Versos a la Xarxa

Potser el problema primer de la poesia a Internet no sigui de llibertat o restricció de reproducció, ni de drets d’autor o de drets d’accés a la cultura, sinó de respecte als versos tal com els va concebre l’autor. En poesia, el poeta tria si començar els versos amb majúscula o minúscula, si fer o no fer determinats salts de línia, si sagnar o no el començamernt d’un vers, o si aliniar d’una manera o d’una altra. I les seves eleccions formen part del poema que escriu. I haurien de ser respectades minuciosament per tothom que el reprodueixi.

Sota l’epígraf “La poesia a Internet”, ens podríem referir a altres vicis que el lector de versos percep poc menys que com un sacrilegi. L’estètica dels racons de la Xarxa on s’allotgen els poemes, per exemple. La subjectivitat del gust no pot justificar pàgines que reprodueixen els grans clàssics de la poesia universal i els incrusten despietadament en un entorn estètic de web de trobar parella, en una apoteosi del kitsch. O la publicitat: no pot ser, simplement, estar llegint una oda a la tardor o al rossinyol i que ens boti un bànerd’assegurances per a la llar. I, per favor: als versos no hi poseu hipervincles. Posau-hi, a tot estirar, un número en superíndex que discretament enviï el lector a un comentari o a un enllaç pertinent.

Què s’hi pot fer? Supòs que no gaire cosa. En tot cas, la via del Codi Penal, tot i que temptadora, no sembla particularment practicable. Només se m’ocorre que els que estimam la poesia siguem escrupolosament acurats quan posam uns versos a la Xarxa, i que no ens estiguem de protestar quan trobem catàstrofes com les que he descrit. Promoure les bones pràctiques i denunciar les dolentes. A tots ens exalta el nou, que deia el poeta, però la fascinació de la modernitat i les seves pantalles (i les seves immenses possibilitats etc) no hauria de donar empara a la incúria. Amb les coses sagrades no s’hi juga.