La poesia més intel·lectual i la conversa més suburbana poden coincidir en una metàfora.
La setmana passada, Vicenç Pagès, jugador de whist, piulava aquests versos de Carles Riba:
Cal fer rem, per no ser negats
dins la vida abstracta i profunda.
Pertanyen a una de les millors composicions de les Estances, un poema valorat i comentat per lectors com Gabriel Ferrater, Jordi Cornudella o Salvador Oliva.
Dos o tres dies després de la piulada, un taxista colombià, mentre ens duia cap a l’aeroport del Prat, ens contava la duresa de la lluita diària per la supervivència. I concloïa, amb Riba:
Hay que remar cada día, que si no…