[08/11] Bomba de Bons-Enfants - Nomenament de Martínez Anido - Capt - Norsa - Noja - Leretour - Ponz - Endériz - Carmona - Mikhaïlo

Anarcoefemèrides del 8 de novembre

Esdeveniments

- Bomba de Bons-Enfants: El 8 de novembre de 1892 l'anarquistaÉmile Henry col·loca una bomba de retardament davant la porta de la seu de la Societat de Mines de Carmaux, a l'avinguda de l'Opéra de París (França), en solidaritat amb els minaires de Carmaux en vaga. L'artefacte és finalment descobert i, transportat per l'imprudent conserge de l'edifici a l'interior de la comissaria del carrer dels Bons-Enfants, explota matant cinc policies --una sisena persona morirà després a causa d'una crisis cardíaca. L'endemà de l'atemptat Émile Henry fugirà al Regne Unit. Vers el 1968 Guy Debord, sota el pseudònim de Raymond la Science, va escriure una cançó, musicada per Francis Lemonnier, titulada La java des Bons-Enfants.

***

- Martínez Anido, governador civil de Barcelona: El 8 de novembre de 1920 el cap del Govern Eduardo Dato, arropat pels sectors més conservadors de la societat catalana, nomena governador civil de Barcelona (Catalunya) el general i governador militar de Barcelona Severiano Martínez Anido (El Ferrol, Galícia, 1862 - Valladolid, Espanya, 1938), en substitució de Federico Carlos Bas. Resident des dels vuit anys a Barcelona, militar de professió, Martínez Anido va participar en les campanyes militars antiindependentistes de Filipines i de Melilla. En 1911 va ser nomenat director de l'Acadèmia d'Infanteria i més tard va ser nomenat governador civil de Sant Sebastià i, a partir de 1917, de Barcelona. La pressió del Sometent, de la Lliga Regionalista, de la Unió Monàrquica, del Foment del Treball Nacional i de la Cambra Mercantil van aconseguir de Dato el seu nomenament com a governador civil de Barcelona amb plens poders extensius en la pràctica a València i a Saragossa, iniciant-se el més negre període de repressió de l'obrerisme revolucionari anarquista de tota la història de l'Estat espanyol. Entre l'11 i el 14 de novembre va ser detinguts més de 400 sindicalistes; el que va començar sent detencions arbitràries, va passar a ser deportacions i finalment assassinats. Martínez Anido es va proposar eliminar físicament qualsevol militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que trobés. L'assassinat d'obrers s’organitzava des del Govern Civil amb la total col·laboració de la policia --del general Miguel Arlegui Bayones, cap superior de policia, i de l'inspector Antonio Espejo--, dels carlistes (Bertrán i Musitu, Salvador Anglada) i amb contractació de pistolers del Sindicat Lliure sostinguts per patrons i dirigits per Ramon Sales, confidents de tota casta --entre ells l'antic misser sindicalista Pere Màrtir Homs--, i amb una intensitat força major que durant el període anterior de Manuel Bravo Portillo. El mateix mes de novembre dictava una ordre prohibint els sindicats i deportant una trentena de dirigents anarcosindicalistes, al castell de la Mola a Maó. Durant els primers 15 dies del seu mandat se li va aplicar la «llei de fugues» a 22 cenetistes i el 30 de novembre va ser assassinat l'advocat laboralista i dirigent del Partit Republicà Català Francesc Layret, un fet que va commocionar enormement la societat catalana. La CNT va reaccionar muntant grups d'acció i de defensa i el 8 de març de 1921 era assassinat Eduardo Dato. Però els seus successors (Allende Salazar i Antoni Maura) van mantenir en el càrrec Martínez Anido. L'arribada a la presidència del govern de Sánchez Guerra el 21 de gener de 19922 semblava que acabaria amb el governador, però va sobreviure. Martínez Anido va presentar la dimissió, però els poders politicoeconòmics catalans va exigir-ne la continuació, fins i tot realitzant manifestacions a Barcelona, confirmant-se el càrrec. Finalment el 25 d'octubre de 1922 va ser destituït. Les xifres de morts de sindicalistes durant el seu mandat varien segons els historiadors, però es troben damunt el milenar. Amb la dictadura de Primo de Rivera va ser subsecretari de Governació i va fugir a França amb la proclamació de la República, però amb el començament de la Guerra Civil va tornar a la zona feixista com a cap de Seguretat Interior (1937-1938) i després ministre d'Ordre Públic en el primer govern franquista de Burgos fins a la seva mort, el 23 de desembre de 1938.

Naixements

- Charles-Jean Capt: El 8 de novembre de 1855 neix a Corsier (Ginebra, Suïssa) –algunes fonts citen Carrouge (Vaud, Suïssa)– l'anarquista Charles-Jean Capt. Sos pares es deien Louis Capt i Georgette Dessange. Es guanyà la vida primer fent d'ebenista i ensostrant edificis i després de llanterner en l'empresa de gas de Berna (Berna, Suïssa). Entre el 4 i el 6 d'agost de 1877, amb Jean Pittet, fou delegat de la Secció Francesa de Berna en el Congrés de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 16 d'agost de 1877 va ser condemnat a 40 dies de detenció per la seva participació en la manifestació del 18 de març de 1877 a Berna en commemoració de la Comuna de París. Emigrà a França, on fou membre del Cercle d'Estudis Socials (CES) de Levallois-Perret (Illa de França, França). L'1 de maig de 1884 va ser detingut acusat d'agredir amb un puny americà dues persones durant una reunió anarquista celebrada a París. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Expulsat de França, es refugià a Londres (Anglaterra) amb sa companya i sa filla. A la capital anglesa treballà a l'escola llibertària fundada per Louise Michel i formà part del «Club Autonomie». També milità en la Secció de Llengua Francesa del Cercle Revolucionari Internacional de Londres. L'agost de 1894 va ser condemnat amb sa companya a 15 dies de presó per insults a un agent. Malalt, Charles Capt va morir en 1897 a Londres (Anglaterra).

***

- Augusto Norsa: El 8 de novembre de 1871 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Augusto Cesare Norsa. Sos pares es deien Giuseppe Norsa i Bellina Terracini. Tipògraf de professió, emigrà a França, on el 28 de maig de 1890 va ser expulsat per les seves activitats llibertàries. El novembre de 1890 signà un manifest, amb altres anarquistes (Errico Malatesta, Saverio Merlino, Paolo Schicchi, Peppino Consorti, Galileo Palla, etc.), on demanava als treballadors l'abstenció en les eleccions generals italianes. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Posteriorment s'instal·là a Milà, on en 1920 fou l'administrador del periòdic anarquista Umanità Nova.

***

- Higinio Noja Ruiz: El 8 de novembre de 1896 neix a Nerva (Huelva, Andalusia, Espanya) el mestre racionalista i propagandista anarquista Higinio Noja Ruiz, que va fer servir els pseudònims José López Herrero i Fructuoso Vidal. Fill d'un químic que treballava per a l'empresa britànica«Río Tinto Company Limited», era el segon de cinc germans. Quan tenia 12 anys, després d'acabar els estudis primaris i dos anys de batxillerat elemental, començà a fer feina per a l'empresa on feia feina son pare a les mines de coure de Huelva. De ben jovenet s'interessà per l'anarquisme i a començament de la dècada dels deu participà en les activitats del grup anarquista que es creà a Nerva (Andrés R. Alvarado, Salvador Pino, Francisco Ortega, etc.) i que tenia inquietuds literàries, especialitzant-se en fer propaganda pels pobles. En aquestes dates començà a estudiar la pedagogia racionalista i els clàssics (Rousseau, Pestalozzi,etc.), a llegir amb avidesa i a col·laborar en la premsa llibertària. En 1913 participà en la vaga d'aquell any i va ser acomiadat de l'empresa britànica. Aleshores decidí abandonar el seu poble natal i en 1913 mateix s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on es posà a fer feina primer en un taller de vidre i després en el túnel de Vallvidrera. Començà a col·laborar en Tierra y Libertad i va fer amistat amb destacats anarquistes (Salvador Seguí, Eusebi Carbó, Anselmo Lorenzo, etc.). Quan tenia uns vint anys ja despuntà com a escriptor, periodista, conferenciant i mestre en els cercles llibertaris. En 1915 signà un manifest anarquista publicat en Tierra y Libertad. Posteriorment intervingué en actes de controvèrsies amb socialistes. En 1917 va fer un míting en Aguilar de la Frontera i l'any següent participà en una gira propagandística, amb Cabello i Diego Alonso, arreu de la serra cordovesa. Entre 1917 i 1919 va fer classes a la localitat cordovesa de Peñarroya i redactà la publicació Vía Libre. En 1918 dirigí a Huelva aquesta publicació. En 1921 publicà el fullet Brazo y cerebro. Durant els anys vint residí en diferents localitats andaluses, com ara Màlaga i Còrdova, on mantingué escoles. Antimilitarista convençut, passà un temps exiliat a Portugal per evitar ser mobilitzat i marxar a la Guerra del Rif. En aquests anys publicà fullets en la«Biblioteca de Renovación Proletaria» de la localitat cordovesa de Pueblonuevo del Terrible. Després es traslladà al País Valencià, on muntà una escola al barri del Cabanyal de València i a Alginet (Ribera Alta, País Valencià), fins a la instauració de la dictadura de Primo de Rivera. Entre 1923 i 1933 visqué a cavall entre Palma (Mallorca, Illes Balears), on treballà en una botiga de fotografia amb son amic Ceballos i tasques per a l'editorial Espasa Calpe, i Tarragona (Catalunya), on obrí una sucursal del citat negoci fotogràfic, amb estades a París (França). En 1927 participà en la conferència fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) celebrada a València. En 1933 retornà al País València, on va fer de mestre racionalista a Alginet. Establert a la ciutat de València, col·laborà en la revista Estudios i s'encarregà de la secció editorial. L'amistat amb Marí Civera Martínez l'introduí en el món de l'economia i del sindicalisme. En 1933 assistí al Ple de Regionals de la FAI i formà part de la comissió encarregada de redactar un informe sobre els plans a seguir pel comunisme llibertari davant els problemes postrevolucionaris. L'octubre de 1933 formà part, amb Eusebi Carbó, Issac Puente --amb qui mantingué importants disputes-- i José María Martínez, d'una comissió de la FAI encarregada de redactar un document programàtic, que finalment no es realitzà. Poc després de l'aixecament feixista de juliol de 1936, redactà el diari UGT-CNT,òrgan del Comitè Unificat Antifeixista. Durant els anys bèl·lics formà part del Consell d'Economia de València, institució per a la qual redactà informes i fullets sobre les col·lectivitzacions i el programa econòmic revolucionari. Residí a Paterna i afiliat al Sindicat d'Art Gràfiques, continuà la seva tasca propagandística. En 1937 va ser nomenat president de l'Associació d'Amics de Mèxic a València. A partir de gener de 193 participà, amb Joan García Oliver, Frederica Montseny i Gaston Leval, en un cicle de conferències organitzades per«Radio CNT» i les Oficines d'Informació i Propaganda de la CNT-FAI per a la formació militant de la joventut obrera. El 21 de març de 1937 impartí al cinema Coliseum de Barcelona la conferència «El arte en la Revolución». Entre 1937 i 1938 va fer mítings a Barcelona, València i altres localitats. El març de 1938 va fer costat el pacte entre la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Unió General de Treballadors (UGT). El 17 de març de 1939 el Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) proposà la seva inclusió, juntament amb Juan López i Julián Martínez, en la delegació que havia d'enviar als Estats Units amb motiu del previsible desenllaç de la guerra, però finalment no hi va anar. Amb el triomf franquista, va ser detingut a Alacant. Jutjat pel Tribunal de Guerra de la Regió Valenciana, va ser condemnat a presó, pena que purgà al castell alacantí de Santa Bàrbara. En 1943 se li va concedí la llibertat provisional i es guanyà la vida fent classes particulars, on tingué com a alumne Vicente Martí Verdú. Trobem articles sues en nombroses publicacions, com ara Accion Libertaria, Acracia,Cenit, El Combate Sindicalista, El 4 de Febrero, Estudios,La Guerra Social, L'Imdoptable, Libre Estudio, Mañana, Nosotros,Nuevo Rumbo, El Obrero de Río Tinto, Psiquis, Reivindicación,Revue Internationale Anarchiste, Semáforo,Solidaridad Obrera,La Voz del Pueblo, etc. Entre les seves nombroses obres podem citar Balanza de Themis (sd), Los consejos de la economía confederal (sd), La libertad y la nueva constitución española (sd), La Santa de Valdespinos (sd), Por la enseñanza. Conferencia (1915), Prosa de combate (1919), Brazo y cerebro (1921 i 1923), Los galeotes del amor (1923), La palanca de Arquímedes (1923),Comunismo (1925), Los sombríos (1925), El Gracián que asesinó (1926), Polvo y humo (1926), Vidas quiméricas (1926), Aquelarre (1928), El azote implacable (1928), En mis horas perdidas (1928), Marivent. La que supo vivir su amor (1928), Como el caballo de Atila (1929), Gandhi, animador de la India (1932), El problema agrario en España (1932), Un puente sobre el abismo (1932), El sendero luminoso y sangriento. El instinto de conservación a través de la historia (1932), Hacia una nueva organización social (1933), Control y colectivización (1936), El arte en la revolución (1937), España: su lucha y sus ideas (1937, amb altres), La libertad y la nueva construcción de la revolución (1937), La obra constructiva de la Revolución (1937), La revolución actual española. Hacia una sociedad de trabajadores libres (1937), Amor y sexualismo (1938), Anselmo Lorenzo (1938), Mi primer amor. Notas sobre amor y sexualismo. La Virgen Brava (1938), La revolución española. Labor constructiva en el campo (1938), La Armonía o la escuela en el campo (Alginet, 1923) (1996), etc. Deixà nombroses obres inèdites, com ara Alba de una época, Babel (1955), La casa de la colina,chispas de la roca dura, Cuentos ingenuos,Cumbres nevadas (1952), Disquisiciones trascendentales, La eme-doble (1955), Ensayos y conferencias, Epistolario de Ricardo Garzón, Evolución y revolución, La fuerza nuclear,El hombre tétrico, Memòrias de Aurelio Pimentel (17 volums autobiogràfics), Novelas cortas, Seducción (1954), Sociología. El derecho a la salud,Sylock (1955), etc. Higinio Noja Ruiz va morir el 2 de febrer de 1972 a València (País Valencià). A Alginet hi ha una ronda que porta el seu nom.

Higinio Noja Ruiz (1896-1972)

***

- Gérard Leretour: El 8 de novembre de 1909 neix a Le Houlme (Alta Normandia, França), en una família obrera, el militant anarquista, pacifista i francmaçó Gérard Leretour. Obrer mecànic de professió, per fugir del reclutament militar, s'instal·là a Bèlgica. En 1929 és jutjat en rebel·lia per insubmissió per un tribunal militar de Nancy. De tornada, el 5 de gener de 1933 fou empresonat a la presó parisenca del Cherche-Midi, on començà immediatament una vaga de fam. Alliberat, el juliol de 1933 creà, amb l'anarquista Eugène Lagomassini (Lagot), que n'exercirà de secretari i que morirà en l'exili a Panamà en 1945, la «Lliga dels objectors de consciència», que esdevindrà la Secció Francesa de la Internacional dels Resistents a la Guerra (SFIRG). En 1933 publicà el llibre Soldat? Jamais!. A la tardor de 1933, fou detingut per haver destruït amb A. Daunay l'estàtua de Paul Déroulède, fundador de la «Lliga dels Patriotes», a la plaça parisenca de Laborde, per cridar l'atenció sobre la situació de l'objector Ferjasse que portava 30 dies en vaga de fam. Condemnat a 18 mesos de presó, realitzà de bell nou una vaga de fam a la presó parisenca de la Santé per obtenir l'estatut de pres polític. Després de 17 dies, el 17 de gener de 1934, fou enviat al calabós on comença una vaga de fam i de set. Una setmana més tard, i després de dues crisis cardíaques, fou transferit a la infermeria de la presó de Fresnes, on continua la seva acció fins al 13 de febrer, quan, per desig de sa família, acceptà deixà la vaga. La «Lliga dels objectors de consciència» fou dissolta oficialment per l'Estat arran d'aquest afer, el 13 de novembre de 1933, però fou reconstituïda en 1936. El juliol de 1936 va fer una crida en el periòdic Terre Libre, apel·lant a la creació de«Comitès de defensa dels objectors de consciència» a tot arreu com a mitjà per aconseguir l'alliberament dels companys empresonats. A partir del 25 de novembre de 1936 publicà el periòdic Rectitude. Organe des Pacifistes d’Action de la Ligue des Objecteurs de Conscience (SFIRG), que desaparegué el 3 de març de 1937 després d'haver publicat 13 números. Amb l'esclat de la Revolució espanyola de 1936, participà en el«Comitè per a l'Espanya lliure», creat per Louis Lecoin, i en el «Comitè anarcosindicalista per a la defensa i alliberament del proletariat espanyol», fundat l'agost de 1936 per la Unió Anarquista, la Federació Anarquista de llengua Francesa (FAF) i la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). El gener de 1937 fou novament empresonat a la Santé per les seves declaracions en una conferència a Le Mans. L'octubre de 1937 publicà a París, amb R. Rousseau i els germans Maurice i Charles Laisant, l'únic número del periòdic L'Insurgé. Le vrai, per protestar contra la utilització d'aquesta capçalera fundada per Jules Vallès pel sectors dretans encapçalats per l'escriptor Thierry Maulnier i l'antisemita Edouard Drumont. Fugint de la mobilització durant la II Guerra Mundial, en 1939 s'exilià a Xile, on s'instal·là a Santiago, mantindrà correspondència amb Louis Lecoin i es casarà a començaments dels anys cinquanta. El març de 1967 passà unes setmanes a França per visità sa germana i es presentà, com a pura formalitat, a les autoritats militars.

Defuncions

- Salvador Ponz Gracia: El 8 de novembre de 1939 es afusellat a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Salvador Ponz Gracia. Fou un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Alcanyís. Arran de la insurrecció de 1933, fou condemnat el gener de 1934 pel Tribunal d'Urgència de Terol, amb Santiago Navarro Torres, a un any i un dia de presidi menor per robatori i a quatre anys d'igual presidi per tinença d'explosius. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, ocupà la secretaria del Comitè Comarcal d'Alcanyís i formà part l'agost d'aquell any del Comitè Central de Defensa Antifeixista i també el novembre arran de la recomposició d'aquest comitè en representació de les Joventuts Llibertàries. L'abril de 1937 presidí el Consell Municipal d'Alcanyís. Entre octubre de 1936 i setembre de 1937 fou membre del Comitè Regional d'Aragó. El febrer de 1937 formà part del grup redactor de la ponència d'estatuts en el Congrés Regional de Col·lectivitats celebrat a Casp. En 1937 col·laborà en Cultura y Acción. Lluità contra el feixisme enquadrat en la 25 Divisió. Amb el triomf franquista, fou apressat i afusellat. En 2005 sa família donà un retrat seu perquè fos penjant al Saló de Quadres de l'Ajuntament d'Alcanyís, on figuren altres alcaldes de la localitat.

***

- Ezequiel Endériz Olaverri: El 8 de novembre de 1951 mor a Courbevoie (Illa de França, França) el periodista i escriptor llibertari Ezequiel Endériz Olaverri. Havia nascut el 30 de novembre de 1889 a Tudela (Navarra). Estudià al Col·legi de Sant Francesc Xavier de Tudela. Més tard, a Pamplona, s'introduí en el món literari, teatral i periodístic, i amb Víctor Gabirondo començà a col·laborar en el periòdic El Liberal. Després s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on va fer estudis universitaris, i més tard a Madrid, on treballà en diversos periòdics (El Liberal, Revolución, etc.), especialitzant-se en la crítica taurina (Goro Faroles). En 1915 s'inscrigué en l'Associació de la Premsa de Madrid. En 1916 col·laborà en Los Comentarios, periòdic aliadòfil dirigit per Rafael Guerrero i fortament crític amb el Govern del comte de Romanones. En 1918 col·laborà en El Soviet i fundà i dirigí el setmanari polític Las Izquierdas. En 1919 entrà en la redacció d'El Liberal. Afiliat al Sindicat de Periodistes i Empleats de la Premsa de la Unió General de Treballadors (UGT), en 1919 en va ser nomenat president i el novembre d'aquest mateix any encapçalà la primera vaga del sector (periodistes i tipògrafs) promoguda per aquest sindicat socialista contra la censura prèvia, motivada per la vaga catalana de La Canadenca, i per la reivindicació dels seus drets. Aquesta important vaga li posà en contacte amb l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT). Després participà en la fundació de La Libertad i quan aquest fou adquirit pel«pirata» Joan March Ordinas, l'abandonà i fundà, amb Víctor Gabirondo, Eduardo Barrobero, Fernández Boixader, López Alarcón y Rodríguez Avecilla, el Diario del Pueblo, que dirigí, però que acabà desapareixen a causa de la rigorosa censura. Fou amic de Salvador Seguí, d'Angel Pestaña, del torero Juan Belmonte i de l'escriptor Vicente Blasco Ibáñez. A finals de la dictadura de Primo de Rivera va pertànyer a l'Agrupació Professional de Periodistes. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la CNT i fou nomenat redactor en cap de La Tierra. En maig de 1933 acudí al VIII Congrés d'Autors de Copenhaguen. En aquesta època fou membre a Madrid de l'Associació d'Amics de la Unió Soviètica i s'integrà en una candidatura conjunta del Partit Social Ibèric (PSI) i de La Tierra (Salvador Cánovas Cervantes, Ricardo Baroja i Eduardo de Guzmán) que es presentà a Sevilla per a les eleccions legislatives de novembre de 1933; l'aventura va ser un fracàs i motivà una dura polèmica amb la CNT i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1937 presidí el Comitè Nacional de l'Associació d'Amics de Mèxic a Barcelona --en 1938 va fer la introducció del llibre del polític mexicà Alejandro Gómez Maganda ¡España sangra!, editat pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. En aquests anys bèl·lics, formà part de la redacció barcelonina de Solidaridad Obrera, però en sortí després de criticar el seu director Jacinto Toryho i defensar Liberto Callejas en un Ple de la Regional catalana de la CNT. Amb el triomf feixista, passà a França. Amb l'Alliberament, a París continuà amb la seva tasca periodística (Solidaridad Obrera, L'Espagne Républicaine, etc.) i participà, sota el pseudònim de Tirso de Tudela, en les emissions de «Ràdio França Internacional - Secció Ibèrica» (Ràdio París), on realitzà, juntament amb el sacerdot basc doctor Olaso, l'espai«La Rebotica», dedicat al folklore, la política, la literatura i l'art. En aquesta època va ser molt amic de l'escriptor i periodista César González Ruano. Durant els anys quaranta dirigí La Novela Española i fou membre de l'Associació de Periodistes Republicans Espanyols de París, on intentà frenat les maniobres comunistes que pretenien el seu control. Trobem col·laboracions seves, moltes vegades fent servir pseudònims (Goro Farolas i Tirso de Tudela), en Cosmópolis (on publicà«Sobre bolchevismo en España»), Estampa,Frente Libertario, Grecia, La Ilustración Ibérica, Mundo Gráfico, Nuevo Mundo, Pueblo Libre i Umbral, entre d'altres. Fou el traductor de l'escriptor portuguès Júlio Dantas Lagos i l'autor de jotes per al cantant navarrès Raimundo Lanas. Va escriure d'obres de dramatúrgia --més d'una trentena, estrenades a Barcelona, Madrid, París, Buenos Aires i Mèxic--, de llibrets per a sarsueles, de reportatges, d'assaigs, de novel·les i de poesia, com ara Abril (1912), Lluvia de luz (1912), Belmonte, el torero trágico (1914), Yo, asesino (1915), La maja del rastro (1917), Noche de Lobos (1917), Foch. Su vida, sus ideas, sus obras y su triunfo (1918), La Revolución rusa. Sus hechos y sus hombres (1918), La travesía del desierto y otros poemas (1920), Vengadoras (1921), Siete viajes por Europa (1924), Madame Butterfly. Drama en tres actos (1926, amb Víctor Gabirondo), Noche de guerra (1928, amb Joaquín F. Roa i Millán), La guitarra de Fígaro. Comedia lírica en seis cuadros (1933, amb Joaquín F. Roa i música de Pablo Sorozábal), Guerra de autores (1935, memòries sobre los tres anys que exercí de secretari del Consell d'Administració de la Societat General d'Autors d'Espanya), El pueblo por Azaña. Del Ateneo ¡hasta el gato! (1935), Teruel (1938), Teatro contemporaneo español (1947), El cautivo de Argel. Novela corta inédita (1949), Fiesta en España (1949), etc. Ezequiel Endériz Olaverri va morir el 8 de novembre de 1951 a Courbevoie (Illa de França, França) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Ezequiel Endériz Olaverri (1889-1951)

***

- Francisco Carmona Pineda: El 8 de novembre de 1992 mor a Gijón (Astúries, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Carmona Pineda. Havia nascut cap el 1912 a Còrdova (Andalusia, Espanya). Milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Andalusia. Va fer el servei militar en el Regiment d'Infanteria Núm. 17 i va ser destinat a la presó provincial de Màlaga. El 19 de juliol de 1934, quan feia la guàrdia, ajudà un grup de companys anarquistes (José Pareja Rodríguez, Enrique Toledano Díaz, José Siliceo Victorio, Cipriano Domínguez Marceliano i Antoni Rovira) a fugir, sumant-s'hi a l'escapada i desertant. Dos dies després, va ser detingut juntament amb José Pareja Rodríguez a casa de l'anarquista Francisco Forte Dorador al barri del Perchel de Màlaga. El 14 d'agost de 1934 va ser jutjat en consell de guerra a la caserna de la Trinidad de Màlaga, amb grans mesures de seguretat, i condemnat a 15 anys de presó major pels delictes de «connivència i confabulació amb els presos evadits» i de deserció i a dos anys de recàrrec en el servei militar. El juliol de 1936 fou un dels que van obrir les portes de les presons de Màlaga (Andalusia, Espanya). Lluità contra el feixisme enquadrant en la Secció d'Informació de la«Columna de Ferro». Amb el triomf franquista s'exilià a França i s'integrà en els grups d'acció guerrillers que s'internaven a la Península. Va ser ferit en diverses ocasions. Detingut, va ser jutjat i condemnat a una llarga pena de presó. Purgà 11 anys de treballs forçats a l'obra del «Valle de los Caídos». Un cop lliure, s'establí a Astúries i treballà en la construcció a Gijón, alhora que militava en la CNT anomenada«ortodoxa». Després de la mort del dictador Francisco Franco col·laborà en la premsa llibertària (Acción Libertaria,Vida Obrera, etc.), especialment amb poesies. En 1985 publicà, amb Jesús LabayosÁlvarez, el llibre de poemes ¡Si cansancio en el alma!

***

- Marie-Christine Mikhaïlo:El 8 de novembre de 2004 mor a Lausana (Vaud, Suïssa) la bibliotecària, arxivera i documentalista anarquista Marie-Christine Sôederhjelm, més coneguda com Marie-Christine Mikhaïlo --llinatge de son segon marit. Havia nascut l'11 d'octubre de 1916 a Helsingfors, dins del Gran Ducat --pertanyent a Rússia i que un any més tard, durant la Revolució russa, esdevindrà Finlàndia. Filla d'una família de la burgesia benestant finesa --son pare era un afamat jurista--, va passar la seva adolescència al casal familiar de l'avinguda de Beaumont de Lausana (Suïssa). Va tornar a Finlàndia per casar-se amb un jove diplomàtic, Ralph Enckell, fill del ministre d'Afers Exteriors, de qui tindrà cinc infants, quatre nins i una nina. Quan esclatà la II Guerra Mundial tota la família es traslladà a l'ambaixada finesa d'Estocolm i en 1946 s'instal·la a París. En aquesta ciutat, Mikhaïlo coneixerà una exdeportada d'un camp de concentració nazi que la introduirà en el pensament social i prendrà consciència política. En 1948, divorciada, va tornar a Lausana, on va regentar durant els anys 70 una pensió per a estudiants instal·lada al casal de Beaumont. En 1954 va descobrir l'anarquisme gràcies a l'amistat amb l'italià Pietro Ferrua, aleshores objector de consciència refugiat a Suïssa. En 1957 aquest últim va fundar a Ginebra el Centre International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme) i quan Ferruaés expulsat de Suïssa cap al Brasil, el gener de 1963, arran d'un atemptat contra l'ambaixada espanyola a Ginebra com a protesta del règim franquista, serà Mikhaïlo, ajudat per sa filla Marianne Enckell, la que prendrà la direcció del CIRA, assegurant-ne la continuïtat i el desenvolupament, i convertint-lo en un dels arxius internacionals sobre l'anarquisme més importants del món. Entretant, es tornarà a casar amb el refugiat llibertari búlgar i professor de matemàtiques que fugí de la repressió comunista Stoyadin Mikhaïlov. El març de 1990 el CIRA deixarà Ginebra i s'instal·larà al casal de l'avinguda de Beaumont de Lausana. Dotada d'una gran cultura i coneixedora de nombroses llengües, també va militar en Amnistia Internacional. El 3 d'octubre de 1995, Bertil Galland li va realitzar una entrevista que després seria editada en vídeo per Films Plans-Fixes aquell mateix any sota el títol Marie-Christine Mikhaïlo. De la haute bourgeoisie scandinave à l'anarchisme.

Marie-Christine Mikhaïlo (1916-2004)

Actualització: 08-11-14