Anarcoefemèrides del 23 de novembre
Esdeveniments
- Surt La Guerre Sociale: El 23 de novembre
de 1885 surt a
Brussel·les (Bèlgica) el primer número
del periòdic quinzenal La Guerre
Sociale. Organe communiste-anarchiste. Fou el continuador de Ni
Dieu ni
Maître (1885-1886). L'editor responsable en va serÉgide Govaerts i l'administrador
Ferdinand Monier. Els articles sortiren sense signatura,
però J. L. De Lanessan
hi col·laborà. En sortiren nou números
en dues sèries, l'últim el 8 de març
de
1886. Va ser substituït per L'Interdit
(1886).
***
- Congrés constitutiu de l'USI: Entre el 23 i el 25 de novembre de 1912 té lloc a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el Congrés Nacional de l'Acció Directa, en el qual es constituí l'Unione Sindicale Italiana (USI, Unió Sindical Italiana) i com a tal es rebatejà la reunió com I Congrés Nacional de l'USI. La iniciativa de creació d'aquest sindicat sorgí d'un grup de treballadors dissidents de la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball) que es declarà hereu de la Primera Internacional. 154 delegats de diferents Cambres del Treball italianes representaren uns 77.000 treballadors en aquest congrés. Els seus principis, basats en el sindicalisme revolucionari, s'oposaven a la CGL en el rebuig a mantenir contactes amb qualsevol partit polític, en la voluntat d'organitzar també els treballadors no qualificats i en el rebuig dels acords estipulats mitjançant l'Estat, rebutjant la seva legislació social i el funcionariat públic, i en l'establiment de mètodes de lluita basats en l'acció directa i en la no exclusió d'antuvi del recurs a la violència. La seu de l'organització s'establí a Parma i el seuòrgan oficial d'expressió fou L'Internazionale, publicat durant un temps pel Comitato della Resistenza (Comitè de la Resistència) i, després, per la Cambra del Treball de Parma. Els sindicats de l'USI tingueren força influència al triangle industrial del nord de la península italiana (Torí-Milà-Ligúria), a Emília, a Toscana i a La Pulla. Organitzà, sobretot, els treballadors i mecànics del metall, els paletes, els minaires, els pagesos i els jornalers. Un any després de la seva creació, comptava més de 100.000 afiliats i superà en diversos sectors (metal·lúrgic, etc.) els sindicats socialistes. Entre el 4 i el 7 de desembre de 1913 tingué lloc el II Congrés Nacional a Milà. El seu caràcter antimilitarista fou determinant en la seva actuació i fou partidari del sindicalisme d'indústria, organitzant tots els treballadors d'una fàbrica sense distingir la qualificació laboral dels contractats, fet que implicà l'adhesió de moltes Cambres del Treball a aquest sindicat. Amb l'esclat de la Gran Guerra es produí una crisi interna sobre el tema de la intervenció d'Itàlia en el conflicte al costat de l'Entesa. El problema s'aguditzà quan destacats militants (Alceste De Ambris, Filippo Corridoni, Tullio Masotti, Edmondo Rossoni, Michele Bianchi, etc.) es decantaren per l'intervencionisme, però la posició antimilitarista (Armando Borghi, Alberto Meschi, Alibrando Giovannetti, etc.) acabà predominant i els intervencionistes van ser expulsats entre 1915 i 1916, per acabar fundant l'Unione Italiana del Lavoro (UIL, Unió Italiana del Treball) i, alguns, el Partit Nacional Feixista (PNF). Entre el 20 i el 23 de desembre de 1919 va tenir lloc el III Congrés Nacional a Parma. En 1922 l'USI s'adherí a l'anarcosindicalista Associació Internacional dels Treballadors (AIT) com a resultat de l'acord pres en el IV Congrés Nacional celebrat a Roma entre el 10 i el 12 de març d'aquell any. En 1925 l'USI fou dissolta pel govern feixista.
***
- Surt La Pilule: El 23 de novembre
de 1970 surt als quioscos de
Ginebra (Ginebra, Suïssa) el número 0 de la revista
sarcàstica llibertària La
Pilule. Journal satirique et satyrique. Portà el
surrealista epígraf «Pour
tout ce qui est contre, pour ceux qui sont contre, contre tout ce qui
est pour,
contre ceux qui sont pour» i en els últims
números el text de Georges Brassens«Mais il y a peu de chances qu’on
détrône le roi des cons»
(Però hi ha poques
possibilitats de destronar el rei dels beneits». Va ser
promoguda per
l'escriptor anarquista Narcisse-René Praz, que fou el seu
principal redactor
amb articles i fotomuntatges. D'antuvi bimensual, a partir del
número 13 passà
a setmanal. Comptà amb la
col·laboració del caricaturista Jean Leffel,
dibuixant de Le
Canard Enchaîné, d'altres dissenyadors
--Borner, Delay,
Erik, Ropo, Zero, etc.--, i de diferents articulistes
--Jean-Noël Cuénod, Pascal
Holenweg, Lucien Lacroix, Gérald Lucas, Marie-Christine
Mikhaïlo (Irène
Pasut), etc. Tractà diferents
temes, com ara l'Exèrcit suís, l'antimilitarisme,
l'objecció de consciència, el
comerç d'armes, les guerres, la democràcia
parlamentària, les religions, els
organismes caritatius que no condemnen la guerra, els dictadors
(Franco, Sékou
Touré, Xa d'Iran, etc.), els polítics corruptes
(Nixon, etc.), les polítiques
suïssa i francesa, la crítica al marxisme, la
funció de la policia, el sexe, el
feminisme, la droga, etc. Tingué gairebé 2.000
subscriptors i la tirada
oscil·là entre els 6.000 i 12.000 exemplars,
distribuint-se arreu de la Suïssa
de cultura francesa. El 7 de desembre de 1971 Narcisse Praz
acabà davant els
tribunals per qualificar d'«assassí» el
Xa d'Iran i va ser condemnat a 500
francs de multa i a pagar les despeses legals. El seu processament
portà
l'augment de la tirada del periòdic i una gran campanya de
solidaritat. En
sortiren en total 199 números, l'últim (198) el
28 de gener de 1975, i deixà de
publicar-se pels deutes i per la pressió
policíaca. En 1979 Praz publicà la
revista satírica Le Crétin des Alpes,
però només sortiren set números
entre abril i octubre d'aquest any.
Naixements
- Gennaro Rubino: El 23 de novembre de 1859 neix a Bitonto (Pulla, Itàlia) Gennaro Rubino, l'anarquista que intentà sense èxit assassinar el rei Leopold II de Bèlgica. Fill d'un ferrador lliurepensador, quedà orfe de mare quan tenia 11 mesos. Bon estudiant, va haver de renunciar a fer els estudis d'enginyeria per manca de recursos. En 1878 ingressà a l'Exèrcit, amb la intenció de continuar els seus estudis, però no aconseguí pair la disciplina militar. En 1884 fou degradat i condemnat per un tribunal militar a cinc anys de presó a Messina per haver escrit un article en un periòdic republicà subversiu. Alliberat en 1887 gràcies a una amnistia, retornà a Bitonto on es casà amb una mestra que patia trastorns mentals. Empleat com a comptable, fou detingut per falsificació i frau, delicte que negà, i condemnat a quatre anys de presó. Després de complir la pena, el maig de 1897 emigrà a Londres (Anglaterra) on exercí diverses feines en el sector de la restauració. En aquesta època començà a freqüentar els cercles socialistes i anarquistes italians. Va dir que era fadrí i es tornà a casar el 4 de desembre de 1897 amb una cuinera, Emily Alderton, amb qui tindrà un infant el 14 d'octubre de 1898 que posarà de nom Marx Engels. Després de treballar en dues llibreries i ser acomiadat, la parella visqué en la misèria. Més tard intentà millorà, sense èxit, la seva sort a Glasgow (Escòcia). Com que no va poder trobar feina demanà ajuda a l'ambaixada d'Itàlia i els serveis secrets italians el captaren com a infiltrat a sou en les organitzacions anarquistes londinenques. Amb els diners muntà una impremta per editar un nou diari, que servia de sala de reunions i d'allotjament. Però un cop els funcionaris de l'ambaixada italiana comprovessin que en comptes d'espiar simpatitzava amb el moviment llibertari fou acomiadat. El maig de 1902 es descobrí que havia treballat per al serveis secrets italians i fou denunciat per la premsa anarquista internacional com a espia i expulsat del moviment llibertari. De res serviren els seus intents de justificació i el fet de donar alguns noms de dobles agents infiltrats en el moviment anarquista. Reprovat per sa família i abatut, decidí cometre un assassinat amb la finalitat de demostrar la seva lleialtat a la causa anarquista. D'antuvi planejà assassinar Eduard VII, rei del Regne Unit de la Gran Bretanya i d'Irlanda, però trobà que el sentiment monàrquic a les illes Britàniques era molt fort, i decidí atemptat contra el rei Leopold II de Bèlgica. A finals d'octubre de 1902 es traslladà a Brussel·les. El matí del 15 de novembre de 1902 a la Rue Royale de Brussel·les, davant el Banc de Brussel·les, disparà tres trets de revòlver, als crits de «Visca la Revolució social! Visca l'anarquia!», sobre la tercera de les tres berlines del seguici del rei de Bèlgica que tornava de la Catedral de Santa Gúdula del Te Deum tradicionalment celebrat per la Festa del Rei --que aquell any va ser substituït per un Requiem en memòria de la reina, Marie-Henriette, que recentment havia finat. El rei, que viatjava a la primera carrossa, va resultar indemne i cap persona no va resultar ferida en aquest atemptat, però Rubino va poder fugir per poc del linxament de la gentada ja que la policia el detingué. Després de l'intent d'assassinat els anarquistes el condemnaren com a agent provocador i alguns especularen sobre l'atemptat com un acte per justificar la posterior repressió que sobre el moviment llibertari es desencadenà. Fins i tot s'apuntà que la pistola estava carregada amb bales de salva, però la realitat és que la policia mai no trobà l'arma de foc. Durant el seu procés, que comença el 26 de gener de 1903 a Brussel·les, va declarar haver actuat tot sol i ser un anarquista individualista que volia venjar-se de la mort de sis manifestants abatuts per la Guàrdia Cívica durant la nit del 18 d'abril de 1902 als carrers de Lovaina quan demanaven el sufragi universal. Fou defensat per Émile Royer, misser de Jules Moineau, i per Charles Gheude, advocats socialistes. Encara que no va ferir o matat cap persona, va ser condemnat durament a treballs forçats a perpetuïtat. Durant el tancament escrigué diversos articles i memòries amb l'intent de justificar la seva fidelitat al moviment anarquista. Gennaro Rubino va morir malalt de grip espanyola i enfollit per l'aïllament el 14 de març de 1918 a la presó de Lovaina (Flandes, Bèlgica). En 2006 Anne Morelli va publicar el llibre Rubino, l'anarchiste italien qui tenta d'assassiner Léopold II.
***
- Charles-Albert: El
23 de novembre de 1869 neix a Carpentras (Provença,
Occitània) el periodista
anarquista, i després socialista i
col·laboracionista, i francmaçó
Charles
Victor Albert Fernand Daudet, conegut com Charles-Albert.
Era fill d'una família acomodada i sos pares eren professors
universitaris. Després
de fer els estudis a Lille (Nord-Pas-de-Calais, França), va
estudiar a la
universitat filosofia i exercí de professor de
repàs en un col·legi de Sedan
(Xampanya-Ardenes, França). Arran de la matança
de Fourmies de l'1 de maig de
1891, s'adherí al socialisme de Jules Guesde,
però de mica en mica esdevingué
anarquista. En 1892 s'instal·là a Lió
(Arpitània), on treballà com a corrector
d'impremta i col·laborà en la premsa
llibertària (Entretiens politiques
et littéraires, La
Révolte, La
Société
Nouvelle, etc.). En 1893 fundà L'Insurgé,òrgan anarcocomunista de la regió del sud-est. El
gener de 1894, quan es
desencadenà la repressió arran de la cadena
d'atemptats, va ser detingut i
empresonat un temps. Un cop lliure, en 1895 passà a viure a
París i participà
en la reorganització del moviment llibertari.
Intentà sense èxit fundar una
impremta anarquista al carrer Lafayette de París on
s'imprimia La Société
Nouvelle i Le Libertaire,
de Sébastien Faure. En
aquesta època col·laborà en Les Temps
Nouveaux, de Jean Grave; en L'Humanité
Nouvelle (1897); i en Le Journal du
Peuple (1899), diari creat per Faure per fer costat el
capità Alfred
Dreyfus. En 1899 publicà el llibre L'amour
libre, que tingué una gran difusió tant
a França com a l'estranger. Col·laborador
de L'Art Social, revista dirigida
per
Gabriel de la Salle, defensà l'obra d'art per la qualitat de
l'execució i no
pel seu contingut en una conferència feta el 27 de juny de
1896. En desacord
amb Piotr Kropotkin sobre el tema de la guerra, en 1905
reivindicà la defensa
de França si era atacada «per una
coalició de potències burgeses»; amb
aquesta
declaració, contrària al pensar majoritari del
moviment llibertari sobre el
tema, provocà una gran oposició al seu pensament
i ell donà com a solució la«vaga dels conscrits». Gran amic de Francesc Ferrer
i Guàrdia, aleshores
refugiat a França, gestionà, amb Maurice Dubois,
el periòdic L'École
Rénovée i fou secretari general
de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la
Infància. El 3 de
setembre de 1909, quan Ferrer retornà a Catalunya i va ser
detingut arran dels
fets de la «Setmana Tràgica» de
Barcelona, fundà, amb Charles-Ange Laisant i
Alfred Naquet, el Comitè de Defensa de les
Víctimes de la Repressió Espanyola,
conegut també com «Comitè
Ferrer», i lluità de valent per a intentar salvar
son
amic de l'execució. També fou secretari del
Comitè de Defensa Social (CDS).
Durant la primavera de 1910 fou membre, amb Jules Grandjouan, del
Comitè
Revolucionari Antiparlamentari, que portà a terme una
campanya abstencionista
per a les eleccions legislatives, encara que alhora feia costat el
projecte de
Partit Revolucionari de Miguel Almereyda. En 1912 participà
en la campanya per
l'alliberament del soldat Émile Rousset («Afer
Aernoult-Rousset») i fou en
aquests anys quan abandonà certes tesis anarquistes,
acostant-se als
socialistes i admetent que el parlamentarisme podria,
mitjançant reformes,
facilitar l'acció revolucionària. Acostat al
Partit Socialista, l'agost de
1914, quan esclatà la Gran Guerra, es mostrà
partidari de la «Unió Sagrada», va
fer costat el «Manifest del Setze» i
criticà durament els pacifistes. El 4
d'octubre de 1918, en una carta publicada en L'Humanité,
anuncià la seva adhesió a la Secció
Francesa de la
Internacional Obrera (SFIO), encara que amb reserves sobre el«parlamentarisme
excessiu». En 1922 fundà el moviment«Ordre Nou», que reivindicava el
reforçament de l'Estat i la reorganització de les
estructures ministerials amb
funcionaris permanents i independents. En aquest mateix any, fou membre
de la
XIV Secció de París de l'SFIO. En 1928
s'afilià al Partit Republicà
Sindicalista (PRS). En 1929 publicà el llibre L'État
moderne. Ses principes et ses institutions, on s'allunya
totalment de l'anarquisme i del seu rebuig a l'autoritat, alhora que
reivindica
un Estat fort i la planificació econòmica
(«Planisme»), idees que s'accentuaran
en el seu posterior llibre Une nouvelle
France. Ses principes et ses institutions (1936). Quan
l'Ocupació,
col·laborà en el setmanari proalemany La
Gerbe i en 1941 publicà el llibre L'Anglaterre
contre l'Europe. Amb l'Alliberament va ser detingut, encara
que fou
alliberat poc després. És autor, a més
dels llibres citats, d'Aux anarchistes qui s'ignorent
(1895 i 1901), L'Art et la société
(1896), À
Monsieur Émile Zola (1898), Patrie,
guerre et caserne. Lettre à un
prolétaire (1901 i 1911),Qu'est-ce
l'art? (1909), Politique et socialisme. Le
préjugé parlementaire (1910), Le
socialisme révolutionnaire. Son terrain, son action et son
but (1912),L'effort libre (1913), La révolution chinoise et le socialisme
(1913), Au-dessous
de la mêlée. Romain Rolland et ses disciples
(1916), Des réformes? Oui, mais d'abord une
constitution (1920),
entre
d'altres. Charles-Albert va morir l'1 d'agost de
1957 a Le Kemlim-Bicêtre (Illa de França,
França).
***
- Ferdinando Franchi: El 23 de novembre de 1896 neix a Nuoro (Sardenya) l'anarquista Ferdinando Franchi, també conegut com Mateo Daga. S'exilià, amb son germà Pompeu Franchi, també anarquista, a París (França), però el 10 de setembre de 1927 en va ser expulsat. El 30 de març de 1928 va ser condemnat a quatre mesos de presó per «infracció a l'ordre d'expulsió». El maig de 1931 va ser detingut en una batuda policíaca. Va fer servir documentació falsa a nom deMateo Daga i vivia a casa d'Eugène Simonetti. El 22 de maig de 1931 va ser condemnat a dos mesos de presó per«violació de l'ordre d'expulsió».
***
- Ginés Camarasa
García: El 23 de novembre de 1898 neix a
Villena (Alt Vinalopó, País Valencià)
l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista
Ginés Camarasa
García, conegut també sota el
pseudònim de Felipe
Martínez Pérez. Fill d'una
família pagesa, fou el major de quatre germans.
Quan tenia nou anys començà a treballar de
cadiraire al taller d'un oncle seu i
amb 14 anys s'afilià a l'Agrupació Socialista. En
aquesta agrupació conegué
l'anarquista Enrique Guardiola, el qual l'introduirà en el
pensament llibertari.
En 1913 Guardiola farà que la societat «La
Prosperidad», en la qual militava
Camarasa, es decanti pel moviment anarquista. En 1914, disconforme amb
les
condicions laborals i econòmiques, abandonà el
taller familiar i l'any següent
passà a un altre taller on s'especialitzà en
ebenisteria, la seva feina
definitiva i de la qual esdevindrà un mestre. En 1916
s'establí a Barcelona
(Catalunya) –segons alguns després d'agredir amb
una maça el propietari de
l'empresa on treballava per haver-lo ofès–, on
s'afilià al Sindicat de la Fusta
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Poblesec.
Participà activament
en 1919 en la vaga de «La Canadenca» integrat en un
grup de defensa confederal.
En 1920 va ser cridat a files i enviat a Maó (Menorca, Illes
Balears). En
aquesta illa contactà amb nombrosos militants confederals,
com ara Joan Ripoll,
els germans Pons, Joaquim Fornaguera, Josep Caselles i altres.
Ajudà com pogué
els companys llibertaris (Salvador Seguí Rubinat, Francisco
Arín Simó, etc.)
que es trobaven desterrats a l'illa. En 1923 retornà a
Villena i intervingué en
la creació de l'Ateneu Racionalista i, l'any
següent, de la societat «La
Solidaridad», ambdós tapadores de la CNT.
Milità amb un destacat grup de
companys (Enrique Guardiola, José Salinas, els germans
Ibáñez, Antonio Guillén,
Pedro Pujalte, etc.), amb molts dels quals formà part del
grup anarquista«Humanidad Libre». En 1927 assistí a la
reunió fundacional de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). Pressionat per la
repressió de la dictadura de Primo
de Rivera, marxà a Elda (Vinalopó
Mitjà, País Valencià), des d'on en
1928 envià
diners a La Revista Blanca per a
una
subscripció pro presos. El març de 1928 va ser
detingut per apunyalar lleugerament
al front en una disputa José Cañizares, president
de la Casa del Poble de
Villena. Després, a Barcelona, ajudà
orgànicament Manuel Sirvent Romero, membre
destacat dels comitès Regional i Nacional de la CNT. Amb la
proclamació de la
II República espanyola retornà a Villena i entre
el febrer de 1932 i l'abril de
1934 ocupà la presidència de la CNT d'aquesta
localitat. Quan el cop feixista
de juliol de 1936, participà en la seva resposta als carrers
barcelonins i
l'agost d'aquell any retornà a Villena, on
s'encarregà d'importants tasques
confederals: president de la CNT (1936), president de la
Comissió d'Assistència
Social del Comitè de Defensa Antifeixista (1937), president
de la Indústria del
Moble Socialitzada (1937), secretari de la CNT (1938) i regidor de
l'Ajuntament
de Villena. L'octubre de 1938 fou mobilitzat i enviat a la
Secció de Defensa
del Subcomitè Nacional de la CNT radicada a
València. En 1939, amb el triomf
franquista, va ser agafat al port de l'Alacant i tancat al camp
d'internament
d'Albatera. Pogué retornar a Villena, on romangué
amagat fins l'octubre de
1939, quan marxà a Barcelona, on visqué sota el
nom de Felipe Martínez
Pérez i muntà un taller d'ebenisteria,
que amb el
temps esdevingué seu confederal. Durant els anys quaranta
ocupà la secretaria
de la CNT de Catalunya en diverses ocasions i en 1947 fou secretari pro
presos
durant la gestió d'Eduard Josep Esteve al front del
Comitè Regional de
Catalunya de la CNT, càrrec que mantingué fins al
1957. Durant aquests anys
(1941, 1945 i 1947) patí diferents detencions en les
agafades confederals i
establí contactes amb la xarxa d'evasions de Francisco
Ponzán Vidal. Durant els
difícils anys cinquanta, amb José Bueso Blanch i
Eduard Josep Esteve, creà un
Comitè Nacional provisional de la CNT, que
encapçalà entre 1958 i el febrer de
1960. A finals de 1958 fou detingut, però va ser alliberat
perquè havia estat agafat
en una ràtzia de socialistes i les autoritats franquistes
desconeixien la seva
importància orgànica. En 1962, arran d'una
important agafada, es va veure
obligat a marxar, amb José Torremocha Arias, a
València i a Madrid, però, al
contrari que Torremocha, no passà a França i es
mantingué amagat un parell
d'anys a Villena. En 1965 s'establí de bell nou a Barcelona
i l'any següent fou
novament detingut. Finalment acabà malalt de Parkinson i una
mica descentrat.
Sempre es mostrà contrari a l'Aliança Sindical
Obrera (ASO) i a la maniobra cincpuntista.
De jove estigué casat amb
Francisca Camús i, un cop enviudà,
formà parella amb Antonia Ugeda Fuentes.
Ginés Camarasa García va morir el 6 de juny de
1972 a Barcelona (Catalunya).
Ginés Camarasa
García (1898-1972)
***
- Capitán Chimeno:El 23 de novembre de 1912 neix al llogaret de Silillos (Fuente Palmera, Còrdova, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Juan José Bernete Aguayo, més conegut com Capitán Chimeno. Fill d'una família nombrosa i humil, quedà orfe de mare quan era molt petit i va créixer en una cabana a les terres de Bramadero, propietat del terratinent i cacic del poble, Martínez Lora. Allà aprengué a muntar a cavall i a disparar amb escopeta, aconseguint una punteria prodigiosa. Mai no va anar a escola, però aprengué a llegir amb facilitat. Ajudat per la premsa que queia a les seves mans, va anar prenent consciència social i decidí fugir d'aquella vida. Amb un company s'escapà cap a la serra cordovesa d'Hornachuelos, però es van topar amb dos terratinents que es van denunciar. Partides de la Guàrdia Civil van sortir a buscar-los i tement per la seva vida es va lliurar. En 1933 fou jutjat, però com aleshores no tenia encara els 21 anys de la majoria d'edat fou enviat al reformatori d'Alcalá de Henares (Madrid). Amb l'arribada en massa de presos anarquistes a les presons a resultes dels Fets d'Octubre de 1934, s'acostà al pensament anarquista, alhora que començà a estudiar teoria política i a escriure ajudat pels seus companys llibertaris empresonats. Amb l'arribada del Front Popular al govern de la República fou amnistiat. De bell nou a Silillos, va treballar al camp i començà les seves tasques com a anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El cop d'Estat del 18 de juliol de 1936 l'agafa a la localitat sevillana de Marinaleda i immediatament marxà al seu poble per organitzar la resistència. Després d'organitzar els grups de defensa, va crear la famosa«Cavalleria del Chimeno», que va arribar a tenir uns cinc-cents soldats a cavall i que va repel·lir els primers atacs de les tropes de la guarnició d'Écija (Sevilla) sobre la Colònia de Fuente Palmera. Amb la seva cavalleria cada cop més nombrosa, aconseguí reduir els números de la Guàrdia Civil i els cacics de Fuente Palmera que s'havien atrinxerat a la caserna de Fuente Palmera; els empresonà, però no va permetre que s'exercís cap tipus de violència contra ells. Després va ampliar la seva línia d'acció, intentant alliberar pobles com Almodóvar, Guadalcázar, Peñaflor i altres, amb diferent sort. Va establir el seu quarter general a les terres on va créixer, entre Silillos i Palma del Río. A finals d'agost de 1936 les forces rebels arribades de Sevilla van prendre La Colònia i la «Cavalleria del Chimeno» i altres gents temoroses de la repressió van haver de fugir cap a la zona republicana per salvar la vida. En arribar a terres lleials, els centenars de persones que acompanyaven la «Cavalleria del Chimeno» van dispersar-se per diferents llocs (Pozoblanco, Villanueva de Córdoba, Ciudad Real). Chimeno, amb sos germans Antonio i Francisco, i les seves tropes marxaren cap al Cerro Muriano. Quan la lluita de guerrilles fou insuficient, van ingressar en les files de l'Exèrcit Popular i el 31 de desembre de 1936 fou nomenat capità de la 73 Brigada Mixta, enquadrat en el «Batalló Bautista Garcés» de tendència comunista --Bautista Garcés fou un diputat comunista cordovès assassinat pels feixistes. El 18 de setembre de 1937 el Capitán Chimeno fou comminat a prendre el Cerro Mulva (Funteobejuna, Còrdova, Andalusia, Espanya) i amb son company Francisco Atalaya marxà cap a la posició parapetats cadascun amb un tanc a pocs metres dels nius de metralladores de l'enemic; el tanc que protegia Chimeno es va fer a un costat de sobte deixant-lo al descobert, resultat abatut i mort. Atalaya va intentar recuperar el cos, però també fou abatut. La companyia del Chimeno atacà patint diverses baixes per recuperar el cos del seu capità perquè no fos profanat --el general feixista Queipo de Llano havia posat preu al seu cap. Tothom va parlar de traïció. El seu enterrament a Villanueva de Córdoba fou multitudinari i el general Pérez Salas el nomenà comandant a títol pòstum. Va deixar vídua i una filla que naixeria tres mesos després. El Capitán Chimeno es va convertir en una figura mítica entre les classes camperoles andaluses. El 23 de juny de 1984 l'Ajuntament de Fuente Palmera inaugurà a Silillos el parc públic «Chimeno» en memòria seva. El 12 d'abril de 2007 es va estrenar al Saló d'Usos Múltiples de Fuente Palmera la pel·lícula Capitán Chimeno. Héroe del Sur, realitzada per María José Bernete Navarro, historiadora i neboda de Chimeno.
Defuncions
- Albert Laisant: El
23 de novembre de 1928 mor a París (França) el
militant
anarquista i francmaçó Albert Laisant. Havia
nascut l'1 de juny de 1873 i era
fill de l'intel·lectual anarquista Charles Ange Laisant. La
trobada amb
Sébastien Faure li va descobrir l'anarquisme, ideal que
encomanarà a son pare,
i que ell també transmetrà a sos dos fills,
Maurice i Charles. Entre 1899 i
1901 va ser l'ànima del periòdic L'Éducation
Libertaire, òrgan de la Lliga per
l'Educació Llibertària creada el juny de
1897. Va ser un dels signants en 1901 de la crida contra la condemna de
Laurent
Tailhade per un article publicat en Le
Libertaire. En 1925 va publicar la novel·la
infantil Magojana: le maître du
secret. Albert
Laisant va morir el 23 de
novembre de 1928 a París (França) i
està enterrat
en el columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.
***
- Milly Witkop: El 23 de novembre de 1955 mor a Peekskill (New York, EUA), a conseqüència de problemes respiratoris, la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Milly Vitkopski, més coneguda com a Milly Witkop. Havia nascut l'1 de març de 1877 a Slotopol (Ucraïna), dins la comunitat jueva de la localitat, i era la major d'una família de quatre germanes --la més petita, Rose, també militarà en el moviment anarquista. Fugint dels pogroms russos, va marxar a Londres en 1894, on va militar activament en el moviment llibertari jueu, especialment amb el grup que editava el periòdic en jiddisch Arbayter Fraynd. En 1895 coneix l'intel·lectual llibertari Rudolf Rocker qui esdevindrà son company. El maig de 1898 la parella va marxar a Nova York en busca de feina, però no van ser admesos al país ja que no van voler casar-se legalment i van haver de tornar al Regne Unit amb el mateix vaixell amb el qual havien entrat als EUA; l'afer va tenir un gran ressò mediàtic («la parella de l'amor sense matrimoni»). A partir d'octubre de 1898, Witkop i Rocker van coeditar Arbeyter Fraynd, i a partir de març de 1900 van començar a publicar Zsherminal, també en jiddisch i centrat en temes culturals. En 1907 va néixer el fill de la parella, Fermín, que esdevindrà amb el temps un artista de renom. La parella va oposar-se a la Gran Guerra d'ençà que va esclatar en 1914, a diferència d'alguns anarquistes, com Kropotkin, que van fer costat la causa aliada. Per alleugerir la pobresa i les privacions causades per la guerra, Witkop i Rocker van obrir un menjador popular. El desembre de 1914, Rocker, com molts altres alemanys i austríacs al Regne Unit, van ser internats en qualitat d'«estranger enemic». Witkop va continuar les seves activitats antibel·licistes fins que va ser detinguda per les mateixes en 1916 i va ser condemnada a dos anys de presó. Un cop alliberada, va marxar a Holanda a reunir-se amb Rocker i son fill. El novembre de 1918 la parella va instal·lar-se a Berlín, on van participar en la creació de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Sindicat Lliure dels Treballadors d'Alemanya). En 1920 Witkop va fundar, amb altres companyes anarquistes, la Unió de Dones de Berlín. El 15 d'octubre de 1921 les militants dels sindicats de dones, entre les quals es trobava Witkop, van celebrar un congrés nacional a Düsseldorf i es va fundar a nivell estatal la Syndikalistische Frauenbund (SFB, Unió Sindicalista de Dones), que tindrà molta empenta durant els anys 20 i que realitzarà accions «escandaloses» com la«vaga de ventres» o demostracions d'«amor lliure». A partir de 1921 l'SFB publicarà Frauenbund, com a suplement de l'òrgan d'expressió de la FAUD Der Syndikalist, i Witkop en serà una de les principals redactores. Poc després publicarà Was will der Syndikalistische Frauenbund? (1922), com a text programàtic d'SFB. En febrer de 1933 l'incendi del Reichstag obliga la família Rocker a exiliar-se als Estats Units --a través de Suïssa, França i Regne Unit--, on continuaran la lluita, organitzant, entre altres campanyes, el suport a l'Espanya llibertària durant la Guerra Civil. En 1937 es van instal·lar a la comunitat anarquista de Mohegan, a prop del llac Mohegan (Crompond, Nova York). Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial Witkop i Rocker, ben igual que Max Netllau i Diego Abad de Santillán, van fer costat els aliats, perquè segons ells el nazisme no podia ser derrotat per mitjans pacífics. Després de la guerra, Witkop va mostrar certa simpatia pel moviment sionista, però molt escèptica pel que feia a la creació d'un «Estat nacional jueu», secundant la idea llançada per Martin Buber i Achad Haam de «nacionalitat binacional araboisraeliana».
***
- Tomàs
Andrés Andrés: El 23 de
novembre de 1982 mor d'un atac cerebral sobtat a Barcelona (Catalunya)
el
militant anarcosindicalista Tomàs Andrés
Andrés. Havia nascut en 1913 a
Pedralba (Els Serrans, País Valencià).
Autodidacte, conegué les idees de
Kropotkin, Fauré, Reclus, Malatesta i d'altres, i les
publicacions La
Revista Blanca, Estudios, El
Luchador i les novel·les«Ideales» gràcies a l'esperonament del
seu padrastre anarquista. En la seva
formació com a militant anarcosindicalista de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Pedralba jugà un paper essencial la figura
Narcís Poeymirau
Rochina. Intervingué en la revolta anarquista del 8 de gener
de 1933 i per
aquest fet fou condemnat a tres anys de tancament que purgà
al Reformatori
d'Adults d'Alacant. Alliberat gràcies a l'amnistia de febrer
de 1936, participà
activament en la Revolució i en la guerra civil com a
comissari de Cultura. En
acabar el conflicte bèl·lic, va fugir en
companyia d'Ernesto Solano quan eren
portats a un camp d'internament i es refugiaren a les muntanyes.
Després
s'establí a Barcelona. Formà part de la
lluità clandestina, especialment en
tasques de propaganda en 1945. Més tard va fer de
transportista, activitat
professional en la qual prosperà. A la mort de Franco,
participà en la
reorganització de la CNT i col·laborà
en diferents publicacions llibertàries,
com ara La Protesta Obrera, Solidaridad
Obrera i Tierra y
Libertad. En 1978 publicà el fulletó Algo
más sobre la comunidad de
Pedralba i l'any següent el relat
biogràfic sobre un cosí seu Un amor
truncado o el ideal que no muere. Sa companya fou Isabel
Mateu.
***
- Max Sartin: El 23 de novembre de 1987 mor a Salt Lake City (Utha, EUA) el militant i propagandista anarquista individualista italoamericà Raffaele Schiavina, més conegut com a Max Sartin o Bruno. Havia nascut el 8 d'abril de 1894 a San Carlo (Ferrara, Emília-Romanya, Itàlia), en una família pagesa. L'any 1912, en acabar l'escola, emigra als Estats Units i s'instal·la a Brockton (Massachusetts) en 1913, on descobreix l'anarquisme durant l'estiu de 1914 llegint les memòries de Kropotkin. Comença a col·laborar amb el periòdic de Luigi Galleani Cronaca Sovversiva i l'abril de 1916 n'accepta el càrrec d'administrador. L'any següent és detingut per rebutjar servir a l'Exèrcit i condemnat a un any de presó i expulsat cap a Itàlia el 9 de juliol de 1919. A Nàpols és de bell nou detingut per les autoritats militars per deserció en temps de guerra i internat a la presó militar de Sant'Elmo, on va restar fins a l'amnistia del 2 de setembre de 1919 quan va ser portat a capitania militar i incorporat a l'Exèrcit i el 12 del mateix mes llicenciat. A començaments de 1920 reprendrà a Torí el càrrec d'administrador de Cronaca Sovversiva, de la qual enviarà 4.000 exemplars als EUA sota el fals títol d'A Storno per evitar la censura nord-americana que havia prohibit la publicació, però després de vint números el periòdic és declarat il·legal per la divulgació d'articles antimilitaristes. L'agost de 1922 és detingut i empresonat durant 15 mesos, acusat absurdament de pertànyer a l'organització «Arditi del Popolo», abans de ser finalment absolt per l'Audiència de Torí. El març 1923, fugint de l'amenaça feixista a Itàlia, s'instal·la a París on publica amb Emilio Coda i Giuseppe Mioli La Difesa per Sacco e Vanzetti, butlletí en defensa dels anarquistes italoamericans condemnats a mort. Després d'una breu estada a Londres, tornarà a París, on va treballar en la indústria tèxtil i va publicar el periòdic Il Monito (1925-1928). Després de residir a Marsella serà expulsat de França i retorna clandestinament als EUA --amb aquest estatus legal de «clandestí» romandrà fins a la seva mort. Allà col·laborarà primer i dirigirà després el setmanari novaiorquès L'Adunata dei Refrattari durant 44 anys, de maig de 1928 fins l'abril de 1972. A més de nombrosos articles en periòdics anarquistes (Man!, La Frusta, Internazionale,Cronache Sovversive, Veglia, etc.) sota diversos pseudònims (Cesare,Nando, Michetta, Calibano,Melchier Seele, Max Sartin, Labor, Manhattanite,Bob, Juan Taro, XY,RS, MS, etc.), és autor dels llibres Sacco e Vanzetti: causi e fini di un delitto di stato (1927), Berneri in Spagna (1938) i Il sistema rappresentativo e l'ideale anarchico (1945), entre molts d'altres. Els seus impressionants arxius sobre el moviment anarquista internacional («Fons l'Adunata») són dipositats a la nord-americana Boston Public Library, on també es troba el fons documental d'Aldino Felicani sobre el cas Sacco i Vanzetti; també va donar documentació (fotografies, fullets, publicacions, etc.) a l'Arxiu Pinelli de Milà (Itàlia). L'arxiu de L'Adunata dei Refrattari es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Sa companya va ser la militant anarquista Fiorina Rossi.
Actualització:
23-11-14