Anarcoefemèrides
del 20 de febrer
Esdeveniments
- Giovanni Rossi embarca cap al Brasil:El 20 de febrer de 1890 un grup d'anarquistes italians (Evangelista Benedetti, Lorenzo Arrighini, Giacomo Zanetti, Cattina i Achille Dondelli), per iniciativa de Giovanni Rossi, embarca a Gènova (Ligúria, Itàlia) amb el vaixell «Città di Roma» cap al Brasil amb la finalitat de fundar una colònia experimental llibertària que prendrà el nom de«La Cecília». Arribaren a Rio de Janeiro el 18 de març de 1890. Després d'una setmana a l'Hospederia da Ilha das Flores, l'hotel per a immigrants de Rio de Janeiro, marxaren cap a Porto Alegre (Rio Grande do Sul). Després d'un nou viatge amb nau («Desterro»), amb tren i amb diligència, arribaren el 3 d'abril a un lloc adient al bosc de Santa Bàrbara, a 18 quilòmetres al sud de la petita població de Palmeira (Paraná, Brasil), on establiren la comunitat anarquista.
***
- Revolta de les
subsistències: El 20 de febrer de 1919 esclata
un fort
moviment de protesta a Inca (Mallorca, Illes Balears) davant la manca
de
subsistències, tal i com havia passat a Palma dos dies
abans. La revolta es va
centrar contra el batle i el cap liberal (Domènec Alzina)
d'Inca. El moviment de
protesta durà una quants dies.
***
- Atemptat contra Nicola Bonservizi: El 20 de febrer de 1924, a la terrassa del petit restaurant italià Savoia, a prop de l'Òpera, de París (França), el jove anarcoindividualista italià Ernesto Bonomini, fereix de mort mentre dinava, per dos trets realitzats a boca de canó al cap, Nicola Bonservizi, primer secretari general local del fascio italià, corresponsal del periòdic Popolo d'Italia i redactor parisenc del periòdic feixista L'Italia Nouvelle. Bonomini es va fer contractar de cambrer al restaurant Savoia per poder realitzar l'atemptat. Bonservizi morí setmanes després, el 24 de març, a l'hospital parisenc de Beaujon a conseqüència de les ferides i després de diverses operacions i trepanacions. Arrestat després de l'atemptat, Bonomini fou jutjat i condemnat el 23 d'octubre de 1924 a vuit anys de treballs forçats; pena que finalment serà tot d'una commutada per presó. A favor seu va jugar l'assassinat el 10 de juny de 1924 del diputat antifeixista italià Giacomo Matteotti per un escamot a les ordres de Mussolini, que va mostrar al món el veritable rostre del feixisme.
Naixements
- Philippe: El 20 de
febrer --algunes fonts citen el 26 de febrer-- de
1864 neix a Lorient (Bretanya) el periodista anarquista Auguste Albert
Philippe, conegut com Philippe, André
Philippe o Léon Wolke.
En 1894 va ser condemnat per un tribunal del Maine-et-Loire a cinc anys
de
presó ajornables per «associació de
malfactors». Instal·lat a Reims, el maig de
1897 marxà a Roubaix buscant feina i, després de
passar un mes a Londres
(Anglaterra), esdevingué el gerent del periòdic La
Cravache, que entre
1897 i 1898 s'edità a Roubaix, i on signà
diversos articles sota el pseudònim Léon
Wolke o Wolcke. El 29 de desembre de 1897
va ser condemnat pel
tribunal correccional de Lille a un mes de presó, a 50
francs de multa i a 100
francs d'indemnització per «difamació a
l'alcalde de Roubaix» en un article
publicat en el citat periòdic. Per evitar l'empresonament,
ja que amb aquesta
condemna perdia el dret d'ajornar la pena anterior de cinc anys,
fugí a Londres
i fou substituït per Jean Bourguer i A. Sauvage en la
gerència del periòdic. El
febrer de 1898 Le Cravacheur de Roubaix
publicà una carta seva, datada
el 12 de febrer a Londres, on certificava que signava els articles com
a Léon
Wolke, exculpant així a d'altres de l'autoria de
les seves col·laboracions.
Sembla que, sota el nom d'Albert, en 1907 regentà un petit
cafè a Reims, alhora
que exercia el seu ofici i col·laborava en la novaèpoca de La Cravache,
editada en aquesta ciutat entre 1906 i 1913 per Jean Bourguer, Charles
Dhooghe
i Victor Grimbert. Philippe va morir el 22 d'octubre de 1917 a Londres
(Anglaterra).
***
- Margarethe Faas-Hardegger: El 20 de febrer de 1882 neix a Berna (Berna, Suïssa) la sindicalista, pacifista, feminista i escriptora llibertària Margarethe Hardegger, més coneguda com Margarethe Faas-Hardegger, amb el llinatge de son primer marit. Durant els seus anys escolars va desenvolupar un fort esperit reivindicatiu i per la qual cosa va ser internada en un pensionat per sos pares. Va estudiar medicina després de treballar un temps en l'empresa PTT (Postes, Téléphones et Télegraphes), on son pare treballava, i de casar-se amb Philippe Faas. Paral·lelament a la seva activitat estudiantil --va canviar els estudis de medicina pels de dret--, va organitzar cercles de discussió i va contribuir a la creació de sindicats. Va prendre part en la creació de la Unió Sindical dels Treballadors del Tèxtil. En aquests anys va introduir-se en els cercles llibertaris i antimilitaristes, especialment amb els de Fritz Brupbacher, James Guillaume i Gustav Landauer, de qui s'enamorarà. Més tard passa a ser secretària de la Unió Suïssa dels Sindicats Professionals (USSP) i publica en 1906 el periòdic Die Vorkämpferin (La Pionera), òrgan de la Federació Obrera Suïssa; un any més tard sortirà la versió francesa sota el títol L'Exploitée. A més del món sindical, impulsarà reivindicacions educatives, neomaltusianes, anticlericals i antimilitaristes. En 1907 va participar en la primera conferència de dones socialistes a Stoccarda (Alemanya) i va conèixer l'anarquista de Zuric Ernest Frick. Son company la deixar per continuar amb la seva carrera de cantant líric a Viena. En 1908 va participar en el Congrés Anarquista de Chaux-de-Fonds, on va exposar la seva tesi sobre l'amor lliure. Mentrestant les relacions entre el Comitè Sindical Federal i Margarethe s'alteren, a causa dels seus articles sobre sexualitat i control de natalitat, però sempre comptarà amb el suport de les Unions Obreres i dels sindicalistes revolucionaris llibertaris, posant el seu òrgan d'expressió La Voix du Peuple al servei de L'Exploitée. L'abril de 1909, quan L'Exploitée deixa de publicar-se a partir d'octubre de 1908 després de 18 números, Faas-Hardegger abandona el càrrec de secretària de l'USS. S'afiliarà al Sozialistiche Bund, al costat de Landauer, i col·laborarà en el seu periòdic Der Sozialist. Amb Erich Mühsam crearà el grup TAT i trencarà amb Landauer, que havia criticat la seva obra sobre l'amor lliure. Va estar molt lligada durant aquests anys a l'anarquista Filareto Kavernido. En 1912 va ser condemnada a tres mesos de presó i novament en 1915 a un any de presó per propaganda neomaltusiana i per ajudar a l'avortament. Amb son nou company Hans Brunner va participar en experiències comunals a la zona de Zuric i a Minusio, a prop de la Baronata. Va fundar el«Comitè per la protecció dels orfes de guerra». Durant els anys 50 va lluitar contra la prohibició de les armes nuclears i en 1959 va organitzar unaàmplia campanya pel sufragi femení. Es va divorciar en dues ocasions i va tenir dues filles amb Philippe Faas (Olga i Lisa). Margarethe Faas-Hardeger va morir el 23 de setembre de 1963 a Minusio (Ticino, Suïssa).
***
- Edmond Le Bris: El
20 de febrer de 1890 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista, sindicalista
i
antimilitarista Edmond August Le Bris. Fill d'un pintor del port de
Brest,
treballà d'escrivent administratiu de la Marina a l'Arsenal
(drassanes de
vaixells de guerra) de la ciutat. En els anys 1910 milità en
la Joventut Sindicalista
i en el Cercle Neomaltusià de Brest. Era molt amic de
l'anarquista Paul
Gourmelon. El 10 de novembre de 1911 refusà per motius de
consciència
incorporar-se a la seva caserna del 106 Batalló d'Infanteria
a
Châlons-sur-Marne, actual Châlons-en-Champagne
(Xampanya-Ardenes, França), per
a fer el servei militar. Inscrit en el «Carnet B»
dels antimilitaristes, va ser
detingut el 4 de desembre de 1911. El 26 de desembre va ser jutjat en
consell
de guerra a Nantes (País del Loira, Bretanya) i condemnat a
un any de presó per
insubmissió. En 1912 va ser inscrit en el «Carnet
B» del departament de la
Marne (Xampanya-Ardenes, França) on realitzava el servei
militar. Durant el
Congrés de la Unió Departamental dels Sindicats
de la Confederació General del
Treball (CGT) del Finisterre (Bretanya) celebrat entre el 4 i el 5
d'abril de
1920 a Carhaix-Plouguer (Bretanya), va ser elegit successor de
François
Dravalen en el càrrec de secretari general. El 15 d'octubre
de 1920 va ser
nomenat secretari de la Casa del Poble de Brest i membre del seu
consell
d'administració, que aleshores comptava set anarquistes
entre els 19 membres.
En 1921 representà el Sindicat d'Estibadors del port en el«Comitè
Sacco-Vanzetti». En 1922, durant l'escissió de la
CGT, fou partidari de la
majoria confederal, però el seu nom no figura a partir
d'aquesta data en els
congressos nacionals d'aquest sindicat. L'octubre de 1915 es
casà a Brest. Edmond
Le Bris va morir el 27 de juliol de 1972 a Villiers-le-Bel (Illa de
França,
França).
***
- Enrico Arrigoni: El 20 de febrer de 1894 neix a Pozzuolo Martesana (Llombardia, Itàlia) l'escriptor, dramaturg, periodista i propagandista anarcoindividualista Enrico Arrigoni, també conegut sota diversos pseudònims, com ara Brand, Frank Brand, Harry Arrigoni, Harry Goni o Ciriaco. Sos pares es deien Luigi Arrigoni, sastre d'origen pagès, i Giuseppina Bianchi. Quan tenia nou anys abandonà l'escola i marxà cap a Milà (Llombardia, Itàlia) a la recerca de feina, on va ser contractar com a ajudant en una fleca. Amb 14 anys entrà de torner en una fàbrica de locomotores i ja es declarava anarquista. Durant la tardor de 1909 participà en les manifestacions contra l'execució del pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia. Entrà en contacte amb els cercles anarquistes i milità en un grup de joves anarquistes (Francesco Ghezzi, Ugo Fedeli, Giuseppe Monani, Leda Rafanelli, etc.). En 1910 va ser detingut per primera vegada quan venia periòdics anarquistes durant el concert d'una banda en un parc milanès i tancat durant vuit dies. Quan esclatà la Gran Guerra prengué part en les manifestacions i en els violents enfrontaments amb els partidaris de la intervenció armada. L'abril de 1916 va ser cridat a files, però com era obrer qualificat, va ser destinat a una fàbrica militaritzada, on continua fent propaganda antimilitarista. Després d'haver organitzat una vaga a la seva fàbrica, desertà amb Francesco Ghezzi i passà a Suïssa. A Ginebra entrà en contacte amb el grup editor del periòdic anarquista Le Réveil. El setembre de 1916 va ser detingut durant una manifestació contra la guerra; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó. Gràcies a una vaga de fam i a una campanya de suport portada a terme per Luigi Bertoni pogué evitar ser expulsat del país. El novembre d'aquell any va ser alliberat juntament amb altres companys (Dario Fieramonte, Emilio Emidio Leonardi i Fedrico Ustori) i el 2 de setembre de 1916 va ser expulsat del cantó de Ginebra. Després treballà a La Chaux-de-Fonds; a Lucerna, de torner en una fàbrica sota estricta supervisió policíaca; i a Zuric, com a operari en una fàbrica. A finals de 1917 participà en una nova manifestació contra la guerra i el febrer de 1918, per evitar ser internat com la resta de desertors estrangers, marxà cap als Països Baixos, però va ser detingut quan viatjava amb tren a prop de Karlsruhe (Baden-Wurtemberg, Alemanya) i tancat algunes setmanes. Després treballà com a torner en una fàbrica a la zona de la Selva Negra i en un gest antibel·licista sabotejà la maquinària; detingut, va ser empresonat a Karlsruhe acusat de sabotatge en temps de guerra; s'enfrontava a la pena capital, però gràcies a una vaga de fam aconseguí el seu alliberament per manca de proves. Després treballà a Karlsruhe i a Frankfurt, on romangué fins al final de la guerra treballant en un torn. Més tard s'instal·là a Berlín, on sobrevisqué tocant el violí i venent el periòdic revolucionari Die Rote Fahne pels carrers. El gener de 1919 participà en la revolució espartaquista i especialment en la ocupació del local del periòdic Vorwaerts. El juny de 1919, durant el procés a Suïssa de l'anomenat«Afer de les bombes de Zuric», fou jutjat en rebel·lia, però va ser absolt. Després de la caiguda del moviment revolucionari dels Consells a Alemanya, aconseguí escapar de la repressió i, per poder sortir d'Alemanya, marxà, amb Mario Montovani, com a presoner de guerra repatriat cap a la Rússia bolxevic. Després de tres mesos per Moscou sense documents, ambdós van ser detinguts per les autoritats bolxevics acusats d'«espionatge» i només gràcies a la intervenció d'Angelica Balabanov, secretària del Komintern que havia viscut a Suïssa, van ser alliberats. Balabanov els envià, fingint ser presoners de guerra hongaresos repatriats a Hongria, com a correus a Itàlia amb documents del Komintern. A Budapest assistí a la revolució soviètica hongaresa promoguda per Béla Kun, amb qui s'entrevistà. Pogué reprendre la seva militància a Itàlia sota el nom de Frank Brand–Brand és un personatge fictici d'una de les obres teatrals d'Henrik Ibsen. Fou detingut en diverses ocasions i condemnat a mesos de presó amb pròrrogues. Fugint de la policia, marxà a Berlín, on es guanyà la vida fent classes d'italià a l'Academia Berlitz i s'entrevistà amb Rudolf Rocker; a París, on es reuní amb E. Armand; i finalment a Espanya, on s'introduí en els cercles llibertaris i es lligà sentimentalment amb María Rascón, militant anarquista que sempre considerà la dona de la seva vida. A Barcelona treballà en una fàbrica, però tingué problemes amb la policia i el van ficar de polissó en un vaixell amb destinació a l'Argentina. A Buenos Aires durant any i mig treballà d'operari en una fàbrica i de fuster; durant cinc mesos compartí domicili amb Diego Abad de Santillan i Kurt Wilckens. En 1922 passà a Mèxic i creuà el riu Grande a peu i entrà als Estats Units, però fou detingut, empresonat set mesos i l'octubre de 1922 expulsat cap a Itàlia per immigrant il·legal. A Itàlia encara estava subjecte a una condemna de 17 anys, així que embarcà a Palerm i arribà a Roma, on Errico Malatesta el va ajudar a passar a França. Després d'un any a París, en 1924 marxà cap a Cuba, on col·laborà en la premsa anarquista de l'illa. Mesos després arribà als EUA i, després d'un temps a Nova Orleans (Louisiana, EUA), s'establí a Nova York (Nova York, EUA) amb sa companya María Rascón, on visqué il·legalment fins al 1928 treballant en diferents oficis (torner, operari de fàbrica, pintor de parets, paleta, etc.). Milità en grups anarquistes de llengua italiana («Circolo Volontà» de Brooklyn i el «Circolo Operario di Cultura Sociale»), espanyola (grup editor de Cultura Obrera) i anglesa («Road to Freedom Groups»). En aquests anys col·laborà en diferents publicacions anarquistes, com ara L'Adunata dei Refrattari, Challenge, Cultura Obrera, Intesa Libertaria, The Road to Freedom, etc. Entre l'abril de 1928 i el gener de 1932 edità a Nova York 11 números de la revista anarcoindividualista«eclèctica» Eresia di oggi e di domani. També col·laborà en el periòdic de Carlo Tresca Il Martello i en la publicació de The Ego and His Own, edició nord-americana de Der Einzige und sein Eigentum de Max Stirner, la coberta de la qual fou dibuixada per Fermin Rocker. En 1930 sa companya María Rascón morí d'una pneumònia, fet que el deixà desconsolat. En 1937 viatjà a Catalunya per ser testimoni de la revolució que s'estava gestant i assistí als«Fets de Maig»; detingut per la reacció comunista, va ser tancat a la presó Model de Barcelona i pogué salvar la vida gràcies a la intervenció d'Emma Goldman, Augustin Souchy, Abe Bluestein i el consol nord-americà. Després d'alguns mesos a Barcelona retornà definitivament als Estats Units. En 1937 el «Libertarian Book Club» (LBC, Club del Llibre Llibertari) edità el seu text autobiogràfic Freedom. My dream, que es reedità en 1986 i en 2012. Després de la II Guerra Mundial continuà definint-se com a anarcoindividualista. Fou membre del LBC de Nova York, al qual llegà les seves col·leccions discogràfiques d'òpera i els seus llibres. El 5 de maig de 1978 impartí una conferència sobre Max Stirner a la New York Freespace Alternate University. En 1982 el seu testimoni va ser recollit en el documental Anarchism in America, d'Steven Fischler i Joel Sucher. Publicà diverses obres, com ara Las Multitudes. Drama social en tres actos (1931, amb María Rascón), Il cane militare dell'ottocento (1973), Zuluito il mini-missionario. Ovvero. Storia di un'incauta predicazione biblico-evangelista tra gli animali della giungla (1973), Le gioie degli scimuniti. Ovvero. Il divertimento dei trogloditi. Dramma in tre atti (1966), Minus One (1975), That character called God (1975), The totalitarian nightmare (1975), The lunacy of the Superman (1977), L'incubo totalitario (1978), Avventure nel paese dei monoliti oppure. Il paese dove la libertà fu sepolta (1980), i Adventures in the country of the monoliths, or The country where liberty has been buried (1981), La follia del superuomo, ed altri drammi e commedie (198?), entre d'altres, i col·laborà en la revista anarquista Controcorrente, d'Aldino Felicani. Enrico Arrigoni va morir el 7 de desembre de 1986 al seu apartament del barri de Manhattan de Nova York (Nova York, EUA) i fou incinerat l'11 de desembre. En 1995 Pau Avrich publicà una entrevista seva realitzada en 1972 en el llibre Anarchist voices. An oral history of anarchism in America.
***
- Giuseppe Bifolchi:
El 20 de febrer de
1895 neix a Balsorano (Abruços, Itàlia)
l'anarquista i resistent antifeixista
Giuseppe Bifolchi, conegut com Luigi Viola.
Fill d'una família pagesa, en 1913 s'enrolà
voluntari en l'exèrcit i lluità en
la campanya de Líbia com a sotsoficial. Entre 1915 i 1918
participà en la Gran
Guerra i a començament de 1920 es llicencià amb
el grau d'oficial. En acabar la
guerra s'adherí al corrent anarcoindividualista i
posteriorment passà a militar
en l'anarcocomunisme. El maig de 1920, fugint dels escamots feixistes,
marxà
cap a França, amb una aturada a Corticella (Bolonya,
Emília-Romanya, Itàlia) per
visitar Luigi Fabbri. Participà en el únic
número del periòdic italià L'Agitazione a favore di Castagna e Bonomini,
que sortí el 15 de desembre de 1924 a París
(França), per fer costat els
companys Mario Castagna i Ernesto Bonomini acusats d'haver donat mort
dos
feixistes, que estaven amenaçats d'expulsió i que
finalment van ser condemnats
a set i a vuit anys de presó. Entre el 5 i el 6 de setembre
de 1925 participà
en el Congrés de la Unió Sindical Italiana (USI)
que se celebrà a París i fou
un dels atiadors de la reconstrucció de la Unió
Anarquista Italiana (UAI) a
França. En 1927 treballà com a obrer en una
fàbrica de ciment i visqué al
carrer Rebeval del XIX Districte de París amb sa companya
Argentina Gantelli. També
en 1927 participà en la creació de la Plataforma
Organitzativa dels Comunistes
Llibertaris («Plataforma Arshinov»), fundada per
anarquistes russos exiliats i
que s'enfrontava estratègicament amb el grup editor de Pensiero e Volontà (Camillo
Berneri, Luigi Fabbri, Ugo Fedeli,
etc.). En aquesta època, sota els pseudònims de V i Luigi Viola,
col·laborà en diverses publicacions anarquistes,
com ara Le Libertarire, Fede! i La
Tempra, i fou un dels fundadors de la
Secció Italiana de la Federació Internacional
Comunista-Anarquista (FICA). El 7
d'agost de 1927 participà al bosc de Vincennes en la
manifestació del Comitè
Internacional de Defensa Anarquista a favor dels militants
italoamericans
Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El setembre d'aquell any li fou
decretada
l'expulsió i s'establí a Brussel·les
(Bèlgica), encara que retornà
clandestinament a França en diverses ocasions. Entre 1928 i
1929 col·laborà en
el periòdic nord-americà Germinal
i entre
1929 i 1931 fundà i dirigí a
Brussel·les el periòdic mensual anarquista
italià Bandiera Nera. En
aquests anys
col·laborà en la publicació
francoitaliana Il
Risveglio Anarchico, que es publicava des de 1900 a Ginebra
(Ginebra,
Suïssa) per Luigi Bertoni, i en la revista mensual de Lugano Vogliamo (1929-1931). El juliol de 1936,
amb diversos companys (Camillo Berneri, Michele Centrone, Mario
Girotti, Vincenzo
Perrone, Ernesto Bonomini i Enzo Fantozzi), formà part del
primer grup
d'italians que arribà a Perpinyà per passar a la
Península i lluitar contra el
feixisme. A Barcelona (Catalunya) fou un dels fundadors de la
Secció Italiana
de la «Columna Ascaso» i instruí
milicians a la Caserna Bakunin de Pedralbes. El
28 d'agost de 1936 fou responsable d'un grup de milicians que
lluità a la
Batalla del Monte Pelado, al
front d'Aragó, entre Osca i Almudébar
(Aragó, Espanya).
Després va ser nomenat responsable militar de la«Columna Rosselli», destinada
al front d'Osca i el novembre de 1936, durant l'atac sobre
Almudébar, fou
responsable de l'ala dreta de l'ofensiva. El 6 de desembre de 1936
Carlo
Rosselli dimití i passà a comandar la columna.
L'abril de 1937 va ser nomenat
comandant del XIX Regiment de la 126 Brigada Mixta de
l'Exèrcit Popular de la
II República espanyola, de la qual depenia el
Batalló Italià (antiga Secció Italiana
de la «Columna Ascaso»), sota el comandament
d'Antonio Cieri, però ambdós
renunciaren al càrrec ja que es mostraren contraris a la
militarització de les
milícies. Durant els «Fets de Maig» de
1937, fou membre de la Secció Italiana
del Comitè de Defensa de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i el juny
d'aquell retornà a París. El setembre de 1937 va
ser detingut, amb Luigi
Evangelista, a Perpinyà (Rosselló, Catalunya
Nord), quan volia creuar la
frontera francoespanyola amb un camió carregat de roba i
aliments. Reclòs al
camp de concentració de Vernet, aconseguí fugir.
A començaments de 1938
s'instal·là de bell nou a Brussel·les,
on, gràcies a nombrosos passaports de
companys morts durant la guerra d'Espanya i verges de la
República espanyola,
ajudà molts anarquistes a fugir cap a Amèrica del
Sud amb les seves identitats.
El 10 de maig de 1940 va ser detingut per la policia belga per
enviar-lo a
França; a prop de l'estació
ferroviària de Ath (Hainaut, Valònia) el tren on
viatjava patí el bombardeig de l'aviació alemanya
i va ser ferit a l'espatlla
dreta per la metralla. Després de passar 10 dies a
l'hospital d'Ath, va ser
enviat a Brussel·les on es guarí a casa seva amb
serveis de l'hospital
d'Ixelles. El 25 de novembre de 1940 va ser detingut per la policia
nazi i el
16 de desembre extradit a la Itàlia feixista. El 28 de gener
de 1941 va ser
jutjat pel Tribunal de l'Aquila i condemnat a tres anys de confinament
per«combatent antifranquista a Espanya».
Després d'un temps a
l'illa de Ponça, el 8 de febrer de
1941 va ser traslladat a l'illa de Ventotene. El 25 de
juliol de 1943 va
ser enviat per ordre del govern de Pietro Badoglio al camp de
concentració de
Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia), on a finals d'agost
aconseguí escapar.
Retornà a Balsorano, on s'integrà en la guerrilla
partisana de la Resistència,
establint contactes amb oficials anglesos per a la presa de Cassino.
Després de
la II Guerra Mundial va ser durant un temps «alcalde de
l'Alliberament» de
Balsorano i organitzà una cooperativa anarquista on
s'imprimia la premsa
llibertària d'aleshores (Umanità
Nova,L'Adunata dei Refrattari, L'Internazionale, etc.). En 1970
emigrà
als Estats Units, on romangué a prop de set anys. Durant els
anys setanta col·laborà
en l'editorial «Antistato» de Cesena i
participà en edicions de llibres editats
per una impremta de Sora. En 1971 publicà el llibret Spartaco. La rivolta che dura, del qual
en 2013 James Fantauzzi
realitzà un còmic sota el títol Spartacus.
L'eroe della libertà. Giuseppe Bifolchi va morir
el 16 de març de 1978 a
l'hospital d'Avezzano (Abruços, Itàlia). A
Balsorano existeix un col·legi
públic que porta el seu nom.
***
- Ante Ciliga: El 20 de febrer de 1898 neix a Segotici, a la península d'Ístria, actualment Croàcia, el dissident estalinista i pensador llibertari Ante Ciliga, també anomenat Anton Ciliga. Estudia filosofia i després de la Primera Guerra Mundial s'adhereix al Partit socialista croat. Més tard s'entusiasma amb la Revolució russa i s'adhereix al Partit comunista iugoslau en 1920. Continua en l'exili els seus estudis de filosofia i d'història, i participa en la creació de la Federació Internacional d'Estudiants Marxistes, obtenint finalment un doctorat en Història en la universitat de Zagreb. Després de la repressió de Kronstadt, comença a veure l'autèntica realitat soviètica. Expulsat de Iugoslàvia en 1925, marxa a Moscou per ensenyar. A la capital soviètica prendrà consciència del règim estalinista i comença a participar en un grup clandestí llibertari qualificat de trotskista per les autoritats. El 21 de maig de 1930 és detingut per la policia política soviètica i empresonat sota règim d'incomunicació i en 1933 és deportat a Sibèria. En desembre de 1935 és finalment expulsat de l'URSS, marxant a París. Entre 1936 i 1937 escriu el llibre Au Pays du grad mensonge --titulat Dix ans au pays du mensonge déconcertant en la seva versió definitiva--, una de les grans denúncies de l'estalinisme, publicat en 1938, on descriurà totes les seves experiències a l'URSS, que definirà com «capitalisme d'Estat». Més tard, durant la Segona Guerra Mundial serà de bell nou internat en un camp de concentració, a Jasenovac (Croàcia), d'on fugirà a peu. Persona profundament optimista, va continuar el combat fins a edat molt avançada, essent testimoni un cop més d'un conflicte balcànic durant els anys noranta del segle XX. Ante Ciliga va morir el 21 d'octubre de 1992 a Zagreb (Croàcia). A més del citat llibre és autor de Crise d'Etat dans la Yougoslavie de Tito (1974), L'insurrection de Cronstadt et la destinée de la Révolution russe (1983) i Où va-tu Europe?, Après la Russie (1936-1990), entre d'altres. En 1996 l'historiador Philippe Bourrinet li va dedicar una biografia, Ante Ciliga (1898-1992). Nazionalisme e comunisme in Jugoslavia.
***
- Alfons Miguel
Martorell: El 20 de febrer de 1902 neix a Barcelona
(Catalunya) l'activista i
propagandista anarquista Alfons Miguel Martorell. Sos pares es deien
Ramon
Miguel i Magdalena Martorell. Es guanyava la vida com a fuster ebenista
i ben
aviant entrà a formar part del moviment anarquista.
Destacà en els seus grups
d'acció i va ser detingut per primera vegada quan tenia 16
anys. En 1920 va ser
nomenat secretari de la Federació de Grups Anarquistes de
Barcelona. La policia
li atribuí l'atemptat contra el forner i pistoler del
Sindicat Lliure Pere
Torrens Capdevila realitzat el 12 de maig de 1920. El 3 d'abril de 1922
va ser
jutjat, amb Enrique Santiago Agar, per aquest delicte i
ambdós van ser absolts.
Després va ser reclamat per pròfug per les
autoritats militars i enviat a un
regiment d'Artilleria a Ceuta, però desertà
ràpidament. En 1923 va ser admès en
el grup d'acció anarquista barceloní«Los Solidarios» (Juan García Oliver,
Francisco Ascaso, Aurelio Fernández, Gregorio Suberviela,
Antonio del Toto,
Rafael Torres Escartín, Eusebio Brau, Buenaventura Durruti,
etc.). L'agost de
1923 va ser detingut a Barcelona i acusat de l'assassinat, el 7 de maig
d'aquell any, de l'inspector Juan Escartín Lartigas, un dels
agents de
confiança del cap de policia Miguel Arlegui. En 1924, amb la
mort de Gregorio
Suberviola Baigorri i Marcelino del Campo, va ser nominat membre del
Comitè
Revolucionari Anarquista. Aquest mateix any va ser empresonat a Burgos
(Castella, Espanya) i a Barcelona i el fiscal li demanà la
pena de mort per
l'assassinat d'Escartín, però en el judici
celebrat el 20 i 21 de novembre de
1924 va ser, sorprenentment, absolt per manca de proves. Durant aquest
empresonament col·laborà en La
Revista
Blanca. Un cop alliberat, s'exilià a
França. El juny de 1925 fou escollit,
en una reunió de grups anarquistes celebrada a
Lió (Arpitània), per a formar
part d'un Comitè Anarquista Revolucionari que s'havia de
constituir a París. En
1926, a la capital francesa, treballà d'ebenista,
freqüentà les tertúlies
d'exiliats espanyols i participà en diverses conspiracions
contra la dictadura
de Primo de Rivera que encapçalà
l'Aliança Revolucionària, formada per membres
de «Los Solidarios» (Joan García
Oliver), i en plans subversius amb Francesc
Macià Llussà. Amb la proclamació de la
II República espanyola retornà a la
Península i s'instal·là a Barcelona,
on milità en el Sindicat de la Fusta de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En estret contacte
amb membres de «Los
Solidarios» (Joan García Oliver, Miguel
García Vivancos i Gregorio Jover Cortés),
realitzà amb ells tasques propagandístiques. El
14 de juny de 1931 havia d'intervenir
en un míting a Girona amb Buenaventura Durruti, aleshores
vicepresident del
Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona, i ambdós
van ser detinguts i l'acte
prohibit. Durant el 1932 intervingué en diferents
mítings i conferències
(Tremp, Sant Boi de Llobregat, Ripoll, Martorell, etc.). Quan es
creà el grup
d'acció «Nosotros», amb antics membres
de «Los Solidarios», es mantingué al
marge perquè desaprovà l'estil i les maneres de
Durruti. El 19 de juliol de
1936, participà en els combats als carrers barcelonins
contra els aixecats
feixistes. L'agost de 1936, amb altres companys del Sindicat Fabril
confederal
i dels comitès de defensa del Clot i del Poblenou,
arranjà dos camions que
marxaren a València per participar en l'assalt a les
casernes on la tropa
encara estava aquarterada; també s'encarregà
d'organitzar les columnes
confederals. Després, a Barcelona, treballà per
al Comitè de Milícies Antifeixistes,
i especialment com a auxiliar de García Oliver, el qual el
va nomenar delegat
especial, amb Dionís Eroles Batlle, del Comitè
Regional de Catalunya de la CNT
en el Comitè Central dels Consells d'Obrers i de Soldats.
Aquest comitè va ser
creat com a una mena de sindicat mixt de guàrdies civils,
carrabiners i
guàrdies de seguretat amb la finalitat de netejar aquests
cossos d'elements
feixistes i filocomunistes. El novembre de 1936, després de
la creació del
govern de Francisco Largo Caballero amb participació de
quatre ministres
anarquistes, acompanyà García Oliver a Albacete
(Castella, Espanya) per
aconseguir el suport de Diego Martínez Barrio, president de
les Corts
espanyoles i cap de l'organització de les Brigades
Internacionals, als plans
del nou ministre de Justícia que tractava d'impulsar un
Consell Superior de
Guerra. En aquesta època la seva artritis
deformatòria s'aguditzà i el va impossibilitar
a exercir la seva feina d'ebenista, fet que el va deixar
força deprimit. El
juliol de 1937 va ser delegat del grup «Convicción
y Firmeza» en el Ple
Regional de Catalunya de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), on s'adscrigué
en el sector més radical. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
després s'exilià a Mèxic. Al
país asteca dirigí en 1942 el periòdicSolidaridad Obrera, del sector
escindit.És autor de diverses obres, com ara L'Espagne,
sa prochaine révolution (1930), Palabras
de un soldado (1932, capítol «Todo el
poder a los sindicatos») i La
guerra de España ante la situación de
Europa. Conferencia pronunciada el 15 d'abril de 1937 (1937).
***
- Eleuterio Blasco Ferrer: El 20 de febrer de 1907 neix a Foz de Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'artista anarquista Eleuterio Blasco Ferrer. Fill d'una família nombrosa força humil; son pare, Joaquín Blasco Sancho (El Perdido), era terrissaire i sa mare es deia Lucía Ferrer Andreu. Ja de petit ajudà sa família amb la venda ambulant de quincalleria i d'objectes d'olleria arreu els pobles aragonesos, a més d'afegir alguns diners com a cantant de cançons populars. D'infant ja es va veure atret pel dibuix i per l'escultura. Quan tenia 17 anys fugí a Saragossa, però fou retornat amb sa família a la força. En 1926 emigrà a Barcelona, on va fer nombroses feines (pintor, emblanquinador, etc.) i estudià les nits a l'Acadèmia Martínez. Entre 1926 i 1928 estudià a l'Escola d'Arts Aplicades i d'Oficis Artístics de la Llotja de Barcelona, on conegué el dibuixant anarquista Ángel Lescarboura Santos (Les), però el seu tarannà àcrata no s'adaptà bé a les regles de l'acadèmia. En 1928 marxà a Madrid a complir el servei militar, ingressant en el Cos d'Enginyers i essent destinat al Cos de Ferrocarrils madrileny fins al 1929. Entre el 13 i el 27 de setembre de 1930 participà en la seva primera exposició col·lectiva a la sala d'exposicions del carrer Petritxol de Barcelona, que fou ben rebuda per la crítica. Més tard seguiren altres exposicions: a la Sala Parés de Barcelona (1931), al Saló d'Artistes Independents de Barcelona (1931), a les Galeries Laietanes de Barcelona (1933), exposició per als obrers anarquistes de l'«Agrupació Faros» de Barcelona (1933), al Casino del Círculo Turolense (1933) i, novament, a les Galeries Laietanes de Barcelona (1934). Durant els anys republicans col·laborà amb il·lustracions en la premsa anarquista i compartí taller amb Trepat i José Clavero. En 1935 formà part de la comissió d'organització del Saló d'Artistes Aragonesos al Centre Obrer Aragonès i també en va fer el cartell. En 1936 participà en el «Primer Saló de l'Associació d'Artistes Independents. Quan esclatà la guerra, d'antuvi va fer de dibuixant cartògraf i després va entrar a formar part de la Milícia de la Cultura enquadrat en al 26 Divisió (abans de la militarització Columna Durruti) i sempre va estar en el punt de mira dels comunistes. Quan el conflicte bèl·lic arribava al seu final, el 10 de febrer de 1939 passà els Pirineus i fou internat als camps de concentració de Le Vernet i de Setfonts, que abandonà en 1940 per treballar en una fàbrica d'explosius a Bordeus. En 1941 visqué a Marsella, amb l'escriptor i periodista anarquista Benigno Bejarano Domínguez i el pintor Antonio Casanovas. En 1942, amb el suport del pintor belga Van Monfort, va aconseguir fer la seva primera exposició individual a la Galeria Berri de París amb escultures i pintures, però la Gestapo el va obligar a retornar a Bordeus. Quan va acabar la II Guerra Mundial s'establí a París, on es va relacionar amb Beltran-Massès, Max Ernst, Luis Buñuel, Pablo Picasso, Margarita Nelken, Pedro Flores i Celso Lagar, entre d'altres. Entre febrer i març de 1947 participà en la gran exposició artística organitzada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a Tolosa de Llenguadoc i a París. A París passà grans dificultats per arribar a ser un artista reconegut i exposar en diverses galeries, com ara la Bosc (1948) i la Jean Lambert (1950). També va realitzar exposicions a altres ciutats europees i nord-americanes, com ara l'Haia, Amsterdam, Marsella, Nimes o Nova York. En 1955 va realitzar la seva primera exposició a la Península després de la guerra, a la Sala Argos de Barcelona. En 1984 s'instal·là a Barcelona, on destacà com a ceramista, escultor i pintor de prestigi. El seu estil és una barreja entre realisme, expressionisme, surrealisme, impressionisme, ingenuïtat i primitivisme, i tot marcat per una clara tendència social, amiga del món obrer i enemiga del poder, de caràcter obac i accentuat dramatisme. Col·laborà en Anarkia, Orto (publicà sobre tot poesies de caràcter social), Tiempos Nuevos i Tierra y Libertad, entre d'altres. Entre les seves escultures destaquen El calvario negro, Pau Casals, El niño abandonado, El forjador de arte, La mujer de la rosa, El héroe, Maternidad,Guitarrista ciego, Los últimos suspiros de Don Quijote; i entre les seves pintures Paraíso del Maestrazgo,Maternidad, La muchacha del pájaro, La ofrenda,Las abuelas y el niño, etc. Eleuterio Blasco Ferrer va morir el 28 de juliol de 1993 a la Residència de la Tercera Edad d'Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya), on havia viscut els dos últims mesos de sa vida, i fou enterrat a Molinos (Terol), poble natal de sa mare i amb el qual va tenir molta relació. Una part de la seva obra es troba exposada a la Sala del Museu de Molinos, però el gruix es troba escampat arreu de museus de tot el món (París, Bordeus, Marsella, Filadèlfia, Dallas, Nova York o Buenos Aires).
Defuncions
- Jules Durand:
El 20 de febrer de 1926 mor
a Sotteville-lès-Rouen (Alta Normandia, França)
l'anarquista i sindicalista revolucionari Jules
Gustave Durand. Havia nascut el 6 de setembre de 1880 a Le
Havre (Alta Normandia, França). L'agost de 1910, essent
secretari del sindicat dels
carboners de Le Havre, va ser el promotor d'una vaga indefinida. Per
anul·lar
la pressió sindical es va orquestrar una
maquinació politicojudicial arran de la
qual fou acusat d'haver votat l'assassinat d'un esquirol en una
reunió del
sindicat, esquirol que després va morir en una baralla. La
corrupció de
testimonis i una campanya ignominiosa de la premsa local
portarà la seva
condemna de mort el 25 de novembre de 1910, malgrat els
esforços dels advocats,
entre ells René Coty, futur president de la
República. Però el 28 de novembre,
en solidaritat i per lluitar contra la injustícia, es
declara la vaga general a
Le Havre, escampant-se al sector internacionals als molls
anglès i americà.
Després d'una protesta general, engegada per la Lliga dels
Drets de l'Home, el
15 de febrer de 1911 és alliberat. Malauradament, Jules
Durant, després de
passar 40 dies amb camisa de força, va enfollir, acabant sa
vida en un asil de
Rouen. La revisió del seu procés, el 15 de juny
de 1918, el va declarar
totalment innocent. Armand Salacrou farà una obra teatral, Boulevard
Durand sobre el personatge.
***
- Dimitar Balkhov: El 20 de febrer de 1932 mor de tuberculosi al sanatori de Baiona (Iparralde, País Basc) el militant i guerriller anarquista Dimitar Balkhov, també conegut com Georges Gaidarov. Havia nascut el 14 de setembre de 1902 a Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària). Actiu militant de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), va ser membre del Comitè d'Acció Revolucionària arran de la insurrecció de juny de 1923. Quan va fracassar el moviment revolucionari es va amagar amb son germà Dontcho i sa companya Nadedja Popova, germana del militant llibertari Georges Popov. Durant els anys 1924 i 1925 va atemptar de mort contra membres de l'exèrcit que sembraven el terror a la zona de Kilifarevo. Entre maig i juny de 1925 va actuar al sud de Bulgària amb una partida de guerrillers comandada per Gueorgui Sheitanov mentre que una part del grup dirigida per Mosko Rachev va guanyar la regió de Gorna-Orehovitsa i de Liakovets. A finals de l'estiu de 1925 Balkhov es va refugiar a Iugoslàvia, on es va ajuntar amb un important grup d'una quarantena de militants anarquistes instal·lats a Veliki Beckereck, on tots treballaven en la descàrrega de carbó a l'estació ferroviària. Durant la tardor de 1927 el grup va decidir reemigrar a l'oest, especialment a França. Balkhov va ser dels primers en arribar clandestinament aÀustria i després a França, instal·lant-se a Tolosa de Llenguadoc sota el nom de Georges Gaidarov. Després d'aprendre una mica el francès, va trobar feina de fuster, però la tuberculosi el minarà aviat.
***
- Jaume Binimelis
Rotger: El 20 de febrer de 1956 mor a Santa Coloma de
Gramenet (Barcelonès,
Catalunya) el militant anarcosindicalista, i després
republicà, Jaume Binimelis
Rotger. Havia nascut el 10 de desembre de 1887 a Palma (Mallorca, Illes
Balears).
Després de passar la seva adolescència a
l'Argentina, on sos pares havien
emigrat, sa família retornà a Mallorca a
començament del segle XX. Entre 1907 i
1912 va ser el servei militar i després treballà
de pescador. Posteriorment
s'instal·là a Barcelona (Catalunya) on en 1915
trobà feina com a cap de
personal d'una fàbrica de begudes. Instal·lat a
Santa Coloma de Gramenet
(Barcelonès, Catalunya), milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Participà activament en les lluites obreres i durant la
dictadura de Primo de
Rivera s'encarregà especialment de guardar les armes dels
grups d'acció
confederals. En 1931, quan la proclamació de la II
República espanyola, va ser
nomenat president del Centre Republicà d'Esquerra
Republicana de Catalunya
(ERC) de Santa Coloma de Gramenet. Durant la guerra civil va ser
comandant
d'Artilleria de l'Exèrcit republicà. El febrer de
1939, quan el triomf
franquista era un fet, creuà els Pirineus i
intentà sense èxit retrobar sa
família. Aleshores retornà a la
Península. Detingut, va ser jutjat, condemnat a
mort i internat a Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya). La
pena de mort va ser
commutada per una de 12 anys de presó. Molt malalt, en 1956
va ser posat en
llibertat condicional, assignant-li la residència a
Mallorca. Autoritzat a
deixar l'illa, Jaume Binimelis Rotger va morir el 20 de febrer de 1956
a Santa
Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). Aquest mateix
dia, el símbol de
Falange va ser pintat als murs de casa seva. Son fill, Gabriel
Binimelis
Castell, militant de la CNT i exiliat a França, no
pogué assistir al seu
enterrament celebrat a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Sa
companya, Maria
Castell Guarros, morí l'octubre de 1974.
Jaume Binimelis Rotger (1887-1956)
---