. En 1936, amb Hem Day, participà en la campanya de suport a la Revolució espanyola (Comitè Anarquista Pro Espanya), sobretot en el reclutament de voluntaris i en la recaptació de fons econòmics, i formà part, amb altres (Umberto Marzocchi, Rivoluzio Gilioli, Hoche Meurant, etc.), del grup que, el setembre d'aquell any, s'ocupà a la frontera francobelga, des de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), del tràfic d'armes destinat als companys del sud. En 1938 va ser membre del comitè directiu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Brussel·les (Bèlgica), juntament amb Hem Day, Desmet, Ernestan i Vittorio Cantarelli. Després de l'esclat de la II Guerra Mundial, l'11 de maig de 1940 va ser detingut, com molts altres estrangers, a Brussel·les per la policia belga i internat a Bruges (Flandes Occidental, Flandes), on patí maltractes; posteriorment va ser tancat al camp de concentració de Lombartzijde (Flandes Occidental, Flandes), amb altres anarquistes italians, i d'on fou ràpidament alliberat per l'avanç de les tropes nazis. Arribà a Brussel·les i demanà el repatriament a Itàlia. Detingut a la frontera de Brenner (Tirol) el 17 de juliol de 1940, va ser jutjat i condemnat a cinc anys de confinament a illa de Ventontene, on arribà el 24 de setembre d'aquell any. El 25 de juliol de 1943 va ser traslladat al camp de concentració de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia), d'on fou alliberat el 8 de setembre d'aquell any. Marxa immediatament cap a Milà, on s'integrà en la Resistència armada. Fou un dels organitzadors, amb Antonio Pietropaolo, Germinal Concordia i Mario Orazio Perelli, de la Brigada«Malatesta-Bruzzi», formada per partisans anarquistes, i de la qual va ser nomenat comissari polític i amb la qual participà el 25 d'abril de 1945 en els combats per l'alliberament de Milà. Després de la II Guerra Mundial, creà, amb Ivan Aiati, i dirigí el setmanari clandestí milanès Il Comunista Libertario (1944-1945), òrgan de la Federació Comunista Llibertària Italiana (FCLI) llombarda, i del seu continuadorIl Libertario (1945-1961). Entre els anys 1940 i 1960 participà en gairebé tots els congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i a començaments dels anys cinquanta, durant la ruptura entre la FAI i els Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), formats per joves comunistes llibertaris «plataformistes» reagrupats al voltant de Pier Carlo Masini, intentà servir de mediador entre les dues postures, oferint als darrers les pàgines d'Il Libertario, fet pel qual va ser durament criticat per la tendència lligada a L'Adunata dei Refrattari. Sempre en relació amb el moviment llibertari suís, entre l'1 i el 2 de maig de 1954 fou delegat del Grup Anarquista de Zuric al Congrés Nacional de la FAI que se celebrà a Liorna (Toscana, Itàlia). En 1961, després de la desaparició d'Il Libertario, s'instal·là a Roma, on en 1966 s'integrà en la redacció i en la gestió del setmanari de la FAI Umanità Nova, funció en la qual restarà fins al 1971. L'agost de 1968 fou un dels delegats italians al Congrés de les Federacions Anarquistes celebrat a Carrara (Toscana, Itàlia). A començament dels anys setanta retornà a Llombardia. Mario Mantovani va morir el 4 de març de 1977 a Limbiate (Llombardia, Itàlia). Documentació seva es troba dipositada al Circolo di Studi Sociali «Errico Malatesta» de l'Arxiu Històric de la FAI.

Mario Mantovani (1897-1977)

---

Continua...

---

Escriu-nos


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12422

Latest Images