[13/11] Atemptat Léauthier - «Solidaridad Obrera» - «O Sindicalista» - Marbà - Paëpe - Busquère - Ramón Ramón - Le Levé - Vidal - Prudhommeaux - Cané - Sáez - Marco

Anarcoefemèrides del 13 de novembre

Esdeveniments

- Atemptat de Léauthier: El 13 de novembre de 1893 el sabater anarquista Léon-Jules Léauthier apunyala greument amb el seu coltell de sabateria al restaurant Bouillon Duval de l'avinguda de l'Òpera de París (França) el pit de Georgevitch, ministre plenipotenciari de Sèrbia a França. Léauthier, que declarà que seguia l'exemple de Ravachol i que havia atemptat contra «el primer burgès que es topà», el dia abans de l'atemptat havia escrit una carta a Sébastien Faure anunciant-li la intenció d'assassinar un burgès amb la seva eina de feina. Léauthier fou jutjat i condemnat el 24 de febrer de 1894 per l'Audiència del Sena per aquest fet a treballs forçats a perpetuïtat i no a la pena capital ja que el jurat considerà que tenia«trastorns mentals»; en sentir la condemna Léauthier cridà: «Visca l'anarquia!». Però la seva vida fou curta, ja que morí el 22 d'octubre d'aquell any durant la repressió sorgida arran de la revolta anarquista de la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació.

Léon Léauthier (1874-1894)

***

- Surt Solidaridad Obrera:El 13 de novembre de 1909 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número deSolidaridad Obrera. Periódico sindicalista. Órgano de las sociedades de resistencia gijonesas. Sortia a la ciutat asturiana per substituir a la publicació de Barcelona del mateix nom que fou suspesa pels fets de la Setmana Tràgica. D'antuvi quinzenal, a partir del número 8 (29 de gener de 1910) passà a setmanal. Es declarava hereva de la I Internacional feia professió de fe del sindicalisme revolucionari i de l'antiparlamentarisme. Dirigida per Emilio Rendueles, hi van col·laborar Eleuterio Quintanilla, Pedro Sierra, Josep Prat, Anselmo Lorenzo, Ricardo Mella, Marcelino Suárez, Ossip Louné, etc. Se'n van publicar 32 números, l'últim el 24 de desembre de 1910, i va haver de suspendre l'edició pel dèficit acumulat ja que molts distribuïdors del periòdic no pagaven; no obstant això, després de la suspensió encaren es van publicar alguns suplements al periòdic.

***

- Surt O Sindicalista: El 13 de novembre de 1910, enmig de l'eufòria de l'acabada de crear I República portuguesa, surt a Lisboa (Portugal) el primer número del periòdic sindicalista revolucionari O Sindicalista. Semanário defensor da classe trebalhadora. Propietat del Grup Sindicalista, va ser dirigit per António Evaristo i com a editor figurava Alfredo D. Laureano; posteriorment fou dirigit per Alexandre Vierira, redactor principal, i editat per Carlos Mendes da Mota. Fou l'òrgan d'expressió de la Comissió Executiva del Congrés Sindicalista. Trobem articles de Severino de Carlaho, Francisco Cristo, António Evaristo, Augusto Machado, Manuel Ribeiro, Bernardo de Sá, João Pedro dos Santos i Alexandre Vieira, entre d'altres. Rebé el suport de subscriptors de l'Argentina i de Mèxic. En sortiren, amb interrupcions, 173 números, l'últim el 26 de març de 1916.

Naixements

- Pere Marbà i Cullet: El 13 de novembre de 1860 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarquista Pere Marbà i Cullet --gairebé sempre anomenat erròniament Cullell, Cullel, Callet o Collel-- i que va fer servir els pseudònims de Poble Patiràs i Patiràs. Era fill major d'una família se set germans i sos pares es deien Ignasi Marbà, teixidor republicà i obrerista, i Rosa Cullet. Quan tenia vuit anys ja treballava, especialment de pastor, però d'adolescent pogué assistir a classes a l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i ja més gran formà part del grup anarquista del Centre d'Amics del carrer d'Òdena, on es feien conferències, teatre social, etc. Després va fer d'obrer teixidor a la fàbrica de vetes de cotó a mà de can Ramon Carrer i en 1876 s'afilià a la secció d'Igualada de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre 1879 i 1882 va fer el servei militar a Navarra. El 29 de juny de 1882 retornà a casa seva i a la feina, cotitzant en el Societat de Vetaires de Cotó de l'anarcosindicalista Unió Manufacturera, societat de la qual va ser nomenat secretari. En aquestaèpoca entrà en la Societat Recreativa i de Ball Centre Coral Apol·lo (Coro Vell), de la qual va ser nomenat vicepresident; també cantava en l'agrupació coral L'Estrella. Fou un dels responsables, amb Pau Font Poch, Frederic Carbonell Barral, Bonaventura Botines Codina, Lluís Llansana Sabaté, Francesc Serra Constansó, Josep Paloma i Josep Carras Llansana, del setmanari anarquista La Federación Igualadina. Órgano de las secciones federades en Igualada, que sortí entre el 9 de febrer i el 17 de juliol de 1885. Entre el 17 i el 18 de març de 1883 representà la Societat de Vetaires de Cotó en el II Congrés de la Unió Manufacturera de la Regió Espanyola que se celebrà a Igualada. En 1884 s'apuntà a la societat recreativa «La Lumbrera Igualadina», coneguda com Bandera Negra. En 1883 passà a treballar de cordoner per a la fàbrica de faixes d'home d'estam i de cotó de Josep Casadesús (El Tajà), feina que havia de realitzar a casa seva. Amb el tancament dels locals de la Federació Regional Espanyola (FRE), la Societat d'Obrers Vetaires i Cordoners passà a la clandestinitat. Entre el 23 i el 26 d'agost de 1885 assistí com a delegat de la seva societat al congrés clandestí de la Unió Manufacturera que se celebrà a Sants, on conegué Anselmo Lorenzo i Fernando Tarrida del Mármol. El novembre de 1885 va ser acomiadat amb altres companys per protestar contra una retallada salarial. En 1886, amb altres companys (Pere Botines, Pelegrí Tapioles, Josep Fargas, Joan Bursós, Jaume Carbonell i Sans, Martí Salinas, Frederic Carbonell, Josep Lilla), la majoria de la Societat de Teixidors d'Igualada, creà el Grup Lliurepensador d'Igualada que fou un fracàs. Aquest mateix 1886 s'establí a Barcelona, on entrà en contacte amb el moviment anarquista de la ciutat. El 9 de novembre de 1889 entrà a formar part de la Secció de Teixidors de Vel i de Fil i Cotó de Barcelona. En 1890 va ser un dels organitzadors de la celebració per primera vegada del Primer de Maig, en la qual va se convocada una vaga general. Arran de l'aprovació el 26 de juny de 1890 de la llei del sufragi universal masculí a l'Estat espanyol, organitzà, amb altres companys, un míting antipolític al saló de ball del carrer de les Ramelleres de Barcelona, on parlaren Anselmo Lorenzo, Manuel Ars i ell mateix. Durant la primavera de 1891 va ser enviat a Madrid per col·laborar en l'organització del «congrés ampli» del Pacte d'Unió i Solidaritat (Federació Espanyola de Resistència al Capital). En aquest congrés, que se celebrà entre el 22 i el 25 de març al Liceu Rius del carrer Atocha de Madrid, va ser nomenat secretari provisional i va tenir un fort enfrontament verbal amb el dirigent socialista Pablo Iglesias; en acabar el congrés la Comissió Nacional quedà fixada a Barcelona i sembla que Marbà va ser nomenat secretari de l'Exterior. Durant la primavera de 1893, amb Manuel Ars, van cantar a Palma (Mallorca) amb els Cors de Clavé. En 1893, arran dels atemptats de la Gran Via i del Liceu, va ser empresonat. En 1896, també, arran de l'atemptat del carrer de Canvis Nous, va ser encausat en l'anomenat«Procés de Montjuïc» i tancat a diversos indrets (a les Drassanes, a Montjuïc, a la presó militar dels Docks i a la presó nacional del carrer d'Amàlia). En 1897 signà diverses cartes protestant contra el procés i l'1 de novembre d'aquell any va ser alliberat, formant part d'un contingent de 54 presos. Entre 1901 i 1905 visqué a la Bisbal, on treballà com a encarregat de la fàbrica de faixes de bolquers de Jesús Esteva Carnicer. A començaments de 1904 participà en l'homenatge a Anselmo Lorenzo que li van organitzar els anarquistes de Palafrugell al Centre Obrer de la localitat. Després que la fàbrica on treballava fes fallida, el juny de 1905 es traslladà a Barcelona, on es col·locà com a ajudant a la fàbrica Ferran i Parés. En aquesta època col·laborà en El Igualadino, òrgan de la Fraternitat Republicana. Posteriorment es va fer soci de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona. En 1931 entrà en contacte amb l'historiador anarquista Max Nettlau, a qui relatà les seves experiències en el moviment obrer català. Entre 1931 i 1933 col·laborà en el periòdic quinzenal igualadí El Sembrador. Pere Marbà i Cullet, sembla, que morí en 1938. Pere Marbà va escriure una autobiografia en uns quaderns de comptabilitat que Joan Ferrer Farriol va emprar per al seu llibre Costa amunt (1975), però actualment només es conserva el tercer quadern. El gener de 1987 la seva biblioteca i hemeroteca va ser adquirida per l'AEP de Barcelona. Marbà tingué, com a mínim, tres infants (Juli, Isabel i Palmiro); Palmiro Marbà (Federico Fructidor), va ser també un destacat militant anarquista.

Ton Lloret i Ortínez:«Poble Pitaràs [sic]: vivències d'un obrer igualadí del segle XIX», en Miscellanea Aqualatensia, 12 (2006). pp. 389-408

Antoni Dalmau i Ribalta: «Una vida per la causa: Pere Marbà i Cullet (1860-1938?)», en Revista d'Igualada, 31 (abril 2009). pp.6-21

***

- Jean-François de Paëpe: El 13 de novembre de 1868 neix a París (França) l'anarquista Jean-François de Paëpe. Sos pares es deien Jean de Paëpe i Antoinette Dupont. Treballava de sastre. En 1894 el seu nom figurava en un registre d'anarquistes a vigilar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.

***

- Victor Busquère: El 13 de novembre de 1876 neix a Sieis Forns lei Plaias (Provença, Occitània) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Victor Marius Busquère. Era fill d'un miner anarquista originari de l'Alt Loira que esdevingué obrer de l'Arsenal de la Marina Nacional –drassanes dels vaixells de guerra– de Toló (Provença, Occitània). Residia al barri de Pont-de-Bois de Toló, amb sa companya i un infant. El 20 de març de 1894 entrà a treballar al taller de la caldereria petita de l'Arsenal i en 1902 va li va atorgar la titularitat del lloc de feina. En 1895 s'allistà en l'Artilleria de Marina, on romangué fins el 1898, quan fou admès al taller de bastiments de ferro. El febrer de 1902 passà a treballar a la caldereria gran, on fou sancionat en diverses ocasions per no respectar la disciplina interior. En 1904 fou un dels fundadors del Grup Antimilitarista de Toló i en 1907 del grup anarquista«La Jeunesse Libre» (La Joventut Lliure). També fou secretari de la secció local de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), que havia estat fundada en 1904 per Antoine Bertrand, i membre del Sindicat d'Obrers del Port. El 15 de novembre de 1904, amb Henri Riémer, Ernest Nahon i Jean Marestan, organitzà un míting a la Borsa del Treball, amb Miguel Almereyda i Francis Jourdain com a oradors. Entre el 14 i el 16 de novembre de 1905, durant la vaga general de l'Arsenal de la Marina Nacional de Toló, convocada per a defensar els drets sindicals de sis obrers sancionats, entre ells Victor Pengam, fou membre de la Comissió Executiva de Vaga i un dels delegats, amb Auguste Berthon i Ange Frès, que marxà cap a París (França) per a entrevistar-se amb el ministre de Marina, entrevista de la qual rendí comptes el 28 de novembre en una assemblea general d'uns sis mil obrers. El 26 de febrer de 1906 el seu domicili, com el d'altres antimilitaristes (Benjamin Faissole, Henri Riémer, Henri Jourdan, Pelosi, Eugène Cholet i Jean Cervelli), va ser escorcollat per la policia, trobant-se nombrós material propagandístic. Entre 1906 i 1907 fou corresponsal de La Guerre Sociale. En 1907 esdevingué administrador de la Unió de Cambres Sindicals Obreres (UCSO) del departament del Var i el 23 de desembre d'aquell any la representà en una desfilada d'obrers agrícoles d'Ieras (Provença, Occitània) en vaga; en aquesta ocasió, el sotsprefecte de la policia el qualificà com «antimilitarista destacat» i «vaguista consumat». El novembre de 1908, acusada per la policia de ser una «agència de deserció», la seu del grup«La Jeunesse Libre», al número 14 del carrer Nicolas Laugier de Toló, va ser escorcollada, així com el seu domicili del carrer del Chemin-de-Fer-au-Pont-de-Bois. Durant les eleccions legislatives de 1910 es presentà com a candidat abstencionista per a la circumscripció de Draguinhan (Provença, Occitània), enfrontant-se amb el socialista Gustave Fourment de laSecció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). El 3 de maig de 1910 el setmanari de la Federació SFIO Le Cri du Var anuncià que havia estat exclòs del Sindicat d'Obrers de l'Arsenal. El gener de 1917 passà a treballar al taller de reparacions i el juliol de 1919 entrà a formar part del Comitè d'Acció dels No-Desmobilitzats, desconeixent si finalment va ser enviat al front. L'agost de 1919 fou candidat a la Comissió Administrativa del Sindicat, però no va ser elegit. Participà en la vaga que se celebrà entre el 6 i el 8 de maig de 1920 i per aquest motiu se li van retenir 24 dies de salari. Després formà part del Comitè per l'Amnistia Integral, participant en nombroses reunions. El 7 de març de 1922 va ser nomenat secretari adjunt de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i el 17 de març de 1922 va ser nomenat delegat de la Unió Local de la CGTU que s'havia constituït, oposant-se a Toussaint Flandrin, que preconitzava una entesa amb els comunistes. Quan pogué, en 1922, deixà l'Arsenal amb 302 mesos antiguitat i el 9 de juliol d'aquell any es jubilà. Victor Busquère va morir el 15 d'octubre de 1936 a Toló (Provença, Occitània).

***

- Antonio Ramón Ramón: El 13 de novembre de 1879 neix a Molvízar (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarquista Antonio Miguel Ramón Ramón. Fill d'una família molt humil, sos pares es deien Antonio Ramón Ortiz i Encarnación Ramón Ortega. Ben aviat hagué de fer de jornaler en les tasques agrícoles del poble. La misèria l'obligà a emigrar i quan tenia 23 anys marxà al Marroc, on realitzà diverses feines. A Tànger (Marroc) descobrí que tenia un mig germà per part de pare, anomenat Manuel Vaca, quan va ser confós per un amic d'aquest. Decidí buscar son germà i finalment el trobà a l'Àfrica, fent-se ambdós inseparables. La necessitat econòmica els impulsà a emigrar a Amèrica, però al Brasil decidiren separar-se: Antonio restà al Brasil 11 mesos i Manual marxà a Buenos Aires (Argentina), on romangué dos mesos i després emigrà al nord de Xile atret per la feina del salnitre. Manuel s'establí a la regió de Tarapacá, on va fer feina a les salnitreres de la pampa, i Antonio a l'Argentina, on comencen a freqüentar els cercles llibertaries i els ateneus socials, relacionant-se a través de la correspondència. A finals de 1907, però, Antoni no va rebre més notícies de son germà. Assabentat de la «Matança de l'Escola Santa María d'Iquique» –el 21 de desembre de 1907 el comandant de l'Exèrcit xilè Roberto Silva Renard assassinà més de 2.000 obrers del salnitre i familiars d'aquests– mitjançant la premsa argentina, el juny de 1908 decidí creuar la serralada dels Andes cap a Xile per dirigir-se cap al Nord Gran xilè tot buscant informació sobre son germà. Poc temps després, s'assabentà que Manuel Vaca havia estat una de les víctimes de la matança. Després va treballar de jornaler a la pampa xilena i de bodeguer a Valparaíso.Àvid de venjança, el matí del 14 de desembre de 1914 quan el general Roberto Silva Renard caminava pel carrer Viel, a prop del parc Cosiño de Santiago (Xile), en direcció al seu despatx de la direcció de la Fàbrica de Cartutxos de l'Exèrcit, l'apunyalà diverses vegades per l'esquena. No aconseguí matar-lo, però si deixar-lo postrat mesos al llit i obligant-lo a retirar-se. Després de l'atemptat, Antonio es va prendre un flascó de verí, que no produí cap efecte, i corregué cap al parc, on fou capturat per guàrdies de l'exèrcit i ajudants del general i ferit a cops de sabre al cap. A mitjanit fou portat a l'hospital de la presó. Els grups anarquistes ràpidament engegaren una campanya de col·lecta per a defensar-lo davant els tribunals i grans mostres de solidaritat (mítings, manifestacions, aturades, vagues de fam, etc.) tingueren lloc quan entrà a la presó, amb la intenció de forçar una revisió del cas. Una campanya de solidaritat internacional, encapçalada per Piotr Kropotkin i Rudolf Rocker, van fer que centenars d'anarquistes d'arreu del món s'hi sumessin. Jutjat, va ser condemnat en ferm el 19 de novembre de 1917 a cinc anys de presó per lesions greus i per tant havia de recuperar la llibertat el 14 de desembre de 1919, però restà empresonat. Una versió diu que en 1922 es va dictar la seva expulsió del país i que embarcà al port de Valparaíso rumb a la Península; establert a al seu poble natal, morí (o se suïcidà) en 1924 a causa d'una profunda depressió que l'abatia. Altres, però, desmenteixen aquesta teoria i diuen que mai no sortí de la presó, morint en l'anonimat. En 2007, centenari de la«Matança de l'Escola Santa María d'Iquique», en el lloc de l'atemptat contra el general Silva Renard, a Santiago de Xile, s'ha pujat un monòlit en memòria d'Antonio Ramón Ramón. Aquest mateix any Ximena Salazar estrenà el documental La venganza de Ramón Ramón i el col·lectiu dramàtic Teatro del Oráculo realitzà el muntatge Ramón Ramón.

Antonio Ramón Ramón (1879-1924?)

***

- François Le Levé:El 13 de novembre de 1882 neix a Lokmikaelig (Ar Mor-Bihan, Bretanya) el militant anarquista i sindicalista Jean Le Levé, més conegut com François Le Levé o Jean-François Le Levé. En 1900 va entrar com a aprenent a l'Arsenal de Lorient (drassanes de vaixells de guerra) i l'any següent hi realitzarà el servei militar. A més d'un actiu militant del Sindicat dels Treballadors del Port de Lorient de la Confederació General del Treball (CGT), serà l'animador del grup llibertari «Les Temps Nouveaux» i l'administrador de la Borsa del Treball. En 1913 és el secretari adjunt de la Unió Departamental de Sindicats i, en contacte amb Émile Masson, col·labora en la revista d'educació pagesa bilingüe (bretó i francès) Brug (bruc, en bretó), de la qual serà gerent. En aquests anys, també col·laborà en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux (1895-1914). Fitxat amb el «Carnet B» dels antimilitaristes, es va adherit a l'«Unió Sagrada» arran de la declaració de Guerra de 1914 i, d'acord amb Jean Grave i Kropotkin, signà en març de 1916 el «Manifest dels Setze» favorable a la intervenció armada. Durant la Gran Guerra col·laborà en el periòdic La Libre Fédération, editat a Lausana entre 1915 i 1919, en el diari sindicalista La Bataille (1915-1920), i en Lettres aux abonnés des Temps Nouveaux (1916-1917). Després de la guerra, va continuar amb la seva militància sindical, encara que una mica marginat del moviment llibertari per la seva posició durant la guerra, i molt lligat al militant anarquista de Brest Jules Le Gall. També continuarà col·loborant en la nova sèrie de Les Temps Nouveaux publicat pel doctor Marc Pierrot i per Jacques Reclus entre 1919 i 1921. En 1929 rebutjà el càrrec de secretari de la Borsa de Treball, estimant-se més fer de secretari del Sindicat de l'Arsenal. Entre 1929 i 1939, va ser secretari general de la Unió Departamental de la CGT. Retirat de l'Arsenal en 1935, continuarà exercint responsabilitats sindicals i serà conseller de la CGT reunificada. En 1936 va participar en els comitès del Front Popular i dirigí L'Action Syndicaliste,òrgan del sindicat de l'Arsenal. Durant la II Guerra Mundial i l'ocupació alemanya, va ser administrador de la Caixa Regional de les Assegurances Socials, però el gener de 1943, es va veure obligat a abandonar Lorient per Vannes per mor dels bombardeigs sobre la ciutat, on trobarà el militant anarquista René Lochu. Hi prendrà part en el Comitè Departamental de la Resistència, fet que el va portar a la seva detenció per la policia alemanya el 18 de març de 1944 i a la seva deportació el 31 de juliol al camp de concentració de Neuengamme, a prop d'Hamburg (Alemanya), sota el número de matrícula 39.879. Alliberat, François Le Levé va morir el 20 de juny de 1945 d'esgotament durant el viatge de repatriació a França. La ciutat de Lorient té dedicat un carrer a la seva memòria.

Defuncions

- Georges Vidal: El 13 de novembre de 1964 mor a París (França) el poeta, periodista, escriptor i militant anarquista Georges Vidal. Havia nascut el 24 d'abril de 1903 a Guérigny (Borgonya, França). De ben jovenet s'integrà en el moviment llibertari i en el món de la poesia, fortament influenciat per Verlaine, Samain, Guérin i Laforgue, entre d'altres. Estudià a Grenoble, després d'haver estat expulsat de diversos instituts d'Ais de Provença i de Marsella per propaganda anarquista. Entre els 12 i els 15 anys va escriure moltes poesies, però en cremà gairebé totes. Quan tenia 15 anys publicà una petita plagueta amb versos (Quelques rimes). Viatjà molt arreu de França (Marsella, Ais, Toló, Lió, Dijon, Briançon, les Vosges, etc.). Col·laborà en diferents publicacions, com ara L'Essor, Primaires, La Criée, La République des Alpes, etc. Amb altres companys, fundà a Marsella el periòdic anarquistaTerre Libre. El 16 de novembre de 1922 va ser condemnat a Marsella a dos mesos de presó i a 100 francs de multa per haver publicat un poema en Terre Libre i Le Libertaire. Dies després, el 24 de novembre, va ser condemnat a París a tres mesos de presó i a 200 francs de multa pel mateix delicte i tancat a la presó parisenca de la Petite Roquette. Per reclamar l'estatut de pres polític, engegà una vaga de fam i una campanya solidària es desencadenà en la premsa obrera (L'Oeuvre, L'Humanité, L'Ère Nouvelle, etc.) obtenint el que demanava. Després fou traslladat a la presó d'Ais de Provença, on va escriure el poemari Devant la vie.... Un cop lliure va ser nomenat secretari i administrador de Le Libertaire. El novembre de 1923 es va veure implicat en l'«Afer Philippe Daudet». En aquestaèpoca publicà assaigs d'estètica en Art et Action. En 1925 publicà el poemari La halte. En 1926 edità, amb el seu gran amic André Colomer, Dix-huit ans de bagne, de Jacob Law; i l'abril d'aquest any publicà Jules le Bienheureux, amb dibuixos de Germain Delatousche. En 1926 s'exilià a Costa Rica i s'establí a Puriscal (San José, Costa Rica); havia triat aquest país després de llegir les descripcions paisatgístiques que Pedro Pratt havia publicat en L'En Dehors. A Costa Rica recollí molts de temes que després desenvoluparia en les seves narracions. En 1928 retornà a França, on es guanyà la vida com a corrector d'impremta i començà a escriure novel·les policíaques i d'aventura i guions cinematogràfics que signà amb diversos pseudònims (Georges de Guérigny,Jorge Jimenez, Jorge El Macho, Edward G. Georgie, Georgie Val, Georges-Marie Valentin, etc.). En 1930 publicà Aventure. Poèmes. Entre les seves obres polítiques podem destacar Comment mourut Philippe Daudet (1924), Han Ryner. L'homme et l'oeuvre (1924), Commentaires. 1re série (1923-1924) (1925), Six-fours. Bourgade provençale (1925), etc. El juliol de 1964 va ser internat a l'hospital parisenc de Beajon per un càncer gàstric. Georges Vidal va morir el 13 de novembre de 1964 a París (França).

Georges Vidal (1903-1964)

***

- André Prudhommeaux:El 13 de novembre de 1968 mor a Versalles (Illa de França, França), després de patir llargament la malaltia de Parkinson, el militant, primer comunista revolucionari, després anarquista, André Jean Eugène Prudhommeaux, també conegut com André Prunier i Jean Cello. Havia nascut el 15 d'octubre de 1902 al Familisteri de Guisa (Picardia, França) --comunitat fourierista fundada per son besoncle Jean-Baptiste André Godin-- i era fill de Jules Prudhommeaux, enginyer agrònom, editor i publicista llibertari. Amb sa companya Dora Ris (Dori), nascuda el 8 de novembre de 1907 a Suïssa, va obrir a París la Librairie Ouvrière, una llibreria especialitzada en història social i també emprada com a lloc de debats dels grups comunistes dissidents. Entre 1929 i 1930, amb Jean Dautry, va editar L'Ouvrier Communiste, òrgan dels grups d'obrers comunistes. A començaments dels anys trenta, després d'un viatge a Alemanya (Berlín i Leipzig) i d'establir contactes amb grups llibertaris, la parella va esdevenir anarquista i van col·laborar en la premsa llibertària, denunciant-hi la política dels bolxevics a Alemanya. Prudhommeaux va participar activament en 1933 en el comitè de defensa del company Marinus van der Lubbe, i va animar, amb Volin, el periòdic Terre Libre, òrgan de la Federació Anarquista Francesa (FAF). En 1936 va marxar a Barcelona, on va publicar, amb Aristide Lapeyre, els primers números del periòdic L'Espagne antifasciste i La Nouvelle Espagne Antifasciste, i van participar amb el grup «Los Amigos de Durruti». De tornada a França, va publicar a Nimes  L'Espagne nouvelle (1937-1939), molt crítica amb la participació ministerial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la II Guerra Mundial es va refugiar a Suïssa a casa de sos sogres, realitzant tasques literàries (crítica, traducció, emissions radiofòniques, etc.), ja que tenia prohibides les activitats polítiques. Amb l'Alliberament, va tornar a França en 1946, establint-se a Versalles, i va col·laborar amb Le Libertaire i, a partir de 1954, amb Le Monde Libertaire, òrgan de la nova Federació Anarquista (FA). En aquells anys va fomentar el Cercle Llibertari d'Estudiants (CLE). Entre 1948 i 1958 va ser secretari general de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) i des de 1956 secretari de relacions internacionals de l'FA. Va escriure nombrosos articles en la premsa anarquista internacional (L'Unique,Contre-Courant, Pages Libres, Défense de l'homme, Volontà,Freedom, L'Adunata dei Refrattari,Pensée et Action, etc.) i és autor d'Spartacus et la commune de Berlin (1934), Catalogne (1936-1937) (1937), Catalogne libertaire (1946), Espagne libertaire (1955), etc. El seu arxiu personal i familiar es troba dipositat des de 1987 a l'lnternational Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

- Pere Cané Barceló:El 13 de novembre de 1973 mor a Ciutat de Mèxic (Mèxic) dos mesos després de jubilar-se de la feina, el militant anarcosindicalista Pere Cané Barceló, també conegut com El Noi. Havia nascut el 31 d'octubre de 1896 al barri del Poblenou de Barcelona (Catalunya). Des de jove va viure a Badalona, on entrà com a aprenent a la fàbrica de vidre Costa i Florit, i mantingué una estreta relació amb Joan Peiró Belis. Fou nomenat secretari de la Societat d'Obrers Vidriers i de la Federació Local de Societats Obreres de Badalona, en el portaveu de la qual,La Colmena Obrera, hi col·laborà. Instal·lat a Sevilla en 1919 per qüestions de feina i per potenciar l'organització sindical local, el desembre d'aquell any fou detingut a la capital andalusa acusat de col·locar una bomba a la fàbrica de teixits «La María»; jutjat, fou absolt el 18 de gener de 1922, amb José Vicente Calero, Dolores Carmona, Eulalia Ordóñez, Carmen Fuentes i Rejano. Poc després, el 23 de febrer de 1922 va ser jutjat, amb Luis Acedo, José José Vicente Calero i Joaquín Díaz Arias, per la col·locació d'un explosiu al domicili de José J. Lisen, però també van ser absolts. En aquestaèpoca se'l considerava el cap del grup d'acció «Los Charlots», format per Joaquín Díaz, Viera, Luis Ávila, Gallango, Mazón, Graneró i altres. En 1923 residia a Villaviciosa, d'on retornà a Badalona abans de l'establiment de la dictadura de Primo de Rivera. Entre 1926 i 1927 formà part del Comitè Nacional Revolucionari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dels grups anarquistes clandestins contraris al dictador. El maig de 1929 fugí a França per complicitat en el complot organitzat pel capità Fermín Galán, però retornà aviat i fou capturat i empresonat per la seva participació en la vaga metal·lúrgica de la Metalgraf. En 1930, en reconstituir-se la CNT, presidí el Sindicat del Vidre de Badalona i l'any següent assistí al Congrés Confederal Extraordinari de Madrid en representació dels sindicats de Pell, Fusta, Alimentació i Arts Gràfiques, i per Santa Coloma de Gramenet. El gener de 1931 va ser detingut, amb Andrés García i Pablo Fortea, per celebrar una reunió clandestina, però van ser alliberats poc després. Durant la II República fou secretari de la Federació de Badalona, destacà en el sector moderat cenetista i signà el «Manifest dels Trenta» l'agost de 1931. Contrari als acords regionals de desembre, fou expulsat de la CNT. En 1932 patí un greu atemptat i l'agost de 1933 fou un dels fundadors del Sindicats d'Oposició. Funcionari de l'Ajuntament de Badalona, l'octubre de 1934 fou detingut, amb Francesc Caballé Pallàs i Joan Moreot Peras, com a membre de l'Aliança Obrera i cap de l'aixecament revolucionari esdevingut aquell mes, i empresonat fins el març de 1935; l'agost d'aquest any tornarà a ingressar a la presó per complir una condemna de sis mesos, acusat de desarmar uns guàrdies municipals durant els fets d'Octubre. Fins aquell moment de la seva vida havia estat 32 vegades a la presó. Durant els anys de la guerra civil fou secretari general de la Federació Nacional de la Indústria Vidriera i fou responsable de Sanitat i d'Assistència Social del Comitè de Salut Pública de Badalona. El 19 d'octubre de 1936, amb la renovació de l'ajuntament de Badalona, fou escollit regidor d'Economia. En ser nomenat Joan Peiró ministre d'Indústria, ocupà la sotssecretaria d'aquest ministeri, primer a Madrid i després a València. De retorn a Badalona, ocupà diferents càrrecs al consistori fins que el 12 de maig de 1938 fou nomenat alcalde de la ciutat. Quan acabava la guerra, el gener de 1939 abandonà la batllia i exilià primer a França i després a Mèxic. Durant la postguerra fou partidari de les tesis circumstancialistes i del col·laboracionisme antifeixista, i féu costat en l'exili mexicà a la Plataforma organitzada per García Oliver, ocupant el càrrec de subsecretari en el ministeri Leiva del Govern de la República en l'Exili. Durant la dècada dels setanta formà part de l'Agrupació de Militants de Mèxic i avalà les tesis delcincpuntisme. Va col·laborar en el Boletín de la Agrupación del Militantes de México. Sa companya fou Ramona Díaz Miravelles.

***

- Valentina Sáez Izquierdo: El 13 de novembre de 1984 mor a Fàbregues, a prop de Montpeller (Llenguadoc, Occitània), la militant anarquista Valentina Sáez Izquierdo, també coneguda com Valentina del Olmo, pel llinatge del seu company. Havia nascut el 14 de febrer de 1903 a Quintanilla (Burgos, Espanya). En 1933 va ser una anarcosindicalista molt activa, formant part del Comitè Revolucionari de Saragossa juntament amb Isaac Puente i altres; va aconseguir fugir de la repressió amb sos tres infants disfressada de religiosa. Perseguida arran del cop d'Estat feixista del 1936, va restar tres mesos amagada a Saragossa fins al 17 de gener de 1937 que va passar a zona republicana. Es va instal·lar a Barcelona on va participar en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Acabada la guerra, en 1939 va poder fugir a França amb sos tres fills --Jesús Olmo, Malatesta, Pilar i Fernando, tots llibertaris i confederals-- i va acabar al camp de concentració de Ribesaltes. En 1945 vivia a Montpeller. Va ser molt amiga de Pilar Grangel. Va morir de càncer després d'haver-se traslladat a casa de sa filla a Fàbregues des de feia un temps.

***

- Enric Marco Nadal:El 13 de novembre de 1994 mor al Vedat de Torrent de l'Horta (Horta Oest, País Valencià) el militant anarcosindicalista Enric Marco Nadal. Havia nascut el 3 de maig de 1913 a València (Horta, País Valencià). Va començar a treballar amb 13 anys i amb 14 es va fer aprenent de muntador a l'empresa de ferrocarrils. En 1930 es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en el ram ferroviari i amb la República va ser membre de les Joventuts Llibertàries. Va ser fundador de la Subsecció de València de la Federació Nacional d'Indústria Ferroviària, adscrita a la CNT, de la qual va ser secretari entre 1931 i 1936. Quan va començar la guerra del 1936 va ser membre del Comitè Provincial de les Joventuts Llibertàries. Va combatre en la Columna de Ferro i després de la militarització, en la 215 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular, participant sobre tot en accions al front de Terol i d'Extremadura. Va ser oficial en cap d'Informació i de Cartografia de l'Estat Major de la 215 Brigada Mixta, ascendint al grau de tinent. Quan va acabar la guerra, va ser detingut a Alacant i internat als camps d'Albatera i Los Almendros; després de quatre mesos, el setembre de 1939, amb un salconduit falsificat va poder passar a França en companyia de Salas i Génesis López. A Perpinyà va ser detingut per la gendarmeria francesa i va ser tancat al camp de Sant Cebrià, d'on va sortir enrolat en el 23 Regiment de Marxa de Voluntaris Estrangers de l'Exèrcit francès. A Síria va desertar, juntament amb altres companys, de les tropes de Vichy per unir-se als aliats. Va formar en la Primera Divisió Francesa Lliure de Leclerc i va combatre contra els nazis a Egipte, Líbia, Síria, Líban, Tunísia, Itàlia i França. Apressat pels alemanys el gener de 1945 a Polch, va ser internat al camp de Langwasser (Nüremberg, Alemanya), d'on va sortir mesos després. Va ser condecorat pels Estats francès i nord-americà. El maig de 1945 va arribar a París i amb l'escissió de la CNT a França, es va alinear amb els partidaris de la CNT de l'Interior (col·laboracionistes), desenvolupant una intensa tasca a Poitiers, d'on va ser secretari d'aquella regional, i a Tolosa de Llenguadoc, d'on va ser secretari de la Regional de Llevant i secretari de Propaganda del Subcomitè Nacional en 1945. Durant la primera meitat de 1946, després de la detenció de Juan Manuel Molina Mateo (Juanel) l'abril d'aquell any, es va oferir voluntari per substituir-lo a Espanya. El maig va creuar la frontera clandestinament amb l'ajuda d'Aransáez i via Pamplona es dirigeix a Madrid, on farà contacte amb Antonio Barranco. Elegit a Madrid per encapçalar el Comitè Nacional clandestí, reforçarà l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) i la unió de tots els antifranquistes, fent contacte fins i tot amb monàrquics i generals (Aranda i Beigbeder); també va aconseguir ampliar la premsa confederal i relacionar-se amb les guerrilles del nord-est. En aquesta època la CNT de l'Interior va organitzar un atemptat contra Franco, que incloïa la voladura del Ministeri de la Governació i les Corts el 18 de juliol. En un viatge a Barcelona per gestionar l'arribada dels explosius, va acabar detingut el 27 de maig de 1947; jutjat, va ser condemnat el 5 de febrer de 1949 a Ocaña a mort. Després de tres mesos i mig esperant l'execució, la pena va ser commutada per 30 anys de presó --gràcies a les gestions de les autoritats aliades que defensaren la vida del lluitar condecorat pels seus serveis durant la guerra--; n'hi va passar 17 en diverses presons (Alcalá de Henares, Ocaña, Segòvia, Sant Miquel dels Reis i Burgos), rebutjant les pressions franquistes perquè col·laborés amb el règim dictatorial. Finalment, va ser alliberat en 1964, arran de l'indult decretat per Franco amb ocasió de la celebració dels «25 años de Paz». En 1966, inexplicablement, es va aliar amb els partidaris del cincpuntisme, corrent dins de la CNT que propugnava, en cinc punts, l'establiment de conversacions amb el sindicat vertical franquista per intentar transformar-lo des de dins i aconseguir plens drets sindicals per als treballadors. En aquest mateix any, es va publicar a Mèxic el seu llibre Condenado a muerte, on narra la seva entrada clandestina a Espanya, la seva detenció i els seus anys de presó. Poc després va aconseguir una feina en la Delegació de la Seguretat Social de València, lloc laboral on es va jubilar. Reorganitzada la CNT entre 1975 i 1976 va tornar a la central anarcosindicalista, de la qual va ser nomenat president Sindicat del Transport a València. Quan es va produir l'escissió cenetista durant el V Congrés, es va enrolar en les files escindides i va ser nomenat secretari honorari en el Congrés de València de 1980. Durant els seusúltims anys va fer conferències sobre la guerra i el franquisme arreu de la Península i l'estranger (França, Irlanda, etc.) i va participar activament en la Fundació Salvador Seguí de València; però van ser uns anys de molt de patir moltíssim: pèrdua d'una cama el setembre de 1993 arran d'una sobtada malaltia, mort de sa germana Amparo amb qui convivia, ingrés el març de 1994 en una residència d'ancians al Vedat de Torrent... La seva salut es va agreujar i el juliol de 1994 va patir una embòlia que li dificultaria la parla. Enric Marco Nadal va morir el 13 de novembre de 1994 a la residència on estava ingressat al Vedat de Torrent de l'Horta (Horta Oest, País Valencià) d'un atac cardíac; l'endemà, seguint la seva última voluntat, les seves restes van ser incinerades. Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Acción Libertaria, El Noi, Polémica, Rojo y Negro, Solidaridad Obrera, etc.És autor de Condenado a muerte. Trozo autobiográfico (1966), Todos contra Franco. La Alianza Nacional de Fuerzas Democráticas (1944-1947) (1982) iLa oposición libertaria al régimen de Franco (1936-1975) (1993, amb altres). L'historiador Francisco Javier Navarro Navarro li va dedicar en 1993 un estudi, La construcción de nuestra autopresentación: la historia de vida de Enrique Marco Nadal, luchador antifranquista.

Enric Marco Nadal (1913-1994)

Actualització: 13-11-14