Anarcoefemèrides
del 27 de febrer
Esdeveniments
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Surt Le Représentant du Peuple: El 27 de febrer de 1848 surt a París (França) el primer número del periòdic Le Représentant du Peuple. Journal quotidien et hebdomadaire des travailleurs. Fou redactat i editat per Pierre-Joseph Proudhon. Defensava que el proletariat havia d'emancipar-se tot sol, sense l'ajuda de cap govern. Tingué una tirada d'uns 40.000 exemplars i tindrà una gran influència en els estrats populars parisencs. El 31 de maig i l'1 i 5 de juny, publicà el «Programa revolucionari adreçat als electors del Sena». Cal dir que el 4 de juny Proudhon va ser elegit diputat per París en les eleccions complementàries de l'Assemblea Nacional francesa. El 5 de juny, Proudhon publicà en aquest periòdic un text en suport dels insurgents de la coneguda com a «Revolució de 1848» i, tres dies després, un article on exigeix la reducció d'un terç en els lloguers i els terratges durant tres anys. Després de tot això, l'últim número d'aquesta publicació sortí dos dies després, el del 10 de juliol de 1848, ja que fou prohibit per les autoritats governamentals. Va ser substituït per Le Peuple, publicat entre el 2 de setembre de 1848 i el 13 de juny de 1849, i després per La Voix du Peuple, editat entre l'1 d'octubre de 1849 i el 14 de maig de 1850, i, finalment, per, de bell nou, Le Peuple, entre el 15 i el 13 d'octubre de 1850.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Surt Le Déchard: El 27 de febrer de
1892 surt a Damery-Brunet
(Xampanya-Ardenes) el primer número del periòdic
anarquista Le Déchard. Organe
hebdomadaire révolutionnaire
de la Région Est & Nord (L'Indigent.Òrgan setmanari revolucionari de
la Regió Est-Nord). El redactor en cap signava com Eh. Kécsatfoux? (Eh,
què fas?). En van ser responsables Émile
Hyppolyte Godart, Edouard Fores, Larando, J. Michiels (administrador) i
Lamare
(Anon, impressor gerent).
Tirà 4.000
exemplars. Hi van col·laborar, entre d'altres Duhoux,
Edouard Pflug (Goeffroy) i Henry
Zisly. En sortiren dos
números, l'últim el 12 de març de
1892, i en aquest darrer número es publicà unChant du déchard, on es
demanava que
magistrats, policies, banquers, etc., fossin tractats pel«bon doctor
Guillotin».
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Exabrupte del San Francisco Chronicle: El 27 de febrer
de 1908 el diari San Francisco Chronicle de San
Francisco (Califòrnia,
EUA) considera que el fet d'afirmar les conviccions anarquistesés «una prova
decisiva de follia incurable» i que havia de portar els
seguidors d'aquesta«doctrina detestable» que és
l'anarquisme al confinament en un asil psiquiàtric
de per vida. Segon aquest diari, tots els àcrates,«inútils com les rates i molt
més perillosos», ja siguin nadius o estrangers,
havien de ser privats de la
seva ciutadania i la seva literatura i premsa s'havia d'escombrar de
les
bústies i dels quioscos de tots els Estats nord-americans.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Veredicte del procés a la «Banda Bonnot»: El 27 de febrer de 1913, a l'Audiència del Sena de París (França), després de 25 dies de sessions, s'acaba el procés a la «Banda Bonnot». El veredicte va ser força dur: Raymond Callemin, Eugène Dieudonne, André Soudy i Antoine Monier, són condemnats a mort; Paul Metge i Edouard Carouy a cadena perpètua --aquest darrer se suïcidarà el mateix dia a la seva cel·la. Per a la resta de pretesos còmplices: Jean de Boë, 10 anys de treballs forçats; Gauzy, 18 mesos de presó; Kibaltchiche (Victor Serge), cinc anys de presó. Només Rirette Maîtrejeanés absolta. La pena d'Eugène Dieudonne va ser commutada per treballs forçats a perpetuïtat, i després de diverses fugues de la presó, va ser finalment indultat el 1925 gràcies a una campanya portada a terme per Albert Londres.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Atemptat contra
Ramon Esteve: El 27 de febrer de 1921 l'inspector de
tramvies Ramon Esteve,
després d'haver fet la revisió a un cotxe a
l'estació del Morrot, al port de
Barcelona (Catalunya), és tirotejat per un desconegut. Dels
dos trets que
sortiren de l'arma agressora només un li ferí
lleugerament en una mà. El
ferroviari declarà que no pertanyia a cap sindicat i que
ignorava les causes de
l'agressió, però el moviment anarcosindicalista
el tenia per un policia
infiltrat entre el personal de la companyia ferroviària. Les
forces de l'ordre atribuïren
aquest atemptat al grup d'acció de la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
que es reunia en un domicili del carrer Toledo del barri
barceloní de Sants
format per una quarantena de membres (Vicenç Sales, Rosari
Benavent, Ramon Archs
Serra, etc.).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Conferència Les Artisans de l'Avenir: El 27 de
febrer de 1921 el filòsof anarcoindividualista Han Ryner
pronuncia una
conferència a la Sala Procope de París
(França) sota el títol Les
Artisans de l'Avenir. Aquest important
text va ser publicat a començaments d'octubre d'aquell any a
París coeditat
entre la «Société des Amics de Han
Ryner» i l'editorial de la revista belga
d'avantguarda Ça Ira,
amb un
frontispici de Pierre Larivière.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Enfrontaments a Florència: Entre el 27 i el 28 de febrer de 1921, a Florència (Toscana, Itàlia), en el context exacerbat de l'ascensió del feixisme, es van produir enfrontaments especialment greus amb els feixistes que van causar la mort de dos ferroviaris: Gino Mugnai i Spartaco Lavagnini. Els feixistes van intentar després entrar al barri de San Frediano, però es van trobar una forta resistència per part dels militants radicals i de tota la població que s'atrinxerà darrera d'una barricada. A Certaldo, prop de Florència, l'anarquista Ferruccio Scarselli, mor destrossat per una bomba durant un enfrontament, mentre que a La Spezia l'anarquista Uliviero és assassinat per la policia. Al mateix temps, a Trieste, la Borsa del Treball és incendiada. L'1 de març, en resposta a les violències feixistes, una vaga general es declarada a Trieste i a Florència, ciutat on es produiran nous enfrontaments que causaren la mort de més de vint persones i van fer més d'una centena de ferits.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Assalt a la casa d'Stuart Christie: El 27 de febrer de 1968 la casa de Hornsey, al nord de Londres (Anglaterra), del militant llibertari escocès James Stuart Christie, fundador de l'Anarchist Black Cross (ABC, Creu Negra Anarquista) i membre de l'Anarchist Federation of Britain (AFB, Federació Anarquista Britànica) és assaltada per la policia. El sergent detectiu de la secció especial de la Policia Metropolitana Roy Cremer, amb una ordre de registre, busca explosius relacionats amb l'atemptat contra l'ambaixada grega de novembre de 1967.
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Naixements
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Gustave Mathieu:
El 27 de febrer de
1866 neix a Guise (Picardia, França) l'anarquista Gustave
Louis Mathieu. Tal
vegada nasqué al Familisteri creat per l'industrial i
filantrop Jean-Baptiste
André Godin a Guisa, on son pare era treballador i on ell
mateix començà a fer
feina molt jove com a obrer emmotllador. Ben aviat
començà a freqüentar les
reunions anarquistes. El setembre de 1887 va ser detingut pels
gendarmes per
haver aferrat dos cartells manuscrits per a denunciar l'acomiadament
improcedent per part de Godin del company Bal i també ell,
juntament amb son
germà Émile, va ser acomiadat. Durant la tardor
de 1887 marxà a Morlanwelz (Hainaut,
Valònia), on treballà d'obrer emmotllador i
participà en la creació d'un grup
anarquista. Va ser perseguit per diversos robatoris i va ser declarat
per les
autoritats belgues sospitós de pertànyer al grup
d'expropiadors anarquistes de Vittorio
Pini i de Placide Shouppe. En 1889 va ser processat a Saint-Quentin
(Picardia,
França) per propaganda anarquista. En 1890
s'instal·là a Saint-Ouen (Illa de
França, França) i milità en el grup
anarquista de Saint-Denis. Amb Charles
Simon (Biscuit), treballà
en un comerç
de pintures i vernissos a l'engròs a Saint-Ouen regentat per
l'antic communard i anarquista
Auguste Viard.
Després de la mort de Viard, el 17 de gener de 1892, Simon i
Mathieu, a petició
de sa vídua, s'emportaren 20.000 francs de mercaderies que
amagaren en
diferents hangars. Sospitós de complicitat en els atemptats
de Ravachol de l'11
i del 27 de març de 1892, va ser detingut, però
el 10 d'abril de 1892 s'ordenà
el sobreseïment de la seva causa. Davant noves amenaces de
detenció, es refugià
a Londres (Anglaterra). La vídua Viard, arremesa per un
creditor, acusà Simon i
Mathieu de robatori. El 5 de maig de 1892 ambdós, en
rebel·lia Mathieu, van ser
condemnats pel X Tribunal Correccional a cinc anys de presó
per complicitat en
l'encobriment. El juny de 1892, durant el primer judici contra
Ravachol, envià
una carta des de Londres on intentava disculpar aquest de determinades
acusacions incriminatòries de Charles Chaumentin (Chaumartin) i exigia
l'absolució de Joseph Beala. En aquesta època
col·laborà L'Endehors
(1891-1893), de
Zo d'Axa. De tornada a França, el 26 de març de
1893 va ser detingut a Saugland
(Saint-Michel en Thiérache, Picardia, França) i
el 9 d'agost d'aquell any va
ser jutjat per l'Audiència de l'Aisne per un robatori a
Saint-Michel que li
volien encolomar, però va ser absolt. Arrossegant la
condemna del 5 de maig de
1892, el 26 d'agost de 1893 va ser novament jutjat i condemnat a un any
de
presó i a dos anys de residència controlada–la vídua de Viard es trobava en
parador desconegut i d'aquesta manera condemnà un innocent
abans de
condemnar-se ella. Purgada la pena, s'exilià primer a
Anglaterra i després a
Bèlgica, on participà en un robatori destinat a
finançar l'evasió de Simon,
condemnat a treballs forçats en deportació durant
el procés de Ravachol; però
Mathieu va ser detingut, jutjat i condemnat a cinc anys de
presó que va punir a
Louvain, moment que aprofità per instruir-se culturalment.
De bell nou a
França, treballà com a venedor ambulant de
llenceria pels mercats de la regió
parisenca i de Guisa. Durant el període d'entreguerres
estava subscrit al
periòdic parisenc de Pierre Monatte La
Révolution Prolétarienne (1923-1939).
Gustave Mathieu va morir el 14 de
gener de 1947 a Guisa (Picardia, França).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Paulin Mailfait: El 27 de febrer de 1867 neix a Charleville (Ardenes, França) el militant anarquista Paulin Mailfait. Amb vuit anys va començar a treballar en un vidrieria i més tard es farà ferrer, ferreter i calderer. En 1889 es va adherir al cercle socialista«L'Étincelle» de Charleville. L'1 de maig de 1889 va robar una cigarrera als Magasins Réunis i va passar aquest dia empresonat. El 6 d'octubre de 1890, acompanyat de son germà Paul i d'Edmond Midoux, van agredit un client en un bar, trencat els tassons i l'aparador de l'establiment; tots tres van ser tancats sis dies a la presó. El 24 de juny de 1891 va ser novament condemnat a dos mesos de presó per agressió. El 9 d'agost de 1891 va ser donat de baixa de«L'Étincelle» per no pagament de les quotes. El 18 d'octubre de 1891 va crear, amb Bouillard, Thomassin, Leroux i altres, el grup de «Les Sans Patrie» (Els Sense Pàtria); en la seva proclama podem llegir:«El nostre nom [«Els Sense Pàtria»] és una declaració de guerra al militarisme i a la idea de conquesta o d'esclavatge dels pobles.». El març de 1892 Mailfait organitzà, amb Leroux i Moray, la deserció d'un company, Loriette, soldat del 132 Regiment de Reims; tot marxà segons estava previst, però Loriette, un cop evadit, es va lliurar a la gendarmeria i va denunciar els companys. Mailfait i Moray van haver d'estar un temps refugiats a Bèlgica. Leroux finalment va ser detingut i, intentant fugir dels gendarmes, va caure en un canal, on va morir ofegat en no saber nedar. Mailfait va ser detingut per la policia belga més tard a Sprimont, després dels atemptats de Lieja, i un cop extradit cap a França, va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Charleville el 22 de juny de 1892 i condemnat a vuit mesos de presó que purgarà a Rethel. El 19 de febrer de 1894 la policia va escorcollar ca seva, però només va descobrir un exemplar del periòdic La Révolte. El 20 de febrer de 1901 va ser condemnat a vuit dies de presó per violència i insubordinació a un agent. En 1906 s'havia establert com a artesà pel seu compte. El 13 de novembre de 1911 va ser condemnat a sis mesos de presó, a resultes de les manifestacions contra l'encariment de la vida, després que hagués provocat disturbis al centre de Charleville. El juliol de 1912 va participar en la creació del Grup Comunista Anarquista de Charleville. En 1923 figurava en la llista policíaca dels anarquistes de la zona i aquest mateix any es va instal·lar a París. Va tenir set infants. Paulin Mailfait va morir el 30 d'agost de 1927 aÉtion, a prop de Charleville (Ardenes, França).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Friedrich
Kniestedt: El 27 de febrer de 1873 neix a Köthen
(Saxònia, Imperi Alemany;
actualment Saxònia-Anhalt, Alemanya) l'impressor, llibreter
i propagandista
anarquista i anarcosindicalista Friedrich Max Karl August Kniestedt,
que va fer
servir diversos pseudònims (Weltenbummler,Isegrimm, Kapitän
Satanaz, etc.). L'octubre de 1888 entrà com a
aprenent en
la fabricació de pinzells i graneres. El juny de 1889 va ser
condemnat, arran
de les lleis contra la repressió del socialisme, a vuit dies
de presó per ser
membre del Cercle de Lectura de Köthen. A Magdeburg
(Saxònia, Imperi Alemany),
l'abril de 1892 entrà a formar part de
l'Associació de Fabricants de Graneres. Cap
el novembre de 1892 participà, sense està
afiliat, en les activitats del Sozialdemokratische
Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya)
de Gosla (Baixa
Saxònia, Imperi Alemany), però va ser titllat
d'anarquista i deixà de freqüentar
les reunions. Posteriorment vagà per diverses ciutats
alemanyes (Bernburg,
Berlín, Neuruppin, Postdam, Aken, Dresden, Dessau,
Lippstadt, Hannover, etc.) buscant
feina i fent propaganda antimilitarista. El maig de 1896 es
casà a Aken amb
Elisa Hedwig Augusta Wolf, amb qui comprà una petita botiga
de queviures i on
creà una petita fàbrica de graneres. Cap el 1907
s'instal·là a París
(França),
on vivia al número 42 del carrer de Malte. Segons diversos
informes de la
policia francesa de 1908 i 1909, encapçalava el«Grup Alemany de Discussió
Lliure», adherit a la Federació Anarquista Jueva
de París, que es reunia al Bar
Sylvain (número 17 del carrer Petits-Champs) i que agrupava
anarquistes
alemanys, txecs, serbis i altres pobles eslaus. Abans de maig de 1909
emigrà al
Brasil i s'instal·là a la colònia
anarconaturista «Zukunft» (Futur),
localitzada a la riba del riu Ivaí (Paraná,
Brasil). Decebut de l'experiència
comunal, s'establí com a agricultor, però
després de continues lluites amb
l'oligarquia local, acabà treballant en una hisenda de
cafè a São Paulo, d'on
retornà a Alemanya. Entre 1910 i 1913 visqué a
Berlín, on presidí la Union der
Anarchisten Vereine (UAV, Unió de Clubs Anarquistes). Als
voltants de 1913
emigrà per segona vegada a Amèrica i en 1917
s'instal·là a Porto Alegre (Rio
Grande do Sul, Brasil), on hi havia una important colònia
d'obrers alemanys,
molts dels quals eren anarquistes. A Porto Alegre fou un dels membres
destacats
de l'anarcosindicalista Sozialistischer Deutscher Arbeiterverein (SDA,
Associació dels Treballadors Alemanys) i del seuòrgan d'expressió Sozialistischer
(1920-1923). Entre 1920
i 1930 publicà a Porto Alegre el periòdic
anarquista en llengua alemanya Die Freie
Arbeiter–entre març i maig de
1925 va ser prohibit i en el seu lloc s'edità Zirkular
(Circular). Fou un dels promotors del Congrés Socialista
en Llengua Alemanya del Brasil, celebrat el maig de 1923 al local de la
Federació Obrera de Rio Grande do Sul, que
reagrupà 14 associacions d'aquest
estat brasiler i que, després de diverses discussions, es
decantà per
l'anarquisme. A finals de 1924 abandonà la
fàbrica de graneres Pettersen on
feia feina i durant uns mesos muntà una fàbrica
de pinzells pel seu compte. El
febrer de 1925 obrí una llibreria (Llibreria Internacional),
que gestionà la
seva companya, i en 1927, arran de la venda d'uns terrenys,
n'obrí una de més
gran al número 1.195 del carrer Voluntários da
Pátria de Porto Alegre. En
aquesta època va ser nomenat tresorer de la
Federació Obrera de Rio Grande do
Sul i en 1930 abandonà aquesta federació arran
que es canviessin els estatuts i
que només poguessin estar afiliats les «persones
actives dins del procés
productiu» (exclusió dels
intel·lectuals). La firma capitalista «Mentz e
Co.»
li va oferir cofundar una fàbrica de graneres amb condicions
molt avantatjoses
per a ell, però rebutjà la idea ja que per
principis no admetia tenir assalariats
que poguessin ser explotats. Durant els anys trenta
esdevingué director del
periòdic anarquista de Porto Alegre La
Lucha. En aquests anys, una part de la colònia
alemanya començà a prendre
partit pel nacionalsocialisme i en 1932 va tenir la primera topada
seriosa quan
els nazis, encapçalats per l'excomunista Ehricht,
volgué fer-se, sense èxit,
amb el control de la Caixa de Socors del Bairro Navegantes de Porto
Alegre, la
qual dirigia i en la qual promocionà activitats culturals de
tota mena (grup
teatral, gimnàstica, cant, esport, classes d'idiomes, etc.).
Entre abril de
1933 i octubre de 1937 publicà a Porto Alegre el
periòdic en llengua alemanya
antifeixista Aktion,òrgan de la Liga
für Menschenrechte - Ortsgruppe Porto Alegre (Lliga dels Drets
Humans - Grup Porto
Alegre) –aquest periòdic va ser prohibit entre
febrer i juliol de 1937 i fou
substituït de febrer a abril per Alarm
(Alarma) i de maig a juliol per Das
Deutsche Buch (El Llibre Alemany). En 1937 un drama
assolà sa família, son
fill Max esdevingué membre de l'organització nazi
Deutsche Arbeitsfront (Front Alemany
del Treball) i aquest permeté que sa germana, d'11 anys,
participés en un acte
propagandístic nacionalsocialista. Friedrich Kniestedt va
ser detingut al
Brasil una cinquantena de vegades, processat en diverses ocasions per
delictes
d'impremta, reclòs més d'un any en un camp de
concentració, la seva impremta va
ser destruïda per la policia i la seva llibreria assaltada per
les joventuts
hitlerianes. El règim nacionalsocialista li
retirà la nacionalitat alemanya.
Entre 1934 i 1937 publicà en el seu periòdic
antinazi Aktion les seves
memòries. Participà en el Comitè
d'Ajuda als
Militants Anarquistes Alemanys, fundat a Suècia per la
Sveriges Arbetares
Centralorganisation (SAC, Organització Central de
Treballadors Suecs) i amb el
suport del «Fons Alexander Berkman» dels Estats
Units, i en l'edició del
butlletí Do Movimento dos
anti-nazis
alemaes do Brasil. El 29 de desembre de 1942 morí
sa companya Elisa Hedwig.
Friedrich Kniestedt va morir d'una crisi cardíaca el 12
d'octubre de 1947 a
Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i va ser enterrat el 13
d'octubre
d'aquell any. En 1989 es traduïren al portuguès i
es publicaren les seves
memòries sota el títol Memórias
de um imigrante
anarquista i en 2013 es publicà el text original
en l'alemany per primera
vegada en format llibre amb el títol Fuchsfeuerwild.
Erinnerungen eines anarchistischen Auswanderers nach Rio Grande do Sul.
Friedrich
Kniestedt (1873-1947)
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
-
François Segond Casteu: El 27 de febrer de 1876
neix a Niça
(Provença, Occitània) el militant anarquista
François
Segond Casteu. Nascut en una
família de tres infants, sa mare, vídua, va
criar-los religiosament, però
Segond Casteau en l'adolescència va perdre totes les
creences. Tipògraf
d'ofici, va militar en la Confederació General del Treball
(CGT). Quan tenia 20
anys va ser cridat al servei militar, però només
va suportar 19 dies i va
desertar, exiliant-se a Suïssa. Es va casar amb una dona que
portava cinc
infants d'un anterior matrimoni. En 1910, quan el president
Fallières, que
havia rebutjar la gràcia al militant anarquista Liabeuf, va
visitar Suïssa,
Casteu el va tractar d'assassí en el periòdic La Voix du Peuple de Lausana; detingut,
va ser tancat 20 dies i
expulsat després. En aqueta època sa companya va
morir i va restar amb cinc
infants. Va instal·lar-se aleshores a l'escola
llibertària de Sébastien Faure «La
Ruche», fundada el 1904 a Rambouillet, on va
conèixer Eugénie Trébuquet, amb
qui es casarà. En 1914 va ser mobilitzat a Beauvais,
però va restar malalt tres
anys en un hospital. En 1918 es va instal·lar a Haucourt. Va
col·laborar en Le
Libertaire i, sobretot, en el setmanari anarquista picard Germinal, de qui esdevindrà corresponsal i
distribuïdor a Beauvais. El 17 de setembre de
1920 va participar amb G.
Bastien en la fundació de la Federació Comunista
Llibertària (FCL). Les seves
opinions van fer que fos inquirit i jutjat per la justícia
infinitat de cops. En
aquesta època va pertànyer al Soviet de l'Oise i
va representar la Federació de
l'Oise en el III Congrés de la Unió Anarquista
(UA) a Levallois entre el 2 i el
4 de desembre de 1922. Entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 va assistir
al IV
Congrés de l'UA a París. El setembre de 1927
serà perseguit pel bisbe de
Beauvais pels seus articles anticlericals publicats en Germinal
i tancat a la presó d'Amiens; després d'una vaga
de fam de
18 dies per aconseguir l'estatut de pres polític, va ser
alliberat. Va
continuar les seves activitats en Germinal
fins a la desaparició del periòdic en 1933. En
1928 va ser elegit tresorer de
la Federació Anarquista de l'Oise. En 1931 va ser novament
perseguit i
empresonat 10 dies. També va col·laborar en el
periòdic sindicalista
revolucionari Le Réveil
Typographique
i en La Revue Anarchiste.
François
Segond Casteu va morir el 18 de maig --alguns autors citen el 21 de
maig-- de
1935 a l'Hospital Broussais de París (França) i
va ser incinerat el 23 de maig al cementiri parisenc
de Père-Lachaise.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Giuseppe Monanni:El 27 de febrer de 1887 neix a Arezzo (Toscana, Itàlia) un dels principals representants de l'individualisme anarquista italià, l'editor, periodista i propagandista Giuseppe Monanni, Mony. Tipògraf de professió, va fundar en 1907 a Florència la revista anarquista Vir, on col·laboraran Giovanni Baldazzi, Sem Benelli i Oberdan Gigli, entre d'altres. Més tard col·labora en Grido della Folla, amb Giovanni Gavilli i la que serà sa companya Leda Rafanelli. En 1908 la parella s'instal·la a Milà on col·laborarà en diversos periòdics i publicacions, com ara La Rivolta (1911) i La Libertà (1913-1914). Paral·lelament a aquesta activitat periodística, Monanni desenvolupa una intensa tasca editorial que s'escampa per tots els ambients anarquistes i culturals, sota el nom, primer de Libreria Editrice Sociale (1910-1915), més tard com Casa Editrice Sociale (1919-1926) i, finalment, Casa Editrice Monanni (1926-1933). Així publicarà tots els clàssics de l'anarquisme individualista (Nietzsche, Palante, Giuseppe Ferrari, etc.). Quan esclata la Primera Guerra Mundial es trasllada a Suïssa juntament amb altres companys. Quan torna a Itàlia, assisteix a la instauració del feixisme que dificultarà tota la seva propaganda amb un ambient repressiu de detencions, d'empresonaments i d'assassinats. Malgrat això, en 1925 crea amb Carlo MolaschiL'Università Libera, però, després de l'aprovació de les Lleis especials, la seva activitat es veu limitada a l'educació general. A més a més, ha de cessar en la seva activitat editorial per raons financeres i polítiques. Amb la caiguda del feixisme a Itàlia i el final de la guerra, col·labora de bell nou, sota el pseudònim Mony, en el periòdic Libertario. Giuseppe Monanni va morir el 4 de desembre de 1952 a Milà (Llombardia, Itàlia).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Josep Costa
Ferrer: El 27 de febrer de 1898 neix a Berga
(Berguedà, Catalunya) l'activista
anarcosindicalista Josep Costa Ferrer, que va fer servir els
pseudònims de Marcelo Carrera David
i de José Balart Ciurana.
De jove s'instal·là
a Barcelona i com a paleta s'afilià al Sindicat de la
Construcció de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Residí a
les «Cases Barates» del barri
barceloní d'Horta i va estar lligat als sectors
més activistes i radicals del
moviment llibertari català durant els anys vint. Per la seva
tasca sindical
d'enfrontament violent contra el pistolerisme de la patronal, en 1928
s'hagué
d'exiliar a França fugint de la repressió. El 28
de juliol de 1930, a causa de
les seves activitats anarquistes enquadrades en els «Grups
Afins de Llengua
Espanyola», va ser expulsat de França i
passà a Bèlgica. A finals de 1930
retornà clandestinament a Catalunya. Instal·lat a
Berga, esdevingué membre de
la primera junta de la CNT de la localitat. El 29 de desembre de 1932,
arran
d'una explosió fortuïta, va ser detinguda a
Barcelona sa companya, Amàlia Heras,
per fabricar bombes en un taller clandestí situat en un
garatge del carrer
Mallorca. Ell aconseguí fugir, però el 7 de juny
de 1933 va ser detingut a
Saragossa (Aragó, Espanya), sota el nom de Marcelo
Carrera David, i acusat de fabricació de bombes.
L'1 de febrer de 1935 va
ser detingut amb altres companys arran d'un escorcoll en un local a les«Cases
Barates» d'Horta on es trobà un dipòsit
d'armes, municions i bombes. Durant la
Revolució de 1936 fou membre del Comitè de
Control de l'Institut Mental de Sant
Andreu. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Instal·lat a
Marsella, en 1948 fou nomenat secretari d'Organització de la
Federació Local de
la CNT. Josep Costa Ferrer va morir el 25 de maig de 1958 a Marsella
(Provença,
Occitània) i fou enterrat l'endemà acompanyat de
representacions de la
Federació Local de la CNT de Marsella, de la
Comissió de Relacions del Nucli
Confederal de Provença, de Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA) i de
les Joventuts Llibertàries.
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Defuncions
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Édouard Carouy: El 27 de febrer de 1913 mor a París (França) l'anarcoindividualista il·legalista, membre de la «Banda Bonnot», Édouard Carouy, també conegut com Leblanc o Le Rouquin. Havia nascut el 28 de gener de 1883 a Montignies-lez-Lens (Valònia, Bèlgica). Només tenia tres anys quan va morir sa mare, fet que el va llançar a una infància miserable assistit per uns veïns. Quan tenia 12 anys entrar a treballar en una refineria de sucre i després va fer diverses feines abans de esdevenir tornador i ajustador de metalls a Brussel·les. A partir de 1906 militarà en el moviment llibertari i portarà l'administració del periòdic anarquista belga Le Révolté, juntament amb Raymond Callemin, Jean De Boë i Victor Kibaltchitch --tots futurs implicats en la «Banda Bonnot»--, i freqüentarà el Grup Revolucionari Belga i la comunitat d'Émile Chapeliers a Boitsfort, a prop de Brussel·les. En 1908, a Ginebra, conegué Jules Bonnot. El desembre de 1909 arribà a París i s'instal·là a la comunitat llibertària de Romainville (Illa de França), on retrobà els seus companys belgues que aleshores editen el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie, encarregant-se de la impressió manual amb Octave Garnier. Vegetarià i abstemi, tindrà com a companya Jeanne Bélardie, mentre son company purga una pena de cinc anys de presó per falsificació de moneda. Amb Jean Huc i sa companya Marie Bader, que també viuen a la comuna de Romainville, vendrà articles de merceria pels mercats, però sense rebutjar fer accions il·legalistes, com ara la falsificació de moneda o els robatoris. Denunciat per un còmplice ocasional, es va veure obligat a tocar el dos --Jean Huc serà detingut més tard per falsificació de moneda i condemnat el 5 d'abril de 1912 a cinc anys de treballs forçats. Amb Bélardie i sa filla s'instal·là a Saint-Thibault-des-Vignes (Illa de França) i fins al 1911 treballarà amb Louis Rimbault com a serraller i fent furts. Amb l'arribada del xofer Bonnot, les accions s'incrementaran en nombre, en intensitat i en violència. Intermitentment s'allotjà al garatge de Jean-Georges Dettweiler a Bobigny (Illa de França), mentre cometia diversos robatoris d'automòbils i d'habitatges, alguns amb víctimes mortals. Les seves empremtes digitals i les de Marius Metge van sortir al crim de Thiais, on un ancià i sa criada van ser assassinats durant la nit del 2 al 3 de gener de 1912. Denunciada per un confident, Bélardie caigué en el parany ordit per la policia. Mentrestant, Carouy, que no havia participat en l'assalt del carrer Ordener, és assenyat com a sospitós número u per les autoritats. Albergat per Antoine Gauzy a Ivry i a casa d'un confident a Losera, el 4 d'abril de 1912 va ser detingut. En el moment de l'arrest va intentar suïcidar-se, senseèxit, prenent una càpsula que pensava portava cianur i, durant la seva detenció, intentarà de bell nou llevar-se la vida. Acusat de nombrosos robatoris a magatzems, a l'oficina de correus de Romainville i, sobretot, pel doble assassinat de Thiais, que sempre negà, fou condemnat el 27 de febrer de 1913 per l'Audiència del Sena al treballs forçats a perpetuïtat. Després del veredicte, aquest mateix dia, a la seva cel·la de la presó de París (França), s'emmetzinà prenent una pastilla de cianur que havia dissimulat al taló de la seva sabata.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Manuel Joaquim de Sousa: El 27 de febrer de 1945 mor a Lisboa (Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Joaquim de Sousa, conegut com Barão da Sola. Havia nascut el 24 de novembre --altres fonts citen el 26 de novembre-- de 1883 a Paranhos (Porto, Portugal). Fill de pares analfabets, tingué set germans. Son pare feia d'obrer sabater i sa mare venia pa pels carrers. Només estudià alguns cursos de primària i quan tenia vuit anys començà a treballar com a aprenent de torner. A partir dels 12 anys començà a treballar de sabater com son pare, ofici en el qual romandrà durant tota sa vida. De ben jovenet, com alguns de sos germans, començà a militar en el moviment socialista portuguès i en el sindicalisme emergent. En 1904 començà la seva militància anarquista com a membre del «Grupo de Propaganda Libertària» de Porto. Participà directament en la conspiració que posà fi a la dinastia dels Braganza i que permeté, el 5 d'octubre de 1910, la instauració de la I República portuguesa. Fou membre del grup editor del setmanari anarquista A Vida, de Porto. En 1911 publicà el fullet O sindicalismo e acção directa. Entre 1912 i 1913 fou secretari general de la União Geral de Trabalhadores da Região Norte (UGTRN, Unió General de Treballadors de la Regió Nord). El març de 1914 assistí al congrés fundacional de la União Operária Nacional (UON, Unió Obrera Nacional) i per a aquesta organització recorregué, gairebé sempre a peu, tot Portugal fent propaganda i d'aquí el nom pel qual fou conegut Barão da Sola (Baró de la Sola). L'abril de 1915 assistí, amb Serafín Cardoso Lucena, com a delegat d'A Vida de Porto, al Congrés Internacional per a la Pau, que se celebrà a Ferrol (la Corunya, Galícia), i per aquest fet va ser expulsat de l'Estat espanyol. En 1916, desertor de l'exèrcit portuguès, creuà clandestinament la frontera i s'instal·là a Barcelona, on participà activament en el moviment llibertari de la capital catalana. Aquest mateix any va ser empresonat per primera vegada arran de la vaga de correus i de telègrafs. En 1918 s'instal·là a Lisboa. El 13 de setembre de 1919 assistí a Coimbra, com a secretari de la II Secció de la UON, al congrés fundacional de la Confederação Geral do Trabalho (CGT, Confederació General del Treball), on va ser elegit secretari general de la nova organització anarcosindicalista, càrrec que ocupà fins al 1922. Participà especialment en la redacció de l'òrgan d'expressió de la CGT, A Batalha, destacant la seva columna «A boa paz» (La bona pau), i entre 1921 i 1922 fou l'editor en cap, en substitució d'Alexandre Vieira. El desembre de 1919 representà la CGT en el II Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT), conegut com «Congrés del Teatre de la Comèdia», celebrat a Madrid (Espanya). Lluità durament contra l'anomenat«societarisme» i la influència comunista en la CGT i perquè en el Congrés de Covilha aquesta organització s'adherís a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que s'havia reconstituït a Berlín. En la Conferència d'Evora d'organitzacions obreres ibèriques de 1923, representà la CGT i defensà per primera vegada la idea d'una unificació del moviment anarquista ibèric. A finals de 1923, arran del cop d'Estat del general Primo de Rivera, es reuní amb el Comitè Nacional de la CNT a Sevilla; detingut al domicili de Pedro Vallina, amb altres membres del Comitè Nacional, el 24 de desembre de 1923 va ser empresonat i restà tancat fins el març de 1924, quan pogué retornar a Lisboa. En 1925, com a membre del Comitè Confederal de la CGT, participà en el Congrés de Santarén, on van ser representats més de 100.000 afiliats i es va ratificar l'adhesió de la CGT a l'AIT. En maig de 1926 participà en la Conferència Internacional de l'AIT celebrada a París i, amb son fill Germinal de Sousa, en el Congrés de Marsella de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a França on, amb el suport de Manuel Pérez, de la União Anarquista Portuguesa (UAP, Unió Anarquista Portuguesa), reivindicà la creació d'una organització única que aglutinés els anarquistes de tota la Península Ibèrica. El 25 de juny de 1927 assistí a la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En els anys posteriors participà activament en la lluita clandestina del moviment llibertari contra el nou règim dictatorial instaurat per António de Oliveira Salazar. El febrer de 1928 va ser detingut i empresonat uns mesos. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 assistí al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT (Congrés del Conservatori) celebrat a Madrid. En 1931 publicà O sindicalismo em Portugal. Esbôço histórico. En 1932 i en 1934 va ser novament detingut com a membre de l'Aliança Llibertària i empresonat uns mesos. Durant sa vida col·laborà en diferents periòdics llibertaris portuguesos (A Aurora, A Comuna, A Sementeiro, O Anarquistas, etc.) i en llengua castellana (La Protesta, de Buenos Aires, i el seu suplement, etc.). En 1989 sortí el llibre Ultimos tempos de acção sindical livre e do anarquismo militante (1925-1938). Obra póstuma.
Manuel Joaquim de Sousa (1883-1945)
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Augusto
Castrucci: El 27 de febrer de 1952 mor a Milà
(Llombardia, Itàlia) el
ferroviari anarcosindicalista Augusto Castrucci. Havia nascut l'1 de
gener de
1872 a Pisa (Toscana, Itàlia). De ben jovenet, en 1891, ja
estava fitxat com a
anarquista i en 1893 entrà com a fogoner en
pràctiques en els ferrocarrils
italians. En 1897 s'afilià a la Lliga dels Ferroviaris (LF),
primer sindicat del
sector. En 1900 aprovà a Nàpols
(Campània, Itàlia) l'examen de maquinista
ferroviari. Participà activament en la gran vaga
ferroviària de 1905, en la
qual destacà per les seves dots organitzatives, i en 1907
fou un dels fundadors
del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI), del qual va ser nomenat
secretari
de la seva Comissió de Personal de Maquinistes. El novembre
de 1908 fundà l'òrgan
d'expressió de l'SFI, In Marcia!,
publicació que dirigí. Gràcies a la
seva tasca sindical, la lluita dels
ferroviaris destacà en el moviment anarquista i en el
moviment obrer en
general. En 1907 assistí al I Congrés de l'SFI
celebrat a Roma i en 1915 a la
Convenció Nacional de Pisa. Durat la Gran Guerra, es
mostrà força actiu en la
propaganda antibel·licista. Partidari de l'autonomia
sindical, es mostrà
contrari a l'afiliació de l'SFI a la Confederazione Generale
del Laboro (CGdL,
Confederació General del Treball), encara que
després de la «Setmana Roja» de
1914 intentà acostar el sindicat a l'anarcosindicalista
Unió Sindical Italiana
(USI). Arran dels fets de la «Setmana Roja», va ser
degradat a fogoner, però
posteriorment va ser reintegrat a maquinista. Entre el 20 i el 29 de
gener de
1920, durant la llarga vaga dels ferroviaris, amb Cleto Benassi,
Giovatta
Costa, Angelo Papetti, Camillo Signorini i Angelo Sbrana, fou delegat
nacional del
Comitè d'Agitació dels Ferroviaris (CAF), que
negocià amb el primer ministre
italià Francesco Saverio Nitti. En 1922 els feixistes
calaren foc la seva casa
a Pisa i el van amenaçar de mort. Obligat a traslladar-se a
Milà (Llombardia,
Itàlia) l'any següent, el règim feixista
l'acomiadà dels ferrocarrils per«escàs rendiment», encara que
continuà amb la direcció d'In
Marcia!, fins al 4 de novembre de 1926, quan la Prefectura de
Milà imposà el tancament de la
publicació per raons d'«ordre
públic». Durant el
feixisme patí apallissaments, denúncies,
detencions, arrests i persecucions de
tota casta. Després de la II Guerra Mundial
retornà al seu sindicat i
esdevingué secretari general honorari, tornant a imprimir In Marcia! a partir del juny de 1945.
Aquest mateix any publicà el
llibre Battaglie e vittorie dei
ferrovieri italiani. Cenni storici dal 1877 al 1944, reeditat
pòstumament
en 1988. En 1947, amb Nino Malara, David Martini, Enzo Fantozzi i
Camillo
Signorini, fundà la Federació Apartidista
Italiana Sindical Ferroviària
(FAISF), que després esdevingué
Federació Apartidista Sindical dels Ferroviaris
Italians (FASFI). Augusto Castrucci va morir el 27 de febrer de 1952 a
Milà
(Llombardia, Itàlia). En 2008 Mario Fratesi
publicà l'assaig biogràfic Macchinista
ferroviare. I cento anni della rivista«In Marcia!». A Florència
(Toscana, Itàlia) existeix l'«Associazione
Augusto Castrucci Onlus».
---
Image may be NSFW.
Clik here to view.