Anarcoefemèrides
del 29 de febrer
Esdeveniments
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Repressió a
Milà: El 29 de febrer de
1920 a Milà (Llombardia, Itàlia) en sortir d'un
gran míting de protesta,
celebrat a prop del gimnàs de l'Escola de Porta Romana i
organitzat per la
Lliga Proletària de Mutilats i Invàlids de Guerra
(LPMIG), al qual han
participat diversos oradors, entre ells Errico Malatesta i Pasquale
Binazzi, i
Armando Borghi en representació de la Unió
Sindical Italiana (USI), els
carrabiners intervenen per impedir qualsevol manifestació,
encara que fos
pacífica, i obren foc contra la gentada a la
plaça Missori matant dues persones
que viatjaven en un tramvia --un invàlid de guerra i un
tramviaire-- i
ferint-ne cinc. Els escamots feixistes també actuaren i
atuparen diverses persones,
entre elles el diputat socialista Luigi Repossi. A resultes
d'això la Cambra
del Treball de Milà va convocar una vaga general en protesta
d'aquesta fets per
a l'1 de març.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Reconstitució de la CNT: El 29 de febrer de 1976 a la sala d'actes de l'església parroquial de Sant Medir, al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) es realitza una assemblea clandestina de reorganització de la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb la participació d'unes 500 persones --de 700 convocades-- de diversos sectors productius (arts gràfiques, construcció, metall, ensenyament i sanitat), de grups estudiantils i de cercles llibertaris i contraculturals sorgits d'ençà el Maig del 68 --segons la mesa que coordinava l'assemblea, 373 persones van deixar constància de la seva activitat laboral, sindical o militant: activitats diverses, 82; arts gràfiques, 14; banca, 15; construcció, 14; ensenyament, 29; espectacles, 12; metall, 16; sanitat, 33; tèxtil, 11; comarques, 83; grups llibertaris, 13; i estudiants, 51. L'assembleisme en la presa de decisions i l’acció directa com a força de lluita per a la resolució dels conflictes sense cap tipus d'intervenció de l’Estat eren els elements fonamental d'unió de tots aquests grups, a més de l'autogestió com a norma i el federalisme com a estructura orgànica. Però es trobaven gent de dos grups d'edat ben diferenciats: els menors de 30 anys i els majors de seixanta. A l'abisme generacional s'afegí un conglomerat de projectes de les diverses tendències (anarcosindicalistes, anarquistes, sindicalistes, consellistes, marxistes llibertaris, trotskistes...) tan diversos que generaria fortes tensions internes i conflictes al si de l’organització anarcosindicalista. El sector de la CNT de l'Exili dominava les estructures orgàniques del sindicat en part per l'admiració i el respecte que se'l tenia. En aquells dies existien a Catalunya quatre comitès regionals que es disputaven les segles de l'anarcosindicat. La majoria dels grups convocants després de l'assemblea de Sant Medir es van autodissoldre, ja que entenien que el que es tractava era de crear a cada població i a cada empresa estructures (comitès, federacions locals, federacions comarcals, sindicats, publicacions confederals) sota les sigles de la CNT. En aquesta assemblea es va nomenar el primer Comitè Regional de Catalunya de la CNT.
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Naixements
Image may be NSFW.
Clik here to view.
-
Pere Esteve: El
29 de febrer de 1866 neix a Sant Martí de
Provençals (Barcelona, Catalunya)
l'intel·lectual i propagandista anarquista Pere Esteve.
Tenia pensat estudiar medicina,
però quan tenia 14 anys son pare morí i
hagué de posar-se a fer feina. Aprengué
l'ofici de tipògraf a«L'Acadèmia», al costat d'Anselmo
Lorenzo i d'Antoni
Pellicer Paraire, i formà part de «La Societat
Tipogràfica», fundada a
Barcelona l'agost de 1879 i que era l'equivalent de la madrilenya«El Arte de
Imprimir». En aquesta època estava lligat al grup
d'impressors anarquistes de
Gaietà Oller Minguella i de Jaume Torrens Ros, de clara
tendència
antisocialista. Cap a mitjan de 1882 abandonà «La
Societat Tipogràfica»,
junt amb Pellicer,
Josep Llunas i
d'altres, per ingressar en «La
Solidària», societat de caire anarquista
adherida a la Federació de Treballadors de la
Regió Espanyola (FTRE). En 1883
assistí a Sabadell al Congrés Comarcal
Català; aquest mateix any fou membre de
la comissió d'iniciativa del periòdic La
Asociación. Órgano de los obreros
tipógrafos de Barcelona. Durant aquest temps
participà en la reorganització
de l'FTRE, lluità en les principals campanyes del moviment
anarquista barceloní,
especialment, per la consecució de les vuit hores de
treball. En 1887 fou
redactor, administrador i director d'El Productor de
Madrid, i secretari
de la Comissió Federal de l'FTRE. Aquest mateix any fou
nomenat secretari de la
Federació Local de Barcelona i, poc després, va
començar a manifestar
públicament la seva opinió crítica
enfront de l'autoritarisme de l'FTRE, i va
consagrar-se com a un dels principals representants del corrent
intel·lectualista de l'anarquisme; la síntesi de
les seves idees es troba en
una sèrie de quatre articles («Una
evolución socialista»), apareguts en El
Productor entre juny i juliol de 1888, en què
manifestà que l'organització
de l'FTRE, controlada per un nombre limitat d'individus, feia el joc al
socialisme autoritari i ocasionava la ruïna del socialisme
llibertari; aquests
articles van donar lloc a una important polèmica amb el seu
amic Ricardo Mella,
que defensava l'organització com a mitjà per a
enfortir la federació i començar
un nou període d'agitació mitjançant
la resistència. A la tardor d'aquell 1888
participà en el Congrés Regional extraordinari de
València, on va triomfar el
seu criteri d'establir les bases per a l'Organització
Anarquista de la Regió
Espanyola (OARE) que reemplacessin els estatuts i reglaments de l'FTRE;
aquesta
decisió ocasionà la dissolució gradual
de l'FTRE. El 10 de novembre de 1889 fou
membre del jurat del II Certament Socialista de Barcelona. En aquestaèpoca
participà activament en les activitats del centre obrer
barceloní«Regeneració». En 1890 va fer un
míting a l'Ateneu Barcelonès i jugà un
important paper en la celebració del Primer de Maig a
Barcelona. Entre el 22 i
el 25 de març 1891 representà els
tipògrafs en el Congrés del Pacte
d'Unió i
Solidaritat a Madrid, en el qual es va fer costat la lluita
antipolítica i
s'acordà donar suport una vaga general per al Primer de Maig
d'aquell any.
També aquest any signà el Manifiesto
del Círculo de Trabajadores de Madrid,
dirigit a tots els proletaris d'Espanya i resposta d'un nucli del
moviment obrer
a les primeres eleccions amb sufragi universal, que refusava
l'organització
política i prestava suport a l'organització de la
classe obrera, la celebració
del Primer de Maig i l'obtenció de la jornada de vuit hores.
L'agost de 1891
formà part de la delegació anarquista, amb
Fernando Tarrida del Mármol, al II
Congrés de la II Internacional celebrat de
Brussel·les i on practicà
l'obstruccionisme. A finals d'aquest mateix any, conegué
Errico Malatesta en un
congrés a Milà i la que serà la seva
companya, l'anarquista stirneriana
italiana Maria Roda Balzarini, amb qui tindrà vuit fills,
tots nord-americans i
dels quals només un serà anarquista, l'escriptor
Sirio Esteve. Entre desembre
de 1891 i febrer de 1892 acompanyà Malatesta en una gira
propagandística per la
Península, que pretenia llimar les diferències
entre anarcocomunistes i
anarcocol·lectivistes, fins a l'aixecament anarquista de
Jerez. Perseguit per
les autoritats, amb Adrián del Valle, fugí cap
Europa (París, Brussel·les,
Oostende, Londres), sortida gràcies a la qual
conegué destacats militants
anarquistes (Jean Grave, Charles Malato, Émile Pouget, Piotr
Kropotkin,
Malatesta). Després entrà clandestinament a
Barcelona i immediatament, durant
el mateix 1892, per mor de les persecucions governamentals,
emigrà als Estats
Units. A Paterson dirigí el periòdic anarquista El
Despertar. Instal·lat
a Nova York, mantingué fructíferes relacions amb
els moviments anarquistes de
Cuba, Florida i l'àrea metropolitana novaiorquesa,
especialment en qüestions
relatives a la premsa. El setembre de 1893 fou delegat, amb Vicente
García i
representant el moviment anarquista espanyol, a la
Conferència Anarquista
Internacional de Chicago, on presentà l'informe Apuntes
sobre la situación
española, on va fer un repàs de la
situació de l'anarquisme peninsular des
de la dissolució de l'FTRE fins al moment de la seva
delegació. En 1894 passà
tres mesos a l'Havana on publicà el setmanari Archivo
Social, va fer
amistat amb Enrique Creci i es mostrà contrari a
l'independentisme cubà, ja
que, en la seva opinió, no solucionava cap problema. Durant
els anys posteriors
el seu prestigi com a periodista, orador, congressista, conferenciant i
polemista va créixer notablement. Després
passà a residí a Filadèlfia, on va
estar a punt de ser linxat pel seu activisme llibertari. Entre 1901 i
1911
s'establí a Tampa (Florida), on va treballar de lector en
una fàbrica de tabac,
participant en el moviment sindical (vaga de tabaquers), publicant un
petit
periòdic anarquista a Ybor City i formant part del«Grup Ferrer Guàrdia» --en
aquesta ciutat conegué Manuel Pardiñas Serrato,
que en 1912 assassinaria el
president del Govern espanyol Canalejas--, però
hagué de fugir a causa de la
pressió patronal i de la persecució
policíaca que l'empaitaven per penjar-lo.
En 1910 fundà la revista Cultura Proletaria.
En 1911 mantingué
correspondència amb Ricardo Flores Magón sobre la
revolució llibertària
mexicana. En 1912 de bell nou s'instal·là a
l'àrea metropolitana novaiorquesa,
on serà l'ànima del prestigiós
periòdic Cultura Obrera (1911-1917 i
1921-1925), continuador de l'anterior Cultura Proletaria,
i durant un
breu temps serà secretari dels Industrial Workers of the
World (IWW,
Treballadors Industrials del Món) de Nova York per ajudar,
juntament amb Jaume
Vidal, els mariners i estibadors hispans, però
l'autoritarisme dels wobblies
l'obligà a dimitir per evitar debats púbics. En
1917, durant la Gran Guerra,
fou detingut, amb Frank González, per mostrar-se contrari a
la contesa; Cultura
Obrera fou prohibit, però no fou expulsat. El 29
de juliol de 1923 dissertà
en castellà, amb Urberto Martignago, Arturo Galvani, Ghetti
i altres, en un picnic
a Detroit per commemorar el regicidi de Gaetano Bresci.
Col·laborà, dirigí i
redactà nombroses publicacions llibertàries i
gremials, moltes vegades fent
servir pseudònims (Lirio Rojo, Gráfico,Avizor, etc.) com
ara Boletín de la Sociedad de Impresores,El Despertar, Doctrina
Anarquista Socialista, El Esclavo, Mother
Earth, El
Productor, La Questione Sociale, etc., i
en les quals mostrà la seva
tendència antimaltusiana i contrària al
reformisme socialista. A la seva casa
de Weehawken organitzà reunions dominicals de militants
hispans i italians, ja
que parlava molt bé la llengua de sa companya. Entre les
seves obres destaquen A
los anarquistas de España y Cuba. Memoria de la Conferencia Anarquista Internacional, celebrada en
Chicago en
septiembre de 1893 (1893, 1899 i 1900), A proposito
de un regicidio
(1900), I Congressi socialisti internazionali
(1900, amb altres), Socialismo
anarquista: la ley, la violencia, el anarquismo, la
revolución social (1902
i 1927), La legge (1911), Reflexiones
sobre el movimiento obrero en
México (1911), Emancipaçao
social (1915), Reformisme, dictadura,
federalismo (1922) i La Revolución en la
práctica. Réplica (1935,
pòstum, amb Errico Malatesta i Gaston Leval). Pere Esteve va
morir d'una
congestió cerebral el 14 de setembre de 1925 a Weehawken
(New Jersey, Estats
Units), una setmana abans havia pronunciat la seva primera
conferència en
anglès.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Leandro Arpinati: El 29 de febrer de 1892 neix a Civitella di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarcoindividualista i després dirigent feixista Leandro Arpinati. Abans de la Gran Guerra milità en el moviment anarcoindividualista i fou amic de Benito Mussolini, amb qui col·laborà en La Lotta della Classe. A partir d'agost de 1914 es convertí en un ardent intervencionista. Més tard s'establí a Bolonya on treballà com a electricista ferroviari i a començaments dels anys vint fou un dels creadors del «II Fascio di Combatimento» a Bolonya. El 21 de novembre de 1920 fou el cap d'un dels escamots que prengueren part en la baralla entre socialistes i feixistes a la Piazza Nettuno i a la Piazza Maggiore de Bolonya, episodi que a passat a la història com la «Matança del Palazzo d'Accursio», on resultaren 10 morts i 58 ferits, tots socialistes, la majoria per arma de foc. En 1921 esdevingué diputat i, després de la «Marxa sobre Roma», vicesecretari general del Partit Nacional Feixista (PNF). En 1926 fou elegit alcalde de Bolonya. Entre 1929 i el 4 de maig de 1933 fou secretari d'Estat del ministre de l'Interior. Després ocupà diversos càrrecs en el sector esportiu: com ara president del Comitè Olímpic Nacional Italià i de la Federació Italiana de Futbol. A començaments dels anys trenta, les relacions amb el secretari del PNF, Achille Starace, es malmenen i es acusat d'organitzar l'atemptat contra Mussolini el dia de la inauguració de l'Estadi de Bolonya el 31 d'octubre de 1926, ja que l'autor material del complot, el jove anarquista Anteo Zamboni, era fill d'un amic seu. Etiquetat com a enemic del règim, fou detingut durant la nit del 26 al 27 de juliol de 1934, jutjat i condemnat a cinc anys de confinament d'antuvi a Lipari entre 1934 i 1937 i després a la seva finca de Malacappa, a prop de Bolonya, en arrest domiciliari. Rebutjà la invitació personal de Mussolini d'adhesió a la República Social Feixista de Saló (1943-1945) i fins i tot es posà en contacte amb grups de la Resistència. Leandro Arpinati fou executat per un grup de partisans antifeixistes el 22 d'abril de 1945 a Malacappa (Argelato, Emília-Romanya, Itàlia), l'endemà de l'alliberament de Bolonya.
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Defuncions
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Félix
Fénéon: El 29 de febrer de 1944
mor a Châtenay-Malabry (Illa de França,
França) el crític d'art, esteta i
militant anarquista Louis Félix Jules AlexandreÉlie Fénéon. Havia nascut el 29
de juny de 1861 a Torí (Piemont, Itàlia), d'un
viatjant de comerç borgonyó i
d'una suïssa. Va fer els estudis secundaris intern a
l'Institut Lamartine de Mâcon,
aconseguint un excel·lent nivell en estudis
clàssics. Després de fer el servei
militar, el març de 1881 va guanyar una plaça de
funcionari com a redactor en
el Ministeri de la Guerra traslladant-se a París --van ser
col·legues seus en
el Ministeri el poeta Louis Denise i l'escriptor Jules Christophe. En
1883 va ser
nomenat secretari de redacció de La
Libre
Revue, on publicà els seus primers articles
literaris i de crítica
artística, i l'any següent va fundar, amb Georges
Chevrier, La Revue
Indépendante, de la qual serà redactor
en cap. En 1885 col·laborà en la Revue
Wagnérienne, de Téodor de Wyzewa. A
partir de 1886 es va comprometre amb el moviment anarquista i va
col·laborar en
nombrosos periòdics i revistes llibertaris: L'Endehors
--on assumirà el
paper de director durant l'exili de Zo d'Axa--, Le
Père Peinard, La Renaissence, La
Revue Anarchiste,
etc. Fénéon va ser acusat de ser l'autor de
l'atemptat al restaurant Foyot, el
4 d'abril de 1894, i després d'un escorcoll al seu despatx
ministerial es va
descobrir material per fabricar explosius (mercuri i detonadors), que
pertanyien sens dubte a l'anarquista Émile Henry. Arran
d'això, va ser
detingut, tancat a la presó parisenca de Mazas i jutjat en
el «Procés dels
Trenta» l'agost de 1894. Gràcies els nombrosos
artistes i escriptores que
testimoniaren en el seu favor (Stéphane Mallarmé,
Octave Mirbeau...), va ser
absolt, però es va veure obligat a dimitir de la seva feina
institucional. En
1902 trobarà una plaça d'administratiu a Le
Figaro. Fénéon és sobretot
conegut com a crític d'art i descobridor de talents. A
partir de 1905 fou
secretari de redacció de La Revue Blanche
i a partir de l'any següent
escriurà les «Nouvelles en trois lignes»
per Le Matin. Altres revistes on va
escriure, sempre signant com F. F.,
van ser: La Vogue, La
Libre Revue, La Revue Moderniste, Symboliste,La Cravache,La Plume, Le Chat Noir, Entretiens
politiques et littéraires,Le Père Peinard. Va descobrir i publicar
autors que després van ser
famosos, com ara Jules Laforgue, Jarry, Mallarmé,
Apollinaire, Rimbaud,
Huysmans, etc. Interessat en tots els moviments culturals i
artístics de
l'època, ajudà a la difusió de joves
pintors i artistes, com ara Pissarro,
Seurat, Signac, Van Dongen, Matisse, Maurin, Bonnaire, etc. Fou un ferm
defensor de l'impressionisme i del neoimpressionisme. Entre 1906 i 1925
va ser
un dels directors de la galeria d'art Bernheim-Jeune.
Després de la Gran Guerra
i de la Revolució russa s'allunyarà del moviment
llibertari i es declararà comunista,
succeint Blaise Cendras en la direcció de les edicions de La
Sirène. En 1923 va
publicar el Dedalus, de James Joyce. Els seus
escrits només es van editar
un cop mort, sota el títol d'Oeuvres plus que
complètes. Félix
Fénéon va
morir el 29 de febrer de 1944 a la mansió que Chateaubriand
habitava a
Vallée-aux-Loups, a Châtenay-Malabry, a prop de
París (França), reconvertida en
llar de jubilats i en la qual s'havia instal·lat dos anys
abans. Un premi, creat
per la seva vídua Stéphanie Goubaux (Fanny)
en 1949 arran d'un llegat seu a la Sorbona, fruit de la venda de la
seva
important col·lecció de quadres que l'Estat
francès refusa acceptar, porta avui
el seu nom (Prix Fénéon) i permet descobrir els
autors considerats més
prometedors. Una part important dels seus manuscrits,
correspondència i arxius
iconogràfics es troben dipositats al Fons Paulhan de
l'Institut Mémoires de l'Édition
Contemporaine (IMEC) a Caen (Normandia, França).
Félix
Fénéon (1861-1944)
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Simón
Radowitzky: El 29 de febrer de 1956 mor a la Ciutat de
Mèxic (Mèxic)
l'activista anarquista Szymon Radowicki, més conegut en la
seva versió al
castellà com Simón
Radowitzky. Havia
nascut el 10 d'octubre de 1889 --moltes fonts citen setembre o novembre
de
1891-- a Stépany (Rivne, Ucraïna) en una
família obrera humil d'origen jueu. A
començaments de segle amb sos pares es traslladà
a la ciutat industrial
d'Iekaterinoslav (actual Dnipropetrovsk), ja que el petit poble
d'Stépany no
tenia escola. Quan tenia 10 anys hagué d'abandonar els
estudis i entrà com a
aprenent en un taller de serralleria. La filla estudiant del seu mestre
manyà
l'introduí en l'anarquisme. El juny de 1904
participà en una manifestació
reivindicativa per aconseguir la jornada laboral de 10 hores que va ser
durament reprimida per una companyia de cosacs; lacerat al pit per un
cop de
sabre es va veure obligat a restar al llit d'un hospital durant sis
mesos
recuperant-se de la ferida. Un cop sanat, va ser detingut per repartir
premsa
obrera, jutjat i condemnat a quatre mesos de presó. Durant
el tancament conegué
l'anarquista Fedosei Zuberov, que acabà
suïcidant-se abans de ser deportat a
Sibèria. Després passà a treballar a
la planta siderúrgica «Shla»
d'Iekaterinoslav,
on va ser elegit segon secretari sindical. Quan esclatà la
Revolució russa de
1905 treballava a la fàbrica «Brandskizi
Zawot» i va ser nomenat membre del soviet
d'aquesta empresa. Després del fracàs de la
revolució, aconseguí d'antuvi fugir
de la repressió tsarista; però,
després de furtar el sabre i la pistola a un
soldat, va ser detingut, jutjat i condemnat a tres anys de
deportació a
Arcangelsk. Després de sis mesos tancat a la
presó d'Iekaterinoslav, son pare
pogué obtenir la seva llibertat. Decidí
exiliar-se i passà a l'Imperi Alemany,
del qual fou deportat poc després per participar en una
vaga. Sota el perill de
ser desterrat a Sibèria, aconseguí
documentació falsa i es traslladà a Riga, on
embarcà en un vapor transoceànic cap a
Amèrica. El març de 1908 arribà a
l'Argentina i s'establí a Campana (Campana, Buenos Aires,
Argentina), on
treballà com a obrer mecànic als tallers del
Ferrocarril Central Argentí. Establí
contactes amb l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional
Argentina (FORA) i
la redacció de La Protesta.
Després
es traslladà a Buenos Aires, on treballà al
taller mecànic Zamboni del carrer
Charcas i es relacionà amb diversos
intel·lectuals llibertaris russos exiliats
(Pablo Karschin, José Buwitz, Iván Mijin,
Andrés Ragapelov, Máximo Sagarín,
Moisés Scutz, etc.). L'1 de maig de 1909
participà en la gran manifestació de
la plaça Lorea del barri de Montserrat de Buenos Aires
convocada per la FORA
--altres manifestacions estaven organitzades per la central
sindicalista
revolucionària Unió General de Treballadors (UGT)
i pel Partit Socialista (PS).
A la plaça Lorea es reunien els anarquistes des de 1890 per
recordar els«Màrtirs de Chicago» i aleshores es
trobava en obres per reformar-la en la
plaça del Congrés, un dels símbols
urbanístics de la burgesia al poder. La
policia, comandada pel coronel Ramón Lorenzo
Falcón, reprimí durament amb
tropes d'Infanteria i de Cavalleria la manifestació; l'hora
de lluita se saldà
amb tres anarquistes morts, que aviat serien 11, i més d'un
centenar de ferits.
Falcón ordenà la clausura dels locals llibertaris
i socialistes, així com els
seus òrgans d'expressió, i durant la setmana
següent de protestes i de vaga general,
convocada per la FORA, la UGT i el PS, que ha passat a la
història sota el nom
de «Setmana Roja», el moviment obrer
exigí la dimissió de Falcón, mentre
les
forces de seguretat parlaren de «complot
russojudàic». El 4 de maig de 1909 més
de 80.000 persones formaven el seguici que acompanyà els
fèretres dels obrers
assassinats fins al cementiri de la Chacarita, manifestació
de dol que va ser
reprimida per la policia. Després d'aquests fets, Radowitzky
decidí atemptat
contra la vida de Falcón. El 14 de novembre de 1909
preparà un artefacte explosiu
al taller Zamboni i el llançà dins del carruatge
tirat per cavalls del coronel
al seu pas pel cantó dels carrers Quintana i Callao quan
venia de l'enterrament
de Ballvé, director de la Presó Nacional de
Buenos Aires, al Cementiri del Nord.
L'artefacte ferí de mort Falcó i el seu secretari
Juan Alberto Lartigau; ambdós
van morir durant aquell dia. Perseguit per les forces de seguretat,
intentà
suïcidar-se disparant-se al pit dret --fallà
perquè disparà amb la mà
esquerra-- a pocs carrers del lloc de l'explosió al crit de«Visca l'anarquisme!».
Portat a l'Hospital Fernández, se li diagnosticà
ferides lleus al pit dret i
fou portat immediatament a la comissaria núm. 15. Com que no
duia identificació
i es negava a fer cap declaració, la inquietud de trobar-se
davant un complot
portà el president José Figueroa Alcorta a
decretar l'Estat de setge, que es
mantingué dos mesos i durant els quals s'engegà
una dura repressió contra el
moviment anarquista. Durant el judici, la impossibilitat de determinar
la
identitat de l'acusat causà nombrosos problemes, fins que
l'ambaixada argentina
a París facilità els seus antecedents obtinguts a
Ucraïna --segons els quals
havia participat a la Revolució de 1905 a Kiev i per la qual
cosa havia estat
condemnat a sis mesos de presó--, però la seva
edat quedava incerta. El fiscal
Manuel S. Beltrán, després d'ordenar un peritatge
mèdic que conclogué que tenia
entre 20 i 25 anys i de considerar que havia actuat sense cap
còmplice,
sol·licità la pena de mort. Però un
cossí seu, Moisés Radowitzky, aportà
una
còpia d'una partida de naixement on es confirmava que
només tenia 18 anys i per
tant era menor d'edat. Encara que el document no tenia validesa legal,
el jutge
Sotero Vázquez commutà la pena màxima
per la de reclusió per temps indeterminat
a la Penitenciaria Nacional, pena a la qual s'afegí un
càstig addicional de
reclusió a pa i aigua durant vint dies cada any coincidint
amb l'aniversari de
l'atemptat. El jutge federal Horacio Rodríguez Larreta porta
el cas a la
Suprema Cort, però aquesta aprovà la
sentència de la justícia ordinària. El
6
de gener de 1911, Salvador Planas Virella i Francisco Solano Regis, dos
anarquistes condemnats també per atemptat contra les
autoritats que compartien
reclusió amb Radowitzky, aconseguiren fugir reeixidament,
amb 11 presos comuns
més, de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a
través d'un túnel.
Radowitzky no pogué sumar-se al grup fugitiu
perquè va ser cridat en l'últim
moment a la impremta del presidi. L'operació, que
comptà amb el suport de
l'exterior i la connivència de guàrdies de
l'interior, atemorí les autoritat
carceràries i decretà el seu trasllat al penal
d'Ushuaia, reservat generalment
per a criminals d'extrema perillositat. El costum de confinar els
presos
anarquistes i polítics en aquesta duríssima
penitenciaria es «popularitzaria» a
partir d'aquí. En aquesta presó se li denegaren
els pocs drets que tenien la
resta de presidiaris --només podia llegir la
Bíblia-- i, considerat el promotor
de vagues de fam de protesta per les males condicions penals, fou
sotmès a
constants maltractaments i tortures. En 1918 va ser violat per part de
Gregorio
Palacios, subdirector del penal, i tres carcellers (Alapont, Cabezas i
Sampedro).
Immediatament La Protesta
publicà el
fullet de Marcial Belascoain Sayós El
presidio de Ushuaia, que causà un gran
ressò i obligà el govern d'Hipólito
Yrigoyen a obrir una investigació sobre les condicions
penals a Ushuaia i a
rellevar de les seves funcions els tres carcellers implicats. El 7 de
novembre
de 1918, amb el suport de grups anarquistes xilens i argentins,
aconseguí
evadir-se del penal d'Ushuaia, l'única fugida que
reeixí de la seva història.
Els anarquistes argentins Apolinario Barrera i Miguel
Arcángel Roscigna i els xilens
Ramón Cifuentes i Ernesto Medina llogaren el
cúter «Ooky», propietat de una
dàlmata i de bandera austríaca, a la ciutat
xilena de Punta Arenas. Radowitzky,
coordinat amb els companys, aconseguí un uniforme de
carceller i abandonà el
penal de bon dematí aprofitant el relleu i l'arribada d'un
grup de carcellers
nous, trobant-se amb Barrera en una cala no molt llunyana. El pla
original era
desembarcar-lo en qualque lloc apartat, amb queviures i estris per
resistir-hi
un temps fins que la recerca hagués minvat, però
finalment pensaren que a Punta
Arenas passaria desapercebut. Després de quatre dies de
navegació, i ja en
aigües xilenes de la península de Brunswick, la
goleta va ser abordada per un
vaixell de l'Armada xilena, alertat per les autoritats argentines de
l'evasió.
Radowitzky pogué fugir nedant abans de la topada,
però la tripulació dàlmata va
ser detinguda i interrogada a la presó fins que el
maquinista de l'«Ooky»
confessà on havia aconseguit arribar a terra el fugitiu.
Poques hores després,
va ser detingut a Aguas Frías mentre intentava arribar a
Punta Arenas caminant
i portat d'antuvi al calabós del buc de guerra«Centeno» i dues setmanes
després de bell nou a Ushuaia. El càstig per
evasió era dos anys de confinament
en solitari amb només mitja ració d'aliments.
Durant els anys posteriors, les
campanyes pel seu alliberament dels grups anarquistes i de la premsa
obrera es
van incrementar fins al punt que el 14 d'abril de 1930 el president
Yrigoyen,
que 14 anys abans havia promès per motius electorals a una
delegació anarquista
el seu immediat alliberament, l'indultà amb un conjunt de
110 presos, però amb
l'obligació d'abandonar el país. El 14 de maig de
1930 el vaixell «Vicente
Fidel López» el portà al port de Buenos
Aires i des d'allà fou obligat a agafar
el remolcador «Mediador» fins a Montevideo sufragat
el viatge amb diners seus i
sense cap mena de documentació. Gràcies al suport
dels grups anarquistes
uruguaians aconseguí salvar els entrebancs
burocràtics i poder desembarcar. A
la capital de l'Uruguai, després que les autoritats
soviètiques li neguessin el
passaport i així poder retornar a Ucraïna
--Radowitzky desconeixia la repressió
que patia el moviment anarquista a l'Estat soviètic--,
reprengué la seva
professió de mecànic. Durant la seva estada a
l'Uruguai realitzà diversos
viatges al Brasil, sembla que per tasques de coordinació
entre els moviments
anarquistes dels dos països fugint
i de
la dictadura, residint durant temporades a São Paulo. El
març de 1933 assistí
al Congrés Antimilitarista Llatinoamericà que se
celebrà a Montevideo. El 7 de
desembre de 1934, però, el govern dictatorial de Gabriel
Terra pretengué
expulsar-lo del país aplicant la llei d'estrangers
indesitjables. Els companys
anarquistes li van demanar que no acatés la mesura per a no
crear un precedent
i per això va ser portat al penal de l'illa de Flores. El 21
de març de 1936
l'advocat del moviment llibertari Emilio Frugori aconseguí
la commutació de la
pena per la d'arrest domiciliari, però com que no tenia
domicili propi, hagué
de romandre encara empresonat fins al 25 de juny. Quan
esclatà la guerra civil
espanyola marxà a Catalunya i s'allistà en la 28
Divisió de l'Exèrcit republicà,
composta principalment per anarquistes i comandada pel destacat
militant
Gregorio Jover. Al front d'Aragó va fer amistat amb Antonio
Casanova,
anarquista gallec emigrat a l'Argentina on fou un dels fundadors de la
Federació Anarco-Comunista Argentina (FACA). Amb una salut
malmesa, fruit dels
més de 21 anys d'empresonament, realitzà tasques
culturals i sindicals per a la
Secretaria de Cultura i Propaganda de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT) a Barcelona i a València. En 1939, amb el triomf
feixista, creuà els
Pirineus i va ser internat al camp de concentració de Sant
Cebrià. Més tard aconseguí
embarcar cap a Mèxic, on el poeta Ángel Falco,
cònsol de l'Uruguai a la Ciutat
de Mèxic, li proporcionà una feina a la
delegació sota el nom de José
Guzmán. Durant la postguerra
treballà per a la secció mexicana del
International Rescue and Relief Committee
(IRRC, Comitè Internacional de Socors i Salvament) de suport
per als refugiats
europeus. Sempre actiu en el moviment llibertari, publicà
revistes anarquistes
i realitzà viatges als Estats Units. Treballà elsúltims anys de sa vida en una
fàbrica de joguines. També va fer servir a
Mèxic el nom de Raúl
Gómez. Simón Radowitzky va morir d'un
atac de cor el 29 de
febrer de 1956 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Els
companys li compraren una
senzilla tomba on fou enterrat; el discurs fúnebre el
llegí Liberto Callejas.
Simón Radowitzky (1891-1956)
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Maruja Lara:El 29 de febrer de 2012 mor a
València (País Valencià)
l'anarcosindicalista
Angustias Lara Sanchez, més coneguda com Maruja
Lara. Havia nascut l'11
de setembre de 1913 a Granada (Andalusia, Espanya). Amb tres anys va
emigrar
amb sa família a Brasil i després a l'Argentina,
on son pare va militar en
l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina
(FORA). El gener de
1932 va retornar a Granada, on s'afilià en el Sindicat de
Minyones de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual
arribarà a ser secretària, i
en les Joventuts Llibertàries. En aquesta ciutat va
conèixer militants
destacats, com ara José Zarco Martín i Francisco
Maroto del Ojo. Després del
cop militar feixista, el setembre de 1936 va poder fugir de Granada per
Tocón,
Baza i Guadix, i va lluitar nominalment un temps com a miliciana en la«Columna
Maroto». A mitjans de 1937 es va instal·lar a
València i va ingressar en el
Sindicat d'Infermeres, treballant a l'«Hospital
Número 1», a prop de les Torres
de Quart, de València. A València va fer de
tresorera de «Mujeres Libres» i va
tractar nombroses militants (Amelia Torres, Lucía
Sánchez Saornil, Suceso
Portales, Carmen Pons, Natacha Cabezas, Paquita Domínguez,
América Barroso,
Pura Pérez, etc.), però especialment va fer-se
molt amiga d'Isabel Mesa Delgado
(Carmen Delgado Palomares). Va intervenir en
l'homenatge a la 25
Divisió. Quan acabava la guerra, en març de 1939,
Lara i Mesa van pujar a un
camió per ser portades a Almeria i d'allà
embarcar a Algèria, però van acabar
al port d'Alacant i d'allà al camp de
concentració franquista d'Albatera.
Finalment Maruja Lara va poder fugir cap a Almeria i Granada. Va
treballar un
temps en una fàbrica de caramels granadina i a finals de
1939 va retornar a
València. Amb la seva gran amiga Isabel Mesa van muntar un
quiosc a la capital
valenciana, on a la rebotiga tenien la premsa anarquista. En 1942 les
dues
amigues, amb altres companyes llibertàries, van crear el
col·lectiu Unión de
Mujeres Demócratas (UMD), organització
clandestina per ajudar les persones
preses i solidaritzar-se amb ses famílies i fent activitats
en contra de la
dictadura. En 1955 va ser detinguda per les seves activitats. Llevat
d'uns
mesos a Palma (Mallorca) en 1940 i a França l'any 1960
fugint de la repressió,
sempre visqué a València. Després de
la mort del dictador Francisco Franco,
participà activament en la reconstrucció de la
CNT i va fer costat la creació
de l'emissora lliure Ràdio Klara. En 1996 la
Confederació General del Treball (CGT)
valenciana va retre un homenatge a Maruja Lara i a Isabel Mesa. En 1997
col·laborà en la revista anarquista El
Noi.
Isabel
Mesa Delgado (1913-2002)
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Actualització: 28-02-15