Anarcoefemèrides
del 26 de febrer
Esdeveniments
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Aldarulls per
la mort de Miquel
Cabotà: La nit del 26 de
febrer de 1918, com a conseqüències de les ferides
de bala fetes per la guàrdia
civil durant la Revolta de les subsistències a Palma
(Mallorca, Illes Balears)
del 18 de febrer de 1918, mor el jove socialista Miquel
Cabotà, fet que va
convulsar tot el moviment obrer mallorquí. El batle de Palma
i molts regidors
es mostraren conformes a presidir un enterrament públic, que
finalment les
autoritats militars no van permetre. En no poder dur a terme
l'enterrament,
s'organitzà una manifestació d'unes 5.000
persones presidida per Llorenç Bisbal Barceló i
el
republicà Francesc Villalonga Pérez, on van
participar totes les
forces sindicals
mallorquines. L'única corporació de Palma que
condemnà obertament els fets i
secundà el governador, que finalment dimití el 28
de febrer, fou la Cambra de
Comerç.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Surt Umanità Nova: El 26 de febrer de 1920 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del diari anarquista Umanità Nova, òrgan oficial de la Unió Anarquista Italiana (UAI). Fundat per Errico Malatesta, juntament amb altres destacats llibertaris (Gigi Damiani, Corrado Quaglino, Carlo Frigerio e Nella Giacomelli), va comptar amb nombrosos col·laboradors, com araAntonio Ceri, Luigi Fabbri, Camillo Berneri, Armando Borghi, etc. A finals de 1920 Malatsta, Borghi i Quaglino, juntament amb alguns altres redactors i col·laboradors destacats del periòdic, van ser detinguts i acusats de«conspiració contra l'Estat» i d'«associació per a delinquir». El 23 de març de 1921 la seu del periòdic va ser durament atacada per escamots feixistes, però el 14 de maig de 1921 va reprendre la seva activitat. En algunes zones italianes la seva circulació va superar la del periòdic socialista Avanti!, fins al 2 de desembre de 1922 quan la seu de la publicació va ser completament destruïda i el periòdic prohibit pel règim feixista. En 1945, després de la caiguda del feixisme, la publicació va tornar a sortir, però amb periodicitat setmanal i com a òrgan oficial de la nova Federació Anarquista Italiana (FAI). Actualment encara s'edita.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Surt Redención: El 26 de febrer de 1921 surt a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista Redención.Órgano del Sindicato Único de Trabajadores de Alcoy y portavoz de la CNT. Dirigit per Juan J. Pastor, fou l'òrgan oficial de la Confederació Regional Llevantina de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació de Grups Anarquistes de Llevant. Hi van col·laborar Agustín Gibanes, Nicolás Rodríguez, Liberad Ruíz, Mauro Bajatierra, F. Caro Crespo, Albà Rosell, Federico Urales, Manuel Rey, Enrique Nido, J. Vidal, Gastón Leval, Rafael Vidiella, Alfredo C. Florel, Matías Calabuig, Juan Gallego Crespo, Juaquín Maurín, Lanzarote, Pepe Sanchis, Juan del Arco, etc. El periòdic pretenia potenciar el nivell cultural del proletari, sota els principis del sindicalisme revolucionari i l'anarcocomunisme. Tingueren especial atenció les notícies sindicals i pro presos. Mantingué una línia anarquista en la polèmica sorgida arran de la delegació cenetista a Rússia, elegida en el Ple de Barcelona de 1921, fortament criticada per alguns sectors de la CNT. En sortiren 131 números, l'últim el 26 de setembre de 1923, pocs dies després de la instauració de la dictadura de Primo de Rivera. Fou continuat per Generación Consciente (1923-1928).
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Naixements
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Paul Bury: El 26
de febrer de 1864 neix l'anarquista Paul Bury. Treballava de teixidor a
Roubaix
(Nord-Pas de Calais, França) i arran de la seva
participació en els disturbis
del 14 de juliol de 1883 en aquesta localitat, que sorgiren durant les
manifestacions contra les condemnes de Louise Michel i
d'Émile Pouget a París
(França), va ser detingut, tot cridant «Visca la
Revolució Social! Mort als
explotadors!», portant una bandera roja i a la butxaca un
exemplar del periòdic
lionès La Lutte i un
gatzoll de
baster; jutjat, va ser condemnat a un any de presó per
portar un «emblema
sediciós». Durant aquest procés es
definí com a «individualista» i
assegurà no
pertanyia a cap grup anarquista. L'any següent, un cop lliure,
venia pels
carrers la publicació anarcocomunista Terre
et Liberté (1884-1885), publicada per Antoine
Rieffel a París. En 1885 fou
el gerent del periòdic Le Paria,
que edità
Pol Martinet a Roubaix fins el 1886. Quan li tocà fer el
servei militar, va ser
enviat a l'Àfrica i d'allà al Protectorat de
Tonquín, i retornà a la metròpoli
malalt;
un dia, en un accés febril, prengué a un vianant
el rellotge i per aquest motiu
va ser condemnat a tres anys de presó. El 15 d'octubre de
1894, durant una
conferència socialista a Tourcoing (Nord-Pas de Calais,
França) on participà
Jules Guesde, va ser detingut per la violència
dialèctica de la seva
intervenció de 16 minuts; jutjat el 9 de novembre de 1894
pel Tribunal
Correccional de Lille, va ser condemnat a 13 mesos de presó
en deportació, en
aplicació de les «Lois
Scélérates» (Lleis Perverses), i enviat
a la Secció
Mòbil de la badia de Prony, a la colònia
penitenciària de Nova Caledònia. En 1900
encara era a la presó i es demanà la seva
amnistia en una campanya de suport en
la premsa (Le Temps Nouveaux, etc.)
i
entre gener i febrer de 1901 els anarquistes de Roubaix organitzaren
una
campanya de solidaritat per sa mare, que vivia en l'extrema
misèria, amb actes
i festes per treure diners; també el grup Liberté
d'Opinion et Solidarité
Internationale (LOSI, Llibertat d'Opinió i Solidaritat
Internacional) hi
participà. L'11 de març de 1901 va ser amnistiat
i retornà a la metròpoli el
maig i LOSI finançà el seu viatge de Marsella a
Roubaix.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Manuel Lozano
Guillén: El 26 de febrer de 1904 neix a
Bellver de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista
Manuel Lozano Guillén, conegut com Rondeño
i que també va fer servir el pseudònim d'Antonio
Ferrer Castillo. Fill d'una família pagesa humil,
quan era jove emigrà a
Catalunya, on treballà en diversos oficis, sobretot de
peó. Entrà a formar part
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de diversos
grups anarquistes;
tingué problemes amb la policia i durant la dictadura de
Primo de Rivera fugí a
Occitània, on milità en el moviment anarquista.
En 1931, retornà a la Península
poc abans de la proclamació de la II República
espanyola. A Bellver de Cinca
s'establí com a jornaler conrant un hort familiar.
Establí contactes amb militants
anarquistes d'Albalat de Cinca, com ara Félix Carrasquer
Launed, i seguint
l'exemple d'aquest, creà una agrupació cultural
al seu poble. Fou el primer
secretari del Sindicat Únic de Bellver de Cinca de la CNT i
membre del Comitè
Comarcal del Cinca, el qual presidí en
substitució de Félix Carrasquer. Membre
de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
participà activament en els moviments
insurreccionals de gener de 1932 i de desembre de 1933, fets pels quals
va ser
perseguit. El 20 de desembre de 1933 va ser detingut, amb altres
companys, a
Barcelona, sota el nom d'Antonio Ferrer
Castillo, acusat d'haver participat en la passada
insurrecció. Arran de
l'aixecament feixista de juliol de 1936 adquirí un gran
prestigi i passà a
ocupar importants funcions orgàniques: encarregat del
Comitè Revolucionari i de
les col·lectivitats del Bellver del Cinca, delegat de la
Comarcal del Cinca al
Ple Regional d'Aragó d'agost de 1936, etc. El 22 d'agost de
1936 coordinà, amb José
Alberola Navarro i Justo Val Franco, l'assemblea d'Albalat de Cinca on
es
debaté sobre «el mitjà o manera
d'estructurar una nova economia natural i
proletària» i on van ser representats els 21
pobles de la comarca del Cinca. Més
tard, s'enrolà en la 14 Centúria
(«Centúria Ayerbe-La Peña»)
de la «Columna Roja
i Negra» (121 Brigada Mixta). Quan els enfrontaments de maig
de 1937 amb la
reacció estalinista, amb el suport de Miguel
García Vivancos, marxà cap a
Barcelona amb Máximo Franco Cavero, cap de la 127 Brigada
Mixta, i una
cinquantena de companys, però Gregorio Jover, cap de la 28
Divisió Confederal«Francisco Ascaso» els va detenir a
Binèfar i els va fer reconsiderar la seva
postura. Després de la militarització de les
milícies, el juny de 1937 va ser
nomenat comissari de la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió.
En aquesta unitat
lluità la resta de la guerra, a Aragó,
País Valencià i Extremadura. A resultes
dels combats al front de Terol (Castelfrío, Sedrilles,
Sarrión) entre abril i
maig de 1938, va ser condecorat al valor amb tota la divisió
per haver evitat
la caiguda de València amb la seva defensa i
resistència. El març de 1939 participa
a Madrid, al costat de la Junta de Defensa del coronel Segismundo
Casado, en
els enfrontaments contra les tropes del Govern estalinista de Juan
Negrín López.
Al final de la guerra va ser detingut per les tropes franquistes al
port d'Alacant i fou tancat al camp de
concentració d'Albatera i posteriorment a Oriola i
Barbastre. Jutjat, va se
condemnat a 20 anys de presó que purgà a les
presons d'Osca –el maig de 1940 un
escamot del grup guerriller anarquista encapçalat per
Francisco Ponzán Vidal intentà
alliberar-lo d'allà sense èxit–, de
Santoña i de Madrid. Jutjat de bell nou, va
ser condemnat a mort. En aquesta conjuntura, les autoritats franquistes
li van
proposar que acceptés un càrrec en els seus
sindicats, proposta que fou
rebutjada. Manuel Lozano Guillén va ser afusellat el 24
d'abril de 1945 –altres
fonts citen el 29 d'abril i l'1 de maig– a la
tàpia del cementiri de Torrero de
Saragossa (Aragó, Espanya). En 2011 Germán Ferrer
Marzola edità a Badalona
(Barcelonès, Catalunya) el llibre Memorias
de un fusilado anarcosindicalista. Apuntes incompletos de la vida de
Manuel
Lozano Guillén escritos en la cárcel de las
Capuchinas (Barbastro, 1941).
Manuel Lozano Guillén (1904-1945)
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Florentino Galván Trías: El 26 de febrer de 1905 neix a Encinasola (Huelva, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Florentino Galván Trías. Sos pares foren Florentino Galván i María Trías. Quan son pare va morir a Encinasola en 1909, sa mare tornà a Saragossa, la seva ciutat natal, amb sos cinc infants: dos nins i tres nines. Estudià a les Escoles Pies de Saragossa, on conegué Luis Buñuel, qui en fou expulsat en 1915. En 1917, últim any dels estudis secundaris, els professors religiosos aconsellaren sa mare que realitzés estudis superiors pels quals estava dotat, però la manca de mitjans econòmics impedí aquesta possibilitat. Entre 1917 i 1919 treballà al bufet del reputat advocat Monterde, que abandonà a causa de l'ambient dretà que l'envoltava. Entre 1919 i 1921 va fer feina en una oficina de l'Audiència de Saragossa. Amb 16 anys, apassionat per la tauromàquia, formà part d'un grup de joves aficionats i esdevingué banderiller. Entre 1921 i 1926 treballà en la serralleria Casa Rizo, a l'avinguda Hernán Cortés de Saragossa; durant sis mesos feia de serraller i la resta de mesos posava banderilles per les places de la Península. Entre 1926 i 1929 va fer el servei militar al Marroc, del qual tornà fastiguejat; a partir d'aquest moment s’interessarà per les idees anarquistes i prendrà contacte amb el moviment llibertari. Entre 1929 i 1936 la militància passarà a primer pla i deixarà la tauromàquia. En aquestaèpoca va fer feina com a obrer serraller a La Veneciana, al camí de los Cubos de Saragossa. Se li oferí el càrrec de capatàs, però el rebutjà ja que aleshores era president del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) --militava en aquest sindicat perquè la seva feina era fer miralls els marcs dels quals eren de forja. A La Veneciana conegué Carmen Mingotes Sánchez (1911-1992), sa futura esposa, que feia feina polint miralls. Entre 1931 i 1932, per les seves activitats militants, patí presó. En 1932 es casà civilment amb Carme, a disgust de sa família d'aquesta. El 21 d'abril de 1933 la parella tingué son primer infant, Acracia --a partir del 19 de juliol de 1936 passà a dir-se Engracia a causa de les pressions feixistes--, però Florentino no pogué assistir al part perquè era en una gira de propaganda de la CNT. En 1933 viatjà a Madrid i a Sevilla enviat pel Comitè Nacional de la CNT amb la finalitat de preparar l'aixecament de desembre i a resultes del qual serà detingut. Fou tancat a la presó saragossana de Predicadores, amb Antonio Ejarque, Ramón Álvarez, el doctor Alcrudo, Buenaventura Durruti i altres, i més tard trasllat a la de Pamplona. A començaments de 1934, per un error administratiu, fou alliberat abans que la resta de companys. A partir d'aquest moment es dedicarà a fer conferències per tot arreu. El febrer de 1936 fou nomenat membre del Comitè Regional de la CNT d'Aragó amb el càrrec de reorganitzar, amb Saturnino Carod Lerín, els sindicats pagesos. Fou un dels organitzadors del Congrés de Saragossa de la CNT de maig de 1936. Quan el cop d'Estat feixista, son oncle, Jacinto Mingote Sánchez, fou afusellat el 26 de juliol de 1936 en ser confós per Florentino, però aquest aconseguí passar a zona republicana el 12 d'octubre d'aquell any després d'estar tot aquest temps amagat. El gener de 1937 fou membre de la Junta de Seguretat d'Aragó. El juliol de 1937 va fer mítings a Barbastre amb Vallejo i Evelio Martínez. Arran del Ple Regional de setembre de 1937 s'integrà en el Comitè Regional de la CNT i en representació de Saragossa fou subsecretari d'Agricultura, amb el conseller Miralles, en el Consell de Defensa d'Aragó. Fou comissari de l'Exèrcit Republicà i pogué comprovar com les millors armes russes es destinaven a les tropes comunistes i els fusells inútils a les files anarquistes. En 1938 assistí al Ple Econòmic de València. En acabar la guerra, en 1939 passà a França amb documents falsos. Entre febrer i setembre de 1939 treballà a Lió amb el seu nom vertader i entre octubre de 1939 i juny de 1940 va fer feina de metal·lúrgic a la «Précision Moderne» de Vierzon. Entre l'1 de juliol i el 5 de novembre de 1940 restà desocupat i treballà fent llenya. Detingut pels alemanys amb altres quatre militants espanyols, fou enviat el 15 de novembre de 1940 a un camp de treball a Alemanya. D'antuvi treballà en una fàbrica de Premnitz com a ajustador i després en una fàbrica d'aviació a Brandenburg fins al desembre de 1943 --sa família s'havia traslladat a aquesta ciutat i hi naixerà, el 2 d'octubre de 1942 un altre fill. Sa família tornà a la Península i ell retornà a França, on treballà a les Foneries d'Acers Especials de Bourges del 15 de desembre de 1943 al setembre de 1944. Després algunes setmanes desocupat, entre octubre de 1944 i maig de 1945 treballà per a una empresa pública a Levallois-Perret. Entre maig de 1945 i maig de 1946 va fer feina en el camp d'aviació d'Avord. La família Galván es va instal·là a partir de l'estiu de 1946 a Vierzon de manera definitiva i Florentino participà activament de les activitats de la CNT i fent mítings. També, en aquests anys, ajudà com pogué els guerrillers que creuaven els Pirineus. En 1947 redactà un text Colectividades de Aragón que ha restat inèdit. Aquest mateix any fou delegat de Vierzon en el Congrés de Tolosa de Llenguadoc de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En la premsa llibertària (CNT, etc.) va fer servir el pseudònim Uno del charco. Florentino Galván Trías va morir el 28 de gener de 1966 a Méreau, a prop de Vierzon, (Centre, França).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Juan García
Durán: El 26 de febrer de 1915 neix a A Torre
(Vilagarcía
de Arousa, Pontevedra, Galícia) el bibliotecari, historiador
i militant
anarquista i anarcosindicalista Luis Costa García,
més conegut com Juan
García Durán o, també, com El Fugas. Fill d'un fuster
instal·lat a Vilaxoán
de Arousa, aprengué l'ofici de mestre d'aixa. Quan tenia 15
anys s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). També
milità en les Joventuts
Llibertàries. El novembre de 1931 presidí un
míting cenetista a Betanzos. En
1935 va fer de secretari dels fusters de Vilagarcía i en
1936 assistí al
Congrés de la CNT en representació dels sindicats
de Vilagarcía. Poc abans de l'aixecament
feixista s'establí a La Corunya, fugint de la
persecució a la qual era sotmès
per la seva actuació en un conflicte laboral, i es
casà amb Dolores Martínez
Santiago, amb qui tingué un fill, Luis Costa
Martínez. Entre el juliol i
l'agost de 1936 va estar detingut pels facciosos. Fou en aquest moment
que
adoptà el nom de Juan García
Durán.
Novament apressat el juliol de 1937
a La Corunya, fou jutjat i condemnat a mort. El maig de 1943 fou
alliberat de
la presó d'Alcalá de Henares. De bell nou a La
Corunya, s'incorporà a la CNT
clandestina, participant activament en la reorganització del
sindicat
anarcosindicalista. El juny de 1943 fou nomenat secretari general del
Comitè
Regional de Galícia de la CNT, assistint als plens nacionals
de regionals a Madrid
de juliol de 1945 i de març de 1946 --en aquestúltim fou nomenat secretari
polític del Comitè Nacional i secretari de
l'Aliança Nacional de Forces
Democràtiques (ANFD)--, i al Ple Regional de
començaments de 1945 a La Corunya.
Membre dels comitès nacionals d'Ángel Morales
Vázquez i de Lorenzo Íñigo
Granizo, va ser delegat per viatjar a França i tractar
diversos assumptes del
Govern republicà de Giral, i intervingué en tres
consells de ministres. També
en aquests anys mantingué contactes amb el Partit
Galleguista. Participà en
diverses trobades amb els grups guerrillers, especialment de
Lleó i de Galícia.
El 9 d'abril de 1946 fou ferit d'un tret en una cama per la policia
durant la
seva detenció a la Gran Via de Madrid, però a
l'hospital aconseguí fugir. Novament
apressat per mor d'un confident, fou jutjat, condemnat a mort i tancat
a les
presons d'El Dueso, d'Ocaña i de l'Hospital Penitenciari de
Yeserías, d'on fugí
el 10 de març de 1949 i passà a França
amb llanxa pesquera. En 1950 visqué una
temporada a França fent de planxador, ja que no
volgué acceptar el suport
econòmic de l'organització anarcosindicalista;
després de fuster i d'auxiliar
de biblioteca de l'Arxiu Nacional d'Austràlia, on es
casà en segones núpcies
amb la cònsol francesa Jeanette Villemin, amb qui
tindrà un segon fill,
Jean-Pierre García. Els trasllats consulars de sa companya
també van ser seus i
per això viatjà per uns quaranta països
dels cinc continents. A finals dels
anys cinquanta estudià biblioteconomia a Detroit, va fer
classes de francès a
l'Acadèmia Berlitz i a la Wayne State University i
mantingué relacions amb el
grup «Libertad» i amb les Societats Hispanes
Confederades, realitzant nombroses
conferències on defensà la unitat de les forces
antifranquistes. En 1964
s'instal·là a Montevideo, on va fer classes
d'anglès, de gallec i de portuguès
al Liceu Francès, a la Universitat de la
República i a la Facultat d'Humanitats
i de Ciències, alhora que aprofundí en els seus
estudis biblioteconòmics,
obtenint la llicenciatura amb la tesi Bibliography of the Spanish War
(1936-39).
Encara que enquadrat en una línia reformista, en 1966
condemnà
el cincpuntisme. En 1966 prologà el
llibre de Carlos Zubillaga Castelao
no arte galego.
En 1968 s'establí a Houston (Texas, EUA). El 20 de novembre
de 1975, el mateix dia que morí el dictador Franco, es
doctorà en la
Universitat de la Sorbona de París amb una tesi dirigida per
Pierre Vilar sobre
la intervenció estrangera en la Guerra Civil espanyola (Guerre civile
espagnole (1936-1939). Interventions etrangères sur mer), passant a ser un
dels especialistes d'aquest conflicte i realitzant
conferències sobre el tema
per tot arreu (Leiden, Houston, Washington, Atlanta, Mont-real,
Vilagarcía,
Madrid, Barcelona, etc.). Amb el temps arribà a tenir
força prestigi com a
especialista en biblioteques i en bibliografia, fent d'assessor
històric de la
Biblioteca del Congrés nord-americana a Washington i de
bibliotecari en
universitats texanes (Rice University, etc.). En 1979 tornà
a la Península i
passà a viure a Alacant. Assistí al V
Congrés de la CNT, del qual sortí
força
decebut, i es tornà força crític vers
el moviment anarquista. En 1985 fou
nomenat col·laborador de la Càtedra
d'Història Contemporània de la Facultat de
Filosofia i Lletres d'Alacant. Un mes abans de morir,
gràcies a haver guanyat
la loteria, fundà el «Premi Juan García
Durán», destinat a distingir
bianualment amb tres milions de pessetes un estudi sobre la Guerra
Civil
espanyola; el premi va ser canalitzat per la Fundació Bosch
Gimpera i després es
va fer càrrec el Centre d'Estudis Històrics
Internacionals de la Universitat de
Barcelona. Durant sa vida va col·laborar en nombroses
publicacions, com ara CNT,Comunidad
Ibérica,Cuadernos de
Ruedo Ibérico,España
Libre,Espoir, La Hora de Mañana, Polémica, Ruta, Solidaridad,Tiempo de
Historia, Tierra Vasca, Umbral, etc. És autor de
Por la libertad. Cómo se lucha en España (1956, traduïda al
gallec en 2001
sota el títol Pola
liberdade. A loita antifranquista de Luis Costa), Gramàtica
española. Por qué la gramàtica es una
ciència
(1962), La
novela española
de postguerra civil
(1964), Bibliografía
de la guerra civil española
(1936-1939)
(1964, primera que es realitzà sobre el tema), A Hispanic
look at the bicentenial
(1978), Camino
para la paz. Los historiadores y
la guerra civil
(1980), La
guerra civil española. Sus fuentes y sus
lagunas (Archivos, bibliografía y filmografía)
(1985), entre d'altres. Juan
García Durán va morir sobtadament d'un aneurisma
el 12 de desembre de 1986 a
Alacant (Alacantí, País Valencià),
quan enllestia una traducció al castellà de
la seva tesi doctoral.
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Defuncions
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Georges Butaud: El 26 de febrer de 1926 mor a Ermont (Illa de França, França) l'anarquista Georges Butaud, promotor dels «Milieux libres» (Medis o ambients lliures, és a dir, colònies o comunes anarquistes). Havia nascut el 6 de juny de 1868 a Mârciène (Valònia, Bèlgica). En 1901 va ser anomenat administrador de Le Flambeau. Organe des ennemis de l’autorité, que va aparèixer a Viena del Delfinat (Arpitània), i des de 1912 a 1914 del mensual La Vie Anarchiste. Peròés a la creació de colònies anarquistes que Butaud consagrarà sa vida, i hi participarà en un bon grapat: Saint Symphorien d'Ozon, a Isère (1899); «La Clairière» de Vaux, prop de Chateau-Thierry (1902-1906); Saint Maur (Seine), granja comunitària destinada a l'agricultura i a la ramaderia (1913), etc. Sensibilitzat pels problemes de l'alimentació, esdevindrà un adepte del veganisme radical, que posarà en pràctica després de la guerra a la colònia comunista llibertària de Bascon (Aisne). En 1922 va intentar crear una comuna vegana a Còrsega. L'abril de 1923 va fundar a París «Le Foyer Végétalien» (La Llar Vegana), espècie d'alberg que comptava amb un dormitori col·lectiu amb uns 60 llits i que oferia allotjament assequible per a anarquistes i simpatitzants que arribaven a París sense mitjans; el lloc era també un indret de reunió dels grups anarquistes espanyols de la regió parisenca i on es feien conferències sobre higiene, psicologia, sociologia, etc. En aquesta experiència van participar, a més de la companya de Butaud, Sophie Zaïkowska, militants anarquistes com Enric Gumà, Juan Muñoz, Agustí Bonany i Joan Torres i Rucarols. En 1924 fundarà altra llar vegana a Niça i editarà la revista teòrica Le Végétalien, que dirigirà fins a la seva mort i que serà continuada per sa companya fins al 1929. Aquest mateix any Sophie Zaïkowska publicarà L’individualisme conduit au robinsonisme, le végétalisme permet le communisme, recull de textos de Butaud que resumeixen el seu pensament. Entre les seves obres podem destacar Ce que j’entends par l’individualisme anarchique (1901), Étude sur le travail (1912), L’individualisme anarchique et sa pratique (1913), Tu seras végétalien! (1923) i Le végétalisme (1930, pòstum). Georges Butaud representa l'ala més radical («salvatgisme», «robinsonisme») del naturisme; proposava l'abandó total de la civilització, de la ciència, de les ciutats, de les tècniques agrícoles i considerava que la solució a la qüestió social passava per el retorn a l'estat salvatge de la humanitat, vivint de la recol·lecció; un dels introductors de l'actual anarcoprimitivisme.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Julien Aufrère:
El
26 de febrer de 1952 mor a Colombes (Illa de França,
França) el sindicalista
revolucionari socialista, després comunista i finalment
anarquista i
anarcosindicalista, Jules Martin Aufrère, conegut com Julien Aufrère. Havia nascut
el 10 de novembre de 1889 a Archignat
(Alvèrnia, Occitània). Corrector d'impremta
sindicat des de 1910, vivia a
Colombes i treballava a la impremta cooperativa «La
Cootypographie», de
Courbevoie (Illa de França, França). El gener de
1921, aleshores membre de la
Secció Socialista de Colombes, passà amb
gairebé tota aquesta secció al Partit
Comunista (PC) i amb Monier va ser nominat cosecretari adjunt. En
aquesta època
fou membre de les Joventuts Sindicalistes del XV Districte de
París i l'abril
de 1922 reemplaçà Charles Salembier en el
càrrec de secretari de la Federació
dels Joves Sindicalistes del Sena, la qual es mostrà, el
setembre d'aquell any,
partidària a l'adhesió a la
Confederació General del Treball Unitària (CGTU).
Militant
del PC, defensà les posicions de Pierre Monate i Alfred
Rosmer. En 1922
col·laborà en Le
Travailleur du Livre
i en L'Imprimerie Communiste. Entre
1923 i 1925 fou secretari adjunt, amb Victor Godonèche, de
la Federació
Unitària Francesa dels Treballadors del Llibre de la CGTU i
assistí entre el 8
i el 9 de març de 1924 al I Congrés Nacional de
la Federació Unitària del
Llibre i entre el 22 i el 25 d'agost de 1925 al II Congrés
Nacional d'aquesta
federació, on va ser nomenat, amb Victor
Godonèche, representant de la seva
comissió executiva en el Comitè Internacional de
Propaganda (CIP). El 24 de
desembre de 1924 va ser nomenat secretari del CIP del Llibre per als
Països
Llatins, en un moment en el qual el nucli sindicalista revolucionari
agrupat al
voltant de Pierre Monatte va ser exclòs del PC. Joanny
Berlioz, secretari del
Buró Llatí de la Internacional Sindical Roja
(ISR), el 2 d'octubre de 1925,
contestà aquesta nominació per«divergències profundes amb la línia
general de
l'ISR». En 1923 fou membre suplent de la comissió
executiva de la CGTU, càrrec
que prengué en titularitat l'any següent,
però en el qual no ser reelegit en
1925. El gener de 1925 participà en la creació de
la revista La Révolution
Prolétarienne, on
col·laborà fins el 1935. Amb Jules Raynaud va ser
expulsat del PC i en 1926
organitzà un Grups d'Estudis Comunistes i Sindicalistes a
Colombes. El febrer
de 1931 era secretari del Cercle per la Unitat Sindical
(Comitè Unitari
Sindical) de Colombes, creat després de la
publicació del «Manifest dels 22».
El 20 de març de 1932, per transferència de la
CGTU, va ser admès en el
Sindicat de Correctors de la Confederació General del
Treball (CGT) i fou
membre del seu comitè sindical (1937-1942, 1947) i secretari
adjunt d'aquest
sindicat (1941). En 1935 era secretari del Centre Sindical Confederat
de
Colombes i animà el Grup Anarquista d'aquesta
població, adherit a la Unió
Anarquista (UA), tot representant la tendència
anarcosindicalista a la Casa del
Poble de la localitat. En aquesta època
col·laborà en Le
Libertaire. Entre 1937 i 1939 representà el seu
grup anarquista,
en qualitat d'administrador, en la Universitat Popular de Colombes. Sa
companya
assistí sovint a les reunions del grup. Julien
Aufrère va morir sobtadament el
26 de febrer de 1952 a Colombes (Illa de França,
França).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Henri Bagatskoff:
El 26 de
febrer de 1955 mor al Côteau de Goulard (Chateau-du-Loir,
País del Loira,
França) l'anarquista Henri Bagatskoff, més
conegut com Bagats. Havia
nascut el 15 de gener de 1878 a Miluslewiez (Smolensk,
Rússia). Militant en el
moviment anarquista rus, durant el servei militar desertà de
l'Exèrcit tsarista
i s'exilià a França. Al país gal
freqüentà les conferències de
Sébastien Faure
i de Piotr Kropotkin. Arran de la Revolució de 1917
retornà a Rússia, però fou
empresonat per les autoritats bolxevics. Amb el temps
aconseguí fugir de la
Unió de Repúbliques Socialistes
Soviètiques (URSS) i s'establí a Chateau du
Loir, on fundà un grup anarquista. En 1941 va ser denunciat
per haver amagat
jueus i fou deportat al camp de concentració de Buchenwald
(Weimar, Turíngia, Alemanya),
matriculat sota el número 38.574, i del qual fou alliberat
el 11 d'abril de
1945. Entre el 7 i el 9 de desembre d'aquell mateix any
assistí al congrés
fundacional de la Confederació Nacional del Treball Francesa
(CNTF) a la Sala
Susset de París. Durant la postguerra participà
en la reactivació de la
Federació Anarquista (FA) de Chateau du Loir, sempre al
costat de Raymond
Beaulaton i de Jean Boyer. Henri Bagatskoff va morir el 26 de febrer de
1955 al
seu domicili del Gôteau du Goulard (Chateau du Loir,
País del Loira, França) de
les seqüeles de les malalties contretes durant la seva
deportació.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Jeanne Morand:
El 26 de febrer de 1969 mor
a París (França) la militant anarquista i
antimilitarista Jeanne Morand, més
coneguda com Jane Morand. Havia nascut el 17
d'agost de 1883 a Bey
(Borgonya, França). Son pare va ser un terrelloner
anarcosindicalista. En 1905
es va traslladar a París, on treballarà de
minyona. Aleshores freqüentà les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars),
reunions anarquistes organitzades
per Libertad --pseudònim del propagandista llibertari
individualista Albert
Joseph-- amb qui més tard viurà. En 1907
deixà la seva feina de criada i
començà a treballar a la impremta del
periòdic L'Anarchie, treball que
continuarà després de la mort de Libertad el
novembre de 1908. Entre 1913 i
1914 va participar en la cooperativa llibertària del«Cinéma du Peuple», que
agrupava anarquistes, sindicalistes revolucionaris de la
Confederació General
del Treball (CGT) i socialistes. Més tard va prendre per
company l'anarquista i
antimilitarista Jacques Long (Jacklon). Quan va
esclatar la guerra tots
dos marxaren a Espanya on pensaven trobar refugi. Al
començament de 1919 en són
expulsats per mor de la seva propaganda anarquista i marxen cap a
Holanda. El
19 de novembre de 1920, a Bordeus, un consell de guerra els
condemnà en
rebel·lia a la deportació perpètua per
les seves actuacions durant la guerra.
Després del suïcidi de Jacklon el 20 de juliol de
1921 a Bèlgica, es va lliurar
a l'autoritat i va ser condemnada, el 5 de maig de 1922 a Rennes, a 10
anys de
presó per «agitació durant la
guerra». Després de nombroses vagues de fam, amb
el relleu d'altres companys anarquistes, com ara Louis Lecoin, va ser
classificada com a presa política i finalment alliberada el
29 d'agost de 1924.
Va col·laborar en La Revue Anarchiste,
en Le Libertaire i en Le Végétalien
(1926). Durant l'estiu de 1929 va crear, amb G. Grégoire, P.
Lentente, G.
Rolland, M. Theureau i M. Langlois, la Colònia Infantil
Llibertària a la seva
casa de camp, on estiuejaven infants d'obrers. A partir de 1932 la seva
salut
mental es va degradar i en 1937 va ingressar al Pensionat de
l'Hospitalitat del
Treball. Tenia dos germans, igualment insubmisos a la guerra, que
s'instal·laren al Regne Unit en 1914, i sa germana, Marie
Morand, també va ser
militant anarquista i companya de Louis Lecoin.
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Actualització:
26-02-15