Anarcoefemèrides
del 22 de febrer
Esdeveniments
- Surt Le Révolté: El 22 de febrer de 1879 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bimensual Le Révolté. Organe socialiste creat pels anarquistes Piotr Kropotkin, François Dumartheray i Georges Herzig, amb el suport d'Élisée Reclus i de Jean Grave, que el dirigirà a partir de la tardor de 1883. En la seva primera sèrie, fins al 14 d'abril de 1885, va publicar 159 números i va portar dos subtítols més: «Òrgan anarquista» i «Òrgan comunista-anarquista». Els articles es van publicar sense signar. El tiratge variarà entre els 1.500 exemplars dels primers números als 3.000 dels darrers. Va prestar molta atenció en les informacions sobre el desenvolupament de l'anarquisme internacional, a més de ressenyar reunions, congressos, processos, etc. En la segona sèrie, publicada a París (França) entre el 12 i 25 d'abril de 1985 i el 10 de setembre de 1887, de periodicitat bimensual primer i setmanal després, la responsabilitat de la publicació va estar al càrrec de A. Bataille, Émile Mereaux, A. Reiff i Habert, i es van editar 23 números. Va portar el subtítol«Òrgan comunista anarquista» i els articles tampoc no portaven signatura, però sí els dels grans noms (Kropotkin, C. Cafiero, Ch. Gallo, Clément Duval, Malatesta). Jean Grave posteriorment, a partir del 17 de setembre de 1887, el publicarà de bell nou a París (França) sota el nou nom de La Révolte. Organe communiste-anarchiste, per evitar les persecucions judicials.
***
- Gran Ball al
Gran Price: El 22 de febrer de 1937 el SindicatÚnic d'Espectacles Públics de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) organitza un Gran
Ball popular al
teatre Gran Price de Barcelona (Catalunya) amenitzat per l'orquestrina«Price
Band».
***
- Surt Catalunya: El 22 de febrer de 1937 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del diari vespertí anarcosindicalista Catalunya. Òrgan Regional de la Confederació Nacional del Treball. A partir del número 267 (1 de gener de 1938) afegirà «d'Espanya - AIT». Era el complement de Solidaridad Obrera, que sortia els matins en castellà i la primera vegada que s'editava una publicació oficial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en llengua catalana. D'antuvi fou dirigit per Ricard Mestre Ventura, des de l'agost de 1937 per Joan Peiró Belis i després per Joan Ferrer i per Eusebi C. Carbó. L'equip de la redacció estava format pel grup confederal que seguia en part l'orientació trentista de Joan Peiró i era partidària de la catalanització de la CNT, defensant el dret de l'autodeterminació i proclamant el federalisme. Tingué un tiratge que passà dels 12.500 exemplars del principi fins als 2.000 del final. Hi van col·laborar Diego Abad de Santillán, Mauro Bajatierra, Josep Joan Domènech, Marianet, Federico Urales, Frederica Montseny, Joan Usón, Josep Viadiu, Joan Ferrer, Josep Anselmo, Josep Mas Gomeri, Josep A. Arbós, entre d'altres. També van publicar articles diversos periodistes de L'Instant, com ara Puig, Sivera Surmení, Co i Triola o Josep Maria Vilà --que no tenien res d'anarcosindicalistes-- i va fer servir la infraestructura tècnica de La Veu de Catalunya; ambdós diaris, propietat de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó, havien estat socialitzats per la CNT el juliol de 1936. Durant quatre dies sortí al matí i en castellà per cobrir una suspensió governativa de Solidaridad Obrera, que compartia el local amb Catalunya. Aquesta publicació sempre va tenir pocs recursos i a partir de desembre de 1937 deixà de distribuir-se a les comarques de Girona, de Lleida i de Tarragona per manca de paper. En sortiren 377 números, l'últim el 28 de maig de 1938, i fou substituït per CNT. Diario de la tarde en castellà, quan l'organització central cenetista es traslladà a Barcelona. Posteriorment la capçalera ha tingut novesèpoques.
Catalunya
(1937-1838)
***
- Míting
antifranquista: El 22 de
febrer de 1952 a la Sala Wagram de París (França)
es realitza un gran míting,
sota el títol «Franco assassina
encara!», per protestar contra els crims
franquistes i contra les condemnes a mort d'11 militants de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) a Sevilla i a Barcelona. L'acte, organitzat
per la
Lliga dels Drets de l'Home i sota la presidència
d'Émile Kahn, comptà amb la
participació de George Altman, André Breton,
Albert Béguin, Albert Camus, Louis
Guilloux, Jean-Paul Sartre, René Char, Ignacio Silone i
d'altres
intel·lectuals. En l'organització de l'acte
participaren Fernando Gómez Peláez,
del periòdic Solidaridad Obrera, i Josep
Ester Borràs, de la Federació
Espanyola de Deportats i d'Internats Polítics (FEDIP). El
text llegit per André
Breton fou publicat, sota el títol «Discours de
Wagram», en Le Libertaire
del 6 de març de 1952. Aquesta protesta i altres que es
realitzaren arreu
d'Europa no pogueren evitar l'execució de cinc dels
condemnats, els anarquistes
Pere Adrover Font, José Pérez Pedrero, Santiago
Amir Gruañas, Ginés Urrea Piña
i Jordi Pons Argilés, que van ser afusellats el 14 de
març de 1952 al Camp de
la Bota de Barcelona (Catalunya).
Míting antifranquista a la Sala
Wagram de París (22-02-1952)
Naixements
- Hugo Ball: El 22 de febrer de 1886 neix a Pirmasens (Renània-Palatinat, Alemanya) l'escriptor, poeta, músic i filòsof anarquista Hugo Ball, un dels fundadors del Dadaisme. Nascut en una rígida família catòlica, arran d'una depressió nerviosa, va ser autoritzat a abandonar el seu lloc d'aprenent en una fàbrica de cuir i inscriure's en la universitat. Entre 1906 i 1907 estudiarà sociologia i filosofia a les universitats de Munic i de Heidelberg, on es va interessar per l'anarquisme rus, la psicoanàlisi naixent i la mística hindú. El setembre 1910 es va traslladar a Berlín per estudiar art dramàtic i va ingressar en l'Escola d'Art Dramàtic de Max Reinhardt i es relacionarà amb el moviment expressionista (Hans Leybold, Vassili Kandinsky, Richard Huelsenbeck, etc.). En 1913 va treballar com a director d'escena del Teatre de Cambra de Munic i va col·laborar en els periòdics anarquistes Der Revoluzzer (El Revolucionista), d'Erich Mühsam, i Revolution, de Bachmair. Al Cafè Westens de Berlín, s'ajuntava amb altres poetes, artistes i militants llibertaris per discutir sobre art i anarquia (Johannes Becher, Georg Heym, Klabund, Richard Huelsenbeck, Hans Leybold, etc.). Va estar molt influït pel pensament anarquista germànic de Martin Buber, de Gustav Landauer i d'Erich Mühsam, i des pensaments bakuninista i kropotkià, però també de l'individualisme d'Stirner i de Nietzsche. A partir de març de 1915 participa en el periòdic anarcopacifista Der Mistral, coordinat per Emil Szittya i Hugo Kersten, i on també participa Walter Serner. El maig de 1915, fugint de la Gran Guerra, va emigrar amb sa companya l'actriu anarcofeminista i antimilitarista Emmy Hennings a Zuric (Suïssa), on viurà la resta de sa vida, al principi treballant com a pianista i sa dona com a recitadora --en el seu repertori tenien poemes de l'anarquista Erich Müsham. El 5 de febrer de 1916 fundaria el mític Cabaret Voltaire, un dels centres d'irradiació més fèrtils del dadaisme europeu i on hi col·laborarien el poeta Tristan Tzara, el pintor Marcel Janco, ambdós refugiats romanesos, i el pintor i poeta alsacià Hans Arp. Pocs mesos després de la seva inauguració, els espectacles del Cabaret Voltaire van ser famosos a tota la ciutat. L'espectacle dadaista havia nascut, carregat de provocació, tendència agressiva, propostes il·lògiques i absurdes. Ball es va interessar per la llengua com a mitjà d'expressió i va mostrar sempre els desigs d'endinsar-se dins la paraula, fet que el portarà al desenvolupament del«poema fonètic» activitat continuada per --Hausmann i Schwitters a partir de 1918--, arribant a la reducció del llenguatge a síl·labes i fins i tot a lletres. El març de 1917, amb la col·laboració de Tristan Tzara i de Huelsenbeck, va obrir la Galeria Dada, lloc de conferències, espectables i exposicions. Després d'abandonar el moviment dada el maig de 1917 es va traslladar a Berna i va col·laborar per al periòdic anarquista Die Freie Zeitung; també va reprendre una obra que havia començat en 1915 contra el fervor nacionalista i militarista prussià i que publicarà en 1919 sota el títolZur Kritik der deutschen Intelligenz. En 1920 es casarà amb Emmy Hennings i es retiraran al cantó de Ticino, on va viure una vida franciscana i anarcomística, estudiant el cristianisme primitiu. En 1927 publicarà un diariíntim del període 1910-1921 sota el títol Die Flucht aus der Zeit. Entre les seves obres podem destacar Die Nase des Michelangelo (1911), Karawane (1916), Dada-Gedichte (1916), Ein Krippenspiel (1916), Das Carousselpferd Johann (1916), Flametti oder Vom Dandysmus der Armen (1918), Byzantinisches Christentum (1923), Die Folgen der Reformation (1924), Die Kulisse. Das Wort und das Bild (1946, edició pòstuma). Tambéés conegut com a biògraf del seu amic Hermann Hesse i crític de la seva obra --Hermann Hesse. Sein Leben und sein Werk (1927)-- i per haver traduït algunes obres de Mikhail Bakunin i una biografia seva que no podrà acabar. Va mantenir una bona amistat amb Walter Benjamin. Hugo Ball va morir el 14 de setembre de 1927 a Sant'Abbondio, a prop de Lugano (Ticino, Suïssa), d'un càncer d'estómac.
***
- Salvatore Cortese: El 22 de febrer de 1899 neix a Lungro (Calàbria, Itàlia) l'anarquista i antifeixista Salvatore Cortese, també conegut com Salvaturi Piliviut. Segon fill d'una família d'origen arbëreshë --minoria d'ètnia albanesa que viu a Itàlia--, son pare, Domenico Cortese, era jornaler del camp, i sa mare es deia Teresa Maria De Marco. Va ser alumne del mestre i pedagog Camillo Vaccaro i es crià en un context social caracteritzat pel moviment obrer sorgit al voltant de la indústria minera de sal gemma. Participà com a soldat en la Gran Guerra, on va ser ferit i fet presoner pels alemanys. D'antuvi socialista, la lectura del Manifest Comunista, de Marx i d'Engels, i de l'exemple de la Revolució russa el decantà pel bolxevisme. El gener de 1921, arran de l'excisió de Liorna del Partit Socialista Italià (PSI), s'adherí al Partit Comunista Italià (PCI), fundat pel també arbëreshë Antonio Gramsci i Amedeo Bordiga, entre d'altres. Després de la mort de son pare, i amb l'adveniment del feixisme, el 14 de març de 1924 emigrà a l'Argentina i a Buenos Aires treballà en els ferrocarrils. A la capital argentina freqüentà els cercles comunistes i es conreà culturalment de manera autodidacta, arribant a aprendre --a part de l'italià i l'albanès-- el castellà, el francès i l'anglès. Però el mateix 1924, amb l'estalinisme al poder i després de veure la«degeneració» bolxevic, abandonà la ideologia comunista i s'acostà al moviment anarquista i, sobretot, al pensament kropotkià. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara L'Allarme (1928-1929), d'Aldo Aguzzi; Eresia (1928-1932), d'Enrico Arrigoni; Studi Sociali (1930-1935), de Luigi Fabbri; Fede!; etc. En els seus articles defensà un anarquisme no violent i respectuós amb les diferències. També destacà com a conferenciant i es relacionà amb destacats militants i intel·lectuals anarquistes, com ara Giacomo Barca, Lino Barbetti, Luce Fabbri, Salvatore o Ermacora Cressati. El 20 d'agost de 1926 el Tribunal de Castrovillari el condemnà en rebel·lia a vuit mesos de presó i a 1.000 lires de multa per «ofendre el Duce» en una carta que envià a sa mare i va ser interceptada per la policia feixista. A mitjans de 1929 entrà a formar part del grup d'«Umanità Nuova», fundat per Lino Barbetti, i fou secretari del «Comitè Pro-Víctimes Polítiques d'Itàlia» de Buenos Aires. Poc després tingué una dura polèmica amb el periòdics comunistes La Internacional i Ordine Nuovo sobre la deportació a Sibèria de l'anarquista Francesco Ghezzi. Des de l'Argentina enviava publicacions llibertàries i antifeixistes als companys de Lungro per a la seva distribució. Durant un temps hagué de refugiar-se a Montevideo (Uruguai). En 1931, a causa de la seva activitat subversiva i acusat de ser l'«inspirador moral» dels atemptats amb dinamita del grup de Severino Di Giovanni, va ser tancat, amb Cesare Cucchi, Antonio De Marco i Gregorio Soria, a la presó de Villa Devoto, on va fer amistat amb Benito Sak. El febrer de 1932, després de la caiguda del règim de José Félix Uriburu i pocs dies abans de la proclamació del nou president Agustín Pedro Justo, va ser deportat juntament amb altres 150 «anarquistes perillosos». El 23 de març de 1932 la nau d'aquests deportats arribà al port de Nàpols i just arribar va ser detingut per«activitats antifeixistes a l'estranger» i empresonat a Cosenza a l'espera de judici. Condemnat a cinc anys de deportació acusat de ser un«individu dominat per la passió revolucionària i capaç d'infringir a la primera ocasió l'ordre constituït», va ser confinat a l'illa de Ponza, on trobà vells companys argentins, destacats militants (Giorgio Amendola, Lelio Basso, Pietro Nenni, Mauro Scoccimarro, Giuseppe Romita, Pietro Secchia, Umberto Terracini, etc.) i va fer especial amistat amb el socialista Sandro Pertini i els anarquistes Alfonso Failla, Pio Turroni i Nino Malara. El 26 d'agost de 1932 va ser condemnat per la Prefectura de Ponza a 500 lires de multa per haver violat el reglament de la colònia penitenciària. El febrer de 1937 conclogué el seu confinament. L'1 d'abril d'aquell any va ser alliberat i retornà a Lungro, on reprengué la seva feina de pagès sota l'estreta vigilància de les autoritats feixistes. A la seva ciutat restablí els contactes amb el moviment antifeixista, participant activament sobretot en les seves activitats propagandístiques, cosa que implicà diversos escorcolls, detencions i «purgues» sistemàtiques a mans d'escamots feixistes. El 27 de març de 1939 va ser tancat durant la visita de Mussolini a Calàbria. Després de la II Guerra Mundial freqüentà la Cambra del Treball de Lungro i col·laborà en la revista anarquista Volontà. En 1948 el volien presentar a alcalde, però per diversos motius abandonà la vida política. Malalt d'un tumor al ronyó, Salvatore Cortese va morir el 27 de juliol de 1951 a Lungro (Calàbria, Itàlia). En 2007 son fill, Domenico Cortese (Miku), publicà la biografia Salvatore Cortese, un antifascista arbëresh di Lungro.
***
- Joseph Chapin: El
22 de febrer de 1904 neix a Gassicourt (Mantes-la-Jolie, Illa de
França, França)
el lliurepensador, anticlerical, antimilitarista i anarquista Joseph
Chapin.
Era fill d'un ferroviari. Després de passar pel seminari,
esdevingué anarquista.
Primer milità en el grup local de la Unió
Anarquista Comunista (UAC) de Rennes
(Bretanya) i en el comitè d'organització de la
Federació de l'Oest d'aquesta organització.
Actiu propagandista de l'objecció de consciència,
en 1925 fundà el «Comité
Rennais de Libre Pensée et d'Action Sociale»
(Comitè de Rennes de Libre Pensée
i d'Acción Social) i el seu òrgan
d'expressió, L'Étincelle,
aparegut entre novembre de 1925 i desembre de 1926, on
desenvolupà una intensa campanya antialcohòlica i
neomaltusiana, reivindicant
les idees de Paul Robin. A resultes d'un article aparegut en el
número 13 de L'Étincelle,
considerat injuriós pel
director del periòdic La Vie
Rennaise,
Gabriel Borde, que el denuncià, va ser condemnat el 22 de
gener de 1917 a 50
francs de multa i a 1.000 francs en concepte de danys i prejudicis;
aquesta
condemna portà la desaparició del
periòdic. L'1 de març de 1926 va fer un
míting antialcohòlic i aquest mateix any
edità un calendari anticlerical.
S'instal·là a Brest (Bretanya) i en la primavera
de 1927 era membre, amb René
Martin, Paul Gourmelon, René Lochu, Jean Treguer, Auguste Le
Lann i A. Goavec,
del grup llibertari d'aquesta població. El juny de 1927
participà en la
fundació del periòdic Le
Flambeau
(1927-1934) i treballà com a comptable en la cooperativa«L'Égalitaire». A
partir de maig de 1927 participà en la gira de
conferències anticlericals arreu
de Bretanya i el 14 de maig d'aquell any prengué la paraula
en el míting a
favor dels militants anarquistes italoamericans Nicola Saco i
Bartolomeo
Vanzetti que el Comitè de Defensa Social (CDS)
organitzà a la Casa del Poble de
Brest i en el qual va fer una crida a «executar el jutge
Thayer». Inculpat per«apologia de fets criminals» i de«provocació a l'assassinat», va ser
detingut
l'11 de juny i jutjat el 28 de juny de 1927 davant el Tribunal
Correccional de
Brest. Durant el judici la defensa cità com a testimonis els
companys Jean
Treguer, estibador, Jean Cornec, mestre, i Charles Berthelot, obrer de
l'Arsenal de Brest. El 5 de juliol de 1927 va ser condemnat a tres
mesos de
presó i reclòs al penal de Bouguen de Brest; des
del dia 1 de juliol havia
engegat una vaga de fam per obtenir el règim
polític, fet que aconseguí cinc
dies després. En aquesta època hauria estat
l'autèntic autor del xec fraudulent
emès el 15 de juliol de 1927, que malversava 34.700 francs
de la cooperativa«L'Égalitaire», pel qual Paul Gourmelon
havia estat detingut i tancat abans de
morir sense haver estat jutjat el 9 de novembre de 1928 i sense haver
estat
denunciat. Segons Louis Lecoin, defensor de Gourmelon, Chapin havia
falsificat
la signatura d'aquest i els diners desfalcats els emprà en
propaganda
anticlerical. L'11 de setembre de 1927 va ser alliberat,
però com que durant la
seva estada a la presó havia escrit una carta al procurador
reprotxant-li ser un«home de la capellanada», va ser inculpat
d'«ultratge a magistrat en l'exercici
de les seves funcions»; jutjat, l'11 d'octubre d'aquell any,
va ser condemnat en
rebel·lia pel tribunal de Brest a dos anys de
presó. En 1927 les Joventuts
Sindicalistes de Brest li editaren el fullet L'Église,
la femme et l'amour i per aquesta època
també publicà Fout-il
croire en Dieu?. El 8 de
novembre tingué el judici
d'apel·lació, en el qual va ser condemnat a 18
mesos
de presó, pena que va ser confirmada el 28 de febrer de 1928
per la Cort
d'Apel·lació de Rennes. En 1930
realitzà una gira de conferències organitzada
per la Libre Pensée, que el portà a diverses
poblacions (Gannat, Orne, Mortagne,
Sées, Alençon, Caen, Moulins, etc.), i la qual va
ser molt problemàtica, ja que
algunes d'elles van ser prohibides i en altres fou acusat d'immoral i«pornògraf». Aquest
mateix any va ser
denunciat per «difamació» pel Sindicat
Eclesiàstic de diverses poblacions (Tours,
Grenoble, Brive, Laval, Saint-Étive, Sées,
Moulins, Caen, etc.) i acabà sumant
nombroses condemnes de mesos de presó i importants multes.
Arran d'aquests
fets, el juliol de 1931 va escriure una carta de retractació
dirigida al
president del Sindicat Eclesiàstic i algunes
denúncies van ser retirades. Alguns
autor diuen que en 1931 prengué els hàbits,
però sembla ser una informació
incorrecta. Posteriorment es casà i va ser denunciat per«malversació de fons».
Joseph Chapin va morir el 19 de novembre de 1954 a Rennes (Bretanya).
***
- Baltasar Lobo:
El 22 de febrer de 1910 neix a Cerecinos de Campos (Zamora, Castella,
Espanya)
el dibuixant i escultor anarquista Baltasar Lobo Casquero –el
seu segon
llinatge sovint citat erròniament com Casuero–,
conegut com Balta. Fill d'una
família
pagesa, des de molt jove es va veure atret per l'art i es
negà a continuar amb
la vida agrícola. En 1921 son pare, Isaac Lobo, fuster de
professió, l'envià a
estudiar a l'Escola Cervantes de Benavente (Zamora), on
treballà el dibuix amb
el professor Sergio Pérez, i l'any següent
ingressà com a aprenent al Taller
d'Art de Ramón Núñez, a Valladolid. En
1923 marxà amb una beca de la Diputació
Provincial de Zamora a l'Escola d'Arts i Oficis de Valladolid, alhora
que es
posà a fer feina en un taller d'escultura religiosa. En
1927, durant tres
mesos, estudià becat a la Reial Acadèmia de
Belles Arts de San Fernando de
Madrid, la qual, disconforme amb els seus plans d'estudi,
abandonà per a
instal·lar-se pel seu compte i treballar de tallista al
taller d'Ángel Garzón,
militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i
fent làpides i tombes
a tallers de marbristes. Al taller de Garzón, juntament amb
ses germanes
Visitación i Carmen, entrà en contacte amb el
moviment anarquista. També
assistí a les classes de modelat del Cercle de Belles Arts
de Madrid, on
s'especialitzà en la talla directa en fusta i en marbre. En
1932 hagué de fer
el servei militar i l'any següent conegué la
militant anarcofeminista Mercedes
Comaposada Guillén, una de les fundadores anys
després de «Mujeres Libres» i
amb qui s'unirà lliurement en 1936. En 1935
viatjà per primera vegada a París
(França) i l'any següent entrà a formar
part del Comitè Peninsular de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL), encapçalat per Eustaquio
Rodríguez Lázaro. Aquest mateix 1936 va fer
dibuixos pel periòdic Campo Libre,
milità en la Secció de
Tallistes del Sindicat de la Fusta de la CNT i s'allistà com
a milicià quan
esclatà la guerra, participant en el grup «Arts i
Lletres» ensenyant a llegir i
a escriure els milicians analfabets. Des del punt de vista llibertari
realitzà
dibuixos, pintures, cartells, postals i segells per a la CNT i la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), i trobem nombrosos dibuixos seus
en la premsa
llibertària (Castilla Libre,Documentos Históricos de
España, Frente Libertario,Mujeres Libres, Tiempos
Nuevos, Tierra y Libertad,Umbral,
etc.). Amb el triomf franquista
passà a França i s'establí a
París, ocupant
el taller abandonat de Naum Gabo. En
1945 formà part de l'exposició, amb Matisse,
Picasso,
Leger, Utrillo, Bonnard i
Laurens, «Els mestres de l'art contemporani» a la
galeria
Vendóme de París i l'any
següent participà a Praga en l'exposició«L'art de l'Espanya republicana»,
dedicat als artistes espanyols de l'anomenada «Escola de
París». Tingué el
suport de Picasso –sa companya Mercedes fou durant molts anys
la
seva
secretaria– i de Matisse i col·laborà
amb
l'escultor Henri Laurens, que el va
influir cap a l'abstracció. També es va veure
influenciat
per artistes clàssics
(Berruguete i Miquel Àngel) i per escultors contemporanis
(Victorio Macho,
Constantin Brancusi, Jean Arp, Gargallo, etc.). Aconseguí
gran
fama a París per
les seves escultures en marbre, bronze, terracotes i granit, destacant
les
sèries de «Maternitats» (1945-1954),«Torsos», «Banyistes»,«Centaures»–arran d'un
viatge a Grècia el 1977–,«Ninfes» i obres de
gran volum, com A los españoles
muertos en la resistencia
gala de Annecy (1953), Monolito
(1968), La huida del fascismo, Mujer ante el espejo, Mujer
peinándose, ¡Asesinos!,¡Te vengaremos,
España! En els anys cinquanta s'acostà
tímidament al comunisme, però un
viatge a la Unió Soviètica el
desencantà i l'allunyà definitivament del
socialisme d'Estat. En 1954 contribuí amb una maternitat en
bronze al projecte
de la Ciutat Universitària de Caracas (Vençuela).
A partir dels anys vuitanta,
va ser reivindicat a la Península, realitzant-se diverses
exposicions (Madrid,
Barcelona, Zamora, etc.) i atorgant-li diversos premis, com ara el
Premi Nacional
d'Arts Plàstiques (1984) i el Premi de Castella i
Lleó de les Arts (1985). A
l'estranger el seu art ha estat guardonat amb nombrosos premis, com ara
el
Premi André Susse d'Escultura (1958), el Premi Jacques
Lenchener (1974), el
Premi Oficial de l'Arts i les Lletres de Francia (1981), l'Ordre
Andrés Bello
del Govern de Veneçuela (1989) i la Medalla d'Or Susse
Frères Foundeur (1990). En
1983 col·locà a Zamora l'escultura urbana en
bronze Homenaje al poeta León
Felipe. Baltasar Lobo Casquero va morir el 3
de setembre de 1993 a París (França) i fou
enterrat al cementiri parisenc de
Montparnasse. Zamora compta amb el «Museu Baltasar
Lobo», situat al castell de
la localitat, dedicat al seu art i on s'exhibeixen més de
cinquanta obres seves
i documents diversos. El febrer de 2004 es creà a Zamora la«Fundació Baltasar
Lobo», dedicada a la conservació,
exhibició, divulgació i promoció del
seu llegat.
Baltasar
Lobo Casquero
(1910-1993)
***
- Fernando Gómez
Peláez: El 22 de febrer de 1915 neix a
Torrelavega (Santander, Cantàbria, Espanya) el periodista i
militant
anarcosindicalista Fernando Gómez Peláez. Nascut
en una família de modests
comerciants, la seva activitat en el moviment obrer comença
amb la seva
militància en «Vanguardia Federal»,
agrupació local del Partit Republicà
Democràtic Federal, que seguia els postulats de Pi i
Margall, organització a la
qual va representar en els congressos federals de Madrid de 1932 i
1933. També
va ocupar la secretaria de l'Ateneu Obrer de Torrelavega, centre
cultural de
tendència llibertària. Les seves primeres
cròniques periodístiques van
publicar-se en La Región. Periódico de
clase, diari obrer de Santander
on farà feina com a corresponsal des del moviment
revolucionari d'octubre de
1934 fins a l'esclat de la guerra civil. En 1935 va ingressar en la
Unió
General de Treballadors (UGT), presidint la Borsa del Treball de
Torrelavega i
organitzant el Sindicat de la Indústria del
Cautxú des del seu lloc de feina a
la fàbrica alemanya de pneumàtics «La
Continental». Amb la guerra, el sindicat
va passar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), en
una pràctica de
reubicació ideològica molt estesa a
Cantàbria i a Astúries, on la unitat
sindical era un principi específic fins aquell moment. Quan
va esclatar la
guerra, i ja com a militant cenetista, va intervenir en el control
obrer de la fàbrica.
Va participar en la Comissió d'Abastaments de Torrelavega i
es va incorporar en
les Milícies de Muntanya Confederals al front de Burgos, com
a corresponsal de
guerra. Va seguir la campanya d'Astúries com a comissari
d'Enginyers,
aconseguint finalment l'evacuació a França
passant per Avilés. Quan va tornar a
la Península, va ingressar a l'Escola de Defensa Especial
Contra Aeronaus
(DECA) de Girona, d'on va sortir amb el grau de sergent administratiu
cap a la
campanya de l'Ebre. El 9 de febrer de 1939 va creuar la frontera,
juntament amb
milers de refugiats en un èxode en massa. Pel pas de Perthus
va arribar al camp
de Sant Cebrià, primera etapa del seu desterrament que va
durar més de tres
dècades. Després dels camps de
concentració (Barcarès), les Companyies de
Treball, l'intent no reeixit de traslladar-se a Mèxic, i el
pas per la presó de
Bordeus durant l'ocupació alemanya, va arribar
l'Alliberament i amb ella la
tornada de la CNT, ara a França. El març de 1946
el sindicat anarcosindicalista
li va encarregar la direcció de Solidaridad Obrera,
setmanal de força
tirada que va comptar amb col·laboradors de prestigi, com
ara Salvador de
Madariaga, Luis Araquistain, Chicharro de León, Bosch
Gimper, Juan Andrade o
Albert Camus --de qui farà la seva necrològica
(«Camus, l'espagnol») per al
periòdic Le Monde Libertaire. Aquesta
publicació, continuació en l'exili
de la històrica publicació
llibertària, l'editava a París la
fracció que
després de la ruptura confederal de 1945 es va definir com a«anticol·laboracionista»
o «apolítica», enfront del sector que va
secundar des de l'exili la
participació dels comitès d'Espanya en aliances
polítiques contra la dictadura.
Va dirigir aquest periòdic fins al 1954, i a més
a més la seva col·lecció de
llibres, fullets i el suplement mensual de caràcter
literari. En 1954 va
començar a treballar com a corrector en l'editorial
Larousse, on va coincidir
amb el vell militant llibertari Antoni García Birlan (Dionysios)
i, més
tard, amb el seu amic Mariano Aguayo. Es va adherir al Sindicat de
Correctors
de la Confederació General del Treball (CGT) de
París i va exercir com a
delegat d'empresa durant una temporada. El desembre de 1957 va
començar a
editar l'efímera revista mensual Atalaya. Tribuna
confederal de libre
discusión; el to crític d'aquesta
publicació va provocar la irritació del
Secretariat Intercontinental (SI), màxim òrgan de
la CNT d'Espanya en l'Exili,
que va bloquejar la seva aparició després de set
números. Atalaya
representava la primera expressió pública de
descontent militant en les files
del sector «apolític»; descontent
dirigit especialment vers Germinal Esgleas,
secretari general del SI, i les seves posicions immobilistes. Esgleas
seria
substituït l'agost de 1958 per Roque Santamaría,
accelerant un acostament entre
les fraccions escindides de la CNT que va concloure en el
Congrés de 1961 de
Llemotges, anomenat «Congrés de la
Reunificació». Passat un primer moment
d'eufòria, l'ombra d'una unitat fictícia que no
cobrís les expectatives dels
militants que, com Gómez Peláez, havien
participat en el seu llarg i laboriós
procés planejarà durant tota la dècada
dels seixanta, generant espais
d'expressió alternatius, com ara els Grups de
Presència Confederal, creats a
finals de la dècada. Van participar en aquests grups«marginalistes» vinguts de
diversos corrents; crítics que sense constituir-se en
escissió romanen dins del
moviment com a una facció desafecta de la línia
immobilista del bell nou vigent
en la direcció de la CNT. Reunits a Narbona el maig de 1970,
aquest dissidents
van acordar editar un periòdic mensual, Frente
Libertario, encarregant
la seva direcció a Gómez Peláez. Quan
va sortir el primer número, el juliol de
1970, ja havia estat expulsat de la CNT per una ordre de 1969 de la
Comissió
d'Afers Conflictius. Aquest organisme, creat en el Ple de Marsella de
1967, va
expulsar en pocs anys un terç dels militants de l'exili, en
ocasions
Federacions Locals senceres que es negaven a acatar l'ordre contra un
dels
afiliats. Entre els inculpats podem citar militants destacats com
Cipriano
Mera, Josep Borràs, Mercelino Boticario, Roque
Santamaría o Josep Peirats.
Entre juliol de 1977 i octubre de 1982 va dirigir el bimensual Confrontación.
Boletín interno de las Agrupaciones Confederales i
Afinidades Libertarias en el
exterior. A més de l'activitat editorial, va
participar a començaments dels
seixanta en la «Commission Internationale de Liaison
Ouvrière (CILO), fundada
pel seu amic Louis Mercier Vega i on va col·laborar Helmut
Rüdiger, escrivint
en el seu butlletí, en ocasions sota el pseudònim
de Cristóbal Barcena.
Després de la unificació cenetista, va crear amb
els militants parisencs d'una
i d'altra tendència, el Centre d'Estudis Socials i
Econòmics (CESE), espècie
d'ateneu llibertari amb la finalitat d'organitzar activitats culturals
a la
nova emigració dels setanta i que va publicar la seva
pròpia revista, Estudios
Confederales. Va ser vocal del Comitè Central a
França de la Creu Roja
Republicana Espanyola. Amb Rudolf de Jong, de l'International Institute
of
Social History (IISH) d'Amsterdam, va treballar durant anys en un
projecte
general de bibliografia general de la Guerra Civil espanyola que,
malauradament, no van aconseguir concloure. Va col·laborar
amb aquest centre en
la col·lecció i el dipòsit de bona
part dels periòdics, revistes i altres
materials impresos del moviment llibertari en l'exili. Va constituir
també, amb
el seu amic Aguayo, un fons fotogràfic de la Guerra Civil,
actualment dipositat
en l'«Asociación Guilda Cultural» de
Mèrida. Va escriure a més en multitud de
revistes (Interrogations, Cuadernos de
Ruedo Ibérico, El
Luchador, Tierra y Libertad, etc.) i va
col·laborar en l'edició de
diversos volums, com les memòries de Cipriano Mera --a
petició del seu amic
José Martínez Guerricabeitia, director
d'«Ediciones Ruedo Ibérico» de
París-- o
algunes novel·les de Ramón J. Sender. Durant la
primavera de 1976, acompanyat
del seu fill Freddy, també militant llibertari, va trepitjar
per primera vegada
la Península des que la va deixar el febrer de 1939. En 1980
va participar en
el Ple Nacional de Regionals de Madrid representat el grup de Narbona.
En 1982,
mort Roque Santamaría, va encapçalar la
fracció dels Grups Confederals. Ja
jubilat va viure a cavall entre París i Santander, i a
mitjans dels anys
vuitanta, l'Ajuntament de Torrelavega li va proposar redactar els seus
records
de joventut. Afectat pels primers símptomes de la malaltia
d'Alzheimer, va
escriure Aquellos años, Torrelavega. Vivencias,
recuerdos y desilusiones de
un libertario torrelaveguense, que finalment no es va
publicar i va restar
dipositat a l'IISH. Va publicar Leyenda y realidad
(1961) i Santiago
Carrillo ou l'histoire falsifiée (1977). Fernando
Gómez Peláez va morir el
15 de juliol de 1995 a Fontainebleau (Illa de França,
França) i fou enterrat el 26 de
juliol al cementiri de Bagneux, a prop de París. Sa
companya, Consuelo
Tourman (Chelín), que va
col·laborar amb «Mujeres Libres» de
París i de
Londres, va morir el 17 d'agost de 1997 a Montrouge. L'arxiu de
Fernando Gómez
Peláez, dipositat a l'International Institute of Social
History (IISH)
d'Amsterdam, és un dels fons documentals més
importants de l'exili llibertari
espanyol, font fonamental per al coneixement de l'anarcosindicalisme de
postguerra.
Fernando
Gómez Peláez (1915-1995)
Defuncions
- Galdric Verdaguer: El 22 de febrer de 1872 es afusellat al camp militar de Satory (Versalles, Illa de França, França) el communard Galdric Verdaguer. Havia nascut el 15 de setembre de 1842 a Bulaternera [Bula] (Rosselló, Catalunya Nord) en una modesta família de teixidors. En 1859 s'allistà i fou soldat a l'Àfrica. En 1866 es va llicenciar i s'instal·là a Toló (Provença, Occitània), on es casà, tingué fills i treballà com a mosso a l'estació de ferrocarril. En 1870 va ser reclutat per lluitar a la guerra francoprussiana. El 18 de març de 1871, com a sergent del 88 Regiment d'Infanteria de Marxa de Línia sota les ordres del govern de Versalles, va ser enviat a confiscar els canons que la Guàrdia Nacional tenia instal·lats al barri parisenc de Montmartre. Davant l'ordre del general Lecomte, que pretenia obrir foc contra els nombrosos manifestants, majoritàriament dones, va manar a la seva tropa posar les «armes a terra» i confraternitzar amb els revolucionaris. Sembla que va ser convençut a prendre aquesta mesura per dues catalanes, Bonnard, natural de Baó, i Dagos, de Costoja, que es manifestaven davant dels canons i que durant la repressió també van ser jutjades. Després detingué els generals Lecomte i Thomas, que finalment van ser afusellats. Va prendre part activa en la Comuna de París, comandant el 91 Batalló Federat. Quan la Comuna fou esclafada per les tropes de Thiers, va ser detingut el 3 de juny de 1871. Jutjat en el IV Consell de Guerra, el 18 de novembre de 1871 va ser condemnat a mort per l'execució dels generals i afusellat.
***
- Saverio Friscia: El 22 de febrer de 1886 mor a Sciacca (Agrigent, Sicília) el metge, defensor de la unitat italiana, sociòleg, maçó i anarquista Saverio Friscia. Havia nascut l'11 de novembre de 1813 a Sciacca (Agrigent, Sicília). De família burgesa, la seva primera vocació fou la sacerdotal, però després va fer la carrera de medicina. Metge de professió, rebutjà la«medicina oficial» i es decantà per l'homeopatia, en la qual assolí un notable prestigi. En un principi abraçà les idees socialistes de Charles Fourier i les nacionalistes de Giuseppe Mazzini i de Giuseppe Garibaldi. Després de fer els estudis, en 1838 retornà a la seva terra natal, on organitzà una important tasca de conspiració contra els Borbons, destacant els fets revolucionaris de 1848. Aquest any fou elegit diputat en la Cambra dels Comuns de Palerm i des d'aleshores defensà posicions d'extrema esquerra, oposant-se a la desamortització dels bens eclesiàstics argumentant que aquests havien de ser restituïts al poble. Un cop aconseguida la unificació, fou elegit diputat al Parlament Nacional d'Itàlia, promovent el desenvolupament econòmic de Sicília. Més tard va fer amistat amb Pierre-Joseph Proudhon i, sobretot, a partir de 1865, amb Mikhail Bakunin. Després de fer seves les idees federalistes i antiautoritàries bakuninistes lluità per una Sicília independent o, com a mínim, federada a altres regions de la zona. En 1867 fundà a Nàpols amb Giuseppe Fanelli l'anarquista Societat dels Legionaris de la Revolució Social. En 1868, amb Carlo Gambizzi, Giuseppe Fanelli i Alberto Tucci fundà a Nàpols el grup«Libertà e Giustizia» (Llibertat i Justícia) i el primer periòdic anarquista, L'Eguaglianza. També fou l'organitzador de la secció de Catània de l'Associació Internacional del Treball (AIT) i un dels membres del Comitè Central de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista. En 1882 abandonà totes les seves activitats polítiques parlamentàries. Entre el 16 i el 22 d'agost de 1891 participà com a delegat en el Congrés de Brussel·les de la Primera Internacional. Com a membre de la maçoneria, que arribà al tercer grau, intentà acostar aquesta organització al moviment internacionalista bakuninista. A la Via Figuli d'Sciacca existeix un monument a la seva memòria.
***
- Marius Monfray:
El 22 de febrer de 1894 mor a Lió (Arpitània)
l'anarquista i sindicalista Marius Monfray. Havia nascut el 4 de juliol
de 1866
a Lió (Arpitània). El novembre de 1886, va ser
condemnat a vuit dies de presó per
haver organitzat una loteria sense autorització en suport a
Bordat, un dels
llibertaris acusats en el «Procés dels
66». Al tribunal, mentre esperava la
sentència, va escriure: «Visca
l'Anarquia!»; fet pel qual va ser condemnat a
dos anys de presó per «ultratges als
magistrats».
***
-
Tomás Herreros Miquel: El 22 de febrer
de 1937 mor a Barcelona
(Catalunya) l'anarcosindicalista Tomás Herreros Miquel (o
Miguel, segons alguns
autors). Havia nascut a Logronyo (La Rioja, Espanya) en 1877, encara
que alguna
font apunta 1866. Tipògraf d'ofici, des de molt jove es va
instal·lar a
Barcelona i va iniciar-se en les idees anarquistes aconsellat per
Anselmo
Lorenzo i Antoni Pellicer Peraire. En 1898, mentre feia el servei
militar, va
ser sergent a Cuba. En 1905 va presidir la Junta de Defensa dels Drets
Humans a
Barcelona, l'objectiu la qual era assegurar refugi, empara i
cooperació del
sector republicà per als anarquistes perseguits. L'octubre
de 1905 va ser
empresonat uns mesos per repetir una frase de Lerroux en un
míting. En aquests
anys va ser íntim de Francesc Ferrer i Guàrdia i
va formar part del grup àcrata«Quatre de maig». En 1908 va començar a
treballar en el periòdic lerrouxista El
Progreso, amb els companys Adolfo Bueso i Josep Negre, i va
participar en
la vaga d'aquest diari que va durar nou mesos. Va participar en el
congrés
constitutiu de la Confederació Regional de Societats de
Resistència
(Solidaritat Obrera), entre el 6 i 8 de setembre de 1908 a Badalona, en
representació de la Societat de l'Art d'Imprimir, juntament
amb Rodríguez
Romero. Els mesos d'octubre i de novembre de 1908 va esclatar la vaga
dels
carreters barcelonins i va participar, amb Josep Ginés, en
les negociacions en
representació de l'acabada de crear Solidaritat Obrera. El
29 de desembre de
1908 va ser elegit vocal del Consell directiu d'aquest nou sindicat. A
finals
de 1908 va tenir una forta polèmica amb els lerroxistes
sobre qüestions
laborals i polítiques. En 1909 el grup «Tierra y
Libertad» va publicar de bell
nou el periòdic de mateix nom que tenia la seva
redacció al carrer Cadena de
Barcelona, lloc de residència de Tomás Herreros,
i en 1911 el va dirigir. El 26
de juliol de 1909 fou detingut i empresonat, durant les primeres
mesures de
repressió de la Setmana Tràgica. Com a
representant de la societat de l'Art
d'Imprimir, va assistir al congrés que, convocat per
Solidaritat Obrera a
Barcelona entre els dies 30 i 31 d'octubre i 1 i 2 de novembre de 1910,
va
prendre l'acord de constituir la Confederació Nacional del
Treball (CNT). En
aquest congrés va fer de secretari de la tercera
sessió i ponent en la quarta
ponència. El 19 de novembre de 1910 va ser elegit secretari
segon del Consell
directiu de la CNT sota el nom de Timoteo Herrer
--el secretari general
d'aquest comitè va ser Josep Negre. El 7 d'agost de 1911 va
pronunciar una
important conferència al teatre Bretón de
Logronyo, que va ser publicada amb el
títol El obrero moderno, i
l'endemà va participar a Barcelona en un
míting en contra de la guerra del Marroc. Així
mateix va assistir al Primer
Congrés de la CNT a Barcelona, entre el 8 i el 10 de
setembre de 1911,
representant la secció d'oficis diversos de Bilbao, Vigo i
Puerto Real. En
aquest congrés va formar part de diverses
ponències, presidí la Mesa de la
segona sessió i va intervenir en l'acte de clausura. En
acabar el Congrés de
1911 va marxar al País Basc per participar en
l'organització de la vaga general
que s'havia convocat i en tornar a Barcelona va ser detingut a la
mateixa
estació del ferrocarril. Va participar en la
reorganització de la CNT, a partir
de 1915, i va formar part del Comitè Revolucionari durant la
vaga general
revolucionària d'agost de 1917. Durant el darrer semestre de
1918 va participar
en la Conferència Nacional Anarquista a Barcelona com a
delegat de Catalunya i
que tenia per objectiu discutir sobre la implicació
anarquista en els
sindicats. El 16 de gener de 1919, en els inicis de la vaga de«La Canadenca»,
quan el Govern suspèn les garanties constitucionals, va ser
tancat al vaixell
Pelayo, presó flotant al port de Barcelona, ja que les
cel·les de la ciutat
eren plenes. A començaments de març d'aquell any
va ser alliberat, però el 30
d'aquell mateix mes la policia de Bravo Portilla es va presentar a ca
seva
(Ronda de Sant Pau de Barcelona) i en no trobar-lo va
llançar els mobles per la
finestra. Finalment va ser tancat a la presó Model juntament
amb Archs, Suñer,
Cubells, Playans, Joan Ferrer, García Oliver i molts
més. Va formar part del«Comitè Pro Presos» de Barcelona entre
1919 i 1936. A finals de 1922 va
participar en el ple anarquista celebrat a la muntanya de
Montjuïc organitzat
pel grup «Los Solidarios», reunió que
serà l'embrió de la futura Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) creada a València. El 3
de març de 1923 va ser
detingut i acusat de col·laborar en l'atracament dels
cobradors de «Tabacalera
Española» amb un botí de 300.000
pessetes, però el 7 de juliol va ser alliberat
per manca de proves. Entre abril i juny de 1923 es va exiliar a
París, i quan
mesos després García Oliver i Pérez
Combina també ho van fer, els va ajudar a
trobar feina en un taller de envernissats. Novament a Barcelona, va
muntar una
impremta a la Ronda de Sant Pau, que utilitzava per imprimir fullets,
diaris i
fulls volants anarquistes; la hi cremaren pistolers del Sindicat
Lliure. El 14
de juliol de 1923 va ser ferit greument amb un esmolat
punxó, per León Simón
del Sindicat Lliure, al seu quiosc de venda de llibres de la rambla
barcelonina
de Santa Mònica --aquest mateix dia van ser detinguts Joan
Peiró i Ramon
Plausell per les seves activitats sindicals. Durant la Dictadura de
Primo de
Rivera i la República va ser corresponsal i
distribuïdor del periòdic La
Protesta, de Buenos Aires, i encarregat de les relacions
hispanoargentines
de premsa i de propaganda entre els llibertaris. A partir de 1933 va
ser
l'administrador del periòdic Solidaridad Obrera
de Barcelona. El maig de
1934 va participar en una reunió entre la CNT i
Lluís Companys. El 27 de
setembre de 1936 va participar en l'homenatge a Francisco Ascaso al
lloc on va
caure mort, molt a prop del seu quiosc llibreter. És autor d'Huelga
general
en Barcelona (1902), Alejandro Lerroux tal cual
es. Historia de una
infamia relatada por el mismo obrero que ha sido víctima de
ella (1907), El
obreromoderno (1911) i La
política y los obreros. Conferencia
(1913). Un mes després de la seva mort, el carrer Camp
Sagrat de Barcelona va
rebre el seu nom.
Tomás Herreros Miquel (1877-1937)
---