Anarcoefemèrides de l'1 de gener
Esdeveniments
- Surt Le Niveleur: Pel 1890 --no es coneix la data exacta-- surt a Troyes (Xampanya, França) l'únic número del que havia de ser periòdic setmanal Le Niveleur. Organe communiste-anarchiste. Editat pel grup anarcocomunista «Les Niveleurs Troyens», en referència clara a Gerrard Winstanley i a la Revolució anglesa. El delegat de la Secció d'Estudis n'era E. Henry i el delegat de la Secció de Propaganda L. Lejust. «Som partidaris de l'autonomia personal, partidaris de la llibertat plena i sencera de l'individu, però sabem que aquesta llibertat, aquesta autonomia, no poden ser completes i ser totalment efectives si no és agrupant aquestes forces col·lectives, és per això que ens declarem comunistes», hi manifestaran. En 1885 havia sortit a Troyes un fullet signat per «Un niveleur» titulat Élection et révolution. En 1890 apareixerà un altre periòdic mural a Troyes La Révolution Future. Publication socialisteéditée per les Niveleurs Troyens, que també només editarà un número.
***
- SurtL'Antipatriote: L'any 1892 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número de L'Antipatriote. Organe révolutionnaire annuel. Un altre número sortirà el 1894, que va tenir el subtítol Plus de frontières! L'Humanité libre!, i que portava a la capçalera dos epígrafs força eloqüents: «El patriotisme és el darrer refugi dels coquins» (A. Spies) i «Nostre enemicés nostre amo» (La Fontaine); però es va engegar una forta repressió «per incitació a la desobediència» contra l'impressor Charles Herkelboeck i contra l'anarquista Henri Willems, autor d'articles publicats en L'Antipatriote i Le Libertaire belga.
***
- Surt Pensiero e Volontà: L'1 de gener de
1924
surt a Roma (Itàlia) el primer número de la
revista quinzenal anarquista Pensiero e
Volontà. Rivista quindicinale di
studii sociali e coltura generale. Va ser l'última
publicació dirigida per
Errico Malatesta i Luigi Fabbri en fou el cap de redacció.
Tingué el suport econòmic
de Gigi Damiani. Hi van col·laborar Camillo Berneri, Luigi
Bertoni, Luce Fabbri
(Epicari), Luigi Fabbri, Ugo Fedeli,
Carlo Frigerio, Errico Malatesta, Gaetano Marino, Francesco Saverio
Merlino,
Carlo Molaschi, etc. En sortiren 53 números fins al 10
d'octubre de 1926, quan
va ser proscrita per les autoritats feixistes.
***
- Surt Lucha Social: L'1 de gener de
1925 surt
a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari
comunista Lucha Social. Portavoz de las
Minorias de
Oposición dentro de la C. N. del T. Es
publicà com a substitut de La
Batalla i seguint l'estela del setmanari
del mateix nom editat el setembre de 1919 a Lleida per Joaquim
Maurín Julià,
que també dirigí aquesta nova època.
Defensà l'URSS, criticà la
socialdemocràcia i l'apoliticisme anarquista i
impulsà la unitat sindical al
voltant dels sindicats probolxevics de Confederació Nacional
del Treball (CNT).
Després dels primers números inclogué
a la capçalera l'anagrama de la
Internacional Sindical Roja (ISR) comunista. Hi van
col·laborar Pere Bonet
Cuitó, Andreu Nin Pérez, Hilari Arlandis Esparza,Ángel Samblancat Salanova,
Víctor Colomer Nadal, David Rey i Adolfo Martín,
entre d'altres. Es publicà
fins l'abril de 1925.
***
- Surt Le Trait-d'Union Libertaire: L'1 de gener de 1928 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual La Trait-d'Union Libertaire. Bulletin de l’Association des Fédéralistes Anarchistes (AFA), publicació dels dissidents de la Unió Anarquista Comunista (UAC) que van constituir l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). La UAC va esdevenir majoritàriament «plataformista» en el Congrés de París del 30 d'octubre a l'1 de novembre de 1927, canviant el nom a Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), i la minoria «sintesista» va abandonar la UAC i va fundar l'AFA. Pierre Lantente (administració) i Sébastien Faure (gerent) en van ser els principals responsables. Entre els col·laboradors, a més de Faure i Lantente, podem citar Georges Cheve, René Darsouze, Denegry, Guerineau, Marchal, F. Michel, Reynaud, entre d'altres. En van sortir quatre números, l'últim l'1 d'abril de 1928, i serà continuat per La Voix Libertaire, que apareixerà l'1 de maig de 1928.
***
- Surt L'Éveil Social: L'1 de gener de 1932 surt a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) el primer número del periòdic mensual anarquistaL'Éveil Social. Journal du Peuple, editat per l'Aliança Lliure dels Anarquistes de la Regió del Midi (ALARM). El gerent en va ser Mohammed Sail, qui va cedir el càrrec a Sylvain Chevalier quan el primer va ser detingut per propaganda antimilitarista a les colònies magribines. En van ser col·laboradors René Cova, Paul Celton, Clarito, René Devry, G. Jayart, Louis Laurent, Dr. Mairot, G. Manuel, Hoche Meurant, Paul Mounier, Francis Pierre, F. Reault, Mohammed Sail, M. Theureau, S. Vergine, Henri Zisly, etc. El maig de 1934 es va fusionar amb Terre Libre, després d'haver publicat 29 números, l'últim aquell mateix mes.
***
- R.A. Forum: L'1 de gener de 1996 s'inaugura a França «R.A. Forum» (Recherches sur l'anarchisme, Recerques sobre l'anarquisme), fòrum en línia [raforum.info] internacional i multilingüe (francès, anglès, castellà, esperanto, italià, portuguès, alemany, japonès, holandès, suec i turc), dedicat a la investigació i a la recopilació de la teoria, la història i la cultura del moviment anarquista, i de qüestions lligades a aquests (tesis, tesines, art, cinema, música, literatura, etc.), d'arreu del món. Ideat per l'intel·lectual anarquista francès Ronald Creagh, aquest fòrum va ser creat amb la idea de ser usat com a una base de dades oberta a tots els investigadors i estudiants de l'anarquisme, deixant de banda les opinions personals. Tots els textos --actualment més de 4.000 articles amb més de 100 pàgines web de referències-- es troben sota domini públic amb permís exprés dels seus respectius autors. A més de Creagh, col·laboren en el projecte multitud de persones, com ara Antoine Barral, Annick Stevens, Alex Galizzi, Pierre Sommermeyer, Jean-Marc Bonnard, Eric i Cathy Ytak (d'Éphéméride Anarchiste), Claude Mediavilla, John P. Clark, Antonio Lombardo, Tom Goyens, Frank Mintz, Thomas i Laure, Martine-Lina Rieselfeld, René Fugler, Mathias Jauslin, José Maria Carvalho Ferreira, Pietro Ferrua, etc.«R.A. Forum» és una de les fonts primàries de consulta d'aquestes Anarcoefemèrides.
Naixements
- Augusto
Castrucci: L'1 de gener de 1872 neix a Pisa (Toscana,
Itàlia) el ferroviari anarcosindicalista
Augusto Castrucci. De ben jovenet, en 1891, ja estava fitxat com a
anarquista i
en 1893 entrà com a fogoner en pràctiques en els
ferrocarrils italians. En 1897
s'afilià a la Lliga dels Ferroviaris (LF), primer sindicat
del sector. En 1900
aprovà a Nàpols (Campània,
Itàlia) l'examen de maquinista ferroviari.
Participà
activament en la gran vaga ferroviària de 1905, en la qual
destacà per les
seves dots organitzatives, i en 1907 fou un dels fundadors del Sindicat
dels
Ferroviaris Italians (SFI), del qual va ser nomenat secretari de la
seva
Comissió de Personal de Maquinistes. El novembre de 1908
fundà l'òrgan
d'expressió de l'SFI, In Marcia!,
publicació que dirigí. Gràcies a la
seva tasca sindical, la lluita dels
ferroviaris destacà en el moviment anarquista i en el
moviment obrer en
general. En 1907 assistí al I Congrés de l'SFI
celebrat a Roma i en 1915 a la
Convenció Nacional de Pisa. Durat la Gran Guerra, es
mostrà força actiu en la
propaganda antibel·licista. Partidari de l'autonomia
sindical, es mostrà
contrari a l'afiliació de l'SFI a la Confederazione Generale
del Laboro (CGdL,
Confederació General del Treball), encara que
després de la «Setmana Roja» de
1914 intentà acostar el sindicat a l'anarcosindicalista
Unió Sindical Italiana
(USI). Arran dels fets de la «Setmana Roja», va ser
degradat a fogoner, però
posteriorment va ser reintegrat a maquinista. Entre el 20 i el 29 de
gener de
1920, durant la llarga vaga dels ferroviaris, amb Cleto Benassi,
Giovatta
Costa, Angelo Papetti, Camillo Signorini i Angelo Sbrana, fou delegat
nacional del
Comitè d'Agitació dels Ferroviaris (CAF), que
negocià amb el primer ministre
italià Francesco Saverio Nitti. En 1922 els feixistes
calaren foc la seva casa
a Pisa i el van amenaçar de mort. Obligat a traslladar-se a
Milà (Llombardia,
Itàlia) l'any següent, el règim feixista
l'acomiadà dels ferrocarrils per«escàs rendiment», encara que
continuà amb la direcció d'In
Marcia!, fins al 4 de novembre de 1926, quan la Prefectura de
Milà imposà el tancament de la
publicació per raons d'«ordre
públic». Durant el
feixisme patí apallissaments, denúncies,
detencions, arrests i persecucions de
tota casta. Després de la II Guerra Mundial
retornà al seu sindicat i
esdevingué secretari general honorari, tornant a imprimir In Marcia! a partir del juny de 1945.
Aquest mateix any publicà el
llibre Battaglie e vittorie dei
ferrovieri italiani. Cenni storici dal 1877 al 1944, reeditat
pòstumament
en 1988. En 1947, amb Nino Malara, David Martini, Enzo Fantozzi i
Camillo
Signorini, fundà la Federació Apartidista
Italiana Sindical Ferroviària
(FAISF), que després esdevingué
Federació Apartidista Sindical dels Ferroviaris
Italians (FASFI). Augusto Castrucci va morir el 27 de febrer de 1952 a
Milà
(Llombardia, Itàlia). En 2008 Mario Fratesi
publicà l'assaig biogràfic Macchinista
ferroviare. I cento anni della rivista«In Marcia!». A Florència
(Toscana, Itàlia) existeix l'«Associazione
Augusto Castrucci Onlus».
***
- Charles Delzant:
L'1 de gener de 1874 neix a Fresnes-sur-Escaut (Nord-Pas-de-Calais,
França)
l'anarcosindicalista, i després socialista, Charles Delzant.
Obrer vidrier, va
ser nomenat president del Sindicat dels Vidriers de Fresnes-sur-Escaut
i
d'Escautpont, creat en 1896. En 1900 fou un dels fundadors del grup
anarquista«L'Action Directe» de Fresnes-sur-Escaut, que
freqüentà el jove Pierre Monatte,
i aquest mateix any juga un paper important en la vaga de les
vidrieries d'Aniche
i d'Escautpont. Militant de la Confederació General del
Treball (CGT), de
tendència anarcosindicalista, en 1904 va ser nomenat
secretari general de la
Unió Sindical dels Obrers Vidriers Botellers de Fresnes i
d'Escautpont, a més
de director de La Voix des Verriers.
Cap el 1905 estava considerat un dels màxims responsables de
l'anarcosindicalisme a la zona de Nord-Pas-de-Calais. També
fou, a partir de
1912, secretari general de la Federació Nacional dels
Vidriers, creada en 1902.
En el XI Congrés Nacional Corporatiu (V de la CGT), celebrat
el setembre de
1900 a la Borsa del Treball de París (França),
representà el Sindicat dels
Vidriers de Fresnes-sur-Escaut. També assistí a
més reunions, com ara el XIV
Congrés (Bourges, setembre de 1904), XV Congrés
(Amiens, octubre de 1906; on
signà la «Carta d'Amiens» del
sindicalisme revolucionari), XVI Congrés
(Marsella, octubre de 1908), XVII Congrés (Tolosa de
Llenguadoc, octubre de
1910). Per la seva militància patí diverses
condemnes. Durant la tardor de 1911
participà activament en el moviment de les mestresses contra
la carestia de la
vida i per aquest fet va ser denunciat per la policia fent servir les«Lois
Scélérates» (Lleis Perverses) de 1893 i
1894; es refugià a Bèlgica i el 24 de
gener de 1912 el Tribunal Correccional de Valenciennes
(Nord-Pas-de-Calais,
França) el condemnà en rebel·lia a un
any de presó i a 100 francs de multa per«apologia del pillatge i del robatori». Per
solidaritat, el març de 1912 la
Federació dels Vidriers tingué el seu
congrés en un llogaret belga a prop de la
frontera francesa per així permetre l'assistència
del seu secretari. Durant
l'exili belga escrigué el fullet Le
travail de l'enfance dans les verreries, on denuncia entre
altres coses
l'explotació dels infants espanyols a les vidrieries
franceses, i que fou
publicat en 1912. En una visita a França, el 19 de setembre
de 1912 va ser
interceptat per la policia i empresonat com a pres comú;
després de fortes
protestes sindicals, va ser admès com a pres
polític i, el 2 d'octubre, davant
la manca de proves, el Tribunal Correccional de Valenciennes es
declarà incompetent
sobre el cas i fou absolt. El 15 de novembre de 1912, juntament amb
altres
companys (Philippe, Émile Rousset, Pierre Laval, Jean
Capmarty, etc.), parlà en
el gran míting organitzat pel Comitè de Defensa
dels Infants, celebrat a la
Sala de la Légion d'Honneur de Saint-Denis (Illa de
França, França), per
protestar contra les condicions de treball de la fàbrica
Legras de la Plaine-Saint-Denis.
El gener de 1913 s'instal·là a Bagnolet (Illa de
França, França). En aquests
anys col·laborà en publicacions sindicalistes
revolucionàries, com ara Le
Bataille Syndicaliste (1911-1915), L'Avant-Garde
(1913-1914) i Le Temps Nouveaux
(1895-1914). Fitxat en
el «Carnet B» dels antimilitaristes des del 20 de
març de 1909, en 1914, quan
esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat i,
germanòfob de mena, va fer costat
l'anomenada «Unió Sagrada» en defensa de
la pàtria. Destinat al IV Regiment
d'Artilleria Pesant acantonat a Lorient (Bretanya),
aconseguí fugir de Maubeuge
(Nord-Pas-de-Calais, França) abans de la rendició
de la ciutat. Gràcies a les
gestions de l'exsindicalista Klemczenski, entrà al servei
del sotssecretari d'Estat
Albert Thomas i obtingué una pròrroga en la
incorporació a files com a obrer a
les acereries d'Imphy (Borgonya, França). Després
de la Gran Guerra s'incorporà
a la CGT i el desembre de 1918 va ser nomenat membre de la
comissió
administrativa. En aquesta època trencà totalment
amb l'anarquisme i el març de
1922 va ser esborrat per la policia del «Carnet B»
considerant-lo «reformista».
En el congrés internacional d'abril de 1921 va ser elegit
secretari de la
Federació Internacional dels Treballadors del Vidre;
càrrec en el qual fou
reelegit per unanimitat en el II Congrés celebrat entre el
10 i el 13 d'abril
de 1927 a la Sorbona. En 1932 ocupà el mateix
càrrec i formà part de la comissió
administrativa de la CGT, col·laborant en el
periòdic d'aquest sindicat Le
Peuple. També milità en la Lliga dels
Drets de l'Home i s'afilià a la 19 Secció de la
Federació del Sena de la Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Charles Delzant va morir el
28 de
juny de 1943 a París (França).
***
- Daijiro Furuta: L'1 de gener de 1900 neix a Tòquio (Japó) el militant anarquista Daijiro Furuta. Després d'haver obtingut el diploma d'estudis secundaris, entrà en la Universitat de Waseda i en 1919 s'adherí a la«Shakaishugi Dantai Minjin Dömeikai» (Federació Popular dels Grups Socialistes) i en la Federació de Construcció, però abandonà dos anys després aquestes organitzacions per militar en l'anarquisme. Amb Yoshinaga Watanabe i Arata Nagashima marxarà al departament de Saitama i organitzarà el moviment anarquista camperol a Hasuda. Amb aquests dos companys creà la «Kosakunin Kai» (Societat dels Petits Grangers) i el periòdic Kosakunin (Petits Grangers). Malgrat els seus esforços, els resultats foren decebedors. Durant aquestes activitats, conegué Tetsu Nakahama, poc abans de la dissolució de l'organització el juny de 1922. Amb sos amics crearà la «Girochin Sha» (Societat de la Guillotina), grup anarcoil·legalista armat que prepararà l'atemptat contra el príncep d'Anglaterra, en ocasió d'una visita al Japó, i contra el regent de l'Imperi Japonès. Per finançar les seves activitats es dediquen a atracar bancs i en el curs d'un robatori en un banc d'Osaka matarà un empleat. També participà en l'atemptat contra el general Masatarô Fukuda, responsable directe de l'assassinat de l'intel·lectual anarquista Sakai Osugi, i en diversos atemptats amb explosius. El 10 de setembre de 1924 fou detingut amb Genjiro Muraki al seu amagatall de Tòquio i el 10 de setembre de 1925 fou jutjat i condemnat a mort. Daijiro Furuta fou penjat el 15 d'octubre de 1925 després d'haver rebutjar fer cap apel·lació. Les memòries del«terrorista de gran cor», com era anomenat, --Shi No zange (Confessió davant mort, 1926) i Shikeishû No Omoide (Confessió d'un condemnat a mort, 1930)--, redactades a la garjola i publicades després de la seva execució, tingueren una gran difusió.
***
- Enrique Cano
Pérez: L'1 de gener de 1918 --alguns citen
erròniament 1917-- neix a Serón
(Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista Enrique Cano
Pérez. Sos pares es
deien José Manuel Cano Fernández (Calores)
i Carmen Pérez Martínez. Emigrà a
Barcelona i entra a treballar com a empleat a
la Sastreria Maleras del carrer Hospital de la capital catalana.
Milità en les
Joventuts Llibertàries i en el grup«Faros» de la Federació Anarquista
Ibèrica
(FAI). Arran de l'atracament a mà armada efectuat el 15 de
desembre de 1934
pels militants anarquistes Andrés Aranda Ortiz i Domingo
Cabrera Pedrol a la
sastreria on treballava des de feia sis anys, en el qual
resultà mort un
dependent i ferits diversos vianants, va ser detingut dos dies
després per
complicitat i processat. Jutjat el 6 de juliol de 1935, va ser
condemnat a vuit
anys de presó i un dia per robatori i a sis mesos d'arrest
per tinença d'armes,
i això perquè encara era menor de 18 anys. El 19
de juliol de 1936 fou
excarcerat de la presó Model de Barcelona durant les lluites
de carrer sorgides
arran de l'aixecament feixista i immediatament s'enrolà en
la Columna Durruti i
marxà al front d'Aragó. Quan el novembre d'aquell
any aquesta columna miliciana
marxà a la defensa de Madrid, retornà a
Barcelona. Després s'integrà en les
ambulàncies del Cos de Tren de l'Exèrcit
republicà i fou destinat al País
Valencià, on romangué fins el final de la guerra.
Concentrat al camp de Los
Almendros, intentà després fugir amb vaixell des
del port d'Alacant. Detingut
per les tropes franquistes, fou tancat a la plaça de toros
d'Alacant, on un
company disfressat de falangista, conegut com «El Flaco de
Badalona», aconseguí
alliberar-lo fent creure que també ell ho era.
Arribà a Barcelona i d'allà
aconseguí arribar als Pirineus i creuar la frontera. Fou
tancat al cap de
concentració d'Argelers, on trobà reclosos sos
germans Juan i José; aquestúltim, mecànic de professió i xofer al
servei del Comitè Regional de Catalunya
de la Confederació Nacional del Treball (CNT),
morí dies després a l'hospital
de Perpinyà de peritonitis. En acabar la II Guerra Mundial
treballà de sastre i
més tard muntà una factoria de pantalons a prop
de París. Enrique Cano Pérez va
morir a París (França).
***
- Sara Berenguer: L'1 de gener de 1919 neix al Poble Sec de Barcelona (Catalunya) la poetessa i militant anarcofeminista Sara Berenguer Laosa, també coneguda a França com Sara Guillén --pel llinatge de son marit, el pintor i il·lustrador anarquista Jesús Guillén Bertolín, Guillembert. La major de cinc germans i filla d'un paleta anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que va morir al front d'Almudévar en 1936, va treballar des dels 13 anys en una carnisseria i en un taller de brodats. Després va fer de costurera, professió que va exercir, després d'un breu temps com a assalariada, pel seu compte fins al juliol de 1936. A partir de l'aixecament feixista, va començar una intensa relació amb el moviment anarquista: va col·laborar amb el Comitè Revolucionari de la barriada de les Corts fins als juny de 1937, on es va encarregar del repartiment d'armes; va pertànyer al Comitè Regional de la Fusta al costat d'Antonio Santamaría, on va fer de mecanògrafa i de comptable; va militar en el Comitè Local de les Joventuts Llibertàries i va participar en la secretaria de l'Ateneu Llibertari; alhora que treballava de mestra d'infants sense escolaritzar a l'Ateneu Cultural de les Corts i en tasques de propaganda. En maig de 1937 va lluitar a les barricades i durant la primavera de 1938 va passar al Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), ambÁngel Aranzáez, visitant freqüentment el front. Durant la tardor de 1938 va assistir al Ple Regional i va ocupar la secretaria de propaganda de«Mujeres Libres», per acord d'un Ple Regional; alguns mesos més tard, va ocupar la secretaria general de «Mujeres Libres» en substitució de Maria Claramunt. El gener de 1939 es va exiliar a França. Entre 1941 i 1945 va pertànyer al Grup Confederal de Bram i es va desplaçar pels departaments francesos d'Aude, Arieja, Erau i Alta Garona en tasques d'enllaç de la resistència antinazi. Va organitzar SIA a la comarca de Bram i va promoure la reorganització de les Joventuts Llibertàries. Després de l'Alliberament va instal·lar-se a Montpeller, on son company era secretari de la CNT del Llenguadoc, i després a Besiers en 1946. Va dirigir un curs de taquigrafia organitzat per la CNT per a tot l'exili en 1947 i va interessar-se pel teatre, una afició que mantingué al llarg del temps. La seva militància es va veure interrompuda un temps a causa d'una afecció intestinal. A començaments dels anys seixanta va aparèixer lligada als grups d'acció antifranquista, arran de la reunificació confederal dels anys 1960 i 1961, al costat d'Alberola, de Mera, de Cañete i d'altres. En 1963 va ser detinguda amb son company, arran de l'execució de Granado i de Delgado, per«associació de malfactors». Després del Congrés de 1965, va abandonar la CNT a causa de les lluites internes, però no l'anarquisme, acostant-se als grups de «Frente Libertario», de la Comissió de Relacions del qual va formar part en 1973. En 1965, amb Suceso Portales, reprendrà la redacció de la revista Mujeres Libres. Durant els seus últims anys continuà la tasca en SIA, realitzant activitats culturals (teatre, poesia), formant part de grups de dones. En 1998 va ser condecorada pel govern francès amb la Creu de la Legió d'Honor per la seva participació en la resistència durant l'ocupació alemanya. Va col·laborar, fent servir diversos pseudònims (Alisma, Blanca,Anade, Sara Lahosa, Sandra Berenguer, Evora), en diverses publicacions llibertàries, com Adarga,Amicale Durruti, Ateneo de Alcoy,Cultura Libertaria, ECA,Evocación, Gramenet del Besòs, Libre Pensamiento, Mujeres Libertarias, Mujeres Libres, El Noi, Noticiari, Polémica,Pueblo Libertario, Quaderns, Rojo y Negro, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Vaixell Blanc, La Voz Anárquica, etc. Col·laborà en antologies poètiques, com ara Fleurs du Midi (1977, 1980 i 1981) Les deux arbres (1977), A Juan Ramón Jiménez (1981), España sangra (1985), Antología de novísimas poesías de habla hispana (1986), Nostre club (1989), Poemas de luz (1994); i és autora de Cardos y flores silvestres (1982), Jardín de esencias (1986), Entre el sol y la tormenta: treinta y dos meses de guerra (1936-1939) (1988 i 2006, autobiografia), Las tres adelfas (1989),El lenguaje de las flores (1992), Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (1999, en col·laboració), Sentiments (2004), entre d'altres. Jacinte Rausa va publicar l'octubre de 2000 a França la biografia Sara Berenguer. En 2004 Sara Berenguer va participar en el documental de Susana Koska Mujeres en pie de guerra, amb María Salvo, Rosa Laviña, Rosa Díaz, Neus Catalá, Teresa Buígues, Carme i Merçona Puig Antich. El 13 de desembre de 2008 es presentà a l'Ateneu de Madrid el seu llibre Mujeres de temple, un recull biogràfic de 26 dones lluitadores (Simone Weil, Maria Bruguera, Ligia de Oliveira, Jeanne Ragaudin, Ana María Cruzado, Mollie Steimer, May Piqueray, etc.). Sara Berenguer Laosa va morir el 8 de juny de 2010 a Montadin (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrada dos dies després al cementiri d'aquella localitat al costat de son company Guillembert.
***
- Emilio Marco
Pérez: L'1 de gener de 1921 neix a Falset
(Priorat, Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista Emilio Marco Pérez. Fou el segon de
quatre germans d'una
família pagesa. Sos pares es deien Jaime Marco Serrano i
Mercedes Pérez Bes. Sense
cap estudi, quan encara era un infant, es posà a treballar
de rabassaire i de
pastor. D'antuvi freqüentà la cooperativa obrera
que la Unió General dels
Treballadors (UGT) tenia al poble. El 10 de febrer de 1936
s'afilià al SindicatÚnic d'Oficis Diversos de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i a les
Joventuts Llibertàries de Falset. Quan el cop militar
feixista de juliol de
1936 s'enrolà, malgrat la seva curta edat, com a
milicià en la «Columna Ortiz»
(«Columna Sud-Ebre») i marxà al front
d'Aragó, participant en la presa de
Belchite, Casp, La Puebla d'Híxar i Letux, a més
de formar part de
l'experiència col·lectivitzadora i d'aprendre a
llegir i a escriure. Amb la
militarització de les milícies, entrà
a formar part del «Batalló Louise
Michel»
de la XVII Brigada Mixta de la 25 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola, que estava establert a les poblacions
aragoneses de Lécera
i Calanda. Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939
creuà els
Pirineus per Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya) i va ser
reclòs als camps de
concentració de Bourg-Madame, Vernet i Setfonts fins
l'octubre de 1939, quan va
ser enviat a treballar en una granja de Saint-Paterne-Racan (Centre,
França).
En 1943 s'integrà en la Resistència enquadrat en
les Forces Franceses de
l'Interior (FFI) i el setembre de 1944 participà en
l'alliberament de Tours
(Centre, França). Després de la II Guerra Mundial
s'establí a
Saint-Pierre-des-Corps, on milità i va fer de
pagès. Els últims anys de sa vida
els passà invàlid i confinat a casa seva. En 2006
s'estrenà el documental Mémoires
sociales, de Franck Wolff, i en
2012 la pel·lícula Emilio.
El eco de
otros pasos, d'Enric Miró, ambdós films
dedicats a la seva figura. Emilio
Marco Pérez va morir el 30 de gener de 2013 a
Saint-Pierre-des-Corps (Centre,
França).
Emilio Marco Pérez
(1921-2013)
Defuncions
- Fritz Brupbacher: L'1 de gener de 1945 mor a Zuric (Zuric, Suïssa) el metge, antimilitarista i militant socialista i llibertari Fritz Brupbacher. Havia nascut el 30 de juny de 1874 a Zuric (Zuric, Suïssa) en una família benestant. Després d'estudiar Medicina a Ginebra i d'ampliar estudis de psiquiatria a París, va obrir en 1901 la seva consulta en un barri obrer de Zuric i es va casar amb sa primera dona, Lydia Petrovna Kocetkova. Militant socialista revolucionari des del 1898, va freqüentar els cercles llibertaris i va esdevenir molt amic de James Guillaume, de Kropotkin, de Vera Figner i de Pierre Monatte. Com a membre del Sozialdemokratische Partei der Schweiz (SPS, el Partit socialista suís), però antimilitarista --va prendre part en 1905 en la creació de la Lliga Antimilitarista-- i partidari del sindicalisme revolucionari, va rebre fortes crítiques des de les files del seu partit i es va veure impulsat a presentar la dimissió en 1920. L'any següent es va afiliar al Kommunistische Partei der Schweiz (Partit Comunista Suís) i va fer nombroses estades a la Unió Soviètica, però com que no havia abandonat el seu esperit crític i les seves idees llibertàries, es va enfrontar als dirigents estalinistes que li van fer la vida impossible. En 1932 va«evadir-se de la cèl·lula», segons la seva expressió i va ser expulsat del Partit l'any següent. També des dels anys 20 va militar amb sa nova companya, Paulette Raygrodski (Paulette Brupbacher), en el moviment neomaltusià, pel dret a l'avortament i per una sexualitat lliure. En 1932 va fer la introducció a la traducció del rus de la Confessió de Bakunin que va fer Paulette Brupbacher al francès. És autor, entre altres obres, de Kindersegen: und kein Ende? (1903), Der Zweck des Lebens (1911), Die helvetische Revolution und die Arbeiterbewegung in der Schweiz (1912), Der Sonderbundskrieg und die Arbeiterschaft (1913), Marx und Bakunin (1913), Der Pariser Kommuneaufstand (1871) (1917), Vom Kleinbürger zum Bolschewik (1923), Um die Moral herum (1917), Wo ist der Sitz der Seele? (1924), Michael Bakunin: der Satan der Revolte (1929), Liebe, Geschlechtsbeziehungen und Geschlechtspolitik (1930), 60 Jahre Ketzer (1935, autobiografia) i Der Sinn des Lebens (1938-1939). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
Paulette Brupbacher (1880-1967)
***
- Giuseppe Tinti: L'1 de gener de 1966 mor a (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Tinti, conegut com Peppino. Havia nascut el 23 d'octubre de 1899 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Domenico Tinti i Rosa Bitonto, i era el cinquè de sis germans (Oreste, Francesco, Augusta, Giovanni i Angelo), tots militants anarquistes. En acabar els estudis primaris començà a treballar com a paleta. Arran de les seves activitats antifeixistes, en 1926 son germà gran Oreste va ser confinat, i ell, per evitar el mateix destí, es va veure obligat a exiliar-se a Bèlgica. D'antuvi treballà uns mesos com a miner a Mons i, amb sa germana Augusta i son cunyat, s'instal·là més tard a Ginebra, on continuà sent perseguit pels agents de la feixista l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme). En 1928 passà a França i es mostrà força actiu a la zona de l'Alta Savoia. En 1930 en una reunió d'antifeixistes italians proposà la formació de colles de treballadors per fer feina gratuïta durant els campaments d'estiu antifeixistes. A començament de 1931, amb Ciro Beltrandi, Giulio Conte i Randolfo Vella, formà part del grup que intentà posar fi a la polèmica sorgida en el periòdic estalinista Falce e Martello i en Il Risveglio sobre la posició política dels germans Vella. El juny de 1931 participà en la commemoració de Giacomo Matteotti celebrada a Annemasse. Durant uns anys de misèria i desocupació, residí a diverses localitats (Ginebra, Annemasse Chambéry i Saint-Cerques), però mantingué contactes estrets amb Tomaso Serra i Francesco Barbieri. El 14 d'abril de 1935 participà, a casa de Luigi Bertoni a Ginebra, en una reunió (Frigerio, Omobono Frateschi, Martini) durant la qual Barbieri va ser acusat d'haver malversat una part de les subscripcions en favor de les víctimes polítiques i dels presos. El 30 de desembre de 1935 participà, amb Ciro Beltrandi, Guido Polidori, Randolfo Vella i Savino Fornasari, entre d'altres, en el Congrés Anarquista organitzat per Bertoni a Chambéry i on van ser discutides proposicions d'acció conjuntes amb altres organitzacions antifeixistes i on es va convidar al Partit Comunista d'Itàlia (PCdI) a coordinar l'acció antifeixista a Itàlia. El juliol de 1936 marxà a lluitar a la guerra d'Espanya i s'allistà en la «Columna Ascaso», lluitant al front d'Aragó. El gener de 1937 entrà a formar part del grup«Pietro Gori» de la columna. El febrer de 1937 marxà a Suïssa amb Ciro Beltrandi, on, segons la policia, circulava amb un automòbil farcit de llibres i de propaganda anarquista de la Revolució espanyola. A Annmasse caigué greument malalt i hagué de renunciar a retornar a la Península. Després d'un temps a Saint-Cerques i a Aix-les-Bains, s'instal·là a Usin, a l'Alta Savoia, on fou detingut el 23 d'agost de 1939 i internat al camp de concentració francès de San Giuliano. El 12 de novembre de 1941, a requeriment del consolat italià, va ser lliurat a les autoritats feixistes. D'antuvi va ser tancat a la presó de San Giovanni in Monte de Bolonya i el 31 de desembre confinat a Ventotene, on restà durant tres anys. El 28 d'agost de 1943 va ser alliberat i retornà a Imola. Després de l'Alliberament continuà militant i fou un dels distribuïdors regulars del setmanari Umanità Nova. Sense domicili fix ni treball estable, visqué gràcies a petites feinetes. L'1 de gener de 1966 uns joves companys van trobar el seu cos al local del carrer Cavour d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia) on residia després de morir d'un infart.
***
- Domingo Tirado
Benedí: L'1 de gener de 1971 mor a la Ciutat de
Mèxic (Mèxic) el pedagog
llibertari, i després comunista i socialista, Domingo Tirado
Benedí. Havia
nascut el 17 de setembre –alguns citen el 7 de
setembre– de 1898 a Carenas
(Saragossa, Aragó, Espanya). Fill d'una família
agricultors, visqué la major
part de la seva infància i joventut a Campillo de
Aragón (Saragossa, Aragó,
Espanya), on sempre va afirmar haver nascut. Estudià al
seminari de Tarazona
(Saragossa, Aragó, Espanya), on aprengué
gramàtica, llatí i grec, idiomes que
llegia i traduïa amb desimboltura, a més de
l'alemany, l'anglès i diverses llengües
romàniques. Deixà la carrera
eclesiàstica i entre 1913 i 1917 estudià
magisteri
a l'Escola Normal de Mestres de Saragossa (Aragó, Espanya),
encara que no es va
treure el títol de mestre fins, per qüestions
econòmiques, fins el 25 de
setembre de 1925. Després d'acabar la carrera es
traslladà a València
(València, País Valencià), on
milità en el moviment anarquista i
col·laborà en
la seva premsa: Solidaridad Obrera
(València, 1922), Páginas
Libres (Sevilla,
1923) i Solidaridad Obrera
(Barcelona, 1923-1924). En 1924 se passà a comunisme
leninista, formà part del
grup editor de La Batalla i va
escriure Por qué me
convertí al comunisme.
Més tard va fer de mestre rural a diferents poblacions
(Cubillejo de Lara, Biota,
Campillo de Aragón, Burgos, Cinco Villas). En 1928 es
casà amb Sotera Lázaro
Alonso. En aquestaèpoca col·laborà en
el periòdic El Magisterio
Español. En
1930 fundà la Cooperativa Pedagògica Espanyola,
que no reeixí. Durant els anys
republicans l'aspecte pedagògic predominà sobre
l'aspecte polític. En 1934
aprova per oposició una plaça d'inspector i l'any
següent va ser destinat a la
província de Lleida, concretament a la Vall d'Aran
(Gascunya, Occitània). En
1936 col·laborà en el Diccionario
de
Pedagogía Labor (1936), de Luis Sánchez
Sarto. Durant la guerra civil
dirigí una colònia escolar a la zona de Barcelona
i estigué afiliat al Sindicat
d'Ensenyament de la Unió General de Treballadors (UGT),
formant part del comitè
directiu de la Federació Espanyola de Treballadors de
l'Ensenyament ugetista, i
col·laborà per a la seva revista Trabajadores
de la Enseñanza. En 1938 va ser mobilitzat i l'any
següent, amb el triomf
franquista, passà a França amb sos companys de
batalló. Després d'un breu pas pel
camp de concentració de Liuron de Droma,
aconseguí embarcar amb sa companya i
sos fills Antonio i Luis a Bordeus (Aquitània,
Occitànai) en el vapor Mexique
cap a Mèxic, on arribà el 27 de
juliol de 1939 a Veracruz (Veracruz, Mèxic). Durant una
temporada fou professor
d'anglès a l'Institut Luis Vives, fundat per exiliats
espanyols, i fou
secretari general del Comitè Directiu de
l'Agrupació de la Federació Espanyola
de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) a Mèxic, vinculat al
sector seguidor de
Juan Negrín López del Partit Socialista Obrer
Espanyol (PSOE). En 1942 obtingué
la nacionalitat mexicana i s'integrà amb un granèxit en el sistema educatiu
mexicà: catedràtic de l'Escola Nacional de
Mestres i del Conservatori Nacional
de Música, professor de l'Escola Normal de Mestres i de la
Universitat Nacional
Autònoma de Mèxic, supervisor d'ensenyament
superior d'Escoles Normals de la
Secretaria d'Educació Pública, membre del Consell
de la Direcció General de
l'Ensenyament, traductor de nombroses obres de pedagogia per a
l'editorial
UTEHA (Henry Bonnet, Bruniquel, Murray Butler, B. Conddliffe, H. Harte,
Hans Kelsen,
George Kerschensteiner, Perkins, A. Rude, Skinner, Varrón,
Weinberg, Wheele, W.
Witzke, etc.), traductor emèrit de la UNESCO, etc. Fou un
dels promotors de la
Bibliotheca Scriptorum Graecorum et Romanorum Mexicana. En 1966 es
retirà. És autor
de nombroses obres pedagògiques, com ara La
ciencia de la educación (1940, 1953 i 1958, amb
Santiago Hernández Ruiz), Cooperativas,
talleres, huertos y granjas
escolares (1940), Cómo
enseñar la
aritmética y la geometría (1944), Métodos
de educación y de enseñanza (1945), Problemas
de la educación escolar (1945), Psicotecnia
de la educación (1946 i 1957), La
escuela en acción. Desarrolloíntegro
en conocimientos y actividades el programa oficial vigente del sexto
año de la
escuela primaria (1948, amb altres), Juan Enrique Pestalozzi. Cómo Gertrudis
enseña a sus hijos (1955), Problemas
de la educación mexicana (1955),La enseñanza de las ciencias de la
naturaleza (1958), El problema de
los
fines generales de la educación y de la enseñanza
(1960), Sociología de la
educación (1962), Antología
pedagógica de San Agustín
(1963), Técnica de la
investigación
pedagógica (1967), El
Educador
(1968), entre d'altres. Des de 1981 una escola de la Ciutat de
Mèxic porta el
seu nom.
***
- Antonio Bonilla Albadalejo: L'1 de gener de 1981 mor a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Bonilla Albadalejo. Havia nascut en 1909 a Almeria (Andalusia, Espanya). Desterrat de la seva terra natal, a finals de la dècada dels deu arribà al Berguedà català, on va fer feina a la fàbrica Asensio («El Canal») de Berga, militant en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Més tard viurà a Portman (Múrcia). En 1928 s'instal·là a Barcelona i, després de la caiguda de Primo de Rivera, s'afilià al Sindicat de Productes Químics de la CNT quan aquesta començà a reorganitzar-se. Arran d'una vaga general cenetista, fou acomiadat de la seva feina a la Casa Tussell del Poble Nou i després va guanyar-se la vida fent totxos a la bòbila del barri de la Salut de Badalona. La seva activitat militant el portà a la presó de Barcelona. El 20 de juliol de 1936, arran de la resposta popular al cop d'Estat feixista, fou alliberat pels revolucionaris i s'incorporà a la Columna Durruti que marxà cap al front d'Aragó, on fou delegat general de la secció de tancs blindats --conduïa el cèlebre camió blindat «King Kong». El novembre de 1936 va ser un dels membres de la columna al front de Madrid; fou qui informà Buenaventura Durruti de la situació a la Ciutat Universitària i anava amb el cotxe on Durruti va caure ferit de mort a Madrid. Es negà a col·laborar amb el general José Miaja Menant i de bell nou marxà a Aragó, on sembla que s'encarregà provisionalment amb Ricardo Rionda del comandament de la Columna Durruti fins a l'arribada de Ricard Sanz. En 1937 va pertànyer al grup anarquista Margalef de Pla de Besòs (nom republicà de Sant Adrià de Besòs) al qual representà en el Ple Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de juliol d'aquell any. Aquest any col·laborà en el periòdic anarquista El Amigo del Pueblo, solidaritzant-se amb «Los Amigos de Durruti» quan aquests van ser desautoritzats pels comitès cenetistes dirigents. En acabar la guerra, marxà a la República Dominicana i després a l'Equador, on residí organitzant la CNT. En l'exili va escriure per Le Combat Syndicaliste. En 1973 retornà a Saragossa i s'instal·là al barri de Torrero. A finals de 1976 va fer contactes amb vells companys i participà en la secció d'antics militants enquadrada en el Sindicat de Jubilats de la CNT. Ocupà diversos càrrecs locals orgànics, formà part del Comitè Regional de la CNT i fou secretari del Comitè Pro-Presos. El juny de 1979 presidí un míting a Saragossa. Sobre la mort de Burruti, Bonilla argumentà la tesi que la bala que matà Durruti sortí del naranjero que portava el sergent d'artilleria José Manzana Vivó i el tret, segons ell, fou intencionat.
Antonio Bonilla Albadalejo (1909-1981)
---