Llàgrimes, rialles, somriures, silencis, paraules, corredisses, falses esperances certes, buidor, pena, amistat, excessos, perplexitat, abraçades, copets al muscle, badalls, angoixa, vòmit, dansa, equilibri, dolor...
El paràgraf anterior és la llista dunes quantes paraules que segurament empraria si hagués descriure un post sobre la nit del tancament de Canal 9. Però no lescriuré. Em fa por repetir-me. He de mirar endavant. Treballar pel futur. He domplir de contingut la segona meitat de la meua vida. La nit de divendres a dissabte que ve farà un any que a molts ens van arrabassar la primera meitat. Supòs que, com tots els que érem allà, record cada instant daquelles hores que van ser moltes i molt llargues, però no ho van ser prou per a evitar lexecució de la sentència de mort.
Com hem vist a les pel·lícules americanes, en algun plec del meu cervell, mentre cercava un racó a la redacció, que no xafava des del mes de febrer, per a tuitejar i carregar el mòbil, esperava la telefonada de lúltim moment. Aquella que, quan el metge ja ha carregat la xeringa amb el verí que ha dacabar amb la vida del reu, provoca que el procés saturi. En les pel·lícules, la seqüència comença amb el funcionari que reb la telefonada i comença a córrer per un passadís interminable fins a la sala on hi ha el metge. Lespectador no escolta el diàleg, però amb els gestos ja pot saber que sha dictat clemència. El metge deixa anar la xeringa i alena profundament. Després hi ha un tall per mostrar-nos la família del condemnat que vetlla al carrer. És de nit. Sempre és de nit a les pel·lícules dexecucions. Finalment hi ha un esclafit dalegries i abraçades. Hi ha llàgrimes i somriures. La pel·lícula sol acabar en aquest punt. Amb un zoom out. No ens ensenyen com serà la vida del reu a qui se li ha commutat la pena de mort per una cadena perpètua.
La nit del 28 al 29 de novembre del 2013, a Burjassot només es rebien les telefonades del jutjat de guàrdia de Paterna que ens recordava que no ens havíem doposar al tancament, que qualsevol ús de la força seria contraproduent per a nosaltres. També telefonaven companys daltres mitjans de comunicació. Record lalegria (buida) que vam sentir quan vam saber que Pepa Bueno obriria el seu informatiu de les vuit del matí la SER amb la nostra notícia... Era com la darrera cigarreta que li deixen fumar al condemnat abans dinjectar-li el verí. En vam tenir altres, de cigarretes o dúltims desitjos. Vam ser trendint tòpic a les xarxes socials, per exemple. La telefonada de gràcia no va arribar i les úniques corredisses que hi va haver pels passadissos van ser les dels policies que portaven lordre. I la dels treballadors que es volien resistir fins el darrer moment.
No hi va haver un zoom out sinó un tall a negre. En el nostre cas la pel·lícula continua. Sí que sabem com és ara la vida dels protagonistes. Sabem el que diuen, el que fan, el que pensen. Hem posat el focus no en la víctima, sinó en el botxí. I fa de mal mirar. Tot el que diu, tot el que fa, la manera com mira, com somriu, com es relaciona amb la gent, la seua gran mancança d'empatia amb els ciutadans, la falta de tacte, la falta d'oportunitat... Sí que fa de mal mirar, sí.