Anarcoefemèrides
del 20 de juliol
Esdeveniments
- Surt La Rebelión: El 20 de juliol de
1902
surt a Montevideo (Uruguai) el primer número de La Rebelión. Periódico
anarquista. Portava la cita clàssica llatinaFrangar non flectar (Em
trencarà,
però no em doblegarà). La periodicitat era
irregular («Apareix quan pot») i el
preu era la voluntat. L'administració la portà
José Aquistapace i a partir del
número 15 (6 de febrer de 1903) figurà com a
director Perfecto Amor i des del
17 (14 de juny de 1903) Mariano Torres. S'hi donava compte de les
notícies
sindicals, de les activitats dels diferents grups anarquistes
(«Caballeros del
Ideal», «Centro Internacinal»,«Cigarreros Libertarios»,«Emancipación Humana»,«Libertad», «Malhechores
Honrados», «Tiempos Nuevos»,«La Verdad», etc.), de la
política internacional, de les efemèrides
històriques, articles contra la
repressió i la Llei de Residència, etc. El
número 4 (25 d'agost de 1902),
número extraordinària sobre el amor lliure a
Montevideo, portà el subtítol«Periódico
Socialista-Anárquico». Molts d'articles anaven
signats amb
pseudònims, però hi trobem articles de H.
Arabalac, Roberto Ardigó, Francisco
C. Aratta, Bacorniz, Joaquín de Barberena, Edmundo F.
Bianchi (Lucrecio Espíndola),
Paulina Bigiogero,
Brescio, Luis Buchner, F. J. Bruzzone, Pedro Carbonell, Roberto de las
Carreras, Juan Casademont, Teresa Claramunt, Juan Claro,
Gerónimo Colombo,
Bernabé Cordero, F. Domínguez Pérez,
Enrique Crosa, Leo Gali, V. García, Alberto
Ghiraldo, José Ingenieros (Hermenio
Simel),
Piotr Kropotkin, Manuel Lago, Irma Lauri, E. Laverdays, A. M. Lazzoni,
Palmiro
de Lidia, Perfecto B. López, Anselmo Lorenzo, M. A.
Macepherson, Teresa Mañé,
Ricardo Mella, Edmundo Montagne, R. Notiacris, José
Nuñez, Paraf-Javal, Pastini,
M. S. Pazos, Francisco Pérez, Mateo Proment, Teresa Ramos
Suárez, Oreste
Ristori, Francisco A. Riu, Élisée Reclus,
José Reguera, Manuel Sabino (Onibas
Leunam),A.
Sánchez, Sanescril, Jules Simon, Souveraine, Federico
Urales, Juan
Valls i Henri Zisly, entre d'altres. En sortiren 19 números,
l'últim el 29 de
juliol de 1903.
***
- Picnic wobbly: El 20 de juliol de
1919, a Seattle (Washington,
EUA), el Comitè General de Defensa dels Industrial Workers
of the World (IWW,
Treballadors Industrials del Món), organitza un dels seus«Class War Picnic»,
berenar campestre en suport dels presos anarcosindicalistes.
***
- Atemptat contra Spartaco Stagnetti: El 20 de juliol de 1920, a Roma (Itàlia), l'anarquista Spartaco Stagnetti, secretari del Sindicat de Tramviaires de Roma,és atacat i ferit per un escamot de nacionalistes i de feixistes. Per aquest fet serà declarada la vaga general.
Spartaco
Stagnetti (1888-1927)
***
- Cauen els últims
reductes facciosos:
El 20 de juliol de 1936, a les 13 hores, la caserna de les Drassanes de
Barcelona (Catalunya), on s'havien atrinxerat les últimes
tropes rebels, cau a mans dels obrers. Però les
pèrdues
humanes seran
importants, entre elles Francisco Ascaso, que morirà d'un
tret
enmig del front;
serà un dels tres mil obrers revolucionaris que durant
aquests
dies deixarà la
vida pel triomf de la revolució social. La CNT-FAI s'apodera
de
nombrós
armament i controla completament la ciutat. Mentrestant, a Madrid, les
forces
lleials ataquen la caserna de la Montaña i lluiten contra
els
rebels de Getafe
i de Carabanchel que, després d'una breu, però
dura
lluita, són reduïts.
L'aixecament s'estén a Galícia i es produeixen
combats a
La Corunya i a Vigo.
En un accident d'aviació sobre Cascais (Portugal) mor el
general
José Sanjurjo,
quan venia a fer-se càrrec de l'aixecament. Comencen a
perfilar-se les dues
zones antagonistes i comencen a organitzar-se columnes. Es forma el
Govern
Giral, que apel·larà a França. Mola
envia
emissaris a Itàlia per aconseguir
armes i avions. S'engega un pont aeri entre Tutuan i Sevilla per al
trasllat de
tropes.
***
- Surt Mondcivitano: El 20 de
juliol de 1956 surt al Japó el número tres del
periòdic bilingüe
japonès-esperanto Mondcivitano.
Organo de
Mondcivitanoj k militrezistantoj en Japania
(Ciutadà del Món). Publicat per
l'anarquista japonès Taiji Yamaga, era una
publicació antimilitarista afiliada
a la Internacional dels Resistents a la Guerra.
***
- Assassinat de Carlo Giuliani: El 20 de juliol de 2001, a Gènova (Ligúria, Itàlia), es reuneixen els militants alterglobalització per protestar contra la sessió de la Cimera del G8 --grup dels vuit països més industrialitzats del món: Alemanya, Canadà, EUA, França, Itàlia, Japó, Regne Unit i Rússia. El centre de la ciutat es va militaritzar per a l'ocasió i s'aïllà de la resta del món per altres barreres metàl·liques (Zona Roja). El dia abans 19 de juliol 30.000 manifestants van manifestar-se pels drets dels immigrants i contra el racisme, però el divendres 20, quan una desena de milers de manifestants intenten apropar-se al«Mur de la Vergonya», l'exèrcit i la policia --sense oblidar els centenars de guàrdies infiltrats provocadors-- carreguen amb extrema violència contra els militants alterglobalització, la majoria pacifistes. Un jove militant anarquista, Carlo Giuliani, de 23 anys, és abatut d'una bala al cap per un carrabiner i trepitjat per un jeep policíac a la Via Caffa, a prop de la plaça Tommasseo. Centenars de manifestants són també ferits i els anarquistes del Black Block (Bloc Negre) són vilipendiats per les autoritats i per la premsa que els acusen d'haver comès actes violents contra la propietat: trencament de mostradors de bancs i de comerços de luxe i una presó atacada. Però després d'aquest drama, la mobilització no afebleix i l'endemà una immensa manifestació reagrupa 200.000 manifestants. L'anarquista Carlo Giuliani, activista dels moviments alterglobalització i okupa, vivia al barri de Righi i sa família era de Sestri Ponente. Vivia amb son pare, un conegut sindicalista de la centrista Confederació General Italiana de Treballadors. Després de la seva mort, la figura de Carlo Giuliani s'ha convertit en un símbol per als activistes alterglobalització. Exemple d'això són la «Caravana Llibertària Carlo Giuliani» o la «Piazza Carlo Giuliani». La repercussió de la seva mort s'ha estès fora d'Itàlia; com a exemples, la banda britànica anarcopunk Conflict va escriure una cançó (Carlo Giuliani) en la seva memòria, el grup de Vallecas (Madrid) Ska-p va compondre Solamente por pensar dedicada a Carlo, la banda aragonesa Azero li va homenatjar amb Sangre en la manifestació i el grup anarcomusical Los Muertos de Cristo va escriure la peça Muerte accidental de un anarquista. El 5 de maig de 2003 la jutgessa d'instrucció Elena Daloiso va arxivar la causa contra Marco Placanica, de 24 anys, el carrabiner presumpte autor dels tres que van matar Giuliani, accedint a la petició del fiscal Silvio Franz qui havia sol·licitat l'arxiu del cas adduint que l'assassinat de Giuliani no va ser tal, sinó un homicidi en «llegítima defensa» fruit d'una bala desviada per una pedra.
Naixements
-
Georges Yvetot:El
20 de juliol de 1868 neix a París
(França) el tipògraf, antimilitarista i militant
anarquista i
anarcosindicalista Georges Louis François Yvetot, conegut
per alguns com Le
Bouledogue (El Buldog). Havia nascut a la parisenca caserna
dels Minimes on
son pare, d'origen normand, feia de gendarme. Orfe de mare, i
més tard de pare,
creixé amb els Frares de la Doctrina Cristiana i en l'Obra
dels Orfes-Aprenents
d'Auteuil, dirigida per l'abat Roussel. Per mor de la tuberculosi no va
fer el
servei militar. Entre 1887 i 1894 treballà com a
tipògraf i corrector en La
Patrie i Le Petit Soir. En aquests anys
treballava per un salari
inferior al normal i no desenrotllà cap activitat
política. La seva introducció
en el món militant començà
representant una cooperativa de consum en el Comitè
Obrer de la Vidrieria. Sota la influència de Fernand
Pelloutier esdevingué
anarquista i l'ajudà com a tipògraf en la
composició del periòdic L'Ouvrier
des Deux Mondes. A la mort de Pelloutier li
succeirà en la secretaria de la
Federació de les Borses de Treball (FBT), amb el suport dels
seguidors de Jean
Allemane (allemanistes) i de Paul Brousse (broussistes), i Paul
Delesalle serà
nomenat secretari adjunt. Serà reelegit en aquest
càrrec en tots els congressos
fins a la Gran Guerra. A partir del Congrés de Montpeller de
setembre de 1902,
el secretari de la Secció de les Borses del Treball (SBT)
exercirà alhora la
funció de secretari de la Confederació General
del Treball (CGT) i per això
fou, fins al 1918, el segon dins la jerarquia sindical.
Presentà els balanços
de l'FBT o de l'SBT en diversos congressos: Niça (setembre
1901), Alger
(setembre 1902), Bourges (setembre 1904), Amiens (octubre 1906), Tolosa
de
Llenguadoc (octubre 1910) i Le Havre (setembre 1912). En elsúltims dos
congressos també presentà un informe sobre La
Voix du Peuple. Durant el
Congrés de Marsella (octubre 1908) romania empresonat.
Representà el
sindicalisme francès en diverses trobades del moviment
sindical internacional:
delegat, amb Griffuelhes, a Dublín (1903) sense que
tinguessin èxit les seves
tesis; representant de la CGT, amb Jouhaux, en la
Conferència Internacional de
París (agost 1909), on polemitzà durament amb
Legien defensant la superioritat
de l'acció econòmica sobre l'acció
política i proposant, sense èxit,
l'organització de congressos internacionals
periòdics; participant en la
Conferència de Budapest (1911), on entrà en
conflicte amb el sindicalisme
hongarès; delegat en cap dels sindicalistes francesos en el
Congrés d'Alemanya
(1911) i del qual haurà de fugir precipitadament cap a
França perseguit per la
policia; etc. Anarquista proudhonià, es mostrà
reticent a l'entrada de l'FBT
dins de la CGT durant el IX Congrés el setembre de 1901 a
Niça i sempre defensà
la independència del sindicalisme respecte als partits,
especialment durant el
Congrés de Bourges de 1904, on palesà la seva
hostilitat a qualsevol pacte amb
el Partit socialista. Amb altres anarquistes fundà el
desembre de 1902 la Lliga
Antimilitarista, que esdevingué després del
Congrés d'Amsterdam, de juny de
1904, una secció de l'Associació Internacional
Antimilitarista (AIA). En el
Congrés d'Amiens contribuí a l'adopció
de la influent «Carta d'Amiens»
d'independència sindical. Gran orador,
s'especialitzà en la propaganda
antipolítica i antimilitarista, fet que el portà
nombroses vegades a ser
detingut i condemnat, com el setembre de 1903 quan fou condemnat a
Nantes a un
mes de presó i a 100 francs de multa. Per la campanya pel«Sou del soldat» i,
més tard, per la difusió del Manuel du
soldat fou denunciat nombroses
vegades, però moltes vegades acabaren en
absolució. Però a Rouen fou condemnat,
el febrer de 1904, a dos anys de presó; el juliol d'aquest
mateix any a tres
mesos i 100 francs de multa; i el novembre a dos mesos i 50 francs de
multa. El
30 de desembre de 1905 va ser condemnat a tres anys de presó
i a 100 francs de
multa per l'afer del «Cartell Roig», crida als
soldats editat per l'AIA. Aquest
mateix any va publicat La Vache à lait,
editat per l'AIA. Detingut
preventivament abans del Primer de Maig de 1907, juntament amb Charles
Marck i
altres companys, fou condemnat a quatre anys de presó el
juny i alliberat
l'abril de 1908. Novament detingut i processat l'1 d'agost de 1908 amb
tot el
grup dirigent de la CGT i amb altres militants arran de la massacre de
Villeneuve-Saint-Georges, el 30 d'octubre de 1908 serà
absolt amb la resta.
Durant les seves detencions la secretaria passà a mans de
Delesalle i de
Garnery. Portà a terme una activa campanya per la pau i
contra la «Llei dels
tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb
la finalitat de
preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb
Alemanya. En 1912 publicà en La
Bataille Syndicalisteun article titulat«Désertez!» i pel qual el ministre
de Justícia Jean Louis Barthou el detingué el
juliol de 1913. A començaments de
1914, Gaston Doumergue, president del Consell de ministres,
alliberà presos
antimilitaristes, però no Yvetot que havia estat condemnat a
un any de presó.
Oposat a tot reformisme, combaté, especialment l'octubre de
1910 en La Voix
du Peuple i en el Congrés de Tolosa, contra
l'arbitratge obligatori, per la
llibertat de vaga, contra tota llei reformista, etc. No
mostrà hostilitat vers
els cercles intel·lectuals i fou un dels principals
propulsors de l'adhesió
dels funcionaris (correus, mestres, etc.) als sindicats. El
març de 1907
participà activament en la vaga dels estibadors i en el
Congrés de la Federació
de Mestres. Quan esclatà la Gran Guerra, la
política de la «Unió Sagrada»
el
desmoralitzà i abandonà orgànicament
les tasques sindicals retornant al seu
ofici de tipògraf. En aquesta època fou director
de l'Associació Nacional dels
Orfes de Guerra, amb seu a Étretat, i es dedicà
plenament als infants. En 1915,
a més de treballar com a corrector en Le Journal
i en L'Information,
marxà a Montenegre i a Sèrbia per evacuar orfes
iugoslaus quan els exèrcits
dels imperis centrals ocuparen el país. Eliminat del
Comitè de la CGT en 1918,
s'inclinà cap les minories cegetistes. Durant el
període d'entreguerres
participà en campanyes pacifistes i
col·laborà en nombrosos periòdics
anarquistes francesos i belgues: Le Combat
(1926-1929), La Conquête
du pain (1934-1935), La Patrie Humaine
(1931-1939), Le Raffut
(1921-1922), La Revue Anarchiste (1929-1936), Le
Semeur
(1923-1936), etc. L'1 de maig de 1918 fou admès en el
Sindicat de Correctors i
entre 1920 i 1932 en pertanyé al Comitè Sindical.
En 1935 publicà les seves
memòries en La Conquête du pain
i participà amb el grup de militants al
voltant del setmanari Sydicats, fundat l'octubre de
1936. En maig de
1938, a Draveil, sota els auspicis de la Lliga dels Drets de l'Home, va
fer una
conferència sobre Pelloutier juntament amb Froideval i R. de
Marmande. A
començaments de 1939, amb Ch. Marck i G. Guiradu,
fundà un grup de suport mutu
de vell militats cegetistes (Ble, Le Pen, Cleuet, Perrot, Charlier, De
Marmande, etc.). Poc abans de la guerra, signà el manifest«Paix immédiate», de
Louis Lecoin; denunciat, no fou empresonat a causa de la seva salut.
Després de
la declaració de guerra, abandonà la CGT. En 1940
es va sotmetre a una greu
operació, perdé la feina i caigué en
la misèria. En 1942, per sobreviure
acceptà presidir el Comitè Obrer de Socors
Immediats (COSI) fundat pels sectors
sindicals col·laboracionistes amb els ocupants alemanys
arran dels bombardeigs
britànics sobre la zona industrial parisenca. Aquest
compromís amb els sectors
col·laboracionistes li serà fortament criticat,
malgrat una vida militant
irreprotxable. Poc dies després, Georges Yvetot va morir a
causa de les
seqüeles d'aquesta operació l'11 de maig de 1942 a
París (França) i fou
incinerat el 15 de maig al cementiri parisenc de
Père-Lachaise davant de
dues-centes persones. Durant sa vida va col·laborar en
nombrosos periòdic
llibertaris, com ara Le Libertaire, Le
Mouvement Socialiste, L'Avant-Garde,La Guerre Sociale, La Révolution,La Vie Ouvrière, La
Voix du Peuple, L'ÉcoleÉmancipée, La Bataille
Syndicaliste, Plus
Loin, La Voix Libertaire, etc., i
col·laborà en L'Éncyclopédie
anarchiste, de Sébastien Faure. És
autor de Le syndicalisme, les intellectuels
et la CGT (s. d.), Vers la grève
générale (1902), ABC
syndicaliste (1908), Le nouveau manuel du soldat
(1908), Syndicat
et syndicalisme (1910, amb Delesalle, Griffuelhes i Pouget) iLa triple
action de la CGT (1913), entre d'altres.
***
- Ida Mett:El 20 de juliol de 1901 neix a Smorgon (Hrodna, Rússia; actualment Bielorússia) la metgessa anarquista i sindicalista revolucionària Ida Gilman, més coneguda com Ida Mett. Sos pares, comerciants de teixits de la comunitat jueva, li van permetre cursar estudis de medicina, primer a Khàrkov i després a Moscou, i es va casar amb David Tennenbaum. Detinguda per activitats subversives i«antisoviètiques», es va veure obligada a sortir de Rússia clandestinament amb la complicitat de contrabandistes jueus en 1924. Després de dos any vivint a Polònia amb uns parents, arriba a París en 1926, on es troba Volin i Arshinov, així com Nicolaj Lazarévitch, que es va convertir en son company. Aquest mateix any participarà en la creació de la Plataforma d'Organització dels Comunistes Llibertaris, amb Makhno, Arshinov, Valevsky i Linsky. El grup editava el periòdic Dielo Truda (La causa del treball) i Ida hi feia tasques de correcció. En aquests anys també va ajudar a corregir les memòries de Makhno. En 1928 Ida i Nicolaj són exclosos del grup per execució de ritus religiosos --a la mort de son pare, Meyer Gilman, havia encès una espelma-- i organitzen campanyes informatives sobre la realitat de la classe obrera a la Rússia soviètica per França, Bèlgica i Suïssa. Editen el periòdic La Libération syndicale fins que són expulsats del país el 25 de novembre de 1928. Refugiada a Bèlgica juntament amb son company, prossegueix els seus estudis de medicina, obtenint la llicenciatura en 1930, però sense poder exercir ni a Bèlgica ni a França. L'amistat amb Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti els portarà a entrar a Espanya clandestinament en 1931, on participaran en nombrosos actes públics --com ara al Primer de Maig de 1931, al costat, de Volin com a representants del moviment llibertari rus; també es conta que va mostrar la seva experiència mèdica curant el braç d'Ascaso ferit de bala-- i faran un reportatge sobre la naixent República i l'anarcosindicalisme per a La Révolution Proletarienne. De tornada a Bèlgica creen, en 1933, amb Jean De Boë, el periòdic Le Réveil syndicaliste, i pateixen condemnes per la seva militància llibertària i antimilitarista. En 1936 tornen a França il·legalment i s'instal·len a Pré-Saint-Gervais. És quan Ida es converteix en la secretària del Sindicat d'Empleats del Gas a la Borsa de Treball. Durant aquests anys col·laborarà amb Le Libertaire. En 1938 esclatarà una polèmica entre Mett i La Révolution Prolétarienne sobre la qüestió antisemita, i deixarà de publicar-hi. El 8 de maig de 1940, Nicolaj i Ida són detinguts i separats; Ida estarà internada amb son fill Marc de vuit anys al camp de Rieucros (Losera) del qual sortirà gràcies a Boris Souvarine l'abril de 1941, que els va aconseguir la residència vigilada a La Garde Freinet (Var), i Nicolaj al camp de Vernet. Després s'instal·laran a Draguignan fins a la primavera de 1946. En 1948, treballa com a metgessa en un sanatori d'observació d'infants jueus tuberculosos a Brunoy (Var). Des dels anys 1940 fins a la fi de sa vida treballarà de traductora tècnica en la indústria química. És autora de nombroses obres, com ara Au secours de Francesco Ghezzi, un prisonnier du Guépéou (1930), La Commune de Cronstadt:crépuscule sanglant des soviets (1948),La médecine en URSS (1953), L'école soviétique: enseignements primaire et secondaire (1954), Le paysan russe dans la révolution et la post-révolution (1968), Souvenir sur Nestor Makhno (escrit en 1948 i editat pòstumament en 1983). Ida Mett va morir el 27 de juny de 1973 a París (França). Els arxius documentals d'Ida Mett i de Nicolaj Lazarévitch es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Luis Cano Pérez: El 20 de juliol de 1904 neix a Serón (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Cano Pérez. En 1929 marxà a Catalunya, on treballà primer al port i després de paleta. A l'Hospitalet de Llobregat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a les Joventuts Llibertàries, sempre adscrit al sector més radical, amb Josep Xena Torrent, Josep Abella Pérez i altres. El desembre de 1933 participà activament en l'aixecament revolucionari a l'Hospitalet que proclamà el comunisme llibertari. El juliol de 1936, amb un escamot armat de l'Hospitalet, marxà a Serón i impedí la repressió. Entre 1936 i 1937 fou regidor de Defensa de l'Ajuntament de l'Hospitalet i membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Alguns li van atribuir la direcció de patrulles de control i per això va ser detingut arran de l'assassinat el 25 d'abril de 1937 de l'aleshores comunista Juan Roldán Cortada, secretari de Rafael Vidiella, conseller de Treball de la Generalitat de Catalunya; però dies després fou alliberat. En 1939, amb el triomf feixista, s'exilià a França i l'any següent passà a Santo Domingo. Entre 1941 i 1942 intentà crear una colònia llibertària per la zona del riu Saloya (Pichincha, Equador), amb Josep Peirats Valls, Alejandro Gilabert Gilabert i Antonio Bonilla Albadalejo. Més tard es dedicà a la plantació del plàtan i de cafè i organitzà cooperatives de productors a l'Equador. Sos germans Enrique, José i Juan també van ser militants anarquistes. Sa companya va ser Laura García Zaloña (Áurea), activa militant de les Joventuts Llibertàries. Luis Cano Pérez va morir el 3 de maig de 1972 a Guayaquil (Guayas, Equador).
Defuncions
- Jacques Long: El 20 de juliol de 1921 se suïcida a Bèlgica el militant anarquista Jacques Long, més conegut com Jacklon. Havia nascut el 27 de juny de 1890 a Marsella (Provença, Occitània). A París estudiarà medicina i deixarà aviat les seves idees monàrquiques, esdevenint una anarquista que freqüentarà els cercles llibertaris individualistes del periòdic L'Anarchie. A ca seva, al número 22 del carrer Chevalier de la Barre, es realitzaran les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars). Es va adherir després a la Federació Comunista Anarquista i a començaments de 1914, fitxat amb el Carnet B dels antimilitaristes, va abandonar París amb sa companya, la militant anarquista Jane Morand, marxant pel Midi francès i refugiant-se a Espanya després de la declaració de guerra. El gener de 1919, van ser expulsats de l'Estat espanyol per propaganda anarquista i van marxar a Holanda i després a Bèlgica. El 19 de novembre de 1920 a Bordeus ambdós van ser condemnats en contumàcia per un consell de guerra a la deportació perpètua per les seves actuacions durant la guerra.
***
- Alfredo López
Arencibia: El 20
de juliol de 1926 és assassinat a l'Havana (Cuba) el
destacat militant
anarquista i anarcosindicalista Alfredo López Arencibia.
Havia nascut el 2
d'agost de 1894 a Sagua La Grande (Las Villas, Cuba). Sos pares,
Luís Felipe
López, d'ascendència espanyola, i la mulata Julia
Arencibia mai no legalitzaren
la seva relació, per la qual cosa el «fill
natural» patí tota casta de
discriminacions, encara que signava amb el llinatge de son pare. En
1895, quan
esclatà la III Guerra de la Independència cubana,
son pare patí presó per
col·laborar amb els mambises. Sense la
protecció econòmica del pare, amb
sa mare i sos cinc germans petits, en 1897 sa família
s'hagué d'instal·lar sota
un pont als afores del poble. Representà
l'essència del pària: fill
il·legítim,
mestís i pobre. Com que mancat de recursos no
pogué completar l'ensenyament
primari, quan tenia nou anys entrà en un taller de Sagua La
Grande com a
ajudant tipogràfic, convertint-se amb el temps en un
qualificat impressor. En
1908 emigrà a Camagüey i entrà a
treballar a la impremta de Rogelio Zayas
Bazán, el qual, irònicament, anys més
tard serà un dels seus botxins. En 1910
s'instal·là a l'Havana, aconseguint feina de
linotipista a la impremta «La
Mercantil», on coneixerà son company de lluites
Antonio Penichet. Ben aviat
entrà en contacte amb les lluites sindicals i amb diversos
agitadors
anarquistes (Pablo Guerra, Rafael Serra, etc.); també
conegué Inocencia
Betancourt, que esdevindrà sa companya. En 1913, quan es
fundà l'Associació de
Tipogràfics en General (ATG), en fou nomenat vocal de la
junta directiva, esdevenint
l'agitador sindical més important del sector i un dels
organitzadors obrers més
competents. En aquest anys col·laborà en la
publicació anarquista El Memorándum
Tipográfico. En 1915 fou nomenat secretari de
l'Interior de l'ATG,
distingint-se per la seva enèrgica protesta davant
l'expulsió dels treballadors
espanyols que organitzaven els obrers sucrers i contra el segrest del
periòdic
anarquista ¡Tierra! En 1916, durant la
vaga de tipògrafs, va ser
empresonat. En 1918 organitzà el«Comitè Pro Primer de Maig» i
gràcies a la
seva gestió s'organitzà oficialment per primer
cop aquesta destacada diada, que
resultà força combativa. En aquestaèpoca es creà extraoficialment un«Comitè
Circumstancial», del qual formà part, i que
s'encarregava de fer costat qualsevol
vaga o conflicte obrer que se suscités, especialment els
dels treballadors portuaris
i ferroviaris. A finals de 1918 participà en dues vagues
generals que es
portaren a terme a Cuba. Pel març de 1919 dirigí
una vaga de tipògrafs que
deixà l'Havana sense diaris i a la qual se sumaren altres
sectors (obres de la
construcció, ferroviaris, tramviaris, tabaquers i sucrers de
Las Villas i
Camagüey). El president de la república Mario
García Menocal va haver
d'intervenir personalment i els obrers obtingueren l'augment salarial
reclamat.
En 1919, com a militant anarcosindicalista, s'integrà en
l'Associació
d'Escriptors Obrers, a la qual també pertanyien els
llibertaris Marcelo
Salinas, Antonio Penichet i Rafael Serra. Participà
activament en les
anomenades «Manifestacions de Fam», promogudes a
causa de l'ascens del cost de
la vida durant els anys de la Gran Guerra europea, i durant la
manifestació del
sepeli de l'obrer Luis Díaz Blanco, assassinat per la
policia. Fou nomenat
vicepresident i, després, president del Sindicat de
Tipògrafs i, en aquestaèpoca, mostra la solidaritat d'aquest sindicat amb la
Revolució russa. En el
Congrés Obrer del 14 d'abril de 1920, que reuní
102 organitzacions sindicals
cubanes, destacà per la seva lluita contra el reformisme
promogut per la
Confederació Obrera Pan Americana i per la
reivindicació de la necessitat d'una
central sindical nacional. A causa dels actes del Primer de Maig de
1920 i
d'una vaga que s'originà fou empresonat. Des del novembre de
1920 preparà
l'organització i la fundació d'una
federació de sindicats havans. En 1921
aconseguí que 15 sindicats havans s'ajuntessin per crear la
Federació Obrera de
l'Havana (FOH), de la qual va ser nomenat secretari general. En 1922
fundà
l'Escola Moderna dirigida als treballadors. Aquest mateix any, quan se
sabé la
dura persecució que patia el moviment anarquista a
Rússia pels bolxevics,
cessaren les mostres de solidaritat dels anarcosindicalistes cubans
vers el
leninisme. En 1923, durant el I Congrés de la FOH,
intentà decantar les
associacions i gremis obrers vers l'anarcosindicalisme i el moviment
anarquista, alhora que mostrà la seva solidaritat amb la
constitució del
Sindicat General d'Obrers d'Oriente. Juntament amb Julio Antonio Mella
--a qui
havia conegut a començaments de 1923, en plena lluita per la
Reforma
Universitària--, organitzà la Universitat Popular
José Martí. Gràcies a les
seves gestions durant el II Congrés Obrer Nacional portat a
terme el febrer de
1925 a Cienfuegos, es constituí, durant el III
Congrés Obrer Nacional celebrat
entre el 2 i el 5 d'agost de 1925 a Camagüey, la
Confederació Nacional Obrera
de Cuba (CNOC), primera central sindical única del
país i de clara orientació
anarcosindicalista, encara que també militaren obrers
marxistes. Durant la
dictadura de Gerardo Machado y Morales fou empresonat, juntament amb
Julio
Antonio Mella i Carlos Baliño López, en diverses
ocasions i el cap de la
policia l'amenaçà directament --«El teu
cap fa olor a pólvora.». La nit del 20
de juliol de 1926 el van veure per última vegada camina pel
carrer Gloria cap
al de Zulueta de l'Havana (Cuba), mentre hi anava de casa seva al
Centre Obrer.
Vestia el seu únic tern, negre, i el seu tradicional
llaç blanc. La tradició
oral assegura que entre els carrers Gloria i Economía un
grup de policies
vestits de paisà l'acorralaren i a garrotades el deixaren
inconscient i se'l
portaren en un cotxe. Desaparegut durant set anys, el 24 d'agost de
1933, un
cop caiguda la dictadura machadista, uns estudiants trobaren les seves
restes i
les d'altres revolucionaris en una fossa comuna a les faldes de
l'havà castell
d'Atarés. L'autòpsia que se li va
practicà conclogué que fou ferit de mort amb
un cop al cap perpetrat per l'esquena amb una barra de ferro i que
posteriorment fou rematat amb dues roques i immediatament enterrat. La«revisió
marxista de la història cubana» ha presentat
Alfredo López com un dirigent
obrer que es decantà cap el marxisme i el bolxevisme. El 23
d'octubre de 2008
va ser erigit un bust a la seva vila natal obra de l'artista Rodolfo
González
Tondique. Cada 2 d'agost se celebra a Cuba el «Dia del
Treballador Gràfic» en
el seu honor.
***
- Francisco Ascaso Abadía: El 20 de juliol de 1936 mor lluitant a Barcelona (Catalunya) el combatent anarquista i anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Francisco Ascaso Abadía. Havia nascut l'1 d'abril de 1901 a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya). Era el membre més jove d'una família confederal i va viure a Saragossa des de 1913. Aviat es va iniciar en les lluites socials saragossanes, intervenint en nombrosos conflictes entre 1917 i 1920. En 1919, com a membre del grup Voluntad, va ser detingut per incitació a la rebel·lió d'una caserna i l'any següent, com a membre de Los Justicieros, és empresonat acusat de la mort d'un periodista saragossà, alliberant-lo després d'una gran pressió amb motiu de la Conferència de 1922. S'ajunta al grup Crisol (Durruti, Suberviola, Campos i Torres) i marxa a Barcelona, ciutat on treballarà de cambrer i s'integrarà a Los Solidarios, del qual serà un element prominent, i també encapçala el comitè de relacions anarquistes sortit de la Conferència anarquista catalana convocada pel grup. Participa en les accions contra Soldevila (juntament amb Torres Escartín), Martínez Anido i Laguía (1923) iés de bell nou empresonat. Fugit de la presó amb l'ajuda de Buenacasa (8 de novembre de 1923) passa a França, amb Durruti, per Barcelona, amb la missió de crear un subcomitè revolucionari i una editorial de suport (gener de 1924). Des de 1922 sa vida corre paral·lela la de Durruti, amics inseparables. Viu a París com a treballador de la indústria del plom, participa en la fracassada incursió a Vera de Bidasoa i amb els diners de les expropiacions obren la Llibreria Internacional de París. El desembre de 1924 marxa amb Durruti a Amèrica: Nova York, Cuba (on farà feina d'estibador i tallador de canya, i on eliminaren un patró actuant sota el nom de Los Errantes), Mèxic (on el març s'ajunta amb Alejandro Ascaso i Jover i assalten una fàbrica a Tucumán per finançar una escola racionalista i la premsa de la CGT), de nou Cuba, Xile, Buenos Aires (agost) amb nombroses accions expropiadores. En abril de 1926 Ascaso i Durruti tornen a Europa i, fent servir el pseudònim de Salvador Arévalo, Ascaso s'instal·la a París, on intervé en la preparació de l'atemptat contra Alfons XIII i en suporta les represàlies: empresonament el 25 de juny de 1926, expulsió a Bèlgica (23 de juliol de 1927, on Ascaso i Durruti van ser acollits per Hem Day) i tornada a França (París, Joigny, Lió). El gener de 1928 la parella es reuneix a París amb Cortés, Sanz i G. Vivancos; de bell nou presos en abril, passen clandestinament a Berlín en octubre i després a Bèlgica, des d'on participaren en el complot de Sánchez Guerra (gener de 1929) i en projectes editorials. Tornarà clandestinament a França i s'unirà amb Berthe Fabert. Retorna amb la República i des d'abril es trobarà a Barcelona. Sense oblidar la tasca expropiadora, a Barcelona es lliura a una febril activitat: innombrables mítings (a Almudévar i Osca el desembre de 1932, Saragossa el gener de 1936), assemblees, manifestacions, participació en els aixecaments de Fígols i de l'Ebre, deportació aÀfrica el febrer de 1932, enfrontaments amb els trentistes, secretari de la CNT catalana (tasca criticada pels asturians, ja que va ser l'autor d'una nota contra l'octubre asturià) entre 1934 i 1935, redactor de Solidaridad Obrera, assistent al Congrés de 1936, mítings amb Ortíz a Sant Boi i Sallent (1936), i tot això amb contínues escapades, desterraments i empresonaments. Quan va començar l'aixecament feixista a Barcelona va combatre en primera línia, essent l'encarregat de la coordinació i les comunicacions, i va morir inesperadament d'un tret al setge de la caserna de les Drassanes el 20 de juliol de 1936. Dels seus escassos escrits --va ser administrador del periòdic Crisol i va escriure articles en Cultura y Acción, de Saragossa (1922-1923), Solidaridad i Solidaridad Obrera-- es dedueix la desconfiança en les avantguardes clarividents i que el seu discutit anarcobolxevisme era més una estratègia de circumstàncies que de creences.
***
- Paolo Antonini: El 20 de juliol de 1942 mor assassinat a Casablanca (Marroc) el militant anarquista Paolo Antonini. Havia nascut en 1912 a Civitavecchia (Laci, Itàlia) i va ser empresonat diverses vegades per les autoritats feixistes italianes abans d'embarcar-se cap a Espanya en 1934. Instal·lat a Madrid, es va integrar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i va participar activament en la important vaga del sector de la construcció durant la primavera de 1936. El 19 de juliol del mateix any va participar en l'assalt de la caserna madrilenya de la Montaña i després es va enrolar com a milicià. Va combatre en la 14 Divisió comandada pel paleta anarquista Cipriano Mera i va ser greument ferit a Guadalajara. En acabar la guerra va aconseguir arribar a Algèria on va ser internat en el camp de concentració de Boghari, d'on va poder fugir després d'alguns mesos. En 1940 va ser detingut a Orà i internat al camp disciplinari de Colomb-Béchar. Va poder evadir-se'n i, disfressat de soldat de la Legió Estrangera, va recórrer prop de dos mil quilòmetres, la major part a peu, fins arribar a Casablanca a començaments de 1941. El 2 de juliol de 1942, va ser detingut en aquesta ciutat amb una vintena de refugiats espanyols quan intentaven amb una barca de pesca arribar a Gibraltar i van ser acusats d'«atemptar contra la seguretat de l'Estat» i de pirateria. Durant vint dies va ser apallissat i torturat pels gendarmes del Govern de Vichy que volien fer-li confessar que treballava per al servei d'espionatge britànic. El 20 de juliol de 1942 va ser assassinat amb l'excusa que havia intentat fugir.
***
- Henri Chassin: El 20 de juliol de 1964 mor a París (França) el poeta i cantautor anarquista i antimilitarista Henri Chassin, conegut com Pierre. Havia nascut el 7 de gener de 1887 al barri de Belleville de París (França) i era nét d'un communard. En 1914, després de passar set anys en el regiment d'Infanteria dels Zuaus, amb l'esclat de la Gran Guerra, va ser enviat al front. Negant-se a matar, va desertar, però finalment va ser capturat i enviat per cinc anys als batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af») de Sidi-bel-Abbès. Intentà, sense èxit, evadir-se en tres ocasions i fou internat durant un temps en un hospital psiquiàtric. En acabar la guerra va ser alliberat i entrà a treballar de ferroviari a la Companyia de Ferrocarrils del Nord. Va participar activament en la gran vaga ferroviària de 1920, però va ser jutjat per«complot contra la seguretat de l'Estat», condemnat, acomiadat --juntament amb Sylvain Lafargue i André Perry-- i empresonat a Dieppe. Un cop lliure reprengué els estudis i arribà a llicenciar-se en dret. En 1923 aconseguí trobar una feina als serveis jurídics de la Casa Dunlop, treball que conservarà fins a la seva jubilació en 1952. A part d'això, desenvolupà una activitat de cantautor força intensa, escrivint arravatadament poesies i component cançons que després cantava als cabarets montmartrians, especialment al Grenier de Grégoire. El seus temes preferits van ser el París popular (Bellville, Montmartre, etc.) i sempre va fer servir el llenguatge«vulgar» dels seus habitants. També interpretà peces d'altres cantautors llibertaris, com ara Gaston Couté o Aristide Bruant. Formà part del grup «La Vache Enragée» de Montmartre, que muntava festes obreres i editava una revista, i prendrà part en les activitats de «La Muse Rouge», societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris (Doublier, Claudine Boria, Jeanne Monteil, Thérèse, Margot, Madeleine Ferré, Clovys, etc.). En 1927 publicà Machin de Belleville, recull de les seves poesies amb un glossari de l'argot emprat. En 1920 va ser conseller municipal de la Comuna Lliure de Montmartre com a president dels«Sauvagistes» i entre les seves propostes estava la de transformar la basílica del Sacré-Coeur en una piscina municipal. Amb Bernard Salmon, amb qui havia refundat el club literari de «Les Hydropathes» de Montmartre sota el nom d'«Aquadémie», fou un dels creadors de les matinals del cabaret «Le Tire Bouchon». També va ser president dels «Amics de Gaston Couté», i membre fundador de la «Confrérie des Chevaliers du Taste-fesses» (Confraria dels Cavallers Tastadors de Culs). Interessat per la francmaçoneria, en 1933 s'inicià en aquesta associació. Trobem col·laboracions seves en diversos periòdics anarquistes, com ara L'Ordre Naturel, Le Raffût i Le Monde Libertaire. Henri Chassin va morir el 20 de juliol de 1964 a l'hospital Lariboisière de París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc del Père-Lachaise (nínxol 728 del columbari).
***
- Carlos Marcos Alarcón: El 20 de juliol de 1982 mor a París (França) l'anarcosindicalista Carlos Marcos Alarcón. Havia nascut el 3 de juliol de 1914 a Madrid (Espanya). Treballador bancari des de la seva joventut, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil fou secretari de Cipriano Mera al front del Centre i tingué el grau d'alferes; després fou capità de milícies al front d'Extremadura, on exercí d'intèrpret de les Brigades Internacionals i conegué Olegario Pachón Núñez, cap de la 37 Divisió. Arran del cop d'Estat coronel Segismundo Casado, va ser nomenat cap d'Estat Major de la 77 Brigada Mixta. Detingut com molts d'altres al port d'Alacant quan intentava fugir de les tropes franquista, fou tancat gairebé un any al camp de concentració d'Albatera i després a la presó d'Alcalá de Henares, on s'encarregà de la comptabilitat. Un cop va ser posat en llibertat condicional, entre 1942 i 1943 fou secretari de Relacions i Organització del Comitè Nacional encapçalat per Eusebio Azañedo Grande. El 12 d'agost de 1943 fou detingut, amb altres membres del Comitè Nacional (Eusebio Azañedo, Emilio Arce, Juan Torres Mendoza i Cecilio Rodríguez), i empresonat a Carabanchel i a Santa Rita, però pogué fugir d'aquesta última presó el 6 de març de 1944 amb una dotzena de companys, entre ells Azañedo. Visqué a València, però la dura repressió l'obligà a marxar a Barcelona i viure sota nom fals. Passà a França i, després de tres mesos a Pàmies (Llenguadoc, Occitània), s'establí a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), on fou un dels animadors de la Federació Local de la CNT i va ser assidu delegat a plens i congressos. Més tard s'instal·là a l'Illa de França i treballà en la construcció, formant part d'una cooperativa amb Vicente García, Cipriano Mera, Eusebio Azañedo, Mestre i altres. Sa companya, Emilia Sánchez Pérez, morí en 1981 i aquest fet el sumí en una profunda depressió. Carlos Marcos Alarcón se suïcidà el 20 de juliol de 1982 a París (França).
***
- Fidel Díez García: El 20 de juliol de 1991 mor a La Robla (Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Fidel Díez García –també citat com Díaz. Havia nascut cap el 1915 a La Robla (Lleó, Castella, Espanya). Arran de la repressió del moviment revolucionari d'octubre de 1934, esdevingué un dels organitzadors, amb Máximo Presa, Otilio Campos, Jesús Robles i José Rodríguez, entre d'altres, de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Robla, posant un local de la seva propietat a la disposició del sindicat anarcosindicalista. Militant de les Joventuts Llibertàries, a finals de 1936 s'enrolà com a voluntari a la caserna de Cármenes i lluità com a milicià contra el feixisme al front nord enquadrat en el Batalló 206 de la CNT. En 1937, arran de la caiguda del front nord, va ser capturat a Astúries per les tropes franquistes i empresonat. Un cop lliure, va fer tasques d'enllaç amb els guerrilles llibertaris i efectuà nombroses missions assegurant les relacions amb la Regional confederal asturiana des del bar Setién de Gijón, que també servia com a centre de recollida de cotitzacions. A finals de 1947 organitzà una reunió de guerrillers al bosc de San Pelayo amb la finalitat d'organitzar la seva evacuació, ordenada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà activament en la reorganització de la CNT a La Robla, amb el suport d'antics membres del Batalló Confederal 206. El març de 1991 participà en l'exposició que sobre la historia de l'anarquisme es realitzà a Lleó.
---
