penjada de la brotxa

mira’m com estic, penjada de la brotxa i sense alè. Intentava posar un poc de color a aquesta paret tan gris que mai no ens ha agradat ni a tu ni a mi i de sobte, algú ha serrat el trespol. el sol m’ha quedat a mitges i ara no sap si ha de lluir o ha de fer ploure. no gos moure’m perquè no hi ha res que em subjecte i aquests peus plans no tenen on fer-se forts. ja fa fosca i si intent caminar passaré per ull. aniré rodolant dins el forat que m’engolirà per acabar déu sap en quin remolí d’onades gegants que em dipositaran a la platja. una formigueta, seré. un gra d’arena. un tros de quitrà llefiscós. una resta més d’aquest naufragi recorrent, d’aquest fer i desfer a la manera d’una Penèlope eixorca sense Ulises, sense Ítaca, sense pàtria. mira’m. estic penjada de la brotxa i sense alè. sense paraules. sense himne ni bandera. els colors s’han esvaït. de la festa només hi ha les restes agres del vòmit i la recança. i un pot de pintura groga perquè el sol s’ha quedat a mitges. com jo.