Anarcoefemèrides del 8 de juliol
Esdeveniments
- Conferència de Blanes: Entre el 8 i el 10 de juliol de 1922 se celebra al cinema de Blanes (la Selva, Catalunya) la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de tots els sindicats catalans, en plena època del pistolerisme i amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) il·legalitzada des del 1920. El governador civil de Girona, prèvia consulta al govern de Madrid, autoritzà la celebració de la reunió, malgrat la pressió que exercí damunt seu el general Martínez Anido, governador civil de la Barcelona. Hi concorregueren representacions de gairebé tot Catalunya. Aquesta reunió va significar el ressorgiment de la central anarcosindicalista a Catalunya. Els acords que s'adoptaren en aquella conferència van ser tots de capital importància, però la preocupació de la totalitat dels assistents estava en saber si els SindicatsÚnics serien, o no, legalitzats a Barcelona i si es podrien reobrir els locals clausurats. La negativa de Martínez Anido fou total.
***
- Constitució de
l'FNIEPE: El 8 de juliol de 1937, durant el Ple
Nacional de Sindicats d'Espectacles Públics Confederals de
València (País
Valencia), es crea, a instàncies del SindicatÚnic d'Espectacles Públics (SUEP)
i del Comitè Nacional de la Confederació Nacional
del Treball (CNT), la
Federació Nacional de la Indústria de
l'Espectacle Públic d'Espanya (FNIEPE),
amb seu a Barcelona i amb l'objectiu primordial que les federacions
cenetistes
de l'espectacle seguissin un ritme unitari i per establir les
Federacions
Regionals i Provincials d'Espectacles confederals. Amb la
creació de l'FNIEPE
es volia engegar una intensa tasca de reformes en tots elsàmbits del ram
(artístiques, tècniques,
cinematogràfiques, sindicals, etc.) i lluitar contra
la prostitució mercantilista i decadentista en la qual
havien caigut els
espectacles públics prerevolucionaris. També es
creà una productora i una
distribuïdora cinematogràfiques pròpies,
que se centralitzaren mitjançant una
delegació directa del Comitè Nacional de la CNT.
L'FNIEPE quedà formada per
Marcos Alcón, com a secretari nacional; Manuel Lara, com a
secretari de
l'exterior; Jesús Varona, com a comptador i secretari
d'actes; Evaristo
Rodríguez, tresorer; Liberto Callejas, delegat de
propaganda; i els vocals
Manuel Rivas i Evaristo Navarro.
***
- Vaga general del Baix Llobregat: El 8 de juliol de 1974 es van declarar en vaga general de solidaritat amb els treballadors de les empreses Elsa, de producció de vidre buit a Cornellà, i Solvay, d'indústries petroquímiques a Martorell, 85 fàbriques del Baix Llobregat (Catalunya). Elsa i Solvay es van convertir en la bandera del moviment obrer català de finals del franquisme i va provocar un autèntic terratrèmol social, que va fer dir al ministre franquista que Espanya tenia dos gran problemes: ETA i Cornellà. El sindicat vertical (Confederació Nacional de Sindicats) estava copat majoritàriament per sindicalistes de les centrals sindicals il·legals Comissions Obreres (CC. OO.), Unió General de Treballadors (UGT) i Confederació Nacional del Treball (CNT), i no sempre mantenien una unitat d'acció. La solució va venir en la«democràcia directa», que s'expressava en les assemblees tolerades que es realitzaven a l'edifici del sindicat vertical. Elsa havia començat una vaga indefinida a partir de maig de 1974 i un mes després Solvay s'hi sumava. La duresa amb què la patronal va contestar les protestes va provocar la solidaritat de la pràctica totalitat d'obrers i de comerços. El 4 de juliol, el dia que la Magistratura havia de jutjar els acomiadaments d'Elsa, es va convocar la vaga general al Baix Llobregat, que tindrà el seu cim el dia 8 de juliol amb el 80% de la població aturada. A Cornellà, la vaga general va ser absoluta. L'atur es va perllongar fins al dia 9 de juliol amb disturbis on no van faltar ferits de bala i centenars de detinguts.
Naixements
- Deolinda Lopes
Vieira: El 8 de juliol de 1888 neix a Beja (Beja,
Alentejo, Portugal) la
pedagoga, feminista, maçona i militant anarquista i
anarcosindicalista Deolinda
Lopes Vieira, també coneguda com Deolinda
Quartim, pel llinatge del seu marit. Era filla d'una criada i
d'un caixer
viatjant. Després d'haver fet els estudis primaris a Beja,
quan tenia 12 anys
es traslladà amb sa família a Lisboa, on
estudià a l'Escola Normal d'Alcântara de
la capital portuguesa amb el Dr. Luís Passos, entre
d'altres. Mentre estudiava
magisteri, es decantà pels sectors més
progressistes de la seva disciplina,
reivindicant una reforma educativa i social radical i militant en
l'anarcosindicalisme. En aquests anys les seves lectures van ser els
clàssics
de l'anarquisme, com ara Lev Tolstoi, Piotr Kropotkin,Élisée Reclus, Sébastien
Faure, Jean Grave, etc. Conegué António Pinto
Quartin, intel·lectual anarquista
d'origen brasiler i propagandista llibertari director de diversos
periòdics (O Protesto - Guerra
social, Amanhã,Terra Livre, A
Batalha),
amb qui es casà. En 1907 participà en la vaga
acadèmica contra el dictador João
Franco. En 1910 començà a treballar com a mestra
a l'Escola-Oficina Núm. 1 de
Lisboa, institució educativa llibertària on es
dedicà a l'ensenyament primari i
a l'educació infantil. L'octubre de 1910
intervingué en el II Congrés Nacional
del Lliure Pensament. En 1913 marxà al Brasil acompanyant
son company, expulsat
de Portugal per la seva militància anarquista, i
retornà dos anys després,
reintegrant-se a l'Escola-Oficina Núm. 1 de Lisboa i
treballant també en
algunes escola mòbils republicanes. En aquests anys va fer
costat la reforma
educativa infantil promoguda pel pedagog llibertari Adolfo Lima.
Col·laborà en
nombroses publicacions pedagògiques, anarquistes i
feministes (Alma Femenina, Amanhã, Boletim
Oficial do
Conselho Nacional das Mulheres Portuguesas,
Boletim da Sociedade de Estudos Pedagógicos, Educação, Educação Social,Escola Nova, Revista
de Educação Geral e Técnica,Suplemento Literário e Ilustrado -
A Batalha, A Voz do Professor,
etc.) i fou membra activa de la Lliga d'Acció
Educativa i de l'Associação
Propagadora da Lei do Registo Civil. En 1928 participà en la
Comissió
d'Educació i Defensa dels Infants. En 1930 la Dictadura
Nacional d'Óscar
Carmona suprimí les escoles mòbils i dos anys
després l'ensenyament infantil. En
1932 va ser transferida a una escola d'ensenyament primari oficial on
es
mantingué fins a la seva jubilació en 1940. A
més de la seva tasca educativa,
participà activament en el moviment feminista
republicà, com ara el Conselho
Nacional das Mulheres Portuguesas (CNMP, Consell Nacional de Dones
Portugueses),
fundat en 1914 per Adelaide Cabate, presidint la seva Secció
d'Educació (1922-1926)
i la seva Secció d'Educació Infantil (1927-1929).
Fou una de les introductores
de la branca de la francmaçoneria «L'Ordre
Maçonnique Mixte et International"Le Droit Humain"», fundant en 1923 a Lisboa la«Loja Humanidade»
(Lògia Humanitat), on adoptà en nom
simbòlic de la poetessa Maria Amália Vaz de
Carvalho. L'abril de 1923 fou l'autora d'un manifest del CNMO defensant
les
dones embarassades i els infants. Formà part de la
comissió organitzadora i
participà en el I Congrés Feminista i
d'Educació que se celebrà entre el 4 i el
9 de maig de 1924 a Lisboa, congrés en el qual
presentà una ponència de
caràcter pedagogicosocial titulada Educação
de anormais, sobre l'educació dels infants
deficients. En 1926 fou vocal de
la comissió organitzadora del I Congrés
Abolicionista Portuguès. En el II
Congrés Feminista i d'Educació, celebrat en 1928,
reivindicà l'Escola Única i
la coeducació contra les polítiques educatives de
la dictadura. L'octubre de
1931 participà en el Congrés Internacional de
Protecció a la Infància. Com a
anarcosindicalista,
formà part d'organismes sindicals de personal docent, com
ara l'Associació dels
Professors de Portugal (APP). Amb António Pinto Quartin
tingué tres infants: la
pianista Orquídea Vieira Quartin, el dissenyador
Hélio Vieira Quartin i
l'actriu Glicínia Quartin, també
llibertària. Deolinda Lopes Vieira va morir el
8 de juny de 1993 a Lisboa (Portugal) i fou enterrada al cementiri de
Benfica. El
seu arxiu es troba dipositat a l'Institut de Ciències
Socials (ICS) de la
Universitat de Lisboa. Al seu poble natal de Beja existeix el carrer
Deolinda
Quartim en el seu record.
***
- May Picqueray:El 8 de juliol de 1898 neix a
Savenay (Bretanya) la militant
anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Marie-Jeanne
Picqueray, més
coneguda com May Picqueray. Nascuda en una
família modesta, va passar la
infància amb sos germans i sa germana a Bretanya i va
freqüentar una escola de
monges privada. Son pare feia d'acomboiador postal i sa mare de
costurera. Als
10 anys i mig va rebre el certificat d'estudis amb bona nota. Posada a
treballar a ca un negociant de Penhoët, hi va estar-se poc, ja
que va ser
contractada per una institutriu per ocupar-se d'un dels seus dos fills
epilèptic i Marie-Jeanne va partir amb aquesta
família al Quebec (Canadà)
considerada com a un membre més. Dos anys més la
petita epilèptica va morir i
aleshores va poder freqüentar l'institut de Montreal. Quan va
esclatar la
guerra, son «amo» va retornar a França,
on va morir, i poc temps després la
seva esposa per la qual cosa un oncle va haver de recollir els fills
que
quedaven i May Picqueray va ser repatriada. Aleshores va treballar com
a
intèrpret i com a mecanògrafa bilingüe.
Casada per primera vegada, va abandonar
son marit, oficial de la marina mercant i drogoaddicte. Cap al 1918,
instal·lada a París, va treballar com a
tipògrafa a l'Institut d'Història i
Geografia i es va ajuntar amb un estudiant de medicina, Dragui
Popourtch, qui
l'iniciarà en l'anarquisme i militarà en grups
llibertaris i en les Joventuts
Sindicalistes. Va participar activament en les excursions campestres
que
organitzaven els militants anarquistes i allà va
conèixer Sébastien Faure i
Louis Lecoin. En aquesta època va freqüentar el
cabaret «La Muse Rouge». Però
el germà major de Dragui es va oposar a les relacions i
aquest va marxar a
Alemanya, abandonant May. Va assistir al primer congrés de
la Confederació
General del Treball Unitària (CGTU) el juny i el juliol de
1922 a Sant-Etiève.
Com a secretària administrativa de la Federació
dels Metalls va assistir,
acompanyada del secretari federal Louis Chevalier, al
congrés de la II
Internacional Sindicalista Roja a Moscou en 1922, on es va entrevistar
amb
Trotskij i va aconseguir l'alliberament dels joves anarquistes Mollie
Steimer i
Sonya Fléchine, deportats a les illes Solovietsky.
Bloquejada a Moscou per
manca de passaport, va poder sortir-ne gràcies a uns papers
falsos lliurats per
les autoritats soviètiques. Detinguda a la frontera
francobelga, va ser
empresonada a Avesnes-sur-Helpe i condemnada a 45 dies de
presó per ús de
documentació falsa. Poc després
abandonarà la CGTU, quan aquesta va passar a
ser controlada pels comunistes. L'11 de gener de 1924
participà en els
aldarulls contra els comunistes i on dos anarcosindicalistes resultaran
morts.
Va recollir l'exiliat Nèstor Makhno i sa família
a la seva casa parisenca. Més
tard va treballar com a correctora de periòdics locals i
després com a
secretària d'Emma Goldman a Sant Tropés durant
tres anys, fins a juliol de
1926. Quan el cas Sacco i Vanzetti es desencadena, va treballar
activament en
el comitè de suport i no vacil·larà a
enviar una bomba amagada en un paquet de
perfum a l'ambaixada dels Estats Units que no va fer més que
renou. En aquestaèpoca fou detinguda i empresonada uns mesos per un afer
d'espionatge del qual
no tenia res a veure. Després de viure un temps amb un
pescador, realitzà
diverses feines, entre elles ser secretària de l'escriptor
Joseph Kessel. Quan
esclata la Revolució espanyola, va participar en la seva
xarxa de suport i amb
els quàquers nord-americans en l'evacuació
d'infants espanyols. A partir de
juny de 1940, a Tolosa de Llenguadoc, dins la xarxa dels
quàquers, es va ocupar
dels camps de concentració de la zona lliure, facilitant
nombroses evasions de
refugiats dels camps de Noé i de Vernet. Durant la guerra,
de bell nou a París,
subministrarà documentació falsa a la
Resistència. Després de l'Alliberament
reprendrà la seva professió i militarà
en el sindicat de correctors a partir de
l'1 d'octubre de 1945. Quan va desaparèixer Libre
Soir Express, periòdic
on estava empleada, May i una companya seva van decidir citar davant la
Magistratura de Treball la direcció del diari, fet que no
s'havia realitzat
mai, per aconseguir un mes d'indemnització per acomiadament,
cosa que
aconseguiran i crearan jurisprudència. Va fundar el grup«Amics de Louis
Lecoin», per continuar-ne la tasca a favor dels insubmisos,
refractaris i
objectors de consciència al servei militar en plena guerra
d'Algèria. En 1974
va crear el periòdic mensual Le
Réfractaire, que va dirigir fins a la
seva mort. Amb 79 anys, el 30 de juliol de 1977, participà
en la manifestació
antinuclear de Creys-Malville. En 1979 va publicar la seva
autobiografia sota
el títol May, la réfractaire;
reeditada després de sa mort sota el títolPour mes 85 ans d'anarchie. May Picqueray va morir
el 3 de novembre de
1983 a París (França) d'un càncer
generalitzat. En 1983 Bernard Baissat va
realitzar la pel·lícula Écoutez
May Picqueray sobre la seva vida.
***
- Ettore Cropalti: El 8 de juliol de 1900 neix a Castelvetro (Mòdena, Emília-Romanya, Itàlia) el sabater i militant anarquista Ettore Cropalti. Sos pares foren Luigi Cropalti i Aldegonda Venturelli. El juliol de 1931 emigrà a Antíbol (Occitània), on entra en contacte amb els cercles anarquistes. Per les seves activitats llibertàries fou inscrit en el registre de frontera i en el butlletí de busca i cerca per a la seva detenció. L'agost de 1936 passà a Catalunya i s'enrolà en les milícies llibertàries. Els informes de la policia feixista instal·lats a Barcelona el circumscriuen com a membre del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1937 passà la frontera a França, on realitzarà activitats antifeixistes. En 1940 fou detingut a Ventimiglia (frontera francoitaliana) i traslladat a Mòdena. El 20 de març de 1940 la Comissió Provincial feixista el sentència a cinc anys de confinament a Ventotene. El desembre de 1942 el règim de confinament es va veure alleugerit i transformat en amonestació. Durant l'estiu de 1944, fou detingut com a membre de la resistència. Després de la guerra reprengué el seu ofici de sabater a Castelvetro i participà en les activitats de la Federació Anarquista de Mòdena. En 1951 s'instal·la a Vignola i l'any següent a Bolonya. Ettore Cropalti va morir el 25 d'octubre de 1955 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).
Defuncions
- Gabriel Gobron: El
8 de juliol de 1941 mor a Rethel (Xampanya-Ardenes, França)
el periodista,
escriptor, historiador, traductor, mestre, professor, espiritista,
ocultista,
revolucionari pacifista i anarquista Gabriel Gobron, conegut sota el
pseudònim
de Frère Gago. Havia
nascut el 5 de
juliol de 1895 a Bayonville-sur-Mad (Lorena, França).
Tingué dues germanes i un
germà. Després de fer els estudis primaris,
seguí la seva educació a l'Escola
Primària Superior de Pont-à-Mousson (Lorena,
França) i després a l'Escola
Normal de Mestres de Nancy (Lorena, França). Un cop
esdevingué docent, aconseguí
un lloc de feina en una escola primària superior a Sidi Bel
Abbès (Algèria), on
restà sis anys. Molt atret pel misticisme, d'antuvi es
convertí a l'Islam. De
bel nou a la metròpoli, ensenyà a Rethel i, cada
dijous, viatjà a París per
seguir cursos a la Sorbona. Un cop obtingué la llicenciatura
en Lletres, va ser
nomenat professor de secundària a Rethel. Assegurada la
subsistència, decidí no
presentar-se a cap altra oposició més i
dedicar-se als seus estudis, a escriure
i a publicar en revistes literàries i de pensament (L'Algérie nouvelle, L'Esprit
français, Le Merle
mandarin, La Patrie malgache,Le Pays Lorrain, La
Pensée
Française, Le
Progrès de Bel-Abbès,
etc.). Estudià diverses llengües
(anglès, alemany, italià, espanyol i
portuguès) i, alhora que feia traduccions de
filòsofs estrangers, s'apassionà
per les ciències ocultes i col·laborà
en publicacions del gènere (L'Astrosophie,Bulletin de la Société
d'Études Psychiques de Nancy, Le
Fraterniste, Revue Spirite Belga,
etc.). En 1918 publicà un recull dels seus
treballs sota el títol de Les
couarails
de Pont-à-Mousson. En 1920 son pare, el forner
Jules Gobron, morí de
tuberculosi. En 1921 publicà Yan,
fils de
Maroussia, novel·la en part
autobiogràfica, i en 1925, la novel·la L'Ermonec. Entre 1928 i 1929
publicà en
dos volums les seves Histoires lorraines.
Au pays des Cocolinjos et des Colindindins. Durant l'estiu de
1929 viatjà
arreu d'Europa (Alemanya, Txecoslovàquia, Hongria). En
aquest 1929 publicà Contacts avec
la jeune génération allemande,
obra que fou premiada amb el Preu Internacional de Literatura de
Ginebra
(Ginebra, Suïssa). Fortament traumatitzat per la Gran Guerra,
hagué de veure
com els membres de sa família lluitaren en
exèrcits enfrontats, experiència que
posteriorment explicà en el seu últim llibre Notre-Dame des Neiges, histoire d'une famille de
boulangers (1938).
Periodista i escriptor llibertari, durant el període
d'entreguerres col·laborà
en nombroses publicacions anarquistes, sindicalistes i pacifistes com
ara La Brochure Mensuelle, La Conquête du Pain, L'En Dehors, Germinal,La Grande Réforme,Les Libérés de toutes
les Guerres, Le Libertaire,La Patrie Humaine, Les
Primaires, Le Semeur de Normandie,SIA, Terre
Libre, etc. Entre el seus llibres de caràcter
llibertari
podem destacar Ni bolchévisme, ni
fascisme. Réponse à deux compères: MM.
Vaillant-Couturier et Camille Aymard
(1926, amb Armand Gilles), Enfances
catholiques. Document (1934) i Jean
Peuple
bâtit la cité. Les principes de la nouvelleéconomie sociale à base
distributive, devra-t-elle adopter la forme étatiste ou la
forme fédéraliste?
(1937). A finals dels anys vint fou un dels propagandistes del
caodaisme, una
mena de religió sincrètica del budisme, de
l'hinduisme, del cristianisme, del
islamisme, del confucianisme i del taoisme, que es creà i
desenvolupà a
l'Indoxina francesa. Els escrits sobre caodaisme de Frère
Gago, nom pel qual es anomenat Gobron pels membres d'aquesta
religió, que va escriure entre 1937 i 1939, es van publicar
pòstumament sota els
títols Histoire du
caodaïsme. Bouddhisme
rénové, spiritisme annamite, religion nouvelle en
Eurasie (1948), Histoire et
philosophie du caodaïsme. Bouddhisme
rénové, spiritisme vietnamien, religion nouvelle
en Eurasie (1949) i Le
caodaïsme en images (1949, amb altres).
Altres obres seves són Tartines de
Cancoyotte. Conte lorrain (1919), Raspoutine
et l'orgie russe (1930), Nelson, le
cœur de chêne (1931-1932, amb Sylvain
Bonmariage), La Hongrie mystérieuse
(1933), Barbandouille.
Fabliau moderne pour adultes (1933), L'Encyclique
testamentaire de l'île de déportation et de
martyre du Pape Léon XIV (1938),Les persécutions de
l'administration
française contre les caodaïstes (1938) i L'expérience d'un cardiaque. Conseils
utiles aux malades (1941). Gabriel
Gobron va morir el 8 de juliol de 1941 a Rethel (Xampanya-Ardenes,
França) i
fou enterrat a Bayonville-sur-Mad (Lorena, França). La seva
esposa fou
Marguerite Gobron.
***
- Esteve Pallarols Xirgu:El 8 de juliol de 1943 és afusellat al camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Esteve Pallarols Xirgu, també conegut comJosé Riera. Havia nascut en 1900 a Cassà de la Selva (Gironès, Catalunya). Treballà de ferroviari amb son pare i participà activament en la gran vaga revolucionària de 1917. Amb la dictadura de Primo de Rivera es va exiliar a Santiago de Cuba, sembla que a finals de 1929, on amb Fidel Miró i Jaume Baella (Modesto Llanos) va constituir un grup anarquista clandestí antimachadista i va passar-se a la guerrilla. És en aquesta època que prendrà el nom de José Riera. En 1930 fou expulsat de Cuba per la dictadura del general Machado. Entre 1930 i 1931 visqué, amb Fidel Miró, a Kingston Town (Jamaica). En 1932 va retornar a Catalunya i treballà d'ordinari i missatger a Torelló en 1933. En aquests anys viurà amb Soledat Bach Oliveras (Celrà) i el 28 de maig de 1934 la parella tindrà dues filles bessones, Joaquima i Victòria. Quan esclatà la Revolució de 1936 esdevingué secretari general del Comitè Revolucionari Antifeixista de Torelló i després es va traslladar a Manlleu, on va participar en l'administració i la comptabilitat d'empreses col·lectivitzades, i d'on va haver de fugir empaitat pels estalinistes el maig de 1937 a Barcelona i a València per incorporar-se al Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), aleshores amb Fidel Miró com a secretari general, i tres mesos després a les col·lectivitats agràries del Camp del Túria (Llíria i Vilamarxant) al País Valencià fins al final de la guerra. Fou tancat al camp de concentració d'Albatera («el Campo de los Almendros») per les tropes feixistes, però aconseguir fugir. El 29 de març de 1939 reorganitzà el primer Comitè Nacional (Junta Nacional del Moviment Llibertari) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestí, conjuntament amb Marés, Úbeda, José Cervera, Leoncio Sánchez, Martí Calduch (Carambolita), Josep Riera (Riereta) i Julia Mirabé (La Maña), i es convertí en el seu primer secretari general, exercint-hi tasques centrades en l'ajuda a les persones que patien represàlies --era molt eficient en la falsificació de documents i en la corrupció de funcionaris--, en l'alliberament de presos --va organitzar diverses fugues dels camps de concentració de militants cenetistes-- i en la reorganització de la CNT; també va crear«Frutera Levantina», una societat de transport d'aliments tapadora per poder posar en contacte tota la península. Estava en relació amb Ponzán i la seva xarxa, i mantenia contactes directes amb la CNT de l'Exili. Detingut el 14 de desembre de 1939 a València, va ser torturat, jutjat i condemnat en 1940 a 18 anys de presó. Jutjat de bell nou el març de 1941 per les pressions de les«forces vives» de Torelló que el volien eliminar físicament, va ser condemnat a mort acusat d'haver enderrocat una església a Vic durant la guerra civil. Esteve Pallarols, anarquista naturista, vegetarià, tolstoià, individualista i d'una vasta cultura, va ser afusellat, juntament amb Cura, Farré i altres antifranquistes al camp de tir barceloní de la Bota.
***
- Tintino Rasi: El 8
de juliol de 1963 mor a Filadèlfia (Pennsilvània,
EUA) el poeta futurista i propagandista anarquista Tintino Persio Rasi,
també
conegut sota diversos pseudònims, com ara Aurora d'Arcola, Gold O'Bay,Carlo Carli o Tatiano. Havia nascut el 15 de setembre
de 1893 a
Arcole (Vèneto, Itàlia). Després de
realitzar els estudis elementals, entrà a
treballar a correus i, encara molt jove, començà
a militar en el moviment
anarquista i en la fracció esquerrana i
llibertària del moviment futurista, amb
Leda Rafanelli, Gianna Manzini, Mario Carli, Dante Carnesecchi i
Giovanni
Governato, entre d'altres. En 1914 fou destinat de carter a
Gènova, alhora que
la policia el fitxà com a «anarquista
convenientment vigilat». Participà
activament en les activitats del moviment, prenent la paraula en
reunions i
col·laborant en la premsa llibertària,
especialment en Il
Libertario. En
1917 fou traslladat a Iglesias (Sardenya), on continuà la
militància.
Instal·lat a Cagliari, va col·laborar, sota el
pseudònim Aurora
d'Arcola,
en el periòdic socialista Il Risveglio dell'Isola i esdevingué membre
de
la comissió executiva de la Cambra del Treball local. El
gener de 1918 un
informe policíac cita que, amb Alberto Silicani,
intentà constituir un grup
anarquista. Cridat a files, fou llicenciat el novembre de 1918. El
març de 1919
tornà a Arcole i durant tot el període del«Biennio Rosso» (Bienni Roig)
participà en les lluites obreres i en
l'organització de nombroses reunions i
conferències.
El juny de 1919 a Santo Stefano Magra, durant una d'aquestes
conferències, un
carrabiner caigué mort i un altre fou ferit de gravetat;
denunciat com a
responsable dels fets, decidí fugir cap a l'estranger. El
juny de 1920 retornà
i, finalment, fou absolt d'aquesta acusació. Durant les anys
següents,
s'establí a Grosseto, a Pisa i a Milà, sempre
continuant amb la seva
militància. En 1921, a La Spezia, juntament amb Renzo
Ferrari (Renzo
Novatore) i
Giovanni Battista Governato, redactà la revista
anarcoindividualista
d'art i de pensament futuristes Vertice, i l'any següent a
Pisa, amb
Renato Siglich (Souvarine), la revista Anarchismo. A partir de
1922 residí a Clivio i es dedicà a la
distribució del periòdic de l'escola
racionalista local. Sempre estretament vigilat, a
començaments de 1923 la
policia li perd el rastre, i aprofità per emigrar d'antuvi a
Niça i després a
la regió parisenca. A la capital francesa dirigí
nombroses publicacions dels
exiliats llibertaris italians, com ara La Rivendicazione (1923-1925), el
gerent de la qual fou Émile Louis Soustelle; La Nostra Polemicha (1925),
on polemitzà durament amb els companys enquadrats en la
Legió garibaldina de
Riccioni Garibaldi --que després se sabrà que era
un infiltrat de la policia--;La Quale (1926) o Veglia. En aquests anys va fer feina a
la
impremta «La Fraternelle» de Sébastien
Faure. També fou redactor de la secció
italiana de la publicació parisenca La Revue Internationale
Anarchiste (1924-1925),
amb Ugo Fedeli i Virgilio Gozzoli, i, amb els mateixos, de La
Tempra (1915-1926).
Sota el pseudònim Gold O'Bay,
col·laborà en el
periòdic londinenc Il Comento, on reclamà«el dret a defensar-se i a matar
feixistes». Segons un informe de la policia
política italiana, en 1927 va
establir contacte amb el grup de l'il·legalista anarquista
Sante Pollastro (o
Pollastri) i s'hauria encarregat de recaptar els productes dels
robatoris. En
1928 participà en una polèmica amb Nino
Napolitano, que havia acusat Renato
Siglich de ser un confident de la policia francesa, mentre que aquestúltim
acusà Napolitano d'haver malversat 200.000 francs remesos a
Rasi pel grup de
Pollastro per fer propaganda. A començaments dels anys
trenta s'establí a
Suïssa, on, sota el pseudònim Tatiano,
col·laborà en L'Adunata dei
Refrattari. En
1935 actuà a Saint-Michel-sur-Orge. Entre el 20 i el 21 de
juny de 1936 a París participà en la
Conferència Internacional pel Dret d'Asil,
on assistiren, entre d'altres, Sébastien Faure, Camillo
Berneri, Onofrio
Gilioli, Umberto Marzocchi i Leonida Mastrodicasa. Des del
començament de la
Guerra Civil espanyola, formà part del parisenc
Comitè d'Ajuda a Espanya, país
al qual marxà uns mesos durant la primavera de 1937 i on
lluità contra les
tropes franquistes formant part del grup de Carlo Rosselli de la
Columna Ascaso.
Com que estava constantment vigilat per agents de la policia feixista i
sovint
era detingut, decidí en 1938 emigrar als Estats Units i
s'instal·là a
Filadèlfia. Als EUA col·laborà durant
els anys bèl·lics, sota el pseudònim Carlo
Carli, en la
revista antifeixista Chanteclair, editada a Nova York
entre 1942 i 1945, on també col·laborava Virgilio
Gozzoli, i on defensà el
suport dels aliats en la guerra contra el feixisme. Sa companya fou Ave
Fossati,
amb qui tingué una única filla, Superna Rasi
(1923-1980), també militant
anarquista.
***
- Antonio Casanova Prado:El 8 de juliol de 1966mor a Buenos Aires (Argentina) el militant anarquista, editor i traductor Antonio Casanova Prado. Havia nascut el 7 de juny de 1898 a Betanzos (La Corunya, Galícia). Va emigrar molt prest a Buenos Aires (Argentina) i es va posar a fer de forner a la zona d'Avellaneda, barri obrer on romanien els immigrants gallecs que acabaven d'arribar, i s'afilia al Sindicat de Forners, compost fonamentalment d'anarquistes gallecs, i que va jugar un paper molt important en la unificació del moviment obrer argentí --un dels dirigents forners més destacats va ser el gallec Adrián Troitiño, qui en representació del sindicat cofundà la Federació Obrera Argentina en 1901. Casanova militarà activament en el grup llibertari Ateneo Libre i el 13 de desembre de 1932 participarà en el II Congrés Anarquista Regional celebrat a Rosario. Entre l'11 i el 14 d'octubre de 1935 es realitzarà al Plata el Congrés Constituent, on es fundarà la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA), i Casanova en serà un dels fundadors. Quan esclata la Guerra Civil espanyola es trasllada a Barcelona --sota el nom d'un altre anarquista gallec forner, Manuel Freire-- per participar en la Revolució i s'allistarà en la 28 Divisió que comandava Gregorio Jover, realitzant tasques periodístiques. A Barcelona va viure al carrer Muntaner, 514, amb Prince, Maguid, José María Montero i Simón Radowitzky, llegendari anarquista que va venjar els treballadors assassinats durant la Setmana Roja a Buenos Aires (1 de maig de 1909) matant-ne el responsable directe, el general i cap de policia Ramón Lorenzo Falcón. Acabada la guerra va exiliar-se a França, on va ser capturat pels nazis i reclòs en un camp de concentració, d'on va poder fugir i incorporar-se a la resistència, sota el pseudònim de Manuel Freire, participant en l'alliberament de París. En 1941 vivia a Marsella amb Bejarano i Blasco, va participar en la reconstrucció la CNT a França i va ser director de Solidaridad Obrera, a París, en 1944. Desil·lusionat quan va veure que les potències europees no derrocaven el feixisme de Franco, va tornar a Argentina, a fer de forner i treballar en altres oficis. Participà en l'Ateneu d'Avellaneda i va col·laborar en nombrosos diaris i revistes anarquistes, com ara Más Allá (1937-1938) i Tierra y Libertad, i va fer traduccions del francès i conferències.És autor del fullet Posición revolucionaria, editat per Tierra y Libertad a Bordeus en 1945, amb pròleg d'Ildefonso.
Antonio Casanova Prado (1898-1966)
***
- Ramón
Martínez
González: El 8 de juliol de 1974 mor a Castres
(Guiana, Occitània) el militant
anarcosindicalista Ramón Martínez
González, conegut com Nano. Havia
nascut el 1901 a Esparragal (Múrcia, Castella, Espanya).
Quan era molt jove es
va traslladar a Badalona (Barcelonès, Catalunya). A
començaments dels anys vint
va començar a militar a l'Ateneu Sindicalista i va ser
força actiu sindicalment
en la Confederació Nacional del Treball (CNT) com a
contramestre en el sector
tèxtil. Com a membre dels grups específics, va
ser perseguit i detingut en
diverses ocasions durant l'època de Martínez
Anido i de Primo de Rivera. Entre
el 8 i el 10 de juliol de 1922 participà, en
representació de Badalona, en la
Conferència Extraordinària de la
Confederació Regional del Treball de Catalunya
(CRTC) dels sindicats cenetistes que se celebrà a Blanes.
L'agost de 1925 va
ser detingut amb altres companys (Francisco Cascales, Vicente, Antonio
Conejero
Tomás, Antonio San Martín, Vicente Adelantado
Pérez, Manuel Mulé Sender, Lluís
Puig Castillo i Joan Faus Marimón) en una agafada en un bar
barceloní durant
una reunió clandestina del Comitè de Relacions
Anarquistes. Va formar part del
Comitè Nacional Revolucionari, a Badalona, que va establir
contactes amb Fermín
Galán. Fou un dels principals protagonistes de la
reunificació durant els anys
republicans i membre del Comitè Regional del
Tèxtil de la CNT. Va jugar un
paper destacat durant la vaga de contramestres del tèxtil de
maig de 1934. Presidí
el Sindicat del Tèxtil en 1936 i va saber la data exacta de
l'aixecament
militar. Durant la revolució va ser l'eix de la
col·lectivització del tèxtil
amb Costa Font i fou conseller d'Economia de l'Ajuntament de Badalona i
secretari de la Federació Local de la CNT. En acabar la
guerra, es va exiliar a
França i en 1941 es va instal·lar a Clastres, on
va ajudar a la reorganització
durant els seus últims anys i va afavorir els intentes de
reunificació.
Actualització: 08-07-13