Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 10347

[07/11] Bomba del Liceu - «El Libertario» - «El Productor» - «La Patrie Humaine» - Broutchoux - Camus - Andrés Edo - Bayo - Florencio Sánchez - Roorda - Guidi - D'Avray - Marek - Spivak - Briat

0
0
[07/11] Bomba del Liceu - «El Libertario» - «El Productor» -«La Patrie Humaine» - Broutchoux - Camus - Andrés Edo - Bayo - Florencio Sánchez - Roorda - Guidi - D'Avray - Marek - Spivak - Briat

Anarcoefemèrides del 7 de novembre

Esdeveniments

La bomba del Liceu segons "Le Petit Journal" de París

- Bomba del Liceu: El 7 de novembre de 1893, nit de la inauguració de la temporada del Gran Teatre del Liceu de Barcelona (Catalunya), durant el segon acte de la representació de l'òpera Guglielmo Tell, de Rossini, dirigida pel mestre Leopoldo Mugnone, l'anarquista Santiago Salvador Franch va llançar des del quart pis a la platea dues bombes«Orsini», una de les quals va esclatar i va produir vint morts i nombrosos ferits. El Gran Teatre del Liceu, que aquell dia era ple (3.600 places), s'havia convertit en lloc de reunió i d'esplai de la nova burgesia industrial, financera i comercial catalana. Salvador, que havia actuat així per venjar l'execució de Paulí Pallàs el 6 d'octubre d'aquell any, va aconseguir fugir i l'Estat de setge es va decretar a la capital catalana el 10 de novembre. Centenars d'anarquistes van ser detinguts i torturats a les masmorres del castell de Montjuïc. L'atemptat d'antuvi va ser atribuït a l'anarquista Josep Codina i després a Mariano Cerezuela, i ambdós serà executats el 21 de maig de 1894. Salvador va ser detingut el 2 de gener de 1894 a Saragossa i quan va ser apressat va intentar suïcidar-se disparant-se un tret al ventre. Dins la presó de Barcelona va simular ser convertit pel jesuïta Goberna, però en ser-li confirmada la sentència de pena de mort dictada l'11 de juliol de 1894 reafirmà públicament el seu anarquisme. Santiago Salvador va ser executat el 21 de novembre de 1894, i amb ell sis més (Cerezuela, Codina, Archs, Sabat, Bernat i Sogas) dels 27 implicats en el procés --Miralles, Mir, Carbonell i Villarrubias van ser condemnats a cadena perpètua. Aquest atemptat va tenir importants conseqüències polítiques, jurídiques i literàries, i va donar lloc a una crisi teatral que va durar mesos. La bomba «Orsini» --nom del famós anarquista que va atemptar contra Napoleó III amb un artefacte d'aquesta classe--, de la mida d'una poma grossa, que no va arribar a esclatar perquè va ser esmortida en caure sobre la falda d'una senyora ja morta, es conserva avui al Museu d'Història de la Ciutat (Barcelona).

Santiago Salvador Franch (1865-1894)

***

Capçalera d'"El Libertario"

- Surt El Libertario: El 7 de novembre de 1909 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarquista El Libertario. Semanario anarquista. A partir del número 2 portarà el subtítol «Periódico anarquista» i en el número 3 desaparegué el subtítol. En teoria setmanal, aparegué força irregularment. El comitè de redacció estava format per Ricardo Gómez y Gómez, Lino Cuesta Martín, Antonio Gil Taboada, Juan José Cuesta Martín i Ramón Prieto. Aquests mateixos van signar el «Manifiesto. A los anarquistas de todo el mundo», sobre el fracassat moviment revolucionari català d'aquell any, que es va publicar en el primer número. Hi van col·laborar, entre d'altres, Fernando Ramos, Cruz del Olmo, V. García, Alfonso Logo i Mauro Bajatierra. En sortiren sis números, l'últim el 20 de febrer de 1910. L'única col·lecció que es conserva està dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Capçalera d'"El Productor"

- Surt El Productor: El 7 de novembre de 1925 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista i anarcosindicalista El Productor. Periódico de ideas y crítica. Òrgan d'expressió del grup llibertari del mateix nom i molt lligat a la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), fou dirigit per Manuel Buenacasa Tomeo. Durant un temps la redacció s'establí a Blanes (Selva, Catalunya). Hi van participar en la redacció Ramon Suñé, Joaquín Adelantado, José Alberola, Patricio Navarro, Ramón Tené, Miguel Jiménez, J. Magriñá, J. Vázquez, Ramón Domínguez, Blas, Miguel Chueca, Gisbert, Labrador, Peñacorada, Rosquillas, Royo, Ruiz de Galarreta, Sesé i Isidre Duch, entre d'altres. Polemitzà força amb Vida Sindical, d'Ángel Pestaña i de Joan Peiró, i fins i tot amb Errico Malatesta en defensa del moviment obrer anarquista, amb el suport directe del nucli espanyol de La Protesta de Buenos Aires, sobre tot de Diego Abad de Santillán,òrgan d'expressió de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Aspirava reforçar l'anarquisme en la Confederació Nacional del Treball (CNT) enfront de l'empenta de la tendència sindicalista («sindicalisme possibilista»). Hi van col·laborar Abad de Santillán, Caro Crespo, Ghiraldo, Treni, Malatesta, Makhno, etc. Aquesta publicació fou suspesa per l'autoritat governativa de Primo de Rivera i només pogué publicar 20 números, l'últim el 19 de març de 1926. El Productor va ser capçalera de nombroses publicacions llibertàries, anteriors i posteriors a aquesta.

El Productor (1925-1926)

***

Capçalera de "La Patrie Humaine"

- Surt La Patrie Humaine:El 7 de novembre de 1931 surt a París (França) el primer número del setmanari anarcopacifista La Patrie Humaine. Feuille de combat pour la Paix --a partir del número 125 (27 de juliol de 1934) portarà de subtítol «Le grand hebdomadaire du pacifisme intégral». Va ser fundat per Victor Méric i després de la seva mort serà continuat per diversos gerents (Louis Loréal, Jean Girardin i Robert Tourly). Hi van col·laborar A. Barbe, P. V. Berthier, Henri Bellamy, Marcel Bousquet, Marthe Bray, A. Brefort, Marcelle Capy, F. Challaye, Armand Charpentier, Claudot, F. Couttenoire de Toury, Auguste Cornu, Muse d'Albray, G. Demartial, Camille Drevet, Sébastien Faure, Marguerite Glangetas, Gagriel Gobron, Henri Guilbeaux, Henri Jeanson, Robert Jospin, G. De Lacaze-Buthiers, Eugène Lagot, Lucien Leaue, Gérad Leretour, Louis Le Sidaner, L. Loreal, Victor Margueritte, René Martin, Georges Michon, Jean-Paul Monteil, Pierre Mualdès, Maurice Naille, Edouard Rothen, Henriette Sauret, Jean Sovenance, Simone Tery, Robert Tourly, Maurice Weber, Georges Yvetots, entre d'altres. L'últim número, el 355, es publicarà el 25 d'agost de 1939 coincidint amb la declaració de guerra contra Alemanya. També va editar un bon grapat de fullets.

Anarcoefemèrides

Naixements

Benoît Broutchoux, assegut al centre, amb altres membres del comitè de vaga (Courrières, 1906). Fotografia Baron

- Benoît Broutchoux: El 7 de novembre de 1879 neix a Essertenne (Franc Comtat, França), a prop de la zona minera de Montceau-les-Mines, el militant i propagandista anarcosindicalista Benoît Broutchoux. Son pare, Sébastien Broutchoux, feia d'obrer metal·lúrgic i sa mare, Claire Lazareth, portà al món vuit infants, dels quals Benoît n'era el major. De ben jovenet començà a treballar de carreter en una granja i amb 14 anys entrà a fer feina de miner a la Companyia de Blanzy a Monceau-les-Mines, on va ferir-se una cama poc després --per aquest accident fou indemnitzat miserablement i d'aleshores ençà mai no pogué caminar correctament. En 1898 s'instal·là a París, on va fer de terrelloner a les obres del metro. Fou en aquesta època que començà a freqüentar els cercles anarquistes, s'afilià al sindicat  anarcosindicalista dels terrelloners, dels pouaters i dels miners i col·laborà en el full àcrata Le Chemineau. A la primavera de 1900 tornà a Monceau-les-Mines, on continuà militant en l'anarcosindicalisme, destacant en les seves confrontacions dialèctiques en els mítings organitzats pels socialistes. El 2 de juny de 1900, arran de la mort per part de la policia de l'obrer metal·lúrgic en vaga Brouillard a Chalon-sur-Saône, pronuncià un violent discurs durant l'enterrament; detingut, fou condemnat«per excitació a la mort i al pillatge, per injúries a l'Exèrcit i paraules ultratjants al govern parlamentari». A penes alliberat, fou novament condemnat en rebel·lia a sis mesos de presó i a dos anys de prohibició de residència pel Tribunal de Chalon per apallissar el comissari Müller. Fugitiu, marxà a Suïssa, on conegué sa futura companya, Fernande Richir. En 1902, amb un fals nom, començà a treballar a la conca minera de Lens. Durant la vaga d'octubre d'aquell any per aconseguir la jornada de vuit hores, s'oposà al sindicat miner reformista encapçalat perÉmile Basly. Novament detingut, fou condemnat per«atemptat contra la llibertar del treball» i per «usurpació d'identitat». Quan sortí de la presó en 1903, entrà a formar part del nou sindicat creat pels dissidents i esdevingué redactor del periòdic Le Réveil Syndical i de L'Action Syndicale, des d'on reivindicà la vaga general. Partidari de les tesis neomaltusianes, va fer propaganda de l'amor lliure i del pensament anarcofeminista d'Emma Goldman; per tot això, fou condemnat per «ultratges als bons costums». Arran de la catàstrofe de Courrières, el 10 de març de 1906, on moriren 1.101 persones, fou un dels capdavanters de la vaga que es desfermà a la conca i fou detingut durant una marxa cap a l'alcaldia de Lens de 2.000 vaguistes. Alliberat a finals de maig d'aquell any, esdevingué el gerent del cafè Florange, mentre continuà editant L'Action Syndicale, gràcies a una petita impremta. En 1906, també, participà en el Congrés d'Amiens de la Confederació General del Treball (CGT), amb Georges Dumoulin i Pierre Monatte, on els anarcosindicalismes desbancaren la minoria guesdista i aprovaren la«Carta d'Amiens» que afirmava la defensa de les reivindicacions immediates i diàries, alhora que lluitava per la transformació conjunta de la societat al marge de qualsevol partit i de l'Estat. Aquest document sempre fou reivindicat per la CGT i per altres sindicats (Força Obrera, Confederació Nacional del Treball, etc.). L'agost de 1907 va participar en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam, on es va debatre sobre les relacions entre l'anarquisme i el sindicalisme i on es visqué un viu debat entre Pierre Monatte, defensor del sindicalisme revolucionari, i Errico Malatesta, que pensava que el sindicalisme sempre era reformista. Poc abans d'aquest congrés aconseguir fugir de la policia després d'un agitat míting organitzat per protestar contra la detenció del seu amic André Lorulot, però en tornar al seu domicili el setembre, fou detingut i novament condemnat, amb Lorulot, per«incitació de militars a la desobediència». El desembre de 1909 fou novament condemnat per haver atiat els vaguistes de les obres del canal del Nord i encara durant l'estiu de 1911 per haver fet costat la lluita de les mestresses contra l'encariment de la vida. El gener de 1912 fou condemnat a un any de presó, després d'haver-se lliurat dels treballs forçats a les colònies penals, i fou amnistiat el juliol. En 1914, inscrit al «Carnet B» dels antimilitaristes, fou detingut i enviat al front. Dos anys després, gasejat durant un atac alemany, fou llicenciat. Després esdevingué xofer de taxis de la Companyia General de Taxis (CGT), alhora que s'afilià a la Unió Anarquista (UA) i col·laborà en el periòdic CQFD, de l'anarcopacifista Sébastien Faure, i en Le Libertaire. Durant els anys de la Revolució russa intentà conciliar els llibertaris i els bolxevics, però la decepció del comunisme fou absoluta. En 1921 participà en el Congrés de Lille de la CGT, realitzat després del Congrés de Tours de la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), durant el qual aquest partit socialista es dividí arran de la creació de la III Internacional comunista, i fou ferit de bala per un «company reformista». En 1925 la seva salut es va veure molt degradada i en 1931, son fill Germinal de 26 anys, fou assassinat per la policia. En 1940, malalt i en la misèria, es refugià a Villeneuve-sur-Lot. Benoît Broutchoux va morir el 2 de juny de 1944 a Vilanuèva d'Òlt (Aquitània, Occitània).

***

Albert Camus fotografiat per Cecil Beaton (1946)

- Albert Camus: El 7 de novembre de 1913 neix a Mondovi (Constantina, Algèria) --actualment Dréan, El-Taref, Algèria-- el novel·lista, assagista, dramaturg, filòsof i pensador anarquista Albert Camus, una de les figures claus de la literatura universal del segle XX. Fill d'una humil família de colons francesos (pieds-noirs) dedicats al conreu de l'anacard al departament de Constantina. Sa mare, Catalina Elena Sintes, nascuda a Birkadem (Algèria), i de família oriünda de Menorca (Illes Balears), era analfabeta i gairebé sorda totalment. Son pare, Lucien Camus, treballava en una finca vitivinícola, a prop de Mondovi, per a un comerciant de vins d'Alger, i era d'origen alsacià, com molts altres pieds-noirs que havien fugit arran de l'annexió d'Alsàcia per Alemanya durant la guerra francoprussiana. Mobilitzat durant la Gran Guerra, fou ferit en combat durant la batalla del Marne i morí a l'hospital de Saint-Brieuc el 17 d'octubre de 1914, fet pel qual sa família es traslladà al barri de Belcourt d'Alger a casa l'àvia materna. Estudià els primers estudis a l'escola municipal de Belcourt, atiat pels professors, sobretot Louis Germain que l'ajudà en les beques, i després, a l'institut becat, per Jean Grenier, qui el va introduir en la lectura de la filosofia, especialment Nietzsche. Després d'aprovar el batxillerat en 1930, obtingué un diploma d'estudis superiors en lletres, en la rama de filosofia, ja que la tuberculosi li va impedir participar en l'examen de llicenciatura. En 1932 publicà els primers textos en la revista Sud. Apassionat pel teatre, fundà a Alger fundà el«Théâtre du Travail», que en 1937 reemplaçà pel«Théâtre de l'Equipe». Altra de les seves passions fou el futbol, jugant en l'equip de lliga regional «Racing Universitaire» d'Alger. En 1933 participà amb el moviment antifeixista Amsterdam-Pleyel i en 1934 s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF), però l'any següent abandonà el Partit a causa de profundes discrepàncies, com ara el Pacte Germanosoviètic i el seu suport a l'autonomia del Partit Comunista Algerià (PCA) del PCF. En 1934 es casarà amb Simone Hie, matrimoni que es dissoldrà dos anys després a causa de la dependència d'aquesta als psicofàrmacs; sis anys després es casarà amb Francine Fauré i tingué com a amant«estable» la gran actriu de l'època María Casares, filla de Santiago Casares Quiroga, ministre i president del Consell de Ministres de la II República espanyola. En 1936 estrenà la seva obra teatral Révolte dans les Asturies, sobre la insurrecció i repressió d'aquesta revolució espanyola. En 1937 publicà L'envers et l'endroit i l'any següent Noces. A més de crear una casa de cultura a Alger, entrà a treballar en Alger Républicain,òrgan del Front Popular, creat per Pascal Pia, on la publicació de la seva investigació Misère de la Kabylie tindrà un gran ressò. En 1940 el Govern General d'Algèria prohibeix el diari i el posa en la llista negra per evitar que trobi feina. Aleshores, marxà a París i trobà feina com a secretari de redacció del diari Paris-Soir. Fou exclòs de l'exèrcit per la seva delicada salut minada per la tuberculosi. En 1942 publicàL'étranger, que fou l'inici de la seva celebritat, i Le mythe de Sisyphe. En 1943 entrà en la prestigiosa editorial parisenca Gallimard com a lector de textos i agafà la direcció del periòdic clandestí de la Resistència contra l'ocupació nazi Combat --el seu lema era «De la Resistència a la Revolució»-- quan Pascal Pia fou cridat per ocupar funcions de responsabilitat en aquesta. D'aquesta època són les seves Lettresà un ami allemand (1943-1945). En 1944 estrenà Le malentendu i un any més tard Caligula, escrita en 1938. En 1947 publicà La Peste. En 1948 l'anarquista André Proudhommeaux el presentà, per primer cop, en el moviment llibertari, en una reunió del Cercle d'Estudiants Anarquistes com a simpatitzant que ja estava familiaritzat amb el pensament anarquista i, a partir d'aleshores, escriurà per a publicacions llibertàries, especialment Le Libertaire --fou íntim amic del seu director, Georges Fontenis--, Le Monde Libertaire,Le Révolution Proletarienne, Témoins,Défense de l'Homme, Volontà i Solidaridad Obrera,òrgan d'expressió de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a les reunions de la qual era assidu. Els temes dels seus articles seran força diversos (la bomba atòmica, el moviment de descolonització, la pena de mort, la repressió als països de l'Est, la dictadura del general Franco, etc.), però sempre punyents. Amb el gruix del moviment anarquista, va fer costat la revolta de 1953 a l'Alemanya Oriental i participà en gran nombre d'actes organitzats pel moviment llibertari per denunciar la repressió franquista a Espanya. També va fer costat els anarquistes en 1956, primer a favor de l'aixecament dels treballadors polonesos a Poznan i després en la Revolució hongaresa, i s'afilià a la Federació Anarquista (FA). En 1952 trencà amb Jean-Paul Sartre arran de la publicació en Les Temps Modernes de l'article que aquest encarregà a Francis Jeanson, on li reprotxava que la seva rebel·lia era«deliberadament estètica». El 8 de novembre de 1955 publicarà una nota en L'Express en defensa del militant llibertari Pierre Morain, condemnat a un any de presó. L'estiu d'aquell any farà costat els redactors del periòdic Le Libertaire i el seu director, Fontenis, i altres militants de la FA detinguts i processats per un tribunal militar. En 1956, a Alger, llançà la seva«Crida a la treva civil», on demanà als combatents independentistes algerians i a l'exèrcit francès que es respectés la població civil, text que fou força criticat per determinats sectors que no van entendre el seu missatge. També en 1956 publicà La chute i l'any següent L'exil et le royaume. En 1957 se li concedí el Premi Nobel de Literatura pel «conjunt d'una obra que posa de relleu els problemes que es plantegen en la consciència dels homes d'avui». A partir de 1959 creà la revista Liberté, per fer costat el moviment llibertari d'objecció de consciència al militarisme (Maurice Laisant, Louis Lecoin, etc.). El seu pensament filosòfic s'oposà al fals humanisme cristià, al marxisme i a l'existencialisme, i la seva «filosofia de l'absurd», lluita contra totes les ideologies i abstraccions no humanes, sempre des d'una perspectiva llibertària. Un bon resum d'aquest pensament es troba en el seu llibre L'homme révolté (1951), on blasma contra tota ideologia«finalista», contra la història i la«tirania de les ideologies», i que fou durament atacat per la seva reivindicació de la revolta pel comunisme estalinista --amb l'anarquista Gaston Leval mantingué una polèmica sobre aquesta obra en Le Libertaire. Albert Camus va morir el 4 de gener de 1960 a prop de Le Petit-Villeblevin (Borgonya, França) en una absurd accident de cotxe i fou enterrat a Lourmarin (Provença, Occitània), on havia comprat una casa. Deixà inconclús un manuscrit«autobiogràfic», Le premier homme, que fou publicat per sa filla en 1994.

***

Luis Andrés Edo (1983)

- Luis Andrés Edo: El 7 de novembre de 1925 neix a les casernes de la Guàrdia Civil de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el destacat militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Luis Andrés Edo. Quan tenia un any es traslladà amb sa família a Barcelona, ja que son pare guàrdia civil, Román Andrés, fou destinat al nou quarter del barri barceloní de Sants. De família catòlica, en aquest barri, educat per capellans i monges, passà sa infància. La Revolució de 1936 el marcà profundament, així com l'educació rebuda en les escoles del Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU). En 1939 començà a fer feina netejant maquinària i locomotores i realitzant altres feines per a la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE), «niu» de nombrosos militants anarcosindicalistes, on dos anys més tard passà com a aprenent de maquinista. En 1941 s'afilià a la clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT). Restà a la RENFE fins al 1946, quan fou detingut per furtar patates d'un tren, com a part de la campanya de «redistribució» d'aliments que portava la CNT en aquells anys de fam, i tancat un temps a la presó. Quan sortí de la garjola, passà a treballar en el vidre, fabricant termòmetres, una feina insalubre que li causarà greus i permanents problemes de salut en ingerir mercuri i àcid fluorhídric. L'octubre de 1947 fou cridat a files per fer el servei militar, però dos mesos després desertà , creuant clandestinament la frontera vestit de militar cap a França, instal·lant-se a Dijon, on s'afilià a la CNT i a les Joventuts Llibertàries. En aquesta època realitzà diverses incursions clandestines a la Península. En 1952, enmig d'una forta repressió contra la CNT de l'Exili per part de les autoritats franceses arran de l'atracament frustrat a un tren a Lió l'any anterior en el qual resultaren mortes tres persones i nou ferits, tornà a Barcelona, ja que la policia francesa feia la vida impossible als exiliats anarquistes. L'agost d'aquell any, fou detingut per deserció i tancat fins a l'octubre de 1953, quan fou reincorporat a files. A començaments de 1954 desertà de bell nou, però va ser novament arrestat i passà sis mesos empresonat al castell de Figueres. En sortir, s'exilià definitivament a França, integrant-se en el moviment de resistència llibertari antifranquista. En 1955, a París, es relacionà força amb Laureano Cerrada Santos, altre anarquista antic empleat de la RENFE i figura clau en la resistència antinazi i en les xarxes d'evasions, a més de especialista en falsificació de tota casta de documents i de bitllets. A la capital francesa va fer contacte amb les Joventuts Llibertàries i amb diversos membres de la resistència antifranquista, com ara el guerriller urbà Quico Sabaté i el membre de la Comissió de Defensa de la CNT José Pascual Palacios, responsable de coordinar els grups d'acció que operaven a la Península. En 1959 organitzà una reunió entre el comunista Valentín González (El Campesino) i Quico Sabaté sobre coordinació. En aquests anys va fer feina al parisenc Teatre Alhambra-Maurice Chevalier com a assistent del pintor de decorats Rafael Aguilera, heroi de la Guerra Civil i de la Resistència francesa, alhora que cenetista. Aguilera mantingué un important dipòsit d'armes a París per a la Comissió de Defensa de la CNT i un dels seus amagatalls estava al seu taller de les golfes del Teatre Alhambra, on Edo i Lucio Urtubia netejaven i engreixaven aquestes armes. A començaments dels anys seixanta fou nomenat secretari de l'Aliança Obrera --entre la CNT, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB)--, secretari de Propaganda del Comitè Nacional de la CNT, secretari de la Federació Local de la CNT de París, secretari general del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en l'Exili. En aquests anys freqüentà Octavio Alberola, Joan García Oliver i Cipriano Mera, membres de l'organització «Defensa Interior», secció clandestina del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili. El maig de 1965 reivindicà, en nom del «Grup Primer de Maig», grup successor de «Defensa Interior», en una conferència de premsa clandestina a Madrid el segrest del 30 d'abril a Roma del nunci apostòlic espanyol davant el Vaticà Marcos Ussía per exigir la llibertat de tots els detinguts polítics del franquisme. L'abril de 1966, mentre era secretari de la CNT parisenca, va fer una conferència de premsa clandestina a Madrid de condemna del cincpuntisme i poc després es reuní clandestinament amb grups de militants amb la finalitat de contrarestar les maniobres cincpuntistes. El 25 d'octubre de 1966 fou detingut per la Brigada Político-Social (BPS) amb quatre companys, a causa de la delació de l'agent policíac Inocencio Martínez, acusat de planejar el segrest del cap de les Forces Armades nord-americanes a l'Estat espanyol, el contraalmirall Norman Gillette («Operació Durruti») i, d'afegitó, del polític argentí exiliat Juan Domingo Perón. També fou acusat de complicitat en el segrest d'Ussía. A la presó de Carabanchel conegué l'activista anarquista escocès Stuart Christie. Amb el suport d'un grup d'acció parisenc intentà fugir de la presó en dues ocasions. Jutjat el 4 de juliol de 1967, el Tribunal d'Ordre Públic el condemnà quatre dies després a tres anys de presó per associació il·lícita (membre de les Joventuts Llibertàries), a sis anys per possessió il·legal d'armes, i a una multa de 25.000 pessetes per possessió de documentació falsa. La sentència hagués estat més dura si hagués estat jutjat en consell de guerra, com era el normal, i encausat sota la llei militar per «bandolerisme i terrorisme». En 1968 un col·laborador franquista l'acusarà d'haver realitzat accions terroristes a Bèlgica, però fou absolts d'aquestes acusacions per manca de proves. Després de passar per les presons de màxima seguretat de Sòria, de Segòvia --on organitzà comitès de fugida i muntà nombroses vagues de fam i motins, pels quals purgà molts de mesos a cel·les de càstig-- i de Jaén, fou alliberat en 1972. El juny de 1974, fou detingut de bell nou acusat d'associació il·lícita per la seva pertinença als Grups d'Acció Revolucionària Internacional (GARI), per complicitat en el segrest a París del banquer Baltasar Suárez i per la campanya de denúncia contra l'assassinat legal de Salvador Puig i Antich. El 17 de febrer de 1975 per aquest càrrecs fou condemnat a cinc anys de presó, dels quals complí dos, ja que sortí en llibertat gràcies a l'amnistia postfranquista, malgrat haver organitzat un gran motí durant la seva estada a la presó Model de Barcelona. En 1976 se separà de sa companya Rosita, amb qui havia tingut dos fills (Helios i Violeta), ja que ell no va voler tornar a París i ella no volia viure a Barcelona. En aquest anys participà activament a Barcelona en la reconstrucció de la CNT des del Comitè Regional de Catalunya i fou un dels organitzadors del famós míting de Montjuïc del 2 de juliol de 1977 i de les Jornades Llibertàries d'aquell any, a més de realitzar nombrosos mítings per tot arreu. En 1978 començà la seva relació amb Doris Ensinger, amb qui restarà fins a la seva mort. El 4 d'octubre de 1980, just abans del judici dels acusats pel «Cas Scala» --aquest mateix any publicà, amb altres, En relación con el caso Scala--, fou detingut per la policia del ministre de l'Interior Rodolfo Martín Villa i acusat de creació d'una «formació terrorista». La fiscalia demanà 20 anys de presó, però sortí en llibertat provisional l'agost de 1981 i el seu cas es tancà definitivament en 1984 per manca de proves. En 1985 fou el responsable de Solidaridad Obrera i dos anys més tard fou nomenat secretari general fins al 1989 de la CNT de Catalunya, enmig de fortes lluites internes. En 1988 presidí el Ple de la Regional catalana cenetista a Badalona. Arran de totes aquestes disputes, entrà a formar part de la CNT desfederada i en 1997 en fou elegit secretari. Durant els últims anys de sa vida lluità especialment per la restitució del patrimoni i dels bens requisats pel franquisme a la CNT i per la revisió del «Cas Granado-Delgado», col·labora amb la Fundació d'Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes (FELLA) i amb l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) i fomentà el «municipalisme llibertari». Troben textos seus en Boletín FELLA, Catalunya,CNT, Construcción, Extremadura Libre, Historia Libertaria, La Lletra A, Nada,Presencia, Solidaridad Obrera, Tinta Negra, etc. En 2002 publicà La Corriente --originalment titulat «El pensamiento antiautoritario»--, una antologia dels seus assaigs a la presó, on desenvolupa les seves idees sobre el pensament i l'acció anarquistes, que s'allunyen del sindicalisme i s'acosten al situacionisme. En 2006 publicà les seves memòries, La CNT en la encrucijada. Aventuras de un heterodoxo. Durant els seus últims set anys la greu malaltia que patia el debilità seriosament. Luis Andrés Edo va morir el 14 de febrer de 2009 a Barcelona (Catalunya) arran d'una insuficiència cardiorespiratòria.

***

Eliseo Bayo

- Eliseo Bayo: El 7 de novembre de 1939 neix a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el periodista, escriptor, assagista i militant llibertari, i abans i després comunista, Eliseo Antonio Bayo Poblador. Durant quatre anys estudià al seminari d'Alcorisa–on coincidí amb el Cura Pérez i Domingo Laín, entre d'altres–, però abandonà la carrera sacerdotal fortament marcat per l'experiència. A Barcelona (Catalunya) estudià Humanitats i Filosofia i després es matriculà a l'Escola Oficial de Periodisme, on conegué la futura escriptora i advocada feminista Lidia Falcón, que esdevindrà sa companya fins a 1983. En aquests anys treballà primer en una companyia d'assegurances i després com a corrector en l'editorial Plaza & Janés, afiliant-se al comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), que abandonà poc després. Després treballà un temps de periodista en Solidaridad Nacional i El Noticiero Universal, realitzant reportatges de caire social, i poc després es traslladà a Saragossa per fer el servei militar. Quan feia la mili contactà amb les Joventuts Llibertàries i milità activament en aquesta organització clandestina. Entre 1961 i 1962 treballà en El Heraldo de Aragón. En 1962 publicà la seva traducció directa del llatí de Las confesiones de San Agustín. El 17 d'octubre de 1962 va ser detingut i tancat a la presó Model de Madrid. Acusat de pertànyer a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i de redactar el periòdic clandestí Juventut Libre, el 22 de setembre de 1963 va ser jutjat a Madrid i condemnat a 11 anys de presó, que purgà a Burgos –els seus companys Toco Pesina i Rafael Borao van ser condemnats a tres anys. Durant el seu tancament, amb Jorge Conill Valls, també militant llibertari, s'afilià al Partit Comunista d'Espanya (PCE). Un cop lliure, continuà la lluita antifranquista i per la qual cosa fou detingut en diverses ocasions per «propaganda il·legal» –en una en fou implicat en l'atemptat a una cafeteria del carrer Correu de Madrid, en el qual no prengué part. En 1968 va escriure amb la seva companya Lidia Falcón El libro de la vida sexual, gran èxit editorial que signà l'afamat psiquiatra Juan José López Ibor. Es llicencià en Ciències de la Informació en la Universitat Autònoma de Barcelona i es doctorà en Tècniques d'Investigació de la Història de l'Art. En 1984 presentà el seu testimoni en el documental de TVE España historia inmediata. Los anarquistas. Posteriorment, el 10 d'octubre de 1984 va ser condemnat a 18 mesos de presó per sis delictes d'injúries i dos de calúmnies per l'Audiència Provincial de Barcelona arran d'una article sobre l'«Afer Matesa» publicat en la revista Interviú. Assolí una reconeguda fama com a escriptor i periodista especialitzat en reportatges de temàtica social. Viatjà arreu del món i esdevingué políglota (llatí, francès, italià, francès, rus, grec, portuguès, xinès, etc.). En 1980 participà en la Setmana Cultural de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1983 s'instal·là a Mèxic, on aprengué nàhuatl i estudià a fons l'art i la cultura prehispàniques. En 1990 presentà un llibre de Francisco Olaya a Barcelona i en 1993 participà en els debats de l'Exposició sobre l'Anarquisme. A començaments dels 2000 s'establí a Casp. Actualment presideix Compromiso Por Caspe (CPC), agrupació política d'electors del municipi de Casp. Trobem articles seus en infinitat de publicacions, com ara Actual (que dirigí), Autogestión,Compromiso, Cuadernos para el Diálogo, Destino,La Gazeta Ilustrada, Interviú,Poder y Libertad, Repórter,Sábado Gráfico, etc. És autor de Adolf Eichman, la historia de un acorralado (1962), Blanco y negro en el Congo (1962), En la pendiente (1968), El miedo, la levadura y los muertos (1968), Els pescadors (1968), República Dominicana (1968), Desafío en España (1970), Trabajos durso de la mujer (1970), El manifiesto de la tierra (1973), Oración de campesinos (1974), Portugal, en libertad condicional (1974), De qué viven y por qué no mueren los españoles (1975), Los atentados contra Franco (1976), Sueños, discursos y destrucción de inocentes (1976), Orquesta por la libertad (1978), Els catalans. Vida i costums (1979), El día de los jueces (1982), Descubro y acuso (1984), Diez ideas para levantar a España (1986), La niebla es un espejo vacío (1994 i 2000), Cazadores de sombras (1996), GAL. Punto final (1997), Estrictamente prohibido. Reportajes censurados y otros relatos de la España negra (1998), Y el cielo es nuestra casa (1998 i 2013, poemes), Puro desastre (1999), Dios toro poderoso (2007), etc.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Florencio Sánchez

- Florencio Sánchez: El 7 de novembre de 1910 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el periodista, escriptor i dramaturg anarquista Florencio Antonio Sánchez Mussante, considerat una de les figures principals del teatre d'ambdues ribes del Río de la Plata. Havia nascut el 17 de gener de 1875 a Montevideo (Uruguai); fill d' Olegario Sánchez i de Josefa Mussante, va tenir 11 germans. Després d'abandonar els seus estudis secundaris, va alternar sa vida entre Montevideo, Buenos Aires i Rosario. Va ser en aquestes ciutats on va desenvolupar una intensa tasca periodística (La Voz del Pueblo, El Siglo,La Razón, El Nacional, El País) i teatral. En 1893 es va instal·lar a La Plata, on va treballar en l'Oficina d'Estadística i d'Indentificació Antropomètrica, que havia instituït el policia Juan Vucetich. Quan va esclatar la guerra civil a l'Uruguai en 1897 es va incorporar en les files revolucionàries d'Aparicio Saravia contra el president Juan Idiartetot, seguint la tradició política de sa família blanca; ocasió en la qual va fer contacte amb algunes destacades personalitats de la intel·lectualitat, com ara Eduardo Acevedo Díaz. Consternat pel clima que envolta l'aixecament, va desertar i es va passar al Brasil. D'aquest període sorgirà el seu desencant total per les postures polítiques tradicionals i el seu alineament amb els grups anarquistes que aleshores circulaven, pel Río de la Plata, al voltant dels cercles d'immigrants europeus. Després va retornar a Montevideo, on va ingressar al Centre Internacional d'Estudis Socials, organització llibertària de caràcter literari el lema del qual era:«L'individu lliure en la comunitat lliure»; també va fer conferències d'ardorós fervor anàrquic i va intervenir en el quadre teatral de la institució llibertària. A Rosario va ser secretari de la redacció de La República, publicació dirigida per Lisandro de la Torre, on va publicar nombrosos articles de caràcter politicosocial i anarquistes, sempre caracteritzats pel seu realisme crític i mordaç que va caracteritzar la seva producció teatral. Va accentuar la seva militància anarquista a Buenos Aires, escrivint articles en La Protesta i en la revista El Sol, dirigida per Alberto Ghiraldo, i participant en el moviment anarcosindicalista. Les seves obres Ladrones y Puertas adentro s’inscriuen en aquest model llibertari. El 25 de setembre de 1903 es va casar amb Catalina Raventos (Catita) i els seus padrins van ser José Ingenieros i Joaquín de Vedia. També en 1903 va escriure el sainet La gente honesta i la seva primera obra teatral Canillita, que va representar-se per una companyia espanyola de sarsueles. Apassionat observador, va tenir com a temes preferits per a les seves obres de teatre, que va representar a ambdues ribes del Río de la Plata, els referits al món proletari: la família, el conventillo, els immigrants, les misèries, el món laboral, la vida quotidiana, etc. Entre les seves obres de teatre podem destacar (les dates corresponen als anys d'estrena): La gente honesta (1903, reanomenada Los curdas), M'hijo el dotor (1903), Canillita (1903), Cédulas de San Juan (1904), La pobre gente (1904), La gringa (1904), Barranca abajo (1905), Mano santa (1905), En familia (1905), Los muertos (1905), El conventillo (1906), El desalojo (1906), El pasado (1906), Los curdas (1907), La tigra (1907), Moneda falsa (1907), El cacique Pichuleo (1907),Los derechos de la salud (1907), Nuestros hijos (1908), Marta Gruni (1908) i Un buen negocio (1909). El 25 de setembre de 1909 va embarcar cap a Europa al vaixell italià «Príncipe di Udine» com a comissionat oficial del president uruguaià, Claudio Williman, per informar sobre la conveniència o no que l'Estat uruguaià participés en una projectada Exposició Artística a Roma, arribant a Gènova el 13 d'octubre de 1909. Després de passar uns mesos gastant en disbauxa una important suma de diners sobre una avançada dels drets de representació de les seves obres a Europa en diferents ciutats italianes i franceses, malalt de tuberculosi, va morir a les tres de la matinada del 7 de novembre de 1910 a l'Hospital de Caritat «Fate Bene Fratelli» de Milà (Itàlia), on havia estat internat cinc dies abans per una bronquitis al pulmó esquerre. El 21 de gener de 1921 les seves restes mortals van arribar a Montevideo i portades al Panteó Nacional. En homenatge a l'escriptor, en la data de la seva mort, es commemora el«Día del Canillita», el venedor de diaris al carrer, al Río de la Plata.

***

Henri Roorda

- Henri Roorda: El 7 d'octubre de 1925 se suïcida a Lausana (Vaud, Suïssa) el matemàtic, escriptor, humorista i pedagog llibertari Henri Philippe Benjamin Roorda van Eysinga, també conegut com Balthasar. Havia nascut el 30 de novembre de 1870 a Brussel·les (Bèlgica) en una família lliurepensadora originària d'Snits (Frísia). Son pare, Sicco Ernst Willem Roorda, era funcionari del govern holandès a Indonèsia, però fou cessat a causa de les seves opinions anticolonials --publicà el poema De Vloekzang. De laatste dag der Hollanders op Java door Sentot (La Cançó«Maledicció». Els últims dies dels holandesos a Java per Sentot)-- i amistats llibertàries (Élisée Reclus, Pierre Kropotkin, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Multatuli, Lev Metxnikov, etc.) i acabà exiliant-se en 1872 a Clarens, a la riba del llac suís de Léman, i sa mare es deia Selinda Bolomey. Ja de petit conegué al seu veí Élisée Reclus, el qual considerà el seu mestre. Quan tenia 14 anys va començar a escriure i dos anys després va fer amistat amb els fills de Nieuwenhuis que havien anat a estudiar a Lausana. En acabar la primària a Montreax, es llicencià en ciències matemàtiques a l'Escola Industrial de la Universitat de Lausana. Després d'una estada a París (França), va ser nomenat professor d'aritmètica i de matemàtiques, exercint des del 20 de setembre de 1892 al Col·legi de Villamont, a l'Escola Superior i a l'Institut Femení, i des de l'1 de setembre de 1905 al Col·legi de la Mercerie i al «Gymnase de la Cité» de Lausana. Publicà diversos manuals matemàtics (aritmètica, àlgebra, geometria, càlcul mental, etc.) per a l'editorial Payot entre 1912 i 1923. A més, fou un apassionat de la lògica i de la música. Força influenciat pel llibre de Jean-Jacques Rousseau Émile, ou De l'éducation, adoptà la pedagogia antiautoritària i llibertària i a partir de 1903 impartí nombroses conferències propagandístiques i divulgadores sobre el tema, alhora que col·laborà en el Boletín de la Escuela Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia i representà Suïssa en la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància, fundada en 1908. A partir de 1910 participà en les activitats de l'Escola Ferrer de Lausana, inaugurada l'1 de novembre d'aquell any pel pediatra llibertari Jean Wintsch, per a la qual redactà la seva «Declaració de principis», i que durà fins al 1919. En la seva opinió, l'error més greu de l'escola del seu temps era que es posava més l'accent en l'adquisició passiva de coneixements que en el desenvolupament de les capacitats intel·lectuals; rebutjava, no obstant això, la fàcil solució d'atribuir aquesta situació a la voluntat d'uns governants interessats en què els futurs ciutadans adquirissin hàbits de servitud intel·lectual; tampoc no creia que es pogués descobrir de cop el sistema educatiu més adequat, ni que hi hagués prou amb atenir-se amb els principis de la ciència --com pensava Ferrer i Guàrdia--; així que la seva proposta educativa es limitava a deixar en llibertat els infants per a desenvolupar les seves facultats, en comptes de coaccionar-los perquè adquireixin de manera passiva un gran nombre de coneixements. Col·laborà en diferents periòdics anarquistes, com ara L'Humanité Nouvelle, La Revue Blanche, Les Temps Nouveaux, etc. També va publicar en les revistes humorístiques d'Alphonse Allais, satíriques (L'arbalète,La Crécelle, etc.), en publicacions holandeses i suïsses (Cahiers Vaudois, La Gazette de Lausanne, La Tribune de Genève,La Tribune de Lausanne, etc.), moltes vegades signant els seus articles amb el pseudònim Balthasar.És autor d'assaigs, com ara L'École et l'apprentissaage de la docilité (1898), Élisée Reclus, propagandiste (1907), Les tendances de l'enseignement mathématique dans les écoles secondaires du canto de Vaud. Rapport présenté à la Société vaudoise des maîtres secondaires en 1910 per Henri Roorda (1910), Mon internationalisme sentimental (1915), Propos de paix et de guerre (1915, amb altres), Le pédagogue n'aime pas les enfants (1917, 1918 i 1973), Du rôle que peut jouer l'enseignement des mathématiques dans l'éducation intellectuelle desécoliers (1917), Le débourrage de crâne est-il possible? (1924), Avant la grande réforme de l'an 2000 (1925), Le rire et les rieurs (1925), etc.; d'un Almanach Balthasar (1923-1926, 2010); de llibres de cròniques, com À prendre ouà laisser (1919), Le roseau pensotant. Humour de tous les jours (1923), etc.; i de peces curtes de teatre, com Le silence de la bonne (1924), Un amoureux, Un beau divorce,Ligue contre la bêtise (1926), etc. Henri Roorda, deprimit i arruïnat,«neurastènic» segons la premsa, es disparà un tret al cor el 7 de novembre de 1925 a Lausana (Vaud, Suïssa). En 1926 els seus amics publicaren Mon suicide, el seuúltim assaig que deixà inèdit, premonitori del seu final. En 1929 el seu amic Edmond Gilliard li dedicà l'assaig A Henri Roorda. Entre 1969 i 1970 es van publicar a Lausana les seves Oeuvres complètes. En 2003 es va crear a Lausana l'Associació dels Amics d'Henri Roorda (AAHR). Entre el 13 de març i el 28 de juny de 2009 es pogué veure a Lausana l'exposicióDrôle de zèbre. Henri Roorda (1870-1925), realitzada pel Museu Històric de Lausana i l'AAHR.

---

Continua...

---

Escriu-nos


Viewing all articles
Browse latest Browse all 10347

Latest Images