[03/03] «Der Eigene» - «Der Mistral» - «L'Amico del Popolo» - Atemptat de l'OAS - Grup Primer de Maig - Fets de Vitòria - Godwin - Bordes - Florentino de Carvalho - Gilles - Ferrer - Escartín - Lozano - Laude - Peukert - Pengam - Aguggini - Schwartzbard - Masetti - Llop - Vileta - Merino - Malet

Anarcoefemèrides del 3 de març

Esdeveniments

Image may be NSFW.
Clik here to view.

- Surt Der Eigene: El 3 de març de 1896 surt a Berlín (Imperi Alemany; actual Alemanya) el primer número de la revista anarcoindividualista de cultura homosexual Der Eigene (L'Únic). Dirigida per l'escriptor anarquista Adolf Brand, està considerada la primera publicació homosexual de la història. Els 10 primers números sortiren trimestralment i després la revistà tingué una periodicitat mensual. Portà diverses subtítols, com ara  «Ein Blatt für Alle und Keinen» (Diari per a tothom i per a ningú), «Monatsschrift für Kunst und Leben» (Revista mensual sobre l'art i la vida), «Ein Blatt für männliche Kultur, Kunst und Literatur» (Full de la cultura, l'art i la literatura masculines), «Zeitschrift fûr Freundschaft und Freiheit» (Revista al servei de l'amistat i de la llibertat), etc. El títol de la publicació està tret de l'obra Der Einzige und sein Eigentum (L'Unique i la seva propietat) del filòsof anarcoindividualista Max Stirner. A més de tractar temes masculins i alguns de femenins, engegà debats d'idees, tant polítics (filosofia de Max Stirner, anarquisme, etc.) com culturals (art, literatura, etc.), a més dels que aleshores estaven en voga (naturisme, cultura física, ocultisme, teosofia, paganisme, etc.). La revista arribà a tenir uns 1.500 subscriptors. A partir del gener de 1898, per por a la censura, especialment al paràgraf 175 del Codi Penal alemany que criminalitzava des del 1871 l'homosexualitat masculina, posà el seus personatges obertament gais en el pla de la ficció. Des de finals de 1898 fins a 1902 la revista va ser il·lustrada amb gravats, lleugerament eròtics i de temàtica homosexual. El gener de 1899 sortí una nova sèrie amb nova numeració i maquetat segons l'estilart nouveau. En 1903, arran de la publicació d'un poema titulat «Die Freundschaft» (L'amistat), l'Estat prussià atacà directament la revista; denunciada, durant el procés Adolf Brand revelà que el poema era del poeta nacional Friedrich Schiller i, evidentment, la causa va ser sobreseguda. A part del número únic enquadernat que sortí en 1906, la revista continuà publicant-se de manera irregular i entre 1907 i 1909, arran de l'anomenat «Afer Harden-Eulenburg» (processos militars i civils d'importants membres del Govern de l'emperador Guillem II de Prússia acusats de comportament homosexual) de manera clandestina. Interrompuda la publicació durant la Gran Guerra, en 1919 es reprengué l'edició fins el 1932. En aquesta nova època la revista abandonà la línia llibertària i passà a fer costat la democràcia liberal de la República de Weimar i especialment el Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya). A partir de 1920 s'introduïren fotografies de joves nus. Adolf Brand mantingué estretes relacions amb el metge investigador de la sexualitat humana Magnus Hirschfeld, però se n'allunyà quan els seus treballs científics deixaren de ser«estètics». En 1933, suspesa la publicació, el domicili de Brand va ser escorcollat i assaltat en diverses ocasions pels escamots nazis i tots els seus arxius van ser confiscats pel dirigent nacionalsocialista homosexual Ernst Röhm. Hi trobem articles d'Erwin Bab, Hans Bethke, Adolf Brand, Erich Bruckner, Ernst Burchard, Moritz von Egidy, Hans Heinz Ewers, Maximilian Ferdinand, Benedict Friedlaender, Wilhelm von Gloeden, Johannes Guttzeit, Peter Hamacher, Eduard von Hartmann, Karl Herman, Kurt Hiller, Hugo Reinhold Karl Johann Höppener (Fidus), Ewald Horn, Eugenie Jacobi, Elisar von Kupffer, Theodor Lessing, R. Ed. Liesegang, John Henry Mackay, Klaus Mann, Thomas Mann, Ernst Manuel, Karl Merz, Eric Mühsam, Franz Oppenheimer, Robert Reitzel, Emil F. Rüdebusch, Saxnot, Eugen Heinrich Schmitt, Sascha Schneider, Heinrich Vormann i Bruno Wille, entre d'altres. En 1981 l'editorial Foerster en publicà una edició facsímil de tota la col·lecció.

***

Image may be NSFW.
Clik here to view.

- Surt Der Mistral: El 3 de març de 1915 surt a Zuric (Zuric, Suïssa) el primer número del periòdic expressionista predadaista de caire anarquista Der Mistral. Literarische Kriegszeitung (El Mestral. Periòdic literari de combat). Els editors responsables van ser Hugo Kersten, Walter Serner, Konrad Milo i Emil Szittya, i fou imprès per Julius Heuberger. Hi van col·laborar Guillaume Apollinaire, Hugo Ball, Johannes R. Becher, Max Herrmann-Neisse, Lajos Kassák, Filippo Tommaso Marinetti i Walter Serner (Wladimir Senakowski), entre d'altres. Immersa en el conflicte bèl·lic mundial, criticà la «gramàtica de la guerra», fonamentada en les estructures lingüístiques burgeses i blasmà contra la religió, la llei, la política i la indústria cultural d'aleshores. Romain Rolland atacà durament la sortida de Der Mistral, acusant-la de «cubista» i considerant-la una de les «malalties intel·lectuals» del seu temps. En sortiren tres números, l'últim el 26 d'abril de 1915, que portà com a subtítol «Zeitschrift für Literatur und Kunst» (Revista de Literatura i Art). En 1977 es reedità en facsímil.

***

Image may be NSFW.
Clik here to view.

- Surt L'Amico del Popolo: El 3 de març de 1946 surt a Gènova (Ligúria, Itàlia) el primer número del periòdic L'Amico del Popolo. Edito dalla Federazione Comunista Libertaria Ligure. Fundat per Aladino Benetti–que feia menys d'un mes que havia mort–, en figura com a responsable Vincenzo Toccafondo i el seu primer director fou Virgilio Mazzoni. Era l'òrgan de la Federació Comunista Llibertària Lígur (FCLL), organització fundada l'any anterior i adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI). Encara que el primer número d'aquesta publicació porta la especificació«Número únic», en sortiren bimensualment, però de manera irregular, números fins el 30 de maig de 1950, en que fou substituït de qualque manera per Guerra di Classe, l'òrgan de la reconstituïda Unió Sindical Italiana (USI). A partir del número de l'11 de novembre de 1946 el subtítol serà «Periòdic de la Federació Anarquista Lígur», sense referència al comunisme. Trobem articles d'Umberto Marzocchi, Virgilio Mazzoni, Lorenzo Parodi i Cesare Guilio Zanetti, entre d'altres. Aquesta mateixa capçalera va ser emprada sovint pel moviment anarquista italià.

***

Image may be NSFW.
Clik here to view.

- Atemptat de l'OAS: El 3 de març de 1962, quan la guerra d'Algèria era a punt d'acabar, la seu social i la llibreria de Le Monde Libertaire del carrer Ternaux, número 3, de París (França), són totalment destrossades per un atemptat amb bomba de l'Organització Armada Secreta (OAS). L'OAS, creada pels ultradretans després del cop d'Estat fracassat dels generals facciosos el 21 d'abril de 1961, aleshores va multiplicar els atemptats tant a França com a l'Algèria contra tots aquells que militaven pel final de la guerra i per la independència algeriana. De fet aquest atemptat es va produir un mes després de la «Matança del metro Charonne», del 8 de febrer de 1962, on nou manifestants van ser assassinats per la policia quan participaven en un manifestació contra les accions de l'OAS. El 18 de març de 1962 van signar-se els acords d'Evian que posaven fi al conflicte i declaraven la independència d'Algèria.

***

Image may be NSFW.
Clik here to view.

- Ona d'atemptats a Europa: El 3 de març de 1968 sis bombes fan malbé edificis de les seus diplomàtiques espanyola, grega i portuguesa i de centres militars nord-americans a Londres, a l'Haia i a Torí. Aquestes accions van ser reivindicades per l'anarquista «Grup Primer de Maig», sota el nom de Moviment Solidari Internacional Revolucionari (MSIR).

***

Image may be NSFW.
Clik here to view.

- Fets de Vitòria: El 3 de març de 1976, a Vitòria (Gasteiz, País Basc), la repressió policíaca contra la tercera vaga general convocada des de gener de 1976 provoca la mort de cinc treballadors --Francisco Aznar Clemente, treballador de Panificadora Vitoriana de 18 anys, d'un tret; Pedro María Martínez Ocio, treballador de Forges Alaveses de 27 anys, tres trets; Romualdo Barroso Chaparro, treballador d'Agrator de 19 anys; José Luis Castillo García, treballador de Basa de 32 anys; i Bienvenido Perea, treballador de «Grupos Diferenciales» de 30 anys, que moriria dos mesos després--, més de 150 persones pateixen ferides de bala, 20 d'elles greus, i una mala fi de detinguts. Durant el mes de gener de 1976 uns sis mil treballadors van començar una vaga en contra del decret de límits salarials i en defensa de millors condicions de feina. Dos mesos més tard convocaven per tercera vegada una vaga general que va ser seguida en massa el 3 de març. Aquest dia la Policia Armada va entrar a l'església de Sant Francesc d'Assís, al barri de Zaramaga de Vitòria, on estava previst realitzar una assemblea de treballadors i, fen cas omís de la decisió del capellà i del contingut del Concordat, va comminar al desallotjament. Uns segons després disparaven gasos lacrimògens en un recinte tancat i farcit de gent creant indignació i sobretot pànic. Els que van sortir primer mig asfixiats i amb mocadors a la boca van ser apallissats i cosits a trets de pistola i de metralleta. El responsable directe dels fets va ser Manuel Fraga Iribarne, ministre de la Gobernació i cap màxim de les forces d'ordre públic. La versió oficial, recollida en la sentència d'un tribunal militar,és que la policia va fer ús de la «legítima defensa per respondre a una agressió dels treballadors»; la justícia militar va reconèixer que es tractava d'«homicidis», però va arxivar el cas en no trobar culpables. La lluita a Vitòria va sorgir de plataformes i assemblees obreres, al marge de les organitzacions i dels sindicats que van pactar la Transició amb la dictadura. La mateixa nit dels esdeveniments, el cantautor català Lluís Llac va compondre la cantata Campanes a morts en memòria dels treballadors assassinats.

Image may be NSFW.
Clik here to view.

Naixements

Image may be NSFW.
Clik here to view.

- William Godwin: El 3 de març de 1756 neix a Wisbeach, al comtat de Cambridge (Anglaterra), el pensador i teòric anglès, precursor de l'anarquisme, William Godwin. D'antuvi pastor protestant dissident, abandona la religió i publica, en 1793, Disquisició sobre la justícia política, obra filosòfica que conté les principals bases polítiques i econòmiques de l'ideal llibertari. Considera que «tot govern és un mal», ja que és una«abdicació del nostre propi judici i de la nostra consciència», un fre en la recerca de l'harmonia entre els homes, un objectiu que es realitzarà per mitjà de l'educació lliure, únic mitjà de destruir les supersticions de la religió i de la temptació totalitària. Sa primera esposa, Mary Wollstonecraft, qui publicà en 1792 Reivindicació dels drets de les dones, li donarà una filla, Mary, qui esdevindrà més tard companya del poeta Percy Busshe Shelley, qui es veurà conquistat per les idees de Godwin --Mary Wollstonecraft Shelley (Mary Shelley) serà l'autora del cèlebre Frankenstein. Godwin serà víctima de la premsa conservadora i, enfonsat en la misèria, morirà el 7 d'abril de 1836 a Londres (Anglaterra). El seu pensament tindrà una considerable influència en el moviment socialista i anarquista, tan britànic com europeu i americà.

***

Image may be NSFW.
Clik here to view.

- Auguste Bordes: El 3 de març de 1853 neix a Entraigas (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Guillaume Auguste Bordes, conegut com Sedob o Sedrot, i també citat com Léon Bordes. Sos pares es deien Hippolyte Bordes i Catherine Calvete. Figura en els arxius policíacs que treballava de sastre de dones i com a gravador. Desertà de l'exèrcit i en 1884 es refugià a Londres (Anglaterra). A finals de 1884 creà, amb altres companys (Émile Gautier, Raoux, Heydeaux, Lucca, etc.), el «Cercle Anarquista Francès de Londres». A partir de 1885, amb altres anarquistes francesos (els germans Henri i Martial Bourdin, Gustave Brocher, Auguste Coulon, etc.), col·laborà, sense afiliar-se, amb la Socialist League (SL, Lliga Socialista). El 12 de juny de 1885 parlà, juntament amb altres companys (Harry Quelch, Victor Dave, Henry M. Hyndman, Frank Kitz, Joseph Lane, Charles Mowbray, J. MacDonald, William Morris, Edward Aveling, Belfort Bax, Keir Hardie i J. E. Williams, en un míting en commemoració de la Comuna de París. En 1888, amb Piotr Kropotkin, Saverio Merlino i la flor i nata del socialisme britànic, prengué la paraula en un acte sobre el mateix tema organitzat per la Social Democratic Federation (SDF, Federació Socialdemòcrata). El maig de 1890 creà, amb Luigi Parmeggiani, Henry Dupont i Jean Molas, el periòdic mensual anarquista clandestí francès L'International,òrgan «oficiòs» del grup «La Libre Inicitive», que actuava al si del«Club Autonomie» de Londres, i del qual va ser un dels seus principals redactors; aquest grup es caracteritzava pel seu anarquisme il·legalista i contrari a tota mena d'organització. També formà part del Cercle Revolucionari Internacional de Llengua Francesa (CRILF) del «Club Autonomie» i del grup antiorganitzacional«L'Anonymat». Entre 1890 i 1891 col·laborà en el periòdic anarcocomunista Le Réveil des Mineurs. El novembre de 1893, arruïnat i gràcies al suport econòmic de la Société de Bienfaisance Française (SBF, Societat Benèfica Francesa), abandonà amb sa família la capital anglesa i retornà a França. En 1894 el seu nom figura en un registre d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Novament marxà cap a Anglaterra i en 1896 residia al Charlotte Street de Londres. A Anglaterra destacà pels seus intents de relacionar els cercles internacionals entre si. En 1899 encara residia a la capital anglesa i volia publicar un periòdic anomenat Le Droit au Bonheur, que no sabem si finalment sortí. Son fill també era anarquista i també es deia Auguste Bordes. En 1886 existia un Bordes que era membre del grup de sastres anarquistes «L'Aiguille», però no sabem si es tracta de la mateixa persona.

***

Image may be NSFW.
Clik here to view.

- Florentino de Carvalho: El 3 de març de 1883 --algunes fonts citen erròniament 1871 i 1879-- neix a Campomanes (Astúries, Espanya) el propagandista i pedagog anarquista Primitivo Raimundo Suárez Alves, també citat per la seva versió en portuguès dePrimitivo Raymundo Soares, però més conegut sota el nom de Florentino de Carvalho. Sos pares es deien José Suárez i Francisca Alves. Quan tenia sis anys emigrà amb sa família a São Paulo (São Paulo, Brasil). Son pare era un comerciant i mestre catòlic que el matriculà al col·legi religiós del Sagrat Cor de Jesús d'aquella ciutat amb la perspectiva que acabés ordenant-se sacerdot. Sense cap vocació, en 1898 s'allistà, fugint del seminari, en la Força Púbica (policia) de São Paulo, però, després de llegir A conquista do pão de Piotr Kropotkin, abandonà en 1901 el cos amb el grau de sergent. Poc després s'instal·là a Santos (São Paulo, Brasil) --aleshores anomenada la «Barcelona brasilera»--, on va fer feina carregant i descarregant al port i, més tard, a causa de la seva fràgil salut, de tipògraf, alhora que militava en el grup local de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Fugint de les persecucions per la seva militància, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires fundà una escola segons el model de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va ser expulsat de l'Argentina i posat en un vaixell amb destí a Espanya, però aconseguí evadir-se gràcies a un grup d'estibadors del port de Santos i s'instal·là en aquesta ciutat sota el nom de Florentino de Carvalho. Juntament amb León Antonio Vidal, Carlos Zaballo i Garrido Gutiérrez fou un dels propagandistes llibertaris més destacats al Brasil d'aleshores. En 1911 va ser expulsat amb destí a Portugal i l'any següent també arran de la vaga d'estibadors portuaris. Fou assidu dels congressos obrers i impartí nombroses conferències. Fundà i dirigí diverses escoles a diferents Estats brasilers (Rio Grande do Sul, Minas Gerais i São Paulo) i creà la Universitat Popular de Cultura Racional i Científica de São Paulo. Publicà articles en diferents periòdics (A Plebe, O Libertario,Germinal! - La Barricata,A Obra, Nova Era, Arte e Vida, O Comentario, Prometeu,Renascença, A Rebelião, La Guerra Sociale, Revista Liberal, A Voz do Trabalhador, etc.), alguns dels quals dirigí. Fou partidari de la creació d'una organització purament anarquista, però s'oposà a l'anarquisme exaltat. En 1917 formà part, amb Edgard Leuenroth i Gigi Damiani, del Comitè de Defensa Proletària (CDP). En 1920 fou un dels primers anarquistes a denunciar la dictadura bolxevic i s'oposà durament a la creació del Partit Comunista del Brasil (PCB). En la dècada dels vint fundà amb Fábio Luz, José Oiticica, Carlos Dias i altres, el col·lectiu de propaganda anarquista «Os Emancipados». El seu domicili es transformà en una mena de posada anarquista de fugitius i exiliats, on es feien cursets, reunions i vetllades de teatre social, amb el suport de sos germans Maria Antonia, Matilde, Manolo i Pilar, sa madrastra Paulina Soares i son nebot Arsénio Palácio, tots militants llibertaris. Durant la dictadura d'Artur Bernardes fou detingut amb altres companys i ficats en un vaixell de càrrega amb ordre de desembarcar-los al primer país que els acceptessin, però com que aquest fet no es donà, visqueren durant uns mesos en alta mar. És autor de Da escravidãoà liberdade (1927), A guerra civil de 1932 em São Paulo (1932) i Anarquismo e sindicalismo (2008, pòstum); i deixà nombroses obres inèdites (Crise do socialismo, Filosofia do sindicalismo, Revolución española, A revoluçao de 24,Sintese de una filosofia anarquista --fou destruït el manuscrit a la impremta per la policia--, Constituçao socialista libertaria --idem--, Os anarquistas e os movimentos politicos, etc.). Florentino de Carvalho va morir el 24 de març de 1947 en una petita hisenda de Marília (São Paulo, Brasil) on encara feia de mestre racionalista. En 2000 Rogério H. Z. Nascimento publicà la biografia Florentino de Carvalho, pensamento social de um anarquista.

Florentino de Carvalho (1883-1947)

***

Image may be NSFW.
Clik here to view.

- Maurice Gilles: El 3 de març de 1883 neix a Las Olièras (Vivarès, Occitània) el propagandista anarquista Maurice Zéphirin Gilles, conegut com Judex. Emigra a Alger (Algèria) i es guanyava la vida com a fotògraf retratista i publicista, regentant la botiga fotogràfica«Société Artistique Algérienne», al carrer Tànger d'Alger. Entre maig i novembre de 1904 fou un dels editors i col·laboradors de la primera etapa del periòdic anarquista La Révolte, d'Alger, del qual va ser gerent. El maig de 1906 fou candidat abstencionista per a les eleccions legislatives a Alger. Fou membre del grup anarquista algerià «Les Précurseurs». Entre 1908 i 1910 col·laborà en el periòdic satíric, humorístic i antipolític Papa-Louiette, d'Alger. Entre el juliol de 1909 i el gener de 1910 fou gerent de la nova sèrie del setmanari anarquista La Révolte. L'agost de 1909 va ser detingut arran de la publicació d'un article; processat per «incitació a l'assassinat», després de tres mesos de presó preventiva, va ser finalment absolt. A partir del número 9 (4 de setembre de 1909) d'aquesta publicació, va ser substituït en la seva gerència per Jules Labonne i F. H. Emeric. Entre 1909 i 1914 col·laborà en el periòdic parisenc Le Temps Nouveaux. Cap el 1911 retornà a la metròpoli i s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). En 1911 publicà el fullet Bagnes d'enfants. En aquests anys col·laborà en Le Libertaire (1895-1914). Durant els anys de la Gran Guerra, va estar estretament vigilat per les autoritats. Durant la postguerra col·laborà en Le Libertaire i Le Raffût. Entre el març de 1919 i el maig de 1920 edità a Montpeller el setmanari Le Poilu Déchaîné,òrgan dels soldats desmobilitzats, que feia costat les tesis revolucionàries del la Confederació General del Treball (CGT); col·laborà en aquesta publicació signant com Judex, i desaparegué poc després arran d'un procés que interposà De Baichis, dirigent realista de l'Erau i director de L'Éclair, a més de ser condemnat a quatre mesos de presó, per no pagar la multa de 911 francs a la qual havia estat condemnat. El 12 de març de 1921 va fer la conferència«Les  bagnes militaires et les bagnes d'enfants» al Teatre de Montmartre de París (França). El desembre de 1921 fundà a Montpeller el periòdic Le Fouet, que defensà les tesis del sindicalisme revolucionari de la Confederació General del Treball Unitari (CGTU) i del qual fou gerent fins el febrer de 1922. En desacord amb alguns companys, fundà el periòdic Esprit de Tous, que publicà quatre números i s'oposà a tota mena de política i a tota mena de sindicalisme. El 4 de gener de 1923, al Théatre de la Fourmi de París, realitzà la conferència «Le gran mystère: Avons-nous déjà existé? La réincarnation.». L'1 de maig de 1923 es va casar a Vincennes (Illa de França, França). El 28 d'abril de 1924 prengué part en un debat contra les colònies penitenciàries militars (Biribi), al Théâtre de la Fourmi de París, on intervingueren Albert Londres, Émile Rousset, el comandant Balland, Margue, Camoscasse i exdeportats (Malheurthy, Cochon, Laurent,etc.). El 15 de gener de 1925 participà en nom de Le Journal du Peuple, amb altres companys d'altres periòdics (Noël Garnier, Louis Roubaud, Jacques Dhur, Pierre Plessis, Louis Loréal, etc.), al Club du Faubourg del Théâtre de la Fourmi de París, en el debat «La verité sur les bagnes d'enfants. Le scandale des colonies correctionnelles. Comment on martyrise des gosses! Les solutions». El 23 de febrer de 1931 participà en un acte de protesta a la Salle des Sociétés Savantes de París, presidit per Émile Rousset, contra la detenció d'uns militars a la presó de Cherche-Midi, on van intervenir destacats intel·lectuals esquerrans (Fernand Corcos, Gaston Guiraud, Zyromski, Georges Augé, Georges Pioch, Victor Méric, Ernest Lafont, Le Meillour, Pierre Odéon, Germaine Decaris, etc.). Membre de la Lliga Internacional dels Combatents per la Pau (LICP), el 20 de gener de 1932 participà, amb altres companys (Georges Pioch, Bernard Lecache, Victor Méric, Marc Sangnier, Jean Piot, Pierre Odeon, Sirolle, Charles Lussy, Victor Basch, etc.), en un acte contra les provocacions feixistes organitzat per la LICP a la Salle des Sociétés Savantes de París  i el 25 de gener d'aquell any participà, amb Victor Méric i Louis Loréal, en un acte per la pau a Angers (País del Loira, França), organitzat per la LICP, on parlà sobre els problemes financers de la Gran Guerra. Amb Roger Monclin, el març de 1932 participà en una gira propagandística de la LICP contra la guerra a l'Avallonnais (Guillon, Isle-sur-Serein, Coulanges, Châtel, Censoir i Saint-Léger-Vantan).

***

Image may be NSFW.
Clik here to view.

- Domingo Ferrer: El 3 de març de 1897 neix a Binèfar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Domingo Ferrer. Des de jove emigrà a Catalunya, on s'integrà en el moviment llibertari i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Per la seva activitat revolucionària fou condemnat abans de la guerra civil a 80 anys de presó a Barcelona. En 1939 s'exilià a França, on fou tancat als camps de concentració. Durant l'ocupació alemanya fou deportat als camps de concentració nazis. En 1946 s'instal·là a Rodés i l'any següent fou nomenat secretari de la CNT d'aquesta localitat, càrrec que ocupà durant la resta de sa vida. En 1947 fou delegat de Caors en el Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa de Llenguadoc. Domingo Ferrer va morir l'11 de novembre de 1972 a Rodés (Roergue, Occitània).

***

Image may be NSFW.
Clik here to view.

- Antonio Escartín: El 3 de març de 1911 neix a Canfranc (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Escartín. Quan tenia tres anys quedà orfe de mare i va ser lliurat per son pare a sa germana que vivia a Sipán (Loporzano, Osca, Aragó, Espanya). Quan tenia 12 anys son germà gran el portà a Saragossa i el posà a pidolar pels carrers; mort de vergonya, una persona ben mudada li lliurà un duro tot dient-li: «Tu no has de demanar, has de prendre el que és teu, t'ho diu un anarquista.» Durant una vaga de tramvies son germà, que aleshores s'havia afiliat a la Falange, li proposà fer feina en la companyia en vaga, però ell refusà l'oferiment i abandonà el domicili de son germà per no tornar a veure'l pus. Després va aprendre l'ofici de rellotger, feina que exercia de manera ambulant recorrent els pobles aragonesos. El 19 de juliol de 1936 va ser detingut pels falangistes i, sota l'amenaça de ser executat, es va veure obligat a allistar-se en l'exèrcit feixista. Durant un subministrament d'armes al front, obligà el xofer a passar-se a zona republicana i arribà a una zona controlada pel grup llibertari «Los Ciervos» (o «Los Cuervos»). Trobà aquest grup força indisciplinat i s'allistà en la 47 Divisió, creada el juny de 1937 sota comandament comunista. Va ser nomenat tinent i capità, però va rebutjar els graus militars. Quan se li va ordenar afusellar 17 militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la Retirada, en comptes d'acatar l'ordre fugí amb ells i creuà els Pirineus amb el grup. A França participà durant la II Guerra Mundial en la Resistència enquadrat en el grup Osiris, que operà a la zona de Dordonya, i sempre lluitant contra l'intent de control dels estalinistes. En 1948 s'afilià a la Federació Local de la CNT de Bordeus, on milità fins el seu final. Antonio Escartín va morir el 9 de juliol de 1969 a Cuers (Provença, Occitània).

***

Image may be NSFW.
Clik here to view.

- María Lozano Molina: El 3 de març de 1914 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) la poetessa i militant anarquista María Lozano Molina. Quan tenia 15 anys s'acostà al moviment llibertari i es relacionà per qüestions familiars amb el grup d'acció«Los Solidarios». També mantingué contacte amb Miguel José i Augusto Moisés Alcrudo Solórzano a través de la casa de hostes familiar freqüentada per militants anarquistes. El juliol de 1936 participà en la lluita de carrer contra els feixistes aixecats i s'apoderà momentàniament d'Alcubierre (Osca). Després s'enrolà en la Columna Durruti i més tard entrà a formar part de la col·lectivitat de Sariñena. Quan acabà la guerra passà a França i fou internada al camp de concentració de Galhac (Occitània), del qual aconseguí fugir. Després s'integrà en la guerrilla de la zona de l'Alta Garona, juntament amb son company Ángel Mombiola Allue, qui morí afusellat pels nazis el 20 d'agost de 1944 a prop d'Ondes. En 1945, un cop acabada la guerra, retornà clandestinament a la Península per trobar sa filla; en tornar, es va perdre pels Pirineus i passà grans dificultats. Instal·lada a Tolosa, ca seva es convertí en refugi d'activistes llibertaris i en aquests anys milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT), realitzant tasques per a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També ajudà la guerrilla llibertària (Quico Sabaté) i diversos grups autònoms d'acció (MIL, GARI). En 1972 participà en la fundació de l'arxiu de documentació llibertària Centre de Recherche sur l'Alternative Sociale (CRAS, Centre de Recerca sobre l'Alternativa Social) de Tolosa, que presidí fins a la seva mort. Participà activament en la campanya contra la central nuclear de Golfech portada a terme pel col·lectiu Retonda. Fou assídua de manifestacions i de mítings fins poc abans del seu final. María Lozano Molina va morir el 19 de febrer de 2000 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i les seves cendres van ser escampades al riu Garona.

María Lozano Molina (1914-2000)

***

Image may be NSFW.
Clik here to view.

- André Laude: El 3 de març de 1936 neix a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) l'escriptor, poeta, periodista, surrealista, defensor de la Revolució algeriana i militant anarquista, André Laude. Hagué de viure ben prest els sofriments que dóna la història: son pare, militant comunista occità, s'allista en les brigades internacionals a Espanya i en 1942 sa mare, Olga Katz, jueva polonesa,és deportada a Auschwitz on morirà. En 1953 descobreix les idees anarquistes i s'adhereix en la Federació Comunista Llibertària. Participarà activament en els grups de suport antifranquistes a França. En 1954, periodista anticolonialista, fa costat els revolucionaris algerians. Detingut a París,és empresonat durant un any en un camp de paracaigudistes al sud del Sàhara, onés sotmès a tortures. Després de la independència, funda a Alger una agència de premsa, però després de la caiguda de Ben Bella (1965) torna a França on serà jutjat per«col·laboració amb l'enemic». En aquesta època s'ajunta amb el grup surrealista d'André Breton (que testimoniarà en favor seu) i Benjamin Péret. La poesia esdevé la seva raó de viure i deixa el periodisme, militant un temps en el Partit Socialista Unificat (PSU). Entre els seus reculls de poesia destaquen Occitanie: premier cahier de revendication (1972), Testament de Ravachol (1974) i 53 polonaises (1989); i de les seves novel·les podem destacar Joyeuses apocalypse (1972), Rue des merguez (1979) i Liberté couleur d'homme (1980). Va col·laborar durant anys en el periòdic Le Monde com a cronista literari, i en Les Nouvelles Littéraires, i com a cronista fotogràfic en Le Nouvel Observateur i en Le Point; també va animar debats a la FNAC. És autor també d'una petita història del pensament llibertari publicada en 1968 en la revista Planète. André Laude va morir en la misèria el 24 de juny de 1995 a París (França), va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise i les seves cendres escampades al Sena.

Image may be NSFW.
Clik here to view.

Defuncions

Image may be NSFW.
Clik here to view.

- Josef Peukert: El 3 de març de 1910 mor a Chicago (Illinois, EUA) el propagandista anarcocomunista Josef Peukert, també citat com Joseph Peukert. Havia nascut el 22 de gener de 1855 a Albrechtice nad Orlicí (Bohèmia, Imperi austrohongarès; actualment Txèquia). Fill d'una família molt pobra, sa mare morí quan era molt petit. Quant tenia sis anys ajudava son pare en la seva feina d'artesà vidrier i quan va fer els 11 anys abandonà l'escola per a treballar. Cap al 1871 abandonà la llar familiar i recorregué l'Imperi austrohongarès (Hamburg, Hannover, etc.) fent petites feines ocasionals (pintor en la construcció, etc.) i estudiant pintura artística. En 1874 retornà a casa i entrà en un grup socialdemòcrata que s'havia acabat de crear. En 1877, un cop mort son pare, passà tres mesos a Metz i després va anar caminant fins a París, on després d'uns mesos marxà a Bordeus. En aquesta aventura aprengué el francès perfectament i participà activament en el moviment anarcocomunista gal, on va fer servir els pseudònims Jacques Bernard i Eduard Pohl i entaulà amistat ambÉmile Gauthier, Élisée Reclus i Otto Rinke. Atret pel moviment anarquista espanyol, des de Bordeus passà a la Península, però va haver de tornar poc després per ajudar els companys arran d'una onada repressiva que es desencadenà a França. El 30 de novembre de 1880 en va ser expulsat i marxà a Suïssa on començà a militar en el moviment anarcocomunista local de caire kropotkià. En 1881 fou un dels delegats de Suïssa en el Congrés Internacional de Londres (Anglaterra). Fortament influenciat pel propagandista anarquista Johann Most, el 5 de desembre de 1881 arribà a Viena amb la intenció de crear una organització secreta i, gràcies al seu gran talent com a orador, assolí un cert prestigi tant a Bohèmia com a Graz. El 13 de desembre, però, va ser detingut i empresonat per «conspiració» fins al 6 de març de 1882. El juliol de 1882 fou nomenat pels editors director del periòdic Die Zukunft (L'Avenir), òrgan del corrent radical de la socialdemocràcia austríaca, i també va fer un cicle de conferències a Viena. A finals d'agost de 1882 va ser detingut amb altres companys arran de l'«Afer Merstallinger» --atac i pillatge a mà armada d'un domicili realitzat el juliol de 1882--; jutjat el 21 de març de 1883, va ser absolt. En aquests anys fou redactor de Der Rebell (El Rebel). Convençut de la inutilitat de l'electoralisme i del parlamentarisme, reivindicà la violència i el terrorisme com a eines de lluita. Arran d'una sèrie d'atemptats contra les forces de l'ordre esdevinguts entre 1882 i 1884, la intensificació de la repressió i la detenció de la major part dels dirigents socialdemòcrates, moderats i revolucionaris, l'obligà a finals del gener de 1884 a fugir de l'Imperi austrohongarès el dia abans de la promulgació d'una llei d'excepció antianarquista. En 1885 s'instal·là a Londres (Anglaterra), on aquest mateix any publicà el fullet Gerechtigkeit in der Anarchie (La Justícia en l'Anarquia), reeditat en 1910. A la capital anglesa distribuí el periòdic de Johann Most Freiheit (Llibertat) i en 1886 fou un dels fundadors, amb P. Wallhausen (Sign. X) i R. Gundersen, del periòdic Die Autonomia. Anarchistisch-communistisches Organ (L'Autonomia.Òrgan Anarcocomunista), portaveu del londinenc Deutscher Anarchistischer Klub«Autonomie» (Club Anarquista Alemany «Autonomia»), de caràcter kropotkià. En aquesta època formà part de la Lliga Socialista britànica i fou molt amic del esoterista socialista Theodor Reuss; aquesta amistat disgustà l'anarquista Victor Dave, que no es refiava de Reuss, situació que portà tensions en la Lliga Socialista. El febrer de 1887 Peukert i Reuss marxaren plegats en un viatge a Bèlgica, on el segon va passar informació a la policia que portà a la detenció de l'anarcocol·lectivista Johann Neve a Lieja i a la seva condemna  l'octubre d'aquell any a 15 anys de presó; aquest episodi danyà severament la reputació de Peukert, però també la de Dave --aquest tèrbol incident va ser tractat per John Henry Mackay en el seu llibre Die Anarchisten. Kulturgemälde aus dem Ende des XIX Jahrhunderts (Els anarquistes. Retrat de la cultura de finals del segle XIX), publicat en 1891. Entre 1889 i 1895 edità amb Claus Timmermann el periòdic Der Anarchist (L'Anarquista). Malalt, la primavera de 1889 passà a Espanya per guarir-se i, abans d'emigrar als Estats Units, passà un temps a Bordeus, París i Londres. A principis de juny de 1890 arribà, amb Otto Rinke, a Nova York (Nova York, EUA). Va fer mítings a New York, Brooklyn i New Yersey i entrà a formar part de la Radikale Arbeiterbund (RA, Associació de Treballadors Radicals) i de l'Autonome Gruppen Amerikas (AGA, Grups Autònoms d'Amèrica). Els constants conflictes amb Johann Most van fer que l'avinentesa entre ambdós propagandistes anarquistes fos impossible i fins i tot s'arribà a parlar de«Bruder-Krieg» (Guerra de Germans), que va fer que el moviment anarquista alemany nord-americà es dividís en dos grups irreconciliables. Durant uns anys col·laborà amb Emma Goldman i Alexander Berkman, encara que aquest dos estaven més atrets per Most. El setembre de 1893 assistí com a delegat de la United Autonomist Groups (UAG, Grups Autònoms Units) de Nova York a la Conferència Internacional Anarquista de Chicago i, com que la policia novaiorquesa el buscava perquè el creia implicat en l'intent d'assassinat de Henry Clay Frick per Alexander Berkman, s'instal·là en aquesta ciutat. El novembre d'aquell any, el Chicago Debating Club (CDC, Club de Debat de Chicago), un dels pocs grups alemanys anarquistes que encara quedaven actius a la ciutat, va triar un comitè d'investigació format per sis membres per presentar totes les proves, nacionals i internacionals, relacionades amb l'«Afer Never»; un any més tard, el comitè va concloure que totes les denúncies contra Peukert eren calúmnies basades en mentides, però molts d'anarquistes no van acceptar el resultat de la comissió i fins i tot posaren sota sospita el propi comitè --Freiheit s'abstingué de publicar el resultat de la investigació. Josef Peukert va morir el 3 de març de 1910 a Chicago (Illinois, EUA) en la més absoluta pobresa i marginat per gairebé tots els companys. Durant sa vida va ser inculpat en nombroses ocasions de ser un agent provocador, acusació a la qual s'intentà disculpar en les seves memòries Erinnerungen eines Proletariers aus der revolutionären Arbeiterbewegung (Memòries d'un proletari del moviment obrer revolucionari), publicades pòstumament en 1913 a Berlín per Gustav Landauer i reeditades en 2002 a Frankfurt; aquesta obra va tenir un gran ressò i va ser criticada per l'historiador anarquista Max Nettlau, que considerava que la precisió historiogràfica de les seves afirmacions eren força discutibles. L'arxiu de Peukert es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Josef Peukert (1855-1910)

***

Image may be NSFW.
Clik here to view.

- Victor Pengam: El 3 de març de 1920 mor a Brest (Bretanya) el militant anarquista, antimilitarista, neomaltusià, sindicalista i cooperativista Victor Pengam. Havia nascut el 21 de gener de 1883 a Brest (Bretanya). En 1897 va entrar com a aprenent a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra). En 1903 va crear una secció de la Joventut Sindicalista de França, grup format per una seixantena d'obrers de l'Arsenal que se centrava en la cultura i la propaganda maltusiana, alhora que en l'agitació i la propaganda revolucionària, i que organitzava sessions recreatives on es prenien begudes no alcohòliques. El 4 de juliol de 194 es va crear oficialment la Borsa de Treball de Brest i Pengam va ser-ne elegit tresorer i controlador de comptes. El 3 d'octubre de 1905 va ser castigat a cinc mesos sense feina per «incitació a militars a la desobediència» en un acte organitzat a la Borsa del Treball i el gener de 1906 va ser jutjat a l'Audiència de Finistère per aquest delicte, però va ser absolt, gràcies a la creació d'un Comitè de Defensa Social que es va crear en el seu suport. Com a antimilitarista va ser inscrit amb el «Carnet B». Va ser secretari general de la Unió Regional dels Sindicats de la Borsa del Treball de Brest. Com a obrer del port de l'Arsenal, va ser secretari general del nou sindicat anarquista d'obrers del port. En 1909 va participar en el Grup d'Estudis Racionals, creat pels anarquistes Groult i Gosselin, i que agrupava militants anarcocomunistes i individualistes. En 1910 va intervenir activament en la creació del Cercle Neomaltusià (9 rue Fautras de Brest) i va organitzar les xerrades setmanals sobre temes naturistes (anatomia, fisiologia, embriologia, alimentació racional, higiene física, etc.). En 1911, amb Jules Le Gall, va crear el grup anarquista «Les Temps Nouveaux», que va adherir-se en la Federació Comunista Anarquista (FCA) i va participar en el Comitè d'Entesa dels Grups d'Avantguarda, que va organitzar a partir de desembre de 1912 la lluita contra la guerra a Brest; Pengam serà anomenat tresorer del grup. En 1911 també, Pengam i Gourmelon van ser jutjats, el primer per robatori i ultratge a un magistrat i el segon per sabotatge; les multes van ser pagades pel Comitè de Defensa Social. En 1912 va fundar el Grup de Pupils de la Casa del Poble i l'any següent va abandonar les seves activitats a la Borsa del Treball per consagrar-se a l'educació d'un centenar d'orfes, organitzant reunions culturals, esportives, musicals, etc. En 1913 va ser detingut per les seves activitats neomaltusianes. Va fundar una banda que desfilava en els actes del Primer de Maig interpretant peces com L'Hymne au 17e,L'Internationale, etc. Mobilitzat en 1914, va ser ferit en combat i va contreure la tuberculosi. En tornar de la guerra, va obrir un restaurant en règim de cooperativa a l'Arsenal i va reorganitzar, al costat de Paul Gourmelon, el moviment llibertari a Brest. Les seves exèquies civils, el 5 de març de 1920, van donar lloc a una gran manifestació de dol on van participar més de 15.000 persones. Un important carrer de Brest porta el seu nom.

***

Image may be NSFW.
Clik here to view.

- Ettore Aguggini:El 3 de març de 1929 mor a l'Alguer (Sardenya, Itàlia) el militant anarquista Ettore Aguggini. Havia nascut el 23 de març de 1902 a Milà (Llombardia, Itàlia). Orfe de mare des dels cinc anys, després de deixar l'escola va començar a treballar com a obrer mecànic en una empresa metal·lúrgica i després de llegir L'únic i la seva propietat, d'Stirner, s'adherirà a les idees anarquistes. Durant la postguerra va participar en un grup anarcoindividualista, on va fer amistat amb Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini. Entre els anys 1919 i 1921, marcat per fortes lluites i per una important repressió, va participar en tots els fronts. El 19 d'abril de 1919, arran del primer atac feixista a la seu del periòdic socialista L'Avanti!, va prendre part en les protestes. Durant les grans vagues de 1920 va participar en les batalles contra la policia i també en diversos atemptats contra els símbols de la burgesia, com ara l'atac al restaurant Cova, el 26 de juny i el 8 d'agost de 1920, i contra el parador Cavour, el 14 d'octubre de 1920, que havia d'albergar la delegació britànica durant el congrés de la Societat de Nacions. En 1921 va formar part del grup de militants anarquistes que diàriament defensaven els locals del diari Umanità Nova contra els atacs dels feixistes i de la policia. Després de l'empresonament sense judici de nombrosos militants anarcosindicalistes, i de Malatesta i d'altres redactors del periòdic anarquista que havien engegat una vaga de fam per aconseguir ser jutjats, Ettore Aguggini, Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini van decidir atemptar contra la vida de Giovanni Gasti, cap de la policia milanesa i futur prefecte feixista. El 21 de març de 1921 els tres homes van posar una bomba al teatre Diana, la qual, mal col·locada, va deixar sa i estalvi Gasti, però va causar 21 morts i uns 50 ferits entre els espectadors. Immediatament després els feixistes i la policia van devastar la redacció i la impremta d'Umanità Nova, així com la seu de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i van detenir nombrosos militants. Aguggini va poder fugir a Lodi, però l'abril de 1921 va ser detingut a Ancona. Durant el procés, el 9 de maig de 1922, va reivindicar la responsabilitat de l'atemptat i va ser condemnat a 30 anys de presó i internat a la penitenciaria de San Vittore de Milà. Quan els feixistes van arribar al poder, va ser transferit al penal de l'Alguer, on va patir un tancament extremadament despietat. Malalt i afamegat, Ettore Aguggini va morir el 3 de març de 1929 a la presó de l'Alguer (Sardenya, Itàlia).

Continua...

---

Image may be NSFW.
Clik here to view.