[30/12] Centrone - Domaschi - Lätt - Mesa - Melendo - Guerrero - González Malo - Palmiotti - Turcinovic - Alcaraz

Anarcoefemèrides del 30 de desembre

Naixements

- Michele Centrone: El 30 de desembre de 1879 neix a Castellana di Bari (actual Castellana Grotte, Pulla, Itàlia) el propagandista anarquista,  anarcosindicalista revolucionari i lluitador antifeixista Michele Centrone. Sos pares es deien Antonio Centrone i Rossa Baccarelli. Fuster de professió, quan encara era adolescent s'establí a Milà (Llombardia, Itàlia) i cap al 1898 va ser perseguit per les seves activitats anarquistes. En 1903 emigrà als Estats Units. A San Francisco (Califòrnia, EUA) col·laborà en La Protesta Umana, dirigida per Enrico Travaglio, i en el periòdic Cronaca Sovversiva, publicat per Luigi Galleani. De tendència anarcoindividualista, fou membre del grup «Nihil» i gerent del seuòrgan d'expressió Nihil, que es publicà a San Francisco nou números entre el 4 de gener i el 6 de setembre de 1909. Sindicalment, ocupà càrrecs en la «Unió Llatina» de la United Brotherhood of Carpenters and Joiners of America (UBCJA, Germanor Unida de Fusters i Ebenistes d'Amèrica) i el gener de 1913 en va ser elegit secretari econòmic; també estava afiliat a l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). En 1916 va ser detingut, amb Luigi Parenti, per organitzar manifestacions a favor de Carlo Tresca i altres militants llibertaris aleshores empresonats. El 29 de setembre de 1916 va ser novament detingut amb altres vuit companys, entre ells Luigi Parenti i Louis Tori, quan intentaven parlar en públic sobre la sentència condemnatòria en el cas de Warren Billings; jutjats, van ser condemnats a penes entre 10 dies i tres mesos de presó per«pertorbació de la pau». Detingut el 16 de maig de 1918 per «propagandista anarquista estranger», després d'un temps reclòs a Angel Island (Califòrnia, EUA) i de gaudir de llibertat sota fiança de 2.000 dòlars, passà a Mèxic sota el nom de Francesco Paglia i retornà als EUA via Nova Orleans. Novament detingut, l'abril de 1920, juntament amb Giuseppe Ciancabilla i Luigi Galleani, va ser expulsat dels EUA i deportat a Itàlia. Entre l'1 i el 4 de juliol de 1920 participà en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista Italiana (UAI) celebrat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Perseguit a Itàlia, marxà cap al Canadà amb la intenció de passar clandestinament als EUA; detingut quan intentava creuar la frontera, va ser expulsat cap a Europa i en 1924 s'instal·là a França, d'on fou expulsat el desembre de 1928. Després passà a Bèlgica –a Lieja (Valònia) freqüentà Antonio Gamberi i Nicolas Lazarevitx, entre altres exiliats–, a Suïssa i a Luxemburg, llocs on es mostrà especialment actiu en el Comitè d'Ajuda per les Víctimes Polítiques (CAPVP). En 1936 vivia a París (França) i el juliol d'aquell any formà part del primer grup d'anarquistes italians (Camillo Berneri, Mario Girotti, Giuseppe Bifolchi, Vincenzo Perrone, Ernesto Bonomini, Enzo Fantozzi, etc.) que des de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) passà a Catalunya per lluitar contra l'aixecament feixista. S'allistà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», comandada per Carlo Roselli i Mario Angeloni, i partí cap al front d'Aragó per combatre les tropes franquistes. Ben igual que altres companys (Mario Angeloni, Fosco Falaschi, Vicenzo Perrone, etc.), Michele Centrone va morir el 28 d'agost de 1936 d'un tret al cap la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya); fou el primer dels italians a caure. A Castellana Grotte existeix un carrer Michele Centrone. En 2012 Mario Gianfrate i Kenyon Zimmer publicaren l'assaig biogràfic Michele Centrone. Tra vecchio e nuovo mondo. Anarchici pugliesi in difesa della libertà spagnola.

Michele Centrone (1879-1936)

***

- Giovanni Domaschi: El 30 de desembre de 1891 neix en una aldea a pocs quilòmetres de Verona (Vèneto, Itàlia) el militant anarquista i anarcosindicalista Giovanni Domaschi, també conegut com Ciclo. Era fill d'una família pagesa pobra de vuit infants, tres dels quals moriren amb pocs anys. Quan tenia 16 anys s'afilià al «Circolo Giovanile Socialista» (Cercle Juvenil Socialista) del barri veronès de Porto San Pancrazio, on vivia sa família, però aviat es passà a l'anarquisme. Començà a treballar com a obrer mecànic als tallers dels ferrocarrils de Verona. Com a antimilitarista, refusà la crida de reclutament i fou tancat uns mesos en una presó militar abans de ser finalment llicenciat. Membre de la Cambra del Treball, a partir de 1919 fou força actiu com a militant de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), per la qual cosa fou inscrit en la llista negra de la patronal. Arran del Congrés Regional de la Cambra de Treball l'octubre de 1919, en va ser elegit membre de la Comissió Executiva. El juliol de 1919 va ser empresonat per participar en una vaga general. Sense feina, obrir un taller de mecànica al barri de Veronetta, lloc on l'any següent organitzà un grup anarquista. El 21 d'abril de 1921 participà en un enfrontament armat amb un escamot feixista que intentà ocupar el barri obrer de San Stefano. Detingut amb Giuseppe Boresi --qui morirà a la garjola--, fou condemnat el 26 de maig de 1915 mesos de presó i a un any de vigilància especial. Alliberat el juliol de 1922, continuà la lluita després de la presa del poder per part de Mussolini. El febrer de 1925 realitzà un viatge a França abans de retornar a Itàlia, on entre el 28 i el 29 de juliol participà en el congrés clandestí de l'USI a Gènova. El 13 de novembre de 1926 fou novament detingut i condemnat a cinc anys de presó. Transferit a Favignana, l'abril de 1927 fou internat a l'illa de Lipari on conegué sa futura companya, Maria Ciarravano. En aquesta època llançà una cridà a la unitat de tots els anarquistes enfront de la situació política. Aconseguí mantenir una correspondència clandestina amb els companys de Verona, com ara Achille Marinoni a qui indicarà el lloc d'una caixa de granades amagades al seu taller. El 21 de juliol de 1928, disfressat de capellà, aconseguí fugir amb altres companys antifeixistes (Mario Magri, Giovanni Battista Canepa i Alfredo Michelagnoli), però fou enxampat dos dies després i condemnat a quatre mesos suplementaris per un tribunal de Messina. El novembre de 1928 el Tribunal Especial de Roma, on havia estat transferit, el va condemnar a 15 anys per«activitats subversives contra el règim». La resta de condemnats en aquest procés foren Achille Marinoni, Umberto Bonetti, Giovanni Bercelli i Giovanni Braida. El gener de 1929 fou retornat a Messina per un procés d'apel·lació referent a la seva evasió de Lipari. El 16 de febrer de 1929, amb Antonio Spangaro, aconseguí novament fugir de la presó de Messina, però fou detingut tres dies després i condemnat a una pena suplementària de tres anys. Internat a Fossombrone, en 1932 organitzà una manifestació en ocasió del Primer de Maig. Aleshores fou transferit a Piacenza, on preparà una nova evasió. Un cop els seus projectes foren descoberts, fou traslladat a Roma. En 1936, en expirar sa pena, fou enviat primer a l'illa de Ponça, el juliol de 1939 a Ventotene i, finalment, després de la caiguda del govern de Mussolini, al camp de concentració de Renicci d'Anghiari, d'on en 1943 aconseguí sortir. De bell nou a Verona, s'integrà en la resistència en un grup de partisans anarquistes i fou un dels representants del moviment llibertari en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). El 14 de juliol de 1944 fou capturat amb altres antifeixistes per la Brigata Nera (Brigada Negra) feixista que el torturaren durant 20 dies i li arrabassaren una orella. Lliurat a les SS alemanyes, fou deportat el 7 de setembre de 1944 amb altres membres del CLN al camp de concentració bavarès de Flossenbürg i el 7 d'octubre al de Dachau. Giovanni Domaschi, amb el número de matrícula 116.381, va morir el 23 de febrer de 1945 al camp d'extermini de Dachau (Baviera, Alemanya). Després de l'Alliberament, el grup llibertari de Verona animat per Randolfo Vella portava el nom de Domaschi.Des de 1990 existeix a Verona una«Biblioteca Giovanni Domaschi. Spazio culturale anarchico». En 2007 es van publicar les seves memòries Le mie prigioni e le mie evasioni. Memorie di un anarchico veronese dal carcere e dal confino fascista, a cura d'Andrea Dilemmi. Els seus papers es troben dipositats a l'«Istituto veronese per la storia della Resistenza e dell’età contemporanea» i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Giovanni Domaschi (1891-1945)

***

- Nisse Lätt:El 30 de desembre de 1907 neix a Södermanland (Suècia) el militant, agitador i periodista anarquista i anarcosindicalista Nisse Lätt, també conegut com Nils Lätt o Nils el Rojo (pel color dels seus cabells). Es va criar en una granja a Södermanland i quan tenia 15 anys s'enrolà en la marina mercant, s'afilià a l'organització anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i començà a aprendre l'esperanto. A començaments de la dècada dels trenta, arran d'una escala marítima, va fer contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Bilbao (Biscaia, País Basc). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, el gener de 1937 creuà els Pirineus i a Barcelona es posà al servei del moviment llibertari català. Després s'allistà en el Grup Internacional de la Columna Durruti i marxà cap al front d'Aragó. A mitjans d'abril de 1937 fou ferit greument a Santa Quiteria (Osca) per l'esclat d'una granada i perdé l'ull esquerre. Després de la seva recuperació en un hospital militar de Tarragona no pogué reincorporar-se al front i s'integrà en un col·lectivitat agrícola de Favara de Matarranya. En 1938 tornà a Suècia i publicà el fullet Som milisman och kollektivbonde i Spanien, on explicà les seves experiències de milicià i col·lectivista a la Revolució espanyola. En aquests anys treballà en diversos oficis (forestal, construcció, etc.) i milità en la SAC de Göteborg, essent conegut per la seva tasca de difusió del pensament anarquista venent diaris i llibres del moviment. En 1945 publicà el llibre Havest arbertare, sobre la seva experiència en la marina mercant. A finals dels anys quaranta començà a col·laborar en Syndikalismen, òrgan de la SAC. Durant els anys cinquanta s'oposà a la línia reformista seguida per aquesta organització sindical. En els anys setanta edità la revista anarquista Brand. La seva casa de Göteborg es convertí en lloc de reunió de militants anarquistes i anarcosindicalistes. Entre 1972 i 1975 traduí al suec el llibre La CNT en la Revolución española, de Josep Peirats. Entre el 22 i el 25 de juliol de 1977 participà en les«Jornades Llibertàries Internacionals» de Barcelona, organitzades per la CNT, per diversos ateneus llibertaris barcelonins i per la revista Ajoblanco. Nisse Lätt va morir el 14 de gener de 1988 a Göteborg (Västra Götaland, Suècia). Pòstumament, en 1993, s'edità el llibre En svensk anarkist berättar. Minnesbilder ur Nisse Lätts liv som agitator och kämpe för de frihetliga idéerna (Un anarquista suec parla. Records de la vida de Nisse Lätt, agitador i lluitador per les idees llibertàries), autobiografia i testament polític que havia escrit en 1982.

Nisse Lätt (1907-1988)

***

- Isabel Mesa Delgado: El 30 de desembre de 1913 neix a Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i anarcofeminista Isabel Mesa Delgado, que va fer servir el pseudònim Carmen Delgado Palomares en la clandestinitat. Filla d'una família obrera de militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser neboda neta del tipògraf i destacat internacionalista socialista José Mesa Leompart. Quan tenia 11 anys començà a treballar com a costurera. En 1928, amb sa família, marxà a Ceuta, on s'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la Federació Local de la CNT i a l'Ateneu Llibertari de la ciutat, on s'encarregava de la biblioteca. Participà en la creació del Gremi de l'Agulla cenetista, obtenint el carnet número 1. Durant una vaga a l'Almadraba de Ceuta, en la qual l'empresa havia portat enganyades dones magribines que cobraven menys de la meitat que les espanyoles, aconseguí que les primeres se sumessin a la vaga i aconseguiren millores per ambdós col·lectius. En 1934 morí son pare i durant una temporada milità en les Joventuts Llibertàries de Tetuan, que funcionaven disfressades de societat esperantista, fins a la seva expulsió per les seves activitats llibertàries. De bell nou a Ceuta, en 1936 mantingué correspondència amb el grup fundador de la revista Mujeres Libres. Amb l'aixecament feixista d'aquell any, ajudà molts companys a fugir i l'octubre aconseguir passar a la Península, amb 12 homes, amb l'últim falutx que hi sortí i arribar a Màlaga, a través de Marbella i d'Estepona; després arribà a València per Adra, Almeria i Cartagena. Des del febrer de 1937 treballà d'infermera a diferents hospitals valencians (Gandia i Torres de Quart). El setembre de 1937 participà a València en el congrés de constitució de la Federació Nacional de «Mujeres Libres» i ajudà a la propagació d'aquesta organització, amb Lucía Sánchez Saornil, Pura Pérez Benavent, Amelia Torres Maeso i altres companyes. Fou secretària de l'Agrupació Local de València de«Mujeres Libres» i representà aquesta organització en el Comitè Nacional de la CNT i en el Ple de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) d'agost de 1938 a València. En 1938, com a representant del Sindicat del Vestir de la CNT, ingressà en l'Institut Obrer de València (IOV). Quan les tropes feixistes arribaren al País Valencià intentà fugir per Alacant cap a Algèria, però com que no arribava cap vaixell fugí a peu cap a Almeria i després a Màlaga. En aquesta ciutat, en 1941, creà amb altres companys el periòdic clandestí El Faro de Málaga. Descoberta per la policia, fou processada en rebel·lia i condemnada a dues penes de mort. Mai detinguda, aconseguí eludir la presó i la mort gràcies a l'ús d'un nom fals (Carmen Delgado Palomares). En 1942 participà a Màlaga en la gestació, amb altres companyes anarquistes, de la Unión de Mujeres Demócratas, organització clandestina de suport a les persones preses i ses famílies. Aquesta militància es realitzà coordinada amb la inseparable Angustias Lara (Maruja Lara), amiga des de 1937, amb qui muntà un quiosc i a la rebotiga del qual distribuïen premsa anarquista. En 1956 va ser detinguda i torturada durant vuit dies per la policia franquista a la comissaria del carrer Samaniego de València. A partir de 1975, en morir en dictador, intervingué en multitud d'activitats organitzades pels col·lectius llibertaris valencians (Libre Studio, Ràdio Klara, Ateneu «Al Margen», Federació de Pensionistes de la CNT, Dones Lliures, Fundació Salvador Seguí, etc.). En 1996 va rebre un homenatge organitzat per la Confederació General del Treball (CGT). En 1997 col·laborà en el periòdic El Noi. Isabel Mesa Delgado va morir el 25 de febrer de 2002 a València (País Valencià) i fou inhumada embolicada amb la bandera confederal als sons d'A las barricadas.

Isabel Mesa Delgado (1913-2002)

***

- Rafael Melendo Erviti: El 30 de desembre de 1916 neix el militant anarquista i resistent antifranquista Rafael Melendo Erviti. Barber de professió, durant els anys quaranta fou un dels guies encarregats de passar pels Pirineus els perseguits i fugats d'una banda a l'altra de la frontera, enquadrat en la Xarxa d'Evasió encapçalada per Francisco Ponzán Vidal que treballava alhora amb la Resistència francesa i el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El novembre de 1943, durant la detenció a Tolosa de Llenguadoc per la Gestapo d'Elisa Ruiz Garrido (La Maña), col·laboradora de Ponzán, on Rafael Melendo vivia, aconseguí fugir saltant per una finestra sota els trets dels nazis que no aconseguiren ferir-lo. Rafael Melendo Erviti va morir en data desconeguda a Barcelona (Catalunya).

Defuncions

- Práxedis Gilberto Guerrero: El 30 de desembre de 1910 mor a Janos (Chihuahua, Mèxic) el periodista, escriptor i revolucionari llibertari José Práxedis Gilberto Guerrero Hurtado. Havia nascut el 28 d'agost de 1882 a Los Altos de Ibarra (Léon, Guanajuato, Mèxic). Sisè fill d'una família de terratinents (José de la Luz Guerrero i Fructuosa Hurtado) de Guanajuato, va estudiar secundària i va treballar d'obrer. En 1899 va enviar els seus primers articles als periòdics El Heraldo Comercial i El Despertador. En 1901, Filomena Mata el va nomenar corresponsal del Diario del Hogar. Aquell mateix any es va integrar en la Segona Reserva de l'Exèrcit, on va assolir el grau de subtinent de cavalleria. En 1903 va començar a llegir periòdics de l'oposició, com ara El Demófilo i El Hijo del Ahuizote; també coneix autors anarquistes. Després que l'exèrcit desparés contra una manifestació de liberals a Monterrey, va renunciar al seu càrrec en la reserva. En 1904 es va traslladar als Estats Units i va treballar d'obrer en una mina a Denver (Colorado). En 1905 va viatjar a San Francisco (Califòrnia) i va editar el periòdic Alba Roja --possiblement els germans anarquistes Flores Magón van conèixer allà la publicació. El maig de 1906 va ser visitat per Manuel Sarabia i el va convidar a participar en l'anarquista Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM), de la qual arribarà a ser secretari. El 3 de juny de 1906 va fundar la Junta Auxiliar «Obreros Libres» en una mina de Morenci (Arizona), adherida a la JOPLM. Va obtenir fama com a periodista opositor a la dictadura de Porfirio Díaz, editant els periòdics Alba Roja (1905), Revolución (1908) iPunto Rojo (1909), que va arribar a publicar setmanalment 10.000 exemplars a El Paso (Texas) i des d'on es feia una crida a la vaga general revolucionària; també va col·laborar en Regeneración, editat pels germans Flores Magón. Va estar afiliat al Partit Liberal Mexicà (PLM) i va lluitar en les seves campanyes militars. En setembre de 1910 es van publicar enRegeneración tres episodis revolucionaris esdevinguts en 1908, on Guerrera narra les incursions dels guerrillers llibertaris del PLM als poblats de Las Vacas (avui Acuña), Viesca i Palomas, amb la finalitat d'engegar una revolució social que s'escampés a tota la República mexicana. Els liberals que inicialment havien planejat aixecar-se en armes el 16 de setembre de 1910 van decidir esperar i començar la insurrecció el 20 de novembre, com assenyalava el Pla de San Luis redactat per Francisco Indalecio Madero, a fi d'aconseguir un major impuls, però deslligant-se dels objectius polítics maderistes. Guerrero, qui havia estat nomenat Cap d'Operacions de l'Exèrcit Llibertari Mexicà en la República mexicana, va decidir organitzar pel seu compte un grup armat a El Paso (Texas) per internar-se a Mèxic, encara que amb la desaprovació de la Junta Organitzadora del PLM, que el requeria com a organitzador i escriptor. El 22 de desembre uns 30 insurgents magonistes avancen d'El Paso a Ciudad Juárez, assalten la hisenda de Cruz González, prenen el tren mixt i destrueixen els ponts al seu pas mentre es dirigeixen cap al sud. A Estación Guzmán se'ls van afegir altres 20 guerrillers i es van encaminar cap a El Sabinal. El 25 tornen a Estación Guzmán i s'hi divideixen en dues partides, una dirigida per Prisciliano Silva i altra per Práxedis Guerrero. Aquest prendrà el poblat de Corralitos el 27 de desembre i l'endemà va reclamar la rendició de Casas Grandes sense èxit. La nit del 29 de desembre ataca Janos i a l'endemà la plaçaés presa pels rebels; aquest mateix dia Práxedis Guerrero mor en circumstàncies no gaire clares. Existeixen almenys tres versions diferents sobre la mort de Guerrero: Ethel Duffy Turner afirma que va ser a causa d'una bala accidental d'un company que el va confondre amb un espia en entrar Guerrero a una barraca per fer un reconeixement; Martínez Nuñez parla que Guerrero va rebre un tret a l'ull dret quan va pujar a una terrassa per contrarestar un atac dels soldats federals; Enrique Flores Magón, per la seva part, sosté que Guerrero exposava a la població els ideals del PLM quan de sobte va caure mort amb un tret al front. Les autoritats mexicanes han «recuperat» la figura de Práxedis Guerrero i l'han aixecat a «heroi nacional». Des de desembre de 1933 l'antiga població de San Ignacio (Chihuahua, Mèxic), situada a la frontera amb els Estats Units, porta el nom de Práxedis Gilberto Guerrero.

Práxedis Gilberto Guerrero (1882-1910)

***

- Jesús González Malo: El 30 de desembre de 1965 mor a Nova York (Nova York, EUA) l'anarcosindicalista i propagandista anarquista i naturista Jesús González Malo. Havia nascut a l'agost de 1900 a Santander (Cantàbria, Espanya) en una família humil. Durant la dictadura de Primo de Rivera col·laborà en la Casa del Poble de Gijón. A partir de 1929 col·laborà en la revista anarconaturista barcelonina Naturismo i defensà un naturisme integral on l'anarquisme era la meta, el sindicalisme el mitjà col·lectiu per a conquistar aquest objectiu i el naturisme el mitjà de perfecció individual indissoluble per a assolir el comunisme llibertari. En 1930 creà el Grup Naturista de l'Ateneu Obrer de Santander, afí a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malgrat el seu anarcosindicalisme, durant els anys republicans presidí el Sindicat de Treballadors del Port de Santander, adscrit a la Federación Obrera Montañesa (FOM) de la Unió General de Treballadors (UGT). Quan es produí el cop d'Estat feixista del 18 de juliol de 1936 jugà un paper important en el control sindical càntabre ja que fou l'encarregat de l'organització militar dels obrers santanderins gràcies a un conveni de col·laboració signat el 27 de juliol de 1936 a la Casa del Poble de Santander entre la FOM-UGT i la Federació Local de Sindicats de la CNT de Santander que donà lloc a la creació d'un Comitè Intersindical. El 25 de juliol de 1936 dirigí la presa, amb un grup d'obrers del moll, del«Cuartel del Alta» de Santander. Després fou nomenat director del Secretariat de Milícies del Comitè de Defensa (comissari general de Guerra) i encarregat de les Milícies de Reraguarda, càrrecs dels quals dimití el novembre de 1936 en oposició a la integració de les milícies en l'Exèrcit Republicà. El 6 d'agost de 1936 havia dirigit una expedició miliciana que penetrà al Seminari Pontifici de Comillas (Cantàbria) i detingué 33 professors, 80 alumnes i 25 membres de les Joventuts Catòliques, que s'hi trobaven seguint uns cursets d'estiu, sota l'acusació d'estar en possessió d'una emissora de ràdio amb la qual escoltaven les notícies faccioses i de llums amb les quals feien senyals al vaixell feixista de guerra Cervera. El 21 de novembre de 1936, en una reunió celebrada al Gran Cinema de Santander, s'enfrontà a l'Executiva de la FOM-UGT quan proposà la creació d'un Consell Provincial d'Economia que s'encarregués del sistema productiu regional, establint-se la sindicació forçosa dels treballadors, la substitució de la representació política municipal i d'altres corporacions per la representació sindical, i l'establiment d'una setmana laboral de 36 hores amb la incorporació de la dona al treball. Com a conseqüència d'aquest enfrontament, el febrer de 1937 el Sindicat de Treballadors del Port de Santander fou expulsat de la FOM-UGT i s'adscrigué a l'anarcosindicalisme. Des d'aquesta data col·laborà amb el govern provincial, però des de posicions marcadament llibertàries, encarregant-se d'organitzar l'evacuació marítima de Santander quan aquesta ciutat va caure en mans feixistes el 29 d'agost de 1937. Amb el triomf franquista, passà a França i el juliol de 1939 s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA), amb sa companya Carmen Aldecoa –professora de literatura a l'Institut Santa Clara de Santander i durant 21 anys a la Universitat de Nova York i a Connecticut; a més de membre de l'«Spanish Refugee Aid», fundació d'ajuda als refugiats espanyols a França; i autora de Del sentir y del pensar (1957), assaigs sobre escriptors espanyols contemporanis. A Nova York encapçalà la Subdelegació de la CNT escindida, càrrec del qual dimití en 1946. Participà activament en la Lliga de Mutilats de Guerra; en el Comitè d'Ajuda als Refugiats; en les Societats Hispanes Confederades (SHC) dels EUA, de les quals fou vicesecretari, i en el seu òrgan d'expressió España Libre, que dirigí a partir de 1961 i fins a la seva mort. Col·laborà amb la Unió de Treballadors de l'Automòbil dels EUA –per aquesta tasca va ser condecorat pel president d'aquest sindicat Walter Reuter en nom dels treballadors nord-americans– i amb l'organització sindical de treballadors del moll novaiorquesa. En l'exili mantingué posicions contràries a l'immobilisme, però s'oposà a la participació en política dels llibertaris. Durant els anys seixanta sembla que va fer costat l'Aliança Sindical Obrera (ASO) des de les SHC. Freqüentà la tertúlia de la tavern de la 106 i Broadway de Nova York, on assistien Odón Betanzos Palacios i Víctor Fuentes, entre d'altres, i fouíntim amic de Rudolf Rocker. Trobem textos seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Acción Social Obrera,¡Asturias!, CNT,CNT del Norte, Comunidad Ibérica, Cultura Proletaria, España Libre, Ibérica,Naturismo, El Sol. Periódico para-médico independiente,Solidaridad Obrera, etc.És autor de La guerra en España. ¡Basta! (1938), Carta abierta a la comarcal montañesa (1947), Dictamen sobre modalidades constructivas del sindicalismo revolucionario (1947), La incorporación de las masas (1952), Por los fueros del anarcosindicalismo. Contra «políticos y puritanos» (1956), Raíz y trascendencia del anarquismo español (1963, crítica a les tesis d'Americo Castro), entre d'altres. Documentació seva es troba dipositada l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

- Nicola Palmiotti: El 30 de desembre de 1969 mor a Ururi (Molise, Itàlia) l'anarquista Nicola Umberto Palmiotti. Havia nascut l'11 de novembre de 1895 a Ururi (aleshores pertanyia als Abruços, Itàlia). Des d'adolescent milità en el moviment anarquista. Emigrà cap als Estats Units d'Amèrica per no participar en la Gran Guerra. Als EUA col·laborà amb Luigi Galleani, amb qui fou perseguit per les autoritats, jutjat i condemnat. Empresonat en nombroses ocasions, cap al 1920 tornà a Itàlia, ja que les autoritats el volien implicar en el procés contra els anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. A la seva localitat natal milità en el moviment anarquista. Organitzà els treballadors, muntà vagues i promogué l'agitació, fets pels quals fou processat en nombroses ocasions, condemnat i empresonat. Després de la II Guerra Mundial, participà en diversos congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i es caracteritzà per promoure la propaganda i la premsa llibertària.

***

- Nikola Turcinovic: El 30 de desembre de 1971 mor a Gènova (Ligúria, Itàlia) el destacat militant anarquista Nikola Turcinovic, també conegut com Nicolas (o Nicolò) Turcinovich o Nicola Turcino. Havia nascut el 21 d'agost de 1911 a Rovinj (Ístria, Croàcia). Sos pares van ser Giuseppe Turcinovic i Maddalene Malusà. Només pogué fer els estudis elementals i quan encara era molt jove entrà en contacte amb els cercles obrers llibertaris de Rovinj. L'agost de 1927 s'embarcà com a grumet a bord del«Belvedere», de la companyia marítima Cosulich Line Trieste, que unia la ciutat de Trieste amb Amèrica. Després de barallar-se a bord amb un feixista que el provocà, decidí durant una escala a Buenos Aires no retornar a la Itàlia feixista i desertà; per aquest fet, el desembre de 1929 va ser condemnat en rebel·lia per un tribunal de Pula a sis mesos de presó. A Buenos Aires entrà en contacte amb la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), on militaven alguns llibertaris d'Ístria, com ara Fracesco Depanghere i Giuseppe Pesel, membres del grup«Umanità Nuova». Per guanyar-s'hi la vida va fer de tot. En 1930, fugint de la repressió desencadenada arran del cop d'Estat del general José Félix Uriburu, embarcà clandestinament en un vaixell iugoslau cap a Europa. Després de desembarcar a Anvers (Flandes, Bèlgica), s'instal·là a París (França), on treballa com a paleta i esdevingué, segons la policia, en «un dels militants italians exiliats més actius» i per això expulsat el maig de 1931. Amb alguns companys espanyols, marxà a la Península, on s'acabava de proclamar la II República espanyola. A Barcelona (Catalunya) participà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT). El setembre de 1931, arran d'una vaga general, va ser detingut per haver pres part en la defensa armada del local del Sindicat Únic del Ram de la Construcció de la CNT del carrer Merdaders de Barcelona assetjat per la policia i tancat a bord dels vaixells presons «Dédalo» i«Antonio López». El febrer de 1932, amb el companys italians Luigi Sofrà i Egidio Bernardini intentà evadir-s'hi. El febrer de 1933, fruit d'una intensa campanya portada per la CNT, fou amnistiat, però amb una ordre d'expulsió i portat, amb Egidio Bernardini i sa companya Livia Bellinari, a la frontera francesa. Després de passar per Bèlgica i Holanda, el maig de 1933 ja era de bell nou a Barcelona. Acusat de pertànyer a una «banda de malfactors», fou immediatament detingut i internat a la presó Model de la capital catalana per «infracció al decret d'expulsió». El desembre de 1933 participà en una evasió en massa de la Model, però va ser novament detingut dies després. Un cop lliure, el 28 de febrer de 1934 va ser novament arrestat, jutjat per «resistència a la força pública» i condemnat a quatre mesos de presó. El setembre de 1934 va ser expulsat i portat a la frontera amb Portugal. De bell nou aconseguí entrar a Espanya per Andalusia i s'establí a Sevilla, però la repressió arran dels fets de Casas Viejas va ser tan forta que l'octubre d'aquell any fugí a Tànger i passà a Algèria, residint a Alger i a Orà. Perseguit també a Algèria, en 1935 retornà a la Península i s'instal·là a la zona de València. Amb el cop d'Estat de juliol de 1936, marxà a Barcelona, on la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) li encarregà l'organització de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Segons diversos testimonis (Umberto Caloso, Carlo Rosselli, etc.), la seva actuació en els combats de Monte Pelado i al front d'Osca va ser fonamental. El gener de 1937, a petició de la Federació Regional de Pagesos de Llevant de la CNT, va ser enviat a València per ocupar-se de la gestió de les col·lectivitats agrícoles. El final de la guerra l'agafà en la ratonera d'Alacant, però aconseguí arribar a Madrid i s'amagà a casa d'un franquista a qui havia salvat la vida durant els primers mesos de la guerra. El 19 de març de 1941, després de ser denunciat pel seu llogador, va ser detingut a Madrid. Extradit a Itàlia, el setembre de 1941 va ser condemnat a cinc anys d'internament a l'illa de Ventotene. El juliol de 1943, amb la caiguda del feixisme, va ser traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia) amb desenes de companys anarquistes considerats com a «perillosos». El 18 de setembre de 1943 va ser alliberat i marxà aÍstria, on s'integrà immediatament en els grups partisans comandats per Josip Broz (Tito). A resultes dels desacords suscitats amb els comunistes iugoslaus, marxà a Gènova, on entrà en contacte amb el moviment llibertari de la capital liguriana. Amb altres militants (Marcello Bianconi, Emilio Grassini, Pietro Caviglia, Alfonso Failla, Pasquale Bonazzi, etc.), participà en els lluites per l'Alliberament. Aprofitant l'experiència aconseguida a la Península, fou agent d'enllaç entre els grups de partisans anarquistes i els d'altres organitzacions. També comandà la«Brigada Malatesta» --enquadrada en les Squadres d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadrs d'Acció Partisana) i que comptà entre d'altres Francesco Ogno, Emilio Grassini, Pietro Pozzi i Giuseppe Verardo)-- i la «Brigada Pisacane» de guerrilla urbana anarquista, que actuava als barris genovesos de Cornigliano i de Plegli. Després de l'Alliberament va ser un dels militants més actius a Gènova. El juny de 1945 va ser delegat de la Federació Comunista Llibertària Liguriana (FCLL) al Congrés de Milà de la Federació Anarquista Comunista Italiana (FACI). En 1946 s'instal·là a Venècia, on es casà amb Alberta Machiori, amb qui tingué una filla l'any següent. En 1954 retornà a Gènova, on participà en la major part de congressos que es realitzaren a la ciutat de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En 1965, arran del Congrés de Carrara, va ser nomenat gerent de la llibreria de la FAI i membre de la Comissió de Correspondència d'aquesta organització. En 1970 va ser un dels fundadors del «Cercle Armando Borghi» de Gènova, que reagrupà joves militants que s'acostaren a l'anarquisme arran de les lluites socials de l'època. Nikola Turcinovic va morir el 30 de desembre de 1971 a Gènova (Ligúria, Itàlia) i fou enterrat el 2 de gener de 1972 en aquesta ciutat. En 2005 es creà el Grup Llibertari «Nicola Turcinovich» a Gènova.

***

- Juan Alcaraz Saura: El 30 de desembre de 2011 mor a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Alcaraz Saura. Havia nascut el 5 de gener de 1921 a La Aparecida (Cartagena, Múrcia, Espanya). En 1937 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, juntament amb altres joves de la localitat, fundà el «Grupo Acracia», que s'integrà en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i del qual va ser nomenat secretari. Amb el suport del mestre de l'escola, aquest grup organitzà una sèrie de xerrades i classes a adults, gairebé tots analfabets, que tingueren molt d'èxit. El 5 de març de 1939, quan es dirigia amb bicicleta a l'arsenal de Cartagena (Múrcia, Espanya), on havia estat destinat per a fer el servei militar, va ser interceptat per un escamot armat de la «Quinta Columna» franquista, però aconseguí fugir i es presentà en el Comitè Comarcal de la CNT assetjat pels feixistes. Amb una trentena de companys confederals, pogué fugir del setge i embarcà al creuer Miguel de Cervantes que els evacuà a Algèria. El 7 de març de 1939 arribà a la base naval de Bizerta (Bizerta, Tunísia), ja que les autoritats franceses els havien negat refugi a Orà. En arribar, els refugiats van ser reclosos en diferents indrets i enviats a diverses companyies de treball. Durant els mesos posteriors, treballà en la construcció del ferrocarril que havia d'unir el sud de Tunis (Tunísia) i la línia Mareth (Gabès, Tunísia), però quan esclatà la II Guerra Mundial van ser evacuats a la reraguarda. Traslladat a la Skira, una gran platja al nord de Gabès, on l'exèrcit francès emmagatzemava una gran quantitat d'armament i munició, va ser destinat a carregar tot el material en trens davant l'avanç de les tropes italianes. Un cop acabada la tasca, va ser portat a les planes de les muntanyes de Khenchela (Khenchela, Aurès, Algèria) per realitzar feines forestals i construir camins i ponts. Després va ser enviat a les mines de Kenadza (Béchar, Algèria) on treballà per a la Societat Minera «Houillères de Kenadza». Després de patir tota mena de maltractaments, va ser internat durant tres mesos al camp disciplinari d'Hadjerat M'Guil, situat en mig del Sàhara i que era més conegut com «La Vall de la Mort»; en aquest camp d'extermini moriren nombrosos companys. Quan les tropes aliades envaïren el nord d'Àfrica, marxà cap a Orà (Orà, Algèria). En aquesta ciutat treballà com a cambrer, es casà i tingué tres fills. Quan la guerra d'Algèria emigrà a la metròpoli i s'instal·là amb sa família a Avinyó (Provença, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT. Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Cartagena i s'integrà en el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de la localitat, ocupant durant molts d'anys la seva tresoreria i la del Comitè Regional de Múrcia. Juan Alcaraz Saura va morir el 30 de desembre de 2011 a Cartagena (Múrcia, Espanya). Deixà inèdites unes breus Memorias de un exilio.

Juan Alcaraz Saura (1921-2011)

Actualització: 30-12-14