Anarcoefemèrides
del 17 de desembre
Esdeveniments
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Surt El Trabajo: El 17
de desembre de 1899 surt a Cadis (Andalusia, Espanya) el primer
número del
periòdic anarquista El Trabajo.
Publicación mensual obrera. Realitzat a
la impremta de Manuel Álvarez, hi van col·laborar
Francisco Domenech Vinajeras,
P. Pinillos, Fermín Salvochea, Francisco Guerrero Moreno,
José Sánchez Rosa,
Amalia Cavia, Abayá, Grave, Soldedad Gustavo, Anselmo
Lorenzo, Merlino i Prat,
entre d'altres. Només en sortiren vuit números,
l'últim el 15 de juliol de
1900.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Míting internacional
al Price:
El 17 de desembre de 1936 al saló Gran Price de Barcelona
(Catalunya) se
celebra un míting internacional organitzat pel
Comitè Regional de Catalunya de
la Confederació Nacional del Treball (CNT), en
col·laboració amb la Secció
Francesa de l'Associació Internacional del Treballadors
(AIT), al qual assistí
nombrós públic. Presidiren l'acte Fernand Fortin,
de la Secció Francesa de
l'AIT, i Joaquim Cortès, del Comitè Regional de
Catalunya de la CNT. En foren
oradors Paul Lapeyre, en representació de la
Confederació General del Treball
Sindicalista Revolucionària (Secció Francesa de
l'AIT); Bernat Pou i Gaston
Leval, pel Comitè Regional de Catalunya de la CNT; F.
Lorenzo Justi, de la
Secció Italiana; Pierre Besnard, secretari de l'AIT; i
Lesiege, delegat de la
Confederació General del Treball (CGT) francesa. El
míting es concentrà en les
dues notícies internacionals de l'actualitat d'aleshores: la
creació d'un«Comitè de No Intervenció» en
la guerra d'Espanya i la proposició d'un
armistici amb els feixistes aixecats. Per a la CNT el«Comitè de No
Intervenció» podia reunir-se i prendre els acords
que volgués, però els
treballadors no s'enganyarien i continuarien la guerra a mort contra el
feixisme fins el triomf definitiu de la Revolució Social. I
sobre la proposició
de concertar un armistici, la CNT declarà que mai no
n'acceptaria cap [«Estem
disposats a morir, estem disposats a destrossar Espanya abans que
acceptar un
armistici.»]. Finalment es recalcà que el triomf
de la revolució no només
estava als fronts de batalla, sinó també als
tallers, a les fàbriques i als
camps, i que calia demostrar la capacitat constructiva de la
Revolució
Llibertària.
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Pravda anuncia purgues: El 17 de desembre de 1936 a Moscou (Rússia) el diari soviètic Pravda anuncia sense cap contemplació que els seus agents comunistes han començat a Catalunya la«neteja» de trotskistes i d'anarcosindicalistes, i que s'aplicaran amb la mateixa energia que a la Unió Soviètica...
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Estrena d'Écoutez
May
Picqueray: El 17 de desembre
de 1983 es realitza a l'Studio St. Severin de
París (França) la primera projecció de
la pel·lícula produïda i dirigida per
Bernard Baissat Écoutez
May Picqueray,
film documental biogràfic sobre
la destacada militant i propagandista anarquista May Picqueray
(1898-1983). Hi
van participar nombrosos companys i amics de la protagonista, com ara
Léo
Campion, P. M. Cardona, J. J. Combaut, Nicolas Faucier, Sylvain Garrel,
Daniel
Guerin, Denis Langlois, Franck Neveu i Rita Tabai. Nombroses
seqüències del
documental estan enregistrades a la seu del periòdic Le Réfractaire, que
fundà i dirigí la militant anarquista, i al seu
domicili. Les cançons d'aquest
film, que guanyà el Premi Qualitat del Centre Nacional de la
Cinematografia
francès, estan interpretades per la filla de May Picqueray,
Sonia Malkine. El
muntatge s'acabà poc després de la seva mort.
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Naixements
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Christian Kempf:
El 17 de desembre de
1861 neix a Belsenberg (Württemberg, Confederació
Germànica) l'ebenista anarquista
Christian Kempf, conegut sota diversos pseudònims (Markus Allweier, Markus,Allweier, H.
Lang, Ferdinand Häuzi,Jacob Gall, Weber,
etc.). Emigrà a Suïssa i
s'instal·là a Binningen (Arlesheim,
Basilea-Camp, Suïssa). Detingut, va ser tancat a la
presó de Basilea (Basel-Stadt,
Suïssa) i l'octubre de 1889 va ser expulsat, amb altres dos
anarquistes
alemanys (Willibald Schmid i Auguste-Frédéric
Püschel), acusat de «propaganda
anarquista» per haver aferrat, entre el 17 i el 18 d'agost de
1889, en un gran
nombre de poblacions suïsses (Ginebra, Lausana, Bienne, Thun,
Basilea, Olten,
etc.) l'anomenat Manifest dels
anarquistes suïssos, redactat per l'anarquista
Albert Nicolet (Metternich), de La
Chaux-de-Fonds
(Neuchâtel, Suïssa), i signat per diversos grups
anarquistes, a més de
distribuir premsa anarquista (Freiheit,Le Réveil, etc.). A
començaments dels
anys 1890 va ser expulsat de França i es refugià
a Londres (Anglaterra). En
1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar
establert per
la policia ferroviària de fronteres francesa.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Urbain Gohier: El
17 de desembre de 1862 neix a Versalles (Illa de França,
França) l'advocat,
periodista, escriptor, propagandista antimilitarista i,
després, antisemita i
profeixista Urbain Degoulet-Gohier, més conegut com Urbain
Gohier o sota
el pseudònim d'Isaac Blümchen.
De jove quedà orfe i adoptà el llinatge
del seu pare adoptiu (Gohier). Després de fer els estudis
secundaris al
Col·legi Stanislas de París, va d'estudiar
Lletres i Dret. Decidí fer-se
periodista i en 1884 esdevingué redactor parlamentari del
periòdic Le Soleil.
En 1897, amb la fundació del periòdic socialista L'Aurore,
passà a ser un
dels seus principals redactors. Pamfletista de mena, fou un
antimilitarista
convençut i defensor a ultrança del
capità Alfred Dreyfus, encara que sempre es
caracteritzà per unes posicions polítiques
força ambigües (dreyfusard,
antisemita,
racista, antimilitarista, socialista, llibertari,
neomaltusià, etc.) --ell es
definia com «monarquico-sindicalista». En 1898
publicà el pamflet
antimilitarista L'Armée contre la nation,
pel qual va ser processat,
encara que fou absolt; l'any següent publicà La
Congrégation et les
prétoriens. A finals de segle entrà a
formar part del moviment neomaltusià,
fent costat Paul Robin, André Girard, Clovis Hugues, Albert
Lantoine, A.
Daudé-Bancel, Laurent Tailhade et Georges Yvetot. En 1900
sortí el seu pamblet Aux
femmes, par le Groupe de propaganda communiste-anarchiste i
l'any següent Aux
travailleurs conscients. En 1902 publicà en
pamflet antimilitarista À
bas la caserne! El desembre de 1905 va ser condemnat per
l'Audiència del
Sena, com a membre de la llibertària Associació
Internacional Antimilitarista
(AIA), a un any de presó i a 100 francs de multa; tancat a
la presó parisenca
de la Santé, a finals d'any publicà el seu
al·legat de defensa sota el títol L'antimilitarisme
et la paix. Va ser director en cap de diversos
periòdics, com ara Le
Droit du Peuple (1902), Le Vieux Cordelier
(1903) i de l'anarquista Le
Cri de Paris (1904). En 1908 batejà Georges
Clemenceau, president del
Consell de Ministres francès, amb el sobrenom de Le
Tigre per la seva
repressió contra el moviment obrer, malnom pel qual
serà conegut per a la
posteritat. Entre 1916 i 1924 fou director del periòdic
antisemita La
Vieille France. Col·laborà en L'Ennemi
du Peuple (1903-1904) i Le
Libertaire. Fou un dels primers editors de
l'edició francesa d'Els
protocols dels savis de Sió (1926). Pels seus
articles, hagué de batre's en
diferents ocasions en duels a pistola. De mica en mica va anar
decantant-se cap
a l'antisemitisme, el monarquisme i el patrioterisme, posicions que es
van fer
dominants durant la II Guerra Mundial, quan va fer costat el govern de
Vichy i
col·laborà en el periòdic antisemita i
profeixista Le Pilori. En 1944,
amb l'Alliberament, va ser detingut, jutjat i condemnat per
col·laboracionista.
Urbain Gohier va morir, oblidat de tothom, el 29 de juny de 1951 a
Saint-Satur
(Centre, França).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Hoche Meurant: El
17 de desembre de 1883 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais,
França) el
militant anarquista i anarcosindicalista Hoche Arthur Meurant.
Autodidacte des
de jove, va descobrir l'anarquisme llegint Kropotkin. Antimilitarista
arran del
servei militar en 1903, va rebutjar obeir ordres i va ser condemnat a
tres anys
de presó i enviat a un presidi militar a Algèria.
Per revoltar-se, va ser
condemnat a mort el 5 d'abril de 1906 per un Consell de guerra,
però li van
commutar la pena per 10 anys de presidi; va intentar evadir-se abans de
ser
indultat en 1910. Com a minaire va militar sindicalment en la
Confederació
General del Treball Unitària, però va ser
exclòs pels comunistes i es va
afiliar a la Confederació General del Treball - Sindicalista
Revolucionària
(CGT-SR) de Pierre Besnard i va col·laborar en Terre
Libre i en Le
Combat Syndicaliste fins al 1939. Propagandista anarquista,
va promoure
diversos grups de la Regió Nord, com ara«L'Entraide» (El Suport Mutu) de
Croix. En 1921 va ser novament condemnat a uns mesos de
presó per repartir
pamflets antimilitaristes. Després va participar a tots els
congressos
anarquistes francesos, així com en la premsa
llibertària (Le Libertaire),
essent el responsable del departament del Nord del periòdic Germinal(1919-1933)
i de Le Combat (1923-1924). En 1927 va ser membre
del Comitè de Defensa
Social del Nord-Pas-de-Calais. Es va lliurar a l'Espanya
revolucionària en
1937, ajudant en el tràfic d'armes a la frontera
francobelga, i després va
organitzar Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA),
així com l'acollida
dels refugiats espanyols. Va prendre part en la resistència
i restarà fidel a
l'ideal llibertari fins a la seva mort, el 13 d'abril de 1950 a Croix
(Nord-Pas-de-Calais, França). Entre
les seves
obres podem destacar Bas les armes!... (1931) i Paradoxe
(1934).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Pierre Lentengre:El 17 de desembre de 1890 neix a París (França) el militant llibertari Célestin Pierre Lentengre, també anomenat Pierre Lentente. A començaments dels anys vint fundà un grup anarquista al barri parisenc de Buttes-Chaumont, on vivia, i començà a col·laborar en Le Libertaire. Entre el 2 i el 4 de desembre de 1922 participà en el III Congrés de la Unió Anarquista (UA) que tingué lloc a Levallois. A finals de maig de 1923 va ser condemnat a sis mesos de presó per un article aparegut en Le Libertaire en defensa de l'anarquista Germaine Berton, que havia assassinat el 22 de gener d'aquell any l'ultradretà Marius Plateau, i va romandre empresonat fins al setembre. Després fou nomenat membre del consell d'administració de Le Libertaire i a partir de l'11 de desembre de 1923 reemplaçarà Georges Vidal en l'administració, càrrec que exercirà fins al 14 de desembre de 1924, quan fou reemplaçat per Henri Delecourt. També en aquesta època fou administrador de La Revue Anarquiste, de Sébastien Faure. Arran del Congrés de la UA tingut a Pantin entre el 31 d'octubre i el 2 de novembre de 1925, fou elegit membre del Comitè d'Iniciativa de la UA, càrrec que abandonà després del Congrés d'Orleans del 12 al 14 de juliol de 1926. En aquests anys fou arxiver de l'oficina de la Unió Federativa dels Sindicats Autònoms, els secretaris de la qual foren Lucien Huart i Pierre Besnard. En 1927 segueix Sébastien Faure en una gira de conferències. Arran de l'escissió esdevinguda a finals de 1927 en el si de la Unió Anarquista Comunista (UAC) entre partidaris de la «Plataforma d'Arshinov» i els que s'oposaren, encapçalats per Sébastien Faure, prendrà part per aquests últims i assumirà provisionalment la secretaria de la nova organització, l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) fins al febrer de 1928, quan fou reemplaçat per Darsouze. Com a secretari del «Grup Fernand Pelloutier» de l'AFA del XX Districte parisenc, fou redactor administrador del seu primeròrgan d'expressió, Le Trait d'Union Libertaire, i dels sis primers números de La Voix Libertaire, que serà el successor del primer fins que l'administració fou transferida a Llemotges a finals de 1928. En 1929 fou membre, amb G. Rolland, G. Grégoire, M. Thereau i M. Langlois, del grup«La Colonie Enfantine Libertaire», que durant els dos mesos d'estiu recollien al domicili campestre de Jeanne Morand cinc infants d'obrers. També col·laborà durant els anys trenta en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure i en Le Libertaire. Durant el Congrés de París, entre el 19 i el 21 d'abril de 1930, signà el«Manifest dels anarquistes comunistes» favorable a una unió general dels anarquistes i fou elegit membre de la comissió administrativa de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR). De tota manera, sempre fou membre de l'AFA i en 1933 en fou el secretari. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1932 assistí, com a delegat del Sindicat dels Metalls de la regió parisenca, al IV Congrés de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), on fou elegit per a la comissió administrativa com a administrador de Le Combat Syndicaliste. El 30 de juliol de 1936 fou un dels oradors, amb Justin Olive, Raoul Chenard, Pierre Besnard i Sébastien Faure, del gran míting organitzat a la Mutualité de París per la CGTSR en solidaritat i en commemoració dels companys Erich Mühsam, assassinat a Alemanya, i sa companya Zensl, empresonada a l'URSS; Alexander Berkman, mort a l'exili; Francisco Ascaso, mort a Barcelona; Manuel Pérez, aleshores desaparegut a la Mallorca en poder dels feixistes; Simon Radowitzky, empresonat a l'Uruguai; i Valeriano Orobón, que acabava de morir a Madrid. Arran d'un míting de suport a la Revolució espanyola tingut a la Mutualité l'1 d'octubre de 1936 insistí en la manca d'armament i denuncià la neutralitat adoptada per les democràcies. Després de la guerra distribuirà els fascicles de l'Encyclopédie Anarchiste i serà un dels fundadors en 1948 de l'associació«Les Amis de Sébastien Faure», de la qual serà secretari amb Justin Olive; també fou el responsable de les edicions d'aquesta associació fins al 1955 i edità dues obres de Faure: Mon communisme: le bonheur universel i Propos subversifs. Després participarà en «La Ruche Culturelle», nou nom de l'associació «Les Amis de Sébastien Faure» pres en 1958. A partir de la tardor de 1952 fou membre del«Centre de Recherques Philosociales», que cada setmana organitzava debats a la sala de les Sociétés Savantes de París. En 1957 publicà amb Aristide Lapeyre el llibre Le fin douloureuse de Sébastien Faure. Pierre Lentengre va morir el 20 de març de 1982 a Draguinhan (Provença, Occitània).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Francisco Foyos
Díaz: El 17 de desembre –algunes
fonts citen setembre– de 1905 neix
a Bilbao (Biscaia, País Basc)
l'anarcosindicalista Francisco Foyos Díaz –el seu
primer llinatge també citat Foyo
i el segon com Trias–,
conegut com Pachin
o Patxin. De ben jovenet
s'afilià al
Sindicat de la Construcció de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de
Bilbao. Durant la dictadura de Primo de Rivera, ocupà
càrrecs de
responsabilitat en el seu sindicat i per aquest motiu
conegué la presó. El 3 de
maig de 1923 va ser detingut a Bilbao, juntament amb altres companys,
acusat
d'impedir a trets la detenció del company Justo
Gómez (Galleguín).
Durant els anys republicans, fou president del Sindicat
de la Construcció de la CNT de Saragossa (Aragó,
Espanya). Durant els fets
revolucionaris del 8 de desembre de 1933 va ser membre del
Comitè
Revolucionari, amb Buenaventura Durruti, Isaac Puente, Antonio Ejarque,
Cipriano Mera i Ramón Andrés, entre d'altres, i
fou detingut dos dies després
quan es dirigia a Madrid. El 2 d'agost de 1935 va ser tancat
governativament a
la presó provincial de Calataiud (Saragossa,
Aragó, Espanya), on coincidí amb
Isabelo Romero, Alejandro Miguel i Miguel Chueca Cuartero. El
març de 1936, amb
Miguel Abós Serena i altres, participà en una
reunió amb la patronal i la
classe política saragossanes per a solucionar el problema de
la desocupació. El
juliol de 1936 participà activament en el combats contra el
cop d'Estat
feixista i durant la guerra lluità als fronts. L'octubre de
1936 va ser nomenat
delegat general d'Ordre Públic del Consell Regional de
Defensa d'Aragó (CRDA) i
membre del Comitè Regional d'Aragó i del
Comitè Nacional de la CNT. El gener de
1937 va ser nomenat membre de la Junta de Seguretat d'Aragó
amb seu a Casp
(Saragossa, Aragó, Espanya). El novembre de 1937 estava pres
a Casp pels
comunistes després de la destrucció de les
col·lectivitats aragoneses per
Enrique Líster Forján. El febrer de 1939, quan el
triomf franquista era un fet,
creuà els Pirineus i fou internat als camps de
concentració francesos. Detingut
per la policia feixista del Govern de Vichy, el 12 d'agost de 1942 va
ser reclòs
al Sector B del camp de concentració de Vernet. El 27 de
maig de 1944, amb
altres companys, formà part d'un comboi amb
destinació Alemanya, però el mateix
dia aconseguí fugir del tren. No obstant això,
fou detingut per la policia nazi
i traslladat a la presó de Feldkirch (Vorarlberg,Àustria), d'on fou alliberat
pels aliats en 1945. En 1947 era secretari de Propaganda del
Subcomitè Nacional
de la CNT a França. El 23 de gener de 1948 signà
un document a favor del Partit
Llibertari (PL). Fou membre de l'Amicale des Anciens
Internés Politiques et
Résistants du Camp de Concentration du Vernet
d'Ariège. Francisco Foyos Díaz va
morir el 21 d'octubre de 1977 a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) i fou enterrat
tres dies després en aquesta ciutat.
Francisco Foyos
Díaz (1905-1977)
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Defuncions
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Rafael Barrett: El 17 de desembre de 1910 mor a Arcachon (Aquitània, Occitània) l'enginyer, periodista, escriptor i pensador anarquista Rafael Ángel Jorge Julián Barrett y Álvarez de Toledo. Havia nascut el 7 de gener de 1876 a Torrelavega (Cantàbria, Espanya). Sos pares foren George Barrett Clarke, natural de Coventry (Anglaterra), i María del CarmentÁlvarez de Toledo y Toraño, natural de Villafranca del Bierzo (Lleó, Espanya). Per naixement Rafael Barrett pertany a una certa aristocràcia secundària, família propera als ducs d'Alba per part materna, però d'inferior nivell pel que fa a mitjans econòmics. La seva primera joventut transcorregué entre Espanya, Anglaterra i França, dominant a la perfecció el castellà, l'anglès i el francès. Els estudis secundaris es realitzà a França i els universitaris a l'Escola d'Enginyeria de Madrid, ciutat on va nodrir-se de la seva vida galant i de l'alta societat. En aquesta època freqüentà Manuel Bueno, Pío Baroja, Valle-Inclán, Ramiro de Maeztu, Ricardo Fuente i altres intel·lectuals. El 24 d'abril de 1902, enmig d'una funció de gala a l'elegant Circ de Parish, fuetejà públicament el duc d'Arión. Aquesta agressió i el posterior escàndol s'originaren en una qüestió que Barrett tenia, motivada per certes calumnies sobre que era donat a«vicis contra natura», amb l'advocat José María Azopardo y Camprodón. Aquest altercat desembocà en un desafiament a duel. Però, al·legant que Barrett no era cavaller honorable, Azopardo demanà la constitució d'un«Tribunal d'Honor» per intentar rebutjar la trobada. Aquest tribunal, presidit pel duc d'Arión, decretà que Barrett no era digne de defensar-se en un duel de cavallers. Barrett, que es trobava de viatge a França quan es produí la seva desqualificació, escrigué diverses cartes al citat duc, demanant conèixer els motius d'aquesta resolució i en no rebre cap resposta, es prengué venjança pública en la citada agressió. Després de diversos esdeveniments, Barrett serà rebutjat de l'alta societat madrilenya a la qual pertanyia. A començaments de 1903 decidí abandonar la Península i emigrar a Amèrica. Instal·lat a Buenos Aires (Argentina) col·laborà en nombroses publicacions i desenvolupà una important tasca intel·lectual en els móns de la matemàtica --Julio Rey Pastor fundà a Buenos Aires la Unió Matemàtica Argentina, base de l'actual Facultat d'Enginyeria-- i del periodisme (El Tiempo, El Correo Español, Ideas, Caras y Caretas). En aquests articles es declarà republicà, criticà implacablement la Monarquia espanyola i mostrà preocupació moral per les injustícies socials. Aquestes crítiques periodístiques li ocasionen novament problemes d'«honor» i en 1904 marxarà a Paraguai com a corresponsal de premsa per a informar sobre la Revolució Liberal armada que estava en marxa. A Villeta, seu de la insurrecció, simpatitzarà amb els joves intel·lectuals revolucionaris (Manuel Gondra, Herib Campos Cervera, Modesto Guggiari, etc.). El desembre de 1904 entrà a la ciutat d'Asunción amb les tropes revolucionàries i s'hi establí, reiniciant les seves tasques periodístiques (El Diario, Alón, Los Sucesos, La Tarde, El Paraguay, El Cívico, etc.) i altres activitats relacionades amb l'enginyeria i les matemàtiques. A partir del gener de 1905 començarà a treballar a l'Oficina d'Estadística com a auxiliar i a partir del 26 d'agost d'aquell any passarà a ser cap de secció. El setembre de 1905, però, dimitirà del seu càrrec i més tard treballarà al Departament d'Enginyers i al ferrocarril. En aquest època dictà classes i conferències a l'Institut Paraguaià i fou nomenat secretari del Centre Espanyol, un dels clubs de major prestigi social d'Asunción, on coneixerà Francisca López Maíz (Panchita), amb qui es casarà el 20 d'abril de 1906. A començaments de 1907 realitzà tasques d'agrimensura a Arroyos i a Esteros i el 24 de febrer de 1907 nasqué a Aregua, a prop d'Asunción, son únic fill, Alejandro Rafael (Alex). En aquesta època comença a manifestar-se-li els símptomes de la tuberculosi i la parella recollí i adoptà un nin orfe, Carlos Alberto Le Moulnier. Entre juny i juliol de 1907, realitzà tasques d'agrimensura a la zona de Laguna Portá. Progressivament la seva tasca periodística es va incrementant, alhora que va abandonant les altes activitats professionals. A finals de 1906, quan ja ha decidit dedicar-se integrament a l'escriptura, participarà en la creació del grup «La Colmena», tertúlia literària formada per nombrosos intel·lectuals (Viriato Díez-Pérez, Juan Casabianca, Juan O'Leary, Manuel Domínguez, Arsenio López Decoud, Modesto Guggiari, Ignacio A. Pane, Juan Silvano Godoy, Fulgencio R. Moreno, José Rodríguez, Alcalà i Ricardo Marrero Marengo). És en aquestaèpoca quan els seus escrits comencen a acostar-se a la problemàtica social (misèria, explotació, vagues, etc.) i a l'anarquisme. En 1907 realitzà activitats en la Unió Obrera i a partir de 1908 participa activament en mítings obrers i conferències públiques sobre temes socials. En 1908, en el míting amb motiu del Primer de Maig al Teatre Nacional, coneixerà l'anarquista argentí José Guillermo Bertotto, amb el qual fundarà aquell mateix any la revista llibertària Germinal, encarregant-se Barrett de la direcció i Bertotto de l'administració. Amb Bertotto realitzarà una sèrie de «Conferències Populars». El 2 de juliol de 1908, el coronel Albino Jara realitzarà un cruent cop militar, deposant el govern i prenent el poder; Barrett en aquells dies arriscarà sa vida atenent i recollint els ferits. El 21 de setembre Bertotto fou detingut i, després de dos mesos de tortures, fou alliberat. El 3 d'octubre li tocarà a Barrett; el cònsol anglès Gosling aconseguirà que les autoritats paraguaianes el posin en un vaixell rumb a l'Argentina, però quan el cònsol gira l'esquena, és tret del vaixell i de bell nou empresonat. Finalment fou deportat al Matto Grosso brasiler, des d'on marxarà a Montevideo. A la capital de l'Uruguai aconsegueix realitzà tasques de periodisme i comença a col·laborar en El Liberal, dirigit per la lliurepensadora anarquista Belén de Sárraga, i en La Razón, un dels diaris llatinoamericans més prestigiosos. La repercussió dels escrits de Barrett a Montevideo fou immediata i aconseguí l'admiració de les avantguardes intel·lectuals i literàries. Assistí a la tertúlia del cafè Polo Bamba, formada per la joventut intel·lectual uruguaiana (Florencio Sánchez, Ernesto Herrera,Ángel Faco, Leoncio Lasso de la Vega, Carlos Zum Felde, José Eulogio Peyrot, Emilio Frugoni, Carlos Vaz Ferreira, etc.). A finals de desembre de 1908 la seva malaltia s’agreujà i patí forts vòmits de sang que aconsellaren el seu internament a l'Hospital de la Caritat (Maciel) el 3 de gener de 1909. El mateix dia que fa els 33 anysés donat d'alta i ingressà a l'Hospital Fermín Ferreira, casa d'aïllament i de repòs als afores de Montevideo, on es va confirmar el diagnòstic de«tuberculosi pulmonar». Al sanatori seguirà escrivint en nombroses publicacions, com ara Bohemia,El Espíritu Nuevo,Apolo, Natura, El Despertar i ¡Libertad!¡Libertad! ¡Libertad! El 26 de febrer de 1909 fou donat d'alta, però el diagnòstic exigeix un canvi de clima i decideix retornar al Paraguai. El 28 de febrer de 1909, amb amargura, s'embarcà al«Guaraní» cap a Buenos Aires i Corrientes. Des d'aquesta darrera ciutat, creuà clandestinament el riu Paraná i passà de bell nou al Paraguai. Instal·lat a la finca «Laguna Pora», a uns 25 quilòmetres de Yabebyry, propietat d'Alejandro Audibert, es reunirà amb sa família i romandrà amagat de la policia local i escrivint durant alguns mesos, sabedor que la malaltia li mina la salut. El 21 de febrer de 1910 sa família Barret viatjà per via fluvial a San Bernardino, a prop de Asunción. Finalment aconseguirà que la premsa local, temorosa de represàlies governatives, publiqui els seus articles. El juny d'aquell any arribarà a les seves mans l'únic llibre que publicà en vida, Moralidades actuales, editat a Montevideo per Orsini Menotti Bertani. L'agost de 1910 fou visitat a San Bernardino per un grup de dirigents sindicals. En aquesta època planejà un viatge a França per posar-se a mans dels doctors Quinton i Doyen, capdavanters de la investigació mèdica sobre la tuberculosi. L'1 de setembre de 1910 s'embarcà a Asunción a bord del vaixell del mateix nom cap a Buenos Aires, Montevideo i Europa. A Montevideo el periòdic La Razón, sabedor de la seva modesta economia, reuní una quantitat econòmica per ajudar-li en les despeses del viatge. El 22 de setembre de 1910 arribà a Barcelona (Catalunya) i dos dies després a París. El revolucionari mètode curatiu (injeccions d'aigua de mar) no obrà els efectes esperats i la seva salut es deteriorà ràpidament. Buscant un clima més benigne, s'instal·là a l'hotel-sanatori Regina d'Arcachon, a la riba del Cantàbric, a partir del 12 de novembre. Rafael Barrett va morir el 17 de desembre de 1910 a Arcachon (Aquitània, Occitània) i les seves restes van ser enterrades al cementeri d'aquesta localitat --actualment hi reposen a l'ossera comuna. Pòstumament es van publicar nombroses edicions en llibre dels seus articles, el gruix de la seva producció literària, i sis edicions de les seves Obras completas, l'última a Asunción en quatre toms a cura de Miguel Ángel Fernández i Francisco Corral. El seu pensament llibertari es pot resumir en la seva citada frase:«Anarquista és aquell qui creu possible viure sense el principi d'autoritat.».
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.![André Cauderay (1935) [militants-anarchistes.info]](http://www.estelnegre.org/fotos/cauderay.jpg "André Cauderay (1935) [militants-anarchistes.info]")
- André Cauderay:
El 17 de desembre de
1936 mor a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarquista
André Cauderay –sovint el
seu llinatge es citat d'altres maneres (Cauderai,Canderay, etc.). Havia nascut en
1914
a París (França) i descendia d'una
família originària d'Allaman (Vaud,
Suïssa).
Estudià medicina a París i, arran del cop
feixista de juliol de 1936 a Espanya,
l'octubre marxà cap a la Península i es
presentà voluntari en la Secció
Italiana de la «Columna Ascaso». Destinat a la
Bateria d'Artilleria «Michele
Schirru», comandada per Libero Battistelli, va ser ferit el
novembre a Almudébar
(Osca, Aragó, Espanya). André Cauderay va morir a
resultes de les ferides el 17
de desembre de 1936 en un hospital de Lleida (Segrià,
Catalunya) on havia estat
traslladat.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Salvador Cano
Carrillo: El 17 de desembre de 1991 mor a Montgailhard (La
Guiena, Occitània) el
pedagog racionalista, periodista i militant anarquista i
anarcosindicalista
Salvador Cano Carrillo. Havia nascut el 6 d'abril de 1900 a
Mojácar (Almeria,
Andalusia, Espanya). Fill d'una família humil i nombrosa,
ben aviat es
traslladà a València, on a finals de 1919
s'acostà al moviment llibertari.
Exercí de professor racionalista a la zona de
València. Durant la dictadura de
Primo de Rivera visqué una temporada al nord
d'Àfrica. Des de Melilla (1927) i
des d'Orà (1930) envià col·laboracions
a La Revista Blanca. El 29
d'abril de 1932 fou detingut a Melilla, juntament amb altres companys
(Valeriano Riobo de la Torre, Luis Navarro Paya, César de la
Fuenete de Juan,
Manuel Peña Lora, Juan Ruiz Calderón i Manuel
Gramela), acusat de coaccionar
esquirols durant la vaga general. A València
aconseguí gran prestigi com a
periodista, fent de corresponsal dels periòdics CNT
i Solidaridad
Obrera, de redactor per a Fragua Social i
per a La Revista Blanca,
i dirigint Nosotros, dedicant molts dels seus
articles a la temàtica
pedagògica i cultural. Durant els anys trenta fou membre de
la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) i en 1935 s'adherí al
grup «Ariel» de Mislata integrat
en aquesta organització. En aquests anys publicà
dues obretes en la col·lecció«La Novela Ideal» de l'editorial de La
Revista Blanca: Amor sin
trabas (1934) i La cosecha, sus encantos y sus
dolores (1935). En
1936 col·laborà en UGT-CNT,
de València. Entre 1937 i 1938 fou secretari
del Comitè Regional de Llevant de la FAI. En aquestaèpoca col·laborà en
l'Ateneu de Mislata, alhora que feia de mestre d'escola. Entre el 4 i
el 7 de
juliol de 1937 representà la FAI de Llevant en el Ple de la
FAI de València i
fou un dels grans defensors en mítings de la nova estructura
acordada, que feia
de l'organització específica gairebé
un partit polític. En 1937 prologà
l'edició de la conferència de Tomás
Cano Ruiz La FAI y los momentos actuales.
El maig i el desembre de 1937 va fer conferències a
València. En 1938 va
escriure l'obra de teatre Paz en la tempestad, que
va restar inèdita. El
20 de novembre de 1938 participà, amb Pura Pérez
Benavent i José María Jover,
en l'homenatge a Buenaventura Durruti que es va fer a
Xàtiva. Amb el triomf
feixista caigué pres al port d'Alacant quan intentava fugir
i fou tancat al
fortí de Santa Bàrbara. Aquest mateix any va ser
tancat a la Presó Model de
Mislata, on restà empresonat durant set anys. Quan
fou alliberat restà a
València, on es guanyà la vida com a
representant. Va
col·laborar en la premsa llibertària de l'exili i
trobem
textos seus en Anarkía,Cenit, Ideas-Orto, Ruta,
etc. En 1974 col·laborà en
l'enquesta «Pasado, presente y futuro del movimiento
libertario español»
publicada en Cuadernos de Ruedo Ibérico.
El febrer de 1976 publicà una
biografia del seu amic Valeriano Orobón Fernández
en el número 26 (monogràfic)
de la revista Ruta. En 1978 participà en
el llibre col·lectiu, editat
per Isidro Guardia Abella, Conversaciones sobre el movimiento
obrero
(Entrevistas con militantes de la CNT).
Durant una estada a València de
sos fills, Salvador Cano Carrillo patí una caiguda, portat a
un
hospital no se
li va diagnosticar res d'important. Marxà a Montgailhard
(La Guiena, Occitània) amb sos fills, però
caigué
paralitzat i va morir 15 dies després, el 17 de desembre
de 1991; fou enterrat a Montgailhard, al costa de la seva companya
Francisca
Gómez Aguirre.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Josefina Lamua
Broto: El 17 de desembre de 1941 es afusellada per les
tropes franquistes a
Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista
Josefina Lamua Broto.
Havia nascut cap al 1918 a Boltaña (Osca, Aragó,
Espanya). Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la guerra
civil espanyola actuà
a la zona de Barbastre amb son company milicià.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Bonaventura
Agustí Gebellí: El 17 de desembre de
1972 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Bonaventura Agustí Gebellí,
conegut com Ventura Agustí.
Havia nascut el 14
d'octubre de 1898 a Tarragona (Tarragonès, Catalunya).
Picapedrer de professió,
s'establí a Reus (Baix Camp, Catalunya) amb el seu cunyat
buscant feina. De
notable cultura, exercí diversos càrrecs
orgànics en el Sindicat Únic de
Paletes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Reus. Per les seves
activitats patí diferents escorcolls policíacs.
Durant la guerra civil ocupà
càrrecs municipals en nom de la CNT, com ara el de regidor
de Cultura de Reus,
des d'on intentà crear una escola de Belles Arts que havia
de dirigir
l'escultor imatger reusenc Pau Figueres, i de Serveis
Públics. Amb el triomf
feixista, creuà els Pirineus i s'establí a Tolosa
de Llenguadoc on milità en la
CNT de l'Exili, malgrat els seus problemes de vista.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Corrado Perissino: El 17 de desembre de 1981 se suïcida a Brussel·les (Bèlgica) l'anarquista i antimilitarista Corrado Perissino, també conegut com Laurent Lacourt. Havia nascut l'11 de desembre de 1914 a Venècia (Vèneto, Itàlia). Juntament amb sos quatre germans i sa germana, començà a militar molt jove en el moviment llibertari venecià --ell era el menor dels germans. En 1930 obtingué el passaport i emigrà a França, on retrobà son pare i sos germans, que ja estaven instal·lats a la regió parisenca. A Nanterre treballà com a pintor en la construcció i freqüentà els cercles llibertaris d'exiliats italians. Segons la policia, en 1935 estava a París amb son germà Aldo. L'agost de 1936, amb aquest, marxà com a voluntari a la guerra civil espanyola. S'allistà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso i va ser enviat al front d'Osca. Després de la mort en acció de guerra de son germà Aldo el 7 d'abril de 1937, abandonà la Columna i marxà a Barcelona (Catalunya). El maig de 1937, amb altres companys --Umberto Marzocchi, Emanuele Granata (Manuel Sans) i l'argentí Verde--, participà en els combats contra les forces reaccionàries estalinistes a la seu del Comitè de Defensa situat a la plaça d'Espanya de Barcelona. A finals de 1937 abandonà la Península i retrobà son pare a Montreuil-sous-Bois. El juny de 1938, després d'haver refusat signar una declaració de lleialtat a l'Estat francès obligant-lo a fer el servei militar, va ser expulsat i marxà a Brussel·les (Bèlgica) on fou albergat per un company italià. El maig de 1940 va ser detingut per la policia amb un passaport francès fals a nom de Laurent Lacourt --nascut el 10 de desembre de 1906 a Tolosa de Llenguadoc--; expulsat cap a França, va ser lliurat a les autoritats militars. Acusat de ser un espia italià, va ser condemnat a mor, però aconseguí fugir a Abeville. Després de passar per Rouen i Caen, l'estiu de 1940 va ser detingut per les tropes alemanyes i enviat a Brussel·les per ser extradit a Itàlia. Va ser internat a l'illa de Ventotene com a «anarquista excombatent de les milícies roges» i el 25 de juliol de 1940 al camp de concentració de Renicci a Anghiari, on romangué fins el 14 de setembre de 1943, quan el camp va ser alliberat. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là amb sa família a Brussel·les, on visqué com a pintor en la construcció i comerciant, i reprengué les seves activitats llibertàries en el Grup Anarquista de Llengua Italiana (GALI). També milità en l'antimilitarisme formant part dels grups Internacional de Resistents a la Guerra (IRG) i«Pensée et Action». El 25 de setembre de 1958 participà, amb altres companys (Parmentier, Joseph De Smet, Marzocchi, Pietro Montaressi, Hem Day i Pierre López), en una reunió del grup «Pensée et Action» per avaluar les decisions adoptades en el II Congrés Internacional Anarquista celebrat entre el 25 de juliol i l'1 d'agost d'aquell any a Londres (Anglaterra). El 15 d'agost de 1960 representà l'IRG en la reunió de coordinació de diferents grups pacifistes (Cercle Le Boétie, SIA, Pensée et Action, Pax Christi, Pèlerins d'Emmaüs, MIR, etc.) que es realitzà a Brussel·les amb la finalitat de coordinar accions comunes per a les campanyes periòdiques pacifistes.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Antonio Gambáu
Gil: El 17 de
desembre de 2002 mor a Alcanyís (Terol, Aragó,
Espanya) l'anarquista
i anarcosindicalista Antonio Gambáu Gil. Havia nascut el 30
de juliol de 1920 a
Casp (Saragossa, Aragó, Espanya). Un cop acabat el
batxillerat, entrà a formar
part de les Joventuts Llibertàries i fou un dels seus
fundadors a Casp. Encara
que menor d'edat, quan esclatà la guerra civil
enrolà en la Columna Ortiz, però
va ser retirat del front per aquesta causa i s'integrà en la
col·lectivitat
agrària del seu poble. Després de la
dissolució manu militari
del Consell Regional de Defensa d'Aragó (Consell
d'Aragó) l'11 d'agost de 1937 per les tropes estalinistes
d'Enrique Líster,
fugí provisionalment de Casp, però el
març de 1938, arran de l'avanç feixista,
marxà definitivament i s'allistà en el
Batalló d'Agustín Remiro Manero, grup
guerriller especialitzat en accions arriscades darrera les
línies franquistes,
on romangué fins el final de la guerra actuant especialment
a Catalunya. Quan
la victòria feixista era un fet, el febrer de 1939
creuà els Pirineus i fou
internats als camps de concentració d'Argelers, Vernet i
Setfonts. Després treballà
de llenyataire i de pagès als Pirineus i, després
de fugir d'una base de
submarins alemanya a Bordeus on havia estat destinat, lluità
en la Resistència
contra els nazis. Després
de la II Guerra Mundial milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT).
Amb la mort del dictador Francisco Franco retornà a la
Península i en 1977 fou
un dels refundadors de la CNT a Casp, juntament amb Fernando Gamundi
Oliveros, Agustín
Camón, Lorén i Joaquín Cirac
García. Assidu a plens i congressos,
col·laborà en
diferents publicacions periòdiques llibertàries,
com ara Apoyo Mutuo, Cenit,Solidaridad Obrera, Tierra
y Libertad, etc. Pòstumament, en 2007, el Centro
de Estudios
Comarcales del Bajo Aragón li va publicar el seu llibre
testimonial Consejo de Defensa y movimiento
colectivista
de Aragón (1936-1939).
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Actualització:
17-12-14