Anarcoefemèrides del 12 de novembre
Esdeveniments
- Surt Le Drapeau Noir: El 12 de novembre
de
1888 surt a Marsella (Provença, Occitània) el
primer número de Le Drapeau Noir.
Organe communiste
anarchiste. El gerent i impressor en fou A. Molier. Els
articles són
anònims llevat de la crònica «Mots de
Combats» que conté citacions d'Edmond
About, Camille Flammarion, Paul Lafargue, A. Leroy, Louis Antoine de
Sant-Just,
etc. En el número segon, únic que es coneix i el
qual no està datat, però
sembla ser de finals de desembre de 1888 o de començaments
de 1889, s'informa
sobre el procés que Sébastien Faure va patir el
20 de desembre de 1888. Sembla
ser que es publicaren tres números d'aquesta
publicació.
***
- Surt L'Escarmouche: El 12 de novembre de 1893 surt a París (França) el primer número del periòdic satíric L'Escarmouche. En aquest polèmic setmanari va ser creat i redactat exclusivament per l'escriptor llibertari Georges Darien i va comptar amb la participació artística d'Henri-Gabriel Ibels i d'altres nombrosos il·lustradors, ja siguin llibertaris o no, com ara Toulouse-Lautrec, A. Willette, D'Anquettin, F. Vallotton, Hermann Paul, Bonnard. El març de 1894 deixarà de publicar-se. «Editions À l'Écart» en va realitzar una impressió facsímil de 99 exemplars en 1988.
***
- Surt Le Cyclone: El 12 de novembre de 1895 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic en llengua francesa Le Cyclone. Organe communiste-anarchiste. Amb un tiratge de dos mil exemplars, només van sortir quatre números coneguts, l'últim de gener de 1896.
***
- Assassinat de Canalejas: El 12 de novembre de 1912 és assassinat a Madrid (Espanya) José Canalejas y Méndez, president del Consell de Ministres espanyol, a mans de l'anarquista Manuel Pardinas Serrano, també citat Pardiñas. A les 11.25 del matí d'aquell dia, Canalejas passejava per la Puerta del Sol madrilenya després d'haver despatxat amb el rei Alfons XIII i es va aturar davant el mostrador de la «Libreria San Martín», aquest va ser el moment que va aprofitar Pardinas per disparar-li tres trets per l'esquena amb una pistola Browning, causant-li la mort instantàniament. L'anarquista va intentar fugir, però quan es va veure encerclat i sense possibilitat de fugir es va disparar dos trets, caient moribund. Canalejas va ser traslladat al Ministeri de la Governació per quatre agents de l'ordre públic, però els metges que hi van acudir només van poder certificar la defunció. Pardinas, encara viu, va ser portat a la Casa de Socors del Districte Centre de la propera Plaza Mayor i a les 14.23 moriria sense haver recobrat el coneixement. En el cadàver de l'agressor es van trobar una partida de naixement, un retrat de dona amb la dedicatòria «A mi inolvidable Manuel», un document amb el rètol«Conflagració mundial: París» redactat en clau, un fullet de propaganda anarquista, un fragment de l'Astronomia popular de Flammarion, un número del periòdic ABC del dia del crim, una ploma estilogràfica d'or, una cèdula personal i una carta del Comitè Internacional de Ginebra on se li demanava si continuaria treballant en les obres del Palace Hotel madrileny, i, per últim, un bitllet de 25 pessetes, 16 en plata i 1.55 en menuts. El cos del president Canalejas va ser exposat al Saló principal del Ministeri de la Governació, que des d'aleshores es coneix com a «Saló Canalejas». El Rei es va presentar amb el Marqués de la Torrecilla i l'Ajudant de Guàrdia, el general Aranda. El cos de Pardinas va ser objecte d'una autòpsia segons els patrons de l'antropologia criminal i de les teories de Lombroso aleshores en voga que volien confirmar l'existència del «criminal innat», però no van trobar res que avalés la teoria. Canalejas va ser enterrat al Panteó d'Homes Il·lustres del Santuari de la Mare de Déu d'Atocha (Madrid). L'atemptat contra Canalejas s'ha explicat com a venjança de diferents motius: repressió sobre els ferroviaris (militarització i llei antivagues), problema del Marroc (Tractat Hispanomarroquí, execució de Ferrer i Guàrdia, «Llei del Pany» contra les ordres religioses, etc. Aquesta acció va ser molt discutida fins i tot en els cercles anarquistes i va retardar la legalització de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
***
- Míting commemoratiu«Màrtirs de Chicago»: El 12
de novembre de 1916 té
lloc al Carpenters' Hall de San Francisco (Califòrnia, EUA)
un gran míting
internacional anarquista per commemorar el 29è aniversari de
les execucions
dels «Màrtirs de Chicago». Va ser
organitzar pel «Radical Br. Workmen's Circle
No 511», amb el suport de la Federated Revolutionary Groups
de San Francisco.
Presidit per Selig Schulberg, hi van intervenir Enrique Flores
Magón, Robert
Minor, Alexander Berkman, Williamm McDevitt, B. Nikolaiev, J. Shaffer i
Luigi
Galleani.
***
- Surt Despertar: El 12 de novembre
de 1961 surt a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània) el primer número del
periòdic anarcosindicalista no venal Despertar.
Boletín interno de la Confederación Nacional del
Trabajo de España en el
Exilio. Cultura e información social. La seva secretaria de
redacció fou
Frederica Montseny i hi van col·laborar Severino Campos,
Marcelino García,
Iniesta, Piquer, Porté, Trabal, entre d'altres. Va sortir
provisionalment quan
el portaveu setmanal de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de l'Exili CNTfou
suspès pel Ministeri d'Informació
francès aquell mateix mes de novembre de
1961. En sortiren, com a mínim, set números i fou
substituït a partir del 7 de
gener de 1962 per Espoir (1962-1982).
Naixements
- Ismael Viadiu
Ródenas:
El 12 de novembre de 1926 neix al carrer del Torrent de l'Olla de
Barcelona
(Catalunya) l'anarquista Ismael Viadiu i Ródenas. Era fill
dels destacats
militants anarquistes Josep Viadiu Valls i Llibertat Ródenas
Domínguez. Quan la
Guerra Civil va ser enviat, juntament amb sos dos germans (Armand i
Hèctor), a
l'URSS i fou l'únic que retornà l'estiu de 1946,
unint-se amb sa família que
s'havia exiliat a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).
Heretà les idees llibertàries
familiars i treballà com a corrector d'estil per a diferents
editorials
mexicanes, participant en l'edició de nombroses publicacions
anarquistes.
Milità en les Joventuts Llibertàries de
Mèxic. En 1963 fou administrador i
col·laborador del periòdic Solidaridad
Obrera, especialment en el «Suplemento
Literario». Casat amb Rosita
Ilarraza Rossell, tingué dos infants: Mireya (1965) i
Héctor (1967). Entre 1970
i 1983 col·laborà en la traducció
castellana de l'Enciclopedia Anarquista.
A partir de 1971 fou membre del grup«Tierra y Libertad». Amb Salvador
García, Ricard Mestre, Fidel Miró, Domingo
Rojas i Marcos Alcón, participà activament en
campanyes de solidaritat amb el
Moviment Llibertari Cubà en l'Exili (MLCE).
Col·laborà en Ruta
i Tierra y Libertad,
publicació que dirigí una temporada. En 1977
edità el llibre de Peter G. Earle
i Robert G. Mead Historia del ensayo
hispanoamericano, per a «Ediciones de
Andrea», i treballà en diferents
edicions de l'editorial de la Universitat de Veracruz (Veracruz,
Mèxic). En
1997 donà el seu testimoni sobre el seu pas per Leningrad
(URSS) en el llibre
d'Eduard Pons Prades Las guerras de los
niños republicanos (1936-1955). Amb
Benjamín Cano Ruiz publicà el fullet El colectivismo agrario en la Revolución
española. Ismael Viadiu Ródenas va
morir el 24 de maig de 2002 a la Ciutat
de Mèxic (Mèxic).
***
- Jacky Toublet: El 12 de novembre de 1940 neix a França el militant anarcosindicalista Jacques Toublet, més conegut com Jacky Toublet. Era fill del militant anarcosindicalista Julient Toublet (Jean Thersant). Corrector d'impremta com son pare, va fer feina als tallers tipogràfics de Georges Lang, un dels que tenia més treballadors de París, i reprendrà també la flama de la militància anarcosindicalista --militarà en el Sindicat de Correctors d'una Confederació General del Treball (CGT) plena d'estalinistes-- i llibertària com a membre de l'Aliança Sindicalista, durant els anys 70, i del Grup Pierre Besnard de la Federació Anarquista Francesa a partir de 1981 i fins maig de 2001, dirigint la revista Le Monde Libertaire, com a col·laborador de Radio Libertaire amb les seves«Cròniques sindicals», integrant del comitè de lectures de la revista cenetista Les temps maudits, col·laborant en la revista Réfractions, i a partir de febrer de 2002 en Alternative Libertaire. Toublet va reconèixer que devia molt del seu pensament llibertari a l'amistat amb Gaston Leval, a qui va conèixer en 1967. Jacques Toublet va morir el 14 de juny de 2002 a França.
Defuncions
- Albert Joseph: El 12 de novembre de 1908 mor a París (França) el militant i propagandista anarcoindividualista Albert Joseph, més conegut com Albert Libertad o Libertad. Havia nascut el 24 de novembre de 1875 a Bordeus (Aquitània, Occitània) de pares desconeguts i fou confiat a l'assistència pública. A resultes d'una malaltia durant la joventut, perdrà l'ús de les cames i s'haurà de desplaçar mitjançant crosses. Després d'estudiar a l'institut de Bordeux, en 1894 va fer de comptable. A partir de 1896 començà a propagar l'anarquisme en reunions públiques. Com que estava sotmès a l'assistència pública, haurà d'esperar tenir la majoria d'edat (21 anys) per abandonar Bordeus. En 1897 marxà a París, on viurà al carrer o als asils de nit abans d'instal·lar-se a les oficines de Le Libertaire, periòdic en el qual col·laborarà des de l'any següent. El 5 de setembre de 1897 interrompí violentament el servei religiós a l'església del Sacré-Coeur; detingut i apallissat, fou condemnat el 5 de novembre a dos mesos de presó per «rebel·lió, crits sediciosos, ultratge als agents», entre altres càrrecs. No serà, però, la seva única condemna. A partir de 1899 exercí de corrector a la impremta d'Aristide Briand, que editava La Lanterne, i treballarà per a Sébastien Faure editant Le Journal du Peuple. Entre 1900 i 1905 farà feina a la impremta Lamy-Laffon. En 1901 s'afiliarà al Sindicat de Correctors i començarà a escriure en diversos periòdics, com ara Le Droit de Vivre, on el seu talent periodístic serà reconegut. Aquest any també serà novament condemnat a tres mesos de presó per haver cridat «A baix l'Exèrcit!» a Noisy-le-Sec. Partidari de la «propaganda pel fet», aviat serà estimat dins el moviment anarquista com a orador per la seva agudesa, ironia, imaginació i dots per a la polèmica, i per aquest motiu serà constantment vigilat per dos policies durant les seves campanyes de conferències per París i comarques. Formà part del grup llibertari de Montmartre «Les Iconoclastes». Arran de l'«afer Dreyfus», prendrà posició, amb Sébastien Faure, en favor del capità Dreyfus. A partir de 1902 serà un dels fundadors de la revolucionària Lliga Antimilitarista, amb Beylie, Janvion, Paraf-Javal i Yvetot, i aquest mateix any --i de bell nou en 1904-- es presentarà com a «candidat abstencionista» per al XI Districte parisenc, ja que pensava que era un mitjà excel·lent de fer propaganda anarquista i campanya abstencionista. Després d'obrir una biblioteca, fou un dels iniciadors a partir de 1903 del moviment de les «Causeries populaires» (Xerrades populars), amb Paraf-Javal, amic i company amb qui es disgustarà més tard ja que Paraf-Javal era més partidari de crear Universitats Populars (especialització, cientificisme, educacionisme) i Libertad era més afí a l'agitació i a l'activisme anarquista. L'abril de 1905 fundà, amb ses dues companyes Armandine i Anna Mahé, el periòdic L'Anarchie, on van escriure destacats militants anarquistes, com ara André Lorulot, Mauricius, Léon Israël, Ernst Armand, etc. Partidari de l'amor lliure, també viurà amb Jeanne Morand. En 1907 esclatà una baralla amb els policies que el vigilaven constantment i novament apallissat, fou deixat per mort al carrer. En 1908 arran d'una conferència a Suïssa, fou detingut i tancat vuit dies. El 6 de novembre de 1908 fou ingressat a l'hospital parisenc de Lariboisière, on morirà sis dies després d'un àntrax segons uns i d'un cop rebut segons uns altres. És autor de Le culte de la charogne (1909), recopilació d'articles reeditada i ampliada en nombroses ocasions posteriors.
***
-
José Nakens
Pérez:El
12 de novembre de 1926 mor d'una congestió
cerebral a Madrid (Espanya) el periodista, republicà radical
insurreccionalista
i anticlerical José Nakens Pérez. Havia nascut el
21 de novembre de 1841 a
Sevilla (Andalusia, Espanya). De família humil i liberal,
son pare fou
perseguit pel règim de Ferran VII durant l'anomenada
Dècada Ominosa
(1823-1833), fet que marcà el destí de son fill.
Per necessitat, molt jove
s'enrolà en el Cos de Carrabiners. En 1866 fou destinat a la
Direcció General
del Cos a Madrid, època en la qual ja havia escrit dues
obres de teatre que mai
no arribarien a representar-se. En 1866 començà a
escriure en diversos
periòdics (El Jeremías, República
Ibérica) i en 1871 fundà El Resumen.
Els seus poemes patriòtics van gaudir de certa
fama, però va ser en el «teatre per
hores» --peces curtes generalment d'un acte
que eren populars per la seva facilitat de versificació-- on
reeixí; però ni
l'autor mateix recopilà i edità aquestes obretes
que ni tan sols signava. En
1876 començà a treballar en el
periòdic El Globo, des de les
pàgines del
qual acusà Ramón de Campoamor de plagiar
Víctor Hugo, fet que llançà el seu nom
a les rotatives. El 10 d'abril de 1881, quan feia poques setmanes que
els
liberals havien arribat al poder, va treure el setmanari
satíric, republicà i
anticlerical El Motín, la finalitat del
qual era combatre els
conservadors, defensar la unitat del Partit Republicà i
lluitar contra el poder
del clergat. En 1891 tingué un fill no reconegut amb
l'actriu de repartiment
Soledad Bueno, que arribarà a ser un destacat periodista
(Javier Bueno). En
1897 va mantenir contactes amb l'anarquista Michele Angiolillo, que en
mateix
any assassinà Cánovas del Castillo. En 1898 fou
redactor de la revista més
important de la Generació del 98, Vida Nueva.
Va defensar la via
insurreccionalista de Manuel Ruiz Zorrilla i, encara que
salvà de la seva
crítica Estanislao Figueras, primer president de la
República, blasmà contra
els seus successors, Emilio Castelar i Nicolás
Salmerón. Proposà la creació de
l'Assemblea Republicana i el 25 de març de 1903 es
reuní amb gairebé dos mil
republicans que acordaren crear un únic partit del qual fou
nomenat Salmerón
cap suprem, a proposta seva, qui a més fou elegit per ocupar
un càrrec en la
comissió directora. Però,
desil·lusionat, dimití l'any següent i
en 1905 se
separà de Salmerón, ja que aquest s'allunyava
d'una acció radical
revolucionària. La tornada al poder del Partit Conservador
el convertí en un
perseguit i en menys de dos anys van caure sobre el seu
mordaç periòdic 84
processos per delictes d'impremta, amb copioses multes i empresonaments
dels
seus directors legals; fins i tot alguns bisbes dictaren almenys 47
excomunions
contra els redactors. No obstant això, el
periòdic aconseguí sobreviure
miraculosament, malgrat les minses subscripcions i les seves
dificultats de
distribució, ja que pràcticament no es podia
vendre al carrer. A més, Nakens,
fou escarnit pels propis republicans moderats, com ara Ruiz Zorrilla.
En 1906
fou acusat d'amagar l'anarcoterrorista Mateo Morral, que havia
llançat una
bomba contra Alfons XIII; però el que es demostrà
fou que va ajudar a amagar-lo
a la redacció del seu periòdic. Per aquest fet
fou condemnat el juny de 1907 a
nou anys de presó. Durant el tancament a la
cel·la número 7 de la presó Model
de Madrid va escriure una sèrie d'articles en El
País que compilà en dos
llibres --Mi paso por la cárcel i La
celda número 7-- on, entre
altres coses, defensà el programa de reformes
penitenciàries de Rafael
Salillas. Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l'Escola
Moderna, fou també
detingut com a inductor de l'atemptat i, encara que fou alliberat, fou
novament
processat més tard i afusellat. El 8 de maig de 1908, a
petició de popular
signada per Benito Pérez Galdós, fou indultat pel
govern d'Antoni Maura i tornà
a redactar El Motín, afegint el
subtítol «Semanario Político»
i arribat
a tirar 20.000 exemplars. La seva estada a la presó l'havia
donat cert prestigi«martirològic» i les seves edicions, com
ara els fullets de la «Biblioteca del
Apostolado de la Verdad» i les «Hojitas
piadosas», assoliren tirades de 100.000
exemplars. A partir de 1914, però, El
Motín començà a perdre
lectors. En
1918 emmalaltí de la vista, fet que li impossibilitava
d'escriure, ell que era
l'únic redactor de la publicació. En la
dècada dels vint el periòdic estava en
franca decadència, però el gener de 1923
edità un número extraordinari amb la
col·laboració d'eminents republicans (Roberto
Castrovido, Hermenegildo Giner de
los Ríos, Marcel·lí Domingo iÁlvaro de Albornoz). A finals de 1924, diversos
periodistes es mobilitzaren per recaptar diners en la seva ajuda i
l'any
següent l'Associació de la Premsa, presidida pel
metge maçó, periodista i
alcalde de Madrid, José Francos Rodríguez, li
concedí una pensió vitalícia de
150 pessetes mensuals. Un any després, però,
morí. Sa filla continuà editant El
Motín. Col·laborà en
nombroses publicacions periòdiques i és autor de
centenar de llibres i fullets.
***
- Antonio Vega
Guerrero: El 12 de novembre de 1943 mor en combat a
Villavella (Triacastela,
Lugo, Galícia) el guerriller anarcosindicalista Antonio Vega
Guerrero, conegut
com O Rizoso. Havia nascut en 1917
a
San Juan de la Mata (Arganza, El Bierzo, Lleó, Castella).
L'agost de 1936 son
germà Luciano va ser assassinat per un escamot de
falangistes a Vega de
Espinareda (El Bierzo, Lleó, Castella). Després
de la caiguda del front
asturià, formà a formar part d'un grup guerriller
de 37 antics combatents,
encapçalat pel militant anarcosindicalista César
Terrón Abad, que havia
establert una base operativa a la zona de Fabero, a la Sierra de
Ancares (El
Bierzo, Lleó, Castella). Eren membres d'aquest grup, entre
d'altres, Ramiro
Pérez Granja, Manuel Bermúdez
Fernández (Asturiano),
Vicente Seoane Rousso (Pasoslargos),
Amadeo Ramón Valledor, Florentino Rodríguez Pico (El Maestro), Gerardo Cañedo
González i Domingo Villar Torres (El
Chato de Teijera). El 21 de juliol de
1940 César Terrón va ser eliminat i entre finals
de 1940 i principis de 1941 la
resta del grup, restant només ell i Joaquín Lage
Fernández (El Xoqui), que
aconseguiren fugir. Ambdós
s'integraren en el grup del militant de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT) Serafín Fernández Ramón (Santeiro),
adscrit a la Federació de Guerrilles
Lleó-Galícia. A resultes d'una delació
d'un antic col·laborador del grup, el 12 de novembre de 1943
Antonio Vega Guerrero,
juntament amb Pedro Voces Canóniga (Pitacega)
i Félix Yáñez González (O Comunista),
resultà mor durant un enfrontament amb la Guàrdia
Civil a Villavella
(Triacastela, Lugo, Galícia), i només Ovidio
Peláez Rodríguez aconseguí fugir
malferit –morí mesos més tard a
Lleó en un enfrontament amb la Guàrdia Civil.
Tal vegada els tres guerrillers van ser capturats i executats. L'agost
del 2010
les restes dels tres guerrillers van ser localitzades en una fossa
comuna al
cementiri de l'església parroquial de Villavella i
desenterrades gràcies als
treballs de l'Associació per a la Recuperació de
la Memòria Històrica (ARMH).
***
- Elisa Acuña: El 12 de novembre de 1946 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) la mestra i periodista anarcofeminista María Elisa Brígida Lucía Acuña Rosete --el seu nom figura transcrit de diverses maneres (Elisa Acuña Rosseti, Elisa Acuña Rossetti, Elisa Acuña y Rossetti i Elisa Acuña de Rossetti), però ella signava Elisa Acuña Rosseti. Havia nascut el 8 d'octubre de 1872 a Real del Monte --actual Mineral del Monte-- (Hidalgo, Mèxic). Després d'estudiar magisteri, en 1900 obtingué el títol de mestra i l'any següent s'afilià al Club Liberal «Ponciano Arriaga», creat per Camilo Arriaga i del qual arribà a formar part del seu Centre Director, i s'acostà al grup creat al voltant dels germans Ricardo i Enrique Flores Magón. En 1901 participà en el I Congrés de Clubs Liberals. Atacà el govern de Porfirio Díaz en els seus articles dels periòdics Excélsior i El Duende de Veracruz. En 1903 formà part de la direcció del Club Liberal Mexicà (CLM), amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i María del Refugio Vélez, i el 23 de febrer d'aquell any signà el«Manifest a la nació del Club Liberal "Ponciano Arriaga"», redactat per Camilo Arriaga des de la Ciutat de Mèxic i publicat en El Hijo del Ahuizote, i on es demanava llibertat d'expressió i l'organització de més clubs liberals. S'afilià al Club Antirreeleccionista Redenció (CAR) i redactà articles per a l'òrgan d'expressió d'aquesta organització. En 1903 va ser detinguda i tancada a la presó de Belén de la Ciutat de Mèxic, juntament amb els germans Flores Magón, Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, Camilo Arriaga i Juan Sarabia, i alliberada a començaments de 1904. Amb la periodista i poetessa anarcosindicalista Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, que havia conegut a la presó, redactà el periòdic Fiat Lux. Fugint de la repressió s'exilià als Estats Units i, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i Sara Estela Ramírez, fou membre de la redacció de la nova etapa del setmanari Vésper a San Antonio (Texas). En 1907 fundà, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i Dolores Giménez Muro, «Las Hijas de Anáhuac», grup format per unes tres-centes dones llibertàries que exigien mitjançant vagues millores condicions laborals per a les dones. Després entrà a formar part de la direcció del Partit Liberal Mexicà (PLM). En 1908 fundà, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, José Edilberto Pinelo i Elisa Acuña, Dolores Jiménez Muro, l'organització obrerista «Socialisme Mexicà» al districte de Mèxic. Continuà editant el periòdic Fiat Lux, ara com a òrgan de la Societat Mutualista de Dones. Després d'un intent fracassat de rebel·lió patrocinat pel Cercle «Ponciano Arriaga» fou detinguda amb altres companyes (Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, Dolores Jiménez Muro i María Dolores Malvaes) i tancada a la presó de l'illa de Sant Juan de Ulúa (Golf de Mèxic). L'abril de 1910 participà en l'organització de la Gran Convenció Nacional Independent, que es realitzà al Tívoli del Eliseo de la Ciudad de Mèxic i que va fer costat la candidatura de Francisco Ignacio Madero González a la presidència de Mèxic. En 1910 va fer costat el Club Femení Antirreeleccionista «Hijas de Cuauhtémoc», fundat per Dolores Jiménez Muro, i fundà el periòdic La Guillotina. Entre 1911 i 1912 col·laborà en Nueva Era. En aquesta època es distancià de Ricardo Flores Magón. El març de 1911 va fer costat el «Complot de Tacubaya», organitzat per Camilo Arriaga per derrocar Porfirio Díaz. En 1911, per lluitar contra la reelecció de Madero i fer costat Emiliano Zapata, creà amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza i Dolores Jiménez Muro, entre d'altres, l'organització «Amigas del Pueblo», que demanava el vot femení per al president provisional Francisco León de la Barra. El juny de 1911 aquest grup organitza una manifestació a la colònia Santa Julia que va ser reprimida amb un resultat de nou morts. Atacà la dictadura de José Victoriano Huerta Márquez (1913-1914) amb manifests, pamflets i articles als diaris (La Voz de Juárez, Sinfonía,Combate, Anáhuac, etc.) fins a l'entrada d'Álvaro Obregón Salido a la capital mexicana el 14 d'agost de 1914. Aquest mateix any es declarà partidària d'Emiliano Zapata i va ser nomenada cap de Propaganda del seu moviment a l'Estat de Puebla per lluitar contra Victoriano Huerta; també va fer d'enllaç entre els zapatistes i els carrancistes. En 1914, amb Juana Belén Gutiérrez de Mendoza, edità La Reforma, primer periòdic mexicà destinat a reivindicar la causa dels pobles indis. Després de la Revolució treballà en el Consell Feminista Mexicà i en la Lliga Panamericana de Dones. A partir de 1920 va ser destinada al Departament de Premsa de la Biblioteca Nacional, que en 1932 es transformà en l'actual Hemeroteca Nacional de Mèxic. En 1927 dirigí la VI Missió Cultural («Creuada contra la Ignorància») de la Secretaria d'Educació Pública (SEP), que recorregué les comunitats indígenes dels Estats de Zapatecas, Aguascalientes i San Luis Potosí i que tenia com a finalitat portar l'educació a totes les comunitats rurals mexicanes; els altres «missioners» van ser Raquel Portugal, Jesús Camacho Arce, Albino R. López i Samuel Pérez. Aquesta Missió instal·là set Instituts Socials: dos a Zapatecas, un a Aguascalientes i quatre a San Luis Potosí. Elisa Acuña va morir el 12 de novembre de 1946 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) d'un càncer gàstric. El 16 de novembre de 2010, en ocasió del Centenari de la Revolució Mexicana, les seves restes van ser traslladades del «Pateón Civil de Dolores» de la Ciutat de Mèxic, on havia estat enterrada en morir, a la«Rotonda de los Hidalguenses Ilustres» de Pachuca de Soto (Hidalgo, Mèxic). La seva figura inspirà el personatge d'Emilia Sauri de la novel·la Mal de amores d'Ángeles Mastretta.
***
- Jules
Grandjouan: El 12 de novembre de 1968 mor a Nantes
(País del Loira, Bretanya)
el dibuixant, caricaturista, pintor i cartellista anarquista i
anarcosindicalista Jules-Félix Grandjouan. Havia nascut el
22 de desembre de
1875 a Nantes (País del Loira, Bretanya). Fill d'una
família burgesa, el pintor
Jean-Émile Laboureur i el pioner de la salubritat urbana
Paul Grandjouan van
ser cosins seus. Orfe de pare als set anys, fou criat per sa jove mare
i pels
seus avis materns al barri de la Fosse de Nantes. Quan tenia 10 anys,
assistí
amb sa mare als funerals de Victor Hugo. Després d'una
educació religiosa
tradicional, realitzà estudis al Liceu-Facultat de Dret de
Nantes, però la seva
afició pel dibuix el va fer abandonar els seus estudis
notarials. Entre 1897 i
1898, amb el seu col·lega d'estudis Marcel Giraud-Mangin,
editaren La Revue Nantaise
Littéraire et Artistique.
En 1897 es casà amb Bettina Simon, institutriu acostada als
cercles obrers, amb
qui tingué una nina, Edwige (Vige),
que assistí a l'escola llibertària de«La Ruche» de Sébastien Faure, i
després
tres infants més. Enviat especial del periòdic L'Ouest Illustré,
embarcà en el vaixell Le Melmore
per cobrir la nova línia marítima de la companyia
anglesa «Great Western Raiway» entre Nantes i
Weymouth amb prolongació
ferroviària fins a Londres. En 1899 publicà el
seu primer recull de
litografies, Nantes la Grise. En
1900
s'establí a París (França) i
començà a dissenyar cartells socials i
polítics,
sobretot per als grups dels sindicalisme revolucionari –molts
el consideren el
pare del cartellisme social. En 1900, en ple «Afer
Dreyfus», carregà contra el
general Mercier des de les pàgines de Le
Réveil Social. Entre 1901 i 1912
realitzà infinitat de dibuixos per a la
revista anarquista L'Assiette au Beurre,
posant sobre el paper els seus temes favorits: l'antimilitarisme,
l'antipatriotisme, anticlericalisme, anticapitalisme i
l'anticolonialisme. En
1902 viatjà a Rússia com a corresponsal de La
Vie Illustrée per cobrir el viatge del presidentÉmile Loubet i l'any
següent publicà amb Urbain Gohier el pamflet
antijauresià L'Ascète
au beurre, on denuncien amb ferocitat la
participació de
Jean Jaurès en els actes protocol·laris militars
i en les revistes de tropes. En
1904 retornà a Rússia enviat per
l'Aliança Israelita per fer un reportatge
sobre els pogroms. Entre 1907 i 1908 publicà per lliuraments
el quadern de 12
gravats sindicalistes Les esclaves
modernes, amb el suport dels sindicats de la
Confederació General del
Treball (CGT) i de la Federació del Vidre. Íntim
amic d'Émile Pouget, en 1908
assistí com a delegat al Congrés de la CGT que se
celebrà a Marsella. En 1909 participà
activament en la campanya de suport per l'alliberament del seu
col·lega
Aristide Delannoy, condemnat a un any de presó pels seus
dibuixos apareguts en Les Hommes du Jour.
Aquest mateix 1909
ell fou jutjat pels seus violents dibuixos contra el president del
Consell de
Ministres Georges Clemenceau, però fou absolt. En 1910 fou
president, secretari
i tresorer del Comitè Revolucionari Antiparlamentari. L'any
següent, en 1911,
quan Aristide Briant era president del Consell de Ministres, va ser
condemnat a
18 meses de presó pels seus dibuixos antimilitaristes i
antiparlamentaris
publicats en La Voix du Peuple i
s'exilià a Alemanya, tot perseguint la ballarina
californiana Isadora Duncan,
de la qual estava follament enamorat, i amb qui viatjà a
Egipte i a Venècia i
l'edità un àlbum de 25 reproduccions dels pastels
de la ballarina. Retornà en
1912 i fou agraciat el febrer de 1913 amb l'arribada al poder de
Raymond
Poincaré. Fins al 1914 treballà per a la premsa
llibertària i sindicalista (La
Bataille Syndicaliste, Le Conscrit,La Guerre Sociale, Le
Libertaire, Le Réveil
Social, La Révolution,Le Temps Nouveaux, Le
Travailleur du Bâtiment, La
Vie
Ouvrière, La Voix du
Peuple,
etc.) i per a la premsa humorística
revolucionària (Le Charivari,Le Rire, Le
Sourire, etc.). També publicà
dibuixos en altres periòdics, com ara Le
ClouLe Petit Phare, Le Phare, L'Ouest-Républicain,La Vie
Illustrée, etc. Dissenyà infinitat de
portades de llibres llibertaris (A.
Bullard, Aristide Delannoy, Charles Delzant, Charles-Ange Laisant,Émile
Pouget, Georges Yvetot, etc.), d'almanacs revolucionaris i
gairebé tots els
cartells de la CGT i de la Confederació General del Treball
Unitària (CGTU)
d'uns determinats anys. Quan esclatà la Gran Guerra fou
llicenciat per miopia i
entrà en els serveis auxiliars. En els anys
bèl·lics participà en la premsa
patriòtica fent dibuixos antigermànics
força mediocres. A partir de 1918 es
declarà bolxevic i la seva producció
gràfica es ressentí. En 1924 es
presentà a
les eleccions legislatives en la primera circumscripció de
Nantes, com a cap de
llista del comunista Bloc Obrer i Pagès (BOC), amb uns
resultats decebedors. En
1926 romangué 10 mesos a l'URSS, on rebé a Moscou
un homenatge de les
autoritats soviètiques durant l'exposició«L'Art revolucionari» i s'entrevista
amb Grigori Zinóviev i Lev Trotski; en tornar, aconsellat
per aquest últim, publicà
en 78 lliuraments en L'Humanité
les
seves reflexions del viatge sota el títol «La
Russie vivante». A França
organitzà conferències prosoviètiques,
projectà el film El cuirassat
Potemkim i intentà crear el «Cercle de
la Rússia Nova».
L'octubre de 1927, per celebrà el desè aniversari
de la revolució, retornà a
l'URSS amb una delegació formada per un milenar de persones
(obrers, artistes,
escriptors, empleats, etc.) de diversos països. En aquests
anys realitzà
nombrosos cartells de realisme socialista per a les oficines
governamentals
soviètiques. El novembre de 1930 fou elegit representant
francès de l'Oficina
Internacional dels Pintors Revolucionaris, creada a Khàrkov–actual Khàrkiv
(Ucraïna). Finalment, el gener de 1931, fou expulsat del
Partit Comunista Francès
(PCF) per haver defensat, juntament amb l'escriptor Panaït
Istrati, un artista
dissident en una declaració jutjada antisoviètica
publicada l'abril d'aquell
any en Les Humbles. Rebutjar«corregir la seva falta» i es retirà
dels debats polítics després d'unúltim
intent infructuós en les eleccions legislatives de 1932 a
Nantes. Durant la II
Guerra Mundial es dedicar a criar vaques i cabres i després
s'instal·là a
Nantes.
Jules Grandjouan (1875-1968)
***
- José Sáez:
El
***
- Marcel Body: El 12 de novembre de 1984 mor a Chatou (Illa de França, França) el tipògraf i traductor, primer comunista i després llibertari, Jean Alexandre Body, més conegut com Marcel Body. Havia nascut el 23 d'octubre de 1894 a Llemotges (Llemosí, Occitània). Els membre de sa família treballaven com a obrers en les fàbriques de porcellana de Llemotges, però ell, als 12 anys, va entrar com a aprenent de tipògraf. Va descobrir la lectura, tant en la premsa socialista com en les novel·les, i la seva passió per Tolstoj el porta a aprendre rus. Acostat als cercles marxistes, assisteix als mítings de Jean Jaurès. En 1914 va afiliar-se a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). En 1916 va prendre part com a voluntari en la missió militar francesa a Rússia, on s'adhereix a la revolució bolxevic, al costat dels seus dirigents (Zinov'ev, Lenin, Trockij, Stalin...), desertant de l'exèrcit, amb Jacques Sadoul i Pierre Pascal, i trencant els lligams amb França per la seva política intervencionista, tot participant en el Grup Comunista Francès de Moscou. En aquesta ciutat va publicar el periòdic en llengua francesa Troisième Internationale. Un cop va esdevenir ciutadà rus, va ser enviat com a diplomàtic en 1921 a Christiania (Noruega) amb el càrrec de secretari especial del Soviet Suprem, juntament amb Aleksandra Kollontaj. A partir dels fets de Kronstadt, va criticar la desviació del règim comunista, però encara va ser membre de la COMINTERN en 1926. En 1927, hostilitzat pel règim estalinista, va rebutjar seguir participant en els serveis diplomàtics soviètics i va tornar a França, on va traduir Lenin, Trockij, Piatnitski, Ouralov, Prokopowicz, Bukharin i, sobretot, Bakunin. En 1928 va ser expulsat del Partit Comunista Francès (PCF) per haver recomanat el vot per un candidat socialista. Després va fundar el periòdic La Vérité (15 números) i va participar en la Unió dels Treballadors Revolucionaris (UTR) i en el moviment anarcosindicalista, alhora que col·laborava en la premsa anarquista --especialment en Le Réfractaire, de May Picqueray-- i pacifista. Durant els anys 60 participarà en la revista Le Contrat Social, de Boris Souvarine. És autor d'un llibre de memòries, on insisteix molt en el paper jugat pels anarquistes en la Revolució russa, publicat en tres edicions: Un piano en bouleau de Carélie (1981), Un ouvrier limousin au coeur de la Révolution russe (1986) i Au coeur de la Révolution: mes années de Russie (1917-1927) (2003). També va publicar pòstumament Les groupes communistes français de Russie (1918-1921) (1965 i 1988). En 1984, any de la mort de Body, el director Bernard Baissat va estrenar un documental sobre sa vida, Écoutez Marcel Body.
***
![Juan Puentes Tudurí [losdelasierra.info]](http://www.estelnegre.org/documents/puentestuduri/puentestuduri03.jpg "Juan Puentes Tudurí [losdelasierra.info]")
- Juan Puentes Tudurí:
El 12 de novembre de 1985 mor a Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista Juan
Puentes Tudurí. Havia nascut el 30 d'abril de 1917 a
Barcelona (Catalunya).
Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT),
treballava en el sector
editorial. Quan el cop feixista de juliol de 1936 s'enrolà
voluntari en la«Columna Terra i Llibertat» i participà
en els combats de Talavera de la Reina,
al front de Madrid (Espanya). De bell nou a Barcelona, des de la
caserna de
Pedralbes marxà cap el front d'Aragó i
participà en diversos combats a Casp,
Lécera i Belchite. A Lécera va ser nomenat
responsable de la IV Centúria«Proletarios». Després de la
militarització, va ser nomenat capità de la IV
Companyia del IV Batalló de la 117 Brigada Mixta de
l'Exèrcit Popular de la II
República (antiga «Columna Ortiz») i
participà en la batalla de Terol. Amb el
triomf franquista, va ser capturat a l'estació de
València i empresonat. Enviat
al Reformatori per a Adults d'Alacant, fou alliberat el 21 de gener de
1943.
Participà en la CNT clandestina i per aquest fet va ser
empresonat en dues
ocasions a la presó Model de Barcelona. Cada vegada que el
dictador Francisco
Franco viatjava a la capital catalana, era detingut preventivament per
la
policia. Després de la mort de Franco, participà
activament en el Sindicat
d'Arts Gràfiques de la CNT de Barcelona i
col·laborà en el seu òrgan
d'expressió Tinta Negra
i també en Solidaridad Obrera.
Juan Puentes Tudurí
va morir el 12 de novembre de 1985 a Barcelona (Catalunya) i, segons
expressa
voluntat seva, el seu cos fou enterrat amb la bandera confederal.
Juan Puentes Tudurí (1917-1985)
---
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/martinezdubal.jpg)
![[13/04] «L'Alarme» - «L'Anarchie» - Atemptat contra Alfons XIII - «La Plèbe»...](http://www.estelnegre.org/fotos/congresido1930.jpg)
