Anarcoefemèrides del 10 de novembre
Esdeveniments
- Segon Certamen Socialista: El 10 de novembre de 1889 té lloc al Palau de les Belles Arts de Barcelona (Catalunya) el Segon Certamen Socialista, convocat pel grup«Onze de Novembre», un conjunt de militants anarquistes que volien commemorar i glorificar els Màrtirs de Chicago, executats dos anys abans; també es desitjaven confrontar i harmonitzar les tendències anarcocol·lectivista i anarcocomunista enfrontades aleshores. A l'acte de cloenda van assistir unes 20.000 persones --10.000 segons El Productor i 30.000 segons Palmiro de Lidia-- i es va aconseguir el doble èxit de demostrar la capacitat de mobilització de l'anarquisme ibèric i de palesar la qualitat dels treballs presentats, malgrat les divergències ideològiques. Varen presentar-s'hi 63 treballs, convocats per a 14 temes (teoria revolucionària, l'anarquia, les passions humanes, la literatura, el caràcter científic del col·lectivisme, els deures dels treballadors...), que procedien de localitats catalanes gairebé tots --llevat un de Bilbao, un de Madrid i un de Buenos Aires. Van formar part del tribunal Canivell, Esteve i Pellicer, entre d'altres. Les idees anarcocol·lectivistes van ser defensades per Josep Llunas i les idees anarcocomunistes per Teobaldo Nieva i Sergio de Cosmo, essent premiats els seus treballs. Ricardo Mella va aconseguir el primer premi amb la memòria«Anarquia. El seu origen, progrés, evolucions, definicions i futur d'aquest principi social». L'exposició més original, i que acabaria creant escola, va ser la de Fernando Tárrida del Mármol, defensant el principi de l'«anarquisme sense adjectius econòmics». El tipògraf alacantí Rafael Carratalà Ramos va guanyar la secció «Himne revolucionari anarquista» amb un que arribaria a ser mític, Hijos del Pueblo. També van presentar treballs Anselmo Lorenzo, N. Tasso, J. Torrents Ros, Soledad Gustavo, M. Burgues, Abayà Garriga, Sevilla, Cascales, entre d'altres. En 1890 es van publicar els treballs, que han estat reeditats en diverses ocasions (1903, 1927 i 1990).
***
- Execució de
Llàcer i de Montejo: El 10 de novembre de 1924,
a les cinc
de la matinada, al pati de la presó Model de Barcelona
(Catalunya) són
garrotats, pels botxins de Madrid i de Burgos, Josep Llàcer
Bertran, català de
26 anys, i Juan Montejo Arranz, de 19 anys i natural de Liceras
(Sòria,
Espanya), militants de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) --Llàcer del
Sindicat del Metall i Montejo del Sindicat Únic del Ram de
l'Alimentació--,
condemnats en Consell de Guerra sumaríssim per un Tribunal
Militar per matar un
guàrdia de seguretat (Bruno López Ruiz) i
ferir-ne un altre (José Jarque)
durant l'assalt de la caserna de les Drassanes, el 6 de novembre de
1924, i de
la mort del botxí de Barcelona, el 28 de maig d'aquell
mateix any. Les últimes
paraules de Montejo van ser: «Visca l'anarquia!»;
l'últim gest de Llàcer va ser
escopir el rostre de qui l'havia de matar, el botxí de
Burgos. Llàcer, que
tenia esposa i un fill, abans de morir va fer testament, on recomanava
a sa
companya que eduqués de manera llibertària sos
fills; aquesta dona, encinta, va
posar-se de part per la impressió la nit de
l'execució, però la bessonada va
néixer morta pel mal tràngol. La militant
anarcofeminista Lola Iturbe, que va
passar la vetlla amb la família de Montejo a la
presó amb els condemnats, va
escriure un article antològic, «Héroes
de ayer. Llàcer y Montejo», que va ser
publicat en Solidaridad
Obrera, el 16
de novembre de 1938, amb el seu
pseudònim Kyralina.
***
- Surt SIA: El 10 de novembre de 1938 surt a París (França) el primer número del setmanari SIA. Organe de la Solidarité Internationale Antifasciste. Amb l'esclat de la Revolució espanyola en 1936, l'anarquista i antimilitarista Louis Lecoin va crear el Comitè per l'Espanya Lliure, que es va transformar, arran del congrés de la Unió Anarquista de 1937 en Solidarité Internationale Antifasciste (SIA), la finalitat del qual era l'ajuda als revolucionaris espanyols aprovisionant-los de queviures, medicaments i armes. Des de novembre de 1937 a octubre de 1938 el periòdic Le Libertaire va acollir dues pàgines escrites per SIA, però finalment aquestes pàgines van acabar independitzant-se i creant el setmanari bilingüe francoespanyol SIA, els principals responsables del qual van ser Louis Lecoin (secretari de redacció), Nicolas Faucier (administrador) i Vintrigner (gerent). Va comptar amb el suport de nombroses personalitats dedicades a la defensa de la llibertat i de la justícia social, mobilitzades en pro del poble espanyol contra els feixismes coaliats. La secció francesa de SIA comptarà el febrer de 1939 amb 15.000 adherits i el setmanari tindrà 5.500 subscriptors, amb un tiratge que arribarà als 50.000 exemplars en números especials i que es repartiran especialment durant els nombrosos mítings de suport a l'Espanya Lliure que es faran. Però, a finals de juliol de 1939, la repressió governamental s'abatrà sobre l'equip del periòdic; Robert Louzon, Henri Jeanson, membres també del Comitè de Defensa dels Pobles Colonials i autors d'articles en defensa del poble tunisià publicats a SIA, seran condemnats a 18 mesos de presó «per atemptar a la integritat de l'Imperi»; i Vintrigner, Lecoin i Faucier seran condemnats a dos anys de presó cadascun per «provocació de militars a la desobediència amb la finalitat de propagar l'anarquisme». L'últim número serà el 38, del 3 d'agost de 1939; encara que va sortir un número clandestí el setembre d'aquell any. En la postguerra, en 1947, el periòdic reapareixerà i publicarà cada any un calendari per recaptar fons, ara, per ajudar els anarquistes espanyols refugiats a França.
Naixements
- Camilo Arriaga: El
10 de novembre de
1862 neix a San Luís Potosí (San Luís
Potosí, Mèxic) l'enginyer de mines,
polític liberal i revolucionari llibertari Camilo Arriaga.
Fill d'una família
oligarca de San Luis Potosí, son pare, Benigno Arriaga, era
nebot de Ponciano
Arriaga, que havia estat en 1857 diputat constituent i aliat del
liberal Benito
Juárez. Benigno Arriaga en 1876 va fer costat el Pla de
Tuxtepec, proclamat per
Porfirio Díaz, contra la reelecció de
Sebastián Lerdo de Tejada i quan Díaz
arribà a la presidència de Mèxic
compensà la família Arriaga amb
càrrecs
polítics. En 1875 Camilo ingressà a l'Escola
Nacional Preparatòria (ENP) de la
Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM). En
aquests anys d'estudiant
llegí els clàssics socialistes (Karl Marx,
Friedrich Engels, etc.) i
anarquistes (Pierre-Joseph Proudhon, Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin,
etc.) i
realitzà un viatge a Europa, on adquirí una
important biblioteca d'autors
anarquistes a París (França). En 1880
entrà a l'Escola Nacional d'Enginyers per
estudiar Enginyeria Civil, especialitzant-se en els temes referents a
l'explotació minera. En 1884 realitzà
pràctiques professionals a les mines de plata
propietat de sa família a Guanajuato i Hidalgo. El 17 de
gener de 1887 aconseguí
el títol d'Enginyeria en Mines amb altes qualificacions. En
1888, quan son pare
ja era senador, va ser nomenat diputat a la Legislatura Local a San
Luis Potosí
per ordre de Porfirio Díaz i, en morir son pare, en 1890 va
ser ascendit a
diputat federal del Congrés Nacional, càrrec que
mantingué fins a 1898. En 1892
impulsà les mobilitzacions estudiantils de la Ciutat de
Mèxic i en 1898
encapçalà una protesta anticlerical al
Congrés contra el bisbe Ignacio Montes
de Oca y Obregón, exigint la separació real entre
l'Església i l'Estat, i per
aquest motiu va se cessat per Díaz juntament amb altres
diputats que el van
secundar. En 1899 retornà a San Luis Potosí i amb
el capital que li restava
arran de la crisi financera («Crisi de la Plata»)
de 1892-1895 es dedicà a
preparar un moviment de protesta contra Díaz.
S'ajuntà amb joves revolucionaris
d'una classe social més baixa, com ara Juan Sarabia, Antonio
Díaz Soto y Gama,
José María Facha, Blas C. Rodríguez,
Santiago R. de la Vega, Moisés García,
Genaro L. Zapata, Librado Rivera i Rosalío Bustamante, entre
d'altres, i el
grup fundà el Club Liberal «Ponciano
Arriaga», on es discutien textos
socialistes i anarquistes de la biblioteca que Arriaga havia adquirit a
París.
Entre el 5 i el 10 de febrer de 1901 el Club Liberal«Ponciano Arriaga» celebrà
al Teatro de la Paz de San Luis Potosí, davant l'estricta
vigilància de
l'Exèrcit Federal, el I Congrés Liberal
Mexicà, que aglutinà 50 clubs i creà
el
Partit Liberal Constitucionalista (PLC), reivindicador de la
Constitució de
1857, de la llibertat d'impremta, del sufragi lliure, de la
supressió dels caps
polítics i de la solució dels problemes agraris.
Entre els delegats que
assistiren al congrés es trobaven els germans Flores
Magón, editors del
periòdic anarquista Regeneración,
i
altres destacats llibertaris (Librado Rivera, Antonio I. Villareal,
etc.). El
pensament del Club Liberal «Ponciano Arriaga» es
radicalitzà de mica en mica,
passant per l'anticlericalisme i l'oposició directa contra
la dictadura de
Díaz. El II Congrés Liberal Mexicà,
que havia de començar el 5 de febrer de
1902, no se celebrà perquè el porfidista
Heriberto Barrón, infiltrat en el Club
Liberal «Ponciano Arriaga» per propiciar
l'escissió, el 24 de gener de 1902 disparà
contra el membre del club Julio Uranga, fet que propicià la
detenció d'Arriaga,
la seva acusació pels delictes de sedició i
d'ultratge a funcionaris públics i
el seu tancament a la presó de Belén de la Ciutat
de Mèxic. Un cop alliberat el
10 de gener de 1903, reorganitzà el Club Liberal«Ponciano Arriaga», moment en
el qual s'afegiren els germans Ricardo i Enrique Flores
Magón. El 27 de febrer
de 1903 el Club Liberal «Ponciano Arriaga»
publicà un manifest on denunciava
les injustícies socials i econòmiques imperants i
la corrupció governamental i
eclesiàstica; protestava contra la lleva, les tiendas
de raya (botigues ubicades a les fàbriques on els
obrers
eren obligats a comprar els productes vitals) i el lliurament dels
béns
nacionals a l'estranger, per acabar amb una crida a la lluita armada.
Aquest
mateix 1903 s'exilià a Laredo (Texas, EUA), on es
reuní amb els germans Flores
Magón, i a Saint Louis (Missouri, EUA), on
col·laborà en els periòdics
anarquistes i revolucionaris Regeneración,El Hijo del Ahuizote i El Diario del Hogar.
Diferències,
econòmiques més que ideològiques, amb
Ricardo Flores Magón, el separaren del
grup que en 1905 fundà la Junta Organitzadora del Partit
Liberal Mexicà
(JOPLM). Curiosament, Arriaga, que havia escampat les idees radicals
socialistes i anarquistes europees entre la joventut
intel·lectual mexicana de
les classes mitjana i baixa, es va desmarcar del pensament llibertari
quan aquestes
idees van començar a posar-se en pràctica. En
1908 retornà a San Luis Potosí i
treballà contra el govern de Díaz, fet pel qual
va ser empresonat. En 1910
s'uní al moviment antirreeleccionista que
encapçalava el seu amic Francisco
Ignacio Madero González. El març de 1911
participà en el Complot de Tacubaya,
la finalitat del qual fou el derrocament de Porfirio Díaz
amb el suport de Madero;
detingut el 27 de març, va ser processat, però va
ser alliberat el maig
d'aquell any com a resultat de la presa per part dels revolucionaris de
Ciudad
Juárez i de la firma dels Tractats de Ciudad
Juárez. Un cop lliure, el 28 de
juliol de 1911 participà en la Junta Iniciadora de la
Reorganització del Partit
Liberal a la Ciutat de Mèxic i s'afegí d'una
manera crítica al maderisme. El
maig de 1912 fundà una Escola Socialista. Durant el govern
de Victoriano Huerta
Márquez s'exilià a Nova Orleans (Louisiana, EUA)
i en 1920 retornà a Mèxic amb
la intenció de reintegrar-se en la lluita
revolucionària. Aquest mateix any va
ser nomenat cap del Departament Forestal de Caça i Pesca del
govern d'Álvaro
Obregón Salido, càrrec que mantingué
fins 1924. En aquesta època visqué a la Ciutat
de Mèxic i es dedicà al periodisme,
col·laborant en El
Demófilo, El Renacimiento,El Porvenir, Regeneración,Tercer Imperio
i El Heraldo de México.
En l'últim
període de sa vida, simpatitzà amb la II
República espanyola i amb l'URSS,
alhora que s'oposà al feixisme europeu i a la seva
versió mexicana, el
sinarquisme. Camilo Arriaga va morir el 26 de juny de 1945 a la Ciutat
de Mèxic
(Mèxic) i les seves restes van ser dipositades al
Panteó Civil de Dolores.
***
- Antoine Gleizal:
El 10 de novembre de 1862 neix al III Districte de Lió
(Arpitània) l'anarquista
Antoine Gleizal, conegut com Garnier-Gleizal.
Fill de pare desconegut, sa mare es deia Marie Philomène
Gleizal. Treballà
d'obrer tapisser i de mecànic a Lió. El 19 de
gener de 1883 va ser condemnat a
Lió, en el famós «Procés
dels 66», a 15 mesos de presó, 200 francs de multa
i
cinc anys de privació dels drets civils per«afiliació a l'Associació
Internacional dels Treballadors» (AIT). La pena va ser
finalment reduïda el 13
de març de 1883 pel Tribuna
d'Apel·lació a un any de presó, 100
francs de multa
i a cinc anys de privació dels drets civils. En 1885
engegà una campanya per
l'abstenció en les eleccions legislatives. El 23 d'abril de
1891 va ser
detingut, amb altres quatre companys (Claude Andauson, Alexandre
Teyssier, Jean
Teyssier i Veillet), acusat de fabricació de moneda falsa;
jutjat, el 21 de
maig de 1891 va ser condemnat per l'Audiència del
Rhône a dos anys de presó i
100 francs de multa per fabricació i emissió de
moneda falsa. Per alguns
companys, el seu comportament i els seus costums eren més
que discutibles. El
10 de gener de 1896 envià una carta a Rivaud, prefecte de
policia del Rhône, on
es retractava del seu passat i es declarava no anarquista. Entre 1882 i
1883
els cercles llibertaris denunciaren la seva«traïció» i el seu paper
d'agent
provocador.
***
- Gaetano Bresci: El 10 de novembre de 1869 neix a Coiano (Prato, Toscana, Itàlia) l'anarquista, partidari de la propaganda per l'acció, Gaetano Bresci. Sos pares, pagesos humils, es deien Gaspare Bresci i Maddalena Godi. Son pare es guanyava la vida com artesà de llata per a capells. Quan era adolescent, després d'haver passat per l'Escola d'Arts i Oficis de Prato, començà a treballar en una fàbrica tèxtil («Fabbricone»), on entrà en contacte amb el món sindical. Quan tenia 15 anys començà a participar en les activitats del Cercle Anarquista de Prato. El desembre de 1892, després d'haver participat en la seva primera vaga, va ser condemnat a 15 dies de presó per «ultratge i insubordinació a la força pública» i fou catalogat com a«anarquista perillós». Després de la vaga, que implicà l'ocupació militar de la fàbrica, va ser acomiadat. Tot seguit va treballar en diverses feines, però va ser detingut cautelarment com a «mesura de seguretat pública» i, segons les lleis especials que havia aprovat el Govern de Francesco Crispi, confinat juntament amb altres 52 anarquistes de Prato a Lampedusa entre 1893 i 1895. El maig de 1896 va ser amnistiat i, com que no trobà feina a Prato, s'establí a Ponte all'Ania (Barga, Toscana), on va ser contractat a la fàbrica de llanes«Michele Tisi e C.». Més tard decidí emigrar i a finals de desembre de 1897 embarcà cap els Estats Units, arribant el 29 de gener de 1898 a Nova York. Es va establir a Paterson (New Jersey), on treballà a la filatura «Hamil& Booth» i freqüentà la colònia d'emigrants anarquistes italians, formant part de la«Società per il Dirito all'Esistenza» (Societat per al Dret a l'Existència). A Paterson tenia esposa i fill. Fou un dels fundadors, amb Errico Malatesta, del periòdic anarquista La Questione Sociale i va comprar accions de l'editorial «Era Nuova». El novembre de 1899, durant un animat debat entre Malatesta i l'anarcoindividualista Giuseppe Ciancabilla, Bresci salvà la vida del primer al desviar el revòlver d'un provocador anomenat Passaglia que disparà contra el gran pensador anarquista ferint-lo en una cama. Durant la seva estada als EUA, s'assabentà de l'anomenada «Protesta de l'Estómac», insurrecció popular que es donà en 1898 a Milà (Llombardia, Itàlia) arran de la pujada del preu de la farina i del pa que durà uns dies i que donà lloc a l'assalt de fleques. El motí fou durament reprimit per l'exèrcit italià a les ordres del comandant general Fiorenzo Bava-Beccaris, deixant més de cent morts i centenars de ferits. Aquest fet trasbalsà Bresci i decidí tornar a Itàlia per venjar aquests assassinats en la figura del rei Humbert I d'Itàlia, responsable màxim d'aquesta repressió. El maig de 1900 ja era a París (França) i el 4 de juny a Prato, on demanà al director de la Seguretat Pública un permís d'armes que li va ser denegat. Entre el 20 de juny i el 8 de juliol els passà a Castel San Pietro (Bolonya) a casa de sa germana, la qual regentava amb el seu marit una taverna. El 8 de juny participà a Bolonya en la inauguració del monument a Garibaldi i a continuació passà uns dies a Parma. Després llogà una habitació a l'avinguda San Pietro all'Orto de Milà amb la finalitat d'espiar durant uns dies els moviments del monarca que des del dia 21 de juliol es trobava de vacances a la Vila Reial de Monza. El diumenge 29 de juliol de 1900 Bresci assassinà de tres trets de revòlver el rei d'Itàlia Humbert I de Savoia, davant centenars de persones que el saludaven i victorejaven. El sobirà retornava amb carrossa oberta a la seva residència de Monza després d'assistir a una competició gimnàstica a la societat esportiva «Forti e Liberi» i de lliurar el premi. El regicida, que no oposà cap resistència, va ser detingut pel mariscal de carrabiners Andrea Braggio que li va salvar la vida quan estava apunt de ser linxat per la xusma enfurida. Després de l'assassinat es desencadenà una important repressió contra el moviment anarquista italià (detencions, saqueigs, etc.) amb un intent de presentar el regicidi com un gran complot internacional que tingué repercussions fins i tot a Paterson. Durant el procés, que va tenir lloc els dies 9, 18 i 29 d'agost, Bresci va ser defensat, després d'haver rebutjat l'advocat d'ofici Mario Martelli que venia avalat pel diputat socialista Filippo Turati, per l'advocat anarquista Francesco Saverio Merlino. El 29 d'agost de 1900 va ser condemnat a presó perpètua per l'Audiència de Milà. Bresci rebé la sentència al crit de«Visca la Revolució Social!». Anys abans, en 1878, l'anarquista Giovanni Passannante havia atemptat senseèxit contra el monarca i havia estat condemnat a mort i només per la gràcia del mateix rei la pena havia estat commutada per la de cadena perpètua. En 1889 la pena de mort fou abolida del codi penal italià per a tot tipus de delicte. El 23 de gener de 1901, després de ser traslladat per mar mitjançant el vaixell de guerra Messaggero, va ser tancat sota el número de matrícula 515 en una cel·la especial de tres per tres metres, sense cap equipament, a la penitenciaria de l'illot de Santo Stefano, a les Illes Poncianes. La condemna especificava que els set primers anys els havia de passar en una cel·la d'aillament. El comportament del pres fou pacífic i normal. Gaetano Bresci va aparèixer penjat amb una tovallola el 22 de maig de 1901 a la seva cel·la. Evidentment la versió oficial de suïcidi no va ser creguda pels cercles anarquistes i les conjectures sobre el seu assassinat van ser més que sospites. El seu cos, segons uns, va ser enterrat al cementiri de Santo Stefano i, segons altres, va ser llançat al mar. Les úniques coses que quedaren de la seva persona van ser el seu capell de pres, que va ser destruït durant una revolta carcerària durant la postguerra, i el revòlver del regicidi, un Hamilton & Booth. La seva filla, Getanina Bresci, seguí les passes de son pare i va ser una destacada anarquista. A Carrara existeix un monument dedicat a Bresci, obra en marbre realitzada per l'escultor milanès Carlo Sergio Signori. A Prato, població natal de Bresci, en 1976 se li va dedicar un carrer.
***
- Joseph
Hostenbock: El 10 de novembre de 1871 neix a
Brussel·les (Bèlgica) l'anarquista
Joseph-Louis Hostenbock, conegut com Louis
Carlos. Sos pares es deien Louis Hostenbock i Elisabeth
Hanozet. Treballava
de perruquer. Sospitós d'haver participat en 1894 en els
atemptats anarquistes
de Barcelona (Catalunya), va ser expulsat el 8 de març de
1894 de França. La
policia francesa el considerà un «lladre
professional». En 1894 el seu nom
figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la
policia
ferroviària de fronteres francesa. El 20 de març
de 1925 va ser detingut a
Marsella, amb sa companya, Julia Werck (Jukie),
i Auguste-Marius Levallard (Sam), a
la Borsa de París quan intentava vendre obligacions
creditícies, bons del
tresor, etc. Tots tres van ser acusats de formar una banda de lladres
internacional caracteritzada per realitzar importants robatoris de
papers
borsaris i bancaris a domicilis burgesos francesos i belgues i d'haver
assassinat el 18 de novembre de 1924 el ric rendista Ledoux a la seva
mansió parisenca.
***
- Jacques Caillat:
El 10 de novembre de 1876 neix a Marsella (Provença,
Occitània) el jornaler i agitador anarquista Jacques Louis
Guillaume Caillat.
Vivia amb l'àvia en un apartament del carrer du Baignoir de
Marsella. A partir
dels 15 anys començà a freqüentar els
cercles llibertaris i amb 16 ja figurava
en les llistes policíaques amb la nota «a
vigilar». Amic del propagandista
anarquista Joseph Barnouin, participà activament en els
actes de protesta
contra les diades organitzades en honor de l'esquadra russa en escala a
Marsella; en aquesta acció repartí el
fulletó de Tolstoi Le conseil de
révision. En els arxius policíacs
figurava en la Primera Categoria amb la
nota «perillós i ja condemnat». Segons
un informe policíac, va rebre el febrer
de 1891 2.000 exemplars d'un manifest anarquista on feia una crida als
revolucionaris a marxar dels domicilis sense pagar els lloguers. Entre
setembre
i octubre de 1895 fou força actiu durant les
conferències impartides per
Sébastien Faure a Marsella. Fou esborrat dels arxius
policíacs el 3 de maig de
1900, data en la qual es perd el seu rastre.
***
- Virgilio Gozzoli:El 10 de novembre de 1886 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) el mecànic, tipògraf, escriptor i pintor anarquista Virgilio Gozzoli. A la seva ciutat natal va ser introduït a l'anarquisme individualista per Tito Eschini i Ettore Bartolozzi. En 1899 va participar en la protesta antimonàrquica en ocasió de la visita a Pistoia del futur rei Víctor Manuel III d'Itàlia. En aquesta època va experimentar literàriament amb el futurisme, el paroleliberisme i la dramatúrgia publicant obres comÈ un gran mondaccio buffo (1907), I due Macigni (1911), Ficcanaso(1911), Per un Mantellaccio (1911),Un par di calzoni (1912), Pistoia ne' su' rioni (1913), Marchesino(1915),Il mattaccio (1918), Mara (1919), Il prodigio (1919) i Il lebbroso (1921). En 1913 va començar a col·laborar en el periòdic L'Iconoclasta i en l'únic número d'Il Pensiero Iconoclasta Individualista. En 1914 fou condemnat a un mes de presó per participar en els fets de la«Setmana Roja». Cridat a files en 1916, fou tot d'una llicenciat i escrigué nombrosos textos i peces teatrals de caràcter social i antimilitarista. L'abril de 1919 fundà la revista Iconoclasta. Com a obrer d'una fàbrica mecànica al complex industrial de San Giorgio, va participar en el moviment d'ocupacions de fàbriques i en la lluita contra la pujada del feixisme. L'abril de 1921 la seva impremta fou destruïda pels feixistes i, un cop apallissat, fou detingut com a membre del grup «Arditi del Popolo» de Pistoia. El novembre de 1922 s'exilià a França i col·laborar en el«Comitè en favor de les víctimes polítiques», organitzat el maig de 1923 per Raffaele Schiavina a París. També va col·laborar en el periòdic La Revendicazione, fundat el juny de 1923. A partir de maig de 1924, amb Ugo Fedeli, va publicar una nova sèrie de la seva revista Iconoclasta! a París i participà en la fundació d'«Obres Internacionals de les Edicions Anarquistes». Amb Ugo Fedeli i Tintino Rasi, formà part de la redacció de La Rivista Internazionale Anarchica (1924-1925) a París. També va prendre part en la dura polèmica en els cercles llibertaris entre partidaris i opositors de formar part de les legions garibaldines i d'una expedició armada a Itàlia, que resultarà ser una provocació muntada per l'agent feixista R. Garibaldi. Va col·laborar amb l'entrada «Art» en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure i entre 1925 i 1926 en el periòdic La Tempra. Amb sa companya Marguerite Guestini, el juliol de 1925, es va instal·lar a Courbevoie, on va fer feina de mecànic alhora que tenia instal·lada una impremta al seu domicili. El maig de 1929 publica, amb Gigi Damiani, el periòdic Fede. El 3 de juliol de 1930 fou detingut amb una ordre d'expulsió, però va aconseguir una pròrroga. Amb l'establiment de la II República espanyola, marxà a Barcelona on, amb Bruzzi i Castellani, formà part de l'Oficina Llibertària de Correspondència. A finals de 1932 marxà a Brussel·les i entrà clandestinament a França. El 12 de novembre de 1933 va participar com a delegat en el Congrés de Puteaux, on va ser fundada la Federació Anarquista de Refugiats Italians i el seu òrgan d'expressió, Lotte Sociali (1933-1935), del qual serà membre de la redacció. El 4 de juny de 1934 es va reactivar la seva ordre d'expulsió i, segons la policia, marxà a Espanya fins al març de 1935, quan, per desencadenar una campanya a favor del dret d'asil, es va presentar davant la policia francesa amb altres militants anarquistes (Marzocchi, Perissino, Bonomini, Tammassini, etc.). L'1 i el 2 de novembre de 1935 va participar en el Congrés Anarquista Italià de Sartrouville, on va ser fundat el Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària. El 26 de juliol de 1936 prengué part a París en la reunió on es decidí enviar immediatament voluntaris a lluitar en la Revolució espanyola i es va encarregar de les relacions entre París i Barcelona. A partir d'octubre de 1936 va entrar en la redacció de la revista barcelonina Guerra di Classe, de la qual es va encarregar de la direcció arran de l'assassinat el maig de 1937 per agents estalinistes de Berneri i de Barbieri. En aquesta època, amb Celso Persici i Domenico Ludovici, representà la Unió Sindical Italiana (USI) en el Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El desembre de 1937 tornà a França i participà en el congrés de fundació de la Unió Anarquista Italiana (UAI) a Marsella i del seuòrgan Il Momento, del qual serà responsable amb Leonida Mastrodicasa. Quan la situació dels immigrants empitjorà, va emigrar als Estats Units el novembre de 1938, on va col·laborar en el periòdic de Carlo Tresca Il Martello. En 1942, amb Tintino Rasi, fou responsable del mensual antifeixista novaiorquès Chanteclair (1942-1945). Durant la guerra va fer seves les posicions de Rudolf Rocker, partidari de fer costat les democràcies liberals davant el nacionalsocialisme. En 1958 tornà a Pistoia, on va traduir a l'italià el llibre de Rocker Nationalismus und Kultur. Durant sa vida va fer servir diversos pseudònims, com ara Vir,Iconoclasta, Mataccio, Gigi Vizzo-Rollio, etc. Virgilio Gozzoli va morir el 24 d'agost de 1964 a Pistoia (Toscana, Itàlia). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i a l'Arxiu Família Berneri - Aurelio Chessa de Reggio Emilia.
***
- Alain Le Duff: El
10 de novembre de 1888 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Alain Marie Le Duff. Fill d'un mecànic
del port de Brest, el
16 de novembre de 1903 entrà com a aprenent a l'Arsenal de
Brest (drassanes de
vaixells de guerra). Obrer calderer, ben aviat formà part
del moviment
anarquista i anarcosindicalista, pertanyent a les Joventuts
Sindicalistes. El
setembre de 1914 va ser cridat a files, però va ser
llicenciat l'octubre
d'aquell any i enviat a treballar a l'Arsenal de Brest com a«obrer mobilitzat».
Entre 1915 i 1917 fou secretari adjunt del sindicat de l'Arsenal de
Brest de la
Confederació General del Treball (CGT). Durant tota la Gran
Guerra, el seu
correu va ser obert pel control postal a causa del seu anarquisme i del
seu
antimilitarisme. Membre del grup «Les Amis de La
Vague» (publicació bolxevic),
s'entusiasmà per la Revolució
russa. En 1916 era secretari del Comité pour la Reprise des
Relations Internationales
(CRRI, Comitè per a la Represa de les Relacions
Internacionals), que feia
costat l'estratègia de la Conferència de
Zimmerwald. El març de 1918, en una
carta enviada a Alphonse Merrheim, afirmà la necessitat
d'una escissió sindical
i durant els anys següents fou membre de la directiva de la
Confederació
General del Treball Unitària (CGTU) local. En aquests anys
col·labora en Le Libertaire.
El 5 de gener de 1919 fou
detingut a Brest, amb altres 27 companys civils i mariners, inculpat
per«propaganda antimilitarista i complot contra la seguretat de
l'Estat» i
empresonat a Nantes. Jutjat en consell de guerra en aquesta ciutat, va
ser
absolt i el 31 de maig de 1919 alliberat. A començament dels
anys trenta vivia
a Montigny-lès-Cormeilles (Illa de França,
França) i estava subscrit a Le
Libertaire.
***
- Grigorij Petrovic Maksimov:El 10 de novembre de 1893 neix a Mitusino (Smolensk, Rússia) l'anarcosindicalista i escriptor rus Grigorij Petrovic Maksimov --també transcrit com Maximov i Maximoff. Els seus pares el van enviar de nin al seminari ortodox de Vladimir perquè estudiés el sacerdoci, però acausa de les seves protestes va acabar finalment estudiant agronomia a Sant Petersburg i en 1915 es va graduar a l'Acadèmia Agrícola. En una biblioteca provincial va descobrir dos llibres de Mikhail Bakunin i s'hi va veure profundament influenciat, definint-se anarquista amb 17 anys. Després dels estudis va ser cridat per l'exèrcit, on va fer propaganda revolucionària i antimilitarista a files. En 1917 va tornar a Sant Petersburg i va ser present activament a les vagues de febrer que tindrien com a conseqüència la caiguda del tsar. En agost d'aquest mateix any s'afegeix al comitè de redacció del periòdic anarcosindicalista Golos Truda (La Veu Obrera) que s'edita per primer cop i que era una publicació que s'oposava a la Federació Anarcocomunista, a la qual acusava de ser visionària, romàntica i utopicopastoral. Es va afegir a l'Exèrcit Roig, però quan el van utilitzar com a policia per desarmar els treballadors es va negar a obeir ordres i va ser condemnat a mort. La solidaritat dels obrers metal·lúrgics li va salvar la vida i finalment va ser alliberat. Quan el govern bolxevic va suprimir Golos Truda l'agost de 1918, va publicar Volny Golos Truda (La Veu Obrera Lliure), juntament amb Nikolai Dolenko i Efim Jartxuk. Maximov va ser el primer en utilitzar el terme «capitalisme d'Estat» per definir el que els bolxevics havien establer a la Unió Soviètica. En el segon congrés anarcosindicalista rus a Moscou de novembre de 1918, va ser nomenat secretari de la comissió encarregada de crear les bases d'una federació anarcosindicalista russa. Durant el segon congrés de la Internacional Comunista a Moscou (juliol i agost de 1920), va mantenir contacte estret amb els delegats anarquistes i anarcosindicalistes estrangers que hi van anar, com ara l'alemany Augustin Souchy, l'espanyol Ángel Pestaña, l'italià Armando Borghi i el francès Lepetit, i va fer veure els visitants la repressió despietada que els bolxevics feien servir contra els anarquistes, els socialrevolucionaris i, fins i tot, els bolxevics dissidents. Després d'aquest congrés la repressió encara va augmentar més i Maksimov es reuneix amb Alfred Rosmer, representant francès de la Internacional Comunista, i li lliura cartes de protesta que no tindran cap resultat. El 8 de març de 1921 és detingut poc després de la gran batuda contra els membres de l'anarquista Confederació NABAT de Kharkov i enmig de la rebel·lió de Kronstadt i es va juntar amb Volin, Jartxuk, Aron Baron i Mark Mratxny a la presó moscovita de Taganka. Quatre mesos després, Maksimov i altres anarquistes es van posar en vaga 10 dies. Sindicalistes d'Europa occidental que havien vingut a un congrés de la Internacional Sindical Roja (Profintern) van intercedir pels presoners i finalment van ser expulsats del país i pogueren arribar a Berlín. Maksimov a Berlín va participar en la fundació de l'Asociació Internacional dels Treballadros (AIT-IWA) i del Comitè Mixt per a la Defensa dels Revolucionaris Empresonats a Rússia (1923-1926). Va editar, juntament amb Jartxuk i Alexander Schapiro el periòdic anarcosindicalista Rabocij Put' (El Camí del Treball). En 1924 es trasllada a París i d'allà a Chicago (EUA). Treballa de tapisser de dia i de nit en l'edició del periòdic de l'IWW Golos Truzhenika (La Veu del Treballador). Amb la tornada de Piotr Arshinov a la Unió Soviètica, Maskimov s'encarregarà de la correcció del periòdic Dielo Truda, transferit de París a Chicago. Aquesta publicació es fusionarà amb el diari anarquista de Detroit Probuzhdenie (El Despertar), amb Maksimov com a principal redactor fins a la seva mort. Durant els anys 30 i 40 Maksimov va intentar reconciliar els anarconsindicalistes russos amb la resta de corrents russes de l'anarquisme, sabent que moltes lluites internes eren degudes més a disputes personals que a diferències ideològiques. Va publicar en 1940 el llibre The Guillotine at Work, on exposava la repressió bolxevic al seu país. Malalt del cor, va morir sobtadament d'un atac quan encara participava activament en el moviment anarquista el 16 de març de 1950 a Chicago (Illinois, EUA). Els seus llibres Constructive Anarchism i The Political Philosophy of Bakunin: Scientific Anarchism, amb el qual havia estat treballant des de feia 20 anys, van ser finalment publicats pòstumament en 1952 i 1953 respectivament. El seu ric arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute fo Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Segundo Blanco
González: El 10 de novembre de 1899 neix a
Gijón (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista
Segundo Blanco González. Després dels primers
estudis, entre 1914 i 1918
assistí a les reunions de les agrupacions
llibertàries de Gijón i
començà a treballar
a les drassanes navals d'aquesta ciutat, conegudes popularment com El Dique, al costat de José
María
Martínez Sánchez. En aquesta època
milità en el Sindicat Metal·lúrgic de
la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Gijón.
El setembre de 1920 assistí
al Congrés Sindicalista celebrat a Oviedo. Per mor del
boicot de la patronal, a
partir de 1921 va començar a fer feina en la
construcció, primer com a paleta i
després com a mestre aparellador, ofici que
mantindrà fins l'esclat de la
guerra i que alternà amb estudis nocturns de magisteri. En
1921 va ser detingut
a Gijón acusat d'intervenir en un atemptat contra un
patró. El 18 de novembre de
1922 parlà un míting al «Centro La
Justicia» de La Felguera amb Àngel
Pestaña,
on es criticà la dictadura soviètica. En 1923 va
ser novament detingut acusat
d'intervenir en la mort d'un socialista, però fou alliberat
poc després. En
aquesta època destacà com a organitzador sindical
i assistí a diversos comicis,
com ara el Congrés de la Regional Nord de la CNT d'abril de
1923, el Congrés de
Gijón de juny i el Congrés d'Astúries
de setembre d'aquell mateix any. Amb
Avelino González Mallada, el 24 de setembre de 1925
representà la CNT en el I
Congrés de la Confederació General del Treball
(CGT) de Portugal celebrat a
Santarém. En 1926 encapçalà el
Comitè Nacional clandestí de la CNT establert a
Gijón i la nit del 24 de juny de 1926 participà
activament en l'anomenada«Sanjuanada», aixecament militar contrari a la
Dictadura de Primo de Rivera. El
desembre d'aquest any va se detingut implicat en l'anomenat«Complot del Puente
de Vallecas»; torturat pel capità de la
Guàrdia Civil de Gijón Lisardo Doval y
Bravo, denuncià aquests fets públicament i fou
traslladat a Madrid. Després de
18 mesos de presó fou alliberat. En 1928 ajudà
força el rellançament confederal
a Gijón i a finals de la dictadura de Primo de Rivera
encapçalà el Comitè
Regional de la CNT d'Astúries. Entre 1929 i 1931
frenà els intents comunistes
de controlar la CNT asturiana. El 18 de març de 1931
parlà, amb Niceto de la
Iglesia, Dionisio Morán, Mariano Merediz i Eduardo
Barriobero, en un míting pro
presos celebrat a la Casa del Poble de Gijón. El 5 d'abril
de 1931, en una
manifestació de més de 12.000 persones que
exigien l'amnistia, parlà des de
l'Ajuntament de la localitat i llegí el manifest. Ja enèpoca republicana,
assistí al Congrés de la CNT de 1931 en
representació dels sindicats de la
Construcció i d'Obrers de la Pisa de Gijón, de la
Construcció d'Oviedo i de
Villaviciosa, i pel Comitè Regional d'Astúries.
En aquest 1931 fou redactor del
periòdic Solidaridad. El
setembre de
1931, com a secretari del Comitè Regional asturià
--càrrec que mantindrà fins
al febrer de 1932--, assistí al Ple Regional, on
atacà durament les maniobres
comunistes. A començaments de desembre de 1931 va ser
detingut governativament,
amb Baldomero del Val i Antonio Reinada, com a membre del
Comitè de la Vaga
General de Gijón, i tancat a la presó de Coto. El
18 de novembre de 1932 va ser
jutjat a Oviedo, amb altres companys, del delicte de sedició
pels fets
esdevinguts el 4 d'abril d'aquell any en una vaga que
degenerà en enfrontaments
contra la Guàrdia Civil i en la qual resultaren mortes dues
persones i set de
ferides, judici del qual resultaren absolts tots els encausats. El
setembre de
1932 assistí al Congrés Regional confederal en
representació de la Federació
Local de Sindicats de Gijón i del Sindicat de la
Construcció. En aquest 1932
destacà durant la vaga de La Felguera i per això
fou empresonat. També en 1932
va fer una conferència a Saragossa. El 22 d'octubre de 1933
va parlar, amb
Melchor Rodríguez i José María
Martínez, en un míting pro amnistia a
Gijón. El
desembre de 1933 va ser detingut amb altres companys del
comitè de la CNT de
Gijón (Ramón Álvarez Palomo, Antonio
Raigada, Horacio Argüelles, Avelino
Martínez Madrera i Pelayo Cifuentes Díaz), tancat
i multat amb 20.000 pessetes.
Pres governatiu amb altres companys, el 26 de febrer de 1934 va ser
alliberat
després de set dies de vaga de fam. En 1934 fou membre de la
Comissió de
l'Aliança entre la CNT i la Unió General dels
Treballadors (UGT) d'Astúries,
però rebutjar encapçalar-la --en aquestaèpoca era membre del grup«Solidaridad» (Avelino González Mallada,
Avelino Martínez Madrera, RamónÁlvarez Palomo, etc.), adscrit a la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). En
aquest 1934 dirigí el periòdic Solidaridad
Obrera de Gijón. Arran dels fets revolucionaris
asturians d'octubre de 1934
va ser detingut al seu domicili, ja que es trobava malalt, i fou
empresonat.
Durant aquests anys republicans destacà com orador en
mítings i conferències i
va treballà com a inspector de la Caixa de Jubilacions i
Subsidis del Ram de la
Construcció. Dies després de l'aixecament
feixista, el 21 de juliol de 1936
presidí el Comitè de Guerra,
instal·lat a la caserna d'El Llano (Fàbrica
d'Orueta), de Gijón i el novembre d'aquell any va ser
nomenat regidor d'aquesta
ciutat. En aquesta època exercí de mestre
nacional. A finals de 1936 se li
lliurà la cartera d'Indústria en el Consell
d'Astúries i Lleó i també
formà
part de la Comissió de Guerra del Consell Interprovincial
d'Astúries i Lleó. Quan
Gijón caigué a mans feixistes (20 d'octubre de
1937), fou nomenat vicepresident
primer del Consell Sobirà d'Astúries i
Lleó. Després representà la CNT
asturiana com a secretari de Defensa en el Comitè Nacional
confederal establert
a València, en substitució d'Avelino
González Entrialgo. El març de 1938
assistí com a tal al Ple de Regionals de la CNT. El 5
d'abril de 1938 va ser
nomenat ministre d'Instrucció Pública i Sanitat
pel president de la II
República espanyola Juan Negrín,
càrrec que exercí fins el final de la guerra.
En aquesta funció rebé el suport d'Horacio
Martínez Prieto, Manuel Alconchel, RamónÁlvarez Palomo, Esther Antic i Joan Puíg
Elías. Les seves actuacions van ser
discutides per diversos sectors que apuntaren que es
convertí en un aferrissat
seguidor de Negrín. El 7 de setembre de 1938
aprovà el decret de creació del
Consell Superior de Cultura de la República, amb la
finalitat d'unificar,
enfortir i orientar les diverses manifestacions culturals, i
s'encarregà de
traslladar les colònies infantils catalanes a
França. Amb el triomf franquista
s'exilià a França i visqué a Orleans.
En 1942 s'exilià a Mèxic --arribà el
12
de juny de 1942 a bord del Guinea
al
port de Veracruz--, on presidí aquell mateix any el Bloc
Democràtic Asturià
(BDA). Alineat en la fracció política del
moviment llibertari i defensor de la
unitat d'acció amb els partits polítics, fou
expulsat de la CNT. Trobem
articles seus en Acción Social
Obrera,Mi Revista, Solidaridad
i Solidaridad
Obrera. Segundo Blanco González va morir el 29 de
gener de 1957 a Ciutat de
Mèxic (Mèxic). El seu arxiu de quan fou ministre
es troba dipositat a l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
Segundo Blanco González (1899-1957)
---