És lògic que ningú no t'esperi

Seus pacient a la parada de l’autobús que t’ha de dur al centre. Fa el fred inevitable de les nits que duren massa. El carrer put i te n’adones de com d’imperfectes sou els humans que cada poc torneu a ser animals i no teniu cap embat a alleujar la bufeta o el pap a la via pública. Com ho fa aquest gos que arrossega l’amo pel jardinet central de l’avinguda. Passa un taxi buit. L’hauries d’agafar però no tens pressa. Ningú no t’espera. Vas al centre perquè t’has imposat un quefer aquest primer dia de l’any que viuràs solitàriament com el darrer de l’any passat o el segon i el tercer i etcètera d’aquest. Passen dues al·lotes que encara no han acabat la festa. Riuen. Una d’elles carrega un bòtil de plàstic de dos litres amb un cul d’un líquid molt imprecís. Duen les sabates de tacó a les mans i caminen descalces sobre la vorera plena de restes que han deixat altres vianants. Tenen fred i s’abracen. Encara riuen. Van absolutament despentinades, amb el monyo desfet, el rímmel escampat per la cara i els pantis destrossats. Passa una moto. Passa un gat. Passa un bus que no és el teu. Passa una mosca i passen els núvols. Estàs temptat d’agafar-lo per anar a un lloc desconegut, però avui no tens ganes de sorpreses. Et puges una mica més la cremallera de la jaqueta i et poses els guants. Enyores la gorra. Un grup de cinc o sis joves et saluda i et desitja bon any. Tu somrius. De lluny perceps el baf d’algunes substàncies que han consumit. Un d’ells du un barret de pare noel. Una de les al·lotes passeja un globus mig desinflat i te’l passa per la cara. L’ignores. Avui ho has d’ignorar tot si no vols embogir. El sol ja és ben amunt però encara no t’escalfa. Una doneta baixa de casa per tirar un bòtil de sidra al contenidor del vidre. Et diu bon dia. Tu li dius bon dia. Somrius. Podria ser la teua àvia, aquesta dona que s’ha posat la bata per sortir al carrer. L’ampolla fa un soroll empipador quan cau dins el receptacle i ella somriu satisfeta. Torna a casa esquivant tot de deixalles que solquen la vorera. Passa un altre taxi. El teu autobús tarda molt a venir. Un home passeja un gos. S’ha posat una gorra que li cobreix les orelles. Al gos li ha posat un jersei de llana i tu li donaries una coça. A l’home, és clar. Un matrimoni d’ancians arriba a la parada. Ell fa olor de varondandy i ella de maderas de oriente. Van molt mudats et pregunten per l’autobús. Han d’anar a l’estació perquè han d’agafar un tren per anar a dinar a casa de la seua filla que enguany no els ha pogut venir a buscar perquè s’ha passat tota la nit treballant perquè és metgessa d’urgències en un hospital comarcar. Tu somrius i els dius que fa molta estona que l’esperes i que ja no pot tardar. Passen tres cotxes seguits. Un toca el clàxon. Et preguntes quin és el mecanisme mental que fa que una persona que condueix un cotxe tengui la necessitat de fer sonar el clàxon enmig d’una avinguda pràcticament deserta. Arriba l’autobús. Ajudes a pujar a la parelleta. Saludes el xofer que et diu bon dia i bon any. Et preguntes fins quan és adequat desitjar bon any a les persones i et respons que ja no ho diràs a ningú més. El bus va pràcticament buit. T’asseus darrere de tot, en el sentit contrari al de la marxa. Sempre fas igual. Repasses la ciutat i veus que tots els carrers estan com el teu carrer, plens de restes de la festa del darrer i del primer dia de l’any. Deixes passar la parada que tenies prevista perquè potser és una bona idea anar a l’estació i agafar un tren per arribar a una destinació llunyana. Així et pots justificar. Així penses que és més lògic que ningú no t’esperi.