Anarcoefemèrides
del 7 de juliol
Esdeveniments
- Revolució del Petroli: El 7 de juliol de 1873 a Alcoi (l'Alcoià, País Valencià), important centre tèxtil, comença una insurrecció de caràcter internacionalista que durarà uns dies i que serà anomenada El Petroli. Els litigis venien de l'any anterior, quan diverses vagues de fusters i de ferrers van atreure més de tres mil d'obrers a les societats obreres de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de la comarca i enfront de les quals, el gener de 1873, es va crear, amb el suport de la patronal, un Cercle Catòlic d'Obrers; a més a més s'ha d'afegir l'exemple del moviment insurreccional cantonalista que s'estava escampant arreu de la Península. El 7 de juliol de 1873 els treballadors d'Alcoi, convocats per la Comissió Federal de l'AIT, que s'havia traslladat a Alcoi a partir del gener de 1873 arran del Congrés de Còrdova, es van reunir en assemblea a la plaça de Toros per reivindicar la reducció de jornada a vuit hores de feina i l'augment del salari de quatre a sis rals per dia. Davant la negativa de la patronal, es va convocar per l'endemà una vaga general que inicialment comptà amb la neutralitat de l'alcalde republicà federal Agustí Albors Blanes (Pelletes). Subornat per la patronal amb 60.000 pessetes, Albors va telegrafiar al Govern Civil d'Alacant i va demanar la vinguda a la ciutat d'una columna militar, alhora que publicà un ban antiobrer. El 9 de juliol una comissió obrera, formada per Vicente Fombuena, Tomàs Montava, Severiano Albarracín, Juan Chinchilla i Rafael Abad Seguí, es va entrevistar amb l'alcalde amb la intenció que l'Ajuntament dimitís i que els obrers es fessin càrrec del govern municipal. Albors va respondre ordenant una descàrrega contra els més de dos mil obrers que es trobaven congregats a la plaça central de la ciutat i que es va cobrar la vida de dos internacionalistes, a més de deixar 20 ferits. Durant les hores següents, va haver altres quatre morts i 20 ferits més. Algunes cases veïnes a l'ajuntament, on s'havien refugiat les autoritats, i algunes fàbriques són incendiades, d'aquí el nom que rebrà la insurrecció: El Petroli. Els intents de mediació resultaren infructuosos fins que la força pública i alguns patrons van esgotar la munició. Després de 20 hores de combats, la Guàrdia Civil es rendeix i aleshores la multitud va penetrar a l'ajuntament. Albors va morir d'un tret i quatre guàrdies i dos patrons van ser ferits, no se sap si durant el combat, com deien les fonts internacionalistes, o assassinats, com diran les governamentals. El poble va elegir un Comitè de Salvació Pública, presidit per Severiano Albarracín, que va governar Alcoi durant tres dies i que va detenir 42 fabricants que havien disparat contra la multitud, alliberant-los tres dies després. El 12 de juliol va circular la notícia que una columna militar comandada pel general Velarde s'acostava a Alcoi; aquest mateix dia van arribar a la ciutat el governador d'Alacant Josep Maria Morlius i una comissió madrilenya presidida pel diputat Cervera. Durant la nit del 12 de juliol, els caps de la insurrecció, temorosos, van fugir de la ciutat. Tot semblava que s'havia calmat després de fer-se càrrec del govern municipal una comissió mixta d'obrers i de patrons, i després que els obrers armats es lliuressin sense resistència sota la promesa d'una amnistia. Però es va desencadenar una campanya de premsa, a la qual no era aliè el ministre d'Estat Eleuterio Maisonave, que parlà de «caos», d'assassinats i de violacions. Mentrestant molts patrons n'havien fugit. Poc a poc la normalitat va imposar-se amb els bans dels dies 21 i 23 de juliol del nou alcalde Tomás Maestre. La patronal, no obstant, clamava venjança i el 13 de setembre, ja amb Castelar en el Govern, es va nomenar un jutge especial i un comandant militar; la ciutat va se presa per l'exèrcit i dos dies després 129 treballadors van ser detinguts i portats al castell d'Alacant, on quatre anys més tard encara estaven tancats sense haver estat jutjats. En 1878 encara hi havia 93 presos i 80 havien estat alliberats sota fiança; un dels detinguts va sortir 10 anys després dels fets. En total uns 700 obres van ser jutjats, fins i tot menors entre 12 i 17 anys. La Revolució del Petroli va suposar el trencament d'acció entre republicans i anarquistes.
***
- Surt Le Cri Typographique: El 7 de juliol de 1891 surt a París (França) el primer número del periòdic anarquista Le Cri Typographique. Organe corporatif indépendant bimensuel. L'impressor gerent en fou A. Carteron. Es publicaren 13 números, l'últim el 25 de juliol de 1892, i els articles no anaven signats. En 1901 sortí una nova sèrie, que portà com a subtítol «Organe corporatif indépendant d'avant-garde syndicale des travailleurs du livre», i de la qual s'editaren cinc números.
***
- Surt Le
Réveil:
El 7 de
juliol de 1900 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer
número del periòdic bilingüe
francoitalià Le Réveil.
Socialiste-anarchiste / Il Risveglio
anarchico. A partir de l'1 de maig de 1913 portarà
com a subtítol Communiste
anarchiste i a partir de l'1 de maig de 1926 Anarchiste.
El fundador
i principal redactor en va ser Luigi Bertoni, i van
aparèixer nombrosos
articles d'Errico Malatesta. Les parts franceses i italianes
són totalment
diferents i no s'adrecen al mateix públic ja que els
articles tracten temes
distints. La part francesa és més
teòrica i ideològica. El periòdic se
situa en
la tradició bakuninista i de les seccions
antiautoritàries de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) i exposar especialment les tesis
anarcosindicalistes de Malatesta. En van sortir 1.054
números, l'últim el del
24 d'agost de 1940.
***
- Ocupació de sa
Dragonera:
El 7 de juliol de
1977 (7-7-77) el grup llibertari mallorquí Terra i Llibertat
ocupa pacíficament
l’illa verge sa Dragonera (Illes Balears) tot intentant amb
aquesta acció
evitar-ne la urbanització per part de l’empresa
constructora valenciana PAMESA
(Patrimonial Mediterránea Sociedad Anónima),
depenent de
la Banca Mas Sardà,
que l’havia comprat en 1974 amb aquesta finalitat:
edificar-hi
cinc complexos
residencials de xalets de luxe per a una població de fins a
4.000 persones i
amb un casino, un port esportiu amb més de 600 punts
d’amarratge, un port de
serveis, de dues plantes potabilitzadores, una estació
depuradora d’aigües
residuals, una planta de trituració i empaquetat de fems,
diversos vials per a
vehicles elèctrics, i un heliport, allò que
aquesta
empresa anomenava«urbanització ecologista» i«exemple de
sostenibilitat». Aquesta ocupació, que
ha passat a la història de l’ecologisme
mallorquí
com a una fita cabdal, va
tenir una àmplia repercussió mediàtica
estatal i
fins i tot internacional. El
comitè de suport als ocupants de l’illa feia les
assemblees i les rodes de
premsa al bar palmesà Talaiot Corcat (carrer
d’Antillón, 1), nom també
d’un
grup juvenil que s’hi reunia i que es va sumar a
l’acció. Entre la cinquantena
de persones que van ocupar l’illa podem destacar el
periodista
Basilio
Baltasar, el pintor Miquel Barceló, el poeta Leopoldo
María Panero, l’editor
Enric Mus, els fotògrafs Eduard Miralles i Bernat Cabot,
l’arquitecte Antoni
Alomar, l’advocat Carles Roig, els polítics Felip
Esteve i
Josep Manchado,
Jaume Oliver, Lisa Steward, Antoni Llompart, Margalida Escalas, Pau
Pocoví,
Montserrat Pujolà, Catina Cardell, Jordi Real, Paco Marina,
Germán Fernández,
Antoni Cau, Antoni Planells, Neus Ribes, entre altres. El Grup
d’Ornitologia
Balear i de Defensa de la Natura (GOB), un dels grups ecologistes que
més tard seran
dels més importants de l’Estat espanyol,
patirà per
mor del fet de l’ocupació
una crisi interna sorgida arran de la decisió de donar o no
suport a l’acció,
cosa que farà finalment, gràcies a
l’empenta de
directius com Jesús Jurado,
Francesc Moll, Gabriel Pomar Verd, entre altres, i en contra del sector
que
n'acceptava la urbanització mentre es respectessin els
penya-segats per a la
conservació del falcó marí.
L’endemà
de la «presa» de l’illa la
Guàrdia Civil
va desembarcar per a fer-se càrrec de l’afer i
vigilar els ocupants, però se’n va
desinhibir. L’illa també va ser visitada per
Eduardo Merigó, subsecretari
d’Ordenació del Territori i Medi Ambient del
Govern d’Adolfo Suárez per prendre
nota de les reivindicacions. El 18 de juliol la major part dels
ocupants van
abandonar l’illa per poder dedicar-se a tasques de propaganda
i conscienciació;
els últims partirien el 25 de juliol, el mateix dia que
4.200 signatures
donaren cos a un recurs d’alçada contra
l’aprovació de la planificació
urbanística de l’illa. Durant els dies de
l’ocupació es van realitzar
manifestacions a Palma i a Andratx, i el 20 de juliol es va produir una
càrrega
policíaca a la plaça de Cort de Palma que es va
saldar amb un ferit lleu. El 29
de juliol el ple la Diputació va sol·licitar un
estudi per analitzar les
possibilitats de creació d’un parc natural a sa
Dragonera. A finals de desembre
de 1978 i principis de 1979 l’illa va ser novament ocupada ja
que no s’havia
aconseguit encara aturar el projecte urbanitzador, alhora que les
protestes de
carrer s’accentuaven. El 21 de gener de 1984 la Sala
Contenciosa Administrativa
de l’Audiència Nacional va fallar a favor del GOB,
que va portar la lluita
legal per la conservació de l’illa, deixant sense
efecte l’Ordre ministerial de
21 de novembre de 1980 per la qual permetia que PAMESA
urbanitzés sa Dragonera.
El 29 de desembre de 1987 el Consell Insular de Mallorca va comprar al
Banc de
Bilbao, al qual s’havia integrat la Banca Mas
Sardà, l’illa i els illots que
conformen l’arxipèlag per 280 milions de pessetes
i el 26 de gener de 1995 tot
l’arxipèlag va ser declarat Parc Nacional pel
Govern de les Illes Balears.
Naixements
- Vera Figner: El 7 de juliol --25 de juny segons el calendari julià rus de l'època-- de 1852 neix a Tetiushi (Kazan, Tartària, Imperi Rus) la revolucionària narodnik, bakuninista i socialista revolucionària Vera Nikolayevna Figner. Filla d'una família aristocràtica, fou la major de sis germans. Entre 1863 i 1869 s'educà a l'Institut de Senyoretes Rodionovsky de Kazan. En 1870 es matriculà a la Universitat de Kazan per estudiar medicina i aquest mateix any es casà en un matrimoni de conveniències amb el magistrat A. V. Filippov. Entre 1872 i 1875 amplià els estudis mèdics a la Universitat de Zuric (Suïssa). Influïda per Sofia Bard i Mark Natanson, en 1873 entrà a formar part del grup «Frichi» --de l'anglès Free, lliure--, de caràcter bakuninista i que esdevindrà el nucli de l'Organització Socialrevolucionària Panrussa, i s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1874 es matriculà a la Universitat de Berna i conegué P. L. Lavrov i Mikhail Bakunin. El desembre de 1875, ja divorciada del seu marit i quan la repressió tsarista copejà durament el moviment revolucionari, tornà a Rússia per continuar la lluita i un anys més tard entrà a formar part dels grups narodniks (populistes), amb Juri Bogdanovitx entre d'altres, i en «Zemlia i Volia» (Terra i Llibertat). En 1876 participà en la manifestació de revolucionaris de Kazan a Sant Petersburg. Entre 1877 i 1879 va fer d'infermera i dirigí la propaganda revolucionària als pobles de la zona de Samara i Saratov. En 1879 prengué part en el Congrés de Voronezh de «Zemlia i Volia». En 1879, després de la divisió de «Zemlia i Volia», formà part del Comitè Executiu de la nova organització «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble) --amb Alexander Mikhailov, Aleksandr Kviatkovski, Andréi Zheliabov, Sofiya Perovskaya, Nikolái Morozov, Mijaíl Frolenko, Lev Tijomirov, Aleksandr Barannikov, Anna Yakimova i Mariya Oshanina, entre d'altres--, destacant en les activitats de propaganda entre intel·lectuals, estudiants i militars a Sant Peterburg, Kronstadt i el sud de Rússia. En aquesta època participa en la revista Rabotnik (Treballador). Poc després, fou un dels creadors de la secció militar de «Narodnaia Volia», encarregada d'organitzar atemptats contra el tsar. Participà directament en la planificació de l'assassinat d'Alexandre II en els atemptats d'Odessa de 1880 i de Sant Petersburg del 13 de març de 1881 que reeixí. Aconseguí fugir de la repressió i desplegà la seva tasca propagandística a Odessa. Com a únic membre del Comitè Executiu de «Narodnaia Volia» en llibertat, intentà ressuscitar el moviment a partir de 1882. El 10 de febrer de 1883, traït per l'infiltrat policíac Sergei Degaiev, fou detinguda a Jarkov. El 28 de setembre de 1884 fou condemnada a mort pel Tribunal Militar del Districte de Sant Petersburg en el«Judici dels Catorze», però la sentència fou commutada, gràcies a la intercessió del periodista Niko Nikoladze, a treballs forçats a perpetuïtat a Sibèria. Passà 20 mesos abans del judici empresonada en règim d'incomunicació a la fortalesa de Pere i Pau (Sant Petersburg); després 20 anys a la fortalesa de Schlüsselburg, fins al setembre de 1904, temps en el qual escriví poesia i organitzà protestes col·lectives contra el règim carcerari; i finalment deportada a Arkhangelsk i després a Nizhny Novgorod. Amnistiada en 1905 pel tsar Nicolau II, en 1906 pogué marxar a l'estranger amb un permís per tractar-se mèdicament, on creà comitès d'ajuda als presos polítics russos en diferents ciutats europees, recaptà diners i publicà un fullet sobre les presons russes que fou traduït a diversos idiomes. Entre 1907 i 1909 milità en el Partit Social-Revolucionari, però deixà l'eseristes quan es descobrí que el destacat militant Jevno Azef era un agent doble. En 1915 tornà a Rússia, però fou detinguda a la frontera, jutjada i condemnada a la deportació a Nizhny Novgorod sota vigilància policíaca. El desembre de 1916, gràcies al seu germà Nicolau, solista dels Teatres Imperials, se li permeté viure a Sant Petersburg. Després de la Revolució d'Octubre de 1917, en la qual no participà perquè no va acceptar la manera com es portava a terme, començà a redactar el seu llibre autobiogràfic Sapexatlionnii trud(Memòries d'una revolucionària), que tingué un granèxit i que fou traduït a molts idiomes. En aquests anys, sempre crítica amb el govern bolxevic, formà part de la Societat d'Expresos Polítics i Exiliats i col·laborà en la revista Katorga i ssilka(Katorga i exili). També va escriure una sèrie de biografies de narodniks i diversos articles sobre la història del moviment revolucionari rus de la dècada de 1870 i 1880. A partir de 1921 presidí la«Comitè per a la memòria de Kropotkin», radicat al Museu Kropotkin. En 1927 participà en el documental Padenie dinastii Romanovych, d'Esfir Shub. En 1931 fou processada per l'estalinisme, però visqué en llibertat a Moscou sota l'estreta vigilància de les autoritats soviètiques. Vera Figner va morir el 15 de juny de 1942 a Moscou (Rússia) i fou enterrada al cementiri moscovita de Novodevichy.
***
- Manuel Buenacasa Tomeo: El 7 de juliol de 1886 neix a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Manuel Buenacasa Tomeo. En 1900 va ser enviat al seminari franciscà de Villanueva del Ariscal (Sevilla), el que va abandonar cinc anys més tard convertit a l'ateisme. Entre 1905 i 1906 va viure a Saragossa fent de fuster i va ser secretari de la Societat d'Obrers; poc després romandrà sis mesos empresonat per les seves activitats polítiques. En 1910 va dirigir el periòdic Cultura y Acción, i aquest mateix any es casa, però el mateix dia de la boda --altres fons daten el fet el setembre de 1911 arran d'una vaga general contra la guerra del Marroc-- ha de fugir cap a França, instal·lant-se a Lorda (Occitània), i després al Regne Unit. A Londres coneixerà Errico Malatesta. Va retornar amb l'amnistia de 1914 i es va instal·lar a Barcelona, on va conèixer Anselmo Lorenzo, Àngel Pestaña i Salvador Seguí; però de bell nou va haver de fugir en 1915. A París formarà part del Comitè de Relacions Anarquistes Internacionals. El 1916 va viatjar a Lausana (Suïssa) on es va entrevistar amb Lenin i Zinov'ev. De retorn a Espanya va ser empresonat i després de passar per les presons de Sant Sebastià, Gijón, Saragossa, Madrid i Barcelona, va recobrar la llibertat en 1918. Aquest any, va representar la Confederació Nacional del Treball (CNT) en el Congrés de la Federació Nacional d'Agricultors de València; va assistir al Congrés de Sants, de juny en representació del Sindicat de Fusters de Barcelona; va fer mítings a Saragossa amb Ángel Pestaña; va ser membre del Comitè Regional català; i va assumir la secretaria nacional de la CNT portant a terme una gira de propaganda per Llevant i Andalusia que el portarà a la presó. Entre 1918 i 1919 va mantenir correspondència, com a secretari de la CNT, amb Largo Caballero amb la finalitat d'estudiar una possible fusió CNT-UGT, i més tard una entrevista, sense èxit, amb Pablo Iglesias per impedir l'arribada d'un militar colpista. El gener de 1919, durant l'organització de la vaga de La Canadenca va ser detingut i empresonat a la nau Pelayo, junt amb altres sindicalistes. Formant part del Comitè de la CNT va assistir al segon congrés de la CNT (Madrid, desembre de 1919), on va exercir de president de Mesa en la segona sessió i on va ser un dels 24 firmants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava que «la finalitat que persegueix la Confederació Nacional del Treball d'Espanya és el Comunisme llibertari». En 1920 va organitzar, a Saragossa, una vaga general com a protesta per l'assassinat de Francesc Layret. Més tard passarà a dirigir Solidaridad Obrera, de Bilbao, durant vuit mesos, dotant el periòdic d'impremta pròpia i portant la tirada a 10.000 exemplars; en aquest vuits mesos, i fins al setembre de 1920, va fer mítings a Cenicero i a Torrelavega i va assistir al I Congrés de la CNT del Nord. En 1921 va dirigir Solidaridad Obrera de Gijón. L'any següent dirigirà Cultura y Acción. En 1923 va assistir a la Conferència Nacional de Saragossa, que va organitzar, i al Congrés Anarquista de Saragossa, que va organitzar Goñi; també farà mítings per Pamplona i Alsasua i va preparar, essent secretari de la CNT aragonesa, la fuga carcerària d'Ascaso. Entre 1923 i 1924 va intentar amb Francesc Macià una sublevació contra Primo de Rivera. En 1925 va dirigir El Productor, de Blanes. Exiliat a França en 1926, va tornar dos anys més tard, però haurà de tornar fugir de bell nou en 1929, instal·lant-se a Tolosa, on va muntar una fusteria on va treballar fins al 1930, que va ser expulsat de França i va tornar novament a Barcelona. Caiguda la dictadura de Primo de Rivera, va intervenir en el ressorgiment cenetista, però sense ocupar càrrecs de responsabilitat. Durant la guerra civil va lluitar a Aragó, va dirigir l'Escola de Militants --on s'instruïa sobre sindicats, ateneus, col·lectivitats, etc.-- i va assistir a l'última reunió del Moviment Llibertari a Barcelona el gener de 1939, on va fer una crida a defensar Barcelona fins a la mort. Aquest mateix any va marxar a França, on va ser internat als camps de concentració i confinat a Mornant, d'on va sortir força debilitat. En 1943 va viure a Valença (Occitània), afegit a l'oposició antinazi i encarregat de la reconstrucció de la CNT. El desembre de 1943 va assistir al Ple de Marsella en representació de Lió. En 1944 va intervenir en el primer míting cenetista a Tolosa de Llenguadoc i en 1945 va fer conferències sobre Bakunin i mítings a Grenoble i Chambéry. La seva darrera tasca sembla haver estat l'organització del Congrés parisenc de 1945 on es va integrar en la comissió dictaminadora, fent costat l'escissió cenetista. En 1961 va participar en el congrés de la CNT en l'exili. Durant els seus anys d'exili va conèixer un bon grapat de personatges coneguts (Volin, Makhno, Unamuno, Queipo, Faure, Nettlau, Ryner, Blasco Ibañez, Gandhi...). Des del punt de vista orgànic ha passat a la història del moviment anarquista com a figura organitzativa de primera línia --congressos de 1919, 1931, 1936, i la Conferència de 1922. Va dirigir Solidaridad Obrera(Gijón i Bilbao), Acracia,Cultura y Acción, La Ilustración Ibérica; i va col·laborar en innombrables publicacions, com ara El Comunista, Exilio,Ideas y Figuras, Lucha Social, Nueva Senda, Psiquis, La Revista Blanca, Revista Única,Solidaridad Obrera --on va fer servir el pseudònim Manuel S. Ordo--, Suplemento de La Protesta, Tiempos Nuevos, etc. És autor de llibres i fullets com Por la unidad CNT-UGT,La política y los obreros (1910), Contra la guerra (1915), La Rusia roja (1918), ¿Qué es el sindicato único? (1919), Verdades como puños (1920), Autonomía y federalismo (1922), El terrorismo blanco (1922), Un hombre de honor (1923),Rosa (1924), Problemas fundamentales (1925), Historia y crítica (1928), El movimiento obrero español (1928), La CNT, los Treinta y la FAl (1933), Almas gemelas (1936), Manual del militante (1937), Más lejos (1938), Perspectivas del movimiento obrero español (1946), El movimiento obrero español. Figuras ejemplares que conocí (1966), Tragedia espanyola (inèdit), etc. El seu llibre El movimiento obrero español (1886-1926), s'ha convertir en un clàssic malgrat les errades. Manuel Buenacasa Tomeo va morir sobtadament el 6 de novembre de 1964 a Borg-les-Valença (Delfinat, Occitània). El juny de 2005 va ser editat la biografia Manuel Buenacasa Tomeo. Militancia, cultura y acción libertarias (Miscelánea de textos, 1917-1964), de Jesús Cirac Febas i José Luis Ledesma Vera.
Manuel Buenacasa Tomeo (1886-1964)
***
- Marius Metge: El 7 de juliol de 1890 neix a Le Teil (Delfinat, Occitània) l'anarquista individualista i il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Marius Paul Metge. Va ser criat per l'àvia, una llevadora de Le Teil. En 1910 es va instal·lar a París, on va treballar de cuiner. Insubmís al servei militar, va marxar a Bèlgica, on va trobar Carouy, Garnier i De Boë. De tornada a França, va freqüentar els cercles anarcoindividualistes i il·legalistes de Romainville. Va cometre alguns robatoris, i amb la complicitat de la seva companya Barbe Le Clerch, a Pavillons-sous-Bois, a la vil·la on estava empleada com a minyona; i després va robar l'oficina de correus de Romainville. Durant la nit del 2 al 3 de gener de 1912, al suburbi parisenc de Thiais, amb Carouy, va cometre un doble crim, assassinant un rendista de 91 anys i la seva anciana criada, amb la finalitat de robar-los més de 20.000 francs. Identificat per un testimoni gràcies a les fotos antropomètriques, va ser detingut amb sa companya Barbe el 4 de gener al seu domicili de Garches. A causa d'una confusió amb les empremtes digitals, es va beneficiar de circumstàncies atenuants i va poder fugir de la pena de mort, però va ser condemnat, el 27 de febrer de 1913, a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat a la penitenciaria de l'illa de Saint-Joseph (Illes de la Salut, Guaiana Francesa), va acabar com a cuiner del governador. En 1931 va ser alliberat i va exercir els seus talents culinaris en un restaurant de Caiena. Marius Metge va morir el 8 de febrer de 1933 a Caiena (Guaiana Francesa) a resultes d'unes febres bilioses.
***
- Josep Subirats Lleixa: El 7 de juliol de 1900 neix al Mans de Barberans (Montsià, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Subirats Lleixa, conegut com Pepito. Forner de professió, en 1917 s'afilià a la Secció de Flequers del Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Actuà activament durant l'etapa repressiva que el general Severiano Martínez Anido engegà quan ocupà el Govern Civil de la capital catalana. En 1923, amb el cop d'Estat del general Primo de Rivera, s'exilià a París (França), amb son germà Jaume, i milità en la Federació de Grups Anarquistes del Sena. Quan tornà a Catalunya, s'instal·là a Barcelona, on fou un actiu militant del ram de l'alimentació. Fou un dels animadors del grup excursionista «Sol i Vida» i de l'Ateneu Llibertari del Clot. També col·laborà en l'Ateneu Llibertari de Gràcia, del qual fou un dels fundadors. Després s'adherí a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i patí en les seves carns empresonaments i pallisses. El juliol de 1936, quan esclatà la guerra civil, marxà voluntari en les milícies confederals al front d'Aragó, i amb sos germans organitzà la producció de pa de la Columna Durruti. En 1939 marxà a l'exili i patí els camps de concentració francesos. Amb l'Alliberament s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc amb sa companya Pepita i sa filla Ana, que havien estat condemnades a mort pel règim franquista, però que després d'11 anys de presó van ser alliberades. Milità en la Federació Local de la CNT de Tolosa fins a la seva mort en 1964. Josep Subirats Lleixa va ser enterrat el 18 de novembre de 1964 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
***
- Roberto Segura
Mata: El 7 de juliol de 1917 neix a San Mateo de
Gállego (Saragossa, Aragó,
Espanya) l'anarcosindicalista Roberto Segura Mata. Quan era un infant
sa
família s'instal·là a Zuera
(Saragossa, Aragó, Espanya) i d'adolescent ajudà
son germà, el també militant anarcosindicalista
Manuel Segura Mata, a la seva
barberia d'aquesta localitat. Quan el cop feixista de juliol de 1936
aconseguí
fugir i arribar a Tardienta (Osca, Aragó, Espanya) on amb
son germà Manuel ajudà
a l'hospital del poble fins que va ser expulsat per la
reacció estalinista. A
Barcelona (Catalunya) s'enrolà en la «Columna
Ascaso» amb la qual va combatre
com a sanitari al front d'Osca. Cridat per son germà Manuel,
s'establí a
Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya), on
milità en les Joventuts Llibertàries i
col·laborà en el Comitè Regional
d'Aragó. També treballà a la impremta
del
periòdic Cultura y
Acción. En 1938,
arran de la caiguda del front d'Aragó, passà a
Catalunya on va fer de mestre a la
Granja Escola «Sebastián Faure» de
Llançà (Alt Empordà, Catalunya),
depenent de
la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb
Félix Carrasquer Launed, amb
qui es lligà estretament. Traslladada a Sant Vicens dels
Horts (Baix Llobregat,
Catalunya) durant la tardor de 1938 amb la intenció de donar
a conèixer la
tasca que es realitzava en la mateixa, va ser cridat a files i destinat
a una
escola de mecànic d'aviació. L'ofensiva feixista
de desembre de 1938 motivà que
fos incorporat a una companyia divisionària formada
majoritàriament per
militants confederals acantonada a Centelles (Osona, Catalunya). Fugint
de l'avanç
italià, l'11 de febrer de 1939 passà els Pirineus
per Portbou. Durant 10 mesos
va estar internat als camps de concentració d'Argelers i de
Barcarès. Durant el
Nadal de 1940 fou incorporat en un batalló de treballadors
de l'exèrcit francès,
format per 250 persones, que fou traslladat a Cerdon (Centre,
França) per a
construir barracots de fusta i d'obra per als operaris d'una
fàbrica de
municions. Quan la invasió alemanya, s'uniren a
l'èxode de refugiats que fugien
cap al sud, passant per Chateauroux i Tolosa de Llenguadoc, fins que
fou
internat als camps de Brams i d'Argelers. Després d'un temps
fent llenya a
Vernet (Llenguadoc, Occitània), va ser tornat al camp de
concentració, on
prengué la resolució de retornar a l'Espanya
franquista. Després de passar pel
Centre de Classificació de Figueres i el Dipòsit
de Concentració de Reus, va
ser enviat al Batalló Disciplinar de Soldats Treballadors
Núm. 1 de Punta
Bolònia, a prop d'Algeciras i Tarifa, on treballà
en tasques de condicionament
del sector de Punta Paloma-Palomera (Cadis, Andalusia, Espanya). El
desembre de
1941 va ser traslladat al nou Batalló Disciplinar de Soldats
Treballadors Núm. 46,
amb el qual treballà en les excavacions
d'Empúries (L'Escala, Alt Empordà,
Catalunya). L'agost de 1942 va ser traslladat a Camallera (Alt
Empordà, Catalunya),
on s'encarregà de la vigilància d'un magatzem. Un
cop lliure i després de fer
el servei militar, entre 1944 i 1945, fou el responsable de la impremta
clandestina de Martillo,òrgan del
Sindicat de la Metal·lúrgica de la CNT. Detingut
en 1945, va ser empresonat. Un
cop lliure, treballà com a projeccionista de cinema i
milità en el clandestí
Sindicat d'Espectacles de la CNT de Barcelona. Després de la
mort del dictador
Francisco Franco, participà en 1976 en l'Assemblea de Sants,
on es reconstruí
la CNT, i va ser nomenat secretari del Sindicat d'Espectacles de la CNT
de
Barcelona. Després del V Congrés de la CNT i de
l'escissió que es desencadenà,
abandonà el sindicat. Trobem articles seus en nombroses
publicacions
llibertàries, com ara Anthropos,CNT, L'Espectacle,Solidaridad Obrera, etc. Sa companya
fou Juana Celma, militant de les Joventut Llibertàries
d'Alcanyís. En 2008
vivia a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Deixà
inèdites unes memòries, Mis
batallitas, les quals en 2010 va ser
publicades per la seva filla Aurora Segura Celma en edició
privada sota el
títol Batallitas (1936-1969).
Defuncions
- Marguerite
Aspès: El 7 de juliol de 1937 se
suïcida a Foix (País de Foix, Occitània)
la militant
anarquista i sindicalista revolucionària Marguerite
Aspès. Havia nascut el 26
de gener 1901 al Districte X de París (França).
Els seus avis eren immigrants
italians de Venècia i de Milà --el
padrí Carlo combaté amb Garibaldi-- i son
pare Charles Aspès feia feina de fuster ebenista; son
germà major Charles també
fou militant llibertari. A començaments dels anys trenta
milità en la
Confederació General del Treball Socialista
Revolucionària (CGTSR) d'Alger
(Algèria). El 18 de desembre de 1931, encapçalats
per l'inspector de la
Seguretat Filippini, la policia entrà sense cap mandat
judicial per a un
escorcoll en una oficina d'un dels sindicats de la Borsa del Treball
d'Alger
mentre es realitzava una classe d'esperanto i ella, sense pensar-s'ho,
va
treure un revòlver de la bossa i disparà contra
Filippini, errant el tret que
anà a parar al sostre. Aspès havia denunciat dies
abans en el periòdic République
l'encalçament policíac als
treballadors estrangers a la sortida de la Borsa del Treball. La premsa
algeriana qualificà la militant anarquista de«comunista» i el secretari del
Partit Comunista d'Alger, en comptes de defensar la lluitadora i
denunciar la
intrusió policíaca de la policia en la Borsa del
Treball, emeté un comunicat enPresse Libre del 20 de desembre
qualificant Aspès de «malalta». Quan la
guerra d'Espanya, marxà a la Península
per a defensar la Revolució i retornà a
França l'abril de 1937. D'una gran sensibilitat
artística, amant de la pintura i de la música,
Marguerite Aspès se suïcidà el 7
de juliol de 1937 a Foix (País de Foix,
Occitània) en assabentar-se de la mort
del seu company Leopold.
***
- Aurelio Martí:
El 7 de juliol de 1949 cau abatut a Alberuela de la Liena (Abiego,
Osca, Aragó,
Espanya) l'activista anarquista Aurelio Martí. Havia nascut
en 1925 a Aragó
(Espanya). Estava afiliat a la Confederació Nacional del
Treball (CNT), com son
pare, que va ser afusellat pels franquistes. En 1946, mentre feia el
servei
militar a Barcelona (Catalunya), desertà amb
l'al·lota i passà a França.
Instal·lat amb sa companya a Vilallonga de la Salanca
(Rosselló, Catalunya
Nord), s'integrà en els grups d'acció
llibertaris. El 21 d'abril de 1946
participà amb Ramon Vila Capdevila, Francesc
Sabaté Llopart, Antonio Malpica
Ramos, Josep Gay i José
en un
transport d'armes (metralletes, municions i explosius) des de Costoja
(Vallespir, Catalunya Nord) a la Catalunya Sud. A
començaments de juliol de
1949 formà part, amb Antonio Carruesco, Antonio Ribera,
Luciano Alpuente,
Alejandro Tiburcio, Eusebio Montes Bescis, Jaime Jordán,
Antonio Alquezar,
Jaime (El Rubio) i altres dos
militants en un grup que s'internà a Aragó pel
llac d'Urdiceto. El 7 de juliol
de 1949 el grup va ser sorprès per la Guàrdia
Civil a l'anomenat Mesón de Sivil
d'Alberuela de la Liena (Abiego, Osca, Aragó, Espanya) i
Aurelio Martí caigué
abatut en el tiroteig que s'entaulà entre ambdós
grups. Els altres membres del
grup d'acció llibertari aconseguiren trencar el cercle.
Aurelio Martí deixà una
filla de nou mesos.
***
- Víctor Martínez: El 7 de juliol de 1958 mor a l'Havana (Cuba) el militant anarquista Víctor Martínez. Com a obrer de la construcció s'afilià a la Confederació dels Treballadors de Cuba (CTC) i participà en el bastiment de l'Hotel Hilton de l'Havana. Arriscà nombroses vegades sa vida i la seguretat de sa família per ajudar els companys llibertaris durant la dictadura militar de Fulgencio Batista Zaldívar.
***
- Orencio Conesa
Fillol: El 7 de juliol de 1959 mor a Buenos Aires
(Argentina) l'anarquista
Orencio Conesa Fillol, també citat Fillot. Havia nascut cap
el 1889 a Múrcia (Castella,
Espanya) --alguns citen erròniament Ourense
(Galícia). Quan tenia vuit anys
començà a treballar amb son pare en una mina. De
jove emigrà a Barcelona
(Catalunya), on s'integrà en el sindicalisme revolucionari i
s'afilià al SindicatÚnic de la Construcció de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant
els anys del pistolerisme, s'enfrontà als sicaris del
Sindicat Lliure de la
patronal. El juliol de 1924 va ser processat, amb Joan Font Riutort (Cap de Be), per la mort de l'obrer
forner del Sindicat Lliure Narcís Garriga, comesa el 27 de
març de 1923 al
carrer Constitució de la barriada barcelonina de Sants,
però la causa va ser sobreseguda
per l'Audiència l'11 d'octubre d'aquell 1924. En 1929
emigrà a l'Argentina amb
sa companya (Teresa Camarasa) i dues filles (Aurora i Ortensia).
Militant de
l'anarquisme argentí, destacà en activitats
propagandístiques. Vinculat als
grups de solidaritat amb la lluita antifranquista, va ser un dels
fundadors del
Patronat Espanyol d'Ajuda a les Víctimes de l'Antifeixisme
(PEAVA).
***
- Humberto Correale: El 7 de juliol de 1992 mor a l'Argentina el militant anarquista i anarcosindicalista Humberto Correale. Havia nascut en 1898 a Avellaneda (Buenos Aires, Argentina). Fill d'un napolità que havia estudiat per seminarista i que regentà un magatzem a Salern. Afiliat a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), fou un obrer amb una gran cultura autodidacta, recordat sobretot per les seves conferències nocturnes i per les seves exposicions artístiques als centres obrers. Com a cronista del periòdic La Protesta, cobrí els fets de la «Setmana Tràgica» argentina de gener de 1919. En 1929 fou un dels organitzadors de la vaga de recol·lectors de patates a la província de Buenos Aires. En 1930, amb Horacio Badaraco, fou deportat a Ushuaia per la dictadura de José Félix Uriburu. En 1935 participà en la creació de la «Biblioteca Popular José Ingenieros» de Buenos Aires. En 1944, quan era secretari de la Federació Obrera de Construccions Navals (FOCNav), tingué diverses controvèrsies sindicals amb José Peter, secretari general de la Federació Obrera de la Carn (FOC) d'Avellaneda. També milità en la Federació Llibertària Argentina (FLA).
***
- Mika Etchebehere:
El 7 de juliol de 1992 mor a París (França) la
militant anarquista --després
comunista «anarquitzant»-- i miliciana Micaela
Feldman, també coneguda com Mika
Feldman o sobretot com Mika Etchebehere
(o Etchebéhère).
Havia nascut el 14 de març --algunes fonts citen el 2 de
febrer-- de 1902 a
Moisés Ville (San Cristóbal, Santa Fe,
Argentina), en una família jueva russa
que havia fugit dels pogroms del seu país i s'havia
establert en aquesta vila
argentina fundada en 1889 per jueus europeus de l'est i russos que
escapaven de
les persecucions antisemites. Son pare ensenyava jiddisch a la
colònia jueva i
alguns anys després sa família es
traslladà a Rosario, on instal·laren un petit
restaurant. Passà la seva infantesa sentint els relats dels
revolucionaris
russos que havien escapat de les presons siberianes i amb 14 anys,
mentre
estudiava al Col·legi Nacional de Rosario,
començà a militar en un grup
anarquista d'aquesta ciutat. Quan tenia 15 anys va fer el seu primer
discurs i
poc després fundà, amb Eva Vivé, Juana
Pauna i altres militants llibertàries,
l'Agrupació Feminista «Luisa Michel». En
1920, quan estudiava odontologia a la
Universitat de Buenos Aires, conegué el que
esdevindrà el seu company, Luis
Hipólito Ernesto Etchebéhère (Hippolyte
Etchebéhère, Hippo, Juan
Rustico),
argentí fill
d'un basc d'Iparralde i d'una occitana de Bordeus, que formava part del
grup
editor de la revista marxista llibertària de Buenos Aires Insurrexit.
Revista Universitaria (1920-1921), i ella s'afegí
a la redacció d'aquesta
publicació en plena Reforma Universitària. La
parella, influenciada per la Revolució
russa, en 1924 s'afilià al Partit Comunista de l'Argentina
(PCA), però van ser
exclosos dos anys després per la seva«tendència anarquitzant» i per no
desaprovar Lev Trotski. A començaments de 1926 participaren
en la fundació del
Partit Comunista Obrer (PCO) i editaren el periòdic La
Chispa --per això
els militants d'aquest grup polític de tendència
trotskista i antibolxevic, que
es dissolgué en 1929, eren coneguts com els chispistas.
Després
recorregueren la Patagònia recollint testimonis de les
massacres dels
treballadors rurals a mans de l'exèrcit per ordre del
president Hipólito
Yrigoyen a començaments dels anys vint, alhora que feien de
dentistes de la
població amb un consultori ambulant, ell especialitzat en
pròtesis dentals i
ella en odontologia, i atiaven vagues de tota casta. En 1931 marxaren a
Europa
en viatge d'«estudis» per experimentar de primera
mà com es desenvolupava la
revolució. A Espanya, el juny d'aquell any, comprovaren que
la nounada II
República reprimia durament els manifestants que reclamaven
el compliment de
les promeses fetes; a París (França) van fer
contactes amb cercles
revolucionaris («Amis du Monde», etc.) i l'octubre
de 1932 van ser testimonis a
Berlín (Alemanya) del creixement del nacionalsocialisme,
mentre feien contactes
amb cercles revolucionaris («Wedding» de Kurt
Landau, etc.). Novament a París, el
desembre de 1934 va participar amb son company en la
fundació de la revista
antiestalinista Que Faire?, mentre guanyava alguns
francs fent classes
de castellà a domicili --en aquesta època la
parella albergà a ca seva
l'estudiant de física que havia viatjat a París a
un congrés antifeixista
Ernesto Sábato. El 12 de juliol de 1936, sis dies abans del
cop militar
feixista a Espanya, marxà a Madrid per a reunir-se amb son
company que ja hi
era a la Península arreplegant informació per
escriure un llibre sobre la
Revolució d'Astúries de 1934. Arran de
l'aixecament, ambdós s'enrolaren com a
voluntaris en una columna del Partit Obrer d'Unificació
Marxista (POUM). El 16
d'agost d'aquell any, son company Hippolyte, comandant de la Columna
Motoritzada
del POUM, morí en combat a Atienza (Guadalajara, Castella,
Espanya) per una
bala de metralladora. Mentrestant ella, que per un moment
pensà en suïcidar-se,
va ser nomenada responsable de la seva companyia. Quan la
militarització de les
milícies, va ser nomenada capitana i enquadrada en la 38
Brigada. Més tard,
quan la seva companyia va ser delmada en combat, va ser integrada com a
oficial
de la 14 Divisió, dirigida per l'anarquista Cipriano Mera.
El maig de 1937 va
ser detinguda al front de Guadalajara per agents estalinistes sota
l'acusació
de «desafecta» a la República i portada
a Madrid; gràcies a la intercessió de Mera,
que s'acostà personalment a la Direcció General
de Seguretat per parlar amb el
seu director, Manuel Muñoz, va ser alliberada. En sortir de
la presó
s'incorporà a l'agrupació anarcofeminista«Mujeres Libres». Lluità als fronts
(Sigüenza,
Moncloa, Pineda de Húmera, Cerro del Águila,
etc.) fins al juny de 1938, quan les
dones van ser enviades a reraguarda, i participà en cursos
d'alfabetització i
tasques de formació i cultura en un hospital madrileny al
servei de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Continuà
participant en les activitats
de «Mujeres Libres» fins a la caiguda de Madrid, el
28 de març de 1939, i
gràcies a tenir passaport francès pel seu
matrimoni amb Hippolyte pogué
refugiar-se durant sis mesos al Liceu Francès i no ser
detinguda; després
aconseguir arribar a París. Durant la II Guerra Mundial, a
causa del seu origen
jueu, fugí a l'Argentina, on fou asilada per la
família Botana --l'editor
Natalio Botana i sa esposa la periodista anarcofeminista Salvadora
Medina
Onrubia-- i li tocà conviure amb el peronisme. En aquestaèpoca argentina
col·laborà en diversos periòdics
esquerrans, com ara Argentina Libre o Sur.
A mitjans de 1946, quan el conflicte mundial ja havia acabat,
retornà a França,
on es guanyà la vida com a traductora d'Air France durant
vint anys. En aquestaèpoca promogué la fundació del Cercle
Zimmerwald. Participà activament en el
fets de «Maig de 1968» i recollia les llambordes
per fer les barricades amb uns
guants blancs davant la sorpresa dels estudiants, després
els explicava que
així s'evitava que el negre a les seves mans els delati si
eren detinguts per
la policia. També participà activament en les
manifestacions parisenques contra
les dictadures llatinoamericanes (Videla, Galtieri, etc.). En 1975
publicà la
seva autobiografia Ma guerre d'Espagne à moi
i l'any següent ella
mateixa la traduí al castellà sota el
títol Mi guerra de España. Va
ser
amiga íntima de nombrosos escriptors, com ara Julio
Cortázar, Alfonsina Storni,
André Breton o Raúl Damonte (Copi).
Mika Etchebehere va morir el 7 de
juliol de 1992 a París (França) i les seves
cendres van ser llançades, per
exprés desig seu, al riu Sena.
Actualització: 07-07-13