Anarcoefemèrides del 15 de desembre
Esdeveniments
- Surt La Revue Libertaire: El 15 de desembre de 1893 surt a París (França) el primer número de La Revue Libertaire. Els secretaris de la redacció van ser Charles Chatel i Henri Gauche (Chaughi) --que va ser substituït per Henri Gange arran de la seva misteriosa desaparició--, i el gerent de la impremta Henri Guérin. En van sortir només cinc números --l'últim del 20 de febrer al 5 de març de 1894-- a causa de l'establiment de les repressives «Lois Scélérates» (Lleis Perverses). Entre els seus col·laboradors trobem Charles Albert, Victor Barrucand, Henri Beaulieu, Paul Bernard, Tristan Bernard, Gabriel Cabot, Jean Carrere, Ch. Chael, Étienne Decrept, Gaston Dubois-Desaulle, Sébastien Faure, J. Grave, A. Hamon,Émile Hilde, M. J. Le Coq, Charles Malato, Louis Malaquin (Ludovic Malquin), Mauperthuis, S. Merlino, Louise Michel, L. Pemiean, Gabriel Randon, Paul Reclus, Adolphe Rette, P. N. Roinard, Giovanni Rossi, H. B. Samuels, L. Tailhade, André Veidaux, entre d'altres. En el epígraf del primer número (de 15 a 31 de desembre de 1893), que canviarà en els quatre següents (Victor Hugo, Stendhal, etc.), podem llegir:«L'Estat és la maledicció de l'Individu (Ibsen)». Era continuació de La Revue Anarchiste. Science et Art --vuit números entre el 15-31 d'agost de 1893 i l'1-15 de desembre del mateix any.
***
- Surt L'Effort:Pel desembre de 1904
surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer iúnic número conegut del
periòdic en llengua francesa L'Effort. Feuille
libertaire. Publicat pel
grup anarquista francès «Germinal»,
reemplaçava el Supplément
français,
del periòdic en llengua italiana publicat a San Francisco La
Protesta Umana
(1900-1904), desaparegut amb la mort, l'estiu de 1904, de Giuseppe
Ciancabilla.
La redacció i l'administració la portà
Raymond Buchmann, que juntament amb
Laurent Casas seran les dues úniques signatures que trobarem
en la publicació. La
seva finalitat era lluitar contra les «grans paraules
buides», com ara Déu,
Religió, Pàtria, Bandera, Govern, Honor, etc.
Sota el títol citava el següent
exerg: «No hi ha contra el fàstic, la insipidesa,
la decadència, res més que
l'esforç seguit, continu, tenaç, orientat sempre
cap a la direcció pel propi
temperament, vers una meta que és impossible d'assolir.
X».
***
- Surt L'Agitazione: Pel desembre de 1920 surt a Boston (Massachusetts, EUA) el primer número del periòdic bimensual en llengua italiana L'Agitazione. Organo del Comitato di Difesa Pro Sacco e Vanzetti. Aldino Felicani era l'encarregat de l'edició, amb un tiratge de 25.000 exemplars. Es va publicar fins al març de 1925, canviant el títol per La Protesta Umana, que apareixerà entre juny de 1926 i abril de 1927.
***
- Surt Anarchiste / Anarxist: Pel desembre de 1920 surt a Kyustendil (Kyustendil, Bulgària) el primer número del periòdic bimensual i bilingüe (búlgar i francès) Anarchiste[Anarxist]. Organe de la Fédération des Anarchistes Communistes en Bulgarie, que reemplaçava Le Réveil. Després de tres números la publicació es va instal·lar a Sofia, on, sota la direcció de Georges Getchev, va sortir clandestinament. Serà el portaveu del grup d'activistes de Vassil Ikonomov. El periòdic reivindicava els actes de«propaganda pel fet» i va continuar publicant-se fins al 1922.
***
- Surt Le Combat
Syndicaliste:Pel
desembre de 1926 surt a Lió (Arpitània) el primer
número del periòdic mensual Le
Combat Syndicaliste.
Era l'òrgan oficial de la Confederació General
del
Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR),
secció francesa de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT). Representant de
l'anarcosindicalisme
francès, el periòdic tindrà com a
principal responsable Pierre Besnard i es
publicarà posteriorment a París,
Sant-Etiève i Llemotges. En foren
administradors Andrieux, René Doussot, J. Seigne,
André Gross, L. Chabeaudie, Pierre
Lentente, F. Pinard i A. Perrissaguet, i gerents Henri Fourcade, E.
Juhel i
Louis Boisson. Hi van col·laborar Aigeperse, John Anderson,
Andrieux, J.
Baillot, Lucien Barbedette, Jacques Berthelier, Pierre Besnard, Charles
Boussinot, Jean Coste, Hem Day, Desbois, René Doussot,
Sébastien Faure, A.
Fontaine, Karl Friedmann, Valentin Gabriel, P. Ganivet,
André Gross, Lucien
Guerineau, L. Huart, Théodore Jean, Émile Le
Chapt, Joseph Le Fouler, Lefour,
Pierre Le Meillour, Pierre Lantente, Pierre Lerouge, Hoche Meurant,
Puechagut,
Ripoll, A. Robinet, Jean Roumilhac, H. Saveau, A. Savel, J. Toublet, S.
Vergine, André Vieillard, entre d'altres. Fins el 25 d'abril
de 1933 se'n
publicaren 65 números amb periodicitat mensual, i, a partir
del 12 de maig de
1933, 314 amb periodicitat setmanal, l'últim l'11 d'agost de
1939. La
publicació reapareixerà després de la
guerra a París l'abril de 1947 com aòrgan d'expressió de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), secció
francesa de l'AIT, i com a tal existeix encara actualment.
***
- Surt La Revue Anarchiste: Pel desembre de 1929 surt a París (França) el primer número de La Revue Anarchiste. Cahiers mensuels d'études et d'action --més tard portarà el subtítol«Organe trimestriel de documentation et d'études». D'antuvi mensual, sortí amb certa irregularitat. En van ser responsables R. Robert, Noël Morin, Chauvin, Pakchver, Pacos, Raymonde Beaucerf i Ferdinand Félix Fortin, que patí nombrosos empresonaments per delicte de premsa. No va estar lligada a cap organització i hi van col·laborar nombrosos militants anarquistes i anarcoindividualistes, com ara Albin, Guy A. Aldred, Élie Angonin, Émile Armand, Marguerit Aspes, A. Bailly, Banville d'Hostel, Barbusse, P. Bergeron, Camillo Berneri, Pierre Besnard, Eugène Bizeau, Louis Boue, Horace Bleackey, Bonnefond, Guido Cavalcanti, A. Charrion, Pierre Chatelain-Tailhade, Georges Cheron, Léo Claude, André Colomer, Baude-Bancel, Hem Day, Marguerite Deschamps, Roger Devingne, Joseph Durand, Clément Duval, Sébastien Faure, Ludovic Fillieu, Fernand Fortin, René Fremont, Ganz-Allein, Maurice Imbard, A. Julou, G. De Lacaze-Duthiers, Lucien Laurent, Lehmann, Marius Lepage, Augustin Mabilly, Jorge Macareno, Madeleine Madel, Rirette Maîtrejean, Léo Malet, Hoche Meurant, Paul Meyer, Louise Michel, René Moisson, Vincent Muselli, Eric Muhsam, Georges Navel, Aurèle Patorni, Alfred Peinaud, S. Peters, G. Pioch, Dr. Poschowsky, André Prudhommeaux, George Raes, L. Ricoux, Joles Rivet, Pierre Roggers, Romain Rolland, Mauricee Rollinat, Romano, Han Ryner, Victor Serge, J. P. Sieurac, Jean Texcier, R. Valfort, Verlaine, Georges Vidal, Volin, Georges Yvetot, Henri Zisly, entre d'altres. Hi van col·laborar amb il·lustracions Antral, Becan, Léo Campion, Canelas, Germain Delatousche, A. Daenens, Louis Moreau, Romano, Steinlen i Albin, entre d'altres. En van sortir 25 números, l'últim el d'abril-juny de 1936, i el 19 d'agost de 1936 edità un suplement especial sota el títol Choses d'Espagne. S'ha de dir que no té res a veure amb La Revue Anarchiste publicada entre 1922 i 1925, fundada per Sébastien Faure i òrgan de la Unió Anarquista (UA).
***
- Surt Lotte Sociali: El 15 de desembre
de 1933
surt a París (França) el primer número
del periòdic mensual Lotte
Sociali. Edito a cura della
Federazione Anarchica dei Profughi Italiani (Lluites Socials.
Editat a cura
de la Federació Anarquista dels Refugiats Italians). Era
l'òrgan d'expressió de
la Federazione Anarchica dei Profughi Italiani (FAPI) creada entre l'11
i el 12
de novembre de 1933 en el Congrés Anarquista de Refugiats
Italians celebrat a
Puteaux (Illa de França, França) que
agrupà antifeixistes i anarquistes
italians exiliats a França i a Suïssa. El
responsable d'aquesta publicació, que
defensava les tesis de la tendència partidària de
l'organització en el moviment
anarquista italià, fou Jean Girardin i entre els redactors
trobem Amleto
Astolfi (Amleto Franzini), Savinio
Fornasari, Remo Franchini, Lorenzo Gamba, Virgilio Gozzoli, Domenico
Ludovici,
Leonida Mastrodicasa (Numitore, P. Felcino) i Giuseppe Tosca, entre
d'altres. En sortiren vuit números, l'últim el
febrer de 1935.
***
- Surt Il Comunista Libertario: Pel desembre de
1944 surt a Milà
(Llombardia, Itàlia) el primer número del
setmanari anarquista Il Comunista
Libertario. Giornale della Federazione Comunista Libertaria Italiana.
Aquesta
publicació de la FCLI sorgí com a
fusió de tres publicacions llibertàries: L'Idea
Proletaria, L'Adunata dei Libertari i L'Azione
Libertaria. Els
dos primers números s'editaren clandestinament. Va ser
dirigit per Mario
Mantovani i Ivan Aiati i hi van col·laborar Germinal
Concordia i Mario Perelli,
entre d'altres. En sortiren 16 números, l'últim
el 5 d'octubre de 1945, i va
ser substituït per Il Libertario. Settimanale della
Federazion Anachica
Lombarda, que sortí el 13 d'octubre de 1945 i es
perllongà fins al 15 de
setembre de 1961 amb algunes interrupcions.
***
- Surt Le Rebelle: Pel desembre de 1944, provablement, surt a Epinay-sur-Seine (Illa de França, França) el primer número del periòdic Le Rebelle. Organe de combat et d'expression anarchiste. És va publicar en dues sèries: en la primera, publicada sense autorització, el primer número (desembre de 1944) es va publicar en francès i en castellà i el número 2 va sortir en una edició en francès i en una altra en castellà; suspesa l'edició, va tornar publicar-se l'octubre de 1945, però a partir del tercer número d'aquesta nova sèrie va canviar la capçalera per L'Insurgé, fins al número 6, i l'últim número, el 7, de juny-juliol de 1946, tornarà portar el nom de Le Rebelle, amb el subtítol «Bulletin d'Action Révolutionnaire et de Culture Individuelle».Entre els col·laboradors podem citar A. Bailly, A. Barbe, Devars, Dherches, Digar, J. Girodier, Hainer, Maurice Imbard, P. Jasmin, M. Laisant, Charles d'Avray, Eugène Bizeau, Satanas, Nemo, Max Rougénoir, entre d'altres. El responsable de la segona sèrie va ser Le Bot.
***
- Surt Germen: Pel desembre de
1945 surt a Santiago de Xile
(Xile) el primer número del periòdic anarquista Germen.
Al servicio de la
Libertad, la Justicia y la Cultura. D'antuvi irregular, elsúltims números
sortiren bimestralment. L'editor responsable en fou Carlos E. Zamora.
Hi van
col·laborar Jorge Veraclis, Víctor
Fernández Anca, Manuel Martín
Fernández,
Adolph Fischer, Diego de La Noche, El
duende de la moneda,
Santillán, G. Ortuzar, J. García Pradas, Albro
Carsi i Bernardo Vallejos Zurita,
entre d'altres. L'últim número conegutés el 9, de juliol de 1947.
***
- Surt Atalaya: Pel desembre de 1957 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual Atalaya. Tribuna confederal de libre discusión,òrgan de debat orgànic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili. Encara que dirigit per José Dueso Montaner, l'ànima del projecte fou Fernando Gómez Peláez. Altres membres de la redacció van ser Antoni Téllez Solà, José Muñoz. Mariano Aguayo Morán i Liberto Lucarini Macazaga. Trobem articles de Luis Buján, García Birlán, Gómez Peláez, Miguel Jiménez, Lucarini, Alfonso Pérez, Pablo Ruiz, Téllez, V. Toledano, etc. La mort del guerriller llibertari Josep Lluís Facerías fou silenciada per tota la premsa del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), nomésAtalaya, en el seu primer número se'n va fer ressò en un article titulat «El asesinato de Facerías.El caràcter crític d'aquesta publicació provocà la irritació del Secretariat Intercontinental (SI), òrgan màxim de la CNT en l'Exili, que boicotejà la seva publicació i de la qual només en sortiren per aquest motiu set números, l'últim el juliol 1958. Aquest periòdic representà la primera expressió pública de descontent militant en les files del sector«apolític», descontent dirigit especialment contra Germinal Esgleas, secretari general del SI, i les seves posicions immobilistes. Un silencio inexplicable». Esgleas va ser substituït l'agost de 1958 per Roque Santamaría Cortiguera, accelerant així l'acostament entre les dues faccions escindides cenetistes que va concloure en el Congrés de Llemotges de 1961, dit de la«reunificació».
***
- Surt IRL: Pel desembre de 1973 surt a Lió (Arpitània) el primer número de la revista IRL. Information Rassemblées à Lyon et la région Rhone-Alpes. Journal d'Expression Libertaire. Aquesta publicació, molt ben editada (fotos, dibuixos, etc.) i independent de qualsevol organització anarquista, sortirà cada dos mesos i participaran nombrosos col·laboradors. Més tard el subtítol canviarà per «Informations et Réflexions Libertaires». A partir del número 47 té dues redaccions (Lió i París). Han estat directors J. J. Gay i A. Thevenet. Entre els seus col·laboradors podem citar Robert Attali, Amedeo Bertolo, Jean Marc Bonnard, J. C. Canonne, Martial Cardona, Noam Chomsky, Claude Clemaron, Yolande Cohen, Eduardo Colombo, Daniel Colson, Gérard Coulon, Christian Delorme, Jean-Claude Dengremont, Dimitrov, G. Dupre, Marianne Enckell, Jean-Pierre Espaza, Pier Paolo Coegan, Daniel Guerin, Bruno Herail, Christian Lacombe, Maryvonne Marcous, Bernard Magnouloux, Frank Mintz, Minno Pucciarelli, Michel Ravelli, Dimitri Roussopoulos, Yvan Sandanski, Julián Sanz Soler, Claure Sigal, A. Skirda, A. Thevenet, Vanina (François Graziani), entre d'altres. Se'n van editar 89 números fins al 1991 i va tenir uns 500 subscriptors i un tiratge estable de 1.500 exemplars. Era continuació d'Informations Recueillies à Lyon.Revue trimestrielle (tres números entre gener i desembre de 1971), dirigida per M. Bres.
***
- Mir i Mir, menorquí il·lustre: El 15 de desembre de 1990 l'Ajuntament de Maó (Menorca, Illes Balears) va nomenar menorquí il·lustre l'intel·lectual anarquista, anarcosindicalista, pedagog llibertari i maçó Joan Mir i Mir (1871-1930).
Naixements
- Lucien Guérineau:
El 15 de desembre de 1857 neix a Lo Pònt Sent Esperit
(Llenguadoc, Occitània)
el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Lucien Louis
Guérineau,
conegut com Fleury. Fill d'un
fuster
de carcasses francmaçó, la Comuna de
París el marcà profundament. En 1876
obtingué
el Primer Premi de Dibuix de la ciutat de París i a finals
de la dècada entrà
com a aprenent en un taller d'ebenisteria. Tingué mala sort
en el sorteig de
quintes i entre 1878 i 1882 hagué de fer el servei militar,
encara que treballà
en un taller d'ebenisteria. En 1879 conegué el blanquista
Poisson, el qual li
presentà Constant Martin, Émile Eudes i
Louis-Auguste Blanqui, i començà a
interessar-se pel pensament llibertari. Antimilitarista
convençut, amb un grup
d'una desena de soldats fundà un petit grup anarquista que
es reunia totes les
tardes al Bois de Vincennes. En una visita a Fontenay-sous-Bois (Illa
de
França, França), conegué Jean Grave.
En sortí de la caserna freqüentava els
grups anarquistes del V i del XIII districtes parisencs. Un cop
llicenciat,
treballà com a ebenista i en 1884 era membre del grup«La Drapeau Noir» (La
Bandera Negra») i col·laborà en el
periòdic parisenc Terre et
Liberté (1884-1885), publicat per Antoine Rieffel.
En
1884, després d'haver rebut de Jean Grave un milenar
d'exemplars d'un manifest
de protesta contra el 14 de Juliol, va ser detingut i tancat a la
presó
parisenca de Mazas; jutjat, el 9 d'agost de 1884 va ser condemnat per
la VIII
Cambra Correccional a dos mesos de presó per«violències i cops als agents». En
1885 col·laborà en L'Audace
i en Tire-Pied. En 1887 era membre
del Grup
Anarquista de Montreuil (Illa de França, França),
amb Penteuil, Hensy i André Bligny.
Després formà part del grup «Les
Communistes des Amandiers», creat per antics communards
(Parthenay, Coulet, Vory,
Picardat, Bourges, Wagner) i que es reunia al carrer parisenc de
Ménilmontant, encarregant-se
sobretot de la seva correspondència. Gràcies a
ell, el grup prengué el nom de«Les Communistes Anarquistes des Amandiers».
També milità en el grup anarquista«Les Égaux», del XI Districte de
París, i freqüentà diversos cercles
llibertaris, com ara la bodega de Rousseau (131 rue Saint-Martin),«La Cloche
de Bois», el «Syndicat des Hommes de
Peine» o la Secta dels «Pieds-Plats». En
1888 fou el fundador de la Union Syndicale du Meuble Sculté
et de l'Ébénisterie
(USMSE, Unió Sindical del Moble Esculpit i de l'Ebenisteria)
favorable a la
vaga general i oposada a la Cambra Sindical de l'Ebenisteria, de
tendència
moderada. En 1890 col·laborà en Révolution
Future i en 1891 fundà amb una vintena de companys
del raval parisenc de
Saint Antoine el periòdic Le Potà Colle,òrgan corporatiu dels ebenistes, que durà fins a
l'any següent i pel qual els
seus gerents van ser denunciats i condemnats. En 1893
participà com a delegat
dels obrers polidors del metall de París al
Congrés Socialista Internacional
realitzat a Zuric (Zuric, Suïssa). A resultes dels atemptats
anarquistes de
1894, va ser acusat de pertànyer a una«associació de malfactors»,
però
finalment l'agost d'aquell any va ser absolt. Després
marxà cap a Londres
(Anglaterra), on romangué alguns anys, mantenint
correspondència amb Jean Grave
i esdevenint el corresponsal de Le Temps
Nouveaux. En 1896 participà en el
Comitè Anarquista de Londres, animat per
Errico Malatesta, i s'encarregà de fer costat la
posició antiparlamentària en
el Congrés Socialista Internacional de Londres, en el qual
formà part de la
delegació francesa i representà el Sindicat de
Polidors del Metall de París.
Després s'instal·là a
Brussel·les (Bèlgica) des d'on
col·laborà en la nova
sèrie de Le Pot à Colle,
que s'edità
entre 1898 i 1899 a París. El 24 de juny de 1899 va ser
expulsat de Bèlgica per«participació en l'agitació
revolucionària». De bell nou a París,
en 1899 fou
col·laborador de Le Journal du
Peuple,
diari fundat per Sébastien Faure i que va fer costat Alfred
Dreyfus. Muntà una
ebenisteria («Guérineau et Aussel») al
número 6 del carrer Garreau de París i
en aquesta època col·laborà en
l'última sèrie de Le
Pot à Colle (1901). El 19 de febrer de 1905
participà, amb
Charles Malato, en una conferència de la festa de propaganda
llibertària
organitzada per la Union Ouvrière de l'Ameublement (UOA,
Unió Obrera del
Mobiliari), en la qual intervingueren destacats anarquistes, com ara
Gaston
Couté, Paul Paillette, Jehan Rictus i Le
Père La Purge. Després de la mort de
Pierre Martin l'agost de 1916, va ser
nomenat un dels seus executors testamentaris i durant la guerra
assistí a
nombroses reunions del grup «Les Amis du
Libertaire». En 1918 col·laborà en La Plèbe, que
defensà les tesis
antibel·licistes adoptades l'agost de 1915 en la
Conferència de Zimmerwald. Després
de la Gran Guerra, reprengué la
col·laboració en diferents publicacions
anarquistes i fou un dels administradors de Le
Libertaire, publicació en la qual
col·laborà regularment sota l'epígraf Ceux d'en bas. En aquestaèpoca fou
redactor ocasional de La Revue Anarchiste
(1922-1925), publicada per Faure i per al qual escriví
alguns articles («Attentat»,«Bois», «Charpentier»,«Charron», «International»),
apareguts en L'Encyclopédie
Anarchiste. També
participà, per escrit o en persona, en diferents congressos
de la Unió
Anarquista (UA), com ara l'agost de 1923, el novembre de 1925 o el
juliol de
1926. Durant el congrés celebrat entre el 12 i el 13 d'agost
de 1923 a París,
va ser nomenat, amb Lucien Petit, Anseaume, Sébastien Faure
i Pierre Lantente,
membre de l'administració de Le
Libertaire. El gener de 1924 defensà, en nom de
l'UA, la creació del Grup
de Defensa dels Revolucionaris Empresonats a Rússia, el
secretari del qual fou
Jacques Reclus. El 25 d'abril de 1927 va ser nomenat representant de la
Unió
Anarquista Comunista (UAC) al consell d'administració de la«Librairie d'Éditons
Sociales». A finals de 1927, rebutjant els nous estatuts
adoptats durant el
congrés celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre a
París, abandonà
l'UAC i participa en la fundació de la Unió
Federalista dels Anarquistes
Comunistes Revolucionaris (UFACR) i de la Associació dels
Federalistes
Anarquistes (AFA), i col·laborà en el
butlletí de l'AFA, Le Train
d'Union Libertaire (1928), alhora que fou el corresponsal
a Bagnolet (Illa de França, França) del seuòrgan, La Voix Libertaire,
publicat a Llemotges (Llemosí, Occitània) entre
1929 i 1939. Entre el 19 i el 21 d'abril de 1930 participà
en el Congrés
Nacional Anarquista celebrat a París i entre el 17 i 18
d'octubre de 1931 en el
celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
D'ençà 1925 fou secretari del Syndicat
Autonome de l'Ameublement (SAA, Sindicat Autònom del
Mobiliari) i el març de
1931 esdevingué el seu tresorer. Després
formà part de la Confederació General
del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i
col·laborà fins a la II
Guerra Mundial en el seu òrgan, Le
Combat
Syndicaliste (1926-1939), on entre el maig i el juny de 1937
publicà una
part de les seves memòries. L'agost de 1939, quan la
declaració de guerra,
abandonà Bagnolet i marxà amb sa
família cap a Auvers-sur-Oise. Molt lligat a
Max Nettlau, mantingué una important
correspondència amb aquest que es conserva
a l'International Institute of Social History (IISH)
d'Àmsterdam. També fouíntim amic del pintor anarquista Maximilien Luce. A
més de les publicacions
citades, col·laborà en L'Ouvrier
en
meuble, Le Réveil de
l'Esclave i La Revue Internationale
Anarchiste. Casat
amb dues filles, Lucien Guérineau va morir el 28 d'agost de
1940 a
Auvers-sur-Oise (Illa de França, França).
- Luigi Molinari: El 15 de desembre de 1866 neix a Crema (Llombardia, Itàlia) el militant, advocat i pedagog llibertari Luigi Molinari. En gener de 1894, a Sicília, van tenir lloc moviments de revolta a causa de l'augment de certs articles bàsics, com la farina, i l'estat de setge va ser decretat. En solidaritat, els anarquistes de Lunigiana van intentar respondre constituint grups armats. El 31 de gener de 1894, a Massa, les autoritats militars van condemnar Luigi Molinari a 23 anys de presó acusat de ser l'instigador d'aquest moviment insurreccional; però, el 20 de setembre de 1895, arran d'una important mobilització per obtenir la seva llibertat, va ser amollat. Després del dolorós període de repressió i d'atemptats, Luigi Molinari va impulsar l'educació racionalista i llibertària seguint els ensenyaments de Ferrer i Guàrdia i va crear, en 1900, la Universitat Popular i una revista homònima (L'Università Popolare). Fidel fins a la seva mort, el 12 de juliol de 1918 a Milà (Llombardia, Itàlia), a l'ideal llibertari, guardarà intactes les seves conviccions antimilitaristes durant la Gran Guerra. És autor del famós Inno della rivolta (1894). En 2003 Learco Zanardi va publicar-ne una biografia: Luigi Molinari. La parola, l'azione, il pensiero.
***
- Achille Daudé:El 15 de desembre de 1870 neix a Bancel, a prop de Nimes (Llenguadoc, Occitània), el militant anarquista, sindicalista i, sobretot, difusor del cooperativisme i del georgisme, Achille Daudé, més conegut com Daudé-Bancel. Fou fill d'un sabater francmaçó. Després d'uns inicis en el món del periodisme (La Dépêche, de Tolosa de Llenguadoc), va començar a estudiar apotecaria a Montpeller en 1890 i s'adherí al grup anarquista«L'Homme Libre» de la ciutat. De la seva trobada amb Charles Gide (1847-1932), professor a la Facultat de Dret i capdavanter de l'«Escola de Nimes», naixerà la seva tasca a favor del desenvolupament del cooperativisme a França, sorgit arran del Congrés de París de 1889, i de la difusió del pensament de l'economista Henry George (georgisme). En 1893 va obrir una apotecaria a Prats de Molló --serà conegut per les seves «cigarretes medicinals», preparades amb plantes i fulles, per guarir malalties respiratòries-- i va començar a escriure articles i obres sobre cooperació, dèria que el portarà a vendre la seva apotecaria per ajudar a la creació de cooperatives de consum. En 1901 va crear la Societat de Turistes del Alt Vallespir, per promoure les virtuts climàtiques i botàniques de la regió, i va escriure en el Bulletin Catalan,òrgan informatiu i pedagògic de la societat editat a Bordeus. En 1903 Gide el va cridar a París perquè ocupés el càrrec de secretari del Comitè Central de la Unió Cooperativa de les Societats Franceses de Consum (UCSFC), en substitució de Deherme, antic tipògraf i animador a França de les Universitats Populars. En 1912 la UCSFC, de Gide i de Daudé, de tendència relativament moderada, i la Confederació de Cooperatives Socialistes de Consum (CCSC), més sindicalista i política, es fusionaran en la Federació Nacional de Cooperatives de Consum (FNCC), que tingué el seu primer congrés en 1913 a Reims i Daudé fou elegit un dels seus dos secretaris generals. En 1918 va ser elegit membre del Consell Superior de la Cooperació, fet que no li restarà temps per col·laborar amb la premsa llibertària --serà el director del periòdic Terre et Liberté-- ni en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. També fou elegit apotecari de la Farmàcia Mutualista de Sotteville-les-Rouen. És autor de nombroses obres que tracten el tema del cooperativisme, però també de qüestions alimentàries i socials, com ara Le coopératisme devant les écoles sociales (1897), Le coopératisme (1901),Une coopérative de consommation. «La Famille», société coopérative de consommation, d'épargne et de prévoyance sociale (1905), La concentration des forces coopératives en France et en Allemange (1913), Les fonctionnaires et les coopératives de consommation (1914), Le mouvement ouvrier français et la guerre (1915), Le protectionnisme et l'avenir économique de la France (1916),Pain riche ou pain appauvri (1916), La reconstruction des cités détruites (1917), Comment fonder une coopérative (1918), La réforme agraire en Russie (1926), L'utilisation alimentaire des pommes et des raisins. Pasteurisation familiale et coopérative des jus de fruits (1927), La réforme foncière (1933), La réforme foncière en France et en Belgique (1936), La veritable reforme fiscale (1955), etc. Achille Daudé va morir el 3 d'abril de 1963 a Rouen (Alta Normandia, França).
***
- Alfonso Petrini:
El 15 de desembre de 1900 neix a Ancona (Marques, Itàlia)
l'anarquista i
activista antifeixista Alfonso Petrini. Entre 1919 i 1923 va ser
detingut en
diverses ocasions per les seves activitats revolucionàries i
el juny de 1926 va
ser condemnat en absència pel Tribunal d'Ancona, juntament
amb altres companys
(Remo Franchini, Silvio Galeazzi, Alvaro Marsigliani, Carlo Pergoli,
Attilio
Silvestrelli, etc.) a 22 anys de deportació en
colònia penitenciària per haver
participat en l'aixecament revolucionari del 26 de juny de 1920 a
Ancona,
conegut com la «Revolta
dels Bersaglieri», durant el qual va ser
ferit en una cama. Fugint de la
condemna, i deixant a Ancona sa companya i dos infants, es
refugià a Viena
(Àustria) i, després de diversos incidents,
passà a la Rússia bolxevic.
D'antuvi acollit per les autoritats comunistes, rebé ofertes
de feina per part
del govern, però, com que no dissimulà gens ni
mica el seu pensament
anarquista, el 16 de desembre de 1927 va ser detingut per la policia
política. Després
d'aconsellar els companys de la fàbrica que no treballessin
més de vuit hores,
va ser acusat de «sabotejar la
producció» i sense cap judici, el 14 de gener de
1929 va ser condemnat administrativament i secretament a 10 anys de
presó. A
Europa sorgí una intensa campanya en el seu suport portada a
terme pel Comitè
Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i altres organismes,
però no
s'aconseguí cap resposta per part de les autoritats
soviètiques. Després de quatre
anys i vuit mesos deportat a les illes Solovietski
(Arkhànguelsk, Rússia, URSS)
i a Súzdal (Vladímir, Rússia, URSS),
va ser alliberat, però se li va establir
residència forçosa i vigilada aÀstrakhan (Àstrakhan, Rússia, URSS). A
partir
de juny de 1932 el CIDA establí correspondència
regular amb ell. Malalt de
tuberculosi, tingué seriosos problemes per a poder
alimentar-se i, sense feina,
vivia del que els pagesos li donaven solidàriament.
Ciutadà italià, ja que mai
no volgué prendre la nacionalitat soviètica, les
autoritats es negaren en tot
moment a deixar-lo sortir de l'URSS. Durant aquests anys, la premsa
comunista
europea l'acusà en tot moment de ser un espia. Durant el
Congrés Nacional de la
Federació de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU,
Lliga Italiana dels
Drets de l'Home), celebrat l'octubre de 1934 a Grenoble (Delfinat,
Arpitània),
l'anarquista Enzo Fantozzi invità els congressistes a
protestar contra la seva detenció
i també durant el Congrés Antifeixista celebrat
entre el 12 i el 13 d'octubre
de 1934 a Brussel·les (Bèlgica), fet que
provocà les protestes comunistes. Finalment,
1 de juny de 1935 en va ser expulsat i el 9 de juny lliurat a les
autoritats de
la Itàlia feixista a Odessa. Empresonat a Ancona i a
L'Aquila (Abruços, Itàlia),
va ser alliberat poc després, però novament
detingut per la seva oposició a la
guerra imperialista d'Abissínia. En 1938 va publicar un
diari dels seus anys a
l'URSS que porta per títol Appunti
di
vita vissuta nel «Paradiso bolscevico».
El 19 de maig de 1898 va ser
rehabilitat per la perestroika per«absoluta manca de proves».
***
- Manuel Rúa Losada: El 15 de desembre de 1905 neix a la Corunya (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Rúa Losada. Milità en el Sindicat de Tramviaris de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Corunya. El juliol de 1920 va ser detingut per«vaga il·legal». L'abril de 1931 fou nomenat delegat dels tramviaris en el Comitè Local de la CNT de la Corunya i en 1933 secretari del seu sindicat. Va ser detingut per sabotatge durant la vaga revolucionària de desembre de 1933. Després de la caiguda de la Corunya a mans feixistes, va ser acusat per les autoritats franquistes d'haver participat en la temptativa de fugida de militants a bord de la motora Sisargas des de la Corunya el març de 1937; jutjat en consell de guerra per «rebel·lió militar» en maig, va ser condemnat a mort. Manuel Rúa Losada va ser afusellat l'11 de juliol de 1937 a la Corunya (la Corunya, Galícia), juntament amb altres 11 companys.
***
- Valerio Cacucci:
El 15 de desembre de 1928 neix l'anarquista Valerio Cacucci. En 1943
treballava
com a aprenent de barber a Bari (Pulla, Itàlia). El 2 de
desembre de 1943,
durant un atac alemany al port de Bari on diversos vaixells
nord-americans, com
ara el John Harvey, carregats de
milers de bombes d'iperita, prohibides des de la Convenció
de Ginebra de 1925,
s'enfonsaren, participà activament en el socorriment dels
marins immersos en
fums d'oli i d'iperita, aconseguint salvar-se d'aquest desastre.
Després de la
II Guerra Mundial treballà com a obrer
metal·lúrgic a la «FIT
Ferrotubi» de
Sestri Levante (Ligúria, Itàlia) i
milità en el moviment anarquista fins el
final dels seus dies. Valerio Cacucci va morir, després
d'una llarga malaltia,
el 13 de març de 2004. Son fill, Pino Caccci, és
un destacat escriptor
llibertari.
Defuncions
- Giuseppe Pinelli:
El 15 de desembre de 1969 es assassinat a Milà
(Llombardia, Itàlia) el destacat militant anarquista i
anarcosindicalista
Giuseppe Pinelli, conegut com Pino. Havia nascut el
21 d'octubre de 1928
a Milà (Llombardia, Itàlia). Fill d'una
família obrera del barri proletari
milanès de Porta Ticinese, sos pares es deien Alfredo
Pinelli i Rosa Malacarne.
Després dels estudis primaris, començà
a treballar del que pogué (factòtum,
mosso de magatzem, cambrer, ferrer, etc.) i s'educà de
manera autodidacta. En
1944 s'integrà en la «Brigada
Bruzzi-Malatesta» de resistència antifeixista com
a enllaç del «Batalló Franco»
entre els grups de guerrillers anarquistes de
Llombardia. Amb l'Alliberament, prengué part en la
reconstrucció del moviment
anarquista. En 1954 començà a treballar en els
ferrocarrils com a mecànic
ajustador. En 1955 es casà amb Licia Rognini, a qui havia
conegut en un curs
nocturn d'esperanto i amb qui tindrà dues filles, Silvia i
Claudia. Proper al
grup editor del periòdic Il Libertario,òrgan de la Federació Comunista
Llibertària de Llombardia (FCLL), en 1963
s'adherí a la Gioventu Libertaria i
va fer amistat amb Amedeo Bertholo. En 1965 participà en la
creació del «Cercle
Cultural Sacco-Vanzetti». En 1968 organitzà un
cicle de reunions i de
conferències al cercle anarquista «Ponte della
Ghisolfa», que s'acabava de
crear l'1 de maig d'aquell any, i del qual s'encarregà de la
seva biblioteca.
També aquest any participà en els primers
Comitès Unitaris de Base (CUB),
formats per estudiants i obrers. Membre del grup «Bandiera
Nera», prengué part
en la creació de l'anarcosindicalista Unió
Sindical Italiana (USI). Gràcies a
que podia viatjar gratuïtament amb tren, es
relacionà amb destacats militants
llibertaris (Luciano Farinelli, Aurelio Chessa, Umberto Marzocchi,
Alfonso
Failla, etc.). L'abril de 1969 participà en la
creació d'una secció de la Creu
Negra Anarquista (CNA), per ajudar els anarquistes víctimes
de la repressió,
especialment a l'Espanya franquista, i de la qual va ser nomenat
secretari. El
25 d'abril de 1969 esclataren diverses bombes a Itàlia,
atribuïdes per les
autoritats al moviment anarquista, però que la
història demostrà l'autoria
feixista (Ordine Nuovo) en connivència amb els serveis
secrets italians i
nord-americans. Durant el mes d'agost d'aquell any es
produïren altres
atemptats als trens i a Palerm i a Legnano. El 12 de desembre de 1969
una bomba
esclatà a les oficines de la Banca Nazionale
dell'Agricoltura de la Piazza
Fontana de Milà provocant una matança. En aquest
clima de terror («Estratègia
de la Tensió»), va ser detingut amb 83 companys la
nit següent a l'atemptat i
portat a comissaria per a ser interrogat pel comissari Luigi Calabresi,
per
Marcello Guida, Antonino Allegra i alguns sotsoficials. Tres dies
més tard --la
detenció esdevenia il·legal a partir del segon
dia--, poc abans de la mitjanit
del 15 de desembre de 1969, Giuseppe Pinelli va ser defenestrat des del
quart
pis de la Comissaria Central de Milà (Llombardia,
Itàlia). Pinelli va ser
portat a l'hospital Fatebenefratelli, on es certificà la
seva defunció. Encara
que el cos presentava clars signes de tortura, la versió
oficial va ser«suïcidi»; en 1970 les autoritats parlaren
de «mort accidental». Al seu
enterrament, el 20 de desembre al cementiri de Milà,
assistí un milenar de
persones. L'assassinat de Pinelli donà lloc a una intensa
campanya d'informació
i de denúncia d'aquest crim d'Estat, i va ser objecte de
llibres --Pinelli.
La finestra sulla strage, de Camilla Cederna--,
pel·lícules --12
dicembre, Giovanni Bonfanti--, cançons --La
ballata per anarchico
Pinelli, escrita per G. Barozzi, F. Lazzarini, U. Zavanella; Lamento,
de Franco Trincale--, peces de teatre --Morte accidentale di
un anarchico,
de Dario Fo--, obres d'art --I funerali dell'Anarchico Pinelli,
d'Enrico
Baj--, etc. El 17 de maig de 1972 el comissari Calabresi va ser
assassinat a
trets; els pretesos autors d'aquestes venjança, membres del
grup d'extrema
esquerra «Lotta Continua», van ser detinguts i
empresonats. Actualment les
restes de Pinelli es troben enterrades al «Racó
dels Anarquistes» del cementiri
de Turigliano de Carrara (Toscana, Itàlia).
Giuseppe
Pinelli (1928-1969)
***
- Jaume Dufour Barberà: El 15 de desembre de 1988 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i anarquista Jaume Dufour Barberà. Havia nascut el 22 de juliol de 1901 a Barcelona (Catalunya). Fou un dels militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) més actius del barri barceloní de Les Corts. Com a membre dels grups d'acció anarquistes, el juliol de 1921 fou processat per «possessió d'explosius, atracament i robatori». El novembre de 1924 polemitzà va mantenir una polèmica amb el Comitè Regional de Catalunya de la CNT en el periòdic Solidaridad Proletaria sobre si els sindicats havien d'intentar actuar sindicalment o calia fer-ho de manera secreta. Fou un dels signants, des de la seva presó barcelonina, de la«Carta abierta a los camaradas anarquistas», que fou publicada el 29 de març de 1925 en La Protesta de Buenos Aires i després en Solidaridad Proletaria de Barcelona, condemnant el reformisme en la CNT i a favor de la creació d'una federació anarquista. Quan es creà la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou un dels militants més destacats d'aquesta organització a Les Corts. El març de 1929 fou processat, amb Vicente Vitaller Lamani, per haver furtat a mà armada el 28 de juliol de 1926 una pistola a Ricardo Revuelta Mompart, membre del sometent. Amb el triomf del feixisme en 1939 s'exilià a França i fou internat al camp de concentració de Vernet amb son germà Baldomer. En acabar la II Guerra Mundial s'instal·là a Oceja (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i en 1948 col·laborà en el periòdic CNT de París. Com a membre de la Federació Espanyola de Malalts Crònics i Invàlids, realitzà tasques per a l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol) --organització fundada en 1953 per la nord-americana Nancy MacDonald i que durant més cinquanta anys treballà amb refugiats espanyols a França, subministrant-los ajuda econòmica, material, social i psicològica--; documentació seva sobre aquestes tasques entre els anys 1953 i 1971 es troba dipositada a la Tamiment Library de Nova York (Nova York, EUA). Amb la mort del dictador Franco, retornà a Catalunya. El seu primer llinatgeés citat de diverses maneres, com ara Difur, Difour, Dufur, Doufor, etc. Sos germans Baldomer i Lluís també van ser destacats militants cenetistes.
---