[21/02] «Le Père Peinard» - «Acción Directa» - Revolució de Baviera - Moviment Llibertari de Resistència - II Congrés Nacional Llibertari de Cuba - COPEL - Waisbrooker - Mareuil - Cini - Longas - Vatteroni - Castro Sampedro - Carod - Català Balanyà - Percheron - Gallardo - Gomar - Grau

Anarcoefemèrides del 21 de febrer

Esdeveniments

- Interrupció de Le Père Peinard: El 21 de febrer de 1894 el periòdic d'Émile Pouget Le Père Peinard de París (França) va interrompre la seva publicació en el número 253, víctima de les anomenades «Lois Scélérates», lleis «perverses» i lliberticides que limitaven els drets ciutadans, especialment en l'esfera anarquista (escorcolls, detencions...). Com Le Père Peinard nombroses publicacions llibertaries desapareixen i els anarquistes són perseguits per la justícia (Procés dels Trenta). Pouget es va refugiar a Londres (Anglaterra), on va editar vuit números del periòdic («Sèrie londinenca») entre 1894 i 1895.

***

- Surt Acción Directa: El 21 de febrer de 1914 surt a Cartagena (Múrcia, Espanya) el primer número del periòdic anarquista Acción Directa. Semanario sindicalista. Reivindicava un sindicalisme basat en el boicot i el sabotatge. Va estar dirigit per Manuel Ferreira i fins al número 26 va ser administrat per Pedro Esteve. Tirà uns 2.000 exemplars per número, patí dificultats econòmiques i la seva redacció va ser escorcollada per la policia. Trobem textos i articles de Francisco Blanco Sánchez, Francisco Cueto Asensio, Fermín Elaurrea, Pedro Esteve, Manuel Ferreira, Francisco Flores, José Gallart, V. García, Juan Antonio Gracía Villena, María Giménez, César Guillén, Carlos Letourneau, Domela Nieuwnhuis, Julián Ochoa, Oscar Wilde, etc. Se'n publicaren 41 números, l'últim el 4 de desembre de 1914.

***

- Atemptats a Baviera: El 21 de febrer de 1919 el socialista Kurt Eisner, impulsor de la Revolució de Baviera i president de la República de Consells, és assassinat d'un tret a Munic (Baviera, Alemanya) per Anton Graf von Arco-Valley, membre mig jueu de la Societat Thule --agrupació secreta d'extrema dreta que estudiava la història i la mitologia germànica i que serà una de les bases del futur Partit Nacionalsocialista Alemany-- que amb aquesta acció pretenia rentar la «taca» racial davant els seus camarades. A partir d'aquest fet la violència es va desencadenar a Munic i un carnisser quan es va assabentar de la mort d'Eisner va agafar una pistola i va atemptar contra Erhard Auer, líder del Partit Socialdemòcrata i aleshores Ministre de l'Interior, deixant-lo greument ferit; per al carnisser, com per bona part de la població, Auer era l'instigador de l'assassinat d'Eisner. El Consell Central de la República, compost per 11 membres, entre ells l'anarquista Erich Muhsam, decreta la vaga general i l'Estat de setge.

***

- Autodissolució de l'MLR: El 21 de febrer de 1948, a la Península Ibèrica, el Moviment Llibertari de Resistència (MLR), també anomenat a vegades Moviment Llibertari Revolucionari, decideix autodissoldre's. L'MLR va ser el nom que finalment va rebre el Moviment Ibèric de Resistència (MIR) a instàncies de Liberto Sarrau que, amb això, volia ressaltar el seu component llibertari, però que va provocar l'abandonament de nombrosos partidaris i l'oposició de l'exili confederal i juvenil, que hi veien l'aparició d'un nou organisme creador de confusionisme i de dispersió. El seu punt d'arrencada es troba en el MIR --encara que la idea venia de 1944-- i aquest de la materialització d'una ponència que les Joventuts Llibertàries barcelonines van elaborar i que va ser aprovada per les joventuts catalanes; el dictamen, aprovat a mitjans de 1946, proposava la creació d'un òrgan de conspiració de CNT-FAI-FIJL amb autonomia i dirigit per tres membres. El projecte de MIR va quedar mort quan Josep Lluís Facerías, el seu secretari de defensa i secretari general, va ser detingut el 17 d'agost de 1946. El seu rellançament va tenir lloc amb l'arribada a Barcelona de Liberto Sarrau el març de 1947, enviat com a delegat per la CNT de França, que va aconseguir adhesions de militants disposats a lluitar amb fermesa: Ramón González Sanmartí, Pere Adrover Font (El Yayo), Josep Lluís Facerías, Celedonio García Casino, Joaquina Dorado, Francesc Ballester Orovitg, Antonio Gil Oliver, Manuel Pareja, Tom Mix, etc. Els intents de Sarrau per estabilitzar la nova organització, que pretenia ser la branca militar del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), no van tenir força èxit ja que l'oposició al projecte va ser unànime en el camp llibertari, llevat les Joventuts Llibertàries catalanes que en un Ple Regional de juliol de 1947 va deslligar totalment de les tasques pròpiament orgàniques l'MLR i en va concretar les tasques: copejar l'economia de l'Estat no limitant-se a accions de carrer, però sense menysprear l'actuació contra repressors del règim i atemptats contra confidents, i repartir propaganda ajustada al sentir de l'MLE --es van editar periòdics, manifests i pamflets de propaganda contra el règim franquista. Sustentat per les Joventuts Llibertàries de Catalunya, l'MLR va començar immediatament les seves activitats: col·locació d'un explosiu el maig de 1947 a la caserna de la Guàrdia Civil de la Travessera de Gràcia (Barcelona) --que guerrillers comunistes es van atribuir-- i d'una bomba a les torres de l'emissora al Tibidabo (Barcelona), que va ser descoberta abans de l'explosió; i execució, el 12 juliol de 1947, de l'antic cenetista que actuava com a confident de la policia Eliseu Melis Díez. Aquesta acció, malgrat la seva popularitat, no va ablanir les postures del conjunt de les Joventuts Llibertàries ni de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant els seus plens de 15 i 18 de juliol respectivament, on es van rebutjar els plantejaments l'MLE i com a rèplica van decidir crear un Comitè Nacional de les tres organitzacions amb finalitats similars a les d'aquest grup d'acció. La manca de mitjans econòmics per al desenvolupament de les activitats insurreccionals va suposar la necessitat de portar a terme cops econòmics en empreses i entitats bancàries (casa de xampany Noyet, fàbrica tèxtil Umbert de Granollers, Banc de Crèdit, apotecaries, etc.). Per altra banda, el II Congrés del MLE de Tolosa de Llenguadoc de 1947 va trencar amb l'MLR, fet que va suposar la retirada de Sarrau de la delegació de l'MLE a la península; a finals d'any el Comitè Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) va fer el mateix. La conseqüència de tants rebuigs va ser que molts dels seus primitius partidaris van abandonar (Gil, Adrover, García Casino) estimant-se més seguir la lluita armada dins de les organitzacions clàssiques. Sense suport de la CNT, l'MLR va decidir l'autodissolució el 21 de febrer de 1948. Tres dies després, el 24 de febrer, Liberto Sarrau i Joaquina Dorado van ser detinguts per la policia franquista, quan aquesta va descobrir que pamflets de l'MLR s'havien editat a la impremta«Industrial Tecnigraf», propietat de Joaquín Sarrau, que va ser també arrestat, juntament amb Ramón López, impressor, i Juan Rucabado, advocat i professor catedràtic. En un document de setembre de 1947 dirigit a la militància de l'MLE en general s'exposa l'estructura de l'MLR: 1) L'MLR està integrat per unitats mòbils de muntanya i urbanes, que compten amb delegats integrats en un comitè revolucionari. 2) Aquest comitè es una mena d'Estat Major que elabora plans i decideix la seva materialització. 3) Els seus membres són llibertaris amb excel·lent preparació i de moral irreprotxable, ja que es basa en la qualitat sobre la quantitat dels seus components. 4) Hi ha membre actius i passius; els primers viuen al marge de la legalitat i subvencionats econòmicament. 5) Independent de la CNT, de la FIJL i de la FAI. 6) La seva principal missió és oposar-se al terror feixista amb els seus mateixos mitjans. 7) El risc, que evidentment existeix, de convertir-se en una organització autoritària se superarà només si els seus components són moralment solvents.

***

- II Congrés Nacional Llibertari de Cuba: Entre el 21 i el 24 de febrer de 1948 se celebra als Salons de la Federació Nacional de Plantes Elèctriques de l'Havana (Cuba) el II Congrés Nacional Llibertari, organitzat per l'Associació Llibertària de Cuba (ALC). En l'acte d'obertura van intervenir Agustín Souchy, en representació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), Marcelo Salinas, Modesto Babeito i Helio Nardo. La sessió plenària es realitzà el 22 de febrer i fou presidida per Rafael Sierra i Vicente Alea actuà com a secretari provisional. Hi van participar 153 delegats i la Mesa del Congrés fou constituïda per Francisco Bretau i Gilberto Lima. Es van organitzar quatre comissions de treball: Organització, amb Modesto Barbeito i Helio Nardo; Propaganda, amb N. Suárez i Manuel González; Finances, amb Manuel Castillo i Vicente Alea; i Assumptes No Inclosos, amb Antonio Landrián i Suria Linsuaín. Aquest congrés acabà el 24 de febrer amb una sèrie de dictàmens que van ser publicats a l'Havana aquest mateix any en un fullet (Memoria del II Congreso Nacional Libertario celebrado en La Habana los días 21, 22, 23 y 24 de febrero de 1948. Dictámenes) que contempla la creació d'una societat llibertària a Cuba, apellant tots els nivells industrials, sindicals, econòmics i/o agropecuaris a tota l'Illa. En el congrés es plantejaren temes importants, com la situació de la República en aquells anys incerts, la denúncia de l'estalinisme del Partit Comunista Cubà (PCC), els perills de la influència de l'Església Catòlica, etc. L'ALC es declarà anticapitalista i antiimperialista, atacant tant els EUA com la Unió Soviètica, qualificades de«potències estrangeres». Entre els punts que s'acordaren, i que abraçaven gairebé tot l'aspecte social i econòmic de Cuba, es plantejà la necessitat de tenir un òrgan d'informació i propaganda efectiu i constant. Ja existia dins del sector gastronòmic la publicació mensual Solidaridad Gastronómica, que per acord d'aquest congrés es convertí en el portaveu de l'ALC i que tindrà una llarga vida. També es va elegí una nova directiva, on Vicente Alea fou nomenat secretari general; Barbeito, responsable d'Organització; Domingo Alonso, de Finances; i Néstor Suárez Feliu, secretari de Propaganda.

II Congrés Nacional Llibertari de Cuba (21-24 de febrer de 1948)

***

- Motins de la COPEL: El 21 de febrer de 1977 la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL), de caràcter llibertari, provoca disturbis a les presons espanyoles. A Barcelona (Catalunya) l'enfrontament amb la policia causa 10 ferits i a la presó del Dueso més de 100 presos s'autolesionen en senyal de protesta.

Naixements

- Lois Waisbrooker: El 21 de febrer de 1826 neix a Catharine (New York, EUA) l'anarcofeminista radical, lliurepensadora, espiritista, escriptora i editora Adeline Eliza Nichols, més coneguda com Lois Waisbrooker. Defensora de l'amor lliure, estava fermament convençuda no de la igualtat dels sexes, sinó de l'absoluta superioritat de les dones. Embarassada als 17 anys, va ser obligada a casar-se amb George Fuller el 12 d'abril de 1843 a Cuyohoga (Ohio), fet que la fastiguejarà i radicalitzarà. Va ser detinguda acusada de violar les Lleis de Comstock contra l'enviament de materials «obscens», però el cas va ser sobresegut. En 1901, després de l'assassinat del president William McKinley, va ser novament encausada per obscenitat com a una part del muntatge policíac que l'Estat va orquestrar contra el moviment anarquista i en aquesta ocasió va ser declarada culpable per la Cort Federal el juliol de 1902. Va ser autora de nombrosos fullets i llibres sobre la revolució anarcofeminista, com araSuffrage for woman: The reasons why(1868),Alice Vale: A story for the times (1869), Helen Harlow's Vow (1870), Mayweed blossoms (1871), Nothing like it or Steps to the Kingdom (1875), From generation to regeneration (1879),Facts and figures for working men (1886), Perfect motherhood or Mabel Raymond's resolve (1890), The fountain of life, or The three fold power of sex (1893), A sex revolution (1893, novel·la feminista utopicopacifista), My century plant (1896), The temperance folly (1900), Eugenics (1907), entre altres. Va editar tres periòdics (Our Age, Foundation Principles i Clothed with the Sun), va participar en l'edició i en la direcció del setmanari anarquista i lliurepensador Lucifer. The Light-Bearer, i va escriure a nombroses publicacions espiritistes (Banner of Light, Religio-Philosophical Journal, Hull's Crucible, Woodhull& Claflin's Weekly) i anarquistes (Free Society, Discontent). Lois Waisbrooker va morir el 3 d'octubre de 1909 a Antioch (Califòrnia, EUA).

***

- Eugène Mareuil: El 21 de febrer de 1850 neix a Rompsay (Périgny, Poitou-Charentes, França) el sabater anarquista Eugène Mareuil. El 9 de març de 1883 participà en una manifestació de desocupats, convocada per la Cambra Sindical dels Fusters a l'explanada dels Invàlids de París (França). Durant aquesta manifestació, Louise Michel, portant una bandera negra i secundada per Émile Pouget, encapçalà la gentada. La manifestació, de més de sis-centes persones, es dirigí cap el raval de Saint Antoine i pel camí tres fleques van ser assaltades als crits de «Pa, treball o plom». Els manifestant van ser dispersats per la policia a la plaça Maubert iÉmile Pouget i Eugène Mareuil van ser detinguts i empresonats acusats d'haver organitzar els assalts; Louise Michel va poder fugir, però va ser detinguda setmanes després. Entre el 21 i el 23 de juny de 1883 comparegué davant l'Audiència del Sena i l'acusació el presentà com un dels «lloctinents» de Louise Michel durant la manifestació dels Invàlids. En aquest procés comparegueren dos grups d'acusats: un grup imputat per haver dirigit el pillatge dels forns de pa (Louise Michel,Émile Pouget i Eugène Mareuil) i un grup incriminat per haver rebut els paquets del fullet antimilitarista À l'Armée, enviat per Émile Pouget (Léon Thiéry, absent en el procés; Jacques Moreu, també conegut com Gareau; Paul Martinet; Henri Enfroy; Claude Gorget, absent; i Marie-Anne Bouillet). En el judici quedà clar que Anne-Marie Bouillet només era l'hostatgera del veritable destinatari del paquet i va ser exclosa de la causa. Louise Michel va ser condemnada a sis anys de presó i 10 anys de vigilància;Émile Pouget, a vuit anys de presó i 10 anys de vigilància; Jacques Moreau, a un any de presó; Léon Thiéry i Clude Gorget, en absència, a dos anys de presó i 300 francs de multa; i tota la resta, entre ells Eugène Mareuil, van ser absolts. Entre 1884 i 1885 col·laborà en Terre et Liberté. Organe anarchiste-communiste i entre abril i maig de 1885 fou l'impressor-gerent de Le Tire-Pied. Organe internationale, théorique et pratique de la cordonnerie ouvrière. En aquestaèpoca vivia al número 18-19 del passatge de l'Òpera del IX Districte de París.

***

- Attilio Cini: El 21 de febrer de 1868 neix a Correggioverde (Dosolo, Llombardia, Itàlia) el mosaïcista anarquista Attilio Cini. Son pare es deia Mansueto Cini i sa mare morí durant el seu part. L'abril de 1903 el Ministeri de l'Interior francès el fitxà com a anarquista.  En 1905 es casà Marie Dauverchin, de pare normand i mare belga, amb qui tingué quatre infants, nascuts tots quatre a llocs diferents d'Europa. En 1915 s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia), amb sos dos fills majors, mentre que sa companya retornà a Normandia amb els infants més petits. En 1917 la parella tornà a reunir-se i visqué a diferents indrets de Normandia. Malalt, Attilio Cini va morir en 1926 d'un càncer a París (França) i fou enterrat al cementiri d'Argenteuil. Deixà unes memòries manuscrites que sa companya destruí. Un nét seu, Gilbert Roth, fou un destacat llibertari de Marsella (Provença, Occitània) membre del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) d'aquesta ciutat.

***

- Emilio Longas Castro: El 21 de febrer de 1895 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Emilio Longas Castro –el segon llinatge moltes vegades citat de diferents maneres (Costa, Costo,Cotó, etc.). De ben jovenet s'afilià al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa. A començament de la dècada dels vint es traslladà a Barcelona (Catalunya), on milità en el sindicat anarcosindicalista i fou perseguit per les seves idees. El 22 de desembre de 1934 va ser detingut, juntament amb altres companys, a l'Ateneu Eclèctic de Barcelona i acusat d'haver participat en l'atracament d'una fleca. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer per sufocar l'aixecament feixista i durant la guerra civil i la Revolució fou membre dels Comitès de Defensa Confederals i participà en la col·lectivització de la indústria fustera. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on fou internat als camps de concentració d'Argelers, Barcarès i Sant Cebrià. Quan esclatà la II Guerra Mundial va ser reclòs al camp de Le Haras, a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), per a fer el servei gratuït per a les autoritats franceses. Quan la victòria alemanya, va ser enviat a Vernet, després al fort de Cotlliure i finalment deportat a Djelfa (Algèria), on restà fins l'alliberament del camp per les tropes aliades. Després milità en la CNT d'Alger fins al 1961, quan passà a Tours (Centre, França), després a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània) i més tard a Rochefort (Poitou-Charentes, França). En 1967 col·laborà en Le Combat Syndicaliste. Emilio Longas Castro va morir el 26 de juliol de 1978 a l'hospital de La Rochelle (Poitou-Charentes, França) i fou enterrat a Tours.

***

- Stefano Vatteroni: El 21 de febrer de 1897 neix al barri d'Avenza de Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Stefano Vatteroni. Estanyer i llauner de professió, milità en el moviment anarquista des de l'adolescència. Participà en els enfrontaments amb els escamots feixistes a la regió de Carrara i quan la pujada de Benito Mussolini al poder, per a evitar les represàlies dels feixistes locals, s'instal·là a Roma on entrà en contacte amb Errico Malatesta i participà en la propaganda llibertària i en la lluita antifeixista. Arran de l'atemptat comès l'11 de setembre de 1926 per Gino Lucetti, amic seu des de la infància, contra Mussolini, va ser detingut, com centenars de companys anarquistes, i acusat de«complicitat en atemptat, possessió d'armes i ferides a persones». En realitat el seu paper en l'atemptat va ser crucial, tant en l'organització, establint un mapa amb tots els detalls del camí que havia de seguir el cotxe del Duce, com en el finançament, ja que arribà a vendre un terreny que pertanyia a sa mare a Avenza per sostenir econòmicament la conxorxa. Jutjat, l'11 de juny de 1927 va ser condemnat pel Tribuna Especial per a la Defensa de l'Estat a 18 anys i nou mesos de presó i a tres anys de vigilància especial, purgant la pena a diferents presons: Lucca, Alessandria, Finalborgo, Civitavecchia (1932), Pallanza, Fossano, novament a Civitavecchia i Roma (1936-1937). Els tres primers anys els passà en total aïllament. El febrer de 1937, quan havia de ser alliberat a resultes d'una amnistia i d'una reducció de la pena, va ser novament condemnat el 5 d'abril de 1937 per la Comissió Provincial de Roma a cinc anys de confinament i deportat a les Illes Tremiti. També va ser condemnat a un any de presó per haver-se negat a fer la salutació feixista. A Tremiti conegué Jolanda Setti, que havia vingut a visitar son germà també confinat i la qual esdevingué sa companya. Més tard fou trasllada a l'illa de Ponça on restà fins al 1939, quan va ser enviat a l'illa de Ventotene. El 25 de gener de 1942, amb l'expiració de la seva pena, considerat particularment perillós, va ser traslladat a la colònia penitenciària de Tursi (Basilicata, Itàlia), on romangué fins la caiguda del règim feixista el setembre de 1943. Aleshores organitzà un grup de partisans que es dedicà a atacar les posicions alemanyes i a participar en l'alliberament de la regió. Acabada la II Guerra Mundial, s'establí a Nàpols (Campània, Itàlia) i a Roma, per acabar finalment a Carrara. Col·laborador d'Umanità Nova, fou l'autor de la necrològica d'Elena Melli, la companya de Malatesta. Participà, amb Alberto Meschi, en la Cooperativa del Partisà i amb sa companya en la gestió de les colònies llibertàries «Gino Lucetti» i«Maria Luisa Berneri». Militant de la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Massa-Carrara i de la Federació Anarquista Italiana (FAI), assistí a nombrosos congressos, com ara els de Carrara (setembre de 1945), de Florència (març de 1946), de Canosa (febrer de 1948), Liorna (maig de 1954) i Senigallia (novembre de 1957). Stefano Vatteroni va morir el 3 de gener de 1965 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou inhumat al Cementiri Municipal de Turigliano d'aquesta localitat al costat de Gino Lucetti i d'Alberto Meschi.

Stefano Vatteroni (1897-1965)

***

- Felisa de Castro Sampedro: El 21 de febrer de 1898 neix a Belver de los Montes (Zamora, Castella, Espanya) la militant anarcofeminista i anarcosindicalista Felisa de Castro Sampedro. Conscient de la necessitat d'una organització específicament feminista dins del moviment llibertari, fundarà amb altres companyes a Barcelona a finals de 1934 el grup Grup Cultural Femení de Catalunya. La iniciativa va partir d'un petit grup de jovenetes militants dels sindicats i dels ateneus llibertaris --Maruja Boadas, María Cerdán, Nicolasa Gutiérrez, Soledad Estorach, Elodia Pou i Conchita Liaño entre d'altres, que comptarien amb el suport i la col·laboració de destacades i experimentades militats, com ara la mestra racionalista Pilar Grangel, Libertad Ródenas i Áurea Cuadrado, que seria directora de la Casa de la Maternitat de Barcelona durant la guerra-- amb l'objectiu de conscienciejar les dones en la necessitat de la seva participació en la lluita social. El nom que van triar, Grup Cultural Femení, era ja indicatiu del seu camp d'actuació, limitat a la conscienciació i captació, al marge del camp estrictament sindical. Es pretenia impulsar així mateix les relacions de solidaritat entre les dones, que s'ajudarien mútuament en aquelles dificultats específiques que, com a dones, trobessin en la seva activitat militant. Un dels seus acords, per exemple, consistia a establir torns perquè una d'elles tingués cura dels fills de les altres, possibilitant així les mares assistir a les reunions sindicals. La mancança d'un espai propi va limitar les possibilitats d'actuació. Van aconseguir organitzar un reeixit míting al Teatre Olímpia de Barcelona, per al qual van sol·licitar la col·laboració de Frederica Montseny que, sempre reticent als grups específics de dones, va rebutjar la invitació. Van col·laborar activament també en la campanya de solidaritat organitzada per la CNT davant la vaga general de Saragossa de 1934, quan nombroses famílies catalanes van acollir els fills dels vaguistes, posant en contacte les dones catalanes amb les mares saragossanes. En 1936 el Grup Cultural Femení s'integrà dins l'«Agrupación Mujeres Libres». Després de la derrota en la Guerra Civil, Felisa de Castro s'exiliarà a França, on trobarà altres companyes de CNT i de «Mujeres Libres» (Pepita Carpena, Pilar Grangel, etc.), tancades al camp de concentració de Clermont-l'Hérault. En 1943 marxarà a Bordeus. Va morir el 16 de novembre de 1981 a Caracas (Veneçuela).

***

- Saturnino Carod Lerín: El 21 de febrer de 1903 neix a Moneva (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Saturnino Carod Lerín, també conegut com Cuco Caballero o Jacinto Lahoz María. Nascut en una família anarquista, començar a treballar quan tenia sis anys i amb 12 llaurava; més tard va fer de segador per terres castellanes i quan acabava la Gran Guerra emigrà per Europa buscant feina. Després s'instal·là a Barcelona fent feina en el ram de la construcció. Analfabet, quan tenia 20 anys aprengué les primeres lletres. Afiliat en la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou un actiu anarcosindicalista que sempre es negà a ocupar càrrecs de responsabilitat. Durant els anys del pistolerisme, formà part d'un grup d'acció i va haver de fugir de Barcelona cap a França fugint de la repressió engegada per la dictadura de Primo de Rivera. Tornà de l'exili amb l'amnistia atorgada per la II República i participà activament en el Sindicat de la Construcció de la CNT de Saragossa. El febrer de 1936 formà part del Comitè Regional d'Aragó cenetista encarregat d'organitzar els sindicats pagesos. Interessat per la problemàtica camperola, intervingué amb Florentino Galván en diverses gires propagandístiques, entre maig i juny de 1936, per la comarca de Valderrobres. El juliol d'aquell any, fou nomenat secretari d'Agitació i de Propaganda. Quan el cop militar, fugí de Saragossa el mateix 19 de juliol de 1936 cap al Baix Aragó i després a Tortosa, on organitzà una columna de milícies (Columna Carod-Ferrer) amb pagesos del Baix Aragó que, sortint des de Tarragona, alliberà diversos pobles aragonesos (Alcanyís, Calanda, Alcorisa, Montalbán) un cop pres Calaceit el 26 de juliol. A Azuara i a Fuendetodos establí un centre d'operacions d'una xarxa d'enllaços per salvar lluitadors amagats i perseguits a la Saragossa en poder dels feixistes. Quan l'alliberà el seu poble natal, salvà la vida del capellà de Moneva, Enrique Guallar, amic de la infància, que estava a punt de ser linxat per la població i aquest es convertí durant tota la guerra en el secretari d'avituallament de la petita vila col·lectivitzada --es mostrà contrari a la col·lectivització total de la terra. Més tard la seva columna es fusionà amb la d'Antonio Ortiz Ramírez --que prengué el nom de «Columna Confederal Sud-Ebre»-- i amb la militarització fou nomenat comissari de la 118 Brigada, amb Victorio Castán Guillén com a cap militar, i més tard de la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular, prenent part en la presa de Tosos, Aladrén, Vertice Sillero, i en combats a Belchite, Terol, Alfambra i Llevant. El maig de 1937, comandant diversos grups de la 25 Divisió, es dirigí cap a Catalunya davant els fets esdevinguts a Barcelona i amb la intenció d'acabar amb la contrarevolució, però fou detingut per les ordres dels dirigents cenetistes. A finals del conflicte, es traslladà a Madrid i finalment fou detingut al port d'Alacant. Acabà als camps de concentració de Los Almendros i d'Albaterra, d'on fugí, amb Castán i Sebastián Vicente Esteban, falsificant uns avals i passant a França amb el suport dels guies de Francisco Ponzán Vidal. A França patí els camps de concentració, però a finals de 1940 s'incorporà a la lluita clandestina enquadrat en el grup de resistència de Ponzán. El gener de 1941 passà a la Península i va fer contacte amb el Comitè Nacional de la CNT de Manuel Amil Barcia i de Celedonia Pérez a Madrid. De bell nou a França, exposà les dures condicions dels tancats a les presons franquistes. El juny de 1941 s'internà novament a la Península i viatjà per València, Barcelona i Madrid fins a la seva detenció a Barcelona el 7 d'agost de 1941, sembla ser que delatat pel traïdor Eliseu Melis Díez, del qual fou un dels primers a sospitar. L'11 d'octubre de 1949 fou condemnat a Madrid en un consell de guerra a 25 anys --en el qual testimonià a favor Enrique Guallar, que havia estat «exiliat» a Épila per les autoritats franquistes--, que penà a les presons de Figueres, Barcelona i Sant Miquel dels Reis, d'on sortí a finals de 1960. Després del seu alliberament, fou detingut novament l'octubre de 1961 i en 1962 per la seva relació amb l'Aliança Sindical Obrera (ASO). El juliol de 1965, ben igual que altres militants que havien estat presos força anys, sorprenentment va fer costat les positures del cincpuntisme–negociacions entre anarcosindicalistes i el sindicalisme vertical franquista. En aquests anys es guanyà la vida treballant en el transport i en espectacles públics, com a ajudant de cabina i acomodador. El febrer de 1976 participà en l'assemblea confederal de Sans on es reconstruí la CNT i l'any següent fou un dels promotors de la fundació del barceloní Ateneu Llibertari de La Verneda. Publicà articles en Cultura y Acción i en Nuevo Aragón. Saturnino Carod Lerín va morir el 7 de març de 1988 a Barcelona (Catalunya). Sa companya fou Adoració Lahoz.

Saturnino Carod Lerín (1903-1988)

***

- Joan Català Balanyà: El 21 de febrer de 1913 –algunes fonts citen el 23 de febrer– neix a Llavorsí (Pallars Sobirà, Catalunya) l'anarquista i resistent antifranquista Joan Català Balanyà –el seu segon llinatge a vegades castellanitzat per Balaña–, conegut com El Pajarito. Encara molt petit, abandonà l'escola i començà a treballar de fuster. Quan esclatà la guerra s'allistà en la «Columna Durruti», en la qual lluità fins la retirada d'Aragó. A mitjans de 1938 entrà en la 143 Brigada Mixta de la 24 Divisió de l'Exèrcit republicà, destacada a l'Alt Urgell, on desenvolupà serveis com a guia i en tasques d'espionatge. Participà en nombrosos cops de mà des del grup guerriller «Libertador», organitzat per Francisco Ponzán Vidal amb la finalitat de penetrar en territori enemic i evacuar els militants llibertaris bloquejats a Saragossa, i com a agent del Servei d'Informació Especial Perifèric (SIEP). El 10 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, amb Ponzán i la resta de membres del grup «Libertador», creuà els Pirineus. Va ser internat als camps de concentració de Bourg Madame i de Vernet i aconseguí un passatge cap a Mèxic, però hi renuncià i s'estimà més restar al camp, d'on sortí el 18 de maig de 1939, amb Francisco Vidal (Berdie) i Pascual López Laguarta (Sixto), per a començar la lluita armada contra el franquisme. Expert guia pirinenc, realitzà continus viatges orgànics com a correu de la Confederació Nacional del Treball (CNT) cap a la Península i també en nom de les tropes aliades. Entre maig i juny de 1940 difongué el manifest «A todos los españoles», crida a la neutralitat espanyola i signat per l'Aliança Democràtica Espanyola (ADE); la difusió d'aquest manifest, considerat pel franquisme com a alta traïció, costà la vida a nombrosos militants llibertaries (Ángel Tarin Haro, Enrique Goig Lostado, Enrique Escobar Vaello, etc.). El 5 de juny de 1940 va ser detingut a Cadis (Andalusia, Espanya) quan es trobava en missió orgànica. Portat a Madrid, va ser tancat a la presó d'El Cisne i internat a la galeria dels condemnats a mort. El 25 de novembre d'aquell any aconseguí fugir amb un altre presoner gràcies a la complicitat dels companys i, a través de Saragossa, arribà a Andorra, on establí contacte amb Agustín Remiro Manero i Amadeo Casares Colomer. A començaments de 1941 va ser detingut a l'estació de França de Barcelona, amb dos aviadors anglesos que devia acompanyar al consolat britànic, i portat a la Direcció General de Seguretat. Aconseguí fugir en un interrogatori al despatx del jutge i dies després arribà a Andorra. L'agost de 1941, en una nova missió a Barcelona, en la qual s'havia d'entrevistar amb Eliseu Melis Díaz, va ser novament detingut i tancat a la Modelo de Barcelona després de negar-se a col·laborar amb Eduardo Quintela Bóveda, cap de la Brigada Políticosocial barcelonina de la policia franquista. El 23 de desembre de 1942, amb altres dos presos, s'evadí saltant un mur, però es va lesionar i fou detinguts alguns dies després i tancat a la cinquena galeria de la Model. Després de recuperar-se, va ser traslladat a la presó de Lleida, d'on aconseguí fugir amb estratagemes. En aquesta època trencà les seves relacions amb Ponzán. El 25 de juny de 1944 va ser detingut a Adrall (Alt Urgell, Catalunya) quan retornava d'una expedició; jutjat el desembre de 1946, va ser condemnat a 12 anys de reclusió i tancat a la presó madrilenya de Carabanchel, d'on s'escapà el març de 1947. L'1 d'abril passà a França, però va ser detingut per la policia francesa i acusat de «pas clandestí de frontera», encara que va ser alliberat de la presó de Tolosa de Llenguadoc gràcies a les gestions de Robert Terres, antic membre dels serveis secrets de «France Libre», i per la seva col·laboració amb el grup de Ponzán. Malalt de violents còlics nefrítics, el març de 1948 va ser hospitalitzat, però no pogué recuperar-se del tot d'aquesta lesió que no li permetia treballar. En aquestaèpoca visqué com pogué i el gener de 1951 intervingué en l'atracament a un furgó postal a Lió (Arpitània) que no reeixí i en el qual moriren dues persones. Jutjat, va ser condemnat a 20 anys de presó i fou tancat a la presó parisenca de Fresnes, on restà 14 anys i mig. Després s'establí a Nimes (Llenguadoc, Occitània) i, un cop aconseguí el passaport, passà a viure a Andorra. Posteriorment s'instal·là a la Seu d'Urgell. En 2007 publicà la seva autobiografia El eterno descontento. Memorias de un luchador por la libertad en la guerra civil española y en la segunda guerra mundial. Aquest mateix any, juntament a altres passadors catalans, fou objecte d'un petit homenatge a Esterri d'Àneu (Pallars Sobirà, Catalunya). L'11 d'abril de 2011 el moviment llibertari li reté un homenatge al Centre Cívic de la Seu d'Urgell. Joan Català Balanyà va morir el 14 d'octubre de 2012 a la Seu d'Urgell (Alt Urgell, Catalunya).

Joan Català Balanyà (1913-2012)

Defuncions

- Auguste Percheron: El 21 de febrer de 1896 mor, segurament a París (França), el cantautor anarquista Auguste Henry Adolphe Percheron. Havia nascut el 24 d'octubre de 1837 a Poitiers (Poitou-Charentes, França). En la dècada de 1890 es guanyava la vida revenen draps i com a escrivent públic. Les seves cançons llibertàries es van publicar en diversos periòdics anarquistes, com ara els parisencs L'Antipatriote (1891) i L'Attaque (1888-1890), i Vendémiaire (1891), de Gwened (Bro Gwened, Bretanya). Fou l'autor de la cançó anarquista Les briseurs d'images, publicada per primera vegada en 1892 en Le Père Peinard i que fou reeditada en diverses publicacions i reculls de cançons, i d'Enfants de la Nature. Quan l'ona d'atemptats de 1894, va ser detingut el 22 de març d'aquell any i empresonat algunes setmanes, cosa que degradà la seva salut ja malmenada.

***

- Pedro Gallardo: El 21 de febrer de 1975 mor a Aigüesmortes (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Pedro Gallardo. Havia nascut cap el 1901. Exiliat a França, en 1936 milità en el moviment anarquista a Lió (Arpitània). Quan l'aixecament militar de juliol de 1936, retornà a la Península per lluitar contra el feixisme. En 1939, amb el triomf franquista, retornà a França, fou internat al camp de concentració d'Argelers i passà un temps indocumentat per Sent Laurenç de Gosa. En aquesta època morí sa companya i restà amb tres filles i un fill. Després de la II Guerra Mundial fou un dels fundadors i principal animador de la Federació Local d'Aigüesmortes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual va ser nomenat secretari. Pedro Gallardo va morir el 21 de febrer de 1975 a Aigüesmortes (Llenguadoc, Occitània) a causa d'un reumatisme que li afectà el cor.

***

- Francesc Gomar Torró: El 21 de febrer de 1994 mor a La Pobla del Duc (Vall d'Albaida, País Valencià) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Francesc Gomar Torró, conegut comEl Valencià. Havia nascut el 28 de març de 1914 a la Pobla del Duc (Vall d'Albaida, País Valencià) –altres fonts citen La Sala (Llenguadoc, Occitània). De ben jovenet entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'abril de 1933 va ser detingut, juntament amb son germà gran Vicent Josep Gomar Torró, Antonio García García (El Andalúz), Pedro Cózar Robles, Arsenio del Valle Soria i Felipe Ranero Pérez, tots militants anarquistes, acusat d'haver participat en l'atracament a mà armada realitzat el 27 de març de 1933 al magatzem de plàtans «Hermanos Andalúz», al número 17 de la plaça de la Cebada de Madrid (Espanya), i en el qual es portaren un botí de 4.300 pessetes; jutjat per un jurat popular el 25 de febrer de 1935 a la Presó Model de Madrid per aquest delicte, va ser absolt, com la resta dels processats. Quan la Guerra Civil espanyola fou oficial d'Intendència i membre del Servei d'Investigació Militar (SIM). En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i reclòs al camp de concentració de«Los Almendros» i a la presó provincial d'Alacant, on amb altres tres detinguts va ser víctima d'un simulacre d'execució. Després va ser traslladat a una presó de Múrcia destinada a 300 persones i on hi s'estaven uns cinc mil detinguts. A resultes d'una temptativa d'evasió col·lectiva, cinc dels presos van ser afusellats davant la resta de presoners. Posteriorment va ser traslladat a Xàtiva (La Costera, País Valencià), d'on fou alliberat el 5 de gener de 1942. Salvà la vida gràcies a que la seva pertinença al SIM no va ser descoberta. El 28 de gener de 1942, assabentat que hi havia una nova ordre de detenció contra ell, marxà cap a Barcelona (Catalunya), però com que no se sentia segur, decidí marxar cap a les muntanyes i s'integrà en un grup guerriller que operava entre la comarca del Maestrat i Sierra Morena. Un dia que visitava sa companya, Josefa Martínez Moreno (Pepita), a Salobre (Albacete, Castella, Espanya), va ser detingut, però dos dies més tard aconseguí fugir i tornar a les muntanyes. A la serra d'Alcaraz (Albacete, Castella, Espanya) entrà a formar part de la V Agrupació Guerrillera (Agrupació Guerrillera del Centre), comandada per Cecilio Martín Borjas (Timochenko), d'obediència comunista, i que operava entre el triangle Ciudad Real-Cuenca-Albacete. Com que no es trobava a gust dins d'una guerrilla comunista, formà, amb una vintena de companys, el seu propi grup guerriller («Grup del Valencià»), que establí contacte amb altres guerrilles de la CNT, com la dels germans Quero Robles, a Granada (Andalusia, Espanya), o la de Sebastián Moya Moya (Chichango), que actuava a la zona d'Albacete. El seu grup atacà la caserna de la Guàrdia Civil de Vianos (Albacete) i s'emportà nombrosos fusell i pistoles. Sa companya Josefa va ser detinguda i torturada (la penjaren dels braços, li clavaren escuradents als pits, etc.) amb la finalitat que rebel·lés l'amagatall de son marit; quan va ser traslladada a la presó d'Albacete, el director no la volgué admetre, ja que «no podia acceptar cadàvers». Josefa Martínez Moreno mai no es va recuperar d'aquests maltractaments i morí en 1991. El setembre de 1946, Francesc Gomar s'integrà en el grup d'Antonio Hidalgo López (Atila) i el 7 d'octubre d'aquell any, amb Cecilio Martín Borjas (Timochenko), Antonio Hidalgo López (Atila), Antonio Moreno Manzano (Pichi) i Germán Girón Nieto (Donaire), participà en l'atac, a la carretera de Còrdova a València, dels pagadors de la línia fèrria Baeza-Utiel amb un botí de 64.600 pessetes. El novembre de 1946, a resultes de la repressió, quan només quedaven tres guerrillers en el grup i dos d'ells volien desertar, abandonà el grup i marxà cap a la serra de Gredos, on s'integrà en un grup de quatre guerrillers, dos d'ells (Pepin i Eusebio) comunistes. A finals de 1948, una promesa d'amnistia incità molts de guerrillers a lliurar-se a les autoritats. El 9 de gener de 1949 va ser detingut a casa dels seus pares a La Pobla del Duc. Per eludir els maltractaments dels quals va ser víctima en els interrogatoris, intentà suïcidar-se. Portat davant un consell de guerra, va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada per la de 30 anys de presó. Va ser internat a la presó valenciana del monestir de Sant Miquel dels Reis, on establí una estreta amistat amb Cèsar Broto Villegas, exsecretari del Comitè Nacional de la CNT. El 3 de març de 1959 va ser posat en llibertat condicional.

Francesc Gomar Torró (1914-1994)

***

- Miguel Grau Caldú: El 21 de febrer de 2011 mor a Forques (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Miguel Grau Caldú. Havia nascut el 10 de novembre de 1913 a Calanda (Terol, Aragó, Espanya). Fill de pagesos, entre els tres i els 10 anys va anar a escola abans de posar-se a fer feina amb son pare. Quan tenia 12 anys treballà tomant olives i dos anys després començà a fer feina en una guixera. En 1931 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i arran de la insurrecció anarquista de desembre de 1933 fou tancat durant cinc mesos. En 1935, davant la impossibilitat de continuar treballant en la seva feina, emigrà a la catalana Barberà de la Conca, on va fer de viticultor i s'afilià a la CNT de Montblanc. Durant les jornades de juliol de 1936 lluità a les barricades i s'allistà a la Columna Ortiz-Carod. Amb la militarització de les milícies, continuà lluitant al front (Quinto de Ebro, Monte Carnero, El Sillero, Cucalón, Belchite, Terol) enquadrat en la 25 Divisió, però rebutjà els galons. Més tard, enrolat en una companyia de dinamiters, guerrejà al front del Segre i de l'Ebre. En acabar la guerra, passà a França per Catalunya i fou tancat en diversos camps de concentració (Sant Cebrià, Vernet i Setfonts). Pogué fugir del tancament, enrolat en una companyia de treballadors amb la qual recorregué gran part d'Occitània (Miramàs, Sanch Amàs, Aurenja, Toló). Un cop pogué escapar de la companyia, va fer feina a Sant Pau de Fenollet i després de pagès a Vingrau i la Llaguna, on va fer contactes amb la CNT i pogué fugir dels nazis després de ser detingut. En acabar la guerra s'establí a Perpinyà i l'abril de 1946 pogué retrobar-se amb sa companya, Antonia Lisbona Celma, que no veia des del desembre de 1937. La parella visqué a Castelsarrasin, Castelmayran i Montalban, abans d'establir-se definitivament a Forques en 1950. En aquests anys participà activament en diversos plens i congressos cenetistes com a observador i fou nomenat delegat a plens comarcals; també fou elegit secretari de la CNT de Forques. Més tard estava afiliat a la CNT de Sant Esteve del Monestir. Podem trobar col·laboracions seves en Cenit i en Orto. És autor dels llibres de poemes El abuelo de los doce i Poemas de un campesino aragonés, i dels llibres autobiogràfics, escrits amb sa companya, Luchas, amor, esperanza (dos vidas unidas). Relato biográfico de Miguel Grau y Antonia Lisbona (1988) i Memorias completas (1911-1991) (1996).

Actualització: 21-02-15