Els catalans i el món que s'ha de preveure.
Preàmbul.
Quan dic el món que s'ha de preveure, em refereixo als grans esdeveniments mundials que són a punt de manifestar-se, i que, de ben segur, afectaran de manera decisiva la nació catalana sencera.
Exposaré una bateria de pronòstics, tots ells basats en argumentacions. Així mateix, de manera breu, com un condensat, faré referència a fets o processos que han de fer llum sobre la qüestió a tractar.
Per descomptat, en relació al conjunt dels esdeveniments mundials, la Xina és l'agent principal.
Segons l'OECD, enguany la Xina esdevindrà la primera economia mundial sobrepassant la dels EUA.
Fi del preàmbul.
S'ha de saber: des de principis de segle, la Xina és la primera potència industrial del món.
S'ha de saber: En contra dels 40.000 economistes del sistema, l'ascens de la Xina no ha sigut debut a la mà d'obra barata sinó a la barator dels alts funcionaris i dels directius de les grans empreses públiques. Al 2004, el món s'assabentà de que la Xina disposava de quatre vegades més d'enginyers que els EUA; aquesta sí que era l'autèntica mà d'obra barata
S'ha de saber: Des dels anys 60, els EUA ha seguit un procés de desindustrialització, malgrat mantenir el creixement del PIB.
Es pot constatar: la Xina és el principal soci comercial de la major part de països del món.
S'ha de saber: El desenvolupament de la Xina no es limita a la producció econòmica. El país asiàtic s'ha desplegat també com a gran potència científica i tecnològica.
S'ha de saber: Al 2014, la Xina continua mantenint el seu gran desplegament econòmic (Més del 7 % de creixement del BIP). Els EUA, en canvi, continua aprofundint la seva desindustrialització(Podeu veure el post Els EUA i el Regne Unit es desindustrialitzen, l'Iran s'industrialitza. La resolució del misteri..).
La banca i les entitats financeres dels EUA continuen retirant capitals d'aquelles empreses industrials nord-americanes que tenen dificultats per fer front a la competència de les empreses industrials estrangeres (S'ha d'entendre: Com més alt és el nivell de competitivitat industrial, més baix és el benefici del capital invertit en la producció).
Al moment present, a l'any 2014, la crisi política mundial ha arribat al punt crític. La crisi política mundial s'ha d'entendre com una crisi de poder, com una insuficiència de les potències imperialistes (els EUA és l'Imperi) per mantenir la seva hegemonia.
Durant els darrers quaranta anys, els Estats Units (I França i Anglaterra, en menor proporció), a més a més d'aprovar els pressupostos de defensa el més grans del món, han desplegat una costosíssima trama mundial d'organismes amb l'objectiu d'assegurar l'hegemonia política (En especial, les setze agències ''d'intel·ligència'').
S'ha de saber: El pressupost de defensa dels EUA, al 2014, és més elevat que la suma dels pressupostos de defensa de les sis majors potències mundials que li van darrere; i és tres vegades superior al de la Xina.
S'ha de saber: La despesa pel manteniment de les setze agències d'intel·ligència (és a dir, de guerra secreta) és més de sis vegades superior al pressupost de defensa d'Espanya.
Tesi: El creixement generalitzat de la major part de països del món ha posat en crisi el sistema de domini mundial dels EUA. Creixement generalitzat on destaquen els països del BRIC, el Brasil, Rússia, l'Índia i la Xina.
Tesi: A l'augment de l'oposició al sistema monopolar d'hegemonia ianqui, Washington ha respost intensificant la seva violència en tots els punts de confrontació.
Tesi: L'estratègia de la violència a que fan recurs Washington i Brussel·les no resol els conflictes sinó que provoca un increment de la crisi política mundial.
Tesi: La situació de crisi política global no ajuda a la recuperació econòmica de la Unió Europea, ans al contrari, la dificulta.
Tesi: La intensificació de la violència provoca danys i el caos global (per exemple, el provocat per l'espionatge de Washington a la major part de països del món), però no aconsegueix canviar el signe del temps històric: l'Àsia ha esdevingut el centre econòmic del món (Centre econòmic que no és una novetat històrica; centre econòmic que ja havia sigut al llarg dels segles).
Fets aquests enunciats, podeu veure qualques vaticinis que se'n deriven.
És de preveure la continuació del creixement dels països del BRIC i d'altres països emergents com a potències regionals.
És de preveure: La consolidació de l'Iran com a gran potència econòmica, científica, tecnològica i militar.
És de preveure: Una major presència política mundial dels nous països emergents.
A destacar: Indonèsia, el quart país més poblat del món (253 milions d'habitants), manté el notable creixement del seu PIB (6.5 %, 6.2 %, 5.3 %, els anys 2011, 2012 i 2013, respectivament). Per altra banda, la Xina és el seu principal soci comercial.
En relació a la Unió Europea, és de preveure que la crisi s'aprofundirà. Alemanya es manté com a gran potència industrial, però la resta de països europeus, des de fa temps, pateixen un procés de desindustrialització (Podeu veure el post |No n'hi haurà de recuperació. Els cicles històrics són irreversibles.).
A considerar: els EUA vol mantenir l'alta despesa dels seus pressupostos de defensa, però la crisi els obliga a suspendre tot de projectes militars.
És de preveure: Si la Xina, en aquests darrers cinc anys, ha aconseguit abastar l'alta tecnologia de guerra dels ianquis, llavors és de preveure que superarà tecnològicament als EUA en un futur immediat.
A considerar: Sigui com sigui, ara mateix Washington ha esgotat el seu recurs a una suposada superioritat militar.
Tesi: la Unió Europea és inviable. Ha esdevingut una llosa que asfixia els pobles del Sud i de l'Est. En lloc dels beneficis que esperaven, allò que s'ha esdevingut ha sigut la ruïna de les pròpies empreses industrials i comercials, i un creixement de l'atur insuportable (Espanya i Catalunya encapçalen la llista de països que pateixen aquest procés negatiu).
S'ha de preveure la revolta de les classes treballadores contra el sistema econòmic neoliberal.
S'ha de preveure la desintegració de la Unió Europea.
A considerar: Actualment, estan creixent els partits europeus que proposen la sortida de la Unió Europea.
Segons les enquestes, el Front Nacional és el partit preferit per a les eleccions franceses del 2017. A moltes àrees obreres que antigament votaven el Partit Comunista, ara és el FN el partit més votat. S'ha d'entendre: No és el cas que els obrers d'aquestes àrees industrials s'hagin ''convertit'' a la ideologia de l'extrema dreta; allò que pretenen aquests obrers és la sortida de França de la Unió Europea i la liquidació de la política neoliberal.
A l'Estat espanyol, l'espantosa aplicació de la política neoliberal (via lliure a les multinacionals) a provocat la profunda crisi política del 2014. Per primera vegada, les classes treballadores rebutgen clarament ''la monarquia democràtica'': Per una banda, les classes treballadores catalanes del Principat donen suport majoritari a l'independentisme català, i, per l'altra, ha fet l'aparició el fenomen Podemos, moviment que ha espantat a l'oligarquia espanyola (Precisant la qüestió de l'independentisme català, podeu llegir el post La independència de Catalunya serà, si i solament si s'esfondra el poder opressor.).
Jo deia que l'independentisme català podrà tirar endavant si s'esfondra el poder opressor. Perquè això sigui una realitat, és necessari que hi hagi la desfeta de la Unió Europea i de l'imperi ianqui, en primer lloc (Aquests dos poders sustenten el poder opressor espanyol). En segon lloc, seria convenient que es desintegrés el poder imperial francès, poder que en tot temps és partidari de la l'anorreament de la nació catalana.
És de preveure l'esfondrament del poder dels EUA i de la Unió Europea.
Al meu parer, és probable la desintegració del poder francès.
A considerar: l'Espanya estricta, en sí mateixa, s'ha de veure tal qual és en realitat, una nació feble amb una economia pobre que no pot satisfer les necessitats de la població (Realment, Podemos ho tindrà difícil, si accedeix al poder).
Última consideració: Al 1936, Rússia (l'URSS de N'Stalin) fou l'únic Estat d'Europa que va donar un suport material decisiu a la República espanyola i a la Generalitat de Catalunya (que es comportava, de fet, com a govern sobirà). La intervenció russa era conseqüent amb la política de confrontació amb l'Alemanya hitleriana.
Al 2014, no és d'estranyar que la premsa russa sigui la que porta més informació (escrits, fotos i vídeos) sobre el moviment independentista català. S'ha d'entendre: Washington fa costat al govern espanyol (vassall dels EUA). L'estratègia russa de confrontació amb els EUA s'apunta a l'afebliment dels vassalls de l'Imperi.