Conte de Nadal. És rar, encara tot just ets a lequador daquest inacabable pont que uns anomenen de la constitució i altres de la puríssima i tu no saps ben bé com anomenar, i et passa pel cap la genial idea descriure un conte de Nadal. Hauries de posar genial en lletra cursiva, però et fa molta vessa. Així és que la deixes en redona: la genial idea, et repeteixes, descriure un conte de nadal. I ho fas. És clar. Has travessat el carrer per tancar-te a lestudi. El pis està gelat i poses la calefacció. Tens un escarrufament i no de fred justament, sinó per langúnia que et fa una associació didees tan previsible com la de girar la roda del termòstat i visualitzar una llar calentona, plena de persones somrients en mànega curta, de fillets descalços i juganers, de plates de canapès, de safates amb amanides de totes les textures, de copes amb begudes de tots els colors i totes les graduacions, i aquella veu en of que diu tot de coses superbones i superguais i superagradables i tots els avantatges dinstal·lar el gas natural a casa. I és que shi està tan bé. I allargues els punts suspensius amb tota la intenció. Perquè el presumpte lector tengui temps de respirar i dengolir la saliva que segurament ja li fa bola.
Fas un punt i a part. Estàs a punt de vomitar amb tanta dolçor, però continues amb la idea descriure el conte de nadal. Fa anys que no nescrius cap. Probablement no nhas escrit cap mai. Encens lordinador. Aquesta vegada no revisaràs els correus ni faràs un repàs ràpid per les mencions al twitter o al Facebook. Tens lego servit per avui. El paper en blanc. La taula plena dandròmines que vas acumulant amb els dies, els mesos, els anys. Aquest diccionari que no és a lloc. El calendari que és a punt de perdre lúltim full, dos o tres bolígrafs que no escriuen. Algú toca a la porta. No li obriràs.
A fer punyetes lesperit nadalenc que no tens i que no esperes! Enguany, no. enguany escrius el conte. Lanticonte. El que explica que estàs fins al cap de dalt dels anuncis de perfum declamats en francès. I danuncis de joguines i danuncis de menjar de superluxe per a gent amb poca pela. I danuncis que comencen per la frase estas navidades, o per la frase en estas fiestas... sense cometes, en minúscula, en redona.
No vas bé. Podries fer una llista de bons desitjos. O podries parlar del misteri del Nadal i de la gràcia que et fa que els dies comencin a allargar-se una mica a partir del dia de sant Esteve. Impossible! No pots escriure això perquè encara estàs enmig del pont, que són els dies més curts que recordes. Més curts i més crus. Amb aquest fred que et gela lespinada. Encara tens el paper en blanc. Arregles els marges, canvies la cambria que surt per defecte per larial. Dotze. Sempre Arial dotze abans de començar a escriure res. Fas que linterliniat sigui dun i mig. I tornes als bons desitjos. Sempre està bé omplir de fum un conte de Nadal. Pots dir, per exemple, que tant de bo que sacabi la fam al món. Ala! Original. O que no hi hagi guerres. Quina passada! Portes tota la vida escrivint això a les targes de lUnicef que encara envies per correu postal a la família. I podries actualitzar la llista demanant a lestrella de Betlem que tots els corruptes acabin a la presó i tornin els doblers que han robat; que tots els aturats trobin una feina digna, que els immigrants que vénen en pastera siguin rebuts amb mantes i llet calenta i no amb canonades o punxes; que els especuladors sofeguin dins la seua pròpia merda. I texaltes. I penses que merda no és una paraula adequada per un conte de Nadal. Encara que ben pensat, el que celebres, celebren, celebram, és el naixement dun fillet pobre dins un pessebre i probablement lalè del bou i de la mula i de totes les bèsties que hi havia allà dins era ben lluny de laroma dels anuncis de perfums cars en francès al prime time de la televisió.
Tatures. Esborres. Et prepares un gin tònic fluixet. Dins una copa en forma de globus. Comences a notar que la temperatura ha pujat. Sha fet de nit. Els vidres sentelen. Dibuixes una estrella amb el dit. Escrius bon nadal en lletra minúscula i després ho corregeixes. Tornes a començar. Dius que has descriure el conte de Nadal que fa anys que no escrius. El penjaràs al blog. Després el tuitejaràs i el pujaràs al Facebook. És el que fas sempre amb les coses que escrius al blog.
Tarriba un whatsapp dun de tants grups. Penses en els dependents i dependentes dels grans magatzems que fa dies que són mortificats amb els peces en el río i el camino que lleva a Belén i calcules que encara ho hauran descoltar durant un mes seguit i com que no tanquen cap dia, probablement quan arribin a casa, a les tantes esgotats necessitaran una sobredosi de heavy metal o rap o ska per a desintoxicar-se. Els planys, però continues sense escriure el conte de Nadal. Estaves decidida a fer-ho. Què és el que et talla? On és aquell esperit de solidaritat? Aquell clor que es reblaneix? Aquells somriures profidents? Aquella il·lusió? Què és el que timpedeix escriure, per exemple, que hi havia una vegada una família al barri de Natzaret de València que... i continuaries amb paraules com pobre, atur, escassesa, misèria, forat als calcetins, banc d'aliments... però ho esborraries perquè parlaries de la pobresa i de la desigualtat i et dirien que és tot molt oportunista. Demagògia baratera.
Els glaçons del gintònic es desfan dins la copa. Fas un glop que et passa per la gola com una carícia. Esborres el document. Et repenges a la cadira i penses que aquestes coses no fan per tu. Que serà millor que lescrigui un altre, el conte. Algú amb més sensibilitat i menys tendència a loportunisme.