Dins una cançó (o dues)

Has arribat vell a Ítaca. Com que sempre has estat molt obedient, no has forçat gens la travessia, perquè preferies que durés molts anys. Com que sempre has seguit al peu de la lletra els llibres d’instruccions, els prospectes i els manuals d’ús, ets vell quan fondeges l’illa. Ara, descalç, amb els ulls llagrimosos, amb la camisa sense planxar i les espardenyes molt gastades, contemples la mar i t’hi veus, i t’hi sents, i hi ets. Ets tu, la mar que mires. Mires. Mires i calles. Mires i t’interrogues. Mires i mires. I mires i no veus enlloc les riqueses que l’illa et brindava quan vas començar el viatge. Les matinades se t’han fet eternes. Totes semblants. Totes fredes i humides. Totes blaves o de color taronja. Ni tan sols han servit per a inspirar-te un poema. Ni un vers. Algunes de les coneixences que has fet són una nosa que arrossegues i no et saps extirpar. I Sí. La trobes pobra, aquesta Ítaca on has arribat amb el velam inflat d’idees i pensaments caducats. Comences a pensar que l’illa t’ha enganyat. O potser t’has enganyat tu. O potser tots dos us heu estat infidels. No us heu entès gens, tu i la teua vida. Tu i la teua illa. El teu ha estat un viatge en va, cap a enlloc. Sempre has tingut al cap la idea d’Ítaca, i com que sempre has estat molt obedient i has seguit al peu de la lletra els llibres d’instruccions i els prospectes i els manuals d’ús vius dins un naufragi permanent. Ja no saps ni d’on traus les forces per alenar o per intentar traure’t del cap la idea d’Ítaca que t’enverina, que et mareja. A tu, que ets un no-ningú, que has arribat vell i cansat i que no tens ni forces per a fondejar l’illa i t’has d’abarloar a una altra barca tan derrotada com la teua, amb un vell tan vell com tu que mai no ha assegut a la taverna del mar.