Aquest post l'hem escrit a quatre mans, un any després, amb Empar Marco
Els quatre primers dies de novembre he vingut ací, a asseurem a la vora daquest finestró del colomar del Palau. Magrada contemplar com arriba el color del vespre, quan el cel encara és blau però al carrer les ombres ja són les pròpies de la nit. Avui se mha girat feina i sha fet tard. Amb tot, he pujat igualment, perquè necessite rituals que em marquen el compàs, sobretot en dies com aquest que és llarg i ben extraordinari. I convuls. Em sedueix el roig del cor que forma el logo brillant de lI love Valentina. El mire fixament com un suïcida sense propòsit. Estic trist. Mestic contagiant de la malenconia que trufa lambient. La plaça de Manises sha anat omplint de persones que criden angoixades contra el president. Trauen fora tota la seua ràbia. Em trobe tens i em sorprenc amb el puny apretat i la boca desencaixada.
En realitat estic així des del migdia, des que el TSJ ha anul·lat lERO i el president ha quedat descol·locat. Els seus deliris lhan dut a anunciar que tancarà la ràdio i la televisió públiques. A partir daquest moment tot han sigut telefonades i whatsaps dincredulitat, dinquietud, de desesperança. Maboque a la finestra des del meu amagatall de fireta encara que sóc conscient que tothom em veurà. Aquest edifici és objecte de les ires de tots els presents. Cap ací aboquen els crits i cap ací miren amb desconcert. Tant em fa si em descobreixen, la majoria són amics o amics dels meus amics. Distingesc Fani, Anna, Emilio, Amàlia, Xelo, Manolo i el seu paraigües, Jaume, Maria, Nora,... Esperança i Empar estan assegudes en un piló. Feia temps que no les veia. També estan compungides. No paren de xarrar i de gesticular. Empar alça la mirada i em veu. Trau el mòbil i tecleja i de sobte marriba un whatsap. Sembles un príncep amagat allí dalt. Què es cou a palau, Pasqual? Contemple la tardor, com cada vesprada, però avui la plaça sha omplert de dames i de cavallers en peu de guerra, li conteste. No passen ni trenta segons i és Esperança qui mescriu. És que el senyor del palau lha feta grossa. Ens lha feta a tots, Pasqual. No abaixaràs ací amb nosaltres i ens contaràs què en saps?. No sé res amigues. Totes les portes estan tancades i només sescolten corregudes i sendevinen males cares, responc. Pasqual, sembles un personatge de novel·la. Potser algun dia tescriurem. Ens deixes que usem el teu nom? Les preguntes i les respostes se succeeixen ràpid i ja no sé quina de les dues mescriu, ni a quina conteste. Tant fa. La resposta és la mateixa. Féu el que trobeu. Deixaré de ser una ombra per convertir-me en ficció, però al personatge digueu-li Jonlenon, com em diuen les bones amigues. Sentim vertigen amic Lenon. Això té remei?. Ara baixe a fer-me unes cerveses amb vosaltres companyes i el remullem, aquest vertigen.
(La nit del 5 de novembre de 2013 vam començar a idear Vertigen, a un piló de la plaça de Manises. La realitat va atropellar la ficció i Jonlenon va baixar del colomer i va marcar el ritme tot cantant Ask me why)