Anarcoefemèrides del 3 de desembre
Esdeveniments
- Surt L'Affamé Ardennais: El 3 de desembre de 1905 surt a Nouzon (Ardenes, França) el primer i únic número del periòdic anarquista L'Affamé Ardennais. Chaque collaborateur est responsable de ses articles. Fou l'òrgan d'expressió del grup «Les Libertaires de Nouzon». Els responsables van ser Gustave Poncin (gerència) i Nicolas Fays (correspondència). Hi van col·laborar Ernest Bonnet, A. Bouche, Martin-Coupaye (secretari del Sindicat dels Obrers Pissarrers de Fumay), D. Merrheim i Émile Roger, entre d'altres. Tal vegada en sortiren més números, però l'únic que es conserva és el primer.
***
- Surt Nu: El 3 de desembre de 1978 surt a Örebro (Närke, Suècia) el primer número de la revista anarquista i anarcosindicalista Nu. Tidning för marginella (Ara. Periòdic marginal). Estava editat per membres de la Federació Local d'Örebro de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). Van ser editors responsables Elisabet Isaksson i Sten-Åke Nordin. En sortiren cinc números fins al 1980.
Naixements
- Jean-Pierre François: El 3 de desembre –algunes fonts citen el 25 de gener– de 1855 neix a Reims (Xampanya-Ardenes, França) l'ebenista anarquista Jean-Pierre François, conegut com Francis. Sos pares es deien Jean François i Suzanne Neut. Treballava al taller de fusteria Pegon, al número 33 del carrer des Abbesses de París (França). Abans de 1892 havia patit tres condemnes, una a mort, pronunciada en rebel·lia per un consell de guerra a Alger (Algèria). Implicat, amb Théodule Meunier, Jean Bricou i l'amant d'aquest, Marie Delange (La Rouge), en l'atemptat del restaurant Véry de París del 25 d'abril de 1892, a començaments de juny d'aquell any es refugià a Londres (Anglaterra) i visqué a Dean Street. El 13 d'octubre d'aquell any va ser detingut per agents d'Scontland Yard i extraditat poc després, el 17 de novembre, a França. Jutjat entre l'11 i el 12 d'abril de 1893 per l'Audiència del Sena, amb Bricou i Delange, ja que Meunier es trobava amagat a Londres, va ser absolt. L'agost de 1893 s'instal·là a Londres. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.
***
- Alexandre
Orcelin: El 3 de desembre de 1900 neix a Viena del
Delfinat (Arpitània) l'anarquista,
i després socialista, Alexandre Orcelin. Durant la
dècada de 1880 milità en el
moviment llibertari de Viena del Delfinat animat per Pierre Martin (Le Bossu) i fou membre dels grups«La
Révolte» i «Les
Insurgés». Obrer teixidor, en aquestaèpoca participà en totes
les manifestacions i moviments reivindicatius del seu gremi. El 25 de
novembre
de 1882, amb altres companys (Louis Genet, Toussein Bordat i Joseph
Bernard),
va ser detingut a Viena del Delfinat acusat de pertànyer a
l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT), tancat a la presó de Lió
(Arpitània) i jutjat el 26 de
desembre d'aquell any. El 28 de maig de 1887, arran d'haver repartit
propaganda
antimilitarista el 20 de març d'aquell any en un
cafè als soldats de la
guarnició local, va ser condemnat per l'Audiència
del departament d'Isèra a un
mes de presó per «incitació de militars
a la desobediència». En 1888 formà
part, amb el també obrer teixidor Davoine i altres, del grup«Les Insoumis». A
començaments dels anys 1890 s'incorporà al
socialisme encapçalat per Jules
Guesde i esdevingué corresponsal local dels
periòdics socialistes Le Peuple,
de Lió, i L'Action. No
obstant això, després de
les condemnes d'alguns anarquistes (Alexandre Tennevin, Pierre Martin i
Jean-Pierre
Buisson) arran de les manifestacions del Primer de Maig, fou un dels
oradors,
amb Gustave Mollet, Frédéric Audin i Octave Jahn,
d'un gran míting que se
celebrà el 12 d'agost de 1890 a Grenoble (Delfinat,
Arpitània). Cap al 1893
vivia a Viena del Delfinat i mantenia correspondència amb
Sébastien Faure. En
1898 es casà amb Thérèse-Victoire
Machietta.
Defuncions
- Sergei Netxaiev: El 3 de desembre --el 21 de novembre segons el calendari julià rus-- de 1882 mor a Sant Petersburg (Rússia) el nihilista i revolucionari anarquista, apologeta del terrorisme, Sergei Guennadievitx Netxaiev, més conegut simplement com Serge. Havia nascut el 2 d'octubre --20 de setembre segons el calendari julià rus-- de 1847 a Ivanovo (Ivanovo, Rússia), principal centre tèxtil de l'Imperi, en una família de classe humil; son pare, Guennadi Pavlovitch, s'encarregava d'un celler i també feia d'emblanquinador, i sa mare, Praskoia Petrovna Litvinovna, filla de pagesos serfs, feia de costurera. Amb nou anys ja era el noi dels encàrrecs d'una fàbrica, alhora que s'apassionà per la lectura, fent amistat amb el futur escriptor populista F. D. Nefedov. L'agost de 1865 es traslladà a Moscou, amb la intenció d'estudiar Magisteri, però fracassà en els exàmens d'admissió, posant-se a fer feina per a l'historiador Mikhail Pogodin. L'abril de 1866 s'instal·là a Sant Petersburg com a professor en pràctiques, relacionant-se amb els joves intel·lectuals universitaris de la capital de l'Imperi i entrant, a partir de la tardor de 1868, en la universitat con a«oient lliure». Entre 1868 i 1869 participà activament en l'agitació estudiantil clandestina, encapçalant amb Piotr Nikititx Tkatxëv un sector força radical molt influenciat pel Desembrisme, pel Cercle Petrashevski i per Mikhail Bakunin, que pretenia assumir la direcció del moviment estudiantil. En 1868 va escriure el Programa d'accions revolucionàries, en col·laboració amb Tkatxëv, i el Catecisme del revolucionari, la difusió del qual el va fer força popular i que moltes vegades s'ha atribuït erròniament per sectors marxistes i reaccionaris a Bakunin. El 4 de març de 1869, tement la detenció, creuà la frontera i va fugir cap a Ginebra (Suïssa), on es reuní amb Bakunin i el seu col·laborador Nikolai Ogarev. L'agost de 1869 sortí de Suïssa i, pels Balcans, retornà a Rússia, on creà la tardor d'aquell any, amb Piotr Gavrilovitx Uspenski, la societat secreta «Narodnaia Rasprava» (Venjança del Poble). De tornada a Suïssa publicà diversos articles, entre ells Els fonaments del sistema social del futur. En 1870, a Londres, continuà amb les seves tasques editorials, així com a París en 1871 i a Zuric en 1872. El juny de 1870 Bakunin va escriure una llarga carta a Netxaiev on reconegué la seva ingenuïtat en haver tingut tractes amb ell i haver participat en la creació del «mite Netxaiev» (model de revolucionari per excel·lència), alhora que l'acusava de manipulador i de fal·laç; poc després, el 24 de juliol del mateix any, envià una carta a A. Tallandier, socialista francès emigrat a Londres, on definia l'estofa moral del personatge i el posava en guàrdia contra ell. El 14 d'agost de 1872, amb la col·laboració de la policia secreta russa, va ser detingut a Zuric per assassinar el 21 de novembre de 1869 Ivan Ivanovitx Ivanov, un estudiant de l'Acadèmia Agrícola de Moscou i company de la seva societat secreta, en un atac paranoic després de pensar que era un delator en oposar-se a algunes de les seves directrius. Extraditat a Rússia, el 8 de gener de 1873 fou condemnat a 20 anys de katorga (treballs forçats) i després a exili perpetu a Sibèria. A la presó mantingué contactes amb el Comitè Executiu del grup radical secret «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble). Sergei Netxaiev va morir d'escorbut el 3 de desembre --el 21 de novembre segons el calendari julià rus-- de 1882 a la cel·la número 5 del fossat d'Aleix de la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg (Rússia), on havia viscut en total aïllament des del seu tancament. En 1872 Fiódor Dostoievski acabà de publicar la seva novel·la Els dimonis, on retratarà Netxaiev sota el personatge de Piotr Verjovenski. En 1951 Albert Camus en el seu llibre L'homme révolté estudiarà filosòficament les posicions revolucionàries de tres«possessos»: Pisarev, Bakunin i Netxaiev. La seva obra més coneguda de Netxaiev, Catecisme del revolucionari, on proposa l'abolició de l'Estat, l'eliminació dels opositors i la tesi segons la qual quan més pateixi el proletariat més rebel serà, ha tingut gran influència sobre diversos sectors extremistes de diverses ideologies i s'ha reeditat en nombroses ocasions i traduït en moltes llengües.
***
- Peppino Bonaria:
El 3 de desembre de 1930 mor a Zuric (Zuric, Suïssa)
l'anarquista Giuseppe
Bonaria, conegut com Peppino Bonaria.
Havia nascut en 1891 a Orino (La Valcuvia, Llombardia,
Itàlia). Son pare es
deia Pietro Bonaria. Quan era molt jove emigrà a
Suïssa. D'antuvi s'instal·là
al cantó de Sankt Gallen i després a Zuric
(Zuric, Suïssa), on treballà al
magatzem de queviures «Risveglio» de l'anarquista
Antonio Gagliardi i que amb
el temps esdevindrà copropietari. A començament
dels anys vint es traslladà a
Bellinzona (Ticino, Suïssa) i en 1922 es casa amb l'anarquista
Antonieta
Griffith. En aquesta època, amb Antonio Gagliardi,
fundà l'empresa de comerç vitícola«G. Gagliardi i G. Bonaria & Cia»
(«Casa Gagliardi-Bonaria»). Hostatjà,
amb
Antonieta i Rosalia Griffith i Antonio Gagliardi, nombrosos exiliats
italians
que fugien del feixisme (Carlo Vanza, Giuseppe Peretti, Clelia Dotta,
Franz
Moser, Savino Poggi, Antonino Napolitano, etc.), als quals
ajudà a falsificar
passaports, arranjar documents, buscar feina, etc. Era un assidu
distribuïdor del
periòdic Il Risveglio Anarchico.
En
1922 acompanyà Errico Malatesta, a qui havia
conduït clandestinament a Suïssa a
través de les muntanyes, Giuseppe Peretti, Carlo Vanza i
altres, a Saint-Imier
(Berna, Suïssa) per a celebrar el quinquagèsim
aniversari de la Internacional
antiautoritària. En 1927 aconseguí la
naturalització suïssa a Cureggia (Ticino,
Süissa) i en 1929 viatjà amb Giuseppe Peretti a
París (França) per assistir a
una reunió amb companys anarquistes italians exiliats.
Peppino Bonaria va morir
el 3 de desembre de 1930 en un hospital de Zuric (Zuric,
Suïssa) després d'una
operació i fou incinerat a Seefeld (Zuric, Suïssa)
acompanyat d'un discurs de
Luigi Bertoni. El 22 de febrer de 1931 se li reté un
homenatge durant el
Congrés de la Colònia Proletària
Italiana que se celebrà a Bellinzona. En 1933
sa vídua es casà amb el company i amic de tota sa
vida Giuseppe Peretti.
***
- Augustin Hamon: El
3 de desembre de 1945 mor a Port-Blanc-en-Penvénan
(Bretanya) el sociòleg, historiador
i militant anarquista, després
socialista, Augustin Frédéric Adolphe Hamon.
Havia nascut el 20 de gener de
1862 a Nantes (Bretanya). En 1893 va introduir en l'anarquisme
Fernand
Pelloutier, futur creador de les Borses de Treball. En 1895, Hamon va
publicar
una enquesta sobre els anarquistes de l'època, Psychologie
de
l'anarchiste-socialiste. El 27 de juliol de 1896 va
participar, com a
delegat de la Borsa de Treball de Nantes, amb Malatesta, Pelloutier i
altres,
en el Congrés Internacional Obrer Socialista a Londres, que
va acabar sis dies
després per l'exclusió dels anarquistes per part
dels marxistes. Hamon relatarà
aquests esdeveniments en Le socialisme et le
Congrès de Londres. A més,és autor de L’agonie d’une
société (1890), La France
sociale et
politique (1891), Psychologie du militaire
professionnel (1893), Les
hommes et les théories du l'anarchie (1893), Patrie
et Internacionalisme
(1896), Un anarchisme, fraction du socialisme?
(1896), etc. Va crear en
1897 la revista llibertària L'Humanité
Nouvelle i va col·laborar en el
periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux.
Va ser també traductor
(Bernard Shaw) i pedagog llibertari, impartint cursos lliures a les
universitats de París, Londres i Brussel·les. En
1901 es casarà amb Henriëtte
Rynenbroeck, de Brussel·les. En 1904 deixarà
París i s'instal·larà a
Côtes-du-Nord (Bretanya). Més tard
s'allunyarà de les concepcions llibertàries
i esdevindrà socialista, participant en la
fundació de les primeres seccions de
la regió, especialment la de Lannion en 1905.
Maçó des de 1894, també
serà membre
de l'Associació de Lliurepensadors de França. Com
a membre de la Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) de Côtes-du-Nord,
s'arrenglarà en
l'oposició d'esquerra a la direcció, ocupant
càrrecs de responsabilitat en les
seccions regionals. L'agost de 1932, va ser un dels 20 membres de
l'SFIO
presentes, malgrat l'oposició de la Internacional, en el
Congrés Mundial
d'Amsterdam contra la Guerra i el Feixisme, esdevenint
l'únic socialista del
secretariat del comitè. En aquesta època va
publicar Les maîtres de la
France (1936-1938, en tres volums). Va bastir una casa a
Port Blanc que va
batejar per provocar «Ty an Diaoul» (Cal Dimoni).
En 1944, poc abans de morir,
abandonarà l'SFIO i s'adherirà al Partit
comunista. Els seus arxius es troben
repartits entre el Centre d'Histoire du Travail (CHT) de Nantes i
l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Lucien Haussard: El 3 de desembre de 1969 mor a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània) el militant, propagandista anarquista i lliurepensador Lucien Eugène Haussard. Havia nascut l'11 de juliol de 1893 a Sant Quintí (Picardia, França). Aprenent d'ebenista, en 1912 va abandonar Sant Quintí i es va instal·lar a París. En 1914, amb la declaració de guerra i sense feina, tornà a la seva vila natal i va ser empresonat pels alemanys quan l'ocupació de Sant Quintí. Després de la guerra va esdevenir corrector d'impremta a París i va freqüentar els cercles llibertaris que intentaven aleshores reorganitzar-se. El desembre de 1918 amb alguns companys va intentar reagrupar els militants llibertaris al voltant de la lluita pacifista. En 1919 va ser el primer tresorer de la Federació Anarquista (FA) reconstituïda i va col·laborar en Le Libertaire. Entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 assisteix al II Congrés de la Unió Anarquista (UA) a Villeurbanne i esdevé administrador de Le Libertaire. Entre el 25 de desembre de 1921 i el 2 de gener de 1922 va assistir al Congrés Internacional Anarquista de Berlín, amb Fister, Berteletto i Mauricius. També participà en el Congrés Internacional Anarquista a París entre del 9 i 10 d'octubre de 1922,on va ser elegit secretari internacional de la Unió Anarquista Universal i publicà nombroses circulars entre 1922 i 1923. Va ser el responsable de la preparació del III Congrés de la Unió Anarquista, a Levallois entre el 2 i el 4 de desembre de 1922. Entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 va assistir al IV Congrés de la Unió Anarquista a París, en representació del Districte XX parisenc, i va ser elegit membre del consell d'administració de Le Libertaire, passant a diari per la seva obstinació. El 13 de març 1924 va començar a editar un efímer bimensual, L'Idée anarchiste, on totes les opinions anarquistes hi tenien cabuda; se n'editaren 13 números, fins al 15 de novembre de 1924 . En 1926 col·laborarà en la revista del Dr. Pierrot Plus Loin i en serà el gerent entre 1931 i 1939. En 1930, a causa de problemes de salut, esdevé firaire. Cap al 1934 va ser condemnat a quatre mesos de presó per haver ajudar a travessar amb automòbil la frontera francocatalana fugitius. Durant la guerra d'Espanya, entre gener i maig de 1937 va ser comissionat per representar el«Comitè per a l'Espanya Lliure», la Unió Anarquista i Le Libertaire a Barcelona, on va realitzar nombroses entrevistes (Gaston Leval, Joaquin Ascaso, etc.), que després van ser publicades en Le Libertaire. Del 30 d'octubre a l'1 de novembre de 1937 va ser delegat a París en el congrés de la Unió Anarquista que va crear la secció francesa de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). També va participar activament en el«Comitè d'Ajuda i de Defensa de la Revolució Espanyola». Arran de la retirada, va ser enviat especial de la SIA a Portvendres, on va ajudar nombrosos refugiats republicans a fugir de l'internament en camps de concentració. Detingut en 1939 quan passava amb un cotxe refugiats sense papers i en possessió d'un arma, va ser condemnat el 15 de març de 1939 a quatre mesos de presó per«ajudar immigrants il·legals» i fou tancat durant dos mesos. Quan es va declarar la guerra mundial, va ser detingut a Mennevret i internat a Montignac i al castell del Sablon fins a la primavera de 1941. Després va crear una xarxa per ajudar a passar clandestinament la frontera francoespanyola a activistes i avituallar la resistència antifranquista. Amb l'Alliberament va reprendre les seves activitats de venedor ambulant a Briva la Galharda i va esdevenir president de la «Libre Pensée»; també va ser elegit president de l'associació de firaires de Corresa. Entre el 26 de març de 1965 i juliol de 1966 va ser conseller municipal de Briva i durant el final de sa vida va col·laborar en el setmanari francoespanyol de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tolosa Espoir.
***
- Jorge Tortajada:
El 3 de desembre de 1970 mor a Montalban (Guiena, Occitània)
l'anarcosindicalista Jorge Tortajada. Havia nascut en 1911 a
Tramacastiel
(Terol, Aragó, Espanya). Quan era molt jove
emigrà a Catalunya. A Badalona
(Barcelonès, Catalunya) treballà com a matalasser
i s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Quan la guerra civil lluità com
a milicià al front
i en 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus amb
sa companya i el
fill que aleshores tenia. Va ser internat als camps de
concentració de Barcarès
i de Sètfonts, i posteriorment es va enrolar en una
Companyia de Treballadors Estrangers
(CTE) per a fer feina en una serradora i en l'agricultura. Durant
l'ocupació
alemanya participà en la Resistència enquadrat en
un grup del maquis. Després
de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de la
Federació Local de
Montalban de la CNT, de la qual va ser nomenat secretari en 1946.
Més tard
treballà durant 24 anys en la reparació de
canalitzacions d'aigua municipals.
Durant diferents ocasions fou responsable de les federacions locals i
departaments de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), de la
secretaria
de la Comissió de Relacions del departament de Tard i
Garona, i de diferents
càrrecs orgànics de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). També va ser un dels
animadors de l'agrupació teatral local creada pels exiliats.
Després de patir
una llarga malaltia, Jorge Tortajada va morir el 3 de desembre de 1970
a
Montalban (Guiena, Occitània) i fou enterrat, acompanyat
d'unes paraules de
Frederica Montseny, dos dies després.
***
- Abe Bluestein: El 3 de desembre de 1997 mor en un llar d'ancians de Croton-on-Hudson (Nova York, EUA) el militant anarquista Abraham Bluestein, més conegut com Abe Bluestein. Havia nascut l'1 de novembre de 1909 a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) en una família d'immigrants anarquistes russos d'origen jueu. Sos pares, Mendel i Esther Bluestein, havien hagut de fugir perquè la policia havia descobert propaganda llibertaria al seu domicili i perquè Mendel havia mort un soldat del tsar. Instal·lats a Filadèlfia, van afiliar-se a l'anarquista International Ladies' Garment Workers' Union (Unió Internacional de Treballadors de Peces de Vestir). Més tard s'instal·laren a la colònia llibertària d'Stelton (Nova Jersey), a prop de New Brunswick, i participaren en les activitats de l'Escola Moderna, a la qual assistí Abe fins a la secundària. Més tard sa família s'establí a Nova York i Abe es graduà al City College. En aquesta època participà en les activitats del Centre Llibertari i formà part del Vanguard Group, conegut grup anarquista dels anys trenta format per Glenn Carrington, John Pinkman, Clara Solomon i Bruno Americano, entre d'altres. També conegué Emma Goldman i la seva futura companya, Selma Cohen, artista anarquista i filla d'un metge del Bronx. En aquests anys edità les revistes anarquistes Vanguard i The Challeger, i participà en infinitat de fòrums i reunions llibertàries. Quan esclatà la Revolució espanyola formà part de diversos grups de suport i l'abril de 1937, amb sa companya, marxà a Catalunya com a reporter de la Canadian Broadcasting Company. A la Península troba Emma Goldman i com a membre de l'oficina d'informació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) realitzà programes de ràdio per als combatents catalans i elaborà butlletins setmanals i diverses publicacions sobre l'esdevenir de la Revolució per als companys de parla anglesa. Selma Cohen participà en les activitats artístiques de la revolució. Abe envià articles regulars al setmanari anarquista en jiddisch Freie Arbeiter Stimme referents a la Revolució llibertària. Un anys més tard la parella retornà als Estats Units i Abe traduí el llibre d'Augustin Souchy sobre les col·lectivitats aragoneses (With the peasants of Aragon. Libertarian communism in the liberated areas), entre d'altres. Quan esclatà la Segona Guerra Mundial mantingué una actitud pacifista, però el dur debat que es desencadenà en el moviment anarquista sobre la participació o no en la guerra el desmoralitzà. En acabar la contesa bèl·lica va fer de reporter per al Jewish Daily Forward i per a l'American Labor Union. A partir de 1977 participà, amb Murray Bookchin i Sam Dolgoff, en l'edició de News from Libertarian Spain i col·laborà amb el Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari) editant obres. En 1980 participà en el documental Free voice of labor. The jewish anarchists, de Steven Fischler i Joel Sucher. També traduí a l'anglès el llibre de Juan Gómez Casas sobre la Federació Anarquista Ibèrica (Anarchist organization. The history of the FAI) i edità el llibre commemoratiu Fighters for anarchism: Mollie Steimer and Senya Fleshin (1983). És autor del pamflet Forgotten men, what now? New Deal «Security», reeditat en 2006. Al llarg de la seva vida va treballar en diverses institucions relacionades amb la salut i els serveis socials, com ara director de la Sidney Hillman Health Center, com a director executiu de la New York Diabetes Association, com a gerent de la Co-Op City & Amalgamated Housing Cooperative (cooperativa d'habitatges socials del Bronx), etc. El seu arxiu fou dipositat a Labadie Collection de la Universitat de Michigan (EUA).
***
- Madeleine Briselance: El 3 de desembre de 2009 mor a França l'activista llibertària Madeleine Briselance. Havia nascut el 5 de juny de 1922 a França. Filla d'una família anarquista, son pare, Georges, i son oncle, Louis, ambdós firaires, van ser amics de l'expropiador àcrata Alexandre Jacob (Marius Jacob), i les històries familiars sobre el personatge la marcaren fortament. Obrera d'una paperera industrial i, per poc temps, enquadernadora artística, treballà sobretot com a empleada en un centre mèdic de la Mútua General de l'Educació Nacional (MGEN). D'antuvi, milità en el moviment dels albergs juvenils i en el Partit Socialista Unificat (PSU), alhora que participà activament en els lluites feministes, especialment, en la planificació familiar i en la lluita per a la despenalització de l'avortament. Després centrà la seva militància en l'antimilitarisme des de la Unió Pacifista de França (UPF). Va ser nomenada presidenta de SOS-Tahití i des d'aquesta organització, que ajudà a fundar, combaté els assaigs nuclears a la Polinèsia a mitjans dels anys noranta. Entre 1993 i 2001 formà part del grup d'Alternativa Llibertària (AL) de Montreuil. En 2003 encara tingué forces per participar en les manifestacions contra la II Guerra del Golf i en 2004 prengué part en la festa organitzada per l'editorial L'Imsomniaque en ocasió de la reedició de les memòries d'Alexandre Jacob.
Actualització: 03-12-14