Anarcoefemèrides del 24 de febrer
Esdeveniments
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Surt L'Hydre Anarchiste: El 24 de febrer de
1884 surt a Lió
(Arpitània) el primer número del setmanari L'Hydre
Anarchiste (L'Hidra
Anarquista). Portava l'epígraf «Llibertat.
Igualtat. Justícia». Era continuació
de Le Défi. Robert Claude en va ser el
responsable editorial i G. Robert
el gerent. El número 2 (2 de març de 1884) fou un
monogràfic destinat a la
condemna d'Antoine Cyvoct, redactor del periòdic, i el
número 4 (16 de març de
1884), imprès en paper de color violeta,
commemorà la Comuna de París. Els
articles no hi anaven signats, però en va ser redactor, a
més de Cyvoct,
Georges Garraud (Aristide Valadier) i en van
col·laborar Henriette
Vergès, Chaves Louis i Perelle, entre d'altres. En sortiren
sis números,
l'últim el 30 de març de 1884, i fou
substituït per L'Alarme.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Surt Le Père Peinard: El 24 de febrer de 1889 surt a París (França) el primer número del setmanari Le Père Peinard. Réflecs d’un gniaff, per iniciativa del pamfletari anarquista Émile Pouget. Aquesta publicació tenia un estil molt particular, barreja d'argot, neologismes i d'expressions inventades; i va fer de burgesos, patrons, capellans, militars i altres aprofitats, el seu blanc. Els articles gairebé mai van signat, però Émile Pouget fou el principal redactor. Hi van col·laborar Edouart Gerbat, Pierre Narcisse, Lucien Weil, Faugoux, Mayence, Berthault, Joseph Sicard, Dejoux, Durey, Gardat, Auguste Delale, etc. Les il·lustracions jugaran un paper molt important i foren obra d'Ibels, Maximilien Luce, Georges Pissarro, Lucien Pissarro, Willette, etc.). Escorcollada la seu infinitats de vegades i víctima de la repressió arran de la votació de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), publicà 253 números i 11 suplements fins al 21 de gener de 1894 --del número contra les «Lois Scélérates» s'editaren 130.000 exemplars. El periòdic continuarà editant-se a Londres entre 1894 i 1895, durant l'exili de Pouget a Anglaterra. Després sortirien tres noves sèries fins al 16 de març de 1902.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Escola llibertària
de Campinas:El
24 de
febrer de 1907 s'inaugura a Campinas (São Paulo, Brasil),
davant la presència
de representants dels treballadors de São Paulo i de Jundai,
l'escola
llibertària anomenada Escola Social de la Lliga Obrera de
Campinas, iniciativa
dels mestres anarquistes Renato Salles i Adelino de Pinho. La seva
instal·lació
vingué precedida d'una col·lecta de fons entre
els associats de la Lliga
Obrera. En l'acte inaugural prengué la paraula el periodista
Henrique Barcelos,
en nom de la premsa, i, en nom de les organitzacions obreres, els
militants Jaime
Moreira, Júlio Sorelli --secretari de la
Federació Obrera de São Paulo (FOSP)--
i Eduardo Vassinon, el qual dissertà sobre l'ensenyament
lliure i la pedagogia
moderna. A mitjans de 1908 es creà una comissió
(José Piovesan, José Fonseca,
Max Stéphan, Ramón Duran, Vitório
Mezzalina i Cármine D'Abruzzo) encarregada de
materialitzar la construcció d'un local de nova planta. En
1908, al final de
l'any escolar, Adelino de Pinho farà la
conferència «Per l'educació i pel
treball», on exposarà les seves idees sobre
l'educació, idees que seran
emprades en futurs projectes pedagògics. Aquesta escola va
ser una de les bases
del sorgiment d'una xarxa d'escoles modernes a São Paulo
organitzades segons
les idees de Francesc Ferrer i Guàrdia, potenciades per la
Confederació Obrera
Brasilera (COB).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Exèrcit als carrers d’Inca: El 24 de febrer de 1919, en mig d’un ambient de forta protesta començat dies abans --saqueig de botigues davant la manca de subsistències i protestes contra les autoritats civils i polítiques--, l’exèrcit surt als carrers d'Inca (Mallorca, Illes Balears) per evitar l’agreujament de la revolta. Hi hagué també una gran activitat propagandística per part dels dirigents obrers amb mítings celebrats per Joan Perona i Antoni Sánchez i per Antoni Bestard, Joan Marroig i els socialistes Antoni Negre i Vicenç Torres.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Detenció de «Los Solidarios»: El 24 de febrer de 1924 al carrer de Blai --encreuament amb el de la Creu dels Molers--, al Poble Sec de Barcelona (Catalunya), la policia posa un parany contra els activistes anarquistes del grup «Los Solidarios». Gregorio Suberviola intenta escapar, però és ferit per les bales dels policies, igual que Marcelino del Campo que mor després de ferir mortalment diversos agents. Els germans Ceferino i Aurelio Fernández, i Adolfo Ballano, són detinguts sense haver tingut temps d'usar les seves armes. Gregorio Jover, queés detingut i portat a comissaria, aconsegueix escapar burlant la vigilància i saltant per una finestra. Domingo Ascaso també aconseguirà escapar del quart pis on vivia després de neutralitzar els policies que l'havien vingut a detenir i refugiant-se al cementiri de Poble Nou fins que García Oliver el passà a França.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Atemptat contra Luis Pardeiro:El 24 de febrer de 1932,
en un
pas a nivell situat al cantó
del bulevard Artigas y Pagola i del carrer Monte Caseros de Montevideo
(Uruguai), el comissari de policia Luis Pardeiro, torturador de
nombrosos
anarquistes --el cas més sonat va ser el de Miguel
Arcángel Roscigna--, i segon
cap de la Policia d'Investigacions, és abatut d'un tret al
cap mentre hi anava
amb automòbil. El seu xofer, José Chebel Seluja,
també va morir en aquest
atemptat, atribuït als anarquistes Armando Guidot, Bruno
Antonelli Dellabella,
Francisco Sapia, Germinal Regueira i Faccia Bruta. Aquella nit, durant
la
vetlla del difunt, algú va escriure al llibre de condol:«Ull per ull, dent per
dent.»
Atemptat contra Luis
Pardeiro (24-02-1932)
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Enfrontaments a Beroun: El 24 de febrer de 2007 feixistes i anarquistes s'enfrontan durant una manifestació a Beroun (Bohèmia Central, República Txeca). La manifestació contra la proposta de creació d’una base de radars nord-americana va concentrar unes cent persones del grup ultradretà Nacionalistes Autònoms de Bohemia Central i un grup d’uns 130 anarquistes que van intentar barrar-los el pas llançant-los pedres, amb la intenció d'evitar que el grup feixista travessés la ciutat. Els ultradretans aprofitaven la concentració antimilitarista per fer apologia feixista. La policia va detenir nou manifestants i quatre van ser acusats d’atacar un policia i dos d’alteració de l’ordre públic. Els EUA volen construir un sistema de radars a Brdy, a 70 quilòmetres al sud-oest de Praga, en terrenys militars, com a part del pla de protegir els EUA i els seus aliats dels possibles atacs amb míssils d'Iran o de Corea del Nord.
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Naixements
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Mauricius:El 24 de febrer de 1886 neix a París (França) el militant anarquista individualista, neomalthusià, antimilitarista i propagador de l'amor lliure Maurice Vandamme, més conegut com Mauricius. En 1905 Libertad crea el periòdic L'Anarchie i Mauricius n'esdevindrà un dels principals col·laboradors, assumint-ne, amb Lorulot, la direcció a la mort de Libertad. El 5 de juliol de 1912 va ser condemnat en rebel·lia a cinc anys de presó per un article sobre la Banda Bonnot, però en l'apel·lació va ser finalment absolt el gener de 1914. En el congrés anarquista de París d'agost de 1913 va exposar els punts de vista dels individualistes i prendrà partit per Jean Grave i Pierre Martin. Entre 1914 i 1916 viurà fora de París. En 1916 serà gerent del periòdic de Sébastien Faure Ce Qu'il Faut Dire i a finals de la guerra va participar en La Mêlée d'Émile Armand. El juliol de 1917 es veurà implicat en el cas Louis Malvy, ministre de l'Interior, i serà calumniat pels seus adversaris. En 1920 marxa Rússia com a mandatari de la Federació de Ferroviaris i del Comitè per a l'Adhesió a la III Internacional per assistir al congrés de la Internacional Comunista, però, denunciat com a sospitós, és detingut només arribar i condemnat a mort. Va ser alliberat finalment gràcies a la intervenció dels sindicalistes llibertaris Vergeat i Lepetit. En 1922 va editar el periòdic sobre sexualitat revolucionària Cupidon, que li va implicar ser condemnat per «ultratges als bons costums». En maig de 1925 va ser candidat anarquista individualista a les eleccions municipals pel barri parisenc de Clignancourt. Després deixarà la militància activa i farà d'assistent d'arquitecte, obtindrà un doctorat en Ciències i es consagrarà, a partir de 1933, a la recerca mèdica i a les propietats terapèutiques de l'ozó; en 1936 crearà un centre mèdic especialitzat en insuflacions d'ozó. Durant la guerra va participar en la resistència i el seu centre es va convertir en lloc de trobada i sojorn dels resistents. Mauricius en serà el director fins a 1958, al mateix temps que continuarà la seva lluita contra les multinacionals farmacèutiques, el Col·legi de Metges i tot allò que «explota la malaltia com altres exploten el treball obrer». En 1954, sota el pseudònim C.V. d'Autrec, va publicar Les charlatans de la médecine, fet que no li va impedir ser nomenat Cavaller de l'Ordre del Mèrit pels«serveis excepcionals oferts a la salut pública». A més de la col·laboració en nombrosos periòdics llibertaris,és autor de nombrosos fullets i llibres, com ara À bas l'autorité,Lesprofiteurs de la guerre, L'anarchisme comme vie et comme activité individuelles: rapports présentés au Congrès anarchiste d'Amsterdam (1907),L'apologie du crime (1912),Mon anarchisme (1913),La blague du suffrage universel (1914), Au pays des soviets, neuf mois d'aventures (1922),L'outrage aux moeurs (1923),E. Armand, sa vie, son oeuvre (1964, pòstumament amb altres autors). La militant anarquista Rirette Maîtrejean va ser sa companya. Mauricius va morir el 28 de juny de 1974 a París (França).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Antonio Espinosa
Rodríguez: El 24 de febrer de 1907 neix a La
Oliva (Fuerteventura, Illes
Canàries) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Espinosa
Rodríguez, conegut
com El Confitero o Antoñito,
el Dulcero. Pastisser de
professió, milità en les Joventuts
Llibertàries i en la Confederació Nacional
del Treball (CNT) de Santa Cruz de Tenerife. En 1937, arran de
l'aixecament
feixista de juliol de 1936, va ser detingut. Jutjat en la«Causa 246», va ser condemnat
a 20 anys de presó per repartir fulls contra els colpistes i
deportat,
juntament amb altres 28 companys, a Villa Cisneros (Río de
Oro; actual Dakhla,
Sàhara Occidental). A les terres africanes va fer amistat
amb el poeta Pedro
García Cabrera, el sindicalista i polític Lucio
Illada Quintero i altres republicans
i dissidents de l'aixecament militar. Després va ser
traslladat a la Presó Flotant
de Tenerife, poc abans de produir-se el segrest del vapor correu Viera y Clavijo a Villa Cisneros i la
fuga el 13 de març de 1937 dels desterrats que hi quedaven,
juntament amb bona
part de la guarnició militar que els custodiava. Tancat a la
Presó Militar de
la Costa Sud (Presó de Fyffes o Faifes) de Tenerife i a
diverses presons i
camps de treballs peninsulars, a finals de 1943 va ser alliberat. En
1944
s'instal·là a Fuerteventura i en 1955
muntà una pastisseria a Puerto del
Rosario d'aquesta illa canària. El juny de 1962, arran de
l'anomenat «Contuberni
de Munic» (IV Congrés del Moviment Europeu), va
ser confinat a Fuerteventura. Participà
activament en la vida social de Puerto Cabras, on atià la
creació d'agrupacions
folklòriques i equips de lluita canària. Antonio
Espinosa Rodríguez va morir en
1994 a Fuerteventura (Illes Canàries) i l'any
següent l'Ajuntament de Puerto
del Rosario batejà un carrer amb el seu nom.
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Defuncions
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Marie Ferré:
El
24 de febrer de 1882 mor a causa de problemes cardíacs a
París (França) la
poetessa, communard i militant
anarquista Marie Ferré. Havia nascut en 1852 i es
guanyava la vida com a
florista. Germana dels destacats communards
Théophile i Hippolyte, s'assenyalà durant la
Comuna de París de 1871 i per
aquests fets va ser detinguda el maig d'aquell any al seu llit quan
estava
malalta de tifus. El 28 de desembre de 1871 va fer una crida als«Ciutadans
proscrits» de la Comuna. Fou la millor amiga de Louise
Michel, que la cita en
diferents ocasions en les seves memòries i a la qual aquesta
li dedicà un
poema. Guardà diversos escrits i documentació de
Michel durant la deportació
d'aquesta. El seu enterrament el 26 de febrer de 1882 al
panteó familiar del
cementiri de Levallois (Illa de França, França),
on havia estat enterrat son
germà Théophile després del seu
afusellament i on posteriorment serà sepultada
la mare de Michel, va ser una concentració
revolucionària als crits de «Visca
la Revolució!, Visca la Comuna!» on assistiren un
milenar de persones, entre
les quals hi havia de molt conegudes (Louise Michel, Henri Rochefort,
Clovis
Hugues, Hubertine Auclert, Camille Blas, Émile Eudes, J. B.
Clément, Kapt,
Hoffman, Courapied, Martinet, Crié, Breuille, Wilhem,
Combes, Acker, Avronsart,
Josselin, Bérard, Hémery-Dufoug, Vasillat,
Amouroux, Cadolle, Émile Digeon,
Edmond Chamollet, Alphonse Humbert, Jules Allix, Émile
Gautier, etc.) i
representacions de nombrosos col·lectius i de la premsa
obrera (Cercle
d'Estudis Socials, Libre-Pensée de Lavallois-Perret,
Comitès de Vigilància,
etc.). El comissari encarregat de la vigilància del seguici
fúnebre remarcà en
el seu informe: «No s'ha vist ningú aturar-se als
cabarets.» En 1882 mateix el«Grup de Dones Revolucionàries Marie
Ferré» de Lió, abans «Grup
Louise Michel»,
publicà a París Marie
Ferré, fragments
des discours et articles sur la mort de Marie Ferré,
text atribuït a Jules
Allix, Edmond Chamollet i Louise Michel i editat a benefici del
moviment
vaguístic.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Saturnino Culebras Sainz:
El 24 de febrer de 1950 és afusellat a
Barcelona (Catalunya) l'activista antifranquista llibertari Saturnino
Culebras
Sainz, conegut com Primo. Havia nascut cap al 1921
a Salmerón
(Guadalajara, Castella, Espanya). Durant la guerra, malgrat la seva
curta edat,
va combatre el feixisme com a milicià en la Columna Durruti
i en el V Cos de
l'Exèrcit Republicà als fronts d'Aragó
i de l'Ebre. També va fer d'impressor a
Bujaraloz i a Perelló. En acabar la guerra
s'allistà voluntari en la «Divisió
Azul», la qual abandonà a Angulema durant el
viatge cap al front rus. El 4 de
setembre de 1949, com a membre dels grups catalans de muntanya,
entrà a la
Península amb un grup guerriller (Manuel Aced Ortell,
José Conejos García,
Manuel Sabaté Llopart, Joan Busquets Vergés,
l'italià Helios Ziglioli i son
germà Gregorio) guiat per Ramon Vila Capdevila (Caracremada).
Mentre una
part del grup restà a prop de Terrassa, Culebras i Busquets
marxaren cap a
Barcelona per a establir contacte amb Josep Sabaté Llopart i
advertir-lo de
l'arribada del grup i buscar allotjament. Delatats, a prop de
Matapedrera van
topar amb un escamot del Sometent i de la Guàrdia Civil,
però aconseguiren
trencar el cercle i, després d'amagar-se al bosc, arribar a
Barcelona amb tren.
L'octubre de 1949 va ser detingut amb gairebé tot el grup i
amb Miguel Acevedo
Arias, contacte a Barcelona, i tancat a la presó Model
barcelonina. El 7 de
desembre de 1949 va ser jutjat davant un consell de guerra i condemnat
a mort
acusat de ser el delegat del grup guerriller «Los
Primos», juntament amb Joan
Busquets i Manuel Sabaté. Son germà Gregori,
Manuel Aced i José Conejos van ser
condemnats a 30 anys de presó; i Miguel Acevedo a 20 anys
--pena que fou
posteriorment allargada a 30. Només Joan Busquets
aconseguí la commutació de la
pena de mort per un llarg empresonament. Saturnino Culebras Saiz va ser
afusellat el 24 de febrer de 1950 al Camp de la Bota de Barcelona
(Catalunya)
juntament amb son company Manuel Sabaté Llopart.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Manuel Sabaté Llopart: El 24 de febrer de 1950 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'activista antifranquista llibertari Manuel Sabaté Llopart (Manolo), el més jove dels germans Sabaté. Havia nascut el 20 d'agost de 1925 --alguns citen 1927-- a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Quan tenia 16 anys li pegà per fer-se torero i va copejar per Andalusia, viatjant com un rodamón. En 1946 passà els Pirineus per reunir-se a Eus (Conflent, Catalunya Nord) amb sos germans Josep, el primogènit, i Francesc (El Quico); però ambdós mai no valen voler que son germà petit els acompanyés en les seves accions arriscades de guerrilla contra el règim franquista i es va posar a fer feina en una cooperativa de la zona. El setembre de 1949, aprofità l'avinentesa que son germà Francesc purgava una pena en una presó francesa des de juny d'aquell any i que Josep havia entrat a la Península amb un grup d'acció per incorporar-se al grup guerriller que encapçalava Ramon Vila Capdevila (Caracremada). Ramon Vila havia d'acompanyar fins a prop de Barcelona al grup de Saturnino Culebras Saiz (Primo), format per son germà Gregorio, Manuel Aced Ortell, José Conejos García, Miguel Acevedo Arias, Joan Busquets Vergés i l'italià Helios Ziglioli, aquests dos últims per afegir-se a Barcelona al grup de Josep Sabaté. Aquest grup va caure en una emboscada i va haver de dispersar-se. Manuel Sabaté va ser capturat a la carretera de Moià (Bages, Catalunya) per una parella de la Guàrdia Civil. Jutjat per un consell de guerra sumaríssim, el 10 de desembre de 1949 va ser condemnat a mort en un clar acte de venjança franquista. Manuel Sabaté Llopart va ser afusellat el 24 de febrer de 1950 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb son company Saturnino Culebras Saiz.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Àngel Samblancat
Salanova: El
24 de febrer de 1963 mor a la Ciutat de Mèxic
(Mèxic) l'escriptor, periodista,
maçó, polític republicà
federal i advocat anarcosindicalista Àngel Samblancat
Salanova. Havia nascut l'1 de març de 1885 a Graus
(Ribagorça, Aragó, Espanya).
Fill d'una família nombrosa benestant d'ideologia carlista
que regentava una
fonda a Graus, estudià per imposició paterna per
a capellà al seminari «Corazón
de María» de Barbastre i al
col·legi-seminari de Cervera, d'on aconseguí bons
coneixements de llegües mortes; però
abandonà aquests estudis i marxà amb son
germà José que vivia a Barcelona per a dedicar-se
al comerç. A la capital catalana
estudià el batxillerat en el temps rècord de dos
anys --no es matriculà en les
assignatures de religió-- i la carrera de Dret, que no
acabà fins a 1930,
alhora que començà a col·laborar en
periòdics aragonesos (Ribagorzana) i
extremistes catalans (El Motín, El
Intransigente, etc.). En 1913
amb l'anarquista Ramón Acín publicà a
Barcelona el periòdic setmanal La Ira,
i després de tres mesos a París,
publicà a partir del 28 de novembre d'aquest
mateix any amb Fernando Pintado el diari d'«extrema
esquerra» i anticlerical Los
Miserables. Eco de los que sufren hambre y sed de justicia,
que el portà a
la presó. En sortir-ne seguí
col·laborant en la premsa radical (La Voz,La
Lucha, La Libertad, Los Aliados,El Insurgente, El
Progueso, etc.), aconseguint popularitat entre l'esquerra. En
aquests anys
començà la seva carrera política: el 8
de març de 1914 es presentà com a
candidat per Renovació Republicana a les eleccions
legislatives, l'any següent
signà el manifest del Bloc Republicà Autonomista
i el 9 d'abril de 1916 fou
candidat per Reivindicació Republicana Autonomista
també a les legislatives.
Entre juny i setembre de 1916 publicà articles anticlericals
per al setmanari Rebeldía.
Durant la Gran Guerra es mostrà partidari dels aliats i en
aquells anys milità
en la maçoneria, enquadrat en la lògia«Constància 348» de Saragossa sota el
nom simbòlic de Lucifer --entre 1918 i
1919 fou membre de la lògia«Justícia» de Barcelona--, i
freqüentà el cercle d'intel·lectuals
llibertaris«Talión» (Ramón
Acín, Felipe Alaiz, Joaquín Maurín,
etc.), que editava un
setmanari del mateix nom. En 1917 conegué
l'anarcosindicalista Salvador Seguí i
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). En aquesta època era
corresponsal de La Campana de Gràcia,
setmanari satíric el qual dirigirà
més tard. En 1918 prologà el llibre de Joan
Salvat-Papasseit Humo de fàbrica
i començà les seves col·laboracions en
el periòdic republicà El Diluvio,
a més de patir diversos empresonaments. Desterrat durant
cinc anys a Madrid,
col·laborà entre 1918 i 1918 en El
Parlamentario d'Eduardo Barrobero. A
la capital de l'Estat conegué Basilio Álvarez,
Eugenio Noel i Alfonso Vidal y
Planas, col·laborà en la premsa madrilenya (La
Voz, España Nueva, Heraldo
de Madrid, La Libertad,
etc.) i va escriure la seva
primera novel·la, Cuerda de deportados.
Decidí fugir de Madrid i
s'instal·là clandestinament a Barcelona. En 1922
se casà amb Carmen Pérez
Martínez, amb qui tindrà dues filles, i aquest
mateix any, un cop acabat el
desterrament, s'establí a Sant Andreu. Durant la dictadura
de Primo de Rivera
publicà diverses novel·les i relats breus de
denúncia sociopolítica. En 1926
dirigí La Novela Nueva. En aquestaèpoca dirigí L'Esquella de la
Torratxa i estrenà obres de teatre en
català. Després marxà a
París i no
tornà a Catalunya fins que la dictadura entrà en
crisi. En 1930 signà el«Manifest d'Intel·ligència
Republicana» i fou membre del Comitè Pro
Llibertat.
Amb l'establiment de la II República espanyola, el juny del
1931 fou elegit
diputat a Corts, amb Ramón Franco Bahamonde, dins la
candidatura de l'Esquerra
Republicana i de la Unió Socialista de Catalunya,
però poc després passà a
formar part de l'Extrema Esquerra Federal. Durant aquests anys
defensà com a
advocat els obrers. Quan esclatà la Revolució de
1936, organitzà amb Eduardo
Barriobero la justícia revolucionària,
participant en l'ocupació del Palau de
Justícia de Barcelona, formant part del Comitè
Superior de Justícia de
Catalunya, presidint l'Oficina Jurídica, essent adjunt del
Tribunal Popular de Barcelona,
presidint el Tribunal Popular Especial i formant part de la
magistratura del
Tribunal de Cassació de Catalunya. En aquestaèpoca col·laborà en la revista
les Joventuts Llibertàries Ruta i en Mi
Revista. Amb el triomf
feixista, creuà els Pirineus i patí els camps de
concentració francesos. El
març de 1942 aconseguí embarcar amb el«Nyassa» cap a Veracruz (Mèxic). Al
país
asteca col·laborà en els periòdics España
Libre i El Nacional,
del qual fou corrector. Fundà
l'«Académica Clásica», on
ensenyà llatí i grec.
En aquests primers anys mexicans passà penúries
diverses, treballant de negre
i escrivint i traduint --coneixia nombroses llengües
(català, castellà,
francès, portuguès, alemany, italià,
anglès, etc.)-- nombrosos autors (Vyasa,
Llucià, Virgili, Juvenal, Marcial, Gide, Kakuzo, Souza,
Deventer, Heine,
Maquiavel, Rebell, Radiguet, Colette, Chevalier, Quatreller, Heller,
Bordeaux,
Beirao, etc.), sobretot per a les editorials Costa-Amic i Pax. En 1949
es creà
una comissió a França per publicar les seves
obres completes. Durant sa vida va
col·laborar, mostrant sempre un anticlericalisme furibund,
en nombroses
publicacions, com ara Boletín Confederal,Boletín Informativo, La
Campana de Gràcia, Cenit, CNT,Le Combat Syndicaliste, El Comunista,La Democracia, El
Diluvio, El Enemigo del
Pueblo, España Nueva, Heraldo
de España, Inquietudes, La
Lucha, Lucha Social, El
Mercantil Valenciano, Mi Revista, El
Motín, El Nacional, Nueva
Senda, El Parlamentario, La
Protesta, Rebeldía, Ruta,El Sembrador, El
Sol, Solidaridad, Solidaridad
Obrera, Suplemento Literario
de Solidaridad Obrera, La Tierra, Tierra
y Libertad, La
Traca, Umbral, etc. És autor
de centenar d'obres, entre les quals
destaquen fullets editats per sindicats cenetistes, com és
ara Bocanadas de
fuego (1920) o La violencia. Renovación
proletaria (1923), novel·les
(Jesús atado a la columna, 1925; La
ascensión de María Magdalena,
1927; Barro en las alas, 1927), testimonis
polítics (El aire podrido.
El ambiente social de España durante la Dictadura,
1930; El odio a
Lerroux, el mejor amigo de la República, 1935) i
llibres de memòries (Hubo
una Francia, 1945; Caravana nazarena. El sudor de
sangre del
antifascismo español, 1944).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Lucien
Léauté: El
24 de febrer de 1966 mor l'anarquista, sindicalista revolucionari i
antimilitarista Lucien Léauté, conegut com Luc
Lelatin i Lesage. Havia
nascut el
3 de gener de 1896 a París (França).
Començà a militar molt jove en el moviment
llibertari i en la Confederació General del Treball (CGT).
Es guanyava la vida
fent d'empleat de comerç. Abans de la Gran Guerra
col·laborà en La
Bataille Syndicaliste, diari de la
CGT, i en Le Libertaire, on
signà els
seus articles sota el pseudònim de Monsieur
Lesage. Arran d'uns articles publicats en Le
Libertaire, el juny de 1913 va ser detingut preventivament i,
com que encara no tenia 18 anys, tancat a la presó parisenca
de la
Petite-Roquette. El 6 de gener de 1914, per uns articles publicats en Le Libertaire, va ser condemnat pel IX
Tribunal a tres mesos de presó i tancat a La
Santé de París. En 1914
col·laborà
en Le Réveil Anarchiste.
Inscrit en
el «Carnet B» dels antimilitaristes, l'abril de
1915 va ser mobilitzat i enquadrat
en el 125 Regiment d'Infanteria, acantonat a Laval (País del
Loira, França).
L'octubre de 1917, després d'haver fet permisos falsos per a
la tropa en campanya,
va ser portat davant un consell de guerra acusat de«propaganda pacifista,
falsificació i ús de documentació
falsa». El 15 de juliol de 1918, poc abans de
l'armistici, va caure presoner. Acabada la guerra, el juliol de 1919,
fou
condemnat a 20 dies de presó per haver participat en una
manifestació a
Chartres (Centre, França) quan encara no havia estat
desmobilitzat. Durant els
anys vint col·laborà en una petita
publicació, La Bagarre,
feta a París pel llibreter Pompidou, oncle del futur
president de la República francesa. En aquests anys era
membre de la XV Secció
de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC). El
30 de juliol de
1922, quan estava reclòs a la presó de La
Santé signà, amb altres detinguts
polítics (Maurice Fister, Louis Loréal, Van
Hyeste, Georges Courme i Kléber Nadaud),
una carta dirigida al ministre de Justícia en solidaritat
amb Henri Coudon (Méric)
i Jeanne Morand per exigir el seu
estatut de presos polítics, amenaçant amb una
vaga de fam si no se solucionava
aquesta qüestió satisfactòriament. Per
dos articles publicats en Le Libertaire
(«Médaille aux assassins»
i «Mascarade nationale») va ser novament condemnat
el 21 de setembre de 1922
pel XI Tribunal Correccional a sis mesos de presó per«inducció a l'assassinat»
i per titllar els generals d'assassins i el desembre d'aquell any
també a vuit
mesos. El febrer de 1923 va ser alliberat i, durant el IV
Congrés de la Unió
Anarquista (UA) celebrat entre el 12 i el 13 d'agost d'aquell any a
París, va ser
nomenat membre de la redacció del diari Le
Libertaire (1923-1925). Corrector d'impremta a la Cambra dels
Diputats, el
30 de març de 1924 va ser admès en el Sindicat de
Correctors de París i de la
Regió Parisenca de la CGT. Sembla que després
s'allunyà de la militància
llibertària i en les eleccions legislatives de l'11 de maig
de 1924, en les
quals guanyà el «Cartel des Gauches»
(Càrtel d'Esquerres), va escriure en Le
Semeur de Normandie que havia votat perquè
ja no creia en la Revolució. De tota manera,
col·laborà en l'Encyclopédie
anarchiste de Sébastien
Faure, on redactà l'article«Armée» (Exèrcit). En 1926
fou redactor en cap de Le Semeur de Normandie.
El desembre de
1927 publicà el fullet Sermonà l'intention
du soldat Pinard, del qual es van fer diferents edicions.
Després
col·laborà en el periòdic pacifista La
Patrie Humaine (1931-1939). Durant la II Guerra Mundial, a
partir de març
de 1940 i durant tot el conflicte bèl·lic, va ser
internat administrativament
pel govern de Vichy. Al final de sa vida, preparava un llibre sobre
Gustave
Hervé i el periòdic La
Guerre Sociale.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Juan Antonio
Ibor: El 24 de febrer de 1979 mor a La Haute Levade
(Sainte-Cécile-d'Andorge,
Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Antonio
Ibor. Havia nascut el
12 de juny de 1903 a Sarsamarcuello (Osca, Aragó, Espanya).
Milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble, on
treballava de pagès.
Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, que triomfà
a la seva zona,
aconseguí amagar-se i al final pogué passar a
zona republicana, on s'integrà en
un batalló i lluità al front d'Aragó.
El febrer de 1939, quan el triomf
franquista era un fet, passà a França i va ser
internat a diversos camps de
concentració. El desembre de 1939 va ser enviat a treballar
a les mines de
carbó de La Grand Comba. Treballà de miner a Les
Luminières i s'instal·là en
una petita població de La Haute Levade
(Sainte-Cécile-d'Andorge, Llenguadoc,
Occitània), on es tornà a trobar amb sa companya
Milagros i sos dos fills
(Antonio i Nemesio). Milità en la Federació Local
de la CNT de La Grand Comba.
Juan Antonio Ibor va morir de silicosi absoluta el 24 de febrer de 1979
a La
Haute Levade (Sainte-Cécile-d'Andorge, Llenguadoc,
Occitània) i fou enterrat
tres dies després al cementiri de Le Levade (La Grand Comba,
Llenguadoc,
Occitània).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Lucien Tronchet: El 24 de febrer de 1982 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista i sindicalista Lucien Tronchet. Havia nascut el 4 d'octubre de 1902 a Lió (Arpitània) --altres fonts citen Ginebra (Ginebra, Suïssa)-- en una família pobra. De molt jove, juntament amb Clovis Abel Pignat, s'adhereix a la Federació Obrera de la Fusta i de la Construcció. El 19 de maig de 1928 esclata una «vaga salvatge» en el ram de la construcció, instigada per Tronchet, Pignat i Vuattolo, que durarà 15 dies i que obligarà els patrons a cedir sobre la reducció del temps de feina, el mínim salarial i altres reivindicacions. Durant els anys trenta, Tronchet serà un dels responsables de la Lliga d'Acció de la Construcció, que practicarà l'acció directa contra els patrons. El 9 de novembre de 1932 es detingut arran d'una manifestació antifeixista que va acabar amb 13 morts i 65 ferits per la metralla dels militars. En 1936 parteix cap a Espanya amb Bertoni, combatent a les files anarquistes, i després ajudarà sense afluixar els companys antifeixistes italians. En 1940 es condemnat a vuit mesos de presó pel delicte d'insubmissió. Després de la guerra mundial continuarà la seva tasca sindicalista i lluitarà a més a més en diversos fronts (dret a l'avortament, antimilitarisme, cooperativisme...), però des de les files socialistes. En 1978 va fer costat al moviment okupa de Ginebra i en aquest mateix any va crear la Fundació del Col·legi del Treball a Ginebra amb el seu arxiu i la seva biblioteca per preservar la memòria del moviment obrer, institució que va presidir fins a la seva mort. És autor de la biografia Clovis Pignat, una vocation syndicale internationale (1971) i d'una autobiografia Combat pour la dignité ouvrière (1979), entre altres obres.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Fontaura: El 24
de febrer de 1990 mor a Vénissieux (Roine-Alps,
França) l'escriptor, periodista,
mestre racionalista i propagandista anarcoindividualista i
anarcosindicalista
Vicente Galindo Cortés, més conegut com Fontaura,
encara que va fer servir molts pseudònims (Daniel
Brel, Evelio, Ciro Palermo, Antonio
Duarte, Helios Aracil, Néstor Vandellós, Aldebarán, Daniel
C. Alarcón, Argos,Marcolan, Evelio
G. Fontaura, etc.). Havia nascut en 1902 a Mataró
(Maresme,
Catalunya). Fill de pares aragonesos emigrats a Catalunya, durant la
seva
infància patí diverses malalties que malmenaren
l'economia familiar. Estudià
amb els escolapis, cosa que el decantà per
l'anticlericalisme i l'ateisme, i
ben aviat s'interessà per la literatura. Sa
família s'instal·là a Badalona
(Barcelonès, Catalunya) i quan tenia 15 anys
establí contacte amb l'anarquisme
i entrà a treballar en un taller, on aprengué
l'ofici d'ajustador mecànic. A
Badalona es conreà culturalment llegint la premsa anarquista
i conegué Avelino
Luis Bulffi de Quintana, el neomaltusianisme i l'anarcoindividualisme
del qual
el va influí força. En 1917 contactà
amb anarcoindividualistes barcelonins que
el van introduí en les idees d'André Lorulot i E.
Armand a les quals restarà
fidel, encara que això no li va impedir
col·laborar amb l'anarcosindicalisme i
el comunisme llibertari. Antimilitarista convençut, a 19
anys, fugint del
servei militar, passà a França, on
patí tota mena de penalitats. A Graisseçac
(Llenguadoc, Occitània) treballà en diverses
feines (peó agrícola, miner, etc.)
i fundà un grup anarquista; aquest activisme el va obligar
sovint a canviar de
residència (Marsella, Marinhana, Lió, etc.). A
Lió (Arpitània), on treballà
d'ajustador, s'integrà en el Centre d'Estudis Socials (CES)
i participà des de
Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), amb altres
exiliats peninsulars, en
diverses accions a Bera i a Barcelona destinades a derrocar la
dictadura de
Primo de Rivera. Posteriorment es traslladà a
París (França), on tractà
coneguts intel·lectuals anarquistes (Sébastien
Faure, Han Ryner, E. Armand, Valeriano
Orobón Fernández, etc.) i
començà a escriure. Retornà
clandestinament a
Barcelona i s'integrà en el Comitè Peninsular de
la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Després passà al
País Valencià (València, Elx, Elda),
on formà
el Comitè Regional de la FAI. A Elda (Vinalopó
Mitjà, País Valencià)
treballà
de mestre a l'escola racionalista de l'Ateneu Llibertari d'Elda i
dirigí la
revista La Voz del Pueblo. En 1931
fou redactor de Solidaridad Obrera
i
en 1933 edità a Xàtiva el mensual Faro.
Folleto de Cultura Racionalista, a més
d'encapçalar «Ediciones Faro».
Més
tard, fundà i dirigí Proa,Al Margen i Vida
i fou secretari de Cultura de la Regional de Camperols de
Llevant. En 1936 passà a treballar en la redacció
de Solidaridad Obrera, la qual
dirigí quan Liberto Callejas estava
malalt. Durant la guerra civil fou corresponsal de premsa al front
d'Aragó. Amb
el triomf franquista, va ser capturat a Alacant i gràcies
que no fou
identificat pogué salvar la vida. Després de
patir cinc anys de presó, durant
els quals va intentar suïcidar-se, va ser desterrat a Granada
(Andalusia,
Espanya), on va fer contactes amb la resistència
antifranquista. Un any i mig
més tard, retornà a Badalona i
s'integrà en la FAI i en la Confederació
Nacional del Treball (CNT), dirigint la clandestina Solidaridad
Obrera. Fugint de la pressió policíaca,
creuà els
Pirineus i s'establí a Lió, on durant dos anys
fou secretari de Cultura del
Secretariat Intercontinental de la CNT a Tolosa de Llenguadoc. En
aquesta
ciutat fundà «Liberacana Fraktion», la
societat dels esperantistes llibertaris,
així com el seu butlletí Libera
Ligilo.
En aquesta època realitzà nombroses
conferències, col·laborà en la premsa
llibertària i ocupà càrrecs
orgànics en el Nucli Confederal de Roine-Loira i en
l'Ateneu Cervantes, entitat aquesta que fundà amb altres
companys. Amb Francisco
Hiraldo Aguilar, creà la Federació Local
d'Oullins (Roine-Alps, França) i
milità en el «Grupo Lealtad». En 1973
ocupà la secretaria de Propaganda del
Nucli Confederal Roine-Loira i va fer conferències a
París i a Perpinyà. En
1975 defensà la unificació de totes les
tendències del Moviment Llibertari
Espanyol (MLE) en el Congrés de Marsella. Descontent de
divisió confederal,
s'allunyà de la primera línia militant. En els
anys vuitanta s'establí a
Vénissieux, des d'on realitzà viatges a la
Península. Col·laborà amb el Centre
Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) i especialment en
el
butlletí consagrat als Anarchistes
espagnols dans la tourmente (1989). Trobem
col·laboracions seves en
infinitats de publicacions llibertàries, com ara Açao Direta, Acción
Social
Obrera, Anarres, Ateneo de Alcoy, Boletín
Interior de la FIJL, Boletín
Ródano-Alpes, Cenit,CNT, Le
Combat Syndicaliste, Confrontación,Cultura Libertaria, Cultura
Proletaria, ¡Despertad!,Despertar, Esfuerzo,España Nueva, Espoir, Ética,Fragua Social, Frente
Libertario, Ideas, Ideas-Orto, Inquietudes,L'Internazionale, IRL,El
Luchador, Más Lejos,Mi Tierra, Mujeres
Libres, La Noche, Nueva Senda, El
Productor, La Razón,Reconstruir, Ruta,El Sembrador, Sistema
Comunal, Solidaridad, Solidaridad
Obrera, Suplemento de Tierra y
Libertad, Tiempos Nuevos,Tierra y Libertad, Umbral,L'Unique, etc. És
autor de ¿Cómo es
posible vivir
actualmente en anarquía? (1934), La
escuela del trabajo (1950), Hacia
una
vida mejor. En la ruta de la CNT (1969), Liberakanaj
vivkonceptoj pri socio organizado (1970), El
Anarquismo. Sus posibilidades (1971), La
juventud ante la incógnita del
futuro
(1972), Anarquismo para anarquistas
(1973), Anarquismo individualista en la
sociedad de consumo (1975), Poesía
y
anarquismo (1977), Felipe Alaiz,
anarquista heterodoxo (1978), La
estela de los recuerdos. Ideas y figuras (1986), El anarquismo en Alicante (1987), El periodismo independiente y libertario de Felipe
Alaiz (1990),
etc. Vicente Galindo Cortés va morir el 24 de febrer de 1990
a Vénissieux
(Roine-Alps, França) i fou incinerat el 28 de febrer a
Lió (Arpitània). Deixà
textos inèdits, com ara Una tarde
en el
parque, i una gran part del seu arxiu i de la seva biblioteca
va ser llegat
al Centre Llibertari «Isaac Puente» de
Vitòria (Àlaba, País Basc), que
posteriorment va ser cedit al CIRA de Lausana i a la
Fundació Anselmo Lorenzo
(FAL) de Madrid.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Simón Susín Pac: El 24 de febrer de 1992 mor a Montalban (Guiena, Occitània) l'anarcosindicalista Simón Rafael Susín Pac. Havia nascut el 18 de febrer de 1909 a Osca (Aragó, Espanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser empresonat a Osca arran del moviment de solidaritat amb l'aixecament revolucionari del gener de 1932 a Fígols (Berguedà, Catalunya). Durant la guerra civil va ser ferit en dues ocasions al front. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser reclòs a diversos camps de concentració, entre ells el d'Argelers i el de Bram. En 1947 fou delegat de Verfuèlh (Occitània) al congrés de la CNT en l'exili que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. Després milità en la Federació Local de la CNT de Montalban.
---
Image may be NSFW.
Clik here to view.