Anarcoefemèrides del 23 de febrer
Esdeveniments
- Explosió accidental: El 23 de febrer de 1883 a Ganshoren (Brabant, Bèlgica) els anarquistes de Lió, Antoine Cyvoct i Paul Métayer, mentre feien una «passejada» pel camp, són víctimes de l'explosió accidental d'una bomba que transportaven, probablement destinada a un assaig. Métayer, que havia d'embarcar a Anvers cap a Amèrica, mor l'endemà com a conseqüència de les ferides, fet que no serà divulgat a la policia; durant l'enterrament civil, l'anarquista brussel·lès Egide Govaerts en farà l'elogi fúnebre i el diari anarquista d'Anvers De Opostand en lloarà el silenci davant la policia:«És així com moren els anarquistes.» Cyvoct, supervivent a la deflagració i denunciat pel cotxer que els va portar i testimoni de l'explosió, va ser condemnat tres mesos per emprar un nom fals; després serà extradit a França per jutjar-lo per l'atemptat al restaurant del teatre Bellecour de Lió.
***
- Surt La Nueva Idea: El 23 de febrer de
1895
surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer
número del periòdic anarquista La
Nueva Idea. Portava l'epígraf «A
cadascú segons les seves forces» i cites de
Pierre-Joseph Proudhon («El primer
que digué: Això és meu, fou el primer
lladre» i de Nicolas Champfort («Gaudeix
i fes gaudir sense fer mal ni a tu ni als altres. Aquesta és
la vertadera
moralitat»). Lluís Mas Gassió, que dos
anys després fou afusellat a Montjuïc
després
de ser processat per la bomba del carrer Canvis Nous, formà
part de la redacció.
De periodicitat irregular, els articles anaven sense signar,
però hi van
col·laborar José López Montenegro i
Enric Pujol, entre d'altres. Tractà temes diversos,
com ara textos teòrics i literaris, notícies
locals i exteriors,
antimilitarisme, maltusianisme, etc. En sortiren 4 números,
l'últim el 5 de
maig de 1895. Lluís Mas anuncià en la premsa
llibertària la suspensió de la
publicació del periòdic per mor d'una demanda
imposada per les autoritats.
***
- SurtA Batalha: El 23 de febrer de 1919 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del diari anarcosindicalista A Batalha, òrgan de la Unió Operaria Nacional (UON), que poc després es transformaria en la Confederació General del Treball (CGT) lusitana i que en 1923 s'adherirà a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El seu director i principal redactor va ser el conegut militant llibertari Alexandre Vieira; els col·laboradors havien de ser treballadors. Francisco Perfeito de Carvalho, Manuel Joaquim de Sousa, Manuel Ribeiro --que després fundaria A Bandeira Vermelha-- i Carlos Rates en serien també destacats col·laboradors. Aquesta publicació es llegia en veu alta a les cantines de les fàbriques, perquè mots treballadors eren analfabets. Es va convertir en el segon periòdic del país, amb un tiratge de 25.000 exemplars i en determinades lluites sindicals de 40.000. Va mantenir una forta polèmica en 1925 sobre qüestions sindicalistes amb el periòdic comunista A Bandeira Vermelha de la Federació Maximalista. Durant la seva existència va tenir 21 episodis de repressió per part de l'Estat, entre assalts, detenció de redactors i operaris, tancaments, segrests i prohibicions de circulació, moltes vegades de diversos dies. El 26 de maig de 1927 va sortir l'últim número, l'endemà un escamot de la policia va destrossar la seu del periòdic i del sindicat i la publicació va ser prohibida, un any després del cop d'Estat militar que va sacsejar Portugal. Posteriorment, el 25 d'abril de 1974, després de l'enderrocament de la dictadura i la tornada de la democràcia a Portugal, A Batalha reapareixerà de bell nou, però sense recobrar la influència que va tenir durant els anys 20.
***
«Gimnàstica revolucionària»: El 23 de febrer de 1923 Joan García Oliver, en una reunió portada a cap al bar «La Tranquilidad», al número 69 de l'Avinguda del Paral·lel de Barcelona (Catalunya), al costat de l'actual teatre Victòria, amb els delegats de diversos grups d'afinitat anarquistes, va exposar la seva tàctica de la«gimnàstica revolucionària», que va ser aprovada amb el nomenament d'un comitè de coordinació constituït per Aurelio Fernández i Ricard Sanz. La tàctica de la«gimnàstica revolucionària» era partidària d'un enfrontament permanent amb el capital i l'Estat burgès, amb la finalitat d'aguditzar els possibles conflictes i provocar l'esclat revolucionari que instaurés el comunisme llibertari. Aquesta pràctica d'intransigència i d'enfrontament implicava un intent, per part de grups reduïts de militants anarquistes, de desencadenar la mobilització de les masses i la revolució. Aquests «anarquistes purs», en contraposició als anarcosindicalistes, sostenien que els treballadors havien de llançar-se a accions insurreccionals --principalment la vaga revolucionària-- com a forma d'«exercitar», de guanyar experiència, en l'art de la insurrecció; malgrat que contessin amb escasses o nul·les possibilitats de triomfar. La confiança en l'espontaneïtat de les masses i el voluntarisme eren elements constitutius d'aquesta concepció de la transformació revolucionària. Una marcada hostilitat vers tots els partits polítics, i en especial vers els partits marxistes, era característica d'aquests grups. Els sindicats eren concebuts, abans de tto, com a instruments útils per aquesta transformació revolucionària. Per això els«anarquistes purs» havien insistit històricament en la importància que aquests sindicats estiguessin dotats d'objectius revolucionaris. La Confederació Nacional del Treball (CNT) va mantenir des de 1919 com a objectiuúltim la instauració del comunisme llibertari. Aquesta tàctica de la «gimnàstica revolucionària» es concretarà especialment amb el sorgiment de la Federació Anarquista Ibèrica i la seva estratègia insurreccional, a partir, sobretot, de la instauració de la Segona República espanyola. Aquesta tàctica va rebre fortes crítiques del sector anarcosindicalista o sindicalista, ala més moderada de la CNT, que sostenien que calia enfortir els sindicats (disciplina, organització, preparació, reivindicacions, etc.) i deixar de banda «aventures imprudents» inacceptables que l'únic que feien eren augmentar la repressió estatal (detencions, deportacions, clausura de locals sindicals i d'ateneus, etc.). Els «anarquistes purs», partidaris de la«gimnàstica revolucionària», veien aquestes crítiques dels sindicalistes com idees dòcils que postergaven indefinidament l'esclat de la revolució, caient en posicions reformistes i col·laboracionistes. L'organització, el desenvolupament i les conseqüències d'aquesta tàctica de la «gimnàstica revolucionària» constitueixen un dels capítols més importants de la història de la CNT, perquè hi convergeixen problemes de tàctica i d'estratègia, però també problemes d'estructura orgànica i de finalitat última cenetista.
Naixements
- Martí Borràs Jover:El 23 de febrer de 1845 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) el sabater anarquista Martí Borràs Jover, conegut com El Sord, pels seus problemes d'oïda. Sos pares van ser Josep Borràs Vidal, un teixidor de cotó també igualadí, i Rosa Jover Faura, de Cornellà de Llobregat. Milità en el moviment anarquista del barri barceloní de Gràcia. El 19 d'octubre de 1869 es casà amb la també llibertària Francesca Saperas Miró, amb qui tindrà com a mínim 10 fills, dels quals, després d'un nin gran que es deia Joan, només van sobreviure cinc nines: Salut, Antonieta --que morí jove--, Mariona, Mercè i Estrella --Salut i Mariona també seran militants--, i el seu domicili es convertí en centre d'activisme llibertari i refugi de perseguits. En 1871 fou elegit membre del Comitè Local de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT) de Barcelona i participà el 29 de març de 1871 en la redacció de la Protesta de la Asociación Internacional de los Trebajadores. Federación barcelonesa, publicada aquell mateix dia en La Federación, on va fer palesa la seva postura política dins els corrents de l'època: tot canvi social havia de ser pacífic i amb el consentiment del poble. Amb el pas del temps la seva actitud va anar decantant-se cap a posicions més radicals. Des del 22 de setembre de 1872 fou secretari de la Comarca de l'Est de la Unió de Constructors de Calçat de la Regió Espanyola i en constituí a ca seva la seu. Durant el Congrés Obrer de la Regió Espanyola, celebrat entre el 23 i 25 de setembre 1881 al teatre Circ de Barcelona, fou un dels oradors que s'oposà a l'entrada del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) de Pablo Iglesias a l'aliança. D'antuvi col·lectivista, evolucionà cap a l'anarcomunisme després d'entrevistar-se en 1875 amb Errico Malatesta en una estada d'aquest a Barcelona i de llegir els periòdics francesos Le Révolté i La Révolte; i formà un grup propagador del comunisme anarquista a Gràcia animat també per Emili Hugas. El maig de 1883, amb la secció de Gràcia, publicà un document, conegut com «Projecte de reglament de la Federació de la Regió Espanyola», on demanà la supressió del Consell Comarcal o, per defecte, del Consell Regional. A partir del 18 d'abril de 1886, i fins al 25 de novembre d'aquell any en que desaparegué, amb Emili Hugas edità el periòdic La Justicia Humana. Quincenal Comunista-Anárquico, primera publicació anarcocomunista de la Península. Malgrat tot, el seu grup anarcocomunista edità un nou òrgan d'expressió, Tierra y Libertad. Quincenario Anárquico-Comunista, que es publicà entre el 2 de juny del 1888 i el 6 de juliol de 1889, i que s'imprimia en un petit local de Gràcia i era distribuït per sa companya i per sa filla Salut. Creà la «Biblioteca Anarcocomunista», on traduí i publicà importants fullets --El Salariado, de Piotr Kropotkin; La sociedad al día siguiente de la Revolución i Autoridad y organización, de Jean Grave (Jehan Le Vagre); i Proceso de los anarquistas de Chicago--, i que distribuïa fullets editats a França. En aquesta època col·laborà en La Revolución Social, El Revolucionario i El Combate. Entre 1892 i 1894 col·laborà com a corresponsal en el periòdic de Buenos Aires El Perseguido. Periódico Comunista Anárquico. La policia el va implicar en l'atemptat contra el general Arsenio Martínez Campos a mans de Paulí Pallàs Latorre esdevingut a la Gran Via barcelonina el 24 de setembre de 1893. Detingut l'endemà del fet, fou tancat incomunicat durant 21 dies al castell de Montjuïc. El 15 d'octubre de 1893 va ser ingressat a la presó de Barcelona, al carrer de la Reina Amàlia. Borràs, que era completament sord, en no poder escoltar i contestar adequadament durant els continus i durs interrogatoris es desesperà totalment. Martí Borràs Jover s'emmetzinà ingerint una capsa de mistos el 9 de maig de 1894 a la cel·la de la presó Model de Barcelona (Catalunya) després d'haver escrit una carta a la seva dona on aconsellava a ses filles que treballessin a cor ple per l'anarquisme mitjançant el convenciment i no mitjançant la força. Durant el seu enterrament es produïren aldarulls quan un grup de companys interceptaren el carro fúnebre i intentaren arrabassar, sense èxit, la creu del taüt. Pocs dies després, el 16 de maig de 1894, la causa instruïda contra ell i altra vintena de militants anarquista, va ser sobreseguda definitivament. Deixà obres inèdites, com ara la peça teatral Un grano de arena.
***
- Antoni Pellicer i Paraire: El 23 de febrer de 1851 neix a Barcelona (Catalunya) el tipògraf, dirigent de la I Internacional i maçó, Antoni Pellicer i Paraire, conegut com Pellico. Son pare va morir en 1868 víctima d'una càrrega dels Mossos d'Esquadra a la Rambla de Barcelona. Tipògraf des dels 11 anys, es va afiliar a la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i a l'Aliança bakuninista. En 1869 fou nomenat secretari de la Unió de Noògrafs de Barcelona. L'1 d'agost de 1872 fou un dels signants del document La Cuestión de laAlianza, on es defensava l'Aliança bakuninista dels atacs dels redactors marxistes de La Emancipación de Madrid. Entre 1871 i 1875 residí a Mèxic, Cuba i Estats Units. De nou a Barcelona el 1879, després de viatjar de polissó al vaixell de tornada, participà en la fundació de la Societat Tipogràfica i també en la constitució de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) a Barcelona, el setembre de 1881, formant part de la seva comissió federal. Així mateix participà en la fundació de la societat anarquista «La Solidària», escindida de la «Societat Tipogràfica» el 1881. També va participar en la formació de la Unió d'Obrers Tipògrafs (1883). Assistí al congrés de Sevilla de la FTRE de l'AIT i en fou membre de la comissió federal, fent costat el grup anarcocol·lectivista català de Rafael Farga i Pellicer (cosí seu; també fou nebot de Josep Lluís Pellicer), Josep Llunàs, Francesc Tomàs, etc. Col·laborà regularment en la Revista Social (1881-85) i després en ElProductor (1887-93), així com en LaAsociación, portaveu de la Societat d'Obres Tipògrafs de Barcelona (1883-89). Dirigí el setmanari Acracia (1886-88), una de les publicacions més importants de l'anarquisme ibèric. Abans d'instal·lar-se a Buenos Aires (Argentina) en 1891 va ingressar, com altres internacionalistes, en la maçoneria. A l'Argentina dirigí revistes professionals com ara La Tarjeta Postal, La Unión Cartófila Argentina, Anuario Cartográfico Sudamericano, Éxito Gráfico i La Noografía (1899-1901). Va participar decisivament en la fundació de la Federació Obrera Argentina (FOA) i en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), i va impulsar directament el seu congrés fundacional; especialment valuosos són els seus 12 articles apareguts en La Protesta Humana (1900-1901) sobre l'organització obrera, síntesi d'organització econòmica i revolucionària quan a l'Argentina predominava l'espontaneïsme --per això va ser criticat pels individualistes-- i en els quals combat l'autoritarisme, el funcionarisme i la centralització, alhora que propugna el federalisme, l'organització de la comuna revolucionària, l'internacionalisme i el paral·lelisme en l'actuació de sindicats i anarquistes, tot això en consonància amb l'esperit de la vella FRE. El 18 de maig de 1907 fundà i presidí a Buenos Aires l'«Instituto Argentino de las Artes Gráficas» i a iniciativa seva es fundà l'Escola de Tipografia Argentina.És autor de Disquisiciones sociales. La paz y el socialismo,En defensa de nuestros ideales (1894), Organización obrera (1899), Conferencias populares sobre sociología (Buenos Aires, 1900) --que tingueren una gran difusió a l'Estat espanyol a través de moltes reedicions fetes a Barcelona, València i Palma--, Memorándum con motivo y en celebración de mis 55 años (1906), El individuo y la masa. La educación de la libertad (1908), La política juzgada por los políticos. Análisis de la cuestión de la vida (1909). Va articipar en la redacció de Garibaldi. Historia liberal del siglo XIX i va escriure diverses obretes de teatre social en català (En lo ball , Celos,Jo vaig, La mort de la proletària, Sense Esperança, etc.). Antoni Pellicer i Paraire va morir el 14 d'abril de 1916 a Buenos Aires (Argentina).
***
- Ricardo
Fernández Montalva: El 23 de febrer de 1866
neix a Xile el poeta i dramaturg i
escriptor anarquista Ricardo Fernández Montalva, que va fer
servir diversos
pseudònims, com Armando,Fernán Rodríguez,Juan de Sánchez, etc.
Estudià al Col·legi Anglès de Mr.
Radford de
Santiago de Xile (Xile) i Dret a la Universitat de Xile.
Fundà i dirigí a
Santiago de Xile La Revista
Cómica.
Periódico ilustrado, satírico-literario
(1895-1905), on es van divulgar
nombroses composicions modernistes i també innovacions en la
concepció gràfica
gràcies a les influències de l'art
nouveau. Col·laborà en nombroses
revistes i diaris, alguns dels quals
dirigí (El Ateneo de Santiago,
etc.),
i exercí de diplomàtic a París
(França). Publicà poemaris, com ara Íntimas. Ensayos poéticos
(1888), Nocturnos (1897) i Canciones de un guardia nacional (1898);
obres de teatre, com El lujo de las
santiaguinas o el galeoto
chileno (1884), La mendiga
(1888),Cuando menos se piensa (1897), La mujer de mundo (1897) i La
copa de marfil (sd); novel·les com El
demonio de la venganza (1885), El
joven Julio (1886) i Amor moderno.
Diálogo (1895); i assaigs
biogràfics com Julio
Bañados Espinosa
(1891). Ricardo Fernández Montalva va morir el 5 de novembre
de 1899 a Xile. Son
germà Samuel també fou poeta.
***
-Émile Bauchet:El 23 de febrer de 1899 neix a Roissy-en-France (Illa de França, França) el militant llibertari i pacifista Émile Alexandre Bauchet. Va ser el desè infant d'una família miserable; son pare era un jardiner alcohòlic i sa mare bugadera. Després d'aprendre l'ofici de paleta, va ser incorporat a files en 1919, va desertar després de 14 mesos de servei i va aconseguir escapar durant 10 anys als tribunals militars. A partir de 1927 va col·laborar en el periòdic d'Alphonse Barbé Le Semeur i es va declarar objector de consciència. Detingut en 1929 per la seva deserció, va ser condemnat el 10 de juliol de 1929 a un any de presó, malgrat el suport de Louis Lecoin, d'Han Ryner i de Georges Pioch durant el procés. Finalment va ser alliberat l'abril de 1930 gràcies a una remissió de pena i es va associar fins al 1932 amb l'anarquista Paul Barbé, germà d'Alphonse, per explotar una línia d'autocars a Dives-sur-Mer (Baixa Normandia). Després milità en la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en presidirà la federació de Calvados abans d'esdevenir-ne secretari de comptes de l'oficina nacional. Va col·laborar en La Patrie Humaine i en La Voie de la Paix, de la qual serà gerent. El juliol de 1935 va ser un dels anarquistes i sindicalistes signants en nom de la LICP d'un manifest aparegut en Le Libertaire apel·lant a l'organització d'una conferència nacional contra la guerra i la «unió sagrada» Sempre actiu després de la guerra, intentarà en 1958 reagrupar les organitzacions i grups pacifistes amb la fundació del Comitè Nacional de Resistència a la Guerra i a l'Opressió.Émile Bauchet va morir el 7 d'agost de 1973 a Villers-sur-Mer (Baixa Normandia, França).
***
- Manuel Monleón Burgos: El 23 de febrer de 1904 neix a Andilla (Serrans, País Valencià) el pintor, il·lustrador, cartellista, naturista, esperantista i anarquista Manuel Monleón Burgos. D'educació autodidacta, després d'estudiar les primeres lletres a l'Escola Pública, en 1916 entrà d'aprenent al taller de Mariano Pérez, prestigiós pintor de ventalls i miniaturista, iniciant-se en aquest art i del qual en realitzaria exposicions a Madrid, Barcelona i València entre 1928 i 1930. A partir de 1929 s'especialitzà en la il·lustració de cartells, de llibres i de revistes, sobre tot de caire anarquista i lligades als seus amics Marín Civera Martínez i Joaquín Juan Pastor (Cuadernos de Cultura, Orto,Estudios, Helios, Crisol), on introduí idees renovadores com la utilització de fotomuntatges o les innovadores tècniques d'aerògrafia. En 1933 participà en la I Exposició d'Art Revolucionari, celebrada a Madrid, i s'integrà en la Unió d'Escriptors i d'Artistes Proletaris (UEAP), organitzadora de l'acte. Entre 1934 i 1936 participà en concursos de cartells de les Falles. Com que d'infant havia patit raquitisme, es decantà per una vida naturista (vegetarianisme, excursions, gimnàstica, etc.). Com a esperantista, publicà en 1933, sota el pseudònim de Manuel Burgos, el llibre Un idioma para el mundo proletario: el esperanto; fou el primer president del Grup Laborista Esperantista de València i establí contactes amb escriptors esperantistes russos. Quan esclatà la guerra, amb Artur Ballester Marco i Josep Renau Berenguer, tingué un paper importantíssim en el desenvolupament del cartellisme polític, sobre tot en campanyes anarquistes (CNT-AIT, FAI), socialistes (UGT), del Partit Sindicalista i de l'Aliança d'Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura (AIDC). En 1937 participà en l'exposició de París. En acabar la guerra fou detingut al barri alacantí de Benalua per les tropes italianes del general Gámbara i fou tancat als camps de concentració de Los Almendros i d'Albatera. Després de passar per diverses presons alacantines (Benalua, Sant Ferran, Plaça de Braus i Santa Bàrbara), restà tancat tres anys en diverses presons (Carabanchel, Palència i la Model de València). En sortir, fundà amb Antonio Castaños l'empresa de publicitat Gràfiques Diarco (1943-1949). A partir de 1946 col·laborà com a director artístic i il·lustrador en el setmanari cinematogràfic Triunfo i en dues pel·lícules (La escalera i El hombre). Entre 1951 i 1957 visqué a Bogotà (Colòmbia), on maquetà i dibuixà per a l'editorial Reina, fou director artístic d'agències publicitàries nord-americanes, restaurà dibuixos de Gregorio Vázquez de Arce Ceballos, col·laborà en revistes colombianes (Adán,Semana, Estampa) i aprofundí en la pintura --entre el 6 i el 20 de maig de 1955 exposà una gran col·lecció d'aquarel·les al Museu Nacional de Bogotà. En 1958 s'instal·là a Caracas (Veneçuela). En 1962 retornà a la Península i s'establí a València, on dirigí, juntament amb son fill, el també dibuixant Lenko, la secció artística de l'agència publicitària Cid fins a la seva jubilació. Va col·laborà en diversos periòdics, com ara Nueva Cultura,El Sindicalista, Umbral i Verdad, entre d'altres. Manuel Monleón Burgos va morir el 7 d'agost de 1976 a Mislata (Horta Oest, País Valencià). En 2004 s'estrena el documental sobre la seva vida i obra Manuel Monleón, un crit pegat a la paret, realitzat per Pilar Molina, Valentí Figueres i Helena Sánchez.
***
-
Isabel Hernández Marichal: El 23 de febrer de
1909 neix a Hermigua (La Gomera,
Illes Canàries) l'anarcosindicalista Isabel
Hernández Marichal, coneguda com La
Tabaquera. Era la major de tres
germans (José i Rosa) d'una família humil. Quan
era petita son pare emigrà a
Cuba i la resta de la família es traslladà a
Tenerife (Illes Canàries). Quan
tenia 12 anys començà a treballar com a
tabaquera, passant per diverses
fàbriques durant sa vida, com ara «La
Lucha» i «La Arautápala», a
Santa Cruz de
Tenerife, i «Rumbo» a Las Palmas de Gran
Canària. Quan tenia 16 anys s'afilià al
Sindicat de Tabaquers d'Ambdós Sexes de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), el qual comptava en l'any 1933 amb 3.000 afiliats, i que
acabà presidint.
El sindicat l'ajudà en l'autoformació
intel·lectual i participà activament en
vagues i conflictes sindicals en l'àmbit del tabac,
assessorant les companyes a
les fàbriques i protagonitzant mítings, com ara
el celebrat el Primer de Maig
de 1936 a la Plaça de Toros de Santa Cruz de Tenerife. A
causa de la seva
militància va estar detinguda en diverses ocasions. Quan el
cop militar
feixista del 18 de juliol de 1936 s'amagà de les tropes
aixecades. Va ser
jutjada en rebel·lia en el procés realitzat
contra 64 militants de la CNT del
qual van ser afusellats 19 treballadors el 23 de gener de 1937; ella va
ser
condemnada per un «delicte de
rebel·lió» a 12 anys i un dia de
presó. Aconseguí
embarcar cap a Las Palmas i amb una nova identitat s'amagà a
la cambra d'una
pensió que portaven uns companys durant cinc anys. Amb la
identitat de sa
germana Rosa començà a treballar de bell nou a
les fàbriques de tabac. En 1943
s'uní sentimentalment amb Blas Pérez Sicilia,
militant de la CNT de Las Palmas,
amb qui tingué dues filles, Josefa i Nieves. Aprofitant un
indult concedit en
1945 per a les persones que no haguessin incorregut en delictes de
sang, la
parella retornà a Tenerife cap el 1949. L'indult per la seva
condemna li fou
atorgat el 16 de gener de 1951. Posteriorment Blas emigrà a
Veneçuela. Després
de la mort del dictador Francisco Franco participà en el
rellançament de la CNT
i parlà en el primer míting públic
després del franquisme que se celebrà l'1 de
maig de 1978 al Palais Royal de Tenerife. També va fer
costat la Coordinadora
Feminista i participà en la commemoració del 8 de
març de 1979. En els seusúltims anys la demència senil minvà
molt les seves facultats. Isabel Hernández
Marichal va morir el 23 de juny de 1983 a Tenerife (Illes
Canàries).
Isabel Hernández Marichal (1909-1983)
***
- Charles Launay: El
23 de febrer de 1911 neix a Crocy (Baixa Normandia, França)
l'anarquista, i
després comunista, Charles Victor Pierre Launay. Fill d'un
obrer llauner i agrícola,
de ben jovenet entrà a fer feina en una fàbrica
de camembert. Quan tenia 14,
després que son pare l'apallissés,
fugí de casa seva i a Poitiers entrà a
formar part dels «Compangnons du Tour de
França» (Companys de la Volta de
França), organització obrera i gremial que li va
permetre viatjar arreu de
França (Normandia, Poitiers, Bordeus, París,
etc.) com a aprenent. Després de
treballar d'estibador al port de Bordeus (Aquitània,
Occitània), s'instal·là a
París (França), on entrà en contacte
amb els restaurants vegetarians i amb el
moviment anarquista. Antimilitarista convençut, es
declarà objector de
consciència i en 1931 adreçà una carta
al president de la República expressant
el seu refús al servei militar obligatori. L'octubre de 1932
va ser condemnat
per un tribunal militar a un any de presó i al pagament de
les despeses
judicials; en sentir la condemna cridà: «A baix la
guerra! Visca l'anarquia!».
El mateix dia, aquest tribunal condemnà el militant
comunista Raymond Guyot,
qui exclamà «Visca l'Exèrcit
Roig!», i el pastor Jacques Martin, que invocà als
jutges el precepte evangèlic de «No
mataràs». A la presó militar parisenca
de
Cherche-Midi, a més de fer una vaga de fam amb Guyot, es
casà amb Madeleine
Haution (Marcelle Hus), que
freqüentava els cercles llibertaris i tenia per
missió visitar els companys
empresonats. Des d'aquesta presó
col·laborà en Le
Libertaire. El 29 de gener de 1932 envià una carta
al ministre
de la Guerra francès rebutjant una gràcia que
l'eximia de la presó si acomplia
el seu servei militar. A causa de la influència de Raymond
Guyot, quan Charles
Launay sortí del presidi el 21 de juliol de 1933, la parella
començà a militar
en les Joventuts Comunistes i en el Socors Roig Internacional (SRI). En
1935
abandonà el Partit Comunista (PC), quan aquest
abandonà l'antimilitarisme, però
sa companya hi restà. Quan esclatà la II Guerra
Mundial, renuncià al seu antimilitarisme
i lluità contra l'ocupant. En 1940 va ser fet presoner per
l'exèrcit nazi a
Saumur (País del Loira, França) i deportat a
Alemanya. Després de
l'Alliberament s'instal·là a Maisons-Alfort (Illa
de França, França), on fou
responsable d'un centre d'acollida de refugiats. En 1967
enterrà civilment sa
companya, amb qui havia tingut dos infants (Michel i Ivan), qui, al
final de sa
vida, s'havia convertit a l'espiritisme i al misticisme.
***
- Gaspare Mancuso:
El 23 de febrer de 1923 neix a Palerm (Sicília) l'editor,
traductor, militant anarquista
i activista antifeixista Gaspare Mancuso, conegut com Spano.
Cap als anys trenta es traslladà amb sa família a
Gènova
(Ligúria, Itàlia). Obrer torner, va fer tres anys
i mig de servei militar en la
Marina de Guerra i el 14 d'abril de 1946 va ser llicenciat. A
Gènova s'afilià
aquest mateix any al Partit Socialista Italià (PSI) i a
començaments de 1947,
desenganyat, va fer amistat amb comunistes i entrà a formar
part del Partit
Comunista Italià (PCI). Després d'assistir a les
primeres reunions del partit, quedà
totalment decebut. Posteriorment freqüentà el local
dels anarquistes de Sestri
Levante (Ligúria, Itàlia), llegí els
clàssics àcrates (Mikhail Bakunin, Piotr
Kropotkin, Pietro Gori, Errico Malatesta, Luigi Galleani, etc.) i es
declarà
llibertari. Després milità en el moviment
anarquista genovès, formant part dels«Gruppi Riuniti Anarchici» (Grups d'Anarquistes
Reunits) i creà el periòdic
juvenil Inquietudine, amb Bruno De
Lucchi (Bruno), Arrigo Repetto,
Fedi,
Elio Parodi, Aldo Vinazza i altres. El 8 de novembre de 1949, juntament
amb
Bruno De Lucchi i Gaetano Busico, fou l'autor d'un assalt armat
propagandístic amb
explosiu contra la seu del consolat espanyol de Gènova.
Aquesta acció tingué
com a objectiu cridar l'atenció sobre la difícil
situació dels presos polítics
a Espanya i protestar contra la dictadura del general Francisco Franco.
Els dos
processos als quals van ser sotmesos aquests tres activistes
anarquistes a
Gènova l'1 de juny i entre el 13 i el 15 de novembre de
1950, van ser seguits
de prop per la premsa mundial i foren dues grans ocasions per a
denunciar el
règim franquista. Van fer costat els acusats reconeguts
intel·lectuals i
antifeixistes, com ara la militant anarquista Frederica Montseny;
l'historiador
Franco Venturi; Giaele Franchini, vídua del comandant de la«Columna Francisco
Ascaso» en Espanya durant la Guerra Civil i caigut en combat
en 1936 Mario
Angeloni; els llibertaris Marcelo Bianconi i Pier Carlo Masini; i
l'historiador
i resistent antifeixista Aldo Garosci, entre d'altres. Un testimoni de
solidaritat va ser enviat per l'escriptor Carlo Levi i el
Col·legi d'Advocats
posà al seu servici els missers Gian Battista Brunetti,
Giuseppe Macchiavelli,
Ernesto Monteverde, Tommaso Pedio, Massimo Punzo i Giuliano Vassalli.
En 1951
el Comitato Pro-arresti va editar a Gènova el llibre Protesta umana. In difesa degli anarchici
attentatori al consolato di
Spagna in Genova (Processi svoltisi a Genova il 1 giugno e 13-15
novembre 1950),
amb textos d'Emilio Grassini, Carlo Levi, Aldo Garosci, Pier Carlo
Masini,
Mario Angeloni, Marcello Bianconi, Franco Venturini, Vincenzo
Toccafondo,
Gaetano Busico, Bruno De Lucchi, Gaspare Mancuso i Frederica Montseny.
Els
acusats van ser condemnats finalment a una lleugera pena i
immediatament
alliberats. Durant els anys cinquanta i seixanta continuà
militant en el
moviment anarquista, sobretot en defensa dels presos
polítics a l'Espanya
franquista, i mantingué estrets contactes amb
l'emigració llibertària vinculada
a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1961
assistí al Congrés de Reunificació
la CNT celebrat a Llemotges (Llemosí, Occitània).
A finals dels anys seixanta i
setanta milità en la Secció Italiana de
l'Aliança Obrera Anarquista (AOA),
fundada a França per Raymond Beaulaton (Souriant),
i en 1973 edità amb Ennio Mattias dos números del
seu òrgan d'expressió a
Itàlia Anarchia. Bollettino in
lingua
italiana di collegamento della Alleanza Operaia Anarchica.
Mantingué
correspondència amb nombroses personalitats de la cultura i
de la política (Raymond
Beaulaton, Aurelio Chessa, Attilio Copetti, Italo Garinei, Leo H.
Herscovici,
Franco Leggio, Salvatore Striuli,
Antoni Téllez, Pio Turroni, Renzo Vanni, etc.), i molt
especialment amb
l'escriptor anarcopacifista Eugen Relgis. També
observà un estret contacte amb
Aldo Capitini i el seu «Moviment No Violent per la
Pau». Fou el promotor de
l'edició dels Quaderni
degli amici di
Eugenio Relgis
i després de l'editorial Libero Accordo. Traduí i
publicà
diverses obres de Relgis, com Il canto
del muratore
(sd), Il
canto della
macchina (c.
1964), Cosmometapolis(196?), La letteratura, l'arte e la
guerra (1968),Principi
umanitaristi.
Umanitarismo e socialismo (1969), La
giovane Europa unita (1969),Umanitarismo
ed eugenesia (1969),Han Ryner (1971), Poemi scelti (1973), Le amicizie di Mirón (197?), Mirón il sordo. Voci
in sordina (1975)
iIl pensiero
libero (1980).
També traduí
obres de Léo H. Herscovici. El març de 1972
edità un únic número del
periòdic Libero
Accordo.
Gaspare Mancuso va morir
el 9 de març de 1983 –algunes fonts citen el 6 de
març– a Torí (Piemont,
Itàlia) i fou enterrat al Cementiri Monumental d'aquesta
ciutat. El seu arxiu –correspondència,
manuscrits i mecanoscrits (escrits, conferències,
lliçons i discursos), i materials
de treball, a més d'una important
col·lecció de periòdics espanyols i
francesos–
va ser donat al Circolo Camillo Berneri de Torí i aquest el
diposità en 1993 a
la Biblioteca Franco Serantini de Pisa (Toscana, Itàlia).
Defuncions
- Émile Aubry: El 23 de febrer de 1900 mor a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) el proudhonià, internacionalista i communardÉmile Hector Aubry, que usà els pseudònims Henri Ricard i G. Durand. Havia nascut el 8 d'abril de 1829 a Rouen (Alta Normandia, França). Fill natural de Germain Aubry, fuster, i de Victorine Dosmont, bugadera, va ser reconegut el 5 de novembre de 1831. El maig de 1850 participà en la fundació d'una associació mutualista encaminada a la creació d'un restaurant a Rouen. El 19 d'octubre de 1852 es casà amb la planxadora Louisse Blavette, amb qui tingué cinc infants, dels quals sobrevisqueren tres (Euphémie Anna, Camille i Thémis). Impressor litògraf de professió, treballà per al periòdic Nouvelliste de Rouen. En 1858 intentà sense èxit aconseguí un diploma d'impressor. En 1861 muntà un negoci d'impressió, retall i engomat d'etiquetes per a filatures i enquadernacions. Entre 1863 i 1864 mantingué correspondència amb Pierre-Joseph Proudhon sobre les eleccions legislatives. En 1865 fundà per lluitar contra els monopolis el Cercle d'Estudis Econòmics (CEE), de caire proudhonià, del qual va ser nomenat secretari. Va ser un dels fundadors de la Federació Obrera de Rouen de l'Associació Internacional del Treball (AIT), que arribà a tenir més de dos-cents associats, i de la qual va ser secretari de correspondència i la representà en els congressos internacionalistes de Ginebra (1866), de Lausana (1867), de Brussel·les (1868) i de Basilea (1870). El maig de 1869 es presentà com a«candidat obrer» pel CEE de Rouen a les eleccions generals legislatives, però, malgrat treure 936 vots en dues circumscripcions, no va ser elegit. Després tornà al Nouvelliste de Rouen i el gener de 1870 fundà a Rouen el periòdic internacionalista La Réforme Sociale. Organe de l'affranchissement du prolétariat, pel qual va ser condemnat a penes de presó i de multes en tres ocasions per injúries i difamació. Mantingué una interessant correspondència amb Eugène Varlin sobre temes referents a l'organització de la Internacional. Va ser candidat a les eleccions municipals, celebrades entre el 6 i el 7 d'agost de 1870, pel«Comitè Electoral Obrer». El 30 d'agost de 1870 va ser jutjat a Rouen amb altres quatre companys (Jean-Claude Creusot, Eugène Piéton, Arnoux-Antoine Régnier i Pierre-Victor Julieu) i condemnat l'endemà a sis mesos de presó i 500 francs de multa per «associació il·legal» (CEE i AIT); però va ser amnistiat el 4 de setembre. Arran de la proclamació de la República, entre l'11 i el 25 de setembre de 1870 publicà tres números del Bulletin de la Fédération Ouvriere Rouennaise i animà el Comitè de Vigilància per lluitar contra les tropes prussianes. El 19 de novembre de 1870, amb Ernest Vaughan, parlà en una reunió pública en representació del la Federació Obrera de Rouen sobre les circumstàncies polítiques d'aleshores i el conflicte bèl·lic. Arran de la caiguda de Rouen, el 5 de desembre de 1870, es refugià, amb altres companys, a l'Havre. El 8 de febrer de 1871, fou candidat a l'Assemblea Nacional per una llista republicana i aconseguí 4.085 vots. El 16 de març de 1871 aconseguí arribar a la capital i participà en la reunió de la Internacional que prengué la decisió de fer una crida als parisencs a participar en les eleccions del 26 de març i votar per la instauració de la Comuna de París. El 18 d'abril de 1871 la Comuna el nomenà tresorer de l'administració central de correus. Quan la Comuna de París caigué, va ser detingut el 2 de maig per les tropes de Versalles a Lorient i tancat a la presó de Mazas, però va se alliberat el 14 d'aquell mes sense càrrecs --Paule Mink escrigué articles en la seva defensa en la premsa. Entre el 21 de novembre de 1871 i el 24 de febrer de 1872 visqué a Brussel·les. Reprengué l'activitat política clandestina a París i col·laborà, sota els pseudònims Henri Ricard i G. Durand, en el periòdic L'Internationale de Brussel·les. Quan va ser novament investigat pels fets revolucionaris de la Comuna, el 20 de juliol de 1873 fugí a Brussel·les. El 12 de març de 1874, el IV Consell de Guerra el condemnà en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat. El 27 de novembre de 1879 va ser amnistiat, però no retornà a França. Després d'un temps a Schaerbeek, en 1881 s'instal·là a Saint-Gilles de Brussel·les on muntà un taller de litografia i fotografia al carrer d'Anglaterre que perdurà fins al 1896. Les seves opinions evolucionaren amb el temps fins fer-se partidari de les idees populistes, xovinistes i revengistes del general Georges Boulanger. En 1889, pel centenari de la Revolució, reedità sota el títol Justice et Solidarité, de l'organisation des forces sociales articles publicats en L'Internationale en 1872. Durant sa vida va escriure articles per a nombrosos periòdics, com ara Le Réveil Normand, Le Réveil de Normandie, Le Salariat i Le Réveil Social. Émile Aubry va morir el 23 de febrer de 1900 a l'hospici d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França), on portava ingressat des del 16 d'agost de l'any anterior. En 1998 Jean-Pierre Levaray publicà l'assaig Émile Aubry et la Fédération Rouennaise (1866-1871).
---
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/martinezdubal.jpg)
![[13/04] «L'Alarme» - «L'Anarchie» - Atemptat contra Alfons XIII - «La Plèbe»...](http://www.estelnegre.org/fotos/congresido1930.jpg)
