Anarcoefemèrides del 19 de gener
Esdeveniments
- Atemptat d'Étiévant: El 19 de gener de 1898 el tipògraf anarquista GeorgesÉtiévant apunyala el sentinella Renard de la comissaria del carrer Berzélius de París (França) i quan es portar pels guàrdies a l'interior de l'edifici, sense haver estat escorcollar, treu un revòlver i fereix d'un tret l'agent Le Breton. Ambdós policies no van tenir més que ferides lleus. Claude-François GeorgesÉtiévant, nascut el 8 de juny de 1865 a París (França), havia estat jutjat el 25 de juliol de 1892 per l'Audiència de Versalles, amb Auguste Faugoux, Benoît Chevenet i Drouhet, per complicitat amb Ravachol en el robatori de cartutxos de dinamita a Soisy-sous-Étiolles (Illa de França), i condemnat a cinc anys de presó per aquest motiu. Durant el judici no va poder llegir la seva declaració de defensa (Défense de G.Étiévant aux assises de Versailles), però fou publicada i traduïda nombroses vegades, convertint-se en un clàssic de la«propaganda pel fet». Després d'haver purgat la pena a la presó de Clairvaux, col·laborà en Le Libertaire i per un article titulat «La lapin et le chasseur» (El conill i el caçador), aparegut en el número 103 d'aquest diari, va ser condemnat en rebel·lia el desembre de 1897 a tres anys de presó. Quan la policia el buscava i pensava que havia fugit a Bèlgica,és quan es produí l'agressió de la comissaria de Berzélius. Jutjat per l'Audiència del Sena el 15 de juny de 1898 i, encara que no havia matat ningú, fou condemnat a mort. La pena, finalment, fou commutada per treballs forçats a perpetuïtat a colònia penitenciària. Georges Étiévant fou enviat a les Illes de la Salvació (Guaiana Francesa), on morí el 6 de febrer de 1900.
GeorgesÉtiévant (1865-1900)
Naixements
- Lysander Spooner:El 19 de gener de 1808 neix a Athol (Massachusetts, EUA) l'abolicionista, iusnaturalista i teòric de l'anarquisme individualista nord-americà Lysander Spooner. Jurista de formació i de professió, va militar en les files dels abolicionistes, desplegant una gran activitat contra el judici i l'execució del líder abolicionista John Brown (1859). En 1834 va escriure el seu primer assaig, un pamflet contra el clericalisme i la religió. Empleat comptable en el Banc Nacional de Nova York, decideix marxar a Ohio on compra un terreny, però s'arruïnarà pledejant contra l'Estat per l'anul·lació d'un projecte de tancament. En 1843 publica un assaig de reforma bancària que preconitza una economia basada sobre la lliure cooperació dels individus desembarassada de la tutela de l'Estat. En 1845 va escriure Unconstitutionality of slavery, assaig radical contra l'esclavitud, i en 1850, A defense for fugitive slaves, on defensava el dret de fuga dels esclaus. En 1870 escriu The constitution of no authority, on es manifesta com a pensador anarquista radical en definir qualsevol govern com una associació de lladres i d'assassins i en rebutjar tota legislació, ja que s'oposa al dret natural i és, per tant, criminal. Aquest llibre tindrà una gran influència entre els filòsofs anarquistes nord-americans. Considerat una figura excepcional del seu temps, la seva concepció llibertària del dret natural --queés una definició sui generis dins de l'anarquisme-- parteix de la premissa que diu que, segons el dret natural, els individus tenen drets (a la vida, a la llibertat, a la propietat, etc.), però el capitalisme, l'Estat i els seus monopolis impedeixen aquests drets. Aleshores, segons el seu llibre Natural Law, or The Science of Justice (1882), si es vol estar conforme amb el dret natural, entès aquest en el sentit religiós i de naturalesa, cal desobeir i aixecar-se contra tot allò que se li enfronti, com ara el capitalisme, l'Estat, l'exèrcit, etc. Enèrgic anticapitalista i enemic de l'Estat, reconeix que la policia i els exèrcits dels Estats no són més que guàrdies de seguretat privats que protegeixen els rics i els monopolis del capitalisme, del qual diu que només pot existir a partir de l'extorsió i del robatori. En The vices are no crimes (1875) exposa que els vicis no poden ser castigats ja que són assumptes personals, sempre que no afectin la resta de persones. La seva definició de l'ètica diu que tots els individus tenen els mateixos drets morals objectius, però és qüestió de cadascú acomplir-los, és a dir, el seu complimentés netament voluntari. Una de les seves accions més conegudes és la creació d'una petita empresa de correus en 1844 (The American Letter Mail Company) que competiria amb l'empresa estatal de correus i amb la qual buscava demostrar que qualsevol acció particular, autònoma o descentralitzada és més eficient que l'acció estatal o centralitzada; a més a més feia palesa la seva insubordinació a l'Estat, ja que aquest tenia el monopoli de correus. Agosaradament va oferir a l'Estat nord-americà els serveis de la seva petita empresa per millorar el servei, però la resposta que va rebre de les autoritats va ser l'expropiació i el seu pas a règim estatal. En teoria econòmica va aprofundir els seus estudis en les propostes d'un lliure mercat de crèdits en la banca mutualista. Va col·laborar amb el seu amic Benjamin Tucker en el periòdic individualista de tendència mutualista Liberty i en The Radical Review. Lysander Spooner va morir 14 de maig de 1887 a Boston (Massachusetts, EUA). El seu arxiu va passar a Tucker qui va publicar nombroses obres inèdites, però un incendi va destruir els seus manuscrits i el fons editorial de Benjamin Tucker.
***
- Jean Wintsch: El
19 de gener de 1880 neix a Odessa (Ucraïna, Imperi Rus)–altres fonts citen
Varsòvia (Polònia, aleshores Imperi
Rus)– el metge, professor universitari,
mestre i propagandista anarquista i sindicalista Jean
Wintsch-Maléeff. Era fill
d'una família originària d'Illnau-Effretikon
(Zuric, Suïssa) i sos pares es
deien Johannes Wintsch, sastre, i Susanna Artmann. Després
d'estudiar a
l'institut de Lausana (Vaud, Suïssa), realitzà la
carrera de medicina a Lausana
i a Zuric (Zuric, Suïssa). Des de juliol de 1901, quan encara
estudiava
medicina, i fins el 1914 col·laborà en el
periòdic quinzenal Le
Réveil Socialista-Anarchiste, que
editava Luigi Bertoni, Eugène Steiger i Georges-Henri Herzig
a Ginebra
(Ginebra, Suïssa). En 1903 es llicencià en medicina
i des d'aquest mateix any
col·laborà en el periòdic
maltusià Régéneration.
El gener de 1904 es casà amb Nathalie Maléeff,
amb qui tingué dos infants. El 8
de juliol de 1906 assistí al IV Congrés de la
Fédération des Unions Ouvrières
de la Suisse Romande (FUOSR, Federació d'Unions Obreres de
la Suïssa de cultura
francesa) que se celebrà a Friburg (Friburg,
Suïssa) i amb Louis Avennier i
Louis Bertoni parlà en el míting de clausura. En
1907 realitzà l'entrada «Le
syndicalisme en Suisse» per al llibre col·lectiu Mouvement socialiste. Entre 1907 i 1914
col·laborà, sobretot amb
articles sobre malalties professionals i sobre el control de natalitat,
en La Voix du Peuple,òrgan sindicalista
revolucionari de la FUOSR, i en altres periòdics
anarquistes, com ara La
Révolution. Quotidien de lutte sociale,
que publicà en 1909 Émile Pouget. Per al
Congrés Anarquista d'agost de 1907
celebrat a Amsterdam (Països Baixos) redactà un
informe sobre la situació de la
Federació Comunista Anarquista de la Suïssa Romanda
(FCASR) que va ser presentat
per Amédée Dunois. En 1908 fundà el
Grup Maltusià de Lausana. Entre 1908 i 1913
col·laborà en L'Almanach
des Travailleurs.
Fou orador en nombroses assemblees –amb Giovanni Devincenti i
Louis Avennier, a
finals de maig de 1909 en un míting a la Casa del Poble de
Lausana en defensa
de Luigi Bertoni, aleshores detingut arran d'una vaga de
tipògrafs, o amb Giovanni
Devincenti, Gustave Noverraz i Émile-François
Duvaud, en un míting de protesta
al mateix local per l'execució del pedagog anarquista
Francesc Ferrer i Guàrdia–
i intèrpret en reunions –com ara el
Congrés Antimilitarista de novembre de 1909
celebrat a Biel (Berna, Suïssa) patrocinat per la FUOSR, grups
anarquistes
suïssos, la Lliga Revolucionària de Zuric i altres
organitzacions. Entre 1910 i
1911 col·laborà en la revista sindical La
Vie Ouvrière i entre 1910 i 1919 en L'ÉcoleÉmancipée. L'1 de novembre de 1910
creà l'Escola Ferrer de Lausana, centre educatiu
inspirat en el pensament pedagògic de Ferrer i
Guàrdia i en l'anomenada«Educació Integral» (Paul Robin,
Sébastien Faure, etc.), que comptà amb el
patrocini de diverses entitats (FUOSR, sindicats, grups anarquistes,
maçons,
lliurepensadors, etc.) i que, malgrat infinitat de dificultats,
durà fins el 15
d'abril de 1919; també fou l'administrador del Bulletin de l'École Ferrer que
publicà 30 números entre abril de
1913 i maig de 1921. Entre 1911 i 1912 col·laborà
en Le Temps Nouveaux, de Jean
Grave, i en 1912 en Les Petits Bonshommes.
En 1914, quan la Gran Guerra, encara que es
declarés antimilitarista, fou partidari dels
intervencionistes segons l'opinió
que, només França, pàtria de la
Revolució i dels drets de l'home, era capça,
amb el suport dels aliats, destruir el militarisme alemany, obrint
així la via
a la supressió del tots els militarisme. Per aquesta
opinió va ser obligat a
deixar de col·laborar en Le
Réveil,
marcadament antiintervencionista. El seu nom aparegué en la
segona llista dels
signants del «Manifest dels Setze», publicat en el
primer número Le Bulletin des
Temps Nouveaux, de maig de
1916. En aquests anys el moviment anarquista es dividí i les
dificultats en els
intercanvis i en les comunicacions durant els anys
bèl·lics no ajudaren a
clarificar les posicions de les dues opinions. En 1915
col·laborà en La
Bataille. Entre 1915 i 1919 edità a
Lausana el periòdic La Libre
Fédération.
Organe socialiste, syndicaliste, fédéraliste
i entre 1915 i 1918 fou editor
responsable del periòdic de La
Libre
Pensée. En 1917 col·laborà
en La
Clairière. Revue syndicaliste humaniste i entre
aquest any i 1918 en L'Aube. Revue politique
et littéraire de
Lausana. En 1918 signà el manifest Une
sequestration, contra la llarga detenció
preventiva que patia Luigi Bertoni
a Zuric. Entre 1919 i 1920 publicà a Lausana amb sa companya
el Bulletin Russe. En 1921
aconseguí el
doctorat en medicina. Entre 1923 i 1937
col·laborà en La
Bruchure Mensuelle i entre 1925 i 1939 en la revista
parisenca Plus Loin, del doctor
anarquista Marc
Pierrot. En 1931 esdevingué metge de les escoles de Lausana
i membre de la
Comissió Escolar de la ciutat, desenvolupant noves tasques
(servei d'infermeres
escolars, colònies de vacances, refectoris, etc.).
També en aquesta època
ensenyà higiene a l'Escola Superior de Senyoretes i
psicologia aplicada, amb
Jean Piaget, a l'Escola de Ciències Socials i
Polítiques de la Universitat de
Lausana. Publicà nombrosos articles en publicacions
científiques (Annuaire de
l'Instruction en Suisse, La
Médecine Scolaire, La
Pédiatrie pratique, Pro
Juventute, Revue
Médicale de
la Suisse Romande, Revue Suisse
d'Hygiène,Zeitschrift fur Kinderpsychiatrie,
etc.)
i obres especialitzades sobre higienisme i pedagogia. En 1936, quan
esclatà la
Revolució espanyola, marxà amb son fill Pierre
cap a la Península i en retornar
va fer conferències, especialment a la Casa del Poble de
Lausana, i articles. En
aquests anys fou membre dels Amics de l'Espanya Republicana (AER) del
cantó de
Vaud. Entre el 24 de juliol i l'1 d'agost de 1937 assistí al
I Congrés
Internacional de Psiquiatria Infantil que se celebrà a
París (França). En 1937
va vendre el seu arxiu i biblioteca, que conté
correspondència amb destacats
anarquistes (Piotr Kropotkin, Luigi Bertoni, Georges Herzig, etc.), a
l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Ente
1938 i
1939 col·laborà i patrocinà el
setmanari antifeixista ginebrí La
Semaine. En 1939 fou un dels promotors
de la fundació cultural «Pro Helvetia».És autor de Ce qu'est le
syndicalisme. Définition et but. L'oeuvre à
accomplir
(1908), Centralisme et
fédéralisme. Un
groupe de syndicalistes (1910, atribuïda), Une révocation, une école
(1910), Les ouvriers et la science.
Renaissance intellectuelle (ca. 1912), Un
essai d’institution ouvrière, l'Ecole Ferrer (1919
i 2009), Les nouveaux aspects du socialisme.
Socialisme,
syndicalisme, fédéralisme (1919), Un
artiste lausannois. Steinlen, notice
biographique (1921),De
la prophylaxie des maladies vénériennes (1921),Essai sur l'orientation professionelle
(1929), Le depistage precoce des oligophrenes
(1934), Enquête sur le bruità l'école (1935), Le
dessin comme temoin du developpement mental (1935), Les
premières manifestations motrices et mentales chez l'enfant.Étude
physiologique, clinique et pédagogique (1935), L'Ecole espagnole.
Notice présentée aux «Amis de
l'Espagne républicaine» (1937), Les
facteurs constitutionnels dans les troubles du comportement
(1937), Sur
la nature de l'intelligence (1937) iLes
enfants délinquants. Questions
d'hygiène infantile et mentale (1939),
entre d'altres. Jean Wintsch va morir el 27 d'abril de 1943 a Lausana
(Vaud,
Suïssa).
***
- Conrado Faiani: El 19 de gener de 1891 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Conrado Faiani. Bastaix de professió, en 1906 emigrà a França i s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània). El 21 de març de 1910, arran d'una baralla, en va ser expulsat i retornà a Itàlia. Quan esclatà la Gran Guerra, el Tribunal Militar Marítim de La Spezia el condemnat a presó per deserció. El març de 1919 va ser alliberat gràcies a una amnistia. En aquestaèpoca es declarà obertament anarquista i participà en la fundació de la Cambra del Treball de Liorna. En 1923, fugint d'una nova detenció, marxà a França i l'octubre de 1924 s'establí a La Sanha (Provença, Occitània). Mesos després retornà a Liorna, on se subscriví al setmanari anarquista romà Fede. Després d'organitzar una manifestació d'obrers portuaris, a resultes de la mort en la feina del militant anarquista Lanciotto Corsi, el 8 d'abril de 1926 va ser detingut. L'octubre d'aquell any entrà il·legalment a França i s'instal·là a Marsella. El 7 de setembre de 1927 va ser detingut a Sant Geli (Llenguadoc, Occitània) i el 20 de setembre va ser condemnat a Nimes a 15 dies de presó per infracció al decret d'expulsió de 1910. El 15 de novembre de 1927, i per la mateixa raó, va ser condemnat a Marsella a 20 dies de presó. En 1928 se subscriví al periòdic La Diana i vivia amb sa companya Dina Iacoponi i els seus infants. A començaments dels anys trenta s'establí a Còrsega. El 21 d'octubre de 1931 a Bastia va ser condemnat a 40 dies de presó per «frau alimentari». Amb l'anarquista Corrado Vannucci, el març de 1932 a Còrsega, retrobà Eugenio Bini, antic secretari de la Cambra del Treball de Liorna. Més tard marxà a la regió parisenca (Illa de França) i residí a Le Pecq i a Vincennes, freqüentant companys, com ara Virgilio Gozzoli i Francesco Barbieri. Al seu domicili allotjà el militant comunista Natale Vasco Iacoponi, germà de sa companya, i modestament participà en el suport econòmic del «Comitè anarquista en favor de les víctimes polítiques d'Itàlia». En 1934 marxà a Niça, on el desembre de 1936 va ser detingut i condemnat a un mes de presó per infracció a l'ordre d'expulsió. Sa companya i sos fills, sense documents legals de residència, van ser condemnats a la mateixa pena. El desembre de 1938 sa companya fou repatriada i en arribar declarà davant les autoritats feixistes«desaprovar sempre la conducta» de son marit i de son germà Natale. En 1939, després de malviure a Niça, Conrado va ser internat al camp de concentració de Vernet. El juliol de 1939 va ser detingut a Vintimiglia i traslladat a Liorna on va ser interrogat, tot negant la seva pertinença al moviment anarquista. Un cop lliure, trobà feina de peixater i, encara que es mantingué al marge de tota activitat política, va ser vigilat per les autoritats feixistes fins a la caiguda del règim.
***
- Eduard Riera
Juncosa: El 19 de gener de 1903 neix a Barcelona
(Catalunya) l'anarcosindicalista
Eduard Riera Juncosa. Milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de
Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). En 1939, amb el
triomf franquista,
passà a França. Tancat en un camp de
concentració, després va ser enrolat en
una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per anar a fortificar la«Línia
Maginot». Fet presoner pels alemanys, va ser deportat al camp
nazi de
Mauthausen sota la matrícula 4.450. Eduard Riera Juncosa va
morir el 2 de
setembre de 1943 al camp de concentració de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria).
***
- Armand Robin:El 19 de gener de 1912 neix a Plouguernével (Bretanya), en una família bretona d'agricultors, l'escriptor, poeta, traductor i periodista anarquista Armand Robin. Va haver d'aprendre el francès a l'escola i aviat s'apassionarà per l'estudi de les llengües, arribant a parlar-ne un gran nombre i a comprendre'n més de vint. Després d'una estada a l'URSS en 1933, farà una crítica acerba del règim soviètic i de la dictadura. Va traduir poesia russa i va donar a conèixer autors d'aquest país desconeguts aleshores (Essenine, Blok, Maiakovski, Pasternak, etc.). Era també radioaficionat, altra de les seves passions, especialment d'ona curta; un fet que l'obligarà, quan va esclatar la guerra, a col·laborar tècnicament amb el Ministeri d'Informació en el servei d'escoltes radiofòniques en llengües estrangeres i a redactar els «butlletins d'escoltes» i que després desviarà a la resistència. A partir de 1944, i fins 1958, publicarà periòdicament en Le Libertaire. En 1945 s'adhereix a la Federació Anarquista, que publicarà els seus Poèmes indésirables, dedicats als pobles martiritzats, i freqüentarà Georges Brassens, Michel Ragon, Pierre Béarn, Maurice Nadeau, entre altres intel·lectuals llibertaris. En 1946 serà nomenat secretari de la Federació Anarquista de la Regió Sud de París i de la del Sena. Entre 1947 i 1948 realitzarà un llarg viatge per Europa (Holanda, Bèlgica, Suïssa, Regne Unit, Suècia...) amb moto. En La fausse parole, publicat en 1953, analitza els mecanismes de propaganda als països totalitaris. Entre 1956 i 1957 farà costat al moviment independentista algerià d'una manera força provocativa. La seva tasca traductora i poètica va ser ingent fins a la seva mort, per causes obscures: el 27 de març de 1961 deixa ca seva i sembla que va tenir un altercat amb uns jugadors de bitlles en un cafè veí, l'amo crida la policia i Robin és portat manu militari a la comissaria i, d'allà, a la infermeria de la presó provisional de la Prefectura de Policia --de sinistra reputació al París de l'època-- on morirà dos dies després, el 29 de març de 1961, per causes desconegudes. A part de les obres apuntades, en poesia s'ha publicat pòstumament Le monde d'une voix (1968), Fragments (1992), Le cycle du pays natal (2000); la novel·la Le temps qu'il fait (1942); i, també pòstumament, els assaigs L'homme sans nouvelle (1981), Écrits oubliés (1986), Expertise de la fausse parole (1990), a més d'un bon conjunt de traduccions d'obres poètiques i teatrals, transcripcions d'emissions radiofòniques, correspondència, etc., moltes d'elles publicades en editorials llibertàries.
***
- Egon Illfeld: El
19 de gener de 1914 neix a Battenberg (Waldeck-Frankenberg, Hessen,
Imperi
Alemany) –algunes fonts citen erròniament
Wartenberg (Erding, Baviera, Imperi Alemany)–, en
una família jueva, el militant comunista i
després anarquista Egon Illfeld,
també conegut com Ginés
García. Tipògraf
de professió, milità en el Kommunistische Partei
Deutschlands (KPD, Partit
Comunista d'Alemanya). L'agost de 1934 va ser condemnat a Munic
(Baviera) a sis
mesos de presó per activitats d'«alta
traïció». Posteriorment emigrà
a Neunkirchen
(Saarland) i, via Suïssa, a l'Espanya republicana. A
començaments de 1936 va ser
detingut per «vagabunderia» i empresonat. Alliberat
després de l'aixecament
feixista de juliol de 1936, s'enrolà en el«Batalló Thälmann», unitat
militar
formada sobretot per voluntaris jueus alemanys que s'integrà
en la XII Brigada
Internacional i amb la qual lluità al front
d'Aragó fins el setembre de 1936.
Després s'adherí als Deutsche
Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes
Alemanys) i fou un dels principals responsables del control
polític
d'estrangers de llengua alemanya a Barcelona. Amb Ferdinand
Götze, Arthur
Lewin, Fred Hessenthaler, Helmut Kirschey i altres, formà
part d'un grup, a les
ordres del Comitè d'Investigació i Seguretat
Interior, dirigit per Dionís
Eroles Batlle i Manuel Escorza del Val de la Federació
Anarquista Ibèrica
(FAI), que s'encarregà dels escorcolls i requises de pisos,
negocis i locals
dels nazis alemanys establerts a la capital catalana. També
treballà a
l'Oficina de Propaganda de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de
Barcelona. Arran dels fets de «Maig de 1937», va
ser detingut el juny d'aquell
per la reacció estalinista i tancat, acusat
d'«espionatge» a l'espera de la
seva expulsió, a diverses presons i txeques
(convent de Santa Úrsula, Segorbe, Model,
València, etc.) fins a l'abril de
1938. En aquesta època es casà amb una espanyola
i per aquest motiu no va poder
ser expulsat, treballant fins el final de la guerra al servei del
Comitè
Regional de Catalunya de la CNT. Quan el triomf franquista era un fet,
passà a
França i fou internat al camp de concentració de
Gurs. El març de 1939, amb Karl
Brauner, Paul Czakon, Helmut Klose i Michel Vorobiev, formà
part de l'anomenat «Comitè
de Redacció» de la IX Companyia, que agrupava
exvoluntaris estrangers de la
guerra civil que es negaven a sotmetre's a les ordres dels refugiats
estalinistes
que controlaven el camp. Durant la II Guerra Mundial,
aconseguí viure
clandestinament, sota el nom de Ginés
García, pseudònim que ja havia fet
servir a la Península, a Bordeus (Aquitània,
Occitània) i després del conflicte
s'instal·là a París
(França), on treballà a
la ràdio. En 1948 emigrà amb sa
família a Veneçuela i a començaments
de 1959
retornà a Alemanya. Egon Illfeld va morir a mitjans dels
anys 1980 a Munic
(Baviera, República Federal Alemanya).
***
- Antonio Costa
Truco: El 19 de gener de 1916 neix a Peralta de la Sal
(Osca, Aragó, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Costa Truco. Era el fill
petit d'una
família pagesa humil de quatre germans. Quan tenia cinc anys
assistí a l'escola
amb els escolapis i després treballà al camp.
Aficionat a la música i a la
lectura, arribà a comptar amb una important cultura
autodidacta. Entrà a formar
part de les Joventuts Llibertàries i realitzà
viatges a Barcelona i a
Saragossa, centres llibertaris de primer ordre. Quan tenia 20 anys
s'instal·là
a Barcelona (Catalunya) i durant la guerra civil recorregué
la Península
observant la revolució i lluitant contra el feixisme
allistat en les Forces
Aèries republicanes enquadrat en l'Estat Major de
l'Exèrcit de l'Aire. En 1939,
amb la caiguda de Catalunya a mans del franquisme, passà a
Seta (Llenguadoc,
Occitània), però retornà a la
Península (València i Madrid). Quan
acabà la
guerra va ser detingut a Madrid pel feixistes i va ser
reclòs a camps de
concentració (Irún i Santoña) i a
presons (Larrínaga a Bilbao, Torrero a
Saragossa, Osca). Jutjat, va ser condemnat a vuit anys, però
va ser alliberat
ràpidament amb l'obligació de residir a Peralta
de la Sal. Poc després, eximit
del seu desterrament, s'establí a Barcelona. El febrer de
1942 es casà amb
Mercè Vidiella Esbrí. Detingut per la
Guàrdia Civil, va ser portat a fer feina
en un batalló de treballadors a la zona madrilenya de
Villaverde. El juny de
1943 va ser alliberat i a Barcelona treballà de
peó en el sector tèxtil i
posteriorment de comptable en la fàbrica La Seda, de la qual
presidí el seu
Comitè d'Empresa i on romangué fins a la seva
jubilació. Durant els anys
quaranta participà discretament en la lluita clandestina.
Després de la mort
del dictador Francisco Franco presidí el Sindicat Textil de
Barcelona de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer
conferències a Barcelona i
altres indrets, formà part de la redacció del
periòdic Ideas i
col·laborà en la premsa llibertària (Cenit, Crisol,Ideas-Orto, Pandora,El Pensador, Solidaridad
Obrera, El Textil Libertario,Tierra
y Libertad, Yunque Libertario,
etc.). És autor de La ciencia y
los
científicos (2004) i deixà moltes
obres inèdites (novel·les, poesies i
assaigs), com ara Campesino, obrero,
empleado, Historia y vida.
Crónicas
de Barcelona (obra autobiogràfica), Erupciones
mentales, Gestos sublimes,Hablan los oráculos, El parto andrógino o la gran mascarada,Ritmos líricos de amor y de combate,Si fue Marx ¿por qué no
pudo ser Bakunin?,Verdades borrascosas, etc. Antonio
Costa Truco va morir el 17 d'abril de 2005 a Barcelona (Catalunya).
Defuncions
- Andrea Costa: El 19 de gener de 1910 mor a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el militant de la Internacional, anarquista i després socialista Andrea Costa. Havia nascut el 30 de novembre de 1851 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) en una modesta família catòlica. En 1870 es matriculà en Lletres a la Universitat de Bolonya i freqüentà els cercles revolucionaris garibaldins. En 1871 quedà commocionat pel triomf i la derrota de la Comuna de París. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 prengué part en la bakuninista Conferència de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) de la Secció Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que donarà lloc a la creació de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Entre el 15 i el 16 de setembre del mateix any assistí al Congrés de Saint-Imier (Suïssa). El 16 de març de 1873 participà en la insurrecció revolucionària de Bolonya, juntament amb Errico Malatesta i Mikhail Bakunin i en 1877 en l'aixecament atiat per l'anomenada «Banda del Matese» a San Lupo di Benevento. El 9 de juny de 1877 impartí a Ginebra una anomenada conferència sobre la«propaganda pel fet», estratègia que serà recollida per Paul Brousse i adoptada com a eina de conscienciació popular en el Congrés de Londres de 1881. Fugint de la persecució repressiva contra el moviment anarquista, en 1878 s'exilià a Suïssa, on establí contactes amb Carlo Cafiero i James Guillaume i els companys de la Federació del Jura, i després marxà a París, on fou detingut i condemnat a dos anys de presó. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics llibertaris, com ara Fascio Operaio, La Plebe i Il Martello, entre d'altres, i fou corresponsal d'Il Messaggero. El 5 de juny de 1879 fou expulsat de França i retornà a Suïssa, on s'ajuntà sentimentalment amb la militant anarquista Anna Kulisciov. El 3 d'agost d'aquell any publicà una carta en el periòdic Plebe titulada«Ai miei amici di Romagna» (Als meus amics de Romanya), on criticà durament l'estratègia insurreccionalista i qualificà de«secta» la Internacional. De fet, aquest any, juntament amb sa companya Kulisciov, abandonà l'anarquisme en favor del socialisme parlamentari. En 1880 creà la Rivista Internazionale del Socialismo, a Milà, i en 1881 creà el periòdic Avanti!, a Imola, que esdevindrà més tard en l'òrgan històric del Partit Socialista Italià (PSI). L'agost de 1881 fundà el Partit Socialista Revolucionari Italià (PSRI), que es fonamentava en el principi federatiu de caire llibertari i estarà obert a totes les tendències socialistes, fins i tot als anarquistes. En 1882 esdevindrà el primer diputat socialista de la República italiana. El seu pas al parlamentarisme serà un mal tràngol per als anarquistes i suscitarà un enorme i agre debat. L'agost de 1883 crearà, per a coordinar l'oposició de l'esquerra, el «Fascio della Democrazia», juntament amb Giovanni Bovio i Felice Cavallotti. Durant el seu manament parlamentari criticà severament l'aventura colonial africana del govern de Crispi (Massacre de Dogali de 1887), l'autoritarisme d'Humbert I d'Itàlia i la repressió policíaca. El 5 d'abril de 1889 fou condemnat per un tribunal romà a tres anys de presó per «rebel·lió contra la força pública» arran dels desordres sorgits durant una manifestació en memòria de Guglielmo Oberdan. El març de 1890 fou condemnat per«rebel·lió» per haver participat a Roma en les mobilitzacions dels obrers de la construcció. En 1893 fou elegit alcalde d'Imola i entre 1908 i 1910 exercirà de vicepresident de la Cambra dels Diputats. A Imola fou president de la Congregació de Caritat. Deixà publicats Memorie inedite (1873), Bagliori di Socialismo (1900) i Il 18 marzo e la Comune de Parigi (1902), entre d'altres. Una part del seu arxiu es troba dipositat a la Fundació Giangiacomo Feltrinelli de Milà i a la Biblioteca Municipal d'Imola. A la seva vila natal una placa recorda la casa on nasqué i l'equip de bàsquet en porta el seu nom.
***
- Paul Reclus:El 19 de gener de 1941 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) el militant anarquista, enginyer i professor Paul Reclus, també anomenat Georges Guyou. Havia nascut el 25 de maig de 1858 a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Fill d'Élie, els primers anys de sa vida els va passar en la «gran família» dels Reclus. Quan la Comuna de París va ser anihilada en 1871 es va haver d'amagar un temps abans de reunir-se amb els seus familiars a Suïssa. En 1877 tornà a París on farà uns brillants estudis i esdevindrà enginyer en 1880, ocupant aquesta funció en diverses indústries, especialment a Bessèja (Llenguadoc, Occitània), i haurà de dimitir en nombroses ocasions del càrrec per haver fet costat als vaguistes. Propagandista de l'anarquisme, partidari de la conquesta individual i de la propaganda pel fet, serà després de la instauració de les Lois Scélérates (Lleis Perverses), entre 1893 i 1894, inculpat en el «Procés dels Trenta»; però es va refugiar a Londres (Anglaterra), on viurà un temps en una petita comunitat anarquista. En 1895 s'establí a Escòcia, on treballà com a cartògraf i després com a professor. En 1903 Élisée Reclus el demana i s'estableix a Bèlgica per ajudar a acabar l'edició de L'Home et la Terre, tasca que assumirà fins a 1908, després de la mort de son oncle. Autoritzat a retornar a França en 1914, serà un dels signataris del «Manifest dels Setze», de caire intervencionista. En 1919 s'establí a Dordogne i després a Montpeller, on es lliurarà a treballs científics. En 1925 funda, amb el Dr. Marc Pierrot, el periòdic anarquista Plus Loin, que apareixerà fins a 1939. En 1937 va participar en la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en diversos organismes d'ajuda als anarquistes espanyols durant la Guerra Civil. Entre les seves obres podem destacar L'Anarchie et l'Église (1901), La Mano Negra (1903), Étude sur un cas de conscience (1911), Questions de tolérance et d'éducation (1911), Absolu et relatif (1916), Les Frères Élie et Élisée Reclus, ou Du protestantisme à l'anarchisme (1964, pòstum). Existeix un Museu Etnològic Paul Reclus a Domme instal·lat en una vil·la dels segles XV a XVIII, on es recullen els records d'aquest intel·lectual i de la història local i regional de la zona (eines, reconstrucció d'oficis, sobre la Gran Guerra, etc.).
***
- Luigi Bertoni:El 19 de gener de 1947 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'antimilitarista i militant i propagandista anarquista Luigi Bertoni, també conegut com Louis Bertoni i Il Santo. Havia nascut el 6 de febrer de 1872 a Milà (Llombardia, Itàlia). Aprenent de tipògraf a Como, va rebre una important educació republicana, anticlerical i d'un alt nivell cultural per part de sa família. Va treballar després a Mendrisio i Bellinzona. En 1890 va prendre part en la revolució del cantó de Ticino, que va enderrocar el govern regional i va adoptar una constitució democràtica, i després es va refugiar a Ginebra (Suïssa). A més de tipògraf, va esdevenir redactor de Vita Nova (1890-1892). Entre 1892 i 1893 va entrar en contacte amb els grups anarquistes ginebrins. Va col·laborar amb Paolo Schucci en Pensiero e dinamite. Des de finals de 1893 i fins al 1895 va treballar a Brugg. De bell nou a Ginebra, va editar en 1896 L'Emigrante Ticinese Illustrato. En 1899, amb Carlo Frigerio i Émile Held, va editar l'Almanacco socialista-anarchico, pel qual va ser processat pel tribunal federal per infracció a la llei contra l'anarquisme de 1894 i del qual sortirà absolt. Va editar a Ginebra, a partir del 7 de juliol de 1900, el periòdic Il Risveglio. Socialista-anarchico - Le Réveil. Socialiste-anarchiste (El Despertament. Socialista-anarquista), publicat en edició bilingüe italià-francès i on les parts italiana i francesa estaven totalment diferenciades; fins a l'agost de 1940 en van sortir 1.054 números i serà un referent de la premsa anarquista mundial. Un article aparegut en 1902 en Il Risveglio, considera com a apologia del regicidi, va provocar una crisi diplomàtica entre Suïssa i Itàlia, coneguda sota el nom d'«Afer Silvestrelli». Partidari, amb reserves, de l'entrada dels anarquistes en els sindicats, dels quals desconfiava força, va participar activament en la creació en 1905 de la Federació d'Unions Obreres de la Suïssa francesa, exercint com a secretari dels tipògrafs. Durant el congrés anarquista de Amsterdam de 1907 va fer costat Malatesta contra Monatte. Va col·laborar habitualment en el periòdic La Voix du Peuple. Després d'agost de 1914, fidel a l'internacionalisme, va oposar-se a Kropotkin i al seu«Manifest dels Setze» favorable als aliats. Entre 1914 i 1915 va realitzar nombroses conferències antimilitaristes a Lombardia. Va ser detingut en diverses ocasions per les autoritats helvètiques per les seves activitats propagandístiques, i en 1918 va ser empresonat 13 mesos acusat falsament d'instigar l'ona d'atemptats anarcoterroristes a Itàlia, càrrec del qual va ser finalment exonerat i sobre el qual va escriure La Loi défaillante: défense présentée devant la Cour pénale fédérale à Zurich, le 11 juin 1919 (1919). En 1920 Malatesta li va oferir la direcció del periòdic Umanitá Nova, però no va acceptar. En 1922, pel cinquantè aniversari de la Federació del Jura, va organitzar el Congrés de Saint-Imier i la Conferència de Bienne, que va aplegar anarquistes de diversos països. Des de la seva premsa va defensar Sacco i Vanzetti, va criticar la Revolució russa i va lluitar contra el feixisme italià, ell que havia conegut personalment Mussolini entre 1902 i 1903 quan era socialista radical i «anarquista». Durant la Revolució espanyola, va participar --juntament amb Emma Goldman, Sébastien Faure, Camillo Berneri i altres-- en un míting a Barcelona, en representació de l'Associació d'Amics de l'Espanya Republicana de Suïssa, i va visitar el front d'Osca, on va trobar companys italians, experiència que després reflectiria en els seus escrits, essent molt crític amb els anarquistes partidaris de participar en el govern de la II República espanyola. Quan les autoritats suïsses van prohibir el periòdic en 1940, va editar clandestinament fins al 1946 «Quelque part en Suisse», fulletons bilingües que sortien sense firma i dels quals es van editar uns 150. Entre les seves obres podem destacar Procès du«Réveil socialiste-anarchiste» (1906), Abbasso l'esercito! (1906), Leur grève et la nôtre: réponse au«Journal de Genève» (1907), Réponseà la brochure «Bertoni doit-il être expulsé?» (1907), Travailleur, ne sois pas soldat (1910), La victoire de tous: guerre, paix et révolution (1915), Gli Anarchici e il regicidio di Monza: autodifesa di L. Bertoni avanti la corte penale federale di Losanna (1919), Faceà la guerre... devant le tribunal militaire de la Première Division,à Lausanne, le 16 mars 1940 (1940, amb Lucien Tronchet), etc. Va traduir a l'italià i al francès Kropotkin, Malatesta i Nettlau. El seu arxiu personal, del qual una part són documents de la Guerra Civil espanyola, es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1997 Gianpiero Bottinelli li va dedicar una biografia: Luigi Bertoni, la coerenza di un anarchico.
***
- Ramon Molist
Valls: El 19 de gener de 1953 mor a Diá
(Roine-Alps, Arpitània)
l'anarcosindicalista Ramon Molist Valls. Havia nascut el 1885 a
Espinelves (Les
Guilleries, Osona, Catalunya). S'instal·là a
Mataró (Maresme, Catalunya), on
treballà de jornaler i de teixidor, i s'afilià a
la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Entre 1913 i 1914 formà part dels jurats
obrers dels Tribunals
Industrials de la Junta de Reformes Socials de Mataró. El 5
de setembre de 1923
presidí una reunió del Sindicat d'Obrers en
Gèneres de Punt de la CNT per
tractar sobre el lock-out que la
patronal
mataronina havia declarat. L'1 de gener de 1926 signà el
manifest fundacional
del grup editor del periòdic Vida
Sindical, que sortí publicat en el
número 1 del 16 de gener d'aquell any;
aquest manifest va ser firmat per un grup de 22 coneguts militants
cenetistes
catalans –Adrià Arnó, Corney, Ladislau
Bellavista, Coll, Banet, Pedemonte,
Ramon Molist, Gascón, Lleonart, Quintà, Joan
Peiró, Ángel Pestaña, Minguet,
Piñón, Calomarde, Bono, Porquet,
Marró, Vidal, Renold, Manuel Pérez (Óptimo)
i Àngel Abella–, que va tenir molt de
ressò, i que alguns han interpretat com a
un precedent directe del trentisme, per mor de les
seves concomitàncies
pel que fa a idees i a persones. El Primer de Maig de 1930
presidí, amb altres
companys (Enric Dalmau, Ramon Magre, Jordi Pi i Francesc Arin) un acte
al
cinema Modern de Mataró, organitzat pels sindicats locals,
on demanaren el
desarmament del sometent, la dissolució dels
comitès paritaris, l'amnistia dels
presos polítics i socials i el restabliment de les garanties
constitucionals. Entre
l'11 i el 17 de juny representà, amb Jaume Galceran, el
Sindicat d'Art Fabril
de la CNT de Mataró en el III Congrés Nacional de
Sindicats de la CNT («Congrés
del Conservatori») que se celebrà a Madrid
(Espanya) i on defensà les tesis sobre
les federacions d'indústria de Joan Peiró. Arran
de la ruptura confederal,
milità en el sector trentista
i en
els Sindicats d'Oposició de la CNT. Quan esclatà
la guerra civil, formà part
del Consell d'Economia, en nom dels Sindicats d'Oposició, i
del Comitè de Salut
Pública (Comitè Local Antifeixista).
Posteriorment, i fins el 1937, fou regidor
d'Economia i Treball, en nom de la CNT, de l'Ajuntament de
Mataró. També
presidí la Junta d'Administració Municipal de la
Finca Urbana mataronina. Entre
desembre de 1936 i febrer de 1937, va ser alcalde accidental d'aquesta
localitat i, el juny de 1937, va ser elegit alcalde perquè
l'anterior, Salvador
Cruxent Rovira, havia emmalaltit. El 6 de setembre de 1937
ordenà expressament
la destrucció del retaule major de la basílica de
Santa Maria de Mataró,
desoint la veu del Comitè del Patrimoni, que havia fet
múltiples accions en
favor de la seva preservació, i en contra de les ordres
expresses del Servei de
Conservació de Monuments Històrics de Catalunya i
del Ministeri de Justícia de
la II República, que havien intervingut en l'afer a
petició del Comitè Local de
Salvaguarda. Abans, el 10 d'agost de 1936, havien estats
destruïts la resta de
retaules i de tot el que contenia la basílica de Santa
Maria, inclosa la
pràctica totalitat de la documentació dels arxius
de l'Obra de l'Església, de
la Comunitat de Preveres i de les diverses Confraries, que van ser
venuda per
fer pasta de paper. En 1939, amb el triomf franquista, passà
a França amb sa
família i patí els camps de
concentració, mentre que sa dona i sa filla van
anar a un refugi femení instal·lat en un convent
de monges. Després, elles
s'instal·laren a Lo Luc (Provença,
Occitània) i ell a Sent Paul de Tricastin (Roine-Alps,
Arpitània), on treballà de teixidor, i
posteriorment tota sa família s'establí
a Diá, on ell va fer de jardiner.
Ramon Molist Valls (1885-1953)
---