Anarcoefemèrides
del 13 de desembre
Naixements
- Jean Hautstont:
El 13 de desembre de 1867 neix a Brussel·les
(Bèlgica) el music anarquista Jean
Hautstont. Durant els anys 1890, amb sa companya L. Hubertine,
albergà
nombrosos companys anarquistes estrangers, com ara el
francès Pichancourt, el
qual va ser expulsat en 1891. En 1892 col·laborà
amb el periòdic brussel·lès La Misère. Organe anarchiste bimensuel
i, segons informes policíacs, «es privava de
menjar per donar els diners» al
seu impressor, Albin Villeval, i ajudar la publicació. En
aquesta època, ben
igual que son germà gran Charles Hautstont, destacat luthier
anarquista,
estigué en relacions amb l'intel·lectual
anarquista Élisée Reclus quan aquest
fou professor de la Universitat Lliure de Brussel·les.
També, amb son germà
Charles, entre 1892 i 1893, col·laborà en el
periòdic brussel·lès La
Lutte pour l'Art, editat per un grup
de joves artistes anarquistes. En 1894 era membre de la
Federació del Jura de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i entre
1895 i 1904 edità
amb son germà Charles a Brussel·les la«Bibliothèque des Temps Nouveaux», que
publicà un nombre considerable de fullets de diversos autors
(Piotr Kropotkin,Élisée Reclus, Errico Malatesta, etc.). Fins al
maig de 1895 treballà com a
contrabaixista al Théâtre de la Monnaie i
després va fer diverses gires
artístiques, com ara al Caire (1895) i a la Xina (1896). El
30 d'abril de 1898
el seu domicili fou escorcollat per la policia. En 1903 un informe
policíac
cita que residia a París. El gener de 1905
estrenà el drama líric en un acte Lidia,
amb lletra d'Alexandra David-Néel
(Alexandra Myrial), que
publicà l'any
següent; i després compongué el drama
líric Résurrection,
basat en l'obra de Lev Tolstoi. En 1907 l'Escola Municipal Estienne de
París li
publicà el llibret Notation
musicale
autonome, basée sur la classification des sons
d'après le nombre de leurs
vibrations et l'état actuel du développement
physiologique de l'organe de
l'ouïe, supprimant toutes les difficultés de la
notation diatonique et
répondant aux besoins de plus en plus complexes de l'art
contemporain;
aquest nou sistema de notació musical, alternatiu al sistema
de notació
diatònica a l'ús, basat sobre la
classificació dels sons d'acord amb la seva
vibració i en conjunció amb el desenvolupament
fisiològic de l'oïda humana i
pel qual s'interessà Claude Debussy, tingué un
notable èxit i el llibre fou
traduït l'any següent al xinès. En 1909
havia obtingut el passaport amb la
finalitat de fer una gira artística per Rússia.
En 1913 publicà Solfège
i en 1920 compongué l'himne
nacional de la naixent República de Xina. En 1936 era membre
de la Societat
d'Autors, Compositors i Editors de Música (SACEM).
***
- Manuel Ribeiro: El
13 de desembre de 1878 neix a Albernoa (Beja, Alentejo, Portugal) el
poeta,
escriptor, periodista, traductor i propagandista anarquista i
anarcosindicalista, i més tard comunista i, finalment,
catòlic conservador,
Manuel António Ribeiro. Després d'educar-se a
l'Escola Secundaria de Diogo de
Gouveia i a l'Institut de Beja, es traslladà a Lisboa per
estudiar medicina,
carrera que no acabà. En 1908 començà
a militar en el moviment anarquista i la
primera col·laboració en la premsa
llibertària és de l'any següent. Entre
1912
i 1914 col·laborà en el periòdic
anarcosindicalista O Sindicalista
i, més tard, fou un dels fundadors del periòdic
del
mateix corrent llibertari A Batalha,
amb qui col·laborà fins el març de
1921. Entusiasta de la Revolució d'Octubre,
el maig de 1919 fundà la Federació Maximalista
Portuguesa (FMP), organització
bolxevic de la qual formà part de la seva
Comissió Executiva, ocupant el càrrec
de secretari general, a més de dirigir el seuòrgan d'expressió, Bandeira
Vermelha, fundat el 5 d'octubre
d'aquell any i un dels principals embrions del comunisme
portuguès. Empleat dels
Caminhos de Ferro Portugueses (CFP, Ferrocarrils de Portugal) i
partidari del
sindicalisme revolucionari, l'octubre de 1920 va ser detingut, tancat
durant un
mes a la presó de Limoeiro i acomiadat de la feina per
solidaritzar-se amb una
vaga de ferroviaris. Fou un dels fundadors i principals impulsors del
Partit
Comunista Portuguès (PCP), s'integrà en la seva
primer direcció i fou director
i principal redactor d'O Comunista,
el primer òrgan del PCP. Durant el seu empresonament es va
veure influenciat
pel misticisme i es va interessar per l'estudi de l'art sacre, acabant
convertint-se
en 1926, en privat, al catolicisme. En aquesta època
dirigí la revista catòlicaRenascença i
fundà, amb el pare
Joaquin Alves Correia, Era Nova. En
els any trenta cooperà amb el PCP en iniciatives
unitàries antifeixistes.
Intentà establir una síntesi
intel·lectual entre el comunisme i el catolicisme,
el «catocomunisme». Traduí obres al
portuguès de Gorki, Tolstoi, Kropotkin i Paul
Eltzbacher. Fou un els autors més llegits dels anys vint del
segle passat a
Portugal i entre les seves obres, considerades neorealistes, podem
destacar la
seva «Trilogia social» [A
catedral
(1920), O deserto (1922) i Ressurreição
(1923)], Na linha de fogo.
Crónicas subversivas
(1920), «Trilogia nacional» [A
colina
sagrada (1925), Planície
heróica
(1927) i Os vínculos eternos
(1929)],A verdadee dos anjos (1926), Batalha nas sombras (1928),
Novos horizontes. Democracia cristã
(1930), Sarça ardente
(1942), Rosa mística e outros
poemas (2013,
pòstum), etc. A partir de 1932 treballà a la
Biblioteca Nacional de Portugal i
de conservador a l'Arxiu Nacional de Torre do Tombo. Manuel Ribeiro va
morir el
27 de novembre de 1941 a Lisboa (Portugal). El seu arxiu i biblioteca
es trobem
dipositats a la Biblioteca Municipal de Beja. Entre el 13 de setembre i
el 18
d'octubre de 2013 es pogué veure a la Biblioteca General de
la Universitat
d'Évora l'exposició «Manuel Ribeiro, o
trabalho e a cruz» (Manuel Ribeiro, el
treball i la creu).
***
- Jules Le Gall: El 13 de desembre de 1881 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista, antimilitarista i maçó Jules Le Gall. Obrer metal·lúrgic i soldador a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra), treballà al mateix taller que el militant llibertari Victor Pengam. En 1903 ambdós fundaren el grup local de la Joventut Sindicalista (JS), un dels primers creats a l'Estat francès, i que ben aviat comptà amb una seixantena de militants a l'Arsenal. Després de les grans vagues de maig i juny de 1904, el 4 de juliol d'aquell any es creà la Borsa del Treball de Brest (oficina d'ocupació, biblioteca, caixa de resistència, cursos professionals, campanyes d'educació, etc.) i ell va ser nomenat secretari, amb Pengam de tresorer i controlador de comptes. El setembre de 1904 fou delegat al VIII Congrés de la Confederació General del Treball (CGT) celebrat a Bourges. El 3 d'octubre de 1905 va ser demandat, amb Pengam, per «incitació a la desobediència a militars», però el gener de 1906 va ser absolt. El 4 de maig de 1906, arran d'un escorcoll a la Borsa de Treball, va ser detingut amb altres 17 companys sindicalistes. El Primer de Maig de 1907 pronuncià un ardent i subversiu discurs i arran d'aquest fet el 28 d'agost va ser detingut per «incitació a l'assassinat i al pillatge» i tancat com a pres comú a la presó de Bouguem de Brest. Seixanta dies després va ser jutjat per l'Audiència de Quimper i el 28 d'octubre condemnat a tres mesos de presó. En sortir-ne, l'1 de desembre de 1907 va ser rebut a l'estació de Brest per una manifestació de companys. Acomiadat de l'Arsenal, esdevingué gerent d'una llibreria cooperativa fundada amb els guanys d'una tómbola organitzada per un comitè de suport presidit per Pengam. En 1908 creà el grup llibertari «La Guerre Sociale» i col·laborà en el periòdic Prolétaire Breton, on defensà les tesis de la vaga general. En 1909 va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1910 participà en la creació del Cercle Neomaltusià, que es reunia la carrer Fautras i on setmanalment Pengam organitzava xerrades diverses (higienisme, contracepció, alimentació racional, etc.). En 1911 creà un nou grup llibertari, «Les Temps Nouveaux», on Pengam exercí de tresorer, i que acabà adherint-se a la Federació Comunista Anarquista (FCA). En aquesta època col·laborà en el periòdic parisencLes Temps Nouveaux i en el diari de la CGT La Bataille Syndicaliste. El desembre de 1912 el citat grup s'adherí al Comitè d'Entesa dels Grups d'Avantguarda que portava a Brest la propaganda pacifista. Després de la Gran Guerra regentà una petita quincalleria i la policia el qualificà com a «educador de la joventut sindicalista, anarquista, orador, violent». A començaments del gener de 1921 s'inicià en la francmaçoneria entrant a formar part de la lògia«Amics de Sully» del Gran Orient de França. També fou president del Comitè de Defensa Social (CDS) i cap al febrer d'aquell any reconstituí un grup llibertari (René Martin, René Lochu, Gourmelin, Jean Tréguer, etc.) que es reunia a la Casa del Poble --antiga Borsa del Treball del carrer Guyot. També animà un grup teatral per al qual va escriure algunes obres, com ara Manant, voici le soleil. El gener de 1925 participà en la creació a Brest del Comitè de Vigilància contra el Feixisme i el Clericalisme, organització creada per respondre les mobilitzacions catòliques i que excloïa els comunistes. A començaments de juliol de 1925 va ser detingut arran dels nombrosos escorcolls portats a terme a la Casa del Poble i a diferents domicilis de militants anarquistes i comunistes de Brest. Entre 1925 i 1935 col·laborà en Le Libertaire,òrgan de la Unió Anarquista (UA). En 1927 conegué Nestor Makhno i col·laborà en el periòdic Le Flambeau (1927-1934) de Brest. Com a membre del Comitè Sacco-Vanzetti, el 8 d'agost de 1927 presidí el míting que es realitzà a Brest en el seu suport. El 6 de gener de 1932 va ser un dels organitzadors de la contramanifestació d'un míting d'extrema dreta. Entre el 30 i el 31 de maig de 1936 presidí, com a «venerable» de la lògia «Amis de Sully», el Congrés de Lògies de l'Oest. Durant la guerra d'Espanya participà en accions de solidaritat i de suport a la revolució que s'estava produint. L'agost de 1940, durant la posada en marxa de les lleis de repressió de les societats secretes, va ser detingut per la policia i interrogat sobre les seves activitats maçòniques --els arxius de la lògia«Amis de Sully» havien estat destruïts el 15 de juny. El desembre d'aquell any va ser interrogat per la policia alemanya i el juliol de 1941 detingut al seu domicili del barri de Recouvrance de Brest i tancat a la presó marítima de Pontaniou, a prop de Nantes. L'abril de 1943 va ser traslladat al camp de transit i d'internament nazi de Royallieu a Compiègne (Picardia), on el 19 de gener de 1944 va ser deportat amb 1.942 altres detinguts polítics al camp de concentració nazi de Buchenwald on va ser enregistrat sota la matrícula 41.186. Jules Le Gall va morir el 13 de juny de 1944 al camp d'extermini de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya). En 1999 es creà a Brest l'Associació dels Amics de Jules Le Gall i el 30 de maig de 2009 van ser inaugurats uns jardins amb el seu nom en aquesta ciutat.
***
- François Kuhn:
El
13 de desembre de 1882 neix a Vevey (Vaud, Suïssa)
l'anarquista i sindicalista
revolucionari François-Joseph Kuhn, conegut com Le Suisse de Vevey. Obrer fuster de
professió, procedia d'una
família de Laufenbourg (Argòvia,
Suïssa). Partidari del sindicalisme revolucionari,
el 23 de març de 1907 participà en la vaga
general esdevinguda al cantó de Vaud
promoguda per la Fédération des Unions
Ouvrières de la Suisse Romande (FUOSR,
Federació d'Unions Obreres de la Suïssa de cultura
francesa). Dos dies després,
a resultes dels enfrontaments amb la gendarmeria, decidí
fugir i passà a França,
on llogà una petita mansarda al número 4 del
carrer Bachelet del barri de
Clignancourt de París. El 8 d'agost de 1907 va ser condemnat
en rebel·lia pel
Tribunal de Policia de Vevey a tres mesos de detenció per«fets de vaga»,
injúries i amenaces als gendarmes. En aquest judici, 48
persones més, entre
elles nou dones, van ser condemnades a penes de dies i de mesos de
presó. Des
de París va escriure a La Voix del
Peuple,òrgan de la FUOSR, de Lausana (Vaud, Suïssa) per
denunciar els motius de la
seva condemna. Un any més tard, formà part del
Grup Internacional (francesos,
suïssos, russos, armenis, etc.), cofundat amb Georges Roussel,
que editava a
Brussel·les el periòdic anarquista Terre
et Liberté. El 9 d'abril de 1908 va ser detingut
per la policia a l'estació
de Maisons-Alfort (Illa de França, França),
juntament amb Melchior Roux i
Georges Roussel, en possessió de 10 cartutxos de dinamita,
tres metres de cordó Bickford
(metxa de seguretat per aús miner) i sis detonadors. Tancat a la presó de
la Santé de París, dies
desprès va ser alliberat amb Roussel per manca de proves. El juny de 1909 va se novament detingut a
Marsella (Provença,
Occitània) i portat amb cotxe cel·lular a la
frontera suïssa, on fou lliurat a
la policia i tancat a la presó de Vevey per a purgar la
condemna de 1907. La
Unió Obrera (UO) li adreçà el seu
suport i la Secció de Ginebra va fer una
col·lecta al seu favor. El 10 de juliol de 1909 La Voix du Peuple publicà un
article sobre ell, però l'any següent
es va perdre tot contacte amb la seva persona.
***
-
Jean Goldschild: El 13 de desembre de 1890 neix a
París (França) el periodista
i militant anarquista Jean Goldschild, també conegut com Jean
Goldsky o Jacques
Guerrier. Nascut en una família jueva nombrosa de
vuit infants, quan tenia
13 anys hagué d'abandonar l'escola. Son pare, Gustave
Isidore, obrer brodador
en tul, va ser un vell militant republicà que fou durant sis
anys president de
la Lliga dels Drets de l'Home del barri parisenc de Combat-Villette i
secretari
de la XIX Secció del Partit Socialista; però,
l'abril de 1910, va dimitir del
partit perquè no el trobava prou revolucionari i
formà un grup d'acció
revolucionària al XIX Districte de París. Jean
Goldschild, que aviat adoptà el
pseudònim Goldsky, s'adherirà
de molt jove al moviment llibertari. Com a
anarquista individualista, participà en
l'experiència de la colònia
anarcocomunista de Saint-Germain-en-Laye fundada en 1906 per Ernest
Girault,
André Lorulot i Émilie Lamotte. En 1907 fou
l'administrador del primer número
del butlletí L'Anarchiste, que fou un
fracàs i que només publicà un
altre número. En aquesta època
col·laborà en el periòdic
individualista L'Anarchie
(1905-1914), d'Albert Libertad, qui el setembre de 1908
tingué una brega amb
Gustave Goldschild que l'havia acusat de confident. Deixeble de Gustave
Hervé i
dels seu periòdic La Guerre Sociale, al
costat de Miguel Almereyda i
d'Eugène Merle formarà part de les«Jeunes Gardes» (Joves Guàrdies). El
setembre de 1907 fou condemnat per l'Audiència del Sena a
tres mesos de presó
per haver redactat i editat, juntament amb altres companys, un manifest
de
protesta contra la matança de Raon-l'Étape del 28
de juliol d'aquell any.
L'abril de 1909 serà nomenat membre del comitè
directiu de la Federació
Revolucionària creada durant un congrés
d'anarquistes i d'antimilitaristes, que
tindrà lloc a la Maison des
Fédérations de París (rue de la
Grange-aux-Belles),
promogut per Miguel Almereyda, René de Marmande, Georges
Durupt i altres.
Aquesta federació preconitzarà l'ús de
l'«acció directa» amb la finalitat de
destruir radicalment la societat capitalista i autoritària.
En aquests anys
col·laborà en diversos periòdics, com
ara Germinal (1904-1914), L'Insurgé
(1910-1911), Le Libertaire i l'òrgan
anarquista revolucionari Les
Révoltés (1909), el redactor del qual
fou Georges Durupt. En 1912 es casà
amb la militant socialista Marthe Louis-Lévy. Malgrat tenir
el «Carnet B» dels
antimilitaristes, en 1913 començà a realitzar el
servei militar en el IV Regiment
d'Artilleria a la guarnició de La Rochelle i quan
esclatà la Gran Guerra fou
mobilitzat en serveis auxiliars, però ell, ofuscat per la«Unió Sagrada»,
demanà servir en primera línia. Enviat al front,
va haver de ser evacuat poc
després i a partir de 1915 el seu entusiasme
patriòtic es va veure apaivagat,
ja que publicà en Les Hommes du Jour,
una reivindicació de Romain
Rolland. A finals de 1915 fou destinat a París per a tasques
administratives de
l'Estat Major. El març de 1916 esdevingué
secretari general de redacció de Le
Bonnet Rouge, el periòdic d'Almereyda, i, el 25 de
setembre, el Ministeri
de la Guerra li concedí una pròrroga
d'incorporació. En aquest periòdic, i fins
el 12 de desembre de 1916, sota el pseudònim de Général
N..., signa
articles més o menys pacifistes. Entre maig i juny de 1917
publicà, amb Duval (Darbourg
o Mondor), administrador de Le Bonnet
Rouge, un periòdic anomenatLa Tranchée Républicaine.
Mantingué durant tot el conflicte
bèl·lic una
actitud ambigua que no fou ben acollida ni en els cercles llibertaris
ni els
sectors reaccionaris. Duval, que realitzava freqüents viatges
a Suïssa, fou
detingut i el 24 de setembre de 1917 també Goldsky, sota
l'acusació de«complicitat d'intel·ligència amb
l'enemic». Duval, qui fins al final proclamà
la seva innocència, fou afusellat i Goldsky fou condemnat el
15 de maig de
1918, pel III Consell de Guerra de París, a vuit anys de
treballs forçats i a
cinc anys de prohibició de residència.
Gràcies a les campanyes de premsa, a la
intercessió de la Lliga dels Drets de l'Home i del seu
advocat Pierre Loewel,
qui en 1922 publicà el fullet Goldsky est innocent,
permeteren que no
fos enviat a les colònies penitenciàries
d'ultramar i que purgués la pena a
Clairvaux. El febrer de 1924 mantingué durant 12 dies una
vaga de fam;
transferit a l'hospital de Troyes, en sortir fou internat a l'ala
política de
la presó de Clairvaux i alliberat anticipadament el 10
d'agost de 1924, però no
rehabilitat. Després de l'alliberament
reemprengué la seva tasca periodística i
en 1926 fundà Paris-Phare i en 1932 Midi-Journal,
dirigint un
temps l'Oficina General de la Premsa Francesa (OGPF). En aquestaèpoca fou un
dels dirigents del Partit Radical Francès (PRF), esdevingut
tot d'una Moviment
Radical Francès (MRF), trencant amb els cercles anarquistes,
fet que implicarà
ser atacar per Loréal en Le Libertaire.
Durant els seus últims anys
col·laborà en el periòdic
anarcopacifista de Louis Lecoin Liberté.És
autor de En prison. Roman contemporain (1924), Le
grand voyage ou«L'antichambre de la mort» (1929) i La
dame de l'Ariana (1937, amb
Charlotte Charpentier). Jean Goldschild va morir el 18 d'agost de 1969
a França.
Correspondència seva es troba dipositada a l'International
Institute of Social
History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Lucía Sánchez Saornil:El 13 de desembre de 1895 neix en el si d'una família pobra del carrer Labrador del barri de Peñuelas de Madrid (Espanya) l'escriptora, poetessa, feminista i militant llibertària Lucía Sánchez Saornil. Eugenio, son pare, era un republicà que treballava com a telefonista del duc d'Alba i sa mare, Gabriela, va morir ben aviat i també son germà, cosa que obligà Lucia a fer-se càrrec de son pare i d'una germana més petita. Va estudiar al Centro de Hijos de Madrid i pintura a l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Va començar a treballar a la Companyia de Telèfons a partir de 1916 i des de molt jove es lliga als renovadors de la poesia, primer com a modernista i després com a ultraista --trobem poemes seus en revistes literàries des de 1916 com Los Quijotes, Grecia, Cervantes,Ultra, Tableros, Plural, Gran Guiñol,Manantial--, però amb un sentit crític aliè a molts ultraistes. Va freqüentar Larrea, Gerardo Diego, Borges, Garfias, Vighi, Guillermo de Torre i Adriano del Valle, entre altres literats. La seva presència en l'anarquismeés segura des de finals de la Dictadura de Primo de Rivera i, ja afiliada en la Confederació Nacional del Treball (CNT), va participar en la gran vaga de la Telefònica després de la qual va patir represàlies, primer amb un trasllat a València en 1927, despatxada en 1931 i finalment readmesa l'octubre de 1936. A Madrid, entre 1933 i 1934, va participar en la redacció de CNT i en la secretaria de la Federació Nacional d'Indústria ferroviària. Durant el període republicà va desenvolupar una extensa tasca de propaganda i va col·laborar en els més importants rotatius llibertaris, quedant marginades les seves tendències poètiques que, però, recuperaria durant la guerra. Va participar en l'assalt del Cuartel de la Montaña quan va esclatar el cop militar feixista i es va dedicar a tasques periodístiques al front. En 1937 apareix com a cap de redacció d'Umbral, a València, on coneixerà la que serà sa companya la resta de sa vida, América Barroso. Va intervenir en l'organització de col·lectivitats agràries a Castella. A finals de 1937 es trasllada a Barcelona. Va exercir importantíssimes feines d'organització de les dones, com ara en la participació directa en la fundació de«Mujeres Libres», ocupant la secretaria general i essent la seva portaveu, i en la realització de mítings (Elda, etc.). En maig de 1938 va ocupar la secretaria general de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organització en la qual ja havia exercit càrrecs importants --secretària de premsa i de propaganda al costat de Baruta, Carrasquer i altres, i secretària del seu consell mundial en 1938 a la sortida de Pedro Herrero--, fet que li implicarà haver de realitzar nombrosos viatges a França a la recerca de queviures. En 1939 es va instal·lar a França, on durant elsúltims mesos de la guerra va mantenir-se molt activa a Perpinyà i més tard a París (1940) i a Montalban. En l'exili va viure del retoc fotogràfic i a Montalban va ser a més secretària de una associació quàquera. Va retornar clandestinament a Madrid per trobar-se amb son pare malalt entre 1940 i 1941, i segons altres fonts davant el perill d'acabar als camps nazis, en 1942. Després de ser reconeguda a Madrid, es va traslladar a València, on va viure clandestinament fins al 1954, quan va legalitzar la seva situació, treballant del retoc de fotografies, i a Amèrica en un consolat. No sembla que milités en la clandestinitat llibertària. Després de ser-li diagnosticat un càncer, va passar els últims anys de sa vida immersa en una angoixant recerca de la fe. Lucía Sánchez Saornil va morir el 2 de juny de 1970 a València (País Valencià). Sempre va utilitzar el pseudònim Luciano San-Saor. Podem trobar escrits seus enAvance Marino, CNT, El Libertario, Más lejos, Mujeres Libres, La Revista Blanca, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Umbral, entre d'altres. És autora de Versos sobre Durruti (1937),Horas de revolución (1938),Romancero de Mujeres Libres (1938). En 1996 l'editorial Pre-Textos i l'IVAM va publicar Poesía, conjunt de la seva obra poètica coneguda, que no és tot la que va escriure, editat per Rosa María Martín Casamitjana i amb la col·laboració d'Antonia Fontanillas. Pionera de la reivindicació del desig lèsbic, els seus poemes eròtics dedicats a la bellesa femenina tenen una força i originalitat poc comuns.
***
- Daniel Agadia Fernández: El 13 de desembre de 1916 neix a Pola de Lena (Astúries, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Daniel Agadia Fernández. Fuster de professió, formà part de les Joventuts Llibertàries. El 20 de juliol de 1938, son germà Aurelio, de 28 anys, també militant llibertari, fou afusellat pel feixisme a Camposancos-La Guardia (Pontevedra). Durant la guerra civil ocupà càrrecs de comandància militar en l'Exèrcit republicà. En acabar el conflicte, el 21 d'agost de 1939, creuà els Pirineus. Amb l'alliberament, en 1945, treballà com a marmitó a la base nord-americana d'Orleans. Poc després retornà a la Península i lluità en la clandestinitat, participant en nombroses missions orgàniques. El juny de 1948 fou detingut, jutjat i condemnat a 25 anys de presó. Purgà una llarga condemna al penal de El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya). Un cop lliure, s'instal·là a Gijón, on es casà amb Covadonga Quirós. Durant els anys vuitanta representà a la Confederació Nacional del Treball (CNT) escindida en alguns congressos. Daniel Agadia Fernández va morir el 8 de gener de 1990 a Gijón (Astúries, Espanya).
***
- David Wieck: El
13 de desembre de 1921 neix a Saint Louis (Missouri, EUA) el professor,
teòric
llibertari i activista anarquista i pacifista David Thoreau Wieck. Fill
d'uns
destacats activistes socials; son pare, Edward A. Wieck, era un miner
del carbó
i escriptor autodidacte, i sa mare, Agnes Burns Wieck, filla d'un
miner, era
coneguda com The Mother Jones of Illinois,
per la seva tasca d'organitzadora dels treballadors de Progressive
Miners of
America (PMA) i com a membre de la Women's Trade Union League (WTUL,
Lliga
Sindical de Dones) --en 1991 son fill li dedicà la biografiaWoman from Spillertown. A Memoir of Agnes
Burns Wieck. En 1934 sa família es
traslladà a la ciutat de Nova York quan
Edward Wieck va ser contractat com a investigador en el Departament
d'Estudis
Industrials de la Russell Sage Foundation. Entre 1935 i 1936 David
milità en la
Young Communist League (YCL, Lliga de Joves Comunistes),
però, després de veure
l'experiència de la Revolució espanyola, es
passà sense reserves al moviment
anarquista. Entre 1937 i 1941 estudià filosofia a la
Universitat de Columbia i
posteriorment va fer estudis de postgrau, amb Leo Wolman, amb un estudi
sobre
el procés de centralització dels United Mine
Workers of America (UMWA, Unió de
Miners Americans) --The United
Mineworkers of America. A study in centralization. Durant la
II Guerra
Mundial David va ser tancat, a partir de juliol de 1943, sota la
matrícula
2674, a la presó federal de Danbury (Connecticut, EUA)
durant 34 mesos per
objector de consciència i negar-se a prestar els seus
serveis a l'Exèrcit
nord-americà. En aquesta època també
lluità contra la segregació racial i
contra el sistema penitenciari federal i
col·laborà en la revista anarquista Liberation.
Després de la
guerra retornà
a la ciutat de Nova York i entrà en el consell editorial de
la revista Why?, que poc
després es transformà en Resistance,
publicació anarquista en la
qual van col·laborar, entre d'altres, Audrey Goodfriend,
Paul Goodman, Dorothy
Rogers, John Cage, James Baldwin, Paul Maddock, Robert Duncan, David
Koven,
Kenneth Rexroth i Diva Agostinelli --que esdevingué sa
companya--, i la qual edità
fins al 1954 quan deixà de publicar-se. En 1950
ajudà l'antimilitarista
anarquista Lowell Naeve a escriure el seu llibre de memòriesA field of broken stones. Entre 1956
i
1961 realitzà el doctorat de filosofia, amb una tesi sobre
l'estètica del còmic,
a la Universitat de Columbia i en 1960 començà a
ensenyar filosofia en el
Rensselaer Polytechnic Institute de Troy (Nova York, EUA). Entre 1960 i
1961
col·laborà en The
Journal of Aesthetics
and Art Criticism. Formà part, amb Dennis
Sullivan, Kathryn Sullivan, Larry
Tifft i altres, de Justice Studies Association (JSA,
Associació d'Estudis sobre
la Justícia) i del grup anarcopacifista The Free Association
(L'Associació
Lliure) d'Albany, amb Denis Sullivan, Ken Mazlen i David Porter, entre
d'altres.
En 1987 es retirà com a professor emèrit de la
Universitat de Columbia. Durant
els últims anys de sa vida patí d'Alzheimer,
malaltia que el portà a la tomba. Publicà
els seus assaigs en obres conjuntes, com ara Anarchism
(1970), Anarchism.
Nomos XIX (1978), Reinventing
Anarchy: What are anarchists thinking these days (1979) i Reinventing Anarchy. Again (1996). David
Wieck va morir l'1 de juliol de 1997 a Albany (Nova York, EUA). El seu
arxiu
personal es troba dipositat a la Tamiment Library & Robert F.
Wargner Labor
Archives de Nova York.
Defuncions
- Dora Marsden:El 13 de desembre de 1960 mor a Dumfries (Dumfries and Galloway, Escòcia) l'anarquista individualista i militant sufragista Dora Marsden. Havia nascut el 5 de març de 1882 a Marsden, petit poble a prop de la ciutat industrial de Huddersfield (Yorkshire, Anglaterra). En 1890 son pare abandona la família després del fracàs econòmic de la fàbrica tèxtil que els mantenia. Va aconseguir amb dificultats estudiar a la Universitat de Manchester i va haver de treballar obligatòriament com a professora cinc anys en aquesta ciutat per poder pagar els seus tres anys d'estudis. Mentre estudiava va participar en el moviment de les sufragistes, que lluitaven pels drets de les dones. En 1909 va ser detinguda per les seves activitats polítiques. Va formar part de la Women's Social and Political Union (WSPU), organització feminista que va abandonar en 1911 per considerar-la moderada, i va participar en la fundació de la Women's Freedom League (WFL). Va editar un important nombre de publicacions llibertàries: The Freewoman (1911-1912), amb Mary Gawthorpe; The New Freewoman (1913); The Egoist (1914-1919), etc., sufragades per acabalades mecenes, com ara Harriet Shaw Weaver. A més del seu feminisme radical, entre 1912 i 1914 va estar molt influenciada per l'anarquisme individualista i la filosofia egoistaexistencial de Max Stirner. Va estar en contacte amb Benjamin R. Tucker, editor del periòdic anarcoindividualista Liberty. També va editar entre 1911 i 1919 publicacions de literatura avantguardista, on van publicar primícies Wyndham Lewis, Herbert Read, Ezra Pound, T. S. Eliot, D. H. Lawrence, James Joyce --va editar el seu Portrait of the artist as a young man--, etc. En 1920 abandona els ambients literaris i polítics, aïllant-se amb sa mare en un llogaret de la regió dels Llacs i dedicant-se a escriure la seva inacabada opera prima sobre filosofia, matemàtiques, física, biologia i teologia, de la qual serien publicat per Harriet Shaw Weaver dos volums del sis projectats, The Definition of the Godhead, en 1928, i Mysteries of Christianity, en 1930; any que tindrà una etapa de fortes depressions que s'aguditzaran a partir de 1935, arran de la mort de sa mare. Dora Marsden va morir el 13 de desembre de 1960 d'un atac de cor en un sanatori mental de Dumfries (Escòcia), on va viure els últims 25 anys de sa vida. El seu arxiu es troba dipositat a la biblioteca de la Universitat de Princeton (Nova Jersey, EUA).
***
- Dominique Morel:
El 13 de desembre de 1972 mor a Vénissieux (Roine-Alps,
Arpitània) l'anarquista
i anarcosindicalista Dominique Morel. Havia nascut en 1950 a
Vénissieux
(Roine-Alps, Arpitània). Alumne del Col·legi
d'Ensenyament Tècnic de la
Construcció de Bron (Roine-Alps, Arpitània),
participà en la vaga de 1968 i en
el Comitè Central d'Acció dels
Col·legis d'Ensenyament Tècnics (CET), abans
d'entrar als Postes, Télégraphs et
Téléphones (PTT, Correus, Telègrafs i
Telèfons) de França, on treballà com a
repartidor de telegrames. Entre 1969 i
1970 milità en la Unió Local de Lió
(Arpitània) de la Confederació Nacional del
Treball de França (CNTF) i col·laborà
en el seu òrgan d'expressió Le
Combat Syndicaliste. A finals de 1971
fou un dels fundadors del grup de Lió de
l'Organització Revolucionària
Anarquista (ORA). La seva militància llibertària
la desenvolupà sobretot al
barri de Miguettes de Vénissieux, d'on era originari.
També practicà de manera
amateur la literatura, la poesia i la música. Dominique
Morel, que estava casat
amb un infant de dos anys, va morir el 13 de desembre de 1972 arran
d'un
accident de treball al bulevard Lénine de
Vénissieux (Roine-Alps, Arpitània) mentre
cobria la seva ruta de repartiment amb motocicleta.
***
-Álvaro Paradela Criado: El 13 de desembre de 1979 mor atropellat per un cotxe a Freixeiro (Narón, La Corunya, Galícia) el metge, escriptor bilingüe (gallec i castellà) i militant anarcosindicalista Álvaro Paradela Criado, també conegut com Amaro Orzán. Havia nascut el 24 de març de 1911 a La Corunya (Galícia). Quan estudiava Medicina a Santiago de Compostel·la s'afilià a l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i n'ocupà la secretaria del Sindicat de Sanitat de Santiago de Compostel·la. Entre 1932 i 1933 es doctorà en Medicina a Madrid. En aquesta època va col·laborar amb l'Escola Racionalista de Ferrol i en els seus «Cursets Populars» i a partir de 1934 començà a col·laborar en Solidaridad Obrera de La Corunya. En 1935 realitzà conferències al «Centre d'Estudis Socials Germinal» (CES Germinal). Fou també professor d'educació física i s'especialitzà en natació, dirigint durant uns anys el «Club do Mar» de San Amaro. Durant la postguerra exercí la medicina al servei nocturn d'urgències de Santo André (La Corunya) fins al 1957, a Teixeiro (Curtis) entre 1957 i 1960 i a Freixeiro (Narón) fins a la seva mort, alhora que portava una vida periodística i literària d'allò més activa, publicant en nombrosos periòdics (ABC,Andarax, Arcano, Bahía,Ferrol Diario, Grial,El Heraldo de Vivero, La Noche, Poesía Española, Poesía Hispánica, La Región,La Voz de Galicia, La Voz de Ortigueira, etc.). Durant els anys seixanta participà en la «Societat Cultural Recreativa CACEM» i es mostrà molt contrari al «Cartelón», conjunt de normes d'obligat compliment d'aquesta institució.És autor d'Estaticario (1969), Sabencias (1969), Casi cuentos para desentontecer (1970),La Galicia que duele (1971), Media ducia de contos (1972), Irmaus tolos (1973), entre d'altres. Fou el creador el terme Ferrolterra. Durant sa vida guanyà nombrosos premis, com el«Pérez Lugín» i el«Fernández Latorre» de periodisme o el de l'associació«O Facho». En 1994 es creà a Ferrol un premi de narrativa que porta el seu nom i a Freixeiro una plaça també està dedicada a la seva memòria.
***
- Jaume Balius: El
13 de desembre de 1980 mor a Ieras (Provença,
Occitània) el periodista i activista anarquista i
anarcosindicalista Santiago
Maria Balius Mir (Jaume Balius). Havia nascut el 13 de juliol de 1904 a
Barcelona (Catalunya). Fill d'una família burgesa benestant
catalana, sos pares
van ser Santiago Balius Pericàs, corredor reial de
comerç, i Carme Mir Pujol, i
tingué tres germans. Gaudí d'una acurada
educació, que començà amb els
jesuïtes
del carrer barceloní de Casp (1914-1918),
continuà en col·legis privats de
Saragossa (1918-1919) i realitzant l'últim curs de
batxillerat (1919-1920) a
Girona. En aquests anys es va fer de la Lliga Espiritual de la Mare de
Déu de
Montserrat i de l'Associació Catalanista d'Estudiants. En
1920 començà la
carrera de metge, però no passà al segon any i,
quan encara estava a la
Facultat de Medicina, agafà una malaltia venèria,
les seqüeles de la qual el
marcaren la resta de sa vida. La coixera i les progressives dificultats
al
braç, van fer d'ell una persona amargada. En 1922
s'afilià a Acció Catalana i
participà en les manifestacions catalanistes de l'any
següent. En 1923
s'allistà en els escamots de l'Exèrcit
Català que organitzaren els seguidors de
Francesc Macià enquadrats en Estat Català. El
novembre de 1924 assistí a
l'Assemblea Catalanista de Perpinyà i en 1925
signà el manifest del grup«Bandera Negra», suborganització radical
d'Estat Català. El 6 de juny de 1925
va ser detingut a causa de l'anomenat «Complot de
Garraf» --intent catalanista
d'atemptar contra el rei Alfons XIII--, torturat i empresonat. A la
garjola
conegué nombrosos anarquistes (Eroles, Ródenas,
Ballano, etc.), contactes que
l'introduïren en el moviment llibertari. Com que no va ser
encausat, s'exilià a
finals de 1925 primer a Perpinyà i des de la tardor de 1926
a París,
participant en activitats d'Estat Català i de
l'Exèrcit Català, encapçalat per
Francesc Macià, prenent part en els anomenats«Fets de Prats de Molló» de 1926
--l'intent
d'invasió des de la Catalunya Nord per proclamar l'Estat
Català. Entre els anys
1927 i 1928 la policia francesa ja el va identificar com un habitual
dels
cercles anarquistes. Ben decebut pel reformisme interclassista i
arribista de
Macià, amb l'arribada de la II República,
retornà a Catalunya, i després d'una
breu i incerta militància comunista en l'antiestalinista
Bloc Obrer i Camperol
(BOC), cap al 1932 adherí al moviment anarquista,
col·laborant en Solidaridad
Obrera, Tierra y Libertad i Solidaridad.
Partidari de
l'insurreccionalisme ibèric, passarà a criticar
durament els nacionalismes de
tota casta. Encara que per influències de Liberto Callejas
s'afilià al Sindicat
de Professions Liberals de la Confederació Nacional del
Treball (CNT),
participà sobretot en els grups anarquistes de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). Arran de l'aixecament anarquista de gener de 1933 fou processat
per«sedició» com a membre del grup«Renacer» (Bruno Lladó, Cervera,
Pellicer,
Ruiz, etc.). Des de juliol de 1933 fou assidu dels mitjans
periodístics
confederals. A partir de l'estiu de 1934 fou cridat per Liberto
Callejas, director
del periòdic CNT, per portar la
corresponsalia de Barcelona. Fou un dels
que engegà la campanya contra Miquel Badia, cap de la
policia de Barcelona i
conegut militant nacionalista d'Estat Català. Com a
periodista s'especialitzà
en l'actualitat política, sobretot catalana. Entre 1934 i
1936 col·laborà en Cultura
Obrera de Palma. Pels fets d'octubre de 1934 patí
presó i un cop alliberat
fundà, amb Pablo Ruiz, l'editorial Renacer, on
publicà diversos opuscles en
1935. Poc després fundà, amb Carbó i
Viñuales, el periòdic Más
Lejos. En
1936, durant els primers mesos de la guerra, recorregué la
comarca de Pina de
Ebro en una gira propagandística de reivindicació
del col·lectivisme
llibertari. La seva tasca periodística, però, no
minva i entre l'estiu i la tardor
de 1936 col·laborà en Solidaridad Obrera,
i des del gener de 1937 assumí
la direcció del vespertí La Noche,
periòdic que, tot i no ser òrgan
confederal, estava controlat per la Federació Local de la
CNT a través de la
cooperativa creada pels treballadors a partir de juliol del 1936.
Durant els
primers mesos de 1937 participà en l'anomenat«Plet dels periodistes
confederals», sobre la nova direcció de Solidaridad
Obrera i els comitès
nacional i regional català de la CNT. Utilitzà
per lluitar contra aquesta nova
direcció el control sindical dels periodistes enquadrats en
la CNT i la seva
participació en el Grup Sindical d'Escriptors Catalans
(GSEC), afecte a la CNT.
Les seves crítiques al«governamentalisme» confederal i a la
militarització de
les milícies donaren lloc a començaments de
març de 1937 a la creació de
l'Agrupació Anarquista «Los Amigos de
Durruti», de la qual serà secretari.
Participà activament en els «Fets de
Maig» de 1937 i a partir de l'11 d'aquell
mes i any creà i dirigí el portaveu d'aquesta
agrupació, El Amigo del Pueblo,
on lluità encarnissadament contra els estalinistes,
reivindicà la supressió de
la Generalitat contrarevolucionària, criticà el«reformisme» i el pacifisme de
la CNT i la FAI contra els comunistes, i exigí la
recuperació dels valors i
objectius revolucionaris. Fou expulsat pels comitès
dirigents de la CNT, però
sempre fou defensat per les bases confederals. Després d'un
dur editorial d'El
Amigo del Pueblo contra la política comunista del
govern de Negrín, fou
detingut a finals de maig. El juny fou tancat novament a la
presó Model de
Barcelona, però fou alliberat per la seva malaltia el
setembre. Per evitar una
tercera detenció, marxà a l'exili per la Tor de
Querol amb integrants de la 26
Divisió. A París les passà magres i es
mantingué al marge del cercles
confederals. Després marxà a Amèrica,
passant per Santo Domingo (1940) i Cuba
(1941). El juliol de 1944 s'instal·là a
Mèxic i a partir de 1946 a Cuernavaca.
Malalt i en una situació força
precària, vivint del subsidi de la Junta
d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE), en 1947 fou ingressat al
Sanatori
Espanyol de la Ciutat de Mèxic, on va romandre
més de dos anys. Durant els anys
cinquanta es mantingué al marge del moviment anarquista. El
20 de febrer de
1961 tornà a França com a refugiat
polític i, amb el suport de Manuel Fernández
(Grandizo Munis), s'establí a
París, relacionant-se amb militants del
trotskista Front Obrer Revolucionari (FOR). Sempre anarquista, quan
establí
contactes amb companys llibertaris fundà el Grup
Francoespanyol de «Los Amigos
de Durruti» i edità a París quatre nous
números d'El Amigo del Pueblo.
Entre 1964 i 1978, gràcies a la seva relació amb
Joan Ferrer, col·laborà en Le
Combat Syndicaliste, entre 1965 i 1978 en Terra
Lliure, i després enFragua Social. A més de les publicacions
citades, va col·laborar durant
sa vida en Despertar, Esfuerzo,L'Espagne Nouvelle, Espoir,El Frente, Ideas, Nosotros,La Réveil Syndicaliste,Ruta, Superación, Tiempos
Nuevos, El Tulipán Negro,
etc. És autor de Fígols, 8 de enero, 8
de diciembre, y octubre (amb
Pablo Ruiz), De Jaca a Octubre (1935), El
nacionalismo y el
proletariado (1935), Octubre catalán
(1935), Àlbum d'homes de
l'Espanya. Sota la bandera del federalisme (1937, amb
altres), Hacia una
nueva revolución (1937), etc. En 1999 s'editaren
una col·lecció de cartes
sota el títol Correspondencia de Jaime Balius
i en juny de 2003 Miquel
Amorós publicà La revolución
traicionada. La verdadera historia de Balius y
Los Amigos de Durruti. Jaume Balius va morir el 13 de
desembre de 1980 a la
Maison de Beau Séjour d'Ieras (Provença,
Occitània), residència geriàtrica en
la qual residia des de 1963, gràcies al suport
econòmic del company llibertari
berguedà Josep Ester i a la seva companya Odette, i que
també és coneguda com«Casa dels Pàries», pels anarquistes
exiliats que hi vivien.
Jaume Balius (1904-1980)
---