El rei va nu. Les quaranta, cantades.

          El rei va nu. Les quaranta, cantades.

    El rei va nu, dit en el sentit  quan proclamar la veritat no és fruit d'una particular investigació sinó de la voluntat de revolta contra la tirania.   

    L'imperi ianqui mou guerra a tots aquells  que s'oposen al seu imperialisme. Mou guerra contra països, contra tota mena d'organitzacions i contra persones individuals (contra tot déu).

    L'Imperi ho fia tot al seu poder militar. Com es sabut, el seu pressupost de defensa (o sigui, de guerra) es més gran que la suma dels pressupostos de defensa de les deu potències militars que estan al seu darrere.

    L'Imperi també mou guerra  en termes no estrictament militars: es manté en estat de guerra ideològica universal, fa un continu exercici de sancions als països independents i promou tot de cops d'Estat (revolucions taronja, en especial) contra els règims que s'oposen al seu dictak. 

   Els Estats europeus (de la Unió Europea) són vassalls  de l'Imperi. Estan impedits de desplegar una política exterior pròpia.

    Els 40.000 experts i els 40.000 economistes proclamen les excel·lències del sistema imperial. Les setze agències d'intel·ligència de l'Imperi, tan greixades que van, no deixen d'atendre cap qüestió d'interès mundial; tan és així, que fins i tot  s'ocuparen de que el  President (el de les execucions de persones efectuades per mitjà de ''drones'') fos declarat premi Nobel de la Pau. 

    Per descomptat, els mitjans de comunicació ''occidentals'' fan campanya permanent per a difondre la bonesa dels plans imperials oficials.

     Per descomptat, els periodistes d'aquests mitjans veuen (amb els seus ullots) els actes criminals de l'Imperi, però la seva feina no és escatir la veritat, sinó amagar-la.

    Proclamen la llibertat de premsa, però saben que és la llibertat de les Corporacions capitalistes de tenir a les seves mans els mitjans de comunicació.

    Fins aquí els enunciats precedents són prou coneguts. Venen a ser un preàmbul al planteig de la qüestió central:  Si, amb l'esfondrament de l'URSS, els Estats Units va restar com a única gran potència mundial, a què treu cap mantenir uns  pressupostos militars com si continuessin enfrontats a la Unió Soviètica?

      Certament, les grans corporacions de les indústries de guerra dels EUA disposen del lobby més influent a la política de Washington; però la influència del lobby industrial no explica la falsa carrera d'armaments que manté el govern. S'ha de suposar que el lobby industrial igualment quedaria satisfet si en lloc d'armament fabriqués naus espacials o vaixells de luxe, posem.

     Per a amenaçar a països  com l'Iran, Corea del Nord o Sèrbia (Recordem que l'aviació nord-americana va bombardejar Belgrad al 1991 per tal de posar a ratlla al govern serbi), no cal tanta despesa militar. 

     Tesi: Washington manté l'exorbitant despesa militar com a últim recurs per a fer sostenible l'economia nord-americana.

   Vegem com va la cosa.

   Des dels anys 70, els Estats Units va començar a patir el declivi industrial (Ho explico al meu post  Els EUA i el Regne Unit es desindustrialitzen 2. L'estratègia suprema.). Actualment, el PIB nord-americà prové del sector terciari; la gran indústria ha quedat concentrada a l'àrea de la producció militar (els Estats Units encapçalen el rànquing dels països exportadors d'armament, seguit ben de prop de Rússia).

   Per altra banda, enguany la Xina ha esdevingut la primera economia mundial (Els mitjans capitalistes  la denominaven economia emergent. Quina gràcia!).

    Els mitjans de les Corporacions no s'aturen mai de proclamar que l'economia de lliure mercat (la  capitalista) és insubstituïble per a crear riquesa i llibertat  (Proclama que també feia el president dels Estats Units, En  Barack Obama, al discurs de la seva investidura).

    Però, fent una valoració pragmàtica, atenint-nos a les dades estadístiques, es pot constatar fàcilment que, des dels anys 70, els EUA han seguit un procés de desindustrialització, mentre que la Xina iniciava el seu extraordinari desplegament.

   S'ha de saber: A principis del segle XX,  la Xina va esdevenir la primera potència industrial del món.

     S'ha de saber: Als darrers 50 anys, els EUA han seguit un procés de creixent desigualtat social. Actualment, allà hi ha uns cinquanta milions de pobres.

      Atenint-nos a la realitat, la veritat seria dir que el capitalisme provoca l'empobriment de les amples masses treballadores, i que la desigualtat social fa befa de la llibertat. La veritat seria dir que el capitalisme provoca un nou esclavatge no declarat.

         Vists aquests esquemes que ja eren coneguts, vegem el nou plantejament.

       Washington, a  partir dels anys 90, veient que era incapaç de frenar l'ascens dels BRICS,  va desplegar una estratègia de creixent intervenció als assumptes interns de tots els Estats del món (La major part de països van patir el sistema d'espionatge de la NSA). Creixent intervenció que desplegava tot de plans de desestabilització i  d'intervenció militar.

      Tesi: El creixent militarisme de l'Imperi és paral·lel i contrposat a l'avançament del nou cicle de la història on es perfila un món multipolar liderat pels països asiàtics, per la Xina, en particular.

      Washington fa recurs a l'intervencionisme com a estratègia  per a sostenir la seva situació econòmica de  privilegi  i, en especial, per a blindar la seva indústria, la bèl·lica, sobretot.

    I, alhora, intervencionisme amb la intenció de malmetre  l'economia dels competidors o dels països considerats enemics.

      Com a exemple, destaca la intervenció militar a Líbia al 2011. Amb ella, Washington eliminava un règim hostil,  però alhora malmetia les empreses xineses que operaven a Líbia (la Xina era el seu major soci comercial. Al esclatar la guerra, Pequín hagué de rescatar  30.000  obrers de les empreses xineses treballaven allà).

    Allò que s'ha de veure:  Mentre la Xina es fa present a l'Àfrica, l'Àsia i a l'Amèrica llatina impulsant la  creació de grans d'infrastructures, els Estats Units fa oferiments que es concentren en torn de la indústria militar o de les activitats relacionades en plans militars.

    S'ha de saber:  els Estats Units és el líder mundial en producció i exportació d'armament.

      S'ha de veure:  En un món de creixents amenaces de conflicte bèl·lic, la indústria de materials de guerra està en plena expansió.

     S'ha d'entendre:   Una major estabilitat política mundial seria un cop mortal per a la indústria de guerra nord-americana.

       L'intervencionisme  dels Estats Units no ha impedit l'expansió de les economies emergents.   L'OECD preveu que l'Índia serà la tercera economia mundial dins pocs anys (o  la segona, més endavant).

     A principis de segle, la Xina  va esdevenir la primera potència industrial del món. I al 2014 va ser la primera economia mundial.

    Però allò que els mitjans capitalistes procuren amagar és que la Xina iguala o supera als EUA en capacitat científica i tecnològica.  (Podeu veure el tractament del tema al meu post  No n'hi haurà de recuperació. Els cicles històrics són irreversibles.).

    Encara que la Xina manté una política pacifista d'arrel confuciana, aquesta ha coincidit amb una dedicació intensa al desenvolupament de l'alta tecnologia militar de manera que desafia clarament la suposada hegemonia que tenia els EUA.

      S'ha de preveure que, al ritme actual, d'immediat, la Xina superarà els EUA en capacitat científica i tecnològica.

      Passant a una altra qüestió que he tractat al post esmentat.

   El rei va nu: Els 40.000 economistes de les Corporacions no han dit ni diuen que els Estats  europeus més febles econòmicament estan condemnats a la ruïna.

   El rei va nu:  L'establiment del mercat únic europeu ha significat deixar indefenses  les àrees més poc desenvolupades davant les multinacionals (En concret, els països de l'Est i del Sud d'Europa).

      Es pot constatar que la major part del teixit industrial d'Espanya i de Catalunya ha desaparegut als últims trenta anys.  Les indústries locals han tancat o  han sigut substituïdes  per multinacionals.

   L'oligarquia espanyola va pretendre burlar el sistema capitalista. A l'època de l'Aznarat, 1996-2004, i fins al crac del 2008,  l'oligarquia hispana, enduta per la seva mitomania característica, va pretendre la revolució industrial de l'Espanya estricta. El president Aznar sortia a la foto de les Azores al costat d'En Bush i d'En Tony Blair. N'Aznar feia saber al món  que Espanya era la vuitena economia mundial. Era la revolució industrial del totxo. Espanya construïa més edificis que  França i Alemanya juntes.

     Per descomptat, l'estrambòtica revolució del totxo menava a la més absoluta ruïna, encara que no s'hagués produït la crisi mundial.

   Fitxem-nos:   La construcció és l'única gran indústria en la que les empreses no han de competir amb les empreses foranes. És per causa d'aquesta excepcionalitat que els empresaris espanyols centren el seu interès al voltant dels afers immobiliaris, una i altra vegada.  Ells senten horror a la competivitat.

    Tesi: El sistema capitalista neoliberal desplega una estratègia suïcida:  concentra la producció i la distribució en mans d'unes poques empreses de manera que una gran part de la població necessàriament resta desocupada. Desocupació que alhora provoca una crisi de sobreproducció.  I, a més sobreproducció segueix més desocupació. És el ritme infernal del neoliberalisme.

    A la fase actual del neoliberalisme, el procés de concentració capitalista afecta els sectors primari i secundari. Actualment, a l'Estat espanyol,   les multinacionals del comerç estan liquidant milers de petits comerços locals.

    Que quedi clar:  Amb l'actual política neoliberal, és impossible que la Unió Europea surti de la crisi.

   Que quedi clar: La recuperació no és possible.

      El catedràtic d'economia i astròleg, En Santiago Niño Becerra, ho explicita una i altra vegada dient que sobra el factor treball, que l'aplicació de noves tecnologies a la producció  fa minvar el nombre de treballadors dels sectors industrials de renovada tecnologia.

    Vegeu la meva resposta:  El capitalisme neoliberal és autodestructiu.  Els governs dels Estats d'economia neoliberal estan subordinats als governs de les grans empreses multinacionals. Les multinacionals (i els magnats) sempre tenen com a objectiu el benefici econòmic de l'empresa; es desentenen de les necessitats de la població.

   Aclariment:  El cas que les multinacionals exhibeixin  programes d'ajuda social, com pugui ésser la donació d'un hospital, no canvia per res la definició feta sobre el funcionament de les multinacionals i sobre la indefensió de la població respecte al poder de les multinacionals.

   El rei va nu:  Les denominades democràcies  no són democràcies. El demos no té el poder.  Les elits econòmiques tenen el control dels mecanismes de l'Estat. Les amples masses estan indefenses.

    Tesi: Únicament els països els governs dels quals disposen del control del Poder i, per tant, tenen sota control les grans empreses privades, únicament aquests països es poden deslliurar de la pesta neoliberal.