Anarcoefemèrides del 3 de gener
Esdeveniments
- Surt Cultura y Porvenir: El 3 de gener de 1937 surt a la Seu d'Urgell (Alt Urgell, Catalunya) el primer número de Cultura y Porvenir. Semanario de las Juventudes Libertarias del Alto Urgel. A partir del número 9, del 28 de febrer de 1937, portarà el subtítol«Clarín anarquista nacido del movimento español. FAI». També fou portaveu del Ram de les Professions Liberals de l'Alt Urgell. La redacció i administració radicava a l'Ateneu de les Joventuts Llibertàries del passeig de Pi i Margall de la Seu d'Urgell. L'administrador fou Saturnino Vila i hi van col·laborar Ramón Liarte, Liberto Callejas, José Mavilla, Josep Peirats, Maria Camp, J. Marín, Floreal Ocaña, Federico Urales i Francisco López, entre d'altres. En sortiren 18 números, l'últim el 16 de maig de 1937.
***
- Surt L'Indomptable: El 3 de gener,
sembla, de
1937 surt a València (País Valencià)
el primer número del setmanari anarquista i
anarcosindicalista en llengua francesa L'Indomptable.
Porte parole de la Confédération Nationale du
Travail et de la Fédération
Anarchiste Ibérique (CNT-FAI-AIT). No hi figura
cap responsable de la
publicació i molts d'articles no van signats. Hi van
col·laborar David Antona
Dominguez, Mauro Bajatierra, Camillo Berneri, Jean Dupoux, Ezequiel
Endériz,
Elías García, Alejandro G. Gilabert, Armand
Guerra, Santigao Jorquera, Ismael
Martí, Cipriano Mera, Frederica Montseny,
Théodore Mora, Higinio Noja Ruiz,
Arsenio Olcina, Gonzalo de Reparaz i Claro J. Sendón, entre
d'altres. A partir
del número 19 (13 de maig de 1937), en el qual trobem un
article sobre
l'assassinat de Camillo Berneri a mans de sicaris comunistes, porta la
menció«Ce número a été soumisà la censure» (Aquest número ha estat
sotmès a censura)
i paraules, frases i fins i tot paràgrafs sencers
són suprimits. Se'n
publicaren almenys, amb una interrupció de tres setmanes
l'agost de 1937, 39
números, l'últim d'aquest el 7 d'octubre de 1937.
No s'ha conservat cap
col·lecció completa de«L'Indomable».
***
- Partit de futbol
beneficorevolucionari: El 3 de gener de 1937, en plena
Revolució Social, té
lloc a Motril (Granada, Andalusia, Espanya), organitzat per la
Col·lectivitat
d'Espectacles de la Confederació Nacional del Treball (CNT)
i la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), un partit de futbol a benefici del
Socors Roig
Internacional (SRI). Els dos equips, «Aguiluchos de la
Libertad» i «Leones
Rojos», estaven integrats completament per gent del poble.
Com a anècdota citar
que els llocs d'«extrem» dels equips van quedar
vacants i al cartell figuraven
assenyalats amb una «X». Desconeixem el resultat
d'aquest partit futbolístic.
***
- Conferència de
Frederica Montseny: El 3 de gener de 1937 la destacada
militant anarquista,
aleshores ministra de Sanitat de la II República espanyola,
Frederica Montseny
pronuncia una important conferència, organitzada per les
Oficines de Propaganda
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) sota el
títol El
anarquismo militante y la realidad
española.
L'acte va ser presentat per Jacinto Torhyo, en representació
de
l'organització. Frederica Montseny insistí en la
importància de l'anarquisme en
el moviment obrer espanyol, però l'eix de la
conferència radicava en la
justificació de l'intervencionisme llibertari en elsòrgans de govern
republicans en nom del manteniment d'un front únic contra
els feixismes
espanyol, alemany i italià; també
parlà de diversos temes, com ara el
federalisme anarquista, l'economia socialitzada i les llibertats
individual i
col·lectiva, entre d'altres. La conferència va
ser radiada a tot l'Estat
espanyol per les emissores ECN1 (Radio CNT-FAI) --ones curta i
normal--, Ràdio
Associació de Catalunya i Ràdio Barcelona.
Aquesta conferència va ser la
primera d'un cicle de dissertacions a càrrec de diverses
personalitats del
moviment llibertari (Joan García Oliver, Gaston Leval,
Marià Cardona Rosell,
Joan Papiol, etc.) que tenia com a finalitat estudiar els problemes
fonamentals
plantejats per la guerra i la revolució, alhora que
revalorar «l'alta
espiritualitat que informa la CNT i la FAI». Aquesta
dissertació va ser
publicada en fulletó aquell mateix any a Barcelona per les
Oficines de
Propaganda de la CNT i la FAI.
Naixements
- Adrián
Troitiño:
El 3 de gener de 1869 neix a San Mamed de Moalde (Silleda, Pontevedra,
Galícia)
l'anarquista i anarcosindicalista Adrian Troitiño Alcobre,
conegut com El Abuelo. Sos pares es
deien Ignacio
Troitiño i Manuela Alcobre. Quan tenia 11 anys
fugí de la llar familiar i emigrà
com a polissó a Buenos Aires (Argentina). En aquell mateix
1880 començà a
treballar de forner i amb altres companys començà
a participar en el moviment
sindical. L'1 de maig de 1891 per la seva participació en
els actes del Primer
de Maig va ser condemnat, «per anarquista
perillós», a 18 mesos de presó. En
1893 visqué a San Martín (Buenos Aires,
Argentina), on creà diversos grups
anarquistes, com «Los Hijos del Mundo», i
organitzà freqüents «reunions de
controvèrsia». L'11 de novembre de 1894
intervingué en un míting organitzat per
la «Sociedad Cosmopolita de Obreros Panaderos», de
la qual ocupà càrrecs de
responsabilitat, celebrat al club italià «Unione e
Benevolenza» de Buenos
Aires, on també parlaren els anarquistes José
Bataglia i Miguel Ventura, i el
socialista Domingo Barbitta. El novembre de 1897, amb Ettore Mattei i
Salvador
Vidal, fundà el Círculo Internacional de Estudios
Sociales (CIES) de Buenos
Aires. L'1 de gener de 1899 defensà les tesis anarquistes en
un acte amb Pietro
Gori i Adrián Padroni. En aquests anys mantingué
una posició molt dura pel que
feia l'alcoholisme i realitzà diverses
conferències sobre els efectes de
l'alcohol en la classe treballadora. Per la seva militància
va ser expulsat de
l'Argentina i s'instal·là a l'Uruguai. En 1900
impartí per diverses localitats
la conferència «Necesidad de un acuerdo universal
de la clase trabajadora». El
juny de 1901 cofundà, en representació del obrers
forners de San Nicolás de los
Arroyos (Buenos Aires, Argentina), ciutat on aleshores vivia,
l'anarcosindicalista Federació Obrera Argentina (FOA). En
1902 participà en la
creació de la Societat de Resistència i
Col·locació d'Obres Forners de Montevideo,
de la qual va ser nomenat representant. L'abril de 1902, amb Juan
Calvo,
representà els forners en el II Congrés de la
FOA. Participà en el míting del
Primer de Maig de 1902 a Buenos Aires de la FOA, amb J. E.
Martí, Torrens Ros i
Dante Garfagnini. A començament del segle XX a
més de les seves activitats
polítiques i sindicals, col·laborà en
la premsa. Director de redacció del
periòdic anarquista quinzenal El
Obrero,
el 30 de novembre de 1902 va ser expulsat de l'Argentina, juntament amb
Julio
Camba Andréu i altres anarquistes (Ramón Palau,
Benjamín García, Salvador
Estrada, Miguel Ríos, Manuel Lago, Ricardo
Alfonsín, Juan Calvo, Antonio
Navarro, etc.), amb motiu de l'aplicació de la Llei de
Residència. Ambdós, i
altres vuit companys, arribaren el 18 de desembre de 1902 al port de
Cadis
(Andalusia, Espanya) a bord del vapor Reina
Cristina; les seves intencions eren restar a Cadis, on
Troitiño era molt bon
amic de Fermín Salvochea, però van ser enviats
per les autoritats espanyoles a
Barcelona (Catalunya). Quan la vinguda del vicepresident de l'Argentina
a
Barcelona, van ser detinguts preventivament per por a atemptats i
traslladats a
la presó de Pontevedra (Galícia). Un cop lliures,
ell va ser requerit pel
govern militar de la Corunya (Galícia) per a realitzar el
servei militar, però
aconseguí evitar la mili al·legant que patia una
hèrnia. El 20 de març de 1903
realitzà una conferència al Centre«Germinal» de la Corunya sota el títol«Consideraciones sobre la ley de residencia de
extranjeros». El juny de 1903
intervingué en un míting anticlerical a la
Corunya. Quan arribà a la Península
des d'Argentina vingué amb sa companya i sos cinc infants,
dos dels quals van
morir a Barcelona; Julio Camba l'ajudà en aquest amarg
moment –altres font
diuen que els infants van morir durant la travessia
transatlàntica de tornada.
Posteriorment emigrà a Amèrica Llatina, on
continua les seves tasques
sindicalistes, però mai no tornà a l'Argentina,
on tenia prohibida l'entrada.
En 1904 a Montevideo participà en el Sindicat d'Oficis
Diversos de Villa del
Cerro, barri d'aquesta ciutat on vivia. En 1905 participà
activament en la vaga
de fusters i en el gran míting organitzat pel Centre
Internacional en protesta
per les matances d'obres a Rússia i on també
parlaren els anarquistes Grijalbo
i Ferando Balmelli, el socialista Emilio Frugoni i el dirigent liberal
Leoncio
Lasso de la Vega. Durant el maig de 1905
encapçalà la vaga dels treballadors
portuaris. A causa del boicot patronal, hagué de fer feina
de canillita (venedor ambulant de
diaris) i
fins al 1914 només venia els periòdics de
caràcter revolucionari. Fou el
creador del Sindicat de Canillitas,
que el 20 de febrer de 1920 passà a ser el Sindicat de
Venedors de Diaris i Revistes
(SVDR), de l'Uruguai. En 1923 presidí l'SVDR amb sou i el
sindicat arribà a
tenir 3.000 afiliats i una potent Caixa de Resistència. En
1934 la dictadura de
José Luis Gabriel Terra l'empresonà amb la
finalitat de desterrar-lo, però la
mobilització popular aconseguí la seva llibertat
i la dels seus companys. Entre
el 5 i el 8 de setembre de 1938 participà en la
Conferència Llatinoamericana
del Treball, que se celebrà a Mèxic, i fou membre
de la junta directiva de
l'SVDR, a més de gestor de la seva Caixa de
Resistència i de la «Casa del
Canillita». Durant els anys de la Guerra Civil espanyola
participà activament
en el suport a la Revolució i en diversos actes
antifeixistes. Son fill Delio
Troitiño també va ser venedor de diaris, mentre
que altre fill, Libert
Triotiño, administratiu en la «Casa
Guelfi» de Montevideo, fou diputat pel
Partit Socialista (PS) de l'Uruguai; Adrián
Troitiño, per influències del seu
fill, acabà afiliant-se al PS, però sempre es va
declarar llibertari i
partidari de l'«acció directa»
anarquista. En 1940 caigué malalt i el 26 de
maig de 1941 Adrián Troitiño Alcobre va morir a
Montevideo (Uruguai); va ser enterrat
dos dies després al cementiri del Buceo d'aquesta ciutat.
Una avinguda de la
ciutat va ser batejada amb el seu nom per homenatjar-lo, a
més d'una estàtua al
barri de Cordón. Tots els 26 de maig a l'Uruguai, en
memòria seva, no es
publiquen els diaris, fins i tot els digitals.
Adrián Troitiño
Alcobre (1869-1941)
***
- Josep Alemany Corbi: El 3 de gener de 1887 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarquista Josep Pere Alemany i Corbi, també citat com Joseph Alemany. Sos pares es deien Rafael Alemany i Francesca Corbi. El 25 de setembre de 1910 arribà a França buscant feina i fou contractat a la zona de Prada (Conflent, Catalunya Nord) com a paleta. Després tornà a la Península i a Barcelona (Catalunya) treballà en la mateixa professió i s'integrà en el grups anarquistes. El 8 d'agost de 1913 retornà a Prades per fer feina de paleta i a partir del gener de 1914, quan s'havia traslladat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), va ser fitxat per la policia francesa com a«anarquista perillós amb caràcter astut i exaltat». En la seva fitxa policíaca cita com a paraules seves «que no es pot confiar en els francesos perquè tenen la llengua molt llarga i que estaria content que Alemanya li infligís un correctiu».
***
- Lucien
Léauté: El
3 de gener de 1896 neix a París (França)
l'anarquista, sindicalista
revolucionari i antimilitarista Lucien Léauté,
conegut com Luc Lelatin i Lesage.
Començà a militar molt jove en el moviment
llibertari i en la Confederació
General del Treball (CGT). Es guanyava la vida fent d'empleat de
comerç. Abans
de la Gran Guerra col·laborà en La
Bataille Syndicaliste, diari de la CGT, i en Le
Libertaire, on signà els seus articles sota el
pseudònim de Monsieur Lesage.
Arran d'uns articles
publicats en Le Libertaire, el juny
de 1913 va ser detingut preventivament i, com que encara no tenia 18
anys,
tancat a la presó parisenca de la Petite-Roquette. El 6 de
gener de 1914, per
uns articles publicats en Le Libertaire,
va ser condemnat pel IX Tribunal a tres mesos de presó i
tancat a La Santé de
París. En 1914 col·laborà en Le Réveil
Anarchiste. Inscrit en el «Carnet B» dels
antimilitaristes, l'abril de 1915
va ser mobilitzat i enquadrat en el 125 Regiment d'Infanteria,
acantonat a
Laval (País del Loira, França). L'octubre de
1917, després d'haver fet permisos
falsos per a la tropa en campanya, va ser portat davant un consell de
guerra acusat
de «propaganda pacifista, falsificació iús de documentació falsa». El 15 de
juliol de 1918, poc abans de l'armistici, va caure presoner. Acabada la
guerra,
el juliol de 1919, fou condemnat a 20 dies de presó per
haver participat en una
manifestació a Chartres (Centre, França) quan
encara no havia estat
desmobilitzat. Durant els anys vint col·laborà en
una petita publicació, La Bagarre,
feta a París pel llibreter
Pompidou, oncle del futur president de la República
francesa. En aquests anys
era membre de la XV Secció de l'Associació
Republicana d'Antics Combatents
(ARAC). El 30 de juliol de 1922, quan estava reclòs a la
presó de La Santé
signà, amb altres detinguts polítics (Maurice
Fister, Louis Loréal, Van Hyeste,
Georges Courme i Kléber Nadaud), una carta dirigida al
ministre de Justícia en solidaritat
amb Henri Coudon (Méric)
i Jeanne
Morand per exigir el seu estatut de presos polítics,
amenaçant amb una vaga de
fam si no se solucionava aquesta qüestió
satisfactòriament. Per dos articles
publicats en Le Libertaire
(«Médaille
aux assassins» i «Mascarade nationale»)
va ser novament condemnat el 21 de
setembre de 1922 pel XI Tribunal Correccional a sis mesos de
presó per«inducció a l'assassinat» i per titllar
els generals d'assassins i el desembre
d'aquell any també a vuit mesos. El febrer de 1923 va ser
alliberat i, durant
el IV Congrés de la Unió Anarquista (UA) celebrat
entre el 12 i el 13 d'agost
d'aquell any a París, va ser nomenat membre de la
redacció del diari Le Libertaire
(1923-1925). Corrector d'impremta
a la Cambra dels Diputats, el 30 de març de 1924 va ser
admès en el Sindicat de
Correctors de París i de la Regió Parisenca de la
CGT. Sembla que després
s'allunyà de la militància llibertària
i en les eleccions legislatives de l'11
de maig de 1924, en les quals guanyà el «Cartel
des Gauches» (Càrtel
d'Esquerres), va escriure en Le Semeur de
Normandie que havia votat perquè ja no creia en la
Revolució. De tota
manera, col·laborà en l'Encyclopédie
anarchiste
de Sébastien Faure, on redactà l'article«Armée» (Exèrcit). En 1926
fou
redactor en cap de Le Semeur de Normandie.
El desembre de 1927 publicà el fullet Sermonà l'intention du soldat Pinard, del qual es van
fer diferents edicions. Després
col·laborà en el periòdic pacifista La
Patrie Humaine (1931-1939). Durant la II Guerra Mundial, a
partir de març
de 1940 i durant tot el conflicte bèl·lic, va ser
internat administrativament
pel govern de Vichy. Al final de sa vida, preparava un llibre sobre
Gustave
Hervé i el periòdic La
Guerre Sociale.
Lucien Léauté va morir el 24 de febrer de 1966.
***
- Alphonse Sauveur Cannone: El 3 de gener de 1899 neix a Bugia (Algèria) el mariner anarquista Alphonse Sauveur Cannone. Va passar la seva infantesa a Orà, on orfe de pare va conèixer la misèria. Després de navegar molts d'anys, es va enrolar en la Marina Nacional francesa. Embarcat en el cuirassat «France», el 19 d'abril de 1919 a la rada de Sebastopol va participar en un motí de la marineria del Mar Negre, refusant combatre els revolucionaris russos, i va ser condemnat a 10 anys de presó, que va passar a Toló, Loos, Nimes i Clairvaux. Beneficiat d'una remesa de pena l'agost de 1921, va ser transferit al dipòsit d'exclosos de l'Exèrcit a Cotlliure. Després d’una fuga, va tornar a ser detingut i novament condemnat, el 12 de gener de 1922 a Montpeller, a cinc anys de presó per copejar un superior, purgant la pena a la presó de Nimes. Alliberat l’agost de 1926, va arribar a París on va ser albergat per l'anarquista Marius Brignon, secretari del Comitè de Defensa dels Marins i va treballar dos mesos en un fàbrica de coixinets de boles. En aquestaèpoca va militar en la Federació Anarquista Parisenca (FAP). Va continuar la seva militància en l’organització anarquista internacional «Groupe Noir» i va participar en les reunions del Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista Comunista (UAC). Després d'una estada a Dunkerque, va embarcar-se l'11 d'octubre de 1927 en el petroler «Pechelbrown». Desembarcat el gener de 1928, va ser hospitalitzat a Le Havre per tuberculosi pulmonar. A començaments d'agost de 1928 va arribar a Rouen, on va ser elegit secretari de la secció autònoma dels Marins de França. Va participar en les conversacions que portaren a la fusió de les dues federacions autònomes de mariners (Marins de França i Treballadors de la Mar) i en la creació de la Unió Sindical dels Treballadors de la Mar. El 24 de desembre de 1928 va ser elegit secretari de la secció de Rouen, però va dimitir el març de 1929, quan es va votar la fusió amb els Marins Confederats. A començament dels anys 30 va ser tresorer del Grup Intercorporatiu Federalista de Marsella, al costat de Jean A. Casanova. Com a membre de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), va militar entre els mariners de Dunkerque, Le Havre i Marsella. El juliol de 1936 va marxar de Marsella a la Barcelona revolucionària, juntament amb altres companys espanyols. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), va combatre en la Columna Durruti i va ser ferit en diverses ocasions. Després de l'èxode espanyol, va instal·lar-se a París, on va morir poc després de tuberculosi, el 15 de febrer de 1939 a l'hospital Bicêtre de París (França). Les seves despulles van ser enterrades amb la bandera negra.
***
- Miguel Chueca Cuartero: El 3 de gener de 1901 neix a Fuendejalón (Saragossa, Aragó, Espanya) el destacat militant anarcosindicalista Miguel Chueca Cuartero. Sos pares foren Bernardo Chueca Sancho i María Cuartero Ibáñez. Arran de la mort de sa mare, son pare, que anteriorment havia estat alcalde del municipi, es refugià en l'alcohol, fet que propicià la venda progressiva del seu patrimoni i l'abandó dels seus tres fills, els quals van haver d'arranjar-se-les sols per a sobreviure. Quan tenia 16 anys, després de la mort de l'àvia, marxà a Barcelona amb la finalitat d'estudiar i de treballar. A la capital catalana aprengué l'ofici de fuster i obtingué el títol de mestre d'escola --altres fons apunten que estudià magisteri a Saragossa. Cap al 1934 començà a militar en el moviment anarquista i entre 1925 i 1926 col·laborà amb Manuel Buenacasa en el periòdic El Productor, de Blanes. A finals dels anys vint s'instal·là a Saragossa i col·laborà com a articulista per a la nova revista republicana Cierzo, alhora que exerceix de bibliotecari i membre de la Comissió de Propaganda de les Joventuts Republicanes, de les quals arribarà a ser vicepresident, defensant amb vehemència les tesis federalistes i reformistes de Joaquín Costa. El 9 de setembre de 1929 fou condemnat a dos anys de presó i 1.000 pessetes de multa per «conspiració per a la rebel·lió»; sentència que no compliria en la seva totalitat, ja que l'agost de 1930 actuà com a orador en un dels mítings «Pro Amnistia», organitzats a Osca, amb el sindicalista saragossà Casimiro Asensio i l'advocat d'Osca Manuel Sender. Entre 1930 i 1931 fou redactor del setmanari de les Joventuts Revolucionàries La Antorcha i de Cultura y Acción, publicació que dirigí entre 1931 i 1932. El juliol de 1930 fou membre de la comissió reorganitzadora dels sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) --ell militarà en els sindicats de Fusta i d'Agricultura-- i el 12 de desembre d'aquell any participà activament en l'aixecament antimonàrquic de Jaca. Paral·lelament als preparatius portats a terme pel Comitè Revolucionari Nacional (CRN) amb els capitans Fermín Galán Rodríguez i Miguel García Hernández com a capdavanters de la insurrecció, es realitzaren contactes amb la socialista Unió General dels Treballadors (UGT) i l'anarcosindicalista CNT, perquè secundessin l'aixecament militar a les principals ciutats espanyoles mitjançant la convocatòria d'una vaga general, acció que coordinaria Antonio Ejarque des de la CNT de Saragossa i Ramón Acín des d'Osca. En relació a aquests fets, el 3 de gener de 1931 fou empresonat a Torrero i processat per un delicte de conspiració per participar en una reunió el 12 de desembre, juntament amb altres 16 sindicalistes --entre ells Bernardo Aladrén (secretari general de la UGT de Saragossa), Miguel Abós i Antonio Ejarque-- al Centre Republicà de Saragossa. En aquesta reunió s'havia decidit fer costat l'aixecament republicà de Jaca mitjançant la convocatòria d'una vaga general revolucionària. No obstant això, el 4 de març de 1931 quedaren sense efecte els actes dictats per l'autoritat militar per aquest pretès delicte de sedició. El 14 d'abril de 1931, dia de la proclamació de la II República, participà activament en l'alliberament dels presos i fou ell qui obri les portes de la presó de Torrero on havia estat tancat. Participà, amb Ángel Pestaña, en el míting del Primer de Maig, on proclamà que la CNT estava disposada a defensar el nou règim republicà a mata-degolla --les seves posicions es radicalitzaran molt després. Entre el 27 i el 28 de setembre de 1931 participà en el Congrés Regional de la CNT a Saragossa, alineant-se amb les tesis antisindicalistes i maximalistes dels joves radicals (Joaquín Ascaso, Feliciano Subero, Joaquín Aznar i Ramón Andrés) a favor d'una vaga general revolucionària per protestar contra el creixent augment de l'atur i de la persecució contra la central anarcosindicalista, tesis que s'imposaren a les de Miguel Abós Serena. Durant aquests anys republicans, encapçalà una campanya antireligiosa i sostingué les tesis de García Oliver («gimnàstica revolucionària»). En 1932 ajudà a organitzar la constitució, juntament amb altres dirigents sindicals, com ara el ferroviari Juan Andrés Santuy, a Saragossa i a la resta d'Aragó, del sindicat dels ferroviaris cenetistes, la Federació Nacional de les Indústries Ferroviàries (FNIF). A començaments de febrer de 1932 fou orador en un míting a Saragossa, amb Emilio Mira (secretari regional de Catalunya), Zenón Canudo i Miguel Abós. Arran de l'aixecament insurreccional cenetista de l'Alt Llobregat i la posterior repressió, publicà en el diari La Tierra, de Madrid, l'article«En defensa de la verdad». El 16 de març de 1932 publicà en Solidaridad Obrera, de Barcelona, un article en defensa de Joaquín Aznar. Poc després presidí una reunió de metal·lúrgics, amb una conferència del Feliciano Benito. El 29 de març, en representació del Comitè Regional, acudí a un acte organitzat pels ferroviaris saragossans al «Café Londres». El 3 de juliol d'aquell any participà en un míting de masses contra l'atur i per les la jornada de sis hores amb figures destacades del cenetisme, com ara Segundo Blanco, d'Astúries, Joan García Oliver, de Catalunya, i Miguel González Inestral, de Madrid. L'agost de 1932 participà en el semiclandestí míting de clausura del Congrés Regional d'Aragó, de la Rioja i de Navarra de la CNT, com un dels tres delegats del Sindicat de la Fusta, juntament amb Pedro Navarro i Ignacio Royo. El 10 de setembre, en una reunió del sindicat a Saragossa presidida per Marcelino Esteban, aquests tres companys donaren compta del discutit en el citat congrés regional. El 29 d'octubre de 1932, Solidaridad Obrera anunciava que acabava de sortir de la presó, on havia acabat per uns articles publicats en Cultura y Acción. L'abril de 1933 fou orador en una assemblea cenetista a Saragossa amb Jacinto Santaflorentina, Felipe Orquín i Miguel Vallejo. Entre el 10 de juny i el 26 de setembre de 1933 aparegueren gairebé una dotzena d'articles seus en CNT sobre campanyes de propaganda, mètodes de vaga, etc. El 13 de juliol de 1935 fou detingut arran de l'assassinat del líder dels esquirols de les obres del Puente del Pilar i a finals de desembre de 1935 encara estava empresonat, juntament amb altres vuitanta anarcosindicalistes, la majoria tancats a la presó saragossana de Torrero, encara que ell estigué engarjolat a la presó provincial de Calataiud, amb Francisco Foyos, Alejandro Miguel i Isabelo Romero. En sortir de la presó continuà les tasques propagandístiques, fent mítings a Zuera, a Terol, a Épila (amb Agustín Remiro), a Osca i Ayerbe (amb Ramón Acín), Alcanyís i a Tarassona. En març de 1936 representà la CNT, amb Miguel Abós (secretari general de la Regional aragonesa) i Jesús García (president del Sindicat de la Pell), en una reunió amb els empresaris amb la finalitat de tallar l'atur creixent a Saragossa. Entre els dies 3 i 4 d'abril de 1936 participà en la Conferència Regional de Sindicats a Saragossa, en representació del Sindicat de la Fusta, i en el míting de clausura va fer una apologia de l'expropiació de la terra i del col·lectivisme. El maig d'aquell any, va realitzar, amb Adolfo Arnal, una gira propagandística per trenta pobles navarresos i per nombrosos pobles de la comarca del Baix Ebre, amb José Antonio Prado. En la primera quinzena de juliol de 1936 Miguel Abós i Miguel Chueca s'entrevistaren amb el governador civil de Saragossa, Ángel Vera Coronel --que fou detingut quan esclatà l'aixecament i assassinat pels falangistes el juliol de 1937--, amb la finalitat d'aconseguir armes --a l'arsenal saragossà hi havia uns 40.000 fusells, mentre que el general Mola a Pamplona només tenia 1.200--, però el governador es negà. Dos dies abans de l'aixecament feixista el Comitè Regional convocà una assemblea de militants a Saragossa on es van debatre dues postures oposades: la defensada per Abós, partidària de la solució negociada, i la de Chueca, que sostenia la necessitat d'apoderar-se de les armes el més aviat possible. La tesis de Chueca fou defensada també pel metal·lúrgic Francisco Garaita, però acabà derrotada per les postures menys radicals de militants força influents (Francisco Muñoz, Adolfo Arnal, Antonio Ejarque, Servet Martínez, Benito Esteban), que van fer costats les tesis d'Abós. Una vagada el cop militar feixista triomfà a Saragossa, aconseguí fugir de la capital aragonesa a finals de juliol de 1936. El 29 de juliol de 1936 participà en el Ple Regional de Sindicats de Casp, on denuncià la traïció de les autoritats republicanes. Amb la creació del Consell de Defensa d'Aragó (CDA), l'octubre de 1936, fou nomenat conseller de Treball, càrrec que mantingué després de la remodelació del CDA el desembre, i un mes més tard fou nomenat vicepresident del CDA, així com delegat del Comitè Regional de la CNT en aquest organisme. Miguel Chueca, en principi, fou el designar per presidir el Consell de Defensa d'Aragó, per ser el dirigent anarquista amb més pes a la regió, però les pressions dels anarquistes catalans --que s'estimaven més Joaquín Ascaso per raons d'amistat i prestigi del seu llinatge—i per la seva activitat en la presidència del Comitè Revolucionari de Casp, així com pel seu càrrec de delegat polític de la Segona Columna Ortiz, influïren de forma decisiva en el seu nomenament. El març de 1937 Chueca defensà el Consell de Defensa d'Aragó en el Ple Regional de Comarcals d'Alcanyís dels atacs de José Alberola. El setembre de 1937 representà Terol en el Ple del Comitè Regional. Va fer costat el grup «Los Amigos de Durruti», subscrivint-se a El Amigo del Pueblo, però després de la caiguda dels fronts d'Aragó l'abril de 1938 i la reorganització militar conseqüent, fou substituït en el Comitè Regional i nomenat comissari del nou «Batalló de Metralladores C», el cap del qual fou Agustín Remiro Manero. En acabar la guerra s'exilià a França. En 1941 vivia a Montalban (Occitània), on feia de llenyataire, amb Pachón Núñez i González Marín. En 1942 Francisco Ponzán l'embarcà en el projecte d'editar un periòdic portaveu de la CNT, però Chueca fou incapaç de participar en l'empresa pel seu mal estat físic i emocional. A finals de 1942 fou detingut amb diversos companys de la xarxa d'evasió de Ponzán i empresonat a Vernet. Entre 1944 i 1946 destacà com a orador en mítings (Tolosa, Besiers, Alès, Llemotges, Gaillac, Bordeus, Montpeller, Perpinyà), sempre defensant el corrent més ortodox de l'exili confederal. En 1944 signà en nom del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) la constitució de la Junta Española de Liberación (JEL) i de bell nou la seva confirmació l'any següent. L'octubre de 1944, en el Ple Nacional de Regionals de Tolosa, fou nomenat secretari de Propaganda i aquest mateix any assistí en nom de la CNT al congrés de la UGT, on sol·licità un pacte entre les dues centrals sindicals. En el Congrés de la CNT de París de 1945 fou nomenat secretari per a les aliances i relacions polítiques i poc després s'encarregà també de la tresoreria fins el Ple de Tolosa d'agost de 1946. Sembla que estigué al front del periòdic CNT en diverses ocasions. En 1948 sorprengué tothom quan va assistir al Congrés de Viena pro comunista, fet escandalós que implicà la seva expulsió del moviment llibertari. Durant sa vida va publicar articles, moltes vegades fent servir el pseudònim Tío Calzones, en nombroses publicacions periòdiques, com ara CNT, Cultura y Acción, Fragua Social,El Productor, La Tierra, etc., i publicà una col·laboració en el llibre conjunt De julio a julio. Un año de lucha (1937). Miguel Chueca Cuartero, que al final dels seus dies patia una acusada ceguesa, va morir el 18 d'octubre de 1966 a París (França) atropellat per un camió.
Miguel Chueca Cuartero (1901-1966)
***
- Jack Frager: El 3 de gener de 1903 neix a Ismerjuka (Ucraïna), sota el nom de Yakov Treiger, el militant sindicalista, anarquista i pacifista americà Jack Frager, també conegut com Yankel. Va participar de jove en la Revolució russa de 1917, però va rebutjar el reclutament militar i va haver de fugir a Romania en 1921. Poc després marxarà a l'Argentina, on va viure 18 mesos. A Buenos Aires va editar en jiddish els textos de Gustav Landauer, a qui sempre restarà fidel, a l'igual que al socialista revolucionari d'esquerra I. N. Steinberg, a qui va conèixer personalment. En 1923 va emigrar als Estats Units, instal·lant-se a Nova York, on va participar en el Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti, en el grup «The Road to Freedom» i en el periòdic del mateix títol, i en les gires de conferències d'Emma Goldman. Va participar en activitats de la colònia Stelton. Entre 1929 i 1930 va participar en la Militant Anarchist Youth (MAY, Joventut Anarquista Militant), amb Whitey Genin i altres joves militants. En 1930 va realitzar conferències arreu dels EUA i prendrà part en la creació en 1945 del«Libertarian Book Club» de Nova York --en serà president entre 1971 i 1973-- i en la publicació de Freie Arbeiter Stimmer, periòdic anarquista en jiddish; llengua i cultura que sempre contribuirà a la seva conservació, publicant-ne la literatura. Va treballar com a pintor i va militarà en la Unió de Pintors. En aquests anys es va unir a la Libertarian League (Lliga Llibertària), de Russell Blackwell i Sam i Esther Weiner; també va col·laborar amb la colònia Sunrise. Va ensenyar història del moviment obrer en el Brookwood Labor College. En 1968 es va jubilar i amb sa companya May Frakt (Myra) va viatjar arreu els Estats Units. En 1976, en el centenari de la mort de Bakunin, va publicar en forma de fullet la carta de Bakunin a Netxàev on criticava la immoralitat del darrer. Per commemorar el cinquanta aniversari de l'execució de Sacco i de Vanzetti, va reimprimir en 1977 l'autobiografia de Vanzetti,The Story of a proletarian life. En 1980 la parella es va instal·lar a Florida, on Myra va morir en 1985, i realitzarà conferències a grups de la tercera edat. Pacifista convençut, es va manifestar contra la guerra del Vietnam i contra les armes nuclears. Va ser detingut infinitats de vegades, especialment sonat va ser el seu arrest durant la manifestació de l'«Hiroshima Day» quan tenia 88 anys. En 1978, després de la mort de Franco, va visitar l'Estat espanyol per fer costat el renaixent moviment llibertari, i en 1987 va fer un viatge a Ucraïna. Militant infatigable, a partir de 1993 va començar a patir d'Alzheimer i es va instal·lar amb sa filla Cheshire a Nova York (Nova York, EUA), ciutat on va morir el 7 de març de 1998.
***
- Joaquín Sánchez Patiño: El 3 de gener de 1908 neix a Boiro (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Joaquín Sánchez Patiño. Es guanyà la vida fent diverses activitats (obrer, fuster, empresari, barber, magatzemista, armador, etc.). D'antuvi socialista, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Boiro, de la qual esdevingué el màxim responsable. Quan l'aixecament feixista, requisa armes, muntà barricades, dinamità ponts i, finalment, s'amagà per les muntanyes de la comarca del Barbanza fugint de l'exèrcit franquista. Detingut, va ser jutjat i condemnat tres vegades a mort. Patí 11 anys de reclusió, que purgà a les presons de Boiro, Noia i Santiago de Compostela. Finalment va ser amollat per influències familiars. Un cop lliure s'integrà en la guerrilla llibertària de Benigno Andrade García (Foucellas). Quan aquest va ser detingut, es va veure obligat a exiliar-se. Després d'un temps a Veneçuela, passà a l'Uruguai, on amb el temps es relacionà amb la guerrilla urbana dels Montoneros. Per aquest fet, va haver de fugir i s'instal·là a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA). Després de gairebé quaranta anys d'exili retornà a Galícia i s'instal·là al seu poble natal. En 2001 encara hi vivia. Té inèdites unes memòries.
***
- Axel Österberg:
El
3 de gener de 1911 neix a Vagnhärad (Trosa, Comtat de
Södermanland, Suècia) el
periodista, escriptor, poeta i traductor anarquista i
anarcosindicalista Axel
Fritiof Gustaf Österberg, que va fer servir el
pseudònim de Kluck. Sos
pares es deien Gustav EmanuelÖsterberg, mestre d'escola, i Hildur Paulina Magnusson. Durant
la dècada dels
trenta fou un dels impulsors del Syndikalistiska
Ungdomsförbundet (SUF,
Federació de la Joventut Anarcosindicalista) de
Suècia i en aquests anys publicà
diversos fullets per a la seva editorial «Storms
Förlag». El 19 de juliol de
1936, quan el cop feixista militar, es trobava casualment a Barcelona
(Catalunya), on era responsable de les emissions
radiofòniques de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) per a Escandinàvia. L'octubre de 1936 deixà
Catalunya i va ser substituït
en la seva tasca radiofònica per Rudolf Berner. El novembre
d'aquest mateix any
de 1936 l'editorial Federativs li va publicar el reportatge Bakom Barcelonas barrikader. Bilder från
spanska inbördeskriget (Darrere de les barricades de
Barcelona. Imatges de
la Guerra Civil espanyola), primer testimoni suec de la
revolució
anarcosindicalista a Catalunya i del qual es va fer una segona
edició tres
mesos després. A Suècia realitzà 55
conferències, amb un total de 4.500 oients,
per a recaptar fons per al moviment anarcosindicalista espanyol i
denunciar la
desídia de les democràcies europees davant
l'agressió feixista. També publicà
articles sobre la revolució espanyola en el
periòdic Storm,òrgan de la SUF. En 1938 traduí al suec el llibre
d'Augustin
Souchy Entre los campesinos de
Aragón. El
comunismo libertario en las comarcas liberadas (1937) sota el
títol Bland spanska
bönder. Kollektiviseringen i
Aragonien. Amb
la seva companya
Magrit Lövgren-Manus, també militant de la SUF,
tingué un fill al qual
anomenaren Faj (onomatopeia de FAI), en honor a
l'organització anarquista. Entre
els anys quaranta i seixanta treballà com a periodista i
traductor (Sverre Holm,
D. H. Lawrence, Jean Muray, Jules Verne, François Villon,
etc.). En aquests
anys col·laborà amb textos, poemes i
cançons en Arbetaren,òrgan d'expressió de la Sveriges Arbetares
Centralorganisation (SAC, Organització Central de
Treballadors Suecs), i en Aftontidningen,
periòdic socialdemòcrata
de la Landsorganisationen (LO, Confederació de Sindicats
Suecs). En 1946 es
casà amb l'escriptora i compositora Brita Ulrika
Björkman (UllaÖsterberg-Elfström). AxelÖsterberg va morir el 14 de desembre
de 1968 a Estocolm (Suècia). És autor de Röd
fanfar. Dikter (1934), Café
Folkhemmet. Klasskamp eller partikamp (1935), Trumma.
Dikter (1936), Spanien,
arbetarklassen, militarismen (1938, amb altres), Domaredans. Dikter (1941), Visor
tryckta i fjol (1942), Små,
små ord
av kärlek sagda varje dag... (1943), Syndare
i Klara (1946), Sångboken
illustrerad. Sångsamling för skolan. Med
stamsångerna (1951, amb Frans
Erlandson i Felix Körling), Det varår 1945.
Dagsvers (1970, selecció pòstuma de
versos realitzada per Stig Carlson i
Ulla Österberg) i Rosor och riddare.
Provensalska trubadurer (1971, pòstum, amb UllaÖsterberg). En 2014 la«Biblioteca Humanitat Nova» de Mallorca
publicà una traducció al castellà de
la
seva obra més coneguda sota el títol Tras
las barricadas de Barcelona.
***
- Federico Borrell García:El 3 de gener de 1912 neix a Benilloba (Comtat, País Valencià) el militant anarcosindicalista Federico Antonio Borell García, Taíno. Era el quart de cinc germans i sa mare, María García (anomenada a Benilloba Tanya, d'aquí el malnom Taíno) va enviduar --son pare Vicente Borell era llaurador-- quan ell tenia cinc anys i es va veure en la necessitat de marxar a Alcoi per fer feina a les fàbriques de paper. Teixidor de professió, va fundar la secció local de les Joventuts Llibertàries a Alcoi en 1932. L'octubre de 1934 va ser detingut per participar, amb altres companys de la Federació Anarquista Ibèrica, en la destrucció d'un transformador elèctric. Quan va esclatar l'aixecament militar de 1936 va participar en l'assalt de la caserna d'infanteria d'Alcoi i durant la Guerra Civil va lluitar en les milícies de la Confederació Nacional del Treball. Va sortir d'Alcoi el 7 d'agost de 1936, amb son germà petit Evaristo, en un dels primers camions cap el front de Còrdova. Quan va morir, el 5 de setembre de 1936 al turó de La Loma de las Malagueñas, de Cerro Muriano (Còrdova, Andalusia, Espanya), en plena batalla, en el seu honor, i en el de Juan Ruescas Ángel, alcoià que va morir el 25 de setembre de 1936 a Espejo (Còrdova), una columna de milícies es va denominar«Ruescas-Taíno». Federico Borell es va fer mundialment famós, encara que el seu nom es va descobrir fa pocs anys, quan el 23 de setembre de 1936 la revista francesa Vu va publicar la instantània de la seva mort en combat realitzada pel fotògraf Robert Capa. Mort d'un milicià, que així s'anomena la fotografia, s'ha convertit en una de les fotografies més mítiques no només de la Guerra Civil espanyola, sinó de la fotografia de guerra mundial. Ha existit, i existeix, polèmica sobre la veracitat de la foto i amb dues postures tenen molts fonaments: per a uns, Borell hauria posat al matí i mort a la tarda; i per a altres, Borell no va posar. El que sí està clar és que Federico Borell va ser l'únic milicià que va morir en combat aquell dia. En 2004 el director alemany Jan Arnold va realitzar una pel·lícula documental sobre aquest fet titulada Heroes never die (Els herois mai no moren). El 19 de desembre de 2008 s'estrenà el documental La sombra del iceberg, realitzat per Hug Domènech i Raúl M. Riebenbauer, on s'intenta demostrar, amb testimonis i documents, que el cèlebre milicià fotografiat per Capa no era Borrell, tornant de bell nou a ser un soldat anònim.
***
- Yves Gibeau: El 3 de gener de 1916 neix a Boucy (Xampanya, França), amb el nomYves Auguste Regnault, l'escriptor llibertari i antimilitarista Yves Gibeau. Fill bastard d'un soldat de permís i d'una pagesa (Regnault), que va ser abandonada pel pare; en 1918 la noia es va casar amb un sergent d'Infanteria colonial, Alexandre Gibeau, qui donà al nen el seu nom. Entre 1929 i 1934 passà per diferents escoles per als fills de militars (Andelys i Tulle) i entre 1934 i 1939, per obligació familiar, fou militar de carrera. Un cop llicenciat en 1939, després de perdre el grau de sergent per«ineptitud», fou mobilitzat poc després i l'any següent caigué presoner de guerra i tancat en un cap de Prússia Oriental. El desembre de 1941 fou repatriat i es guanyà la vida amb tota casta de feinetes, destacant l'ofici de cantautor, i s'acostà al moviment llibertari i a la bohèmia. Amb l'Alliberament entrà a treballar a instàncies d'Alber Camus i de Raymond Aron com a crític de varietats en Combat i després com a redactor en cap del periòdic Constellation. La seva experiència militar el decantarà pel pacifisme, l'antimilitarisme actiu i l'antipatriotisme, que es pot veure clarament en la seva obra, com ara Allons z'enfants (1952), que serà adaptada al cinema en 1980 per Yves Boisset. En 1979 s'instal·là en una antiga rectoria a Roucy. A més de ser un fervent amant de la bicicleta, fou un especialistes en mots encreuats i s'encarregà de la secció setmanal d'enreixats de la revista L'Express. Yves Gibeau va morir el 14 d'octubre de 1994 a Roucy (Picardia, França) i fou enterrat com volia al cementiri de l'antic poble de Craonne, que fou totalment destruït durant la Gran Guerra, al costat d'un soldat alemany anònim.És autor de Cinq ans de prison (1946), Le grand Monôme (1946),...et la fête continue (1950),Les gros sous (1953), La ligne droite (1956), La guerre, c'est la guerre (1961),Mourir idiot (1988) i Les dingues (2005, pòstuma), entre d'altres. En 2003 es creà el«Premi Yves Gibeau», constituït per un jurat format per alumnes voluntaris d'escoles i d'instituts que guardonen una obra literària elegida entre cinc llibres d'autors contemporanis apareguts en edició de butxaca.
---