Anarcoefemèrides del 4 de gener
Esdeveniments
- Surt Freiheit: El 4 de gener de 1879 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del setmanari en llengua alemanya Freiheit (Llibertat). D'antuvi socialdemòcrata, el periòdic creat per Johann Joseph Most evolucionarà amb el seu autor cap a l'anarquisme; els subtítols també evolucionaran: òrgan socialdemòcrata (1879-1880), òrgan socialrevolucionari en llengua alemanya (1880-1882), órgan dels socialistes revolucionaris (1882-1885), òrgan internacional anarquista en llengua alemanya (1885-1897),órgan dels anarquistes comunistes en llengua alemanya (1897-1908) iórgan dels anarquistes alemanys a Amèrica (1908-1910). Acabarà editant-se a Nova York, on tindrà una gran influència en els cercles d'emigrats anarquistes alemanys i intentarà unificar totes les forces revolucionàries nord-americanes. A la mort de Johann Most en 1906, Max Bagainski i Henry Bauer seguiran editant el periòdic fins al 13 d'agost de 1910. En varen ser responsables de la redacció a més de Johan Most, Johann Christoph Neve, Karl Schneidt, Hermann Stellmacher, Karl Schröder, Josef Kaufmann, John Müller, Moritz Schultze i Max Baginski. Hi van escriure les millors plomes de l'anarquisme internacional. Johann Most hi va publicar per lliuraments gran part de les seves obres més importants. El periòdic també es distribuïa clandestinament a Alemanya, Àustria, Bohèmia i Hongria.
***
- Surt La Débacle Sociale: El 4 de gener de 1896 surt a Ensival (Valònia, Bèlgica) el primer número del periòdic anarquista La Débacle Sociale. D'antuvi va tenir periodicitat bimensual, però a partir del número 6 (22-29 de març de 1896) passà a ser setmanal. L'edició, administració i gerència la portaven Jean Bosson i H. Sevrin. Hi trobem articles d'Henri Beylie, L. Copain, Jules Deprez, Jacques Deronck, Michel Dumas, Flaustier, Émile Gravelle, Edmond Hénin, Gustave Jacques, Roger Laurent, Jules Moineau, J. Nossab, H. Sevrin, Victor Serfant, Slovak, Henri Zisly, Max Buhr, Guillaume De Greef, Augustin Hamon, Raoul Henry, Julien Lessire, H. Lencou, Ferdinand Monier, A. Poulain, Albert Provost, Élisée Reclus, Séverine, Henri Zisly, entre d'altres. Publicà una cançó en cada número i un fulletó per lliuraments: Les Vagabons, de Raoul Henry. En sortiren, com a mínim, 10 números, l'últim el del 19 d'abril al 3 de maig de 1896. Edità el fulletó Pour l'anarchiste Jules Moineau, d'Émile Royer, defensa del company anarquista Moineau que fou condemnat a 25 anys de treballs forçats per haver posat una bomba davant una església de Lieja, sense altres desperfectes que trencament de vidres i erosions als murs. Aquest periòdic era continuació de Le Plébéen (1895) i fou represa per La Vérité (1896-1897).
Naixements
- Maurice Mac-Nab: El 4 de gener de 1856 neix al Château de Fay (Vierzon, Centre, França) el poeta, cantautor, intèrpret i dibuixant d'origen escocès Jean Valérien Maurice Mac-Nab. Es va guanyar la vida un temps com a funcionari de Correus. Instal·lat a París, va començar a interpretar els seus famosos monòlegs al club literari de Les Hydropathes i a cantar les seves obres al«Café de l'Avenir», al Barri Llatí. Després va actuar al cabaret «Le Chat Noir» de Montmartre, on va declamar les seves «cançons-reclam». Amb l'obra paròdica Le Grand Métingue du Métropolitain (1880), amb música de Camille Baron, on fa parlar un obrer revolucionari ebri portat a comissaria després d'una manifestació, va conèixer la celebritat i és una cançó clàssica de la contestació que encara es cantada pels militants revolucionaris en algunes concentracions. Després d'haver escrit una tesi doctoral burlesca sobre la ressaca i amb la salut destrossada, va morir de sobte el 25 de desembre de 1889 a l'hospital Lariboisière de París (França). Entre les obres que va publicar, podem destacar Poèmes mobiles (1886) i Poèmes incongrus (1887), i les pòstumes Chansons du Chat Noir (1890) i Nouvelles Chansons du Chat Noir (1891). En col·laboració amb el compositor Hirleman el 13 de juny de 1900 va estrenar pòstumament al Théâtre des Folies-Dramatiques de París una opereta en tres actes, Malvina 1ère. El teatre de Vierzon porta actualment el nom de«Théatre Mac-Nab».
***
- Filippo Pernisa:
El 4 de gener de 1878 neix a Massa Lombarda (Emília-Romanya,
Itàlia)
l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Filippo
Pernisa. Bastaix
de professió, la seva feina el deixà coix. Durant
els anys noranta començà a
col·laborar en la premsa anarquista com a
distribuïdor i corresponsal. El gener
de 1898 fou un dels organitzadors de la resposta obrera contra la
desocupació,
fets pels quals va ser condemnat a 39 dies de presó i a una
multa. Aquest
mateix any signà un manifest de suport a Errico Malatesta i
altres processats,
manifest que va ser publicat en el periòdic L'Agitazione
d'Ancona. En 1904 va ser denunciat com a organitzador d'una
reunió clandestina
a favor dels presos polítics i finalment fou tancat quatre
dies a la presó. En
1909, fugint de la vigilància policíaca,
marxà a Trieste buscant feina, però va
ser expulsat per les autoritats austríaques. Fou un dels
responsables de la Lliga
dels Bastaixos, adherida a l'anarcosindicalista Unió
Sindical Italiana (USI), i
membre de la Cooperativa dels Bastaixos. Amic íntim del
destacat
anarcosindicalista Armando Borghi, es mostrà especialment
actiu com a
sindicalista a Emília Romanya, Toscana i Ligúria.
En 1912 va ser buscat per la
policia per la seva campanya contra el colonialisme italià a
Líbia. El juny de
1914 participà activament en les manifestacions de la«Setmana Roja» a Massa
Lombarda. El juny de 1921 va ser detingut amb Alfredo Grandi,
però va ser alliberat
pocs dies després arran de l'agitació portada a
terme a la regió. En 1927, sota
l'amenaça de ser detingut, passà a la
clandestinitat i s'amagà a les valls de
Comacchio. Per evitar les represàlies contra sa
família, renuncià a tota
activitat clandestina i canvià l'ofici pel de comerciant de
brisa. En 1943
s'integrà a la lluita armada de resistència
contra el feixisme enquadrat en el Comitato
di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament
Nacional) de Massa
Lombarda. Després de la caiguda de Mussolini i l'armistici
del 8 de setembre de
1943, els feixistes havien abandonat la ciutat, però un
escamot d'uns cinquanta
feixistes amb un camió armat amb una metralladora
realitzà una incursió a la
localitat. Filippo Pernisa caigué mortalment ferit el 24
d'octubre de 1943 quan
intentava refugiar-se a la fonda Zani de Massa Lombarda
(Emília-Romanya,
Itàlia), on li esperava el seu company Ferdinando Bassi, i
morí poc després a
l'hospital on havia estat traslladat. Tota la població
assistí al seu
enterrament tres dies després. Amb l'Alliberament el grup
llibertari de Massa
Lombarda prengué el nom de «Gruppo Anarchico
Filippo Pernisa». L'octubre de
1946, tres anys després de la seva mort, Armando Borghi i
altres companys
inauguraren una placa commemorativa col·locada al lloc on
caigué ferit de mort.
Sa companya fou la també anarquista Ginevra Dalle Vacche.
***
- Gustave Cauvin: El
4 de gener de 1886 neix a Marsella (Provença, Occitania)
l'anarquista, antimilitarista,
sindicalista revolucionari i propagandista antialcohòlic,
neomaltusià i del
cinema social Gustave Virgile Cauvin. Quan tenia 17 anys
abandonà Marsella i
s'instal·là a Lió
(Arpitània). Després marxà cap a
París (França), on aprengué
l'ofici de barber. Simulant una crisi nerviosa, va ser
exclòs del servei
militar i el juny de 1907 es va fer càrrec del magatzem de
son pare quan aquest
morí –segons un informe de la policia de 1910, per
mor de la propaganda
antimilitarista que feia al magatzem es quedà sense clients
i sa mare hagué de
vendre el fons. En aquesta època era membre, amb altres, com
ara son germà
Henri Cauvin i Auguste Berrier, de la Joventut Sindicalista
Revolucionària
(JSR) de Marsella. El novembre de 1907 entrà com a cobrador
en la companyia de
màquines de cosir Singer. Amb son germà
organitzà un sistema de vendes
fictícies, el benefici de les quals anava destinat a la
propaganda; descobert,
va ser acomiadat per malversació de fons. Després
va ser contractat com a obrer
jornaler a la fàbrica Valabrègue al barri
marsellès de Saint-Mauront, on va fer
propaganda anarquista i antimilitarista. El juny de 1908
prengué la paraula a
la Borsa de Treball en un míting de protesta contra les
matances de vaguistes
de Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França,
França). Entre 1908 i 1911
col·laborà en L'Ouvrier
Syndiqué,òrgan de la Unió de Cambres Sindicals Obreres de
les Boques del Roine, on es
publicaren nombrosos articles llibertaris, signats, entre d'altres, perÉdouard
Barrat, Auguste Berrier, Auguste Durand, F. Pons, Augustin Sartoris,
etc. Membre
del llibertari Grup Intersindical, va ser nomenat gerent del seuòrgan de
premsa L'Ouvrier Conscient. Organe
mensuel révolutionnaire syndicaliste
rédigé par des ouvriers
confédérés
(1909). També milità en el Comitè de
Defensa Social (CDS) i prengué part en la
campanya per l'alliberament de Branquet, condemnat a 20 anys de
treballs
forçats per l'atracament del Crèdit
Lionès de Marsella. Corresponsal de La
Guerra Social, el 6 de maig de 1909
organitzà un míting de Gustave Hervé
al barri marsellès de Les Chartreux on
assistiren dos mil persones. Durant la tardor de 1909, quan la campanya
de
suport a Francesc Ferrer i Guàrdia, desafià en
duel Guy de Cassagnac,
propietari del diari bonapartista L'Autorité,
que havia insultat el pedagog català en aquesta
publicació. Durant la
manifestació del 13 d'octubre de 1909, arran de
l'afusellament de Ferrer i
Guàrdia, s'enfilà en una finestra de la
Prefectura i arengà els congregats. En
1910, casat i sense infants, treballà de barber a la
perruqueria Cabassu, al
número 42 del passeig del Meihan de Marsella. El
març de 1910 signà els
cartells «À bas Birirbi!». Durant la
campanya antiparlamentària entre abril i maig
de 1910, va ser candidat abstencionista per a la II
Circumscripció de Marsella-Saint-Louis
i el 21 de juny d'aquell any va ser condemnat pel Tribunal Correccional
a 15
dies de presó. Després es va especialitzar en la
propaganda antialcohòlica i
neomaltusiana i desenvolupà una intensa activitat com a
secretari adjunt de la
Federació Obrera Antialcohòlica (FOA). Fou
redactor de la revista neomaltusianaRénovation.
Després de descobrir la
força del cinema arran d'una conferència
antialcohòlica on es mostraven imatges
de alienats en plena crisi de delirium
tremens que emocionaren els assistents, organitzà
nombroses reunions
públiques amb el suport de projeccions
cinematogràfiques. Alhora, feia difusió
dels mètodes anticonceptius i per haver distribuït
els impresos «Com evitar
l'embaràs», va ser denunciat per«ultratge als bons costums»; jutjat a porta
tancada pel Tribunal Correccional de Marsella el 21 de març
de 1912, el 16
d'abril va ser condemnat a 300 francs de multa. El febrer de 1912
prengué la
paraula a la Borsa del Treball de Marsella durant una
representació del Teatre
Social en suport del periòdic La
Bataille
Syndicaliste. Quan les vagues de Postes,
Télégraphs et Téléphones
(PTT,
Correus, Telègrafs i Telèfons) i dels
ferroviaris, es dedicà al sabotatge,
tallant fils telegràfics de la línia
París-Lió-Mediterrània (PLM). A finals
de
1912 marxà cap a París, on esdevingué
el conferenciant oficial de la Lliga Nacional
Contra l'Alcoholisme (LNCA) i de la FOA, realitzant gires
propagandístiques per
tot arreu amb l'ajuda de Jean Calandri. A París fou membre
de la Unió dels
Sindicats del Sena. Durant la tardor de 1913 va ser nomenat
administrador adjunt
de la cooperativa «Le Cinéma du Peuple»,
la qual havia ajudat a crear i de la
qual fou una figura clau, destacant en els aspectes
pedagògics del cinema
social. En 1914 publicà el fullet Antialcoolisme
Néo-Malthusianisme, que recollia les seves
declaracions en els judicis de
Marsella i en les apel·lacions d'Ais de Provença
(1912-1913). Donat de baixa en
l'Exèrcit per problemes cardíacs, durant la Gran
Guerra continuà amb les seves
gires propagandístiques antialcohòliques, en les
quals oferia alhora
pel·lícules divulgatives sobre el tema i
publicà el fullet Une campagne
anti-alcoolique à travers de France (1917). En la
postguerra treballà en la construcció a
París, s'afilià la socialista Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i al Sindicat Obrer de la
Construcció del Departament del Sena de la
Confederació General del Treball
(CGT), i milità en la Lliga de l'Ensenyament i en la
francmaçoneria (Gran
Orient de França). En aquesta època era delegat
general de la LNCA i
col·laborava en el seu òrgan
d'expressió L'Étoile
Bleue. El maig de 1919 fou un dels organitzadors del
Congrés Antialcohòlic
de l'Oest celebrat a Nantes. En 1921 s'instal·là
a Lió i el maig d'aquest any,
amb el suport de l'alcalde de Lió Édouard Herriot
creà el «Cinematògraf
Escolar». En 1922 fundà a Lió el
periòdic contra l'alcoholisme Fraternité.
L'11 de gener de 1925 constituí
i dirigí l'Oficina Regional del Cinema Educatiu de
Lió (ORCEL), que animà, amb
el suport d'Édouard Herriot, fins a la seva mort. Vivia al
número 14 de la
plaça Jean-Macé de Lió. Va ser
candidat de l'SFIO en les eleccions legislatives
de 1928 per a la II Circumscripció de
Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps,
Arpitània), però va ser derrotat en la primera
volta pel radical Laurent
Bonnevay per més de 10.000 vots contra 2.601. A partir de
1928 organitzà a Lió
la Quinzena del Cinema Educatiu. L'abril de 1933, com a delegat de la
Lliga
Francesa de l'Ensenyament, marxà a Alger
(Algèria) amb la finalitat de muntar
una secció departamental d'aquesta organització.
Durant la II Guerra Mundial
formà part de la Resistència i en 1942
destruí, abans de l'entrada dels
alemanys a Marsella, els arxius del «Carnet B» dels
antimilitaristes i altres
documents referents a militants revolucionaris. Després de
la II Guerra Mundial
sembla que s'afilià al Partit Comunista Francès
(PCF). Creà l'anomenada
Cooperativa de l'Ensenyament Laic. És autor de nombrosos
fullets, com ara Renseignements et
instructions sur le
fonctionnement du cinéma éducateur
(1926), Le cinémaéducateur (1927 i 1936), Vouloir.
Rapport sur l'activité et le développement de
l'Office
Régional du Cinéma Éducateur de Lyon
en 1927 (1928), Le
cinéma éducateur à l'école
et dans nos oeuvres (1928), L'Office
Régional du Cinéma Educateur de
Lyon (1928), Persévérer.
Rapport sur
l'activité et le développement de l'Office
Régional du Cinéma Éducateur de Lyon
en 1928 (1929), Résister
(1930), Dix ans après. Rapport sur
l'activité et le
développement de l'Office Régional du
Cinéma Éducateur de Lyon en 1930
(1931), Éclairer. Le
Cinéma éducateur
dans la défense laïque, la propagande contre les
maladies sociales, la lutte
contra la guerre (1932), L'image
animée pour l'amusement et l'éducation des petits
et des grands à la ville et à
la campagne (1937) i L'enfer des
gosses (1937), entre d'altres. Gustave Cauvin va morir l'1 de
novembre de
1951 en un hospital de Viena del Delfinat (Roine-Alps,
Arpitània).
***
- Armand Guerra:El 4 de gener de 1886 neix a Llíria (Camp de Túria, País Valencià) el propagandista, periodista, escriptor i cineasta anarquista José María Estívalis Calvo, més conegut comArmand Guerra. Nascut en el si d'una família pagesa molt creient, després de fer d'escolà i estudiar al seminari, va trencar totalment amb la religió i va començar a treballar amb 13 anys en una impremta a València. En 1907 per mor d'una vaga de tipògrafs ha de romandre un temps a presó. En 1908, amb son germà Vicente, marxa a París on entra en els cercles anarquistes francesos. En 1909 el trobem a Ginebra i poc després a Niça, on publica el periòdicTierra y Libertad, prohibit a Espanya. En 1911 travessa Itàlia i s'estableix al Caire (Egipte), on participa en la publicació del periòdic trilingüe L'Idea. Després de la prohibició d'aquest diari, fa un periple per la Mediterrània abans de retornar a Deauville (França), on treballarà en una impremta i s'apassionarà pel cinema. En 1913, a París, crea la cooperativa cinematogràfica«Le Cinéma du Peuple» i roda algunes pel·lícules de caràcter social, com ara La Commune --on els actors i els figurants seran reclutats dels medis llibertaris i apareixeran ancians communards--,Les misères de l'aiguille, Un cri dans la jungle, Le vieux docker, entre altres pel·lícules mudes. Col·laborarà igualment en diversos periòdics anarquistes, com ara Tierra, publicat a Cuba; SIA; Nosotros;Umbral; Popular Filme; L'Indomptable; o Réveil, de Bertoni. En 1915 la seva activitat llibertària li valdrà l'expulsió de França, instal·lant-se aleshores a Lausana i més tard a Madrid, on crearà la seva pròpia empresa cinematogràfica, que produirà sis films. En 1921 marxa a Berlín on treballarà durant 10 anys als estudis cinematogràfics de l'UFA, abans de retornar de bell nou a Espanya en 1931. En 1932, amb son germà Vicente, treballa per al «Cine Popular Español» i intentarà muntar uns estudis de cinema (Estudios Hispano-Cineson). En juliol de 1936 es troba a Madrid filmant la pel·lícula Carne de fieras quan esclata la revolució. Un cop acabat el film, marxarà al front per filmar els esdeveniments per compte de la CNT de la qual era membre. En 1937 pren part com a orador en diversos mítings al sud de França (Narbona, Perpinyà, Montpeller, Marsella, Nimes, Beaucaire, St. Guilles, St. Henri, La Ciotat). De tornada a Espanya és detingut per la policia stalinista des d'abril a finals d'agost de 1938 a una nau al port de Barcelona. En febrer de 1939 aconsegueix embarcar cap a Seta i arribar fins París, fugint així dels camps de concentració del sud francès. Després de trobar sa família a Saint-Mandé, Armand Guerra va morir d'aneurisma el 10 de març de 1939 a París (França). El seu llibre A través de la metralla (1938) testimonia els combats heroics de les forces revolucionàries llibertàries contra el feixisme. En 1999 el director Ezéquiel Fernández retratarà sa vida en el documental Armand Guerra, requiem pour un cinéaste espagnol.
***
- René Fraudet:
El
4 de gener de 1916 neix a Romorantin (Centre, França)
l'anarquista René André
Fraudet. Operador de cinema, el novembre de 1938, quan es trobava
desocupat, fou
un dels creadors del Bureau de Défense des Peuples Coloniaux
(BDPC, Oficina de
Defensa dels Pobles Colonials) de París (França),
en estret contacte amb
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i del qual formaven part
totes
les tendències de l'esquerra (André Berthon,
Camille Drevet, Félicien Challaye,Édouard Depreux, André Ferrat, J. P. Finidori,
Marcel Fourrier, Daniel Guérin,
Robert Louzon, Gérard Rosenthal, Léon Werth,
etc.); també fou el gerent del seuòrgan d'expressió, Bulletin
Mensuel d'Information
du Bureau de Défense des Peuples Coloniaux. El
juny de 1939, arran de la
condemna a 15 mesos de presó de Fernand Vintrignier, gerent
de la revista SIA,
substituí aquest en el seu càrrec. L'1
de setembre de 1939 va ser detingut per«provocació dels militars a la
desobediència» i tancat a la presó
parisenca de la Santé. El gener de 1940 el
recurs de cassació al seu empresonament va ser rebutjat pe
Tribunal Militar de
París. Arran de la declaració de guerra, va ser
condemnat a cinc anys de presó
per la difusió del fullet Paix
Immediate
de Louis Lecoin i Nicolas Faucier. En 1950 el seu domicili, al carrer
Clavel
del XIX Districte de París, encara estava sotmès
a vigilància policíaca.
***
- Léo Volin: El 4 de gener de 1917 neix a París (França) el militant i historiador llibertari Léo Eichenbaum, més conegut comLéo Volin(oVoline), tercer fill del destacat militant anarquista rus Volin. Anarquista, com son pare, als 20 anys va marxar a Espanya on s'incorporarà en una columna anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT). La seva unitat, el 6 febrer de 1938, va ser encerclada i anihilada pels feixistes després de 24 hores de batalla --de més de 4.000 milicians només en quedaren 532. El 28 d'octubre de 1940 va retrobar son pare a Marsella i en 1986 va reeditar l'obra d'aquestLa Révolution inconnue, augmentada amb les seves conclusions. Léo Volin va morir el 5 d'agost de 2002 a Clamart (Illa de França, França).
***
- Leiva: El 4 de gener de 1918 neix a Úbeda (Jaén, Andalusia, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista i periodista José Expósito Leiva, més conegut pel segon llinatge. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, durant la guerra civil començà a destacar com a portaveu d'aquesta organització: el gener de 1937 en fou elegit membre del Comitè del Centre; el febrer de 1938 secretari de Propaganda del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL); redactor de Joventud Libre,òrgan de les Joventuts Llibertàries; etc. En 1938 publicà una conferència sobre Buenaventura Durruti en el llibre col·lectiu Hora Durruti. Conferencias pronunciadas ante el micrófono de Unión Radio. En acabar el conflicte, fou detingut al port d'Alacant; empresonat a la fortalesa alacantina de Santa Bàrbara, fou condemnat a mort el 24 de febrer de 1940 davant un consell de guerra a Madrid, pena que fou commutada per 30 anys de presó l'octubre d'aquell any a causa de la seva joventut. El setembre de 1943 sortí en llibertat provisional i, des de la clandestinitat, ocupà càrrec rellevants en el moviment llibertari: membre del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) nomenat el juliol de 1944 al Ple de San Fernando; membre per la CNT entre octubre de 1944 i setembre de 1945 de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD); secretari general del IX Comitè Nacional de la CNT entre maig i juliol de 1945, després de la detenció del seu predecessor Sigfredo Catalá Tineo. Després marxà a França i a continuació ocupà, en nom de la CNT, la cartera del Ministeri d'Agricultura en el primer Govern de José Giral Pereira de la II República en l'Exili a Mèxic, entre l'agost de 1945 i el març de 1946, i el mateix càrrec en el segon Govern del mateix polític, entre l'abril de 1946 i el gener de 1947; fet que escandalitzà la militància anarquista contrària al col·laboracionisme en l'exili. En aquests anys mantingué sempre postures col·laboracionistes i reformistes. En 1946 signà un document en pro d'un plebiscit per a un sistema de govern a Espanya i en 1948 es mostrà partidari de crear un partit llibertari. El març de 1948 sortí a Buenos Aires, publicat per la Unió Socialista Llibertària, el seu llibre En nombre de Dios, de España y de Franco. Memorias de un condenado a muerte, on relatà les seves vivències per les presons d'Alacant, Santa Bàrbara, Santa Engracia i Pamplona després de la guerra civil --aquest llibre fou reeditat a Barcelona en 1978. En 1949 s'establí a Caracas (Veneçuela). En 1961 publicà un article totalment partidari de l'acció política que acabà per marginar-lo de la CNT, aleshores reunificada i absolutament contrària a la política parlamentària. Durant els seus últims anys va fer de corresponsal professional per a France Presse i per a altres agències periodístiques. Durant sa vida va col·laborar en diferents publicacions llibertàries, com ara 19 de Julio, España Libre, Exilio, Revolución, etc. José Expósito Leiva va morir el 26 d'agost de 1978 a Caracas (Veneçuela).
***
- Alberto Payán: El 4 de gener de 1923 neix a La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Alberto Payán. El juliol de 1936, quan el cop militar feixista, sa família es trobava a Tànger (Marroc) on son pare treballava de lampista i ell estudiava a l'Escola Francesa. L'abril de 1937 tota sa família aconseguí arribar a Barcelona (Catalunya), on continuà els seus estudis a l'escola catalana. Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939, tota sa família, llevat de dos germans majors que lluitaven al front, creuaren els Pirineus. Son pare va ser internat als camps de concentració d'Argelers i de Bram i ell, que només tenia 16 anys, i una part de sa família van ser enviats al departament de les Vosges (Lorena, França). Després de tres mesos, quan la guerra era imminent, va ser enviat a un camp de refugiats a Garait (Llemosí, Occitània). El maig de 1940, amb la declaració de guerra, el camp va ser clausurat i esdevingué la seu d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Mentre ses germanes eren enviades a realitzar tasques agrícoles, ell fou destinat a la construcció d'una fàbrica de cartutxos. Durant l'ocupació treballà als boscos per abastir de fusta les fàbriques d'esclops. En 1944 s'afilià a la Federació Local de Garait de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que comptava aleshores amb una trentena de militants. Va ser nomenat comptable d'aquesta Federació Local, encarregat de distribuir els segells de cotització als militants. En 1946, buscant feina, s'establí a Montluçon (Borbonès, Alvèrnia, Occitània) on trobà feina a la fàbrica Dunlop, treball en el qual restà fins al 1981. Militant de la Federació Local de Montluçon de la CNT, entre 1962 i 1963 fou secretari d'Administració de la CNT del Massís Septentrional (Occitània). En 1978 fou nomenat tresorer de la Federació Local de Montluçon i entre 1982 i 1989 exercí d'administrador de la CNT del Massís Septentrional. El seu testimoni va ser recollit per Pierre Buboisset en el seu llibre La CNT en exil. Une présence libertaire espagnole dans le Puy-de-Dôme de 1945 à 1975.
***
- Manuel Fornés
Marín: El 4 de gener –moltes fonts
citen erròniament el 9 de gener– de 1930
neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i resistent antifranquista
Manuel
Fornés Marín. Fill d'una família
obrera del barri de les Cases Barates de Can
Tunis de Barcelona, son pare, Vicens Fornés Ripoll, militant
de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), abandonà sa mare, fervent
catòlica i que ajudava
l'economia domèstica netejant cases, per una altra dona poc
després del seu
naixement. Entre 1945 i 1946 fundà amb els joves del barri
un equip de futbol
on jugaven nombrosos membres de les Joventuts Llibertàries
de l'Interior i en
1947 s'hi afilià, especialitzant-se en la propaganda que es
desenrotllava sota
la tapadora de l'equip de futbol. Treballà de
mecànic i, gràcies a la
intermediació de César Saborit Carrelero, del
Sindicat de la Construcció de la
CNT, i de Miguel Rodríguez Alarcón
s'afilià al sindicat anarcosindicalista.
Membre dels grups d'acció llibertaris de Barcelona, el 9
d'octubre de 1949 va
participar en el famós robatori del meublé«La Casita Blanca» de Barcelona, amb
Pere Adrover Font, Josep Corral Martín, Miguel
García García, Francisco
Martínez Márquez, César Saborit
Carrelero i Julio Rodríguez Fernández, i en el
qual s'apropiaren de 37.000 pessetes i de la documentació
dels clients de
l'indret. Aquell mateix mes d'octubre va ser detingut acusat falsament
de ser
membre de la Junta de Defensa de Barcelona i de la Junta Superior de la
CNT de
Barcelona. El 6 de febrer de 1952 va ser jutjat en consell de guerra,
juntament
amb una trentena de companys dels grups d'acció, i condemnat
a 30 anys de
reclusió major que purgà a la presó
valenciana de Sant Miquel dels Reis, on
col·laborà, amb Joan Busquets Verges, en
l'edició del periòdic clandestí El Aguilucho, i, a partir d'abril de
1957, a la de Burgos (Castella, Espanya). A la garjola
cursà, amb Miguel García
García, anglès, francès i estudis
mercantils i comptables. Després de 11 anys
de reclusió, en un permís carcerari,
decidí no tornar a la presó i passà a
la
clandestinitat. Després treballà en una empresa
de transport de la qual va arribar
a ser gerent administratiu i posteriorment creà una empresa
informàtica a
Madrid (Espanya). El juny de 1990 participà en les«III Jornades Internacionals
de Debat Llibertari. La oposición libertaria al
Régimen de Franco (1936-1975)»,
celebrades a València, i en 1993
col·laborà en l'obra col·lectiva La oposición libertaria al
régimen de Franco
(1936-1975). Actualment viu a Segur de Calafell (Calafell,
Baix Penedès,
Catalunya).
***
-
Oriol Solé Sugranyes: El 4 de gener de 1948
neix a Barcelona (Catalunya)
l'activista revolucionari català d'ideologia marxista
radical i anarquista que
va formar part del Movimento Ibérico de
Liberación (MIL) de tendència
llibertària Oriol Solé Sugranyes, Víctor.
De professió tipògraf, havia
militat en el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la
Universitat de Barcelona
(SDEUB). Quan el 9 de març de 1966 es va celebrar
l'Assemblea constitutiva de
l'SDEUB al saló d'actes del convent dels Caputxins de
Sarrià, la policia,
després d'assetjar-lo, va entrar-hi per detenir una part
dels 500 assistents,
entre ells Oriol; tots van ser alliberats pocs dies després,
però l'acció
policíaca va passar a la història de
l'antifranquisme amb el nom de «la
Caputxinada». En 1967 s'havia afiliat a les Joventuts
Comunistes de Catalunya
(JCC) i les va abandonar per militar en el Partit Comunista d'Espanya
Internacional (PCE-i). En setembre de 1968 va ser detingut a Girona i
condemnat
a dos anys de presó pel Tribunal d'Ordre Públic
(TOP), sota l'acusació de
propaganda il·legal i associació
il·lícita, purgant la pena a Jaén.
Quan va
sortir en llibertat va entrar en contacte amb el grup que editava ¿Qué
hacer? i posteriorment va col·laborar en la
revista Nuestra Clase,
portaveu de les Plataformes de Comissions Obreres. Va evolucionar
ideològicament cap a posicions lligades a l'autonomia obrera
i a l'anarquisme i
va entrar en contacte amb els grups més radicals del
moviment obrer de
començaments dels anys setanta. En aquesta època
es relaciona amb els obrers
José Antonio Díaz i Manolo Murcia, que procedia
de la JOC; ambdós havien
protagonitzat l'escissió en Comissions Obreres i van ser els
impulsors de les
Plataformes, per convertir-se més tard en el nucli obrer
d'enllaç amb el MIL.
El setembre de 1969 Oriol s'exilia a Tolosa de Llenguadoc, arran de la
seva
participació en un acte de protesta contra l'anomenat«Procés de Burgos», acte
que es va celebrar al Casal de Montserrat de Barcelona. A Tolosa va
militar en
els cercles llibertaris espanyols i portuguesos de
l'emigració, i va
col·laborar en la constitució del MIL,
després d'entrar en contacte amb els
joves llibertaris francesos Jean-Claude Torres i Jean-Marc Rouillan,
aquestúltim fundador del grup Action Directe. El 25 de
març de 1971 va ser detingut
per la policia quan intentava entrar a Espanya juntament amb Rouillan i
Vicente
Sánchez amb un cotxe robat; portaven una pistola
automàtica i propaganda del
MIL (l'edició impresa a Tolosa de Boicot
elecciones sindicales).
Oriol
fou condemnat a nou mesos i empresonat a França;
pogué
fugir de la presó de
Perpinyà l'agost de 1971, però serà
capturat a
prop de la frontera espanyola i
ja no sortirà de la garjola fins al juny 1972. El setembre
de
1973 va tornar a
ser detingut juntament amb Josep Lluís Pons Llobet
després d'atracar una
sucursal de «La Caixa» a Bellver de Cerdanya. El 24
de
juliol de 1974 va ser
condemnat per un consell de guerra franquista a 48 anys de
presó. Tancat a la
presó de Segòvia, ja no en sortiria fins al 5
d'abril de
1976, quan va
participar en l'espectacular evasió de la citada
presó
amb un grup de 29 presos
polítics, 24 d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA, País
Basc i
Llibertat), després de cavar un túnel a
través del
col·lector d'aigües
fecals. L'endemà de la fugida, a les 11 del matí
del 6
d'abril de 1976, fou
mort d'un tret a l'esquena per la Guàrdia Civil al bosc de
Lapirutxi (Burguete,
Navarra), quan intentava arribar a la frontera francoespanyola; va ser
l'únic
mort de l'evasió. L'octubre de 2003 es va restaurar l'estela
funerària que
recorda aquell fatídic episodi, perquè una que hi
havia
abans havia quedat
destrossada pel pas del temps; s'hi pot llegir: «Utopia -
Llibertat - Il·lusió
- Anarquia - Ideals. Oriol Solé Sugranyes (4.1.1948 -
6.4.1976)». El 9 d'abril
de 2005 va ser col·locada una placa d'homenatge a Capellades
(Barcelona), poble
d'on era veí Oriol Solé.
Ada
Castelles: «Al servei de la utopia» (Avui,
22-02-06)
Sergi
Rosés Cordovilla: «La recuperació
d'Oriol Solé Sugranyes» (Avui,
12-04-06)
Defuncions
- Joan Oliva i
Moncusí: El 4 de gener de 1879 és
garrotat a Madrid (Espanya) l'obrer boter
anarquista Joan Ramon Francesc Oliva i Moncusí
--també citat com Moncousí o
Moncasí. Havia nascut el 15 de novembre de 1855 a Cabra del
Camp (Alt Camp,
Catalunya). Sos pares es deien Francesc Oliva i Rosa
Moncusí, pagesos i
propietaris, i tenien dos fills i dues filles. Quan tenia 12 anys va
ser
matriculat a l'Institut Provincial de Tarragona, però
assistí poc a classe.
Després va fer estudis d'escultura i d'impremta, que
abandonà, entrant com a
aprenent de boter i freqüentant l'associació
d'obrers d'aquest gremi «La
Cooperadora». Trencà amb sa família per
casar-se el 23 de desembre de 1877 amb la
criada del Centre de Lectura de Valls Francesca
Cartañà Recasens, amb qui havia
tingut una filla (Rosa) que havia nascut el 25 de maig d'aquell any.
Membre de
la Internacional, es va veure influenciat per les accions dels
regicides
alemanys. Sota l'excusa que anava a treballar a Alger,
demanà suport econòmic a
sa família, la qual li va finançar el viatge a
Madrid per a realitzar un gran magnicidi.
El 25 d'octubre de 1878, al carrer Major de Madrid (Espanya), intenta,
senseèxit, assassinar el rei d'Espanya Alfons XII disparant-li
dos trets; desarmat
per la multitud, va ser detingut. Alfons XII retornava de la seva gira
pel nord
a cavall i al capdavant del seu Estat Major, però cap de les
dues bales va
ferir el monarca. La policia aprofità l'avinentesa per
ordenar l'escorcoll dels
locals obrers, entre ells «La Cooperadora» i
l'«Ateneo Tarraconense». Jutjat a
Madrid, el 12 de novembre de 1878 va ser condemnat a mort. El
periòdic
anarquista de La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) L'Avant-Garde, del 18 de novembre de
1878, publicà una crònica del
seu corresponsal a Espanya que expressava la seva solidaritat moral amb
Oliva,
qui, segons el diari, havia admirat els atemptats de Max Hödel
i Karl Eduard Nobiling
contra el kàiser i havia decidit emular-los, disposat a
morir en l'intent. Els
liberals tarragonins encapçalats per Pere Antoni Torres
Jordi van promoure
propostes en 34 ajuntaments i recolliren 7.531 signatures per
reclamar-ne
l'indult. El rei va rebre en audiència particular l'advocat
defensor d'Oliva,
Jiménez del Cerro, el procurador de l'Audiència,
Manuel de Elías, i el germà de
l'acusat, Gregori, que li presentaren els plecs de signatures
recollits. Els
rei els va prometre que demanaria al president del Consell de Ministres
l'indult, i sa germana, la princesa Isabel, igualment. Antonio
Cánovas del
Castillo es va excusar en el Tribunal Suprem i digué que,
una vegada coneguda
la seva sentència, la debatria el Consell de Ministres. El 2
de gener el fiscal
del Tribunal Suprem havia retornat informada negativament la
petició d'indult. Joan
Oliva i Moncusí, després de rebutjar qualsevol
possible indult, i mostrant una
enteresa sorprenent, va ser garrotat el 4 de gener de 1879 al Campo de
Guardias
de Madrid (Espanya). Part de la premsa local prengué partit
per l'indult de
manera que, consumada l'execució, aparegueren en grans
titulars els noms dels
consellers de l'Ajuntament que s'hi van oposar. Aquest fet va motivar
l'empresonament del periodista que dirigia La
Opinión, Antoni Carbó Olivella, acusat
d'un delicte de desacatament a
l'autoritat, que acabà entre reixes a la presó de
Pilats per la seva agosarada
portada. Un cop executat, el rei va atorgar, de la seva butxaca, una
pensió a
la filla de l'infortunat, ja que el considerava més
pertorbat que responsable.
Joan Oliva i Moncusí (1855-1879)
***
- Francisco Cabello Jurado: El 4 de gener de 1937 és afusellat a Palma (Mallorca, Illes Balears) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Cabello Jurado. Havia nascut feia 42 anys a Herrera (Sevilla, Andalusia, Espanya). Fou un dels organitzadors del moviment anarcosindicalista al seu poble. El 24 de febrer de 1914 intervingué en un míting per exigir la llibertat dels detinguts i processats per qüestions socials que se celebrà al Centro Instructivo de Obreros - Sociedad de Oficios Varios (CIO-SOV, Centre Instructiu d'Obrers - Societat d'Oficis Diversos) de Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) i on també parlaren destacats militants, com ara José Sánchez Rosa, Antonio Pérez Rosa, Bartolomé Millán Millán, Antonio Camargo Algaba, Pedro Algaba Salido, Juan Pérez López, Isabel Hortensia Pereyra Dágedo i Salvador Cordón Avellán; l'acte es repetí l'endemà a Espejo (Còrdova, Andalusia, Espanya) i el 26 de febrer a Herrera. Estudià magisteri, però no acabà la carrera. Va fer classes als obrers a l'Ateneu Llibertari de València (País Valencià). S'instal·là a Palma, on treballà de rellotger. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 va ser detingut al seu domicili de Ca'n Pastilla (Palma) i empresonat, primer a la Presó Estacions (Ca'n Mir) i després al Castell de Bellver. Francisco Cabello Jurado va ser «tret» de la presó i assassinat irregularment a Palma (Mallorca, Illes Balears). Deixà esposa i fills.
---
![[23/04] «Freie Gesellschaft» - «La Gioventù Libertaria» - Mella - Kasperski -...](http://www.estelnegre.org/fotos/fernandezseco.jpg)
![[22/04] Atemptat d'Acciarito - «Actualité de l'anarchisme» - Gallea -...](http://www.estelnegre.org/documents/arandamarti/arandamarti01.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/fotos/albertpierre.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/documents/pedrolopezcalle/pedrolopezcalle02.jpg)
.jpeg)
.jpeg)
