Anarcoefemèrides
del 5 de novembre
Esdeveniments
- Surt La Mistoufe: El 5 de novembre de 1893 surt a Dijon (Borgonya, França) el primer número del setmanari La Mistoufe. Organe Communiste-Anarchiste. Portava l'epígraf«L'Anarquia és el futur de la humanitat. La nostra pàtria és la terra sencera.» Els responsables de «La Misèria» van ser Joseph Hinaut (gerent i impressor) i H. Poirel (correspondència). Els articles es publicaren sense signar, però probablement estaven redactats exclusivament per François Monod, autèntic creador i impulsor del periòdic. En sortiren 6 números, l'últim el 10 de desembre de 1893. L'aparició de La Mistoufe i l'apologia que va fer dins d'un cafè de la mort del president Carnot costaren a François Monod ser condemnat en 1894, per l'Audiència de Costa d'Or, a cinc anys de treballs forçats i a la relegació perpètua.
***
- Surt La Cloche Anarchiste: El 5 de novembre
de 1909 surt a
Bourges (Centre, França) el primer i únic
número de La Cloche Anarchiste.
Feuillet paraissant irrégulièrement,édité par le Club Francisco Ferrer,
organisation libre des anarchistes du Centre. Aquest full de
dues pàgines
està completament dedicat a l'obra del pedagog anarquista
Francesc Ferrer i
Guàrdia i es tracta de la reproducció d'un
article de Michel Petit aparegut el
30 d'octubre de 1909 en Le Temps Nouveaux signat
per Michel Petit.
***
- Monument a Ferrer i
Guàrdia: El 5 de novembre de 1911 és
inaugurat a
la plaça de Sainte Cathérine de
Brussel·les (Bèlgica) un monument en
memòria
del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, obra de
l'arquitecte Adolphe
Puissant i de l'escultor Auguste Puttemans. Erigit gràcies a
una subscripció
popular internacional, el monument consisteix en un home nu aixecant
cap al cel
una torxa, que simbolitza la flama de la llibertat de pensament i la
llum que
aporta el coneixement racional, i una inscripció que deia:«A Francesc Ferrer,
afusellat a Montjuïc el 13 d'octubre de 1909,
màrtir de la llibertat de
consciència.». A l'acte inaugural van assistir
nombroses personalitats i
representacions del moviment anarquista, només van ser
absents les autoritats
municipals que van patir la pressió de l'ambaixada
espanyola. L'estàtua va ser
retirada del seu lloc original el 1915 per l'exèrcit ocupant
alemany, en un
gest cap al Govern espanyol i el rei Alfons XIII, que el 1912 va
rebutjar
visitar Bèlgica a causa dels homenatges al pedagog. El 24 de
setembre de 1919,
el Consell General de la «Libre Pensée»
de Bèlgica va organitzar una
concentració per exigir la tornada del monument al seu lloc.
Finalment, malgrat
les noves maniobres de l'Estat espanyol contra el monument, va ser
reinstal·lada; no obstant, com a concessió a les
autoritats espanyoles, es va
suprimir el nom de Ferrer Guàrdia i la placa contra el fals
judici que el va
condemnar, i es va transformar en un homenatge a la llibertat de
consciència.
L'estàtua no va recuperar el nom fins després de
la caiguda de la monarquia
espanyola el 1931. L'estàtua serà finalment
reubicada i reinaugurada el 12
d'octubre de 1984, coincidint amb el 75è aniversari de
l'afusellament de Ferrer
i Guàrdia, a l'Avinguda Franklin Roosevelt davant de la
façana principal de la
Universitat Lliure de Brussel·les (ULB). En la impressionant
cerimònia de
trasllat de l'estàtua davant la ULB, el rector va lamentar
que no hi assistís
cap representant de l'Espanya democràtica. Al costat del
pedestal és freqüent
veure rams i corones de flors que dipositen membres de la universitat,
de la
Facultat de Pedagogia o d'escoles de la ciutat. Una de les prestigioses
escoles
superiors de Brussel·les es diu precisament«Francesc Ferrer», en honor seu.
Fins a principis dels anys 60, els estudiants de la ULB desfilaven cada
20 de
novembre, aniversari de la fundació de la universitat,
davant l'estàtua de
Ferrer Guàrdia als seus anteriors emplaçaments a
la ciutat, com a homenatge a
qui simbolitza «la defensa de la llibertat
intel·lectual». Les cerimònies han
canviat des d'aleshores, però sempre finalitzen amb la
col·locació de flors al
peu del monument. La dreta i l'obscurantisme han mantingut Ferrer
Guàrdia en
l'oblit, com un personatge maleït en el seu propi
país, mentre que és venerat a
Europa, amb carrers que porten el seu nom en unes 60 ciutats franceses.
Amb
tot, el 13 d'octubre de 1990 una còpia exacta
s'inaugurarà als jardins de
Montjuïc de Barcelona (Catalunya).
***
- Massacre d'Everett:
El 5 de
novembre de 1916 a Everett (Washington, EUA) tingué lloc un
important
enfrontament armat entre les autoritats locals i wobblies --militants
anarcosindicalistes de l'Industrial Workers of the World (IWW,
Treballadors
Industrials del Món)-- que ha passat a la
història sota el nom de «Massacre
d'Everett» o «Bloody Sunday» (Diumenge
Sagnant). En 1916 la ciutat d'Everett
s'enfrontava a severes dificultats econòmiques i hi
hagué diverses topades
entre els empresaris i els seus interessos comercials i els
treballadors i els
seus interessos sindicals. Després de diverses reunions i
assemblees públiques
als carrers, els obres s'oposaren a diverses lleis locals que estaven
fermament
decantades cap a la banda dels interessos capitalistes i en contra de
apujades
salarials. Sindicalistes de la IWW havien anat a Everett per fer costat
la vaga
de l'«Everett Shingle Weavers Union» (serradors)
que ja portava cinc mesos. Per
altra banda, els empresaris havien contractats guàrdies
privats que es
dedicaven a segrestar treballadors i apallissar-los als afores de la
ciutat. La
secció de la IWW de Seattle decidí anar a Everett
en gran número i celebrar un
míting multitudinari per fer costat la vaga. El 5 de
novembre de 1916 uns 300 wobblies
es reuniren als locals de la IWW de Seattle i després
s'encaminaren als molls,
on abordaren els vapors «Verona» i«Calista» que navegaren cap a Everett. El«Verona» arribà primer a Everett i
conforme s'acostava als molls de càrrega a
primeres hores de la tarda els wobblies començaren a entonar
la seva
cançó de lluita Hold the fort. Els industrials apostaren els
seus
guàrdies armats als molls i en un remolcador del port,
l'«Edison», propietat de
l'American Tug Boat Company. No cal dir que el sheriff del comtat de
Snohomish, Donald McRae, estava de part del sector de la
indústria fustera i
era un dels promotors dels segrests arbitraris i de les pallisses. En
total
eren uns 200 pistolers armats, entre guàrdies privats i«ciutadans delegats»
pel sheriff, que es congregaren per
repel·lir els treballadors. Alguns
obrers anaven armats i mai no sabrem qui disparà primer,
però el fet es que es
produí un tiroteig que durà uns deu minuts. El
vaixell gairebé sotsobrà i molts
treballadors acabaren a l'aigua, on van morir ofegats. Només
la caseta del
pilot del «Verona» va rebre 175 impactes de bala.
El capità del «Verona»,
Chance Wiman, aconseguir girar el vapor i fugir cap a Seattle, alertant
del que
havia passat al «Calista». Al final, dos«ciutadans delegats» (Jefferson Beard
i Charles Curtis) resultaren morts --els trets mortals els tenien a
l'esquena i
el més provable és que fossin resultat de«foc amic»-- i unes 20 persones
resultaren ferides del bàndol repressiu, inclòs
el sheriff McRae.
Oficialment van ser cinc wobblies morts (Abraham Rabinowitz, Gus
Johnson, John Looney i Felix Baran; Hugo Gerlot morirà dies
després) i 27 de
ferits, però s'especula que foren 12 els obrers assassinats,
ja que molts de
cossos aparegueren dies després surant a la badia. Els
locals de la IWW
d'Everett van ser assaltats i molts de wobblies acabaren a la presó.
El
governador de l'Estat de Washington envià diverses
companyies de la Guàrdia
Nacional a Everett i a Seattle per ajudar a mantenir l'ordre.És més que
provable l'ús d'agents provocadors en les files dels wobblies, ja que
van ser descoberts detectius privats a sou de la patronal en les
assemblees
obreres. De tornada a Seattle, 75 wobblies van ser
detinguts, entre ells
el destacat dirigent Thomas H. Tracy, portats a la presó del
comtat d'Snohomish
a Everett i acusats de l'assassinat de dos «ciutadans
delegats». Després de dos
mesos de judici, el 5 de maig de 1917 Tracy fou absolt per un jurat i
poc
després tots els càrrecs contra la resta
d'empresonats foren retirats i foren
alliberats.
Naixements
- Diego Rodríguez Barbosa: El 5 de novembre de 1885 neix a l'indret conegut com El Lugar, a Chiclana de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya), el militant anarcosindicalista i propagandista anarconaturista Diego Rodríguez Barbosa. Sos pares foren Pedro Rodríguez, jornaler, i Francisca Barbosa, típica mestressa de casa, i tingué tres germans (José, Francisco i Carmen). Després d'estudiar en un col·legi de monges i en una escola nacional, ben aviat, per motius econòmics, es posa a fer feina al camp i entrà en contacte amb els moviments socials de la seva localitat. Amb 18 anys ja ocupava la secretaria d'un partit republicà local --la cosa més avançada de la Chiclana d'aleshores-- i en 1906 fundà, amb el company Serrano, una societat obrera ja netament anarquista. Desaparegué un temps per a fugir del servei militar i sembla que marxà a Buenos Aires (Argentina) i a París (França), on residia son germà José. En 1911 ja era a Chiclana. En aquesta època col·laborà en Tierra y Libertad, publicació de la qual fou distribuïdor a Chiclana; impulsà la«Sociedad Obrera La Lucha», de la qual presidí un míting l'agost de 1912; formà part, amb Manuel Aragón Gutiérrez, Tomás Torrejón Torres i Pedro Saucedo Bottosi, del grup anarquista Juventud (1913); va fer un míting a Paterna (1916); etc. Inclòs a les llistes negres dels cacics locals, es va veure obligat a emigrar a París en 1917, on va fer feina en una fàbrica i de cambrer, i després a Barcelona. A finals de 1919 retornà a Chiclana parlant francès, català i esperanto, alhora que convertit al naturisme i al vegetarianisme, conreant un temps les terres de sos pares. S'uní a Manuela Pareja Sánchez, natural de la localitat gaditana de Conil de la Frontera, que esdevindrà sa companya de sempre i amb qui tindrà sis fills: Arquímedes --el primogènit, que morí al front català l'1 de gener de 1938--, Diego, Magdalena, Francisca, Carmen i Arnedo. En 1920 s'establí a Cadis, on redactà, amb Elías García, la publicació netament anarquista Rebelión; també dirigí Bandera Libre (1920-1921) i presidí un míting cenetista. En aquests anys va fer amistat amb les figures més destacades de l'anarcosindicalisme gadità, com ara José Bonat, Vicente Ballester Tinoco o Clemente de Galé Campos. A finals de 1921 fou empresonat tres mesos, arran de veure's implicat en un atemptat contra un contractista gadità, fet que portà nombroses detencions i represàlies que obligaren molta gent a l'emigració. En 1922 fou un dels impulsos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Chiclana. Durant la dictadura de Primo de Rivera, exercí de mestre racionalista en una escola gratuïta per als fills dels pagesos del poble, alhora que cultivava un camp al Barrio Nuevo de Conil, comprat en 1925 amb son germà José. En aquesta època intentà sense èxit treure el periòdic Al Margen. Durant els anys de la II República espanyola, fou el militant anarquista més destacat a la seva comarca: delegat al Ple Regional d'octubre de 1931; editor del periòdic El Sembrado (1932); mítings i conferències --Paterna (1932), Cadis (1 de maig de 1932), Vejer de la Frontera (1932) i San Fernando (1935 i 1936)--; empresonat, arran de la insurrecció de gener de 1933, més d'un any al penal del Puerto de Santa Maria, amb la resta de companys dels comitès local i provincial de la CNT, finalment fou absolt en el judici; president del SindicatÚnic de la CNT de Chiclana en 1936 i delegat del Sindicat de Pagesos de Chiclana al IV Congrés Federal de la CNT celebrat a Saragossa entre l'1 i el 12 de maig d'aquell any; etc. Quan esclatà l'aixecament feixista el juliol de 1936, aconseguí fugir de la repressió escapant pels camps, però fou detingut, amb el company cenetista Manuel Estrada Alba (El Regaera), al Arroyo del Sotillo, a set quilòmetres de Chiclana, per un escamot de falangistes de Chiclana. Diego Rodríguez Barbosa, després de torturat, fou assassinat a cops, el 22 d'agost de 1936 a l'indret anomenat Alcantarilla delÁguila, a prop de Chiclana (Cadis, Andalusia, Espanya); segons es conta, un cop mort, fou decapitat i els seus botxins jugaren al futbol amb el seu cap. El seu cos, després de ser passejat amb camió per Chiclana, fou enterrat en una fossa comuna a l'entrada del cementiri San Juan Bautista d'aquesta localitat. Sa família fou «purgada» i hagué d'abandonar el poble. Durant sa vida va escriure prosa de caràcter social i poesia, especialment cobles carnavalesques, on denuncià les explotacions infantil i laboral, la prostitució, la guerra, etc. Va col·laborar, sota diversos pseudònims (Ile Gales, Juan de la Barre, Silvestre del Campo), en nombrosa premsa llibertària, com ara CNT, Ética,Germinal, Iniciales, El Luchador, La Madre Tierra, La Revista Blanca, La Semana, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria, Tierra y Libertad, La Voz del Campesino, etc. És autor de cinc llibrets, que van ser escrits quan estava empresonat, publicats en «La Novela Libre» i«La Novela Ideal» --La hija del sepulturero (1930), Pastora (1933), Desahuciados (1933), Amor, sacrificio y venganza (1935) i Bohemia (1935)-- i que en 2001 van ser reeditats en el llibre de Gutiérrez Molina El anarquismo en Chiclana. Diego R. Barbosa, obrero y escritor (1885-1936).
***
- Ricard Sanz i García:El 5 de novembre de 1898 neix a Canals (Costera, País Valencià) el militant anarcosindicalista Ricard Sanz i García, també citat com Ricardo Sanz Asensio. Fill d'obrers agrícoles, des de molt jove va fe feina en una farinera fins que va marxar a Barcelona en 1916, on va ingressar en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la secció de Tintorers del Tèxtil, que era el treball que tenia aleshores. A Barcelona va fer amistat amb Pau Sabater i Lliró (El Tero), que després seria assassinat. Va formar part del Comitè de Vaga durant el conflicte de La Canadenca (1919). A partir de 1920 el seu activisme s'accentua: coneix Ascaso, va mítings per la comarca barcelonina, participa en les activitats del grup«Los Solidarios» i va estar empresonat (1920-1922). Un cop alliberat es trasllada a Saragossa i després fuig a França per Barcelona per evitar una nova detenció per la seva participació en el Comitè Revolucionari de Barcelona. A París roman poc temps, perquè no li va agradar l'ambient de desterrament i perquè se li va encarregar comprar mil fusells al País Basc; després de creuar la frontera per Vera, va ser detingut a Sant Sebastià i va ser tancat dos anys a la presó de Madrid, on coneix Bajatierra, Romero, Inestal i altres company llibertaris. Alliberat, s'instal·la a Barcelona, on treballarà en la construcció --serà president del sindicat del ram entre 1930 i 1931-- i serà tancat en diverses ocasions. Amb la República es converteix en un dels oradors oficials de la CNT, realitzant gires de propaganda per Canàries, Alacant, País Basc, La Rioja, Castella, etc., amb Ascaso, Antona, Magriñà, Inestal i altres; activitats que alternarà amb la feina en el ram de l'aigua i que no li impediran participar en els aixecaments de la FAI ni en la vida orgànica del sindicat anarcosindicalista: va participar en la Conferència de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) del 31 de maig de 1931 a Barcelona, en el tercer Congrés de la CNT (Madrid, 11-16 de juny de 1931) on hi exercí de secretari de la Mesa en la sisena sessió. També va assistir al Ple de Sindicats del a CRTC (Barcelona, agost de 1931). Va combatre durament als Trentistes en l'opuscle Los Trenta Judas. El 1932 fou elegit vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT. Va assistir al Ple Regional de la CRTC celebrat a Barcelona entre el 5 i el 13 de març de 1933 i fins el 1936 mantingué una intensa activitat propagandística per tot l'Estat. El 19 de juliol de 1936 va lluitar a Barcelona, a les Drassanes, al costat de Francisco Ascaso, i després es va fer càrrec de la caserna de Pedralbes. Durant la guerra va assumir nombrosos càrrecs, com ara responsable de l'organització de les milícies, inspector de fortificacions a Aragó i a Catalunya, cap de la Columna Durruti quan va morir aquest fins al final de la guerra. Quan va acabar la guerra va passar a França amb les restes de la 26 Divisió (excolumna Durruti). Entre 1939 i 1942 va estar tancat al camp de Vernet i després al de Djelfa (Algèria), d'on fou alliberat amb l'ocupació del nord d'Àfrica per les tropes aliades, instal·lant-se després a Alger com a forner. El juliol de 1945 va marxar a França, establint-se a Marsella i a Tolosa de Llenguadoc. Va defensar el col·laboracionisme, en 1974 va assistir a la Conferència de Narbona i durant els anys vuitanta, després de la fractura de la CNT, va seguir els escindits, assistint al seu congrés de 1983 a Madrid. Malgrat la seva participació en els grups d'acció «Los Solidarios» i «Nosotros», malgrat haver lluitat en els comitès anarquistes des de 1920, s'estimava molt Isaac Puente i Ángel Pestaña. En 1979 va tornar a Barcelona. Ricard Sanz i García va morir el 25 d'octubre de 1986 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Va escriure col·laboracions en CNT del Norte i Solidaridad Obrera; i és autor d'un grapat de llibres, com araRuta de titanes (1933), Los treinta Judas (1933), Francisco Ascaso y Buenaventura Durruti (1946), El sindicalismo y la política. «Los Solidarios» y«Nosotros» (1966), Porquè Perdimos la Guerra (1968), Los que fuimos a Madrid. Columna Durruti. 26 División (1969), Figuras de la Revolución española (1972 i 1978), El sindicalismo español antes de la guerra civil. Los hijos del trabajo (1976), etc.
***
- Eugène Guillot: El 5 de novembre de 1905 neix a París (França) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Eugène Guillot, també conegut comAntonio i com Jacques Sallès. Obrer de cimentaria, milità en l'anarcosindicalisme i en les joventuts anarquistes. El 2 de novembre de 1929, en comptes d'incorporar-se al 146è Regiment d'Infanteria establert a Saint Avold (Lorena), va escriure una carta al president a la República on reivindicà la seva condició d'insubmís al servei militar. El 10 de gener de 1930 el tribunal militar de París el condemnat a un any de presó; en aquest procés, personalitats com el pastor Roser, el professor de filosofia Félicien Challaye, el físic Jean Bernamont o els escriptors Han Ryner i Georges Pioch, li van fer costat moral i mostraren la seva solidaritat. Des que es va declarà insubmís es trobava desaparegut i fou novament posat en mans dels tribunal de París el 16 de febrer de 1931 que el condemnà en rebel·lia a una nova pena d'un any de presó l'1 de maig de 1934. Després passà a Catalunya, on va prendre el nom d'Antonio. A Barcelona conegué la militant anarquista Berthe Faber, que acabava de perdre son company Francisco Ascaso, mor durant els combats per sufocar l'aixecament feixista de juliol de 1936. Ambdós decidiren viure plegats i durant tota la guerra civil Guillot s'ocupà de la distribució dels enviaments fets pels voluntaris als fronts d'Aragó i de la zona del Llevant peninsular. Amb sa companya, el febrer de 1939 tornà a França amb «la retirada», sota el nom de Jacques Sallès, nom que mantingué fins que ja no pogué ser mobilitzat, moment en el qual reprengué la seva vertadera identitat. Tresorer del grup d'«Amics de Sébastien Faure», el 21 de desembre de 1968 fou nomenat tresorer de«La Ruche Culturelle et Libertaire», organització creada per May Picqueray en 1958 i que arreplegà amics de Faure, escriptors, artistes i conferenciants llibertaris. En 1974 fou elegit tresorer de la societat «Amics de Louis Lecoin», constituïda el 20 de novembre de 1971 també per May Picqueray. Un cop jubilat es retirà amb Berthe Faber a Esbly, a prop de Meaux (Illa de França). Eugène Guillot va morir el novembre de 1978 a causa d'un infart.
***
- Enric Melich
Gutiérrez: El 5 de novembre de 1925 neix a
Esplugues de Llobregat (Baix
Llobregat, Catalunya) el resistent antifranquista llibertari Enric
Melich
Gutiérrez, més conegut com Henri
Mélich.
Fill del militant anarcosindicalista Enric Melich Rodes, la seva
infantesa la
passà al barri de La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat
(Barcelonès) i els
anys bèl·lics a Pi de Llobregat, nou nom de Sant
Joan Despí (Baix Llobregat). Quan
el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939 creuà els
Pirineus amb sa
família i va ser enviat a un refugi a Pena
d'Agenés (Aquitània, Occitània).
Després treballà com a llenyataire als boscos de
l'alta vall de l'Aude. En
1943, amb el socialista Pedro Pérez i Miguel
González, col·laborà en una xarxa
d'evasió que traslladava resistents, jueus i perseguits cap
a Andorra. En 1944,
i fins la derrota alemanya, va combatre en el «Grup Jean
Robert» dels Franctiradors
i Partisans Francesos (FTPF, guerrilla antinazi) de la vall de l'Aude,
sota el
nom de Caporal Sanz. Acabada la II
Guerra Mundial, participà en els diversos intents
d'alliberar la Península des
de les comarques gironines («Operació
RdE»). Entre 1948 i 1949 ajudà a passar
fugitius i premsa clandestina realitzant diversos viatges, sobretot amb
Mora de
Cervera, a la Península. En 1950 s'establí a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània) on
treballà en una llibreria. Milità en les
Joventuts Llibertàries i en 1953,
arran de la reconstitució de la Federació
Anarquista (FA) participà en el grup
de Tolosa aquesta organització amb Jean Galy (Lyg),
René i Marcelle Clave i Marc Prévotel, entre
d'altres. A
finals de 1960 va ser nomenat secretari de Cultura i Propaganda de la
Comissió
de Relacions de la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL), el
secretari general del qual era Marcelino Boticario Sierra. Entre 1960 i
1963
participà activament en les accions de Defensa Interior (DI)
contra el
franquisme. En 1970 representà l'editorial Ruedo
Ibérico al Midi i en 1974 creà
a Perpinyà la Llibreria Espanyola, que patí un
atemptat dos anys després. Després
de les diverses excisions que patí el moviment llibertari,
s'integrà en els
Grups de Defensa Confederal de Narbona. Entre 1975 i 1976 fou un dels
editors
de la revista Acción
Anarcosindicalista
de Barcelona, participant en la reorganització de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) a Catalunya. També va intervenir en la
publicació d'autors
llibertaris per a l'editorial Picazo (Colección Nueva
Senda). Participà amb el
seu testimoni en el llibre d'Eduard Pons Prades Republicanos
españoles en la 2ª Guerra Mundial (1975 i
2003) i els
documentals Vivir de pie. Las guerras de
Cipriano Mera (2009) i Boira Negra
(2009). El 16 de maig de 2009 participà en
l'«Homenatge a la Catalunya
revolucionària» que es celebrà al
cimena Le Lido de Prades. El 16 de juliol de
2011 impartí la xerrada «La lluita del moviment
llibertari contra el feixisme i
per la revolució social», dins les jornades sobre
el «75 aniversari de la
Revolució del 36» que se celebraren a Granollers
(Vallès Oriental, Catalunya).
En l'actualitat és membre del «Grup pro
revisió del procés Granado-Delgado i de
suport a Pilar Vaquerizo». Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste, Mujeres
Libres i Nueva Senda.
***
- Rogelio Madrigal Torres: El 5 de novembre de 1933 neix a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) el guerriller anarquista Rogelio Madrigal Torres. En 1956 va desertar de l'exèrcit a la Seu d'Urgell i es va refugiar a França, instal·lant-se a Dijon, on va fer de paleta. Va entrar en la lluita guerrillera llibertària antifranquista i a finals de desembre de 1959 va creuar els Pirineus amb el grup de Quico Sabaté (Antoni Miracle Guitart, Francisco Conesa Alcaráz i Martín Ruiz Montoya, a més de Francesc Sabaté Llopart); però la nit entre el 3 i el 4 de gener de 1960 van caure en una emboscada ordida per la Guàrdia Civil al Mas Clarà (Sarrià de Ter, Gironès, Catalunya) i tot el grup, llevat Sabaté que va poder fugir miraculosament, va morir cosit a trets en intentar fugir.
Rogelio Madrigal Torres (1933-1960)
***
- João Freire:
El 5 de novembre de 1942
neix a Lisboa (Portugal) el militar, sociòleg, professor,
escriptor, mestre
d'esgrima i historiador llibertari João Carlos de Oliveira
Moreira Freire. Fill
del general Carlos Silva Freire, entrà a l'Escola Naval de
Lisboa, on romangué
intern durant set anys fins al 1964. Fou oficial de l'Armada fins
l'abril de
1968, quan desertà de l'Exèrcit
portuguès contrari a la guerra a l'Àfrica.
Visqué el «Maig de 1968» a
París (França), on s'establí. Entre
1970 i 1975
treballà com a obrer en la indústria
metal·lúrgica. En aquests anys estudià
Ciències Polítiques a l'Institut d'Estudis
Politics de París, diplomant-se en
1971 i llicenciant-se en 1976 en ciències
polítiques i socials. És professor
catedràtic
i professor emèrit de sociologia de l'Institut Superior de
Ciències del Treball
i de l'Empresa – Institut Universitari de Lisboa (ISCTE-IUL),
universitat en la
qual s'havia doctorat en 1988. El seu camp d'estudi és la
sociologia del
treball i, com a llibertari, l'estudi del moviment anarquista. Entre
1993 i
1995 dirigí la revista Organizações
e
Trabalho i és col·laborador d'International
Sociology, Análise Social,Sociologia-Problemas e Práticas,
entre
d'altres publicacions. És autor d'Anarquistas
e operários. Ideologia, ofício e
práticas sociais: o anarquismo e o operariado
em Portugal (1900-1940) (1992), Sociologia
do Trabalho: uma introdução (1993 i
2002), A Função de
Chefia Directa na Indústria (1994), O
Trabalho Independente em Portugal
(1995), Carta Escolar do Concelho de
Torres Novas (1996), Consumidores
em
movimento (1996), Variações
sobre o tema
Trabalho (1997), Atitudes face ao
emprego,
trabalho e tempo livre (2000), Freedom
fighters (2001), Les anarchistes du
Portugal (2002), Homens em Fundo
Azul-Marinho
(2003), Associações
profissionais em
Portugal (2004), Pessoa comum no
seu
tempo (2007), Economia e sociedade
(2008), Moçambique visto pelos
colonizadores
(1895-1910) (2009), A Marinha e o
poder político em Portugal no século XX
(2010), Olhares europeus sobre Angola
(1883-1918) (2011), Movimento
social crítico e alternativo:
memória e referências (2012, amb
altres), Roteiros da Memória
Urbana. Setúbal: Marcas deixadas por libertários
e
afins ao longo do séc. XX (2013, amb Maria
Alexandra Lousada), Roteiros da
Memória Urbana. Lisboa: Marcas
deixadas por libertários e afins ao longo do séc.
XX (2013, amb Maria
Alexandra Lousada), Crónicas de um
tempo
sombrio (2013), etc. Actualment viu a Ourém
(Santarém, Centre, Portugal).
Defuncions
- Eusebio Liborio
Lombardía: El 5 de
novembre de 1946 és assassinat el guerriller llibertari
Eusebio Liborio
Lombardía, conegut com Lavija.
Havia
nascut cap el 1915 a Guareña (Badajoz, Extremadura,
Espanya). En 1939 formava
part el grup guerriller encapçalat pel comunista Eurgenio
Collado Rodríguez (Capitán
Corruco), nascut al seu poble, i
que actuava a l'àrea compresa entre Ciudad Real,
Còrdova i Badajoz. Després de
la mort, l'11 de maig de 1942, a la zona de Los Blázquez de
Còrdova, d'Eugenio
Collado i de cinc membres del grup, s'integrà en el grup
guerriller de
Francisco Corchado Silveira (Lazarete)
que actuava entre Santa Eufemia (Còrdova) i el Valle de
Alcudia (Ciudad Real),
especialment a la Sierra Perdiguera. A començaments de 1945,
quan el Partit Comunista
d'Espanya (PCE) envià Ramón Guerreiro
Gómez (Julio) a Madrid
per organitzar la II Agrupació Guerrillera de la
Zona Centre a Ciudad Real i aquest s'autoproclamà«Cap de l'Estat Major», tots
els grups que actuaven al Valle de Alcudia, la majoria socialistes i
anarquistes,
rebutjaren l'hegemonia imposada pel PCE i decidiren en una
reunió («Congrés
d'Almadenejos») rebutjar la seva adhesió a la
Unió Nacional (UN) de tendència
comunista i es mostraren a favor d'afegir-se a l'Aliança
Nacional de Forces
Democràtiques (ANFD). En aquesta mateixa reunió
va ser destituït Ramón
Guerreiro i fou nomenat responsable de l'Agrupació
Guerrillera amb Norberto
Castillejo Jiménez (Veneno).
Els responsables
de les divisions de la II Agrupació Guerrillera de la Zona
Centre van ser,
doncs: l'anarquista Eusebio Liborio Lombardia, de la 21
Divisió); el socialista
José Caballero Domínguez (Yamba),
de
la 22 Divisió; i el comunista Vicente Rubio Babiano (Pedro el Cruel), de la 23
Divisió. Aquests grups controlaren el
Valle de Alcudia i la zona sud d'Almadén (Ciudad Real),
mentre que Ramón
Guerreiro i el seu grup s'instal·laren a Puertollano i al
nord d'Almadén. El 25
de juny de 1945 el seu grup realitzà la primera
acció d'envergadura, un
segrest, a la granja Coronado, a la zona d'Almodóvar del
Campo (Ciudad Real),
però empaitats hagueren d'alliberar el seu hostatge sense
haver obtingut cap
rescat. Després dels primers cops, realitzats sobretot per a
avituallar-se a
Solana del Pino, Brazatortas, Abenójar, etc., l'estiu de
1946 marxà a Madrid,
amb Ramón Guerreiro, per entrevistar-se amb el responsable
comunista Fermín i en
tornar organitzaren un atac
que es realitzà el 7 d'agost de 1946 a Acebuchal, a la zona
de Brazatortas
(Ciudad Real), i a Puertollano, on s'apoderaren de 250.000 pessetes de
la
sucursal del Banc Espanyol de Crèdit. El 24 de setembre el
seu grup i el de
Vicente Rubio atacaren, entre les estacions de Veredas i de
Caracollera, el
tren Madrid-Badajoz i s'apoderaren de 13 capses del furgó
del correu que
contenien la recaptació dels fons de la Red Nacional de
Ferrocarriles Españoles
(RENFE). Entre agost i setembre de 1946 la relacions entre els diversos
grups
guerrillers s'agriren i ell i diversos guerrillers anarquistes i
socialistes
abandonaren el maquis. Francisco Expósito Prieto (Gafas) el substituí en el
càrrec de cap de la 21 Divisió.
Instal·lat a Madrid, amb el també guerriller
Fernando Maraña Falcón (Joven),
entrà en contacte amb
estraperlistes, dedicant-se a petits furts per sobreviure. El 5 de
novembre de
1946 Eusebio Liborio Lombardía i Joven,
fruit d'una delació, van ser interceptats pel Grup de Frau
de la Guàrdia Civil
en un dels seus amagatalls al carrer María Luisa del barri
de Tetuán de las
Victorias (Madrid, Espanya) i fou ferit en el tiroteig; portat a la
Casa dels
Socors de Chamartín de la Rosa, fou assassinat en
aplicació de la «Llei de
fugues» --Joven,
després d'abatre els
números Luis Pérez Valares i Enrique Astudillo,
aconseguí fugir, però finalment
fou abatut per la policia en 1947. Sa companya fou la guerrillera
Isabel Moreno
García.
- Ida Pilat Isca: El 5 de novembre de 1980 mor la traductora i militant anarquista Ida Pilat. Havia nascut el 28 d'abril de 1896 a Odessa (Odessa, Ucraïna) en una família jueva acomodada i poliglota. En 1905, a causa del pogrom fomentat per les autoritats tsaristes, emigrà amb sa família als Estats Units d'Amèrica i s'establí al barri novaiorquès de Brooklyn. Després d'estudiar en una escola pública, on una amiga la introduí en grups socialistes, es matriculà en grec i llatí al Hunter College. Amb el temps esdevingué secretària i traductora professional, ja que coneixia a més del jiddisch i el rus diverses llengües (francès, alemany, anglès, italià, etc.). En els anys vint va fer feina com a traductora per a l'empresa d'extracció petrolífera Keystone Driller Company. A partir de 1927, arran de la campanya a favor dels anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti i amb el suport de l'activista llibertària Rose Pessota, entrà a formar part del Grup Anarquista Internacional de Nova York. En aquesta campanya fou detinguda en dues ocasions a Boston per manifestar-se davant el domicili del governador Fuller. En un acte de suport en aquesta campanya en el Centre Cultural dels anarquistes espanyols de Nova York, coneixerà l'anarquista italià Valerio Isca, que esdevindrà son company a partir de l'abril de 1929. A partir de 1932, quan la Keystone Driller va fer fallida arran de la Depressió, va entrar a fer feina com a secretària del Pioneer Youth Camp durant uns anys, sota la direcció d'Alexis Ferm, i anys després, i fins a la jubilació, com a traductora i cap d'oficina per a una empresa d'exportació. En 1939 la parella es casà. Amb son company, en 1955 s'establí en una caseta en un llac veïnat de la llibertària Colònia Mohegan, on vivien Milly i Rufolf Rocker, amb qui entaularan una eterna amistat. La seva tasca com a traductora en el moviment anarquista fou ingent, especialment llibres de Bakunin i articles per diversos periòdics, com ara el setmanari en castellà Cultura Proletaria o la publicació anarquista en jiddisch Freie Arbeiter Stimme. Traduí a l'anglès el llibre A short history of Anarchism, de Max Nettlau¸ que hagué de realitzar fent servir les versions castellana i italiana ja que el manuscrit original alemany es va perdre durant la guerra civil espanyola. Com a membre activa del moviment llibertari jueu intervingué en nombroses organitzacions de suport mutu sindical; com ara la Lliga del Suport Mutu, de Harry Kelly; a la ferreriana Escola Moderna d'Stelton; a la Colònia Mohegan; en l'enviament de paquets a Itàlia després de la guerra; en la creació del Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari), del qual fou secretària a la mort de Joseph Arostan; etc.
***
- Louis Viallet: El
5 de novembre de 1985 mor a Chavroches (Alvèrnia,
Occitània) l'anarquista Louis
Viallet. Havia nascut el 4 de febrer de 1903 a Vaumas
(Alvèrnia, Occitània). Agricultor
a la zona de Trézelles i Chavroches d'Alvèrnia,
en 1933, sota la influència de
François Minet, secretari del grup llibertari de Moulins,
abandonà el Partit
Socialista Francès (PSF) i s'adherí al moviment
anarquista. Es va subscriure a Le Libertaire
i, amb Minet, penjà pels
municipis de la zona de Jaligny uns grans cartells on un diputat
mostrava el
cul un cop elegit. En 1936, amb sa companya, creà una granja
alberg de sis
habitacions per als companys; aquesta casa de camp va ser promocionada
sobretot
pel periòdic anarquista La Patrie
Humaine
i en van ser habituals els tres germans Couni, Gaston Leval, Louis
Lecoin i
Robert Proix, entre d'altres. El març de 1937
organitzà a l'Hotel Terminus de
Trézelles una conferència i una
projecció de pel·lícules (La toma de Siétamo i El
funeral de Durruti) de la Confederació Nacional
del Treball (CNT), on
parlaren sobre la Revolució espanyola Paul Lapeyre i Pascal
Pollet, de la
Confederació General del Treball Sindicalista
Revolucionària (CGTSR) i gerent
de L'Espagne Antifasciste, alhora
que
es denuncià la passivitat de la Confederació
General del Treball (CGT) vers els
revolucionaris de la Península. També
convidà Aristide Lapeyre per a fer la
rèplica en una conferència del diputat socialista
Max Lejeune celebrada a
Lapalisse. En 1939, quan la declaració de guerra,
arrabassà els cartells de
mobilització de la seva zona; per aquest fet va ser
denunciat i fou defensat
per Madeleine Finidori, advocada de La
Patrie Humaine. Detingut pels alemanys a la costa
bàltica, en 1941 cremà la
seva cartilla militar i el 26 de març de 1942
aconseguí fugir. De bell nou a
casa seva l'1 d'abril de 1942, l'ajudant de la Gendarmeria de Jaligny
li demanà
que fes bondat per no haver-lo de detenir. En aquests anys
d'ocupació albergà i
amagà nombroses famílies jueves.
Després de l'Alliberament hagué de patir un
món rural conformista i hostil a les seves idees.
***
- José Cañízares Trujillo: El 5 de novembre de 1989 mor a Puy-l'Évêque (Carcin, Guiana, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista José Cañízares Trujillo. Havia nascut el 6 d'agost de 1907 a Santa Fe de Mondújar (Almeria, Andalusia, Espanya). Amb sos pares emigrà a Montcada i Reixac, on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També en aquesta localitat conegué sa futura companya, Conchita Idea. El juliol de 1936 participà activament en la resposta obrera contra l'aixecament feixista a Barcelona. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. A l'Alliberament, a Tolosa de Llenguadoc va ser membre del Comitè Regional de la FAI de l'Alta Garona. Va viure amb sa companya a les localitats occitanes de Castelfranc i Puy-l'Évêque.
***
- Jacinto Santaflorentina:
El 5
de novembre de 1991 mor a Saragossa (Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista
Jacinto Santaflorentina López de
Oñáte, conegut com Santica.
Havia
nascut cap al 1900. A començaments dels anys vint
s'integrà en el moviment
anarcosindicalista. En 1923 va ser nomenat secretari del Sindicat
d'Obrers
Sucrers. En 1931, arran de la proclamació de la II
República espanyola, amb
Joaquín Ascaso i Felipe Orquín Aspas, fou mebre
de la comissió creadora del
Sindicat de la Construcció de Saragossa, que fou
força actiu durant la vaga del
ram de l'any següent. El setembre de 1932 substituí
Francisco García al front
d'aquest sindicat i el desembre en fou nomenat president,
càrrec que exercí en
dues ocasions. Durant els anys republicans sempre s'enquadrà
en el sector
confederal més radical. L'abril de 1933 fou orador en una
assemblea cenetista a
Saragossa amb Miguel Chueca Cuartero, Felipe Orquín i Miguel
Vallejo. Entre
octubre de 1933 i juny de 1936, quan el Comitè Nacional de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT) radicava a Saragossa, en fou membre,
juntament amb
altres destacats militants (Miguel Abós, Zanón
Canudo, Evelio Martínez, Rubén
Pérez, Miguel Chueca, Miguel Vallejo, Adolfo Arnal, etc.).
El desembre de 1933
coordinà, en nom del Comitè Regional, el moviment
insurreccional al Baix Aragó;
detingut, fou torturat a Alcanyís juntament amb altres
companys, jutjat per un
Tribuna d'Urgència a Terol i condemnat a dos anys de
presó menor per «tinença
d'armes». En 1934 fou un dels pilars de la vaga general a
Saragossa d'aquell
any. Quan esclatà la guerra en 1936, lluita en la«Columna Ortíz» i va està
força unit a Joaquín Ascaso i a Antoni Ortiz. El
juliol de 1938, amb els
anteriors, passà a França fugint dels
estalinistes, però diversos sectors
confederals van qualificar aquesta acció de
deserció, traïció i derrotisme. A
França va ser tancat als camps de concentració de
Montalban i de Vernet. En
1942 va ser confinat al camp algerià de Djelfa.
Després de la II Guerra Mundial
milità en la Federació Local de la CNT de Tolosa
de Llenguadoc. En morir el
dictador Francisco Franco, retornà a Saragossa i
formà part del Sindicat de
Jubilats de la CNT. En 1984 el seu testimoni fou recollit en el llibre La
sublevación de Jaca, de José
María Azpirol Pascual i Fernando Elboj Broto.
***
-
Fernando Carballo
Blanco:El 5 de
novembre de 1993 mor a Dènia (Marina
Alta, País Valencià) l'anarcosindicalista i
resistent antifranquista Fernando
Carballo Blanco. Havia nascut el 30 de maig de 1924 a Valladolid
(Castella,
Espanya). Fou fill d'Aniceto Carballo, obrer als tallers de la
Companyia de
Ferrocarrils del Nord i militant de la Confederació Nacional
del Treball (CNT),
afusellat en 1936 a Valladolid pel franquisme. Sa mare,
Concepción Blanco, fou
internada a l'hospital provincial de Valladolid. En acabar la guerra,
fou
engarjolat cinc mesos per no rectificar i dir que son pare havia estat
executat, com volia el comissari, i no assassinat, com deia ell. En
1940
malvivia a València i treballava de fuster quan li donaven
feina. Fou tancat
sis mesos per robar un paquet de cacauets i a la presó
entrà en contacte amb
militants cenetistes. En 1942 va fer feina pels camps de
Vinaròs, València i
Tarragona sembrant i recollint arròs, feina que compaginava
amb la de tractant
d'animals i estraperlista. En 1946 fou detingut a Móra
d'Ebre per resistir-se a
un sereno que li volia prendre l'oli d'estraperlo que portava i tancat
un any i
mig a Tarragona i a Reus en espera d'un judici que finalment no es
realitzà. En
1947 fou alliberat, però l'abril de 1948 fou de bell nou
empresonat acusat de
pertànyer al Socors Roig Internacional (SRI); aquesta
acusació fou canviada per
la de robatori a Tivissa i condemnat a 13 anys de presó. En
1949 fou tancat a
El Puerto de Santa María i després traslladat a
Ocaña fins l'agost de 1955, que
sortí en llibertat condicional. En 1956 es casà
amb Juana Rodríguez Olivar. A
la presó aprengué l'ofici de sastre, que
serà la feina amb la qual es guanyarà
la vida en el futur. En 1963 s'afilià a la CNT clandestina
que a dures penes es
reestructurava i es dedicà sobretot a tasques
propagandístiques. L'11 d'agost
de 1964 va ser detingut al carrer Princesa de Madrid amb l'activista
anarquista
escocès Stuart Christie per tinença d'explosius i
per intenció de cometre
atemptats contra el règim franquista o contra Franco mateix
aprofitant el
partit de futbol Espanya-URSS a l'estadi Bernabéu de Madrid
que s'havia
celebrat el juny d'aquell any. L'1 de setembre de 1964 un consell de
guerra el
condemnà a 30 anys de presó i Christie a 20. El
novembre de 1969 portà a terme
una vaga de fam per obtenir l'estatus de pres polític. El
novembre de 1970, a
la presó de Burgos, realitzà una nova vaga de fam
en solidaritat amb els presos
de l'organització Euskadi Ta Askatasuna (ETA,
País Basc i Llibertat). Fins al
1971 restà tancat a Burgos, fins al 1975 a Alacant i
després passà per diverses
presons fent «turisme penitenciari»
(Còrdova, Valladolid, Alcalá de Henares,
Jaén,
El Puerto, Carabanchel, etc.). El desembre de 1976, quan
gairebé ja no quedaven
presos polítics a les presons i després de passar
26 anys tancats --244 dies
dels quals en règim d'aïllament total--,
convertint-se en el pres polític que
passà més temps empresonat pel franquisme, des de
França s'engegà una campanya
per obtenir el seu alliberament. El grup «Frente
Libertario» edità un cartell
exigint la seva llibertat, però mai no fou enganxat pels
carrers perquè
finalment fou amnistiat i alliberat el 13 de gener de 1977 del
Reformatori
d'Adults d'Alacant. Finalment es pogué reunir a Valladolid
amb sa companya i
amb son fill de 20 anys que només havia vist una vegada. En
sortí de la presó
intervingué en mítings i xerrades de la CNT
(París, Bordeus, San Sebastián de
los Reyes, etc.). En 1977 s'instal·là a Alacant
i, després, a Dènia. Detingut
de bell nou, el gener de 1979 fou condemnat a un any i mig de
presó. Fernando
Carballo Blanco va morir el 5 de novembre de 1993 a Dènia
(Marina Alta, País
Valencià) d'una aturada cardíaca mentre dormia.
Fernando Carballo Blanco (1924-1993)
---