Anarcoefemèrides del 14 de desembre
Esdeveniments
- Surt Der Syndikalist: El 14 de desembre de 1918 surt a Berlín (Alemanya), després de la Revolució de Novembre en aquell país, el primer número del periòdic Der Syndikalist. Nasqué com a l'òrgan d'expressió de la Freie Vereinigung Deutscher Gewerkschaften (FVDG, Associació Lliure de Sindicats Alemanys) i substituïa el periòdic Die Einigkeit (La Unitat), que fou prohibit quan començà la Gran Guerra. Sota la influència predominant dels anarquistes esdevindrà òrgan de la nova organització anarcosindicalista, la Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), que fou creada a finals de desembre de 1919. D'antuvi sortí amb quatre pàgines, però a partir de 1920 n'apareixerà amb vuit: quatre dedicades de la notícies sindicals locals i internacionals i la resta al món cultural i al feminisme. Molts d'articles estaven dedicats a la repressió dictatorial en determinats països (Rússia, Itàlia, Japó, etc.) i a campanyes solidàries (Sacco i Vanzetti, etc.). Aquest setmanari dirigit per l'anarquista Fritz Kater --més tard ho seria per Max Winkler, Augustin Souchy, Helmut Rüdiger i Fritz Oerter, entre altres-- coneixerà un gran desenvolupament i arribarà a tirar 120.000 exemplars al començament de la dècada dels vint. Hi van col·laborar Alexander Berkman, Bruno Traven, Emma Goldman, Alexander Schapiro, Taiji Yamaga, Max Baginski, Max Nettlau, Fritz Oerter, Theodor Plivier, Helmut Rüdiger, Karl Dingler, Helene Stöcker, Heinrich Vogeler, Rudolf Rocker, Augustin Souchy, Fritz Kater, Erich Mühsam, Hertha Barwich y Franz Barwich, Karl Roche, Milly Witkop-Rocker, entre d'altres. Es van editar suplements dedicats a les dones (Der Frauenbund), als joves (Die Junge Menschheit), als pagesos (Frei das Land), etc. Fou objecte de nombrosos segrests i condemnes dels redactors i en 1932, durant la República de Weimar, fou prohibit i va haver de canviar el nom per Arbeiterecho, que també fou prohibit en 1933. Aquest mateix any, amb l'arribada del nacionalsocialisme, deixarà de publicar-se.
Naixements
- Errico Malatesta:
El 14 de
desembre de 1853 neix a Santa Maria Maggiore (Càpua,
Campània, Itàlia)
--actualment Santa Maria Capua Vetere (Campània,
Itàlia)-- l'agitador,
propagandista i teòric anarcocomunista Errico Malatesta, una
de les figures més
importants de l'anarquisme italià i internacional. Fou fill
d'una família de la
petita burgesia comercial i terratinent d'idees liberals; son pare,
Federico
Malatesta, i sa mare, Lazzarina Rastoin, de Marsella, posseïen
una pròspera
fàbrica de pells assaonades. D'antuvi va fer estudies en una
escola dels pares
escolapis i després es matriculà a la Universitat
de Nàpols, on estudià
medicina durant tres anys, però sense aconseguir la
graduació. En aquests anys
juvenils fou partidari de les idees republicanes de Giuseppe Mazzini.
El 25 de
març de 1868 la Comissaria de Nàpols li
demanà explicacions sobre una carta de
caràcter subversiu, on criticava les injustícies
locals, que havia dirigit a
Víctor Manuel II, però gràcies a la
seva curta edat no tingué conseqüències.
El
19 de març de 1870 fou detingut a resultes d'un incident
organitzat per un
cercle estudiantil republicà de la Universitat de
Nàpols. A partir de 1871, any
en el qual fou expulsat de la universitat per agitador,
després de veure la
repressió de la Comuna de París,
abandonà les idees republicanes i
abraçà
l'anarquisme; aquest mateix anys s'afilià a la
Federació Local de Nàpols de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la
qual acabarà exercint
de secretari de la Secció Italiana. En aquestaèpoca aprendrà l'ofici de
mecànic i d'electricista, del qual viurà la resta
de sa vida. Entre el 15 i el
16 de setembre de 1872 participà en el Congrés de
Saint-Imier (Berna, Suïssa)
de l'AIT antiautoritària, on va fer una forma amistat amb
Mikhail Bakunin.
Orador de primera categoria, durant els anys següents
realitzà una gira
propagandística i d'agitació per diversos
països (Suïssa, Espanya, Egipte,
Romania, França, Bèlgica i Regne Unit). En 1874
fou detingut a Bolonya
(Emília-Romanya). El 19 d'octubre de 1875 entrà
en la maçoneria amb la
finalitat de difondre el pensament llibertari, però
sortí definitivament el 18
de març de 1876, indignat per la decisió de la
seva lògia d'organitzar una recepció
d'honor a Giovanni Nicotera, que acabava de ser elegit ministre de
l'Interior.
En 1876, en el Congrés de Florència de la
Federació Italiana de l'AIT
antiautoritària, amb Andrea Costa, Carlo Cafiero i Emilio
Covelli, proclama el
comunisme anarquista; aquesta declaració toparà
amb la posició oficial
col·lectivista bakuninista i oficial de l'AIT
antiautoritària. En 1877
participà en la temptativa insurreccional al Matese
(Campània), on proclamà el
comunisme llibertari en diverses localitats; malgrat el
fracàs i la seva
detenció, aconseguí la seva absolució
i la dels seus companys, aconseguint un
gran popularitat entre la classe obrera. En 1882 a Egipte
lluità contra el
colonialisme anglès. El març de 1885, per evitar
la persecució a Europa, fugí a
l'Argentina. En aquest país promourà
l'organització proletària, fundarà
sindicats (com ara la Societat de Resistència Cosmopolita
d'Obrers Forners en
1887) i participarà en el fort debat ideològic
amb el anarcoindividualistes. En
1886 intentà desastrosament trobar oro a la
Patagònia. Enquadrat en els grups
anarquistes italians de l'exili, com ara el Cercler Comunista
Anàrquic, formarà
part de la redacció del periòdic en llengua
italiana La Questione sociale.
En 1888 serà falsament acusat de falsificar moneda i
prendrà la decisió,
després d'una curta estada a Montevideo (Uruguai), de
retornar. En 1889 arribà
a Itàlia, on es dedicarà a fundar
periòdics i revistes llibertàries: L'Associazione
(1889), L'Agitazione (1897), L'Internazionale
(1901), La
Rivoluzione Sociale (1902), Volontà
(1913), Umanità Nova
(1920), Pensiero e Volontà (1924), etc.;
les tres últimes seran força
importants en el moviment llibertari internacional d'aleshores,
aconseguint
gran prestigi i popularitat. El gener de 1891, en el Congrés
de Capolago
(Ticino, Suïssa), fundà el Partit Socialista
Anàrquic Revolucionari (PSAR), que
agrupava llibertaris seguidors d'Amilcare Cipriani i anarquistes purs
(Pietro
Gori, Luigi Galleani, Andrea Costa, Filippo Turati, etc.).
Entre 1891 i 1892 va fer una gira propagandística per
Espanya amb son amic Pere
Esteve i participà en la revolta popular de Jerez
(Andalusia). Buscat per la
policia, retornà a Londres, on en 1896 assistí al
Congrés Socialista
Internacional. En 1897 entrà clandestinament a
Itàlia. En 1898, a resultes dels
motins del pa, va ser condemnat a set mesos de presó a
Ustica (Sicília) i a
arrest domiciliari a l'illa de Lampedusa (Sicília); d'on
aconseguí fugir cap al
Regne Unit, via Tunísia, i després passar als
Estats Units. En 1900 visqué a
l'Havana (Cuba) i després marxà a Nova York (Nova
York, EUA) i a Londres
(Anglaterra), on va fer feina de mecànic electricista durant
13 anys, sempre,
però, al dia de les lluites socials i dels debats sorgits en
el pensament
social. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 participà en el
Congrés
Internacional Anarquista d'Amsterdam (Països Baixos), on va
debatre sobre la
necessitat o no d'organitzar-se en el moviment anarquista i sobre les
relacions
entre l'anarquisme i el sindicalisme. Aquest mateix any
publicarà diversos
articles atacant el sindicalisme com a meta de l'anarquisme, segons la
seva
opinió els anarquistes havien de participar en els
sindicats, però com a un
instrument i no com a l'objectiu final, que per a ell sempre era
l'anarquia, i
per això calia crear organitzacions polítiques
anarquistes. En 1914 intervingué
en el Congrés del «Fascio Comunista
Anarchico» i en la campanya insurreccional
dirigida contra la monarquia de la Casa de Savoia i el
Vaticà. Aquest any també
prengué part en la «Setmana Roja»
d'Ancona (Marques, Itàlia), fets pels quals
es va veure obligat a exiliar-se. Quan esclatà la Gran
Guerra, es mostra
absolutament partidari d'oposar-se activament a la guerra a tots els
països, ja
que aquella lluita fratricida només fomentava els interessos
de les classes
explotadores; opinió que topava directament amb Piotr
Kropotkin, partidari de
l'alineació amb les«democràcies» (França i Regne
Unit). Aquesta separació
ideològica entre Malatesta i Kropotkin es
concretarà en l'oposició directa del
primer al «Manifest dels Setze», patrocinat pel
segon. En 1919 tornà a Itàlia i
ajudà a la creació de la Unió
Anarquista Italiana (UAI) i va fer contactes amb
els «Arditi del Popolo». Entre 1919 i 1920
participà, amb Gabriele D'Annunzio,
en l'episodi de la Regència Italiana del Carnaro. En 1920
formà part del
moviment d'ocupacions de fàbriques per part dels
treballadors que es donà a
Itàlia, fomentant el desenvolupament de l'anarcosindicalista
Unió Sindical
Italiana (USI). Amb l'arribada de Mussolini al poder, fou processat
pels seus
articles antifeixistes publicats en diverses publicacions, especialment
en Umanità
Nova. A la presó de San Vittore
realitzà, amb Armando Borghi i altres
companys, una vaga de fam i finalment seran alliberats el 30 de juliol
de 1921.
Confinat al seu domicili pel feixisme, completament aïllat i
malalt d'una
afecció pulmonar, Errico Malatesta va morir a causa d'una
greu crisi
respiratòria el 22 de juliol de 1932 a Roma
(Itàlia) al costat de sa companya
Elena Melli i sa filla Gemma.
***
- Thomas Cantwell:El 14 de desembre de 1864 neix a Londres (Anglaterra) el militant i propagandista anarquista Thomas Edouard Cantwell. Primer va fer de cisteller i després d'impressor. Es va adherir a la«Socialist League» (Lliga Socialista), esdevenint-ne un dels responsables del Comitè Directiu durant alguns anys. En 1885 va editar, amb David J. Nicoll i William Morris, i imprimir el periòdic anarquista The Commonweal. Víctima de la repressió va ser condemnat en 1891 per un delicte de premsa. El 29 de juny de 1893 va ser detingut, juntament amb Ernest Young, també membre de The Commonweal, per repartir uns pamflets convocant a un míting per al 2 de juliol a Hyde Park contra el malbaratament de les «sangoneres reials» i cridant a la revolució. El 31 de juliol de 1894 va ser jutjat a l'Old Bailey, Tribunal Criminal Central de Londres, acusat d'«incitació a l'assassinat dels membres de la Família Reial». En aquest judici va acudir William Morris com a testimoni de la defensa, però Cantwell va ser condemnat a sis mesos de presó amb treballs forçats. Després va participar amb el grup editor del periòdic anarquista Freedom, del qual va ser un temps el seu gerent. Thomas Edouard Cantwell va morir el 29 de desembre de 1906 a Londres (Anglaterra). Una part del seu arxiu de lesèpoques de la «Socialist League» i de Freedom es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Alfredo Gori: El
14 de desembre de 1872 neix a Florència (Toscana,
Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Alfredo Gori. Ferroviari de professió,
aprofità la seva
feina per fer propaganda llibertària. En 1913,
després d'un temps per Santo
Stefano Magra, va ser assenyalat com a vaguista, organitzador de
manifestacions
i distribuïdor de manifests en la línia
ferroviària entre Parma i La Spezia. El
20 de març de 1919 representà els ferroviaris en
una conferència sindical a
Roma. En 1922 va ser acomiadat dels ferrocarrils i s'establí
a Viareggio on
treballà com a obrer envernissador i milità en el
grup anarquista de la
localitat. Alfredo Gori va morir el 4 de desembre de 1926 a Viareggio
(Toscana,
Itàlia)
***
- Francesco Barbieri: El 14 de desembre de 1895 neix a San Costantino di Briatico (Calàbria, Itàlia) el militant anarquista i combatent antifeixista Francesco Barbieri, també conegut com Ciccio. Nascut en una família folgada --sos pares van ser Giovanni Barbieri i Arena Domenica--, va aconseguir diplomar-se com a pèrit agrari a l'Escola d'Agricultura en 1914. Va començar a militar en el moviment anarquista ben aviat i va emigrar cap a l'Argentina. Sensible a la propaganda patriòtica de l'ambaixada italiana a l'Argentina, es va allistar com a voluntari en les tropes d'assalt durant la Gran Guerra. Dues vegades ferit, va ser condecorat. A principis de 1919 va tornar a Calàbria i va quedar força decebut en comprovar que el govern no lliurava terres als excombatents. Després de fer seves les idees anarquistes, va participar en una cooperativa agrícola com a comptable. Quan van sorgir les discrepàncies, va marxar a una cooperativa de consum, però l'adhesió al partit feixista era obligatòria, per la qual cosa va negar-se a ingressar i aprofitant una disposició legal en favor dels excombatents, va retornar a l'Argentina l'abril de 1922 per a treballar a la Patagònia. La repressió i els 1.500 vaguistes de l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) afusellats per l'exèrcit a la Patagònia entre 1921 i 1922 van fer que restés a Buenos Aires, on va freqüentar els grups italians socialistes i anarquistes que li van trobar una feina com a portuari i aprenent en una impremta. En 1924 va participar en el boicot del creuer propagandístic que el paquebot «Itàlia» feia a favor del feixisme mussolinià, que va portar la detenció de nombrosos militants italians que com ell eren membres del «Comitato Antifascista Italiano». Va poder fugir i va contactar amb anarquistes calabresos, com Severino Di Giovanni, els germans Alejandro i Paulino Scarfó, així com Silvio Astolfi, Umberto Lanciotti i Miguel Arcàngel Roscigna; tots plegats, van formar un grup per combatre el feixisme i també per fer costat la campanya contra la condemna de Sacco i de Vanzetti. Les accions consistien a cometre atemptats amb dinamita contra objectius nord-americans; en van fer més de vint. Barbieri, aprofitant els coneixements adquirits durant la guerra, era el responsable de la fabricació de bombes. En 1926, quan Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso van arribar a l'Argentina, el grup va col·laborar activament en diverses expropiacions en empreses angloargentines. El 3 de maig de 1928 Di Giovanni va col·locar una maleta amb una bomba en el consolat d'Itàlia, l'explosió de la qual va provocar nou morts i 24 ferits. La repressió policíaca contra el moviment anarquista italià va obligar Barbieri a refugiar-se primer a Montevideo, després a Rio de Janeiro i finalment a Belo Horizonte, on la policia brasilera el va expulsar a Itàlia. Una violenta polèmica va esclatar en els cercles llibertaris argentins: La Protesta, òrgan de la FORA, que pretenia ser un sindicat anarquista amb moltes crítiques a l'anarcosindicalisme espanyol considerat com a reformista, sota la ploma d'Abad de Santillán i de López Arango, va denunciar pràcticament el grup de Di Giovanni, acusant-lo de fer el joc a la policia; La Antorcha, periòdic anarquista crític amb la FORA i víctima dels seus sicaris armats en 1926, tendia a justificar els atemptats. La polèmica va aturar quan López Arango va ser assassinat a ca seva per Di Giovanni, que va exigir un jurat d'honor anarquista per resoldre el problema entre Santillán i ell; evidentment va ser«indultat». Barbieri, que no tenia cap càrrec en contra seu a Itàlia, va romandre un temps a Calàbria, però va ser detingut per activitats antifeixistes i condemnat a un any i sis mesos de presó. El febrer de 1930 va aconseguir evadir-se del penal i va poder arribar clandestinament a Marsella, on va fer contacte amb els refugiats antifeixistes italians. El març de 1931 va ser condemnat en rebel·lia a un any i sis mesos de presó per emigració clandestina i com a «subversiu perillós». A mitjans de 1931, instal·lat a Lió, va participar activament en el grup anarquista «Sacco et Vanzetti». El 27 de febrer de 1932 va ser condemnat a Toló a vuit mesos de presó per ús de documentació falsa. Purgada la pena, va marxar a Ginebra. La policia italiana li va atribuir una sèrie d'atemptats antifeixistes a la Costa Blava i a Lió. En 1932 va conèixer Camillo Berneri que el considerava «un company valent, indispensable pera la lluita armada». En una nota de juny de 1935 a consols italians a Europa (França, Suïssa, Bèlgica, Espanya, Holanda i Alemanya), el director de la policia política feixista jutjava Barbieri com una mena de «consultor militar» dels anarquistes i que en els seus viatges els assessorava en la fabricació d'explosius; a més, el dossier polític de Barbieri estava compost d'unes 413 cartes redactades durant desenes d'anys per zelosos servidors del règim feixista, que reproduïen notícies transmeses per la policia sobre les principals activitats llibertàries de l'anarquista calabrès. L'octubre de 1935 va ser expulsat de Suïssa i va passar un temps a casa de Berneri a París. Va participar indirectament en la«Conferència de discussió» que els anarquistes italians Berneri, Giglioli i altres havien preparat per elaborar un programa insurreccional. Berneri va aconsellar Barbieri que es refugiés a Espanya on podria contactar amb el grup italià i amb amistats del període argentí. Va marxar a Palma (Mallorca) per muntar una empresa d'importació i exportació de fruites i verdures. Durant un dels seus nombrosos viatges a Barcelona, va ser denunciat per la policia italiana el febrer de 1936, detingut i empresonat. El Ministeri d'Afers Exteriors italià va demanar l'extradició o la seva expulsió a Portugal, on era més fàcil la repatriació; però, després de dos mesos de presó, va ser alliberat gràcies a un decret d'amnistia. Va retornar clandestinament a Suïssa i el 25 de juliol de 1936 va arribar amb un grup d'anarquistes suïssos a una Barcelona en plena revolució llibertària. En aquesta ciutat va trobar Berneri i italians exiliats a França que també havien passat la frontera. Va formar part de la Secció Italiana de la Columna Ascaso, de la qual Berneri era membre del Consell de Defensa i Barbieri es va convertir en el seu ajudant de camp. Després de la batalla de Monte Pelado d'agost de 1936, al front d'Osca (Aragó), va seguir Berneri a Barcelona, on aquest va començar a publicar Guerra di Classe. Mentre, Barbieri va organitzar una xarxa d'atenció als milicians italians; recaptant fons, armes, medicaments, ambulàncies, etc., i mantenint relacions amb altres dirigents espanyols servint d'agent de contacte. Quan es va estructurar l'organització dels anarquistes italians («Comitato Anarchico di Defessa»), encapçalada per Virgilio Gozzoli, Barbieri no va tenir cap funció precisa; però segons un informe la policia feixista italiana seria el cap d'un grup de militants anarquistes (Umberto Marzocchi, Rabitti, Ercolani, Schiaffonatti, etc.) que havien format «una policia secreta encarregada de comprar armes per liquidar estalinistes». El pis on vivien Barbieri, Berneri, Mastrodicasa, Fantozzi, Tosca Tantini i Fosca Corsinovi --a la plaça de l'Àngel núm. 2, 2n, 2a--, va ser moltes vegades violat per comunistes i ugetistes durant les jornades de Maig de 1937 a Barcelona. Durant els Fets de Maig Barbieri es trobava a Barcelona convalescent d'una ferida de guerrra. Sobre les sis de la tarda del 5 de maig de 1937 una patrulla amb braçals de la UGT d'uns 15 homes armats, dirigida per un Mosso d'Esquadra vestit de paisà, que es va identificar amb la placa 1.109 --la companya de Barbieri ho va anotar--, va irrompre al pis dels companys i després d'un violent altercat, Barbieri i Berneri van ser portats cap a la plaça de Catalunya. Les dones van quedar soles. Aquella mateixa nit es va trobar el cos de Barbieri a les Rambles de Barcelona per la Creu Roja amb diverses ferides de bala a l'esquena i portat al dipòsit de l'Hospital Clínic, amb va ser identificat l'endemà pels companys Canzi, F. Corsinovi, V. Mazzone i Umberto Marzocchi. Camillo Berneri va córrer la mateixa sort.
Francesco Barbieri (1895-1937)
Defuncions
- Izak Samson: El 14 de desembre de 1928 mor a Anvers (Flandes, Bèlgica) el propagandista anarquista i antimilitarista, socialista abans i socialdemòcrata després, Izak Samson. Havia nascut el 20 de maig de 1872 a Amsterdam (Països Baixos) en una família jueva; son pare, Israël Samson, era carnisser, i sa mare es deia Rebekka Koek. Durant algun temps va fer servir el nom de son pare (Israël) com a segon nom. S'afilià a la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), de la qual va ser nomenat secretari de la secció d'Amsterdam i distribuí el seu òrgan d'expressió Recht voor Allen (Drets per a tothom). Tallador de diamants de professió, en 1894 participà activament en la vaga del sector i estava afiliat a l'Algemeene Nederlandsche Diamantbewerkersbond (ANDB, Unió General de Treballadors del Diamant d'Holanda), que després d'infinitat de conflictes el va suspendre de militància en 1899 arran d'una forta discussió en una assemblea. El 12 de juny de 1895 es casà amb Judith Silas, amb qui tingué un fill. El maig de 1897 va ser condemnat a tres mesos de presó per«traïció a la pàtria». En 1898 va abandonà la revolucionària Socialistenbond (Lliga Socialista), a la qual s'havia associat, i començà a militar en el moviment anarquista. Entre l'1 de desembre de 1900 i el 22 de novembre de 1902 edità la revista anarcocomunista De Zweep (El Fuet), que aparegué irregularment amb el suport de diversos coeditors, com ara Johan Jacob Lodewijk, Henriëtte Hoogeveen i J.L. Bruijn. Entre 1903 i 1904 col·laborà habitualment en De Vrije Socialist (El Socialista Lliure). El juny de 1904 participà en el Congrés Antimilitarista de l'Amsterdam i s'incorporà a la Secció de l'Haia de la Internationale Anti-militaristische Vereeniging (IAMV, Associació Internacional Antimilitarista). Reivindicà una organització permanent que aglutinés tots els anarquistes i, el 23 d'abril de 1905, participà activament en la creació de la Federatie van Vrijheidlievende Communisten (FVC, Federació dels Comunistes Llibertaris), que en 1907 es transformà en la Landelijke Federatie van Vrijheidlievende Communisten (LFVC, Federació Nacional dels Comunistes Llibertaris), que es va dissoldre dos anys després. En 1905 edità, amb P.M. Wink i Christiaan Cornelissen, l'òrgan de l'FVC De Vrije Communist (El Comunista Lliure). El setembre de 1906 substituí J. C. Stek en el càrrec de president de l'FVC. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 participà en el Congrés Anarquista d'Amsterdam, on es mostrà partidari de la participació dels sindicats en el moviment anarquista. Durant molt de temps va ser membre de la Vereeniging Gemeenschappelijk Grondbezit (GGB, Societat per una Propietat Comuna de la Terra). A principis de 1909 s'incorporà a la nova Socialistenbond, creada l'any anterior, i entaulà relacions amb el seu dirigent G.L. van der Zwaag. L'1 de febrer de 1909 es divorcià de Judit i el 24 de febrer del mateix any es casà amb Adriana Magdalena Sprenger. Després de la desaparició de la Socialistenbond mantingué contactes amb el Sociaal Democratische Arbeiders Partij (SDAP, Partit Socialdemòcrata dels Treballadors), a instàncies de Johannes Cornelis Hendrik Philippus Methöfer, exanarquista i exmilitant de la Socialistenbond, que s'havia afiliat en 1912. Quan esclatà la Gran Guerra marxà al front i va fer de corresponsal per a diversos de periòdics, com ara Het Volk, Algemeen Handelsblad i Het Nieuws van den Dag. A partir de novembre de 1914 marxà a Bèlgica i més tard, fins a finals de febrer de 1917, al front francès. En 1917 aparegué a Amsterdam una antologia dels seus articles sota el títol Brieven, indrukken en beschouwingen door een neutraal journalist aan het Westfront der Geallieerden gedurende de jaren 1914, 1915, 1916, 1917 (Cartes, impressions i observacions d'un periodista neutral en el front occidental dels aliats durant els anys 1914, 1915, 1916, 1917). El 2 de novembre de 1917 es divorcià de sa segona esposa. Després de la guerra, entre 1918 i 1920, va fer de representant d'una fàbrica de cervesa sense alcohol. Més tard es reuní amb son fill D. I. Samson a Anvers, on el 5 d'abril de 1924 es casà amb Maria Henrica Isabella Simkens i on treballà com a llibreter professional. No obstant viure a Bèlgica, continuà militant en l'SDAP i participà en els seus mítings com a orador. A més de les obres citades és autor de Vrijheid of gezag (1897?), Geweld en recht (1897), Aan de onderdanen van koning Alkohol en z'n bestrijders (1900?) i Het nut van arbeidsbeurzen (sd). Izak Samson va morir el 14 de desembre de 1928 a Anvers (Flandes, Bèlgica).
***
- Axel Österberg:
El
14 de desembre de 1968 mor a Estocolm (Suècia) el
periodista, escriptor, poeta
i traductor anarquista i anarcosindicalista Axel Fritiof GustafÖsterberg, que
va fer servir el pseudònim de Kluck.
Havia nascut el 3 de gener de 1911 a Vagnhärad (Trosa, Comtat
de Södermanland,
Suècia). Sos pares es deien Gustav EmanuelÖsterberg, mestre d'escola, i Hildur
Paulina Magnusson. Durant la dècada dels trenta fou un dels
impulsors del Syndikalistiska
Ungdomsförbundet (SUF, Federació de la Joventut
Anarcosindicalista) de Suècia i
en aquests anys publicà diversos fullets per a la seva
editorial «Storms
Förlag». El 19 de juliol de 1936, quan el cop
feixista militar, es trobava
casualment a Barcelona (Catalunya), on era responsable de les emissions
radiofòniques de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) per a Escandinàvia.
L'octubre de 1936 deixà Catalunya
i va ser substituït en la seva tasca radiofònica
per Rudolf Berner. El novembre
d'aquest mateix any de 1936 l'editorial Federativs li va publicar el
reportatgeBakom Barcelonas barrikader. Bilder
från
spanska inbördeskriget (Darrere de les barricades de
Barcelona. Imatges de
la Guerra Civil espanyola), primer testimoni suec de la
revolució
anarcosindicalista a Catalunya i del qual es va fer una segona
edició tres
mesos després. A Suècia realitzà 55
conferències, amb un total de 4.500 oients,
per a recaptar fons per al moviment anarcosindicalista espanyol i
denunciar la
desídia de les democràcies europees davant
l'agressió feixista. També publicà
articles sobre la revolució espanyola en el
periòdic Storm,òrgan de la SUF. En 1938 traduí al suec el llibre
d'Augustin
Souchy Entre los campesinos de
Aragón. El
comunismo libertario en las comarcas liberadas (1937) sota el
títol Bland spanska
bönder. Kollektiviseringen i
Aragonien. Amb
la seva companya
Magrit Lövgren-Manus, també militant de la SUF,
tingué un fill al qual
anomenaren Faj (onomatopeia de FAI), en honor a
l'organització anarquista. Entre
els anys quaranta i seixanta treballà com a periodista i
traductor (Sverre Holm,
D. H. Lawrence, Jean Muray, Jules Verne, François Villon,
etc.). En aquests
anys col·laborà amb textos, poemes i
cançons en Arbetaren,òrgan d'expressió de la Sveriges Arbetares
Centralorganisation (SAC, Organització Central de
Treballadors Suecs), i en Aftontidningen,
periòdic socialdemòcrata
de la Landsorganisationen (LO, Confederació de Sindicats
Suecs). En 1946 es
casà amb l'escriptora i compositora Brita Ulrika
Björkman (UllaÖsterberg-Elfström). És autor deRöd fanfar. Dikter (1934), Café
Folkhemmet. Klasskamp eller partikamp (1935), Trumma.
Dikter (1936), Spanien,
arbetarklassen, militarismen (1938, amb altres), Domaredans. Dikter (1941), Visor
tryckta i fjol (1942), Små,
små ord
av kärlek sagda varje dag... (1943), Syndare
i Klara (1946), Sångboken
illustrerad. Sångsamling för skolan. Med
stamsångerna (1951, amb Frans
Erlandson i Felix Körling), Det varår 1945.
Dagsvers (1970, selecció pòstuma de
versos realitzada per Stig Carlson i
Ulla Österberg) i Rosor och riddare.
Provensalska trubadurer (1971, pòstum, amb UllaÖsterberg). En 2014 la«Biblioteca Humanitat Nova» de Mallorca
publicà una traducció al castellà de
la
seva obra més coneguda sota el títol Tras
las barricadas de Barcelona.
***
- Ponciano Alonso Alonso: El 14 de desembre de 1973 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'escriptor, pedagog i propagandista anarquista i anarcosindicalista Ponciano Alonso Alonso --també citat com Ponciano Alonso Sanmartín--, més conegut com Mingo. Desconeixem la data i el lloc del seu naixement. Treballà com a cobrador de tramvies i milità en la Secció de Tramvies del Sindicat Únic del Ram del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). En 1918 participà en la Campanya Nacional de Propaganda per informar sobre els acords del I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat el juny d'aquell any a Barcelona (Congrés de Sants) i recorregué Cartagena i Múrcia amb Francisco Tortosa, Cano, Caballero i Quesada. El 15 de febrer de 1932, durant la vaga general organitzada per la CNT, va ser detingut amb altres companys del Sindicat del Transport (Ferran Ciscar Tomé i Antoni Juan Bauzà) acusat de «coaccions als tramviaris» i engarjolat. El març de 1932, des de la presó, subscriví un manifest contraÁngel Pestaña i la seva estratègia. En aquesta època col·laborà en Tierra y Libertad i Solidaridad Obrera. Entre 1932 i 1933 fou secretari del Sindicat del Transport confederal. El 20 d'octubre de 1936 va ser elegit conseller, amb altres vuit companys de la CNT --Manuel Muñoz Díaz, Vicente Pérez (Combina), Jaume Aragó García, Jaume R. Magrinyà, Joan Puig Elías, Magín Cabruja Martra, Alejandro G. Gilabert i Vicente Barrientos Cirach--, del Consell Municipal de Barcelona. El 24 d'octubre de 1936 dissertà sobre el procés col·lectivitzador, el 4 de novembre sobre la guerra i la revolució i el 13 de novembre sobre avantguarda i reraguarda en tres programes radiofònics d'«ECN 1 Ràdio CNT-FAI» de Barcelona. Entre 1937 i 1938 ocupà la Secretaria de la Federació Regional del Transport de Catalunya de la CNT. El novembre de 1937 va ser comissionat, amb Vicente Pérez (Combina), per als Serveis Públics i Circulació del Comitè Municipal Permanent de Barcelona. Col·laborà en La Noche, periòdic dirigit per Jaume Balius Mir, i en El Amigo del Pueblo. El juliol de 1937 assistí com a delegat del grup anarquista «Los Anónimos» al Ple Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on s'arrenglerà amb els més radicals. L'abril de 1938 va ser elegit conseller delegat del districte novè de Barcelona del Comitè Municipal Permanent de Barcelona en substitució de Joan Puig Elías, que havia estat nomenat subsecretari del Ministeri d'Instrucció Pública. El 15 de maig de 1938, a l'Ateneu Barcelonès, impartí la conferència El transporte y la guerra, organitzada per l'Ateneu Professional de Periodistes i que posteriorment va ser publicada amb pròleg d'I. de la Fuente. El 22 de juny de 1938 assistí, amb altres autoritats municipals, a l'homenatge a la memòria de Francesc Pi i Margall que se celebrà a Barcelona. El 18 de novembre d'aquell any visità, amb altres consellers municipals confederals, l'«Exposició a la memòria de Durruti» muntada al Casal de la Cultura barceloní. Amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Més tard s'establí a Bordeus on, amb Vicent Llansola Renau, Pablo Benaiges i Francisco Pérez, desenvolupà una important tasca en la CNT d'aquesta ciutat, ocupant càrrecs de responsabilitat, com ara conserge de la seu i secretari de fet de la Federació Local. El setembre de 1943 va ser nomenat tresorer del primer Subcomitè Nacional de la CNT establert a Bordeus. Assistí com a delegat als congressos confederals de Tolosa de Llenguadoc (1948) i Llemotges (1961). Durant els anys quaranta milità en el reconstituït grup anarquista «Los Anónimos» (González, Bayón, etc.). En 1965, amb Ramos, fou delegat per Bordeus al Congrés de Montpeller. Durant els anys posteriors fou secretari de la Unió Departamental de la CNT amb seu a Bordeus. Gran propagandista, especialment amb conferències --Bordeus (1970), Portet (1972), etc.--, també destacà com a pedagog, mantenint una escola a Bordeus durant 15 anys. Col·laborà en diferents periòdics llibertaris d'Espanya, França i Mèxic, com ara Boletín Interno CIR, CNT,Le Combat Syndicaliste, Espoir,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Fou un dels col·laboradors més destacats del projecte d'història de la CNT. Deixà nombroses obres de teatre inèdites (La duda, Más allá de las fronteres,Santa mujer, etc.), però algunes les estrenà a Barcelona i França. És autor de novel·letes publicades en edicions populars («La Novela Ideal»), com ara Avelina(1930), Yo soy su hijo (1932), Ramillete de flores (1934), Rosalía (1936), Una vida de mujer (1937); i algunes de les seves conferències es van publicar, com La sociedad y el anarquismo.
***
- Juan Escoriza
Martínez: El 14 de desembre de 1980 mor a Ais
de
Provença (Provença, Occitània)
l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Juan Escoriza
Martínez. Havia nascut el 27 d'octubre de 1917 a Olula de
Castro
(Almeria,
Andalusia, Espanya). Amb sa família emigrà a
Puigcerdà (Cerdanya, Catalunya),
on treballà de paleta i s'afilià a la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) i
a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran
del cop
feixista, participà en
la defensa revolucionària del 19 de juliol de 1936 i
després s'enrolà com a
milicià en la «Columna Durruti». En 1939
creuà els Pirineus i des del 9 de
febrer de 1939 figurava en la llista dels militants anarquistes buscats
de la
Direcció de Seguretat Nacional francesa. Fou internat als
camps
de concentració
de Sant Cebrià i d'Argelers i després
passà a fer
feina en una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) al pantà de Sent Cirgues la
Loira
(Llemosí,
Occitània). En 1943 va ser detingut pels alemanys,
traslladat a
Briva la
Galharda i deportat cap a Alemanya. Aconseguí saltar del
tren en
marxa i
s'integrà en el maquis que actuava a l'embasament de l'Aigle
(Alvèrnia,
Occitània). Amb José Berruezo Silvente,
José
Germán González i Manuel Morey
Blanch creà un dels nuclis més importants de la
CNT en
l'exili. Participà, sota
el comandament de Juan Montoliu del Campo, en una unitat de guerrillers
enterament formada per llibertaris espanyols que actuava a la zona.
Integrat en
el «Batalló Didier» del pantà
de l'Aigle de
les Forces Franceses de l'Interior
(FFI), depenent de l'Organisation de Résistance de
l'Armée (ORA, Organització
de Resistència de l'Exèrcit),
participà en
nombroses operacions, especialment
en el camuflatge de vehicles i d'armes a la zona de Clarmont
d'Alvèrnia, en la
recuperació de nombrosos paracaigudistes i en diverses
missions
clandestines.
Participà en els combats de l'Alliberament i el 10 de
desembre
de 1944 fou
desmobilitzat. Durant la postguerra treballà en la
construcció de pantans i en
la penetració de túnels a Marinhana
(Provença,
Occitània) i en 1969 es retirà
minat per la silicosi.
Juan Escoriza Martínez (1917-1969)
***
- Gentile Merli: El 14 de desembre de 1986 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el sastre anarquista Rocco Gentile Merli. Havia nascut el 15 d'agost de 1900 a Magliaso (Ticino, Suïssa). De ben jovenet emigrà a Belfort (Franc Comtat, França), on estava subscrits a diverses publicacions anarquistes, com ara Vogliamo (1930-1931) i Le Réveil de Luigi Bertoni. En la dècada dels trenta treballà a Neuhausen am Rheinfall (Schaffhausen, Suïssa) i finalment s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on prengué part en el grup editor de Le Réveil. Participà activament, sovint amb Georges Sillani (Grand Gaspard), en totes les manifestacions alternatives sorgides arran dels fets de «Maig del 1968» i sovint fou el director responsable de nombroses publicacions locals, la majoria efímeres, que sorgiren en aquells anys a Ginebra, com ara Le Réveil Anarchiste (1968-1969), editat per la Federació Socialista Llibertària (FSL); Ofensive (1970) o La Solidarité Ouvrière. Mensuel anarchosyndicaliste (1976). En 1972 assistí a la trobada que es realitzà a Saint-Imier (Berna, Suïssa) per celebrar el centenari de la Internacional antiautoritària. Fou un dels organitzadors del Col·loqui Internacional sobre Mikhail Bakunin, que se celebrà entre el 3 i el 4 de juliol de 1976 a Zuric (Zuric, Suïssa), i del Càmping Llibertari que se celebrà entre el 6 i el 15 de juliol d'aquell any al Jura. En 1984, després d'haver fet la volta al món amb 83 anys, assistí a la Reunió Internacional Anarquista de Venècia (Vèneto, Itàlia).
Actualització: 14-12-14