Anarcoefemèrides del 31 de desembre
Esdeveniments
- Surt Le Tocsin: El 31 de desembre
de 1892
surt a Londres (Anglaterra) el primer número del
periòdic anarcocomunista Le
Tocsin. Organe hebdomadaire paraissant
tous les samedi. Publicat per militants anarquistes francesos
refugiats a
Londres, va ser administrat per Nicolas Nikitine i Charles Malato en
fou el
principal redactor i el setmanari s'imprimí a casa seva. Va
ser distribuït a
París (França). Aquest periòdic
té la particularitat que publicà publicitat de
negocis dels cercles anarquistes londinencs i parisencs. Els articles
no anaven
signats, però en el número 8 (23 de setembre de
1894) trobem el poema de Louise
Michel «Les tocsins» i se sap que
col·laboraren Émile Pouget i Gustave Mollet.
Publicà sobre temes d'allò més
variats: corrupció política, repressió
antianarquista, antimilitarisme, anticolonialisme, notícies
orgàniques i sobre
el moviment llibertari internacional, etc., tot amb importants tocs
d'humor. En
el número 2 (7 de gener de 1893) troben un article, signat
per destacats
membres del moviment llibertari (Franz Ricken Charles
Frühlingsdorff, Errico
Malatesta, Lucien Weil, Charles Malato i Binger), on acusen Karl Heintz
(Viktor Raabe) de ser un confident
de la
policia. En el número 7 (9 de setembre de 1894) es
publicà la crida «Aux
socialistes libertaires et aux révolutionnaires
blanquistes». En sortiren nou
números, l'últim el 21 d'octubre de 1894.
***
- «Gran Picnic
Familiar»:
El 31 de desembre de 1916 se celebra a El Prado de Montevideo
(Uruguai), al
bosc d'eucaliptus del camí de Pereyra, un «Gran
Picnic Familiar» a benefici del
periòdic El Hombre. Semanario
anarquista
de combate, òrgan dels Centres d'Estudis Socials
de la capital de
l'Uruguai. Aquesta trobada d'esbarjo i de convivència de les
famílies obreres
va ser amenitzada per una gran diversitat d'actes celebrats a l'aire
lliure,
com ara banda de música que tocà himnes
revolucionaris, payadores
llibertaris, jocs pels infants i pels adults, esports de
diversió, balls, cursa de braus, rifes, actuacions
còmiques, bufet d'aliments,
etc. Aquests festivals o picnics eren molt freqüents a
l'època, centrats per
finançar una determinada causa o el moviment llibertari en
general i comptaven
amb una gran afluència de públic.
***
- Conferència de Seguí: El 31 de desembre de 1920 a la fortalesa presó de La Mola de Maó (Menorca, Illes Balears) el destacat militant anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Salvador Seguí i Rubinat, el Noi del Sucre, va fer una de les seves conferències més famoses, Anarquisme i sindicalisme, dirigida al grup de deportats que, com ell, es trobava confinat en aquell castell.
Salvador Segui:Anarquisme i sindicalisme (31-12-1920)
***
- Assassinat de
Cipolla: El 31 de desembre de 1922 es assassinat a trets a
l'escenari de la
Sala de la «Società Italiana di Mutuo Soccorso
Leale Oberdan», al número 5 del
carrer Brigadeiro Machado de São Paulo (São
Paulo, Brasil), durant el ball de
cloenda de la representació d'una peça teatral
organitzada per recaptar fons
per al periòdic llibertari A Plebe, el sabater anarquista
italobrasiler
Ricardo Cipolla, fundador del Centre Llibertari «Terra
Livre» de São Paulo en
1921, destacat militant de la União dos
Artífices em Calaçados (UAC, Unió dels
Artesans del Calçat) i amic i deixeble d'Edgard
Leuenroth. El 18 de març de
1922 havia signat,
amb Edgard Leuenroth, Rodolfo Felipe, Antonio Dominguez, Ricardo
Cipolla,
Antonio Cordon Filho, Emílio Martins, João Peres,
José Rodrigues i João
Penteado, «O Manifesto - Programa» (El Manifest -
Programa), que es va publicar
en el periòdic A Plebe de São Paulo,
posicionament
anarquista contra les «21 Clàusules de la
Internacional» que feien una crida a
la formació de «grups comunistes». El
seu assassí fou l'espanyol Indalecio
Iglesias, que malgrat es movia pels cercles anarquistes volia ser
policia. Mai
no es va saber el motiu d'aquest crim, que fou força emprat
tant per la premsa
burgesa com per les publicacions comunistes per desprestigiar el
moviment llibertari
i vincular la idea anarquista al caos i el desordre, i que Leuenroth
contestà
des de les pàgines d'A Plebe. El seu enterrament fou una
impressionant
manifestació obrera. Florentino de Carvalho, Antonio
Fernandes i Edgard
Leuenroth realitzaren conferències socials amb la finalitat
d'aconseguir cabals
per ajudar sa família de Cipolla.
Naixements
- Ferdinand Domela Nieuwenhuis: El 31 de desembre de 1846 neix a Amsterdam (Països Baixos) l'intel·lectual anarquista i antimilitarista Ferdinand Domela Nieuwenhuis. Fou fill d'una família burgesa benestant --sos pares foren Ferdinand Jacobus Nieuwenhuis i Henrietta Frances Berry-- que en 1859 prengué Domela com a llinatge (Reial Decret del 10 de juliol de 1859). Després de fer estudis teològics a Amsterdam i a Utrecht es convertí en pastor evangèlic luterà, com son pare. Més tard va predicar a diverses ciutats holandeses --Harlingen (1870-1871), Gisborne (1871-1875) i Den Haag (1875-1879)-- i en contacte amb els temes socials de l'època va veure les contradiccions de l'Església i perdé la fe. Començà a tenir problemes amb el poder eclesiàstic cap al 1870, però mai no es declarà ateu i sempre fou un home religiós. En 1878 creà el periòdic socialistaRech voor Allen (Justícia per tothom) que esdevindrà l'òrgan de la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), primera organització socialista de la qual serà un dels fundadors. Aquest mateix any es declara vegetarià, abstemi i no fumador. L'1 de setembre de 1879 renuncià al seu càrrec religiós i aquest mateix any publicà Mijn afscheid van de kerk (El meu acomiadament de l'Església). En aquesta època formà part de l'associació de lliurepensadors «De Dageraad» (L'Aurora) i participà en els congressos internacionals del lliure pensament de Brussel·les (1880) i Amsterdam (1883). Detingut per «traïció» --en realitat per un simple «delicte de premsa» després d'escriure un article contra la reialesa («De Koning komt!»), publicat en Recht voor Allen el 24 d'abril de 1886--, fou finalment alliberat el 31 d'agost de 1887 gràcies a la pressió de l'opinió pública, però fou víctima d'un atemptat a Rotterdam del qual sortí sa i estalvi per molt poc. Després viatjà per Europa, conegué Friedrich Engels i mantingué correspondència regular amb Eduard Douwes Dekker, E. Anseele, E. Bernstein, César de Paepe, Bebel, Wilhelm Liebknecht, William Morris, K. Kautsky, Piotr Kropotkin,Élisée Reclus i Louise Michel, entre altre personalitats. En 1888 fou elegit diputat socialista del districte de Schoterland per la Tweede Kamer, la Cambra Baixa de les dues que formen el parlament holandès, i exercí el seu mandat fins al 1891. Aquesta experiència li obrí els ulls davant el nefast paper jugat pel parlamentarisme i d'aleshores ençà abandona la política d'Estat i l'electoralisme i s'uneix a l'anarquisme bakuninista i al lliure pensament. En 1894 va publicar a Brussel·les el fullet Le socialisme en danger, amb un prefaci d'Élisée Reclus, que esdevindrà tres anys més tard un llibre de referència. En 1896 abandonà el Congrés Socialista de Londres, on es votà l'exclusió definitiva dels anarquistes. En 1898 va editar el periòdic anarquista Le Libre Socialiste, on participaren diversos grups llibertaris. En 1900 publicà el llibre La débâcle du marxisme. El juny de 1904 organitzà el Congrés Antimilitarista d'Amsterdam, que donà lloc a l'Associació Internacional Antimilitarista. Aquest mateix any participà en el Congrés de Federacions del Lliure Pensament a Roma. L'agost de 1907 reivindicà apassionadament la vaga general com a eina de lluita. Oposat a una organització anarquista estructurada i molt crític respecte al sindicalisme, no participà en el Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam de 1907. En 1914, fidel al seu pensament anarcopacifista, s'oposà al «Manifest del Setze», favorable a l'intervencionisme bèl·lic, i signà amb Emma Goldman, Malatesta i altres, el manifest «La Internacional i la guerra». En 1917 aplaudí la Revolució russa, però rebutjà més tard la presa del poder per part dels bolxevics. En 1918 donà refugi i ajudà Rudolf Rocker després de ser expulsat d'Anglaterra. Es casà quatre vegades i tingué set fills. Ferdinand Domela Nieuwenhuis va morir el 18 de novembre de 1919 a Hilversum (Holanda Septentrional, Països Baixos) i els seus funerals foren una impressionant manifestació de fervor de la classe obrera. Entre les seves obres podem destacar Een vraagstuk van internationaal belang (1870), En avant pour la journée de huit heures! (1891), Autoritair en Libertair socialisme (1897), L'éducation libertaire (1900) i Le militarisme et l'attitude des anarchistes et socialistes révolutionnaires devant la guerre (1901), Van Christen tot Anarchist (1910), entre d'altres. En les seves col·laboracions en la premsa va fer servir diversos pseudònims, com ara Criticus,Ex-Theoloog, Germanus, Philalethes,Dr. Sagittarius, etc. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i en 1925 es fundà en aquesta ciutat un «Domela Nieuwenhuis Museum» que en 1999 es traslladà a Heerenveen.
***
- Désiré
Depoilly:
El 31 de desembre de 1880 neix a Buigny-lès-Gamaches
(Picardia, França)
l'anarquista i sindicalista revolucionari Désiré
François Depoilly. Obrer
metal·lúrgic militant del Sindicat dels Metalls
del Vimeu (Picardia, França) de
la Confederació General del Treball (CGT), fou, amb Georges
Morel, un dels
principals organitzadors l'abril de 1906 de la vaga de la
fàbrica de serralleria
d'Édouard Riquier de Fressenneville (Picardia,
França), que ocupava 320 obrers
i on treballava des de feia nou anys; després del seu
acomiadament i de l'obrer
Hurtel el 31 de març, els vaguistes assaltaren el 3 d'abril
de 1906 els tallers
i calaren foc el castell del patró. L'octubre de 1906 fou
delegat del Sindicat
dels Metalls de Vimeu al congrés de la CGT que se
celebrà a Amiens (Picardia, França).
Fou un dels responsables del grup anarquista de Fressenneville que
s'adherí a la
Federació Revolucionària del Somme (Picardia,
França) arran de la seva fundació
el 26 de juny de 1910. L'abril de 1935, quan treballava de comptable a
Escarbotin (Picardia, França), el seu nom figurava en la
llista d'anarquistes a
controlar establerta per la policia departamental del Somme, encara que
aquesta
remarcà que s'havia «assenyat» i que no
assistia a reunions.
***
- Eusebi Carbó
Carbó: El 31 de desembre de 1883 neix a
Palamós (Baix Empordà, Catalunya) el
periodista i propagandista anarcosindicalista i anarquista Eusebi
Carbó Carbó
--signava Eusebi C. Carbó. Nascut en una
família republicana federalista
i anticlerical, va militar en les Joventuts Federals, però
va evolucionar
ràpidament cap a l'anarquisme després de llegir
Godwin, Proudhon, Kropotkin i
Bakunin. Quan tenia 18 anys va ser empresonat per primer cop. En 1905
va
freqüentar el «Grup Avenir». El 1915 va
dirigir la publicació Reivindicació,
va assistir al Congrés de Ferrol en representació
de Solidaridad Obrera
i va fer una gira de mítings per Galícia amb
Castiñeira i López Bouza. En 1916
va assistir amb Mauro Bajatierra al Congrés de la
Unió General de Treballadors
(UGT) i va ser membre del grup «Los Iguales». En
1918 va participar en la
Conferència Internacional del Treball de Ginebra, en el VI
Congrés de la
Federació Nacional d'Agricultors a València
defensant la línia dura i al
Congrés Nacional Anarquista de Barcelona en
representació de Llevant. En 1919
va ser nomenat delegat per entrevistar-se amb les organitzacions
sindicals
Italianes i es va posar al front de Solidaridad Obrera
de València. En
representació de la Confederació Regional de
Llevant va assistir a Madrid el
desembre de 1919 al Segon Congrés de la CNT
(Congrés de la Comèdia), on va ser
un dels 24 signants del dictamen sobre la definició
ideològica de la CNT, que
declarava «la finalitat que persegueix la CNT és
el Comunisme Llibertari», a
més d'intervenir en la ponència sobre propaganda,
defensar la Revolució russa
com a superació de la socialdemocràcia --va ser
nomenat per anar a Rússia amb
Pestaña i Quemades-- i va combatre les tesis de Quintanilla.
Durant els anys
posteriors es va caracteritzar per representar la tendència
més anarquista i
des del 1921 va condemnar la dictadura del proletariat. Entre 1921 i
1923 va
estar pres a València processat pel «Cas Conde de
Salvatierra». En 1922 va
dirigir Cultura y Acción a Saragossa.
Durant la Dictadura de Primo de
Rivera es va exiliar a Perpinyà, on va fer de taxista. Va
tenir amistat amb
Malatesta, Borghi, Fabbri, i va ser amic personal de Joan
Peiró. Va participar
en la controvèrsia que va enfrontar Peiró i
Pestaña. En 1927 va signar el
manifest en defensa de la CNT. El març de 1930 va ser un
dels signants del«Manifest d'Intel·ligència
Republicana», i també redactor de La
Guerra
Social. En la Conferència Regional de la CNT de
Catalunya (Barcelona, 6 de
juliol de 1930), va ser nomenat redactor de Solidaridad Obrera,
dirigida
per Peiró. Va participar en la Conferència de la
Confederació Regional del
Treball de Catalunya (CRTC), celebrada a Barcelona entre el 31 de maig
i 1 de
juny de 1931. Entre el 10 i el 16 de juny de 1931 va presidir a Madrid
la
novena sessió del Tercer Congrés Confederal de la
CNT, on va ser elegit delegat
per assistir al Congrés de l'Associació
Internacional del Treball (AIT).
L'agost de 1931 va assistir a Barcelona al Ple de Sindicats de la CRTC.
Es va
instal·lar a València, on va ser redactor del
periòdic Solidaridad Obrera
d'aquella ciutat. Les seves activitats i les seves opinions el portaren
repetidament a la presó, on s'hi passà un total
de deu anys repartits entre
seixanta empresonaments. En 1933, des de la secretaria de l'AIT amb
Schapiro,
es va oposar a la supremacia de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i va
rebutjar representar la FAI en el Comitè Revolucionari de
Saragossa. En 1934 es
va entrevistar amb Companys en nom de la CNT i va formar part de la
comissió
encarregada de recollir els infants dels vaguistes de Saragossa. El 23
de juny
de 1934 a Madrid va representar Catalunya en el Ple Nacional de
Regionals, on
va polemitzar amb José M. Martínez sobre
l'aliancisme asturià al qual
s'oposava. Es va integrar en la redacció de Solidaridad
Obrera amb
Felipe Alaiz. Abans d'esclatar la guerra des de la Secretaria de l'AIT
va
reafirmar l'ortodòxia anarcosindicalista, però
durant el conflicte bèl·lic va
ocupar càrrecs polítics: vocal del Consell
d'Economia i del Comissariat de
Propaganda de la Generalitat de Catalunya, i càrrecs en el
Ministeri d'Educació
i Instrucció. Entre 1937 i 1938 va dirigir el diari de la
CNT en català Catalunya.
Fou l'animador, amb Armand Schoffer (Armando
Rodríguez), Fosca Corsinovi i Enrico Zambonini, de
la Colònia Infantil «L'Adunata
dei Refrattari», que fou finançada
gràcies a una «col·lecta
intercontinental» organitzada
per la revista italoamericana L'Adunata
dei Refrattari i que va ser inaugurada el 7 de novembre de
1938 a Pins del
Vallès –actual Sant Cugat del Vallès
(Vallès Occidental, Catalunya)– i que
assistia sanitàriament i pedagògicament una
trentena d'orfes espanyols de
guerra. Exiliat a França i després a Santo
Domingo (República Dominicana) en
1940, va establir-se a Mèxic. En 1943 va ocupar la
secretaria de CNT i es va
oposar a les tesis de García Oliver des de la nova FAI. En
1945 va ser
secretari de la Delegació General de la CNT a
Mèxic i va refusar el càrrec de
ministre del Govern Giral de la República espanyola en
l'exili. Després la
faceta periodística va predominar, sempre, però,
al servei del seu ideal anarquista.
Va fer servir nombrosos pseudònims, com ara XXX,Mario Negro, Gustavo,Simplicio, Negresco, H.
Horizonte, Romano, Rodrigo,Gran Orador, etc. Va publicar, entre altres llibres,Gestas
magníficas, Interviú con el
gran revolucionario Enrique Malatesta
(1921), En linia recta. El naturismo y el problema naturista
(1930),La
bancarrota fraudulenta del marxismo (1941), La
Reconstrucción de España:
sus problemas económicos, políticos y morales
(1945). Va traduir diversos
autors italians, com ara Malatesta (La revolución
en Italia: nuestra opinión
para su triunfo) o Leo Weiczen-Giuliani (Historia
del socialismo europeo
en el siglo XX). Sa companya va ser Margarita Gironella.
Eusebi Carbó Carbó
va morir el 16 de gener de 1958 a la Ciutat de Mèxic
(Mèxic).
Eusebi Carbó Carbó (1883-1958)
***
- Andrés Fuentes
de Haro: El 31 de desembre de 1892 neix a
Mazarrón (Múrcia, Castella, Espanya)
l'anarquista Andrés Fuentes de Haro, conegut com Rey. Treballà de miner a la
regió murciana i en 1916 va ser condemnat
pel Jutjat de Totana (Múrcia, Castella, Espanya) a dos mesos
i un dia d'arrest
major per infracció de la llei de caça. Emigrat
a Catalunya, l'agost de 1927, descarregant sacs de ciment a
l'estació del
ferrocarril barcelonina de Magòria, patí un
lleuger accident laboral. Formà
part de la primera Junta de l'Ateneu Cultural de Defensa Obrera de la
Marina
del Prat Vermell (Barcelona, Catalunya), creat el 8 de maig de 1930, de
caire
anarquista. El 10 d'agost de 1932 va ser detingut, juntament amb
Francisco
Higueras, durant la vaga dels treballadors de les extraccions de sorres
a les
platges de Can Tunis explotades pel Consorci del Port Franc promoguda
pel
Sindicat de la Construcció de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Quan
esclatà la Revolució de 1936 fou un dels
responsables del Comitè d'Abastaments
del seu barri; després es va enrolar per treballar a les
fortificacions de
Mequinensa (Franja de Ponent) i, posteriorment, realitzà
tasques de guarda a la
col·lectivitat agrícola. Arran dels«Fets de Maig» de 1937 va ser detingut per
la reacció estalinista i empresonat. Amb el triomf
franquista va ser detingut i
el 22 de març de 1939 tancat a la presó Model de
Barcelona. Jutjat en consell
de guerra el 23 de desembre de 1939, després de
sol·licitar el fiscal la pena
de mort, va ser condemnat a 20 anys de presó, pena que fou
commutada per la de
sis anys. Andrés Fuentes de Haro va morir en data
desconeguda a Barcelona (Catalunya).
***
-
Mario Betto:El
31 de desembre de 1909 neix a Venècia (Vèneto,
Itàlia)
l'anarquista i lluitador antifeixista Mario Betto Formentini,
també conegut com Spartaco.
Sos pares van ser Giuseppe Betto i Rosa Formentini. Des d'octubre de
1921
visqué amb sa família a Fontanafredda
(Friül). D'antuvi fou militant comunista,
fet pel qual fou buscat pels escamots feixistes juntament amb sos
germans
Alberto i Ulderico. A partir de l'11 d'octubre de 1923 sa
família emigrà a
Thiais (Illa de França, França), on les
passà magres. Entre 1930 i 1936 visqué
a París, aprenent l'ofici de vidrier i de paleta. Quan
esclata la Revolució
espanyola, l'agost de 1936 s'enrolà com a
milicià, sembla, en el batalló de
milicians comandat per Carlo Penchienati, lluitant a les batalles del
Jarama
(1937) i de l'Ebre (1938). Arran dels fets de «Maig del
37» a Catalunya, quan
els anarquistes i els militants del Partit Obrer
d'Unificació Marxista (POUM)
s'enfronten als comunistes estalinistes, s'acostarà al
moviment llibertari.
Entre abril i maig de 1938 tornarà a França,
però serà expulsat, juntament amb
sos germans, per «combatent per l'Espanya Roja». De
bell nou a la Península,
fou detingut per l'Exèrcit republicà acusat de
deserció i empresonat a Montjuïc
(Barcelona), amb altres companys anarquistes i poumistes, fins al
febrer de
1939; aquesta va ser la prova de foc i la seva separació
total del moviment
comunista. Amb la Retirada, passà a França i fou
tancat al camp de concentració
de Gurs. Sa companya, la catalana Rosa Cervera Terricabras,
també va ser
detinguda, però el gendarme s'apiadà del
nadó que portava, fruit de la seva
unió amb Betto, i traslladà mare i filla a
l'estació de ferrocarrils amb
direcció a la Península --aquesta nina havia
estat inscrita a l'ambaixada
italiana de París com a filla legítima. Enviat a
treballar a les tasques
militaritzades al Pas-de-Calais, fou detingut pels nazis en 1940 i
internat en
un camp a Alemanya. El novembre de 1941 fou alliberat i
retornà a França. El
desembre d'aquell any va ser detingut per la policia feixista i
interrogat,
negant qualsevol militància política. El
març de 1942 fou tancat en una presó
francesa i en sortir tornà a Itàlia.
Després de participar de manera
independent en grups llibertaris adscrits als Gruppi d'Azione
Patriottica (GAP)
que operaven a la zona de Pordenone, el 25 de juliol de 1943
s'establí a
Visinale di Pasiano, on entrà en contacte amb un grup de
partisans comunistes
comandat per Rino Favot (Sergio). Amb el nom de
batalla Spartaco,
s'enquadrà en la «Brigada Antonio
Gramsci», on destacà per la seva
experiència
militar, que havia guanyat als fronts espanyols. Encara que
estratègicament
s'alineà amb un grup comunista, mai no s'afilià
al Partit Comunista d'Itàlia
(PCI). El 15 d'octubre de 1944 a Barcis (Friül), el grup
partisà en retirada
albirà un important contingent de tropes nazifeixistes que
rastrejaven la zona.Spartaco i el jove company Diana
s'oferiren voluntaris el 23 d'octubre de 1944 per a una
acció suïcida consistent en la voladura del
túnel del Ponte Antoi i així
bloquejar l'avanç de l'enemic. D'aquesta acció
només sobrevisqué Diana,
que explicà que Spartaco havia detonat
la càrrega quan va veure que les
tropes nazifeixistes eren a sobre, sacrificant així la seva
vida. Rosa Cervera
Terricabras va morir el 30 de setembre de 2009, amb 98 anys, a
Barcelona
(Catalunya).
***
- Ramon Claret Gual: El 31 de desembre de 1919 neix a Òdena (Anoia, Catalunya) el militant anarcosindicalista Ramon Claret Gual. Encara que son pare era pagès, ben aviat entrà en contacte amb el món industrial de les fàbriques tèxtils. En 1934 conegué gent del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i participà en els comitès propresos, acostant-se ideològicament al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). El seu germà gran era activista d'Estat Català i havia estat detingut arran dels fets del 6 d'octubre de 1934. L'aixecament feixista de juliol de 1936 l'agafà a Barcelona i lluità als carrers de la capital catalana. En plena revolució, quan la major part dels sindicats autònoms de l'Anoia entraren en la Confederació Nacional del Treball (CNT), s'afilià a aquest sindicat anarcosindicalista, militància que mai ja no abandonaria. Després d'unes setmanes fent propaganda a favor de les col·lectivitzacions, l'agost de 1936, falsejant l'edat, marxà voluntari al front enquadrat en la Columna Taverner del POUM. Al front d'Aragó prengué part al setge d'Osca, als combats de Casetas de Quicena, Estrecho Quinto i Monte Aragón, a la presa de Siétamo, etc. Acceptà la militarització de les milícies, però ben aviat es desenganyà d'aquesta mesura, encara que arribà al grau de tinent de l'Exèrcit Popular. Amb la dissolució de les milícies del POUM, fou destinat a Vic, on va fer d'instructor. Més tard fou enviat a Andalusia, en el 23 Cos de l'Exèrcit, sota el comandament de Francisco Galán. Com que a la seva unitat dominaven els comunistes, demanà el trasllat i acabà en una divisió especial (71 Divisió Motoritzada del Sector Centre-Sud), on hi havia majoria de cenetistes. La derrota republicana de 1939 l'agafà a Sonseca (Toledo) i amb membre de la seva unitat aconseguí passar els Pirineus. En 1940, quan els alemanys envaïren França, decidí retornar a Catalunya, però en arribar fou detingut a Dosrius per la policia franquista i tancat a la presó Model de Barcelona. Jutjat el 26 de maig de 1943, fou condemnat a 30 anys de presó i destinat al penal de Torelló. En 1944, durant un trasllat carcerari, fou alliberat per un grup d'acció llibertari. Des de França retornà a Catalunya, on fou novament detingut, aquest cop amb documentació falsa a nom de Ramon Vidal Martínez. Després d'un temps a la presó de Cànem, al Poblenou barceloní, fou alliberat amb l'obligació de presentar-se immediatament per anar a fer el servei militar i, evidentment, fugí de bell nou cap a França. Amb sa companya, Teresa Tarràs, i altres companys formà un grup d'acció d'afinitat, desvinculat orgànicament de la CNT, que actuà a una i altra banda dels Pirineus. A Catalunya el grup va fer costat les famílies dels presos i la gent que s'hi amagava, alhora que van recaptaven diners dels empresaris per cobrir les despeses. Col·laborà amb militants de diverses organitzacions (POUM, catalanistes, etc.), però mai amb el comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). En 1946 fou detingut, sota el nom de Ramon Tarràs, després d'un tiroteig al carrer barceloní de Còrsega que el deixà ferit; portat a l'Hospital Clínic, passà a la jurisdicció militar sense anar a comissaria. En sortí de l'hospital, fou tancat a la Model i després als penals del Dueso, Santander, Yeserías i Alcalá de Henares, presons on conegué molts activistes llibertaris. Mentrestant la policia seguia buscant Ramon Claret. En 1954 fou alliberat i per seguretat marxà a Reus, on mantingué una bona amistat amb Alexandre Simó (Sandi), que havia conegut a la presó. A Reus conegué sa futura companya Lluïsa Gómez, filla d'Eulogio Gómez, militant confederal. A la capital del Baix Camp muntà un taller d'ebenisteria, on hi treballaven companys que sortien de les presons fins que aconseguien diners per establir-se o marxar a França. Després treballà, fins a la seva jubilació, en una fàbrica de mobles. Després de la mort del dictador Franco, en 1979, pogué recuperar el seu nom vertader. A finals dels setanta entrà en contacte amb joves que reorganitzaven la CNT a Reus i amb els quals col·laborà estretament. En 1984 sa companya Lluïsa morí. Els seus últims anys estigué afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), col·laborà en entitats solidàries (ONG Igman) i en associacions culturals (Carrutxa), alhora que col·laborà amb articles d'opinió en la premsa local. El 19 de juliol de 2004 va participar en una sessió d'història oral a l'Arxiu Històric Municipal de Reus sobre les seves vivències de 1936. En 2005 un grup d'amics reusencs publicà una selecció dels seus articles sota el títol Del passat neix el futur. Deu anys d'escrits. Ramon Claret Gual va morir el 26 de novembre de 2005 a Reus (Baix Camp, Catalunya).
Defuncions
- Gustave Courbet: El 31 de desembre de 1877 mor a La Tour-de-Peilz (Vaud, Suïssa) el pintor revolucionari, proudhonià, communard i llibertari Jean Désiré Gustave Courbet. Havia nascut el 10 de juny de 1819 a Ornans (Franc Comtat, França). Fill de terratinents, son pare, Régis Courbet, posseïa propietats a Flagey, on criava bovins i practicava la viticultura, i sa mare es deia Sylvie. Quan tenia 12 anys entrà al seminari d'Ornans, on rebé les primeres ensenyances artístiques amb un professor de dibuix deixeble de la pintura preromàntica d'Antoine-Jean Gros. Després d'aquesta experiència amb els capellans tornà anticlerical i marxà al Col·legi Reial de Besançon, on seguí les classes de dibuix d'un antic alumne de Jacques Louis David. A finals de 1839 marxà a París, allotjat pel seu cosí Jules Oudot, per començar els estudis de Dret i continuar els de pintura als tallers de pintura de Charles de Steuben i d'Auguste Hesse. Es formà al Louvre copiant els venecians del segle XVI i Velazquez. Durant molt de temps va fer feina tot sol, ja que el seu realisme pictòric anava contracorrent. El 21 de juny de 1840 fou llicenciat del seu servei militar i s'instal·là al Barri Llatí, freqüentant l'acadèmia de Charles Suisse i vivint la bohèmia parisenca. En 1844 fou admès al Saló, on exposà el seu Autoportrait au chien noir, esdevenint el capdavanter del realisme. En 1848 esdevingué socialista, alhora que el seu talent comença a reconèixer-se, i fundarà un club social que s'oposarà als clubs jacobins i als partidaris del sector de la Montagne. L'agost de 1849 viatjà a Holanda, on descobrí les pintures de Frans Hals i de Rembrandt. En 1850 pintà una de les seves obres més famoses, Un enterrementà Ornans. En 1852 féu amistat amb el teòric anarquista Pierre-Joseph Proudhon, que l'influí profundament. Des del 1864 conreà l'escultura. En 1870 la seva reputació agafà tal volada que Napoleó III li oferí la Legió d'Honor, però com a republicà i socialista revolucionari, la rebutjà. Amb la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870, fou nomenat president de la Comissió Artística per a la Conservació dels Museus Nacionals, que vetllava per la salvaguarda del patrimoni artisticocultural, i delegat de Belles Arts. Quan la Comuna de París fou proclamada, en fou elegit membre i passà a ocupar-se de la Comissió d'Ensenyament, esdevenint un dels responsables de la Federació dels Artistes. Votà contra el Comitè de Salvació Pública i signà el «Manifest de la Minoria». El 14 de setembre de 1870, en un escrit dirigit al Govern de Defensa Nacional, havia demanat que la Columna Vendôme, que evoca les guerres napoleòniques, fos desmuntada i transportada als Invàlids, però el 13 d'abril de 1871 la Comuna decretà la destrucció d'aquest«monument de barbàrie». Courbet reclamà l'execució d'aquest decret, que es materialitzà el 16 de maig d'aquell any davant una gentada eufòrica, i fou per aquest fet quan més tard se l'en demanaren responsabilitats. Després de la Setmana Sagnant, el 7 de juny de 1871 fou detingut i portant davant el III Consell de Guerra; el 2 de setembre d'aquell any fou condemnat a sis mesos de presó --que purgarà a París, a Versalles i a Neully-- i a 500 francs de multa. Més tard, el 30 de maig de 1873, sis dies després de la seva elecció com a president de la República, el mariscal Mac-Mahon proposà la reconstrucció de la Columna Vendôme, amb la idea de fer pagar Courbet totes les despeses. Per fugir de la ruïna, s'exilià a Suïssa, però els seus béns i quadres van ser embargats. L'1 d'agost de 1875, com a llibertari antiautoritari, participà en el Congrés de la Federació del Jura a Vevey, ciutat on s'establí. Entre les seves obres pictòriques destaquen un retrat realitzat en 1865 del seu amic Proudhon, envoltat de ses filles, i nombroses obres«escandaloses» per als mantenidors de l'ordre moral establert, com ara L'origen du monde (1866) o Le Sommeil (1866). El 4 de maig de 1877 el pressuposts per a la reconstrucció de la Columna Vendôme s'establí: 323.091, 68 francs. Astorat, Courbet demanà pagar la xifra per anualitats,«favor» que li fou concedit: havia de pagar durant 33 anys 10.000 francs anuals --en acabar tindria 91 anys. Per solidaritat amb els seus compatriotes exiliats de la Comuna de París, sempre rebutjà retornar a França abans d'una amnistia general. Gustave Courbet va morir de cirrosi pel seu abús de l'alcohol el 31 de desembre de 1877 a La Tour-de-Peilz, a prop de Vevey, (Vaud, Suïssa); l'endemà, segons el reglament, havia de pagar el primer termini de la seva ubesca deute. La seva voluntat fou respectada i fou inhumat el 3 de gener de 1878 a La Tour-de-Peilz. Les seves despulles foren traslladades a Ornans en 1919.
***
-
Gaston Montéhus:
El 31 de desembre de 1952 mor
a París (França) el
cantant socialista revolucionari i antimilitarista llibertari Gaston
Mardochée
Brunswick, més conegut com Gaston
Montéhus. Havia nascut el 9 de juliol
de 1872 a París (França) en una
família de 22 infants. D'antuvi socialista
moderat, va evolucionar cap al 1906 a un antimilitarisme virulent
proper a les
posicions de Gustave Hervé i dels seu periòdic La
Guerre Sociale. Autor
d'un centenar de cançons algunes molt conegudes en els
cercles revolucionaris,
com ara Un vrai croyant (1901), N'insultez
pas les filles (1906),Glorie au 17ème (1907) --apologia dels
soldats amotinats del 17è Batalló
de Línia que refusaren disparar contra els vinyaters del sud
de França, li va
implicar un procés judicial--, Les mains blanches
(1910) i La Grève
des Mères (1910). Aquestes cançons, amb
lletra moltes vegades del seu amic
Raouel Chantegrelet, sovint eren interrompudes pels antisemites
reaccionaris de
Drumont o per la policia, a causa del seu contingut subversiu,
provocant
baralles sempre que eren cantades. Quan va esclatar la Gran Guerra, es
va decantar,
amb Gustave Hervé, per la «Unió
Sagrada» i pel patriotisme. Francmaçó
de la
lògia «La Semence» i membre
de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera
(SFIO),
l'antic revolucionari va
obtenir en 1947 la Legió d'Honor de l'Estat
francès per la seva abnegació a la
França lliure --abans havia rebut la Creu de Guerra en 1918.
Existeix un «Fons
Gaston Montéhus», dipositat per Odette Magler, a
l'Office Universitaire du
Recherche Socialiste (L'OURS) de París. Les seves
cançons encara es canten.
***
-
João Penteado:El
31 de desembre de 1965 mor a São Paulo (São
Paulo,
Brasil) el pedagog anarquista João de Camargo Penteado.
Havia nascut el 4
d'agost de 1876 a Jaú (São Paulo, Brasil).
D'infant va ajudar son pare, que
treballava a Correus. Autodidacte, va aprovar oposicions per a mestre
d'escola
municipal de Jaú, i també va fer classes a
Itapuí, a São Paulo, a Juiz de Fora
(Col·legi Grambery) i a Mariano Procópio
(Col·legi Santa Cruz). Formà part del
Centre Obrer de Jaú i fou redactor del periòdic
obrerista O Operário.
Durant les protestes organitzades contra l'afusellament de Francesc
Ferrer i
Guàrdia, va ser designat com a orador del Centre Obrer de
Jaú. A la ciutat de
São Paulo pogué fer contacte amb el moviment
anarquista organitzat i va
participar en la creació de l'Escola Moderna Núm.
1 al barri de Belenzinho de
São Paulo, d'inspiració ferreriana, de la qual
serà professor i director.
Aquesta experiència d'educació
llibertària es va realitzar entre 1912 i 1919
--en 1917 serà substituït una curta temporada com a
director per Primitivo
Soares (Florentino de Carvalho)--, quan l'escola va
ser tancada pel
govern. L'escola va haver de transformar-se en Acadèmia de
Comerç Saldanha
Marinho i després en Col·legi Saldanha Marinho,
on va romandre com a director
fins a la seva mort. També col·laborar amb
l'Associació Promotora d'Educació i
Treball per a Cecs. Va escriure en nombrosos periòdics
anarquistes, com ara A
Plebe, A Lanterna, Boletim da
Escola Moderna, etc., i sempre
va defensar en els seus textos la intrínseca
relació entre educació i revolució
social. Publicà dos llibres Pioneiros do
Magistério Primário (1944) i Esboço
histórico através do primeiro
centenário de Jaú. El seu arxiu
personal,
donat per sa família, es troba dipositat al Centre de
Memòria de l'Educació de
la Facultat d'Educació de la Universitat de São
Paulo (São Paulo, Brasil).
***
- Paulette
Brupbacher: El 31 de desembre de 1967 mor a Unterendingen
(Argòvia, Suïssa) la
doctora i militant dels drets de la dona, companya i
col·laboradora del
llibertari suís Fritz Brupbacher, Pelta Rajgrodski (o
Raygrodski), més coneguda
com Paulette (Pauline
o Paula) Brupbacher.
Havia nascut el 16 de gener de 1880 a Pinsk (Polèsia, Imperi
Rus; avui
Bielorússia) en una família benestant jueva. Sos
pares es deien Aron Hirsch Rajgrodski
i Frieda Nimcowicz. En 1902 es va casar a Berna (Berna,
Suïssa) amb Abraham
Goutzait, també rus d'origen jueu, amb qui tingué
una filla i un fil --en aquests
anys a ser coneguda com Pelta Goutzait (o Paula Gutzeit). En 1902
començà a estudià
Lletres en la Universitat de Berna, on les dones podien estudiar, i en
1907 es
doctorà amb una tesi sobre la reforma agrària de
l'Imperi tsarista (Die Bodenreform).
En 1914 va anar a
Berlín a estudiar Medicina, però amb l'esclat de
la Gran Guerra retornà a
Suïssa. En aquests anys d'estudi treballà en una
clínica per a drogoaddictes.
Finalment es llicencià en la Facultat de Medicina de
Ginebra. En 1923 es
divorcià d'Abraham Goutzait. Després
esdevindrà companya de Fritz Brupbacher,
amb qui exercirà des de 1924 la medicina a Zuric i
compartirà el seu compromís
polític, lluitant especialment per l'emancipació
de la dona i pels drets a la
contracepció, al divorci, a l'avortament i a una lliure
sexualitat. La parella
es caracteritzà per acceptar com a pacients els sectors
més desfavorits i
perseguits de la societat (treballadors immigrants, refugiats
polítics,
dissidents, etc.) i les seves experiències d'aquests anys
van ser explicades en
l'obra Meine Patientinnen (1953).
Les
seves conferències arreu Suïssa van ser
força polèmiques i als cantons de Solothurn
i d'Argòvia van ser totalment prohibides. En 1932 va traduir
al francès la Confessió
de Mikhail Bakunin --que
s'havia descobert en 1917 i havia estat publicada a l'URSS en 1921--,
amb una
introducció del seu company i anotacions de Max Nettlau, i
sobre la qual es
realitzaran traduccions a altres idiomes, com ara al
castellà. Quan en 1945 va
morir Fritz Brupbacher, va continuar publicant obres i
col·laborant en la
revista La Révolution
Prolétarienne,
on denunciarà en un article en 1948 els efectes perversos de
l'estalinisme
sobre determinats escriptors. En 1952 traspassà la seva
consulta i s'instal·là
en un kibbutz a Tel Aviv (Israel) on va escriure les sevesúltimes obres. Enemiga
de tots els conformismes i de totes les disciplines partidistes,és autora de
nombroses obres, com ara Die
Ernährung
vom physiologischen und soziologischen standpunkte aus, Die menschlichen Temperamente (1925), Rationalisierung und Hygiene (1932), Rebeverbot in den Kantonen Solothurn und
Glarus (1935), Sexualfrage und
Geburtenregelung (1936), Zur
Erinnerung
an Fritz Brupbacher (1874-1945) (1945), Meine
Patientinnen. Aus dem Sprechzimmer einer Frauenärztin
(1953) i Hygiene für jedermann
(1955), entre
d'altres.
Paulette Brupbacher (1880-1967)
***
- Juan Gil: El 31
de desembre de 1988 mor a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) l'anarquista i
anarcosindicalista Juan Gil. Havia nascut cap al 1898. Quan tenia 15
anys treballava
a les mines de Lo Bosquet d'Òrb (Llenguadoc,
Occitània), on contactà amb el
Grup Anarquista Francoespanyol que l'introduí en el
pensament llibertari. En
1920 entrà a militar en la Unió Anarquista (UA).
També milità en la
Confederació General del Treball (CGT). Un cop acomiadat de
la seva feina a les
mines per la seva militància, s'establí a Masamet
(Llenguadoc, Occitània) on
treballà també a la mineria. Participà
en la fundació de la Confederació
General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i
formà part de la
Federació de Grups Anarquistes de la Federació
Anarquista de Llengua Francesa
(FAF) del departament de l'Erau. En 1936, quan esclatà la
Revolució espanyola,
es desplaçà a Puigcerdà (Cerdanya,
Catalunya), on va ser nomenat secretari de
les Joventuts Llibertàries i de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) fins
a finals d'aquell any quan va ser enviat, juntament amb sa companya
Josefa, a Occitània
en missió propagandística i per a recaptar fons
acompanyant Sébastian Faure i Aristide
Lapeire. De bell nou a Puigcerdà, va ser nomenat director de
les mines de Das
(Baixa Cerdanya, Catalunya). En 1939, en un pas de la frontera, va ser
detingut
a La Guingueta d'Ix (Cerdanya) i tancat un temps a Besiers. Amb el
triomf
franquista, passà a França, on
s'integrà en la Resistència (Agen, Tolosa i
Perpinyà). Després de la II Guerra Mundial
participà activament en la CNT de
l'Exili i en la creació de la CNT francesa.
Milità activament en el Sindicat
d'Oficis Diversos de Perpinyà i fou secretari de Solidaritat
Internacional
Antifeixista (SIA). En 1968 va fer mítings a
Perpinyà i a Canet. Trobem
articles seus en Cenit, CNT, Le
Combat Syndicaliste i Solidaridad
Obrera.
***
- Maria Malla Fàbregas: El 31 de desembre de 1995 mor a La Chapelle-Saint-Mesmin, a prop d'Orleans (Centre, França), la militant anarquista i anarcosindicalista, escriptora i poeta, Maria Malla Fàbregas, també coneguda com Malla Rosell o Mariposilla. Havia nascut el 2 de maig de 1918 a Alguaire (Segrià, Catalunya). Quan tenia un any sa família s'instal·la a Castellbell i el Vilar (Bages, Catalunya) i ja de nina mostrà dots creatives (llegia als tres anys, escrivia poesies amb sis, etc.), estudiant en un col·legi de monges i a l'escola pública. En l'adolescència aprengué l'ofici de perruquera i visqué amb uns familiars anarquistes a Lleida que la introduïren en el pensament llibertari. De bell nou a Castellbell i el Vilar, entrà a treballar en una filatura i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la guerra civil, milità en les acabades de crear Joventuts Llibertàries de la vila, exercint càrrecs orgànics (secretària, tresorera i bibliotecària) i formà part del Comitè de Fàbrica ara col·lectivitzada. Amb el triomf del franquisme, patí un any de vexacions i hagué de passar força temps fins que pogué reintegrar-se en el seu treball a la fàbrica tèxtil. En 1947 aconseguí passar a França i reunir-se amb son company, el també anarquista Climent Rosell Noms (Climent Pujol Escalè), a Trensac (Aquitània, Occitània). Més tard la parella es traslladà a Hortin, durant els anys seixanta a Drancy, a Blanc-Mesnil i a Pré Saint-Gervais, i ja jubilada a Orleans i a La Chapelle-Saint-Mesmin. En morir Franco, viatjà repetidament a Castellbell i el Vilar fins que aconseguí, en 1991, crear una biblioteca popular, que a partir de 2000 porta el seu nom. Gran lectora, apassionada del teatre --com a dramaturga i com a actriu-- i des de la joventut escriptora, tant en català com en castellà, poeta sobretot, però també prosista. Va col·laborar en nombroses publicacions, com ara AZB, El Brogit, CNT, Las Noticias, Solidaridad Obrera, etc.És autora de La alcantarilla salvaje (inèdita), Allá en la América del sur o La Prisca de los Andes (inèdita), Buenas noches Grashi (inèdita), Destellos de vida (inèdita), Ellos, yo y Fatma Gin (inèdita), La espritualidad conceptuada (inacabada), La muerte de una juventud (inacabada), El reinado de la paz (1979), Con ojos de luna (1986), El último romántico (1989), Los cuadernos de Mara Mas (1990), Renacen entre páginas (1991), El grito silencioso (1992), Mirna Keynes y otros relatos (1992), Todo corazón (1993), El amor del desamor (1995), entre d'altres.
Actualització: 31-12-14