Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12423

[04/11] «El Obrero» - «Discurs de Durruti» - Mera - Carrasquer - Vidal Passanau - Tragtenberg - Tomek - Brocher - Galleani - Dagerman - Sabater - Martínez Sarrión - Rosado

0
0
[04/11] «El Obrero» -«Discurs de Durruti» - Mera - Carrasquer - Vidal Passanau - Tragtenberg - Tomek - Brocher - Galleani - Dagerman - Sabater - Martínez Sarrión - Rosado

Anarcoefemèrides del 4 de novembre

Esdeveniments

Capçalera d'"El Obrero"

- Surt El Obrero: El 4 de novembre de 1869 surt a Palma (Mallorca, Illes Balears) el primer número del setmanari El Obrero. Órgano de los que ganan el pan con el sudor de su rostro, primera publicació obrera de les Illes Balears. D'antuvi lligat al Partit Republicà Federal, a partir del 3 de gener de 1870 es convertí en l'òrgan del Centre Federal de Societats Obreres de Palma, de tendència internacionalista, aliancista i bakuninista; i des del número 21 (24 de març de 1870) portarà com a subtítol «Órgano de la Asociación Internacional de Trabajadores. Centro Federal de las Sociedades Obreras de las Baleares». Sempre mantingué una estreta i regular relació amb La Federación, el setmanari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Barcelona. La publicació es declarava anarquista, col·lectivista i atea. Editada a iniciativa de Francesc Tomàs i Oliver, hi van col·laborar Guillem Arbóç, Francesc Canyelles i Joan Sánchez, entre d'altres. Deixà de publicar-se l'octubre de 1870, a causa de la crisi de la federació internacionalista de Palma i l'extensió de la pesta groga. El gener de 1871 fou continuat per La Revolución Social.

***

Ressenya del discurs de Durruti publicada en el diari madrileny "La Libertad" del 5 de novembre de 1936

- Discurs de Durruti: El 4 de novembre de 1936 el destacat activista anarquista Buenaventura Durruti pronuncia per l'emissora radiofònica«ECN1-Radio CNT-FAI» de Barcelona (Catalunya) un important discurs que es retransmès arreu de tot l'Estat. Aquest virulent discurs adreçat al poble català, emès el mateix dia que s'anuncia l'entrada de quatre destacats anarquistes (Frederica Montseny, Joan García Oliver, Juan López i Joan Peiró) en el govern republicà de Francisco Largo Caballero, fa una crida a les organitzacions sindicals i polítiques a unificar forces contra el feixisme, deixant de banda les«intrigues» i les «lluites intestines», alhora que rebutja el Decret de militarització de les milícies imposat pel govern de la Generalitat de Catalunya el 24 d'octubre passat. La conseqüència immediata d'aquests discurs fou la convocatòria l'endemà, 5 de novembre, per part del president de la Generalitat Lluis Companys, d'una reunió extraordinària al Palau de la Generalitat de tots els seus consellers i dels representants de totes les organitzacions polítiques i sindicals, per a tractar la creixent resistència al compliment del Decret de militarització de les milícies, així com al del de dissolució dels comitès revolucionaris i la seva substitució per ajuntaments del Front Popular. Durruti era la causa directa d'aquest debat, encara que tothom evità pronunciar el seu nom.

Anarcoefemèrides

Naixements

Cipriano Mera

- Cipriano Mera Sanz: El 4 de novembre de 1897 neix a Tetuán de las Victorias (Madrid, Espanya) el destacat militant anarcosindicalista Cipriano Mera Sanz, conegut també com Chimeno. Son pare, paleta, era també caçador furtiu. Amb 11 anys, en comptes d'anar a l'escola, va haver de guanyar-se la vida, fent tota casta de feinetes (boletaire, venedor ambulant, guardar animals, cambrer, feines en una teuleria, etc.). Als 16 anys va entrar com a peó de paleta i son pare el va afiliar en la Societat de Paletes «El Trabajo», adherida a la Unió General de Treballadors (UGT). Quan tenia 20 anys gairebé sabia llegir i escriure, però es va inscriure en una acadèmia i durant vuit mesos va assistir a classes nocturnes. En 1920, molt desencantat de les activitats ugetistes, pren contacte amb cercles anarquistes, coneixent Joan Barceló, Moisés López i Santiago Fernández. A partir del 8 de març de 1921, data de l'assassinat d'Eduardo Dato, president del Consell de ministres, la implicació en el moviment anarquista és total. Durant el període de la dictadura de Primo de Rivera va formar part d'un grup anarquista que actuava dins de la Societat de Paletes, i amb aquest va conspirar contra el dictador, sobretot en l'anomenada «Sanjuanada». Un cop va caure la dictadura, va organitzar a Madrid el Ram de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser president en 1931. Va intervenir en l'organització dels Grups de Defensa Confederal i va formar part amb Buenaventura Durruti del Comitè Revolucionari de Saragossa constituït en 1933, fet que el va portar a la presó de Burgos fins al maig de 1934. Durant l'estiu de 1936, la vaga de la construcció havia paralitzat més de cent mil homes, i a començaments de juliol va ser empresonat juntament amb altres membres del Comitè de Vaga de la Construcció. Quan es va produir l'aixecament militar de juliol de 1936 es trobava detingut a la presó Model de Madrid. Un cop va ser alliberat, el 19 de juliol, va organitzar una«columna» anarquista (un parell de camions i un centenar de milicians) que va prendre Conca, que s'havia aixecat i es trobava a mans de la Guàrdia Civil, i alguns pobles de la zona. A començaments d'agost combatrà a la serra de Gredos al front d'un milenar de milicians formant part de la Columna del Rosal. Més tard, la columna de Mera es transforma en la XIV Divisió del l'Exèrcit Popular de la qual és nomenat comandant; divisió que va intervenir fonamentalment en la defensa de Madrid en novembre de 1936 i en les batalles de Guadalajara contra les tropes italianes (març de 1937) i de Terol. L'octubre de 1937 és ascendit a cap del Cos de l'Exèrcit i es fa càrrec del IV Cos de l'Exèrcit; era la més alta graduació assolida per un anarquista, la qual cosa va provocar protestes de caps i comissaris comunistes. En març de 1939 va fer costat el cop d'Estat del coronel Casado, suport que va ser decisiu per al seu triomf. Quan el govern de Negrín abandona Espanya el 6 de març de 1939, la situació del Consell Nacional de Defensa que s'havia acabat de crear és crítica durant els dies següents enfront de la rebel·lió d'una part dels tres cossos de l'exèrcit, dominats pel Partit Comunista d'Espanya, que defensen Madrid. Mera va marxar al capdavant de la XIV Divisió sobre Madrid des de Guadalajara per salvar el Consell després d'una sèrie d'acarnissats combats contra les tropes comunistes a l'interior de Madrid. Un cop caure Madrid, es va traslladar a València, exiliant-se a Orà (Algèria) el 29 de març de 1939, on va ser internat al camp de concentració de Morand. Després de fugir del camp, marxarà al Marroc francès, on es guanyarà la vida a Casablanca com a peó en la construcció del ferrocarril Tànger-Dakar. Quan França va caure en mans dels nazis, les autoritats franquistes van demanar l'extradició de nombrosos refugiats espanyols al territori francès. Detingut el març de 1941, va ser lliurat pel Govern de Vichy a les autoritats franquistes el 20 de febrer de 1942 a condició que no fos executat. El 26 d'abril de 1942 va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada el 15 de desembre de 1944 per 30 anys de presó. A la presó va fer contacte amb el secretari de la CNT, Amil, i va rebre la visita d'enviats dels generals Aranda i Beigbeder que van sol·licitar ajuda confederal per derrocar Franco. L'1 de setembre de 1946 va ser amollat en llibertat condicional. L'11 de febrer de 1947, delegat pel Comitè Nacional de la CNT de l'interior, va passar a França per a realitzar una gestió sobre la unitat de la CNT de l'exili, que estava dividida des de 1945; però aquesta missió secreta deixarà de ser-ho quan el periòdic estalinista Mundo Obrero, ho denunciarà des de la seva primera pàgina: «Què ha vingut a fer Cipriano Mera a França?», i Mera es va veure obligat a restar a França. Va intentar reunificar la CNT sense èxit i després es va alinear amb els moderats, partidaris del col·laboracionisme antifranquista. El juny de 1950 va participar en el Ple reformista per la comissió pro unitat. Consumada la unitat en 1960 va ser l'encarregat de presidir el míting confraternal de novembre d'aquell any a París. En 1963 va se empresonat al país gal per la seva pertinença a Defensa Interior (DI) i a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Va militar en la Federació Local de la CNT parisenca i entre 1965 i 1966 es va mostrar molt dur amb els cincpuntistes i després del tumultuós Ple de Bordeus, que va deixar en entredit la seva honorabilitat acusant-lo d'haver malversat 5.000 francs procedents de DI, es va integrar en la fracció que editava el periòdic Frente Libertario i després Presencia --cenetistes expulsats de la CNT de l'exili pel sector Esgleas-Montseny. En 1974 va participar en la conferència de Narbona. Va treballar de paleta fins al 72 anys a Caen i a la regió parisenca, i després va viure a Boulogne-sur-Seine. Cipriano Mera va morir 26 dies abans que el dictador Franco, el 24 d'octubre de 1975, d'una malaltia pulmonar a l'hospital Hugueni de Saint Cloud (Illa de França, França) i va ser enterrat el 30 d'octubre, envoltat per una gran multitud de companys vinguts d'arreu, al cementiri parisenc de Boulogne-Billancour. Va escriure poc en la premsa (Mujeres Libres, Frente Libertario i Presencia), però va deixar escrita una autobiografia, Guerra, exilio y carcel de un anarcosindicalista, que va sortir poc després de la seva mort i havent llegat els seus drets d'autor al Moviment Llibertari, i que va ser reeditada en 2006. El 4 de desembre de 2009 s'estrenà a les sales comercials el documental Vivir de pie. Las guerras de Cipriano Mera, dirigit per Valentí Figueres i Helena Sánchez, el qual narra mitjançant documents inèdits i de manera magistral la seva vida.

***

Félix Carrasquer (1936)

- Félix Carrasquer Launed: El 4 de novembre de 1905 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) el pedagog anarquista i militant anarcosindicalista Félix Carrasquer Launed, conegut literàriament com Carles Launed. Fou el major de quatre germans d'una família benestant --son pare era el secretari de l'ajuntament. Quan tenia 14 anys es va traslladar a Barcelona, on féu feina de forner i de pastisser, i començà a interessar-se pels teòrics anarquistes, per la pedagogia i per la cultura llibertària. En 1923, de bell nou a Albalat, es farà càrrec d'un forn que son pare li ha preparat. En 1925 s'instal·la novament a Barcelona i es fa soci de l'Ateneu Enciclopèdic Popular. En 1928 va fer feina a Viladecans i, després d'una curta estada a Madrid, l'any següent retorna a Albalat, on crea l'Agrupació Cultural amb biblioteca i escola. En 1929 vista Joan Peiró a Mataró a qui li exposa les seves idees sobre autogestió. L'èxit de la seva agrupació cultural és tan gran que el projecte s'escampa a cinc poblacions de la comarca del Cinca i serà un dels fonaments del ressorgiment de l'anarcosindicalisme aragonès durant el període republicà. En 1930, com a secretari del Sindicat Agrari, dirigeix la compra i el repartiment de terres del Duc de Solferino a Albalat. A finals de 1930 l'Agrupació Cultural és clausurada pel governador civil. En 1931, amb la proclamació de la República, es reobre l'Agrupació Cultural i participà en la fundació de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Albalat, juntament amb Velásquez, i de la Federació Comarcal, de la qual serà secretari. Va defensar la participació dels anarquistes en les eleccions municipals i a Albalat guanyà una candidatura republicana amb un alt component llibertari. Durant aquest anys organitzà col·lectivitats agropecuàries i escriu obres teatrals i diferents fullets i manifests. Intervingué en la sublevació anarquista de desembre de 1933 que pretén implantar el comunisme llibertari, per la qual cosa va haver de fugir a Lleida i a Barcelona després del seu fracàs. A la capital catalana, malgrat que la seva ceguera era ja gairebé total, començà a engegar la seva acció pedagògica: experiències autogestionàries a l'Ateneu de Les Corts i fundació en 1935, amb sos tres germans --José Pedro, l'únic que havia estudiat magisteri i que abandonà la seva plaça de mestre a Aguilar per oficialitzar amb el seu títol l'escola; Francisco i Presen--, de l'Escola Racionalista Eliseu Reclus al carrer Vallespir, en coeducació i plenament autogestionada. Com a membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1936 s'integrà en el Comitè Peninsular de Sousa. Quan esclatà la guerra, formà part del Comitè Revolucionari de Sarrià i l'agost de 1936 s'encarregarà d'organitzar la Maternitat de Barcelona, de la qual serà nomenat director. A començaments de 1937 es traslladà a Montsó, on creà un dels seus grans projectes autogestionaris i pedagògics: l'Escola de Militants d'Aragó; l'èxit de la qual fou trencat per la repressió estalinista contra les col·lectivitats aragoneses. Després d'aquest avortament, intentà rellançar l'escola a diferents indrets (Albelda, Casp, Barcelona, Llançà i Sant Vicenç dels Horts) sota el nom «Granja Escola Sebastià Faure», però la victòria franquista truncà el projecte i el 25 de gener de 1939 va tancar l'escola i fugí a França. En 1941, després d'organitzar la residència de mutilats i invàlids de la Guerra Civil instal·lada a Château de la Vallette, fou detingut per la policia francesa i fins al 1943 passà per diferents camps de concentració, com ara Vernet, Argelers i Noé. A finals de març de 1943 aconseguí fugir tot sol del camp de Noé. El 10 de juny de 1944 tornà a Península amb la finalitat de reconstruir la CNT i muntà el Comitè Regional d'Aragó. En 1946 reestructurà el Comitè Regional de Catalunya cenetista, del qual serà nomenat secretari general. El desembre d'aquell any fou detingut i va ser alliberat el juliol de 1947. Fou novament capturat el novembre de 1947 amb la caiguda del Comitè de Villa, després d'assistir en representació de Catalunya a un ple a Madrid, i condemnat a 25 anys de presó, dels quals va complir 12 a les penitenciaries de San Miguel de los Reyes i de Carabanchel. Alliberat en 1959 amb la prohibició de residir a Catalunya, s'exilià a França. A París ajudà a la reunificació cenetista. Instal·lat com a granger a Thil, a prop del nucli confederal de Tolosa, presidí la comissió coordinadora dels Grups d'Amics de la CNT, partidària del cincpuntisme i de Royano. A començaments dels anys seixanta entrà clandestinament diverses vegades a la Península i des del 1966 fou un dels animadors dels grups«Solidaridad». En 1971 s'instal·là a Barcelona, on participà activament en la reorganització de la CNT des dels seus inicis. El febrer de 1976, amb Luis Andrés Edo, fou membre de la comissió organitzadora de l'Assemblea de Sans que seria l'inici de la CNT després de la dictadura. Arran del V Congrés de la CNT s'alineà amb l'escissió, però a partir de 1982 fou un ferm partidari de la reunificació. Durant elsúltims anys de sa vida es popularitzaren les seves conferències sobre autogestió i pedagogia. Sempre fou contrari al radicalisme anarquista i com a anarcosindicalista sempre criticà el sector representat per Frederica Montseny i Germinal Esgleas. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Ajoblanco,Astu­rias, Aula Libre, Colectivización,Cultura y Acción, Cultura Libertaria, Debate Confederal, Diario de Alto Aragón, Euskadi Confederal,Mujeres Libertarias, Mundo Social, Nuera Senda, Polémica,La Revista Blanca, Sindicalis­mo,Solidaridad, Solidaridad Obrera,Sin­dicalismo, entre d'altres. Va participar en l'Enciclopedia Anarquista i és autor de nombrosos llibres, alguns publicats sota el pseudònim de Carles Launed, com araEl sindicato y la empresa (1970), Sindicato humanista y revolucionario (1970), El sindicato y la universidad (1970), Sindicato y federaciones de industria (1970), Motivos del Cinca (1974), La voz de la tie­rra (1977), Definición del sindicalismo (1977, amb B. Mas), ¿Marxismo o autogestión? (1977), La Escuela de Militantes de Aragón (1978), El anarcosindicalismo en el siglo XX (1978), Una experiencia de educación autogestionaria (1981), Las colectividades de Aragón (1986), La CNT como alternativa social (1987), etc. Deixà nombrosa obra inèdita (teatre, poesia, assaig, memòries, etc.). Félix Carrasquers va morir el 7 d'octubre de 1993 a Thil, a prop de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), i les seves cendres foren dispersades al riu Cinca, a Albalat, el 30 d'octubre en presència de centenars de persones. Sa companya, també mestra i militant anarquista, fou Matilde Escuder Vicente.

Matilde Escuder Vicente (1913-2006)

***

Carles Vidal Pasanau

- Carles Vidal Passanau: El 4 de novembre de 1917 neix a Sarrià (Barcelona, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Carles Vidal Passanau –citat gairebé sempre com Pasanau. Fill d'un carboner anarcosindicalista, de ben jovent freqüentà la família llibertària dels Sabaté Llopart, els ambients anarquistes i estudià a l'Escola Ferrer Guàrdia de l'Hospitalet regentada per Josep Xena Torrent. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. En 1947 va ser nomenat a Tolosa de Llenguadoc responsable de la coordinació de la Comissió de Relacions del Baix Llobregat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili i en 1948 membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Amb José López Penedo i altres, s'integrà en el grup «Los Novatos» del maquis llibertari encapçalat per Francesc Sabaté Llopart (El Quico). Xofer mecànic de professió i lligat als grups d'acció, un automòbil Citroën del qual era propietari va ser identificat durant la nit del 6 al 7 de maig de 1948 en l'atracament a la fàbrica de productes químics «Rhône Poulenc» de Le Péage-de-Roussillon, a prop de Lió (Arpitània), fet que el va obligar a passar a Catalunya. El 2 de març de 1949 participà a Barcelona, amb Francesc i Josep Sabaté Llopart, Simón Gracia Fleringan, José López Penedo i Wenceslao Jiménez Orive, en un atemptat contra el cap de la Brigada Políticosocial Eduardo Quintela Bóveda; aquestúltim no es trobà al cotxe atacat i en aquest cop resultaren morts el secretari del Front de Joventuts del districte universitari Manuel Piñol Ballester i el seu xofer Antonio Norte Juárez; José Tella Badoy, cap d'Esports del Front de Joventuts resultà ferit. El 4 de juny de 1949 va ser detingut a Barcelona; jutjat el 16 de novembre d'aquell any en consell de guerra, va ser condemnat a mort per l'atemptat contra Quintela i les morts, el gener i el febrer de 1949, de dos agents del Cos General de Policia. Carles Vidal Pasanau va ser afusellat el 4 de febrer de 1950 a Barcelona (Catalunya), juntament amb José López Penedo, i enterrat al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc de la capital catalana.

Carles Vidal Passanau (1917-1950)

***

Maurício Tragtenberg a l'Escola de Sociologia i Política de São Paulo (4 de maig de 1981)

- Maurício Tragtenberg: El 4 de novembre de 1929 neix a Erebango --més tard Erexim i actualment Getúlio Vargas-- (Rio Grande do Sul, Brasil) el sociòleg, pedagog i pensador anarquista Maurício Tragtenberg. Els seus avis, immigrants russos d'origen jueu que fugien dels pogroms, s'instal·laren a finals del segle XIX a l'interior de l'Estat de Rio Grande do Sul gràcies al suport de la Companyia Judaica de Colonització i on visqueren en una gran unitat familiar de l'agricultura de subsistència. Freqüentà l'escola a Porto Alegre, però la va deixar durant la primària. A més del portuguès, ja de petit aprengué altres llengües (hebreu, jiddisch, castellà, rus, esperanto) i s'apassionà per la literatura i la filosofia russes (Kropotkin, Bakuni, Tolstoi, Dostoievski, etc.). Amb la mort precoç de son pare, s'instal·là amb sa mare a São Paulo, on començà a treballar alhora que estudiava a la Thalmud Torá, una escola judaica ortodoxa. S'afilià al Partit Comunista Brasiler (PCB), però va ser expulsat arran d'un article on expressava que llegia i rellegia Lev Trotski, autor totalment prohibit pel PCB. Després s'afilià amb altres (Hermínio Sacchetta, Febus Gikovate, Alberto da Rocha Barros, Vítor Azevedo, Patricia Galvão, Florestan Fernandes, etc.) a l'acabat de crear Partit Socialista Revolucionari (PSR), aleshores secció brasilera de la IV Internacional trotskista. En aquesta època va fer feina al Departament d'Aigües i Energia Elèctrica de São Paulo, on s'enfrontà directament amb la burocràcia, experiència que li servirà en un futur per a la seva obra Burocracia e ideologia (1974), alhora que era assidu de la Biblioteca Municipal Mário de Andrade i del grup d'intel·lectuals que la freqüentaven («Grup de la Biblioteca»), com ara Antônio Cândido, que l'acostaren al Partit Socialista Brasiler (PSB) i al seu òrgan d'expressió Vanguarda Socialista i el van convèncer per a presentar-se a l'examen d'admissió a la Universitat de São Paulo (USP). Per a tal fi, va escriure l'assaig Planifição. Desafio do século XX --posteriorment transformat en un llibre i publicat en 1967-- i que li va servir per ser admès en la universitat, matriculant-se en Ciències Socials. Un any més tard, fou admès en els cursos d'Història, els quals va concloure. També assistí al Centre de Cultura Social, de caire anarquista. Durant la dictadura militar va escriure la seva tesi doctoral sobre política, també en la USP. Després va continuar els estudis i va exercir de professor en diverses universitats, com ara la USP, la Pontifícia Universitat Catòlica de São Paulo (PUC-SP), la Universitat Estatal de Campinas (UNICAMP) i l'Escola d'Administració d'Empreses de São Paulo de la Fundació Getúlio Vargas (EAESP-FGV). En l'àmbit acadèmic era conegut com un autodidacte, fet que era en part cert i ell sempre bravejava de no haver acabat ni la primària, i tothora tenia topades amb la burocràcia acadèmica. Es definia com a «socialista llibertari radical», més que com a«anarquista». Les seves classes eren freqüentades, a més dels alumnes matriculats, per una caterva d'oients i de seguidors. Publicà nombrosos articles sobre diferents disciplines (educació, política, sociologia, història, administració, etc.) en diferents publicacions periòdiques (Folha de São Paulo,Educação e Sociedade, Jornal da Tarde, Revista Espaço Acadêmico, Nova Escrita Ensaio, Revista Quadrimestral da Faculdade de Educação, etc.) i durant set anys portà la columna «No batente» en el periòdic de São Paulo Notícies Populares, molt llegit pels treballadors. A més de les obres citades, destaquen O mecenato nos tropicos (1966),Delinqüência acadêmica. O poder sem saber e o saber sem poder (1979),Administração, poder e ideologia (1980),Rathenau e a crise do liberalismo alemão (1980), Sobre educação, politica e sindicalismo (1982), Reflexões sobre o socialismo (1986),A Revolução Russa (1988) i Memórias de um autodidata no Brasil (1999, pòstuma). Va escriure la introducció a la traducció portuguesa del llibre de Diego Abad de Santillán Organismo Econômico da Revolução. A autogestão na Revolução espanhola. La seva obra completa (llibres, articles, presentacions, prefacis i textos dispersos) va ser publicada per l'editorial de la Universitat Estatal de São Paulo Júlio de Mesquita Filho (UNESP). Les seves aportacions més importants al pensament anarquista han estat les seves teories de pedagogia llibertària i d'autogestió obrera. Estava casat amb l'actriu Beatriz Romano Tragtenberg i el compositor i saxofonista Lívio Tragtenberg és fill seu. Maurício Tragtenberg va morir el 17 de novembre de 1998 a São Paulo (São Paulo, Brasil). En 2001 Doris Accioly e Silva i Sonia Alem Marrach editaren Maurício Tragtenberg. Uma vida para as Ciências Humanas i en 2008 Antonio Ozaí da Silva el llibre Maurício Tragtenberg. Militância e Pedagogia Libertária.

***

Václav Tomek

- Václav Tomek: El 4 de novembre de 1942 neix a Tàbor (Bohèmia Meridional, Txèquia) l'historiador i filòsof anarquista Václav Tomek. En 1963 es va graduar en la Facultat d'Educació de Ceské Budejovice i en 1971 es doctorà en filosofia en la Facultat de Filosofia de la Universitat Carolina de Praga. Després va treballar a l'Institut de Filosofia de l'Acadèmia Txeca de Ciències. En 1981 defensà la seva tesi doctoral en ciències filosòfiques sobre l'anarquisme txec i s'ha especialitzat en l'estudi del pensament anarquista txec i europeu. En 1990 amb la nova etapa política i la nova Acadèmia de Ciències de la República Txeca passà a ocupar el càrrec de secretari científic i participa en grups de treball sobre la història txeca més recent i la filosofia europea actual. Participa en el projecte alemany a llarg termini «Lexikon der Anarchie» (Berlín, 1994). Els seus estudis se centren en la història i la filosofia del pensament anarquista txec dels segles XIX I XX i les seves relacions amb la filosofia europea, en realitzar antologies de textos llibertaris i biografies dels principals militants, en tasques arxivístiques relatives als moviments socials, etc. També ha estudiat la poesia txeca dels segles XIX i XX, especialment la de Karel Hlavácek, i ell mateix ha conreat el camp poètic. Ha traduït obres de Gustav Landauer, Emma Goldman i Murray Bookchin. Entre les seves obres destaquen Ideologie ceského anarchismu (1988), Filozofické otázky vyvoje a spolecenská praxe (1989, amb Günter Bartsch i Zdenek Javurek), Subjekt v dialektice uvedomelych spolecenskych procesu (1989), Anarchism: Community and Utopia (1993), Cesky anarchismus (1890-1925) (1996), Volk!Öffne Deine Augen! Lide otevri své oci!: Skizzen zum tschechischen Anarchismus von den Anfängen bis 1925 (1996), Anarchie jako idea naprosté volnosti (1997), Die Freiheit sehen wir in der Anarchie. Zum Manifest der tschechischen Anarchisten (1896) (1998), Ve jménu svobody. Ideje a promeny ceského anarchismu na prelomu 19. a 20. století (1999), Svoboda nebo autorita. Ideje a promeny ceského anarchismu na prelomu 19. a 20. století (2000), Cesky anarchismus a jeho publicistika (1880-1925) (2002), O ceském anarchismu. Ceská anarchistická periodika (1880-1925) (2003), Stopy a svedectví. Pametní tisk Josefu Zumrovi k jubileu (2003), Anarchismus. Svoboda proti moci (2006, amb Ondrej Slacálek), Pruvodce anarchismem. Myslenky - proudy - osobnosti. Ceská anarchistická periodika (1880-1925) (2006, amb Ondrej Slacálek), etc.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Victorine Brocher, un mes abans de la seva mort amb 82 anys, Gustave Brocher amb 71 anys i el socialista revolucionari rus Hilarion Remezov

- Victorine Brocher: El 4 de novembre de 1921 mor a l'hospital cantonal de Lausana (Vaud, Suïssa), arran d'una operació de sinusitis, la militant internacionalista, communarde, anarquista i pedagoga Victorine Malenfant, més coneguda com Victorine Brocher o Victorine Brocher-Rouchy. Havia nascut el 4 de setembre de 1839 a París (França) en una família radical. Son pare, Pierre Malenfant, sabater republicà i francmaçó, es va veure obligat a exiliar-se en 1851 a Bèlgica. Des de finals de 1849 Victorine va viure amb sa mare a Orleans. Durant els anys cinquanta, s'implicà en activitats republicanes i socialistes. En 1861 es casà a Orleans a disgust amb el sabater Jean Rouchy, que havia participat en les guerres de Crimea i d'Itàlia i que acabava de llicenciar-se de la Guàrdia Imperial. L'any següent la parella s'instal·là a París i ella va haver de mantenir sa família com a costurera ja que son marit alcohòlic es passava totes els dies al bar. A París milità en diversos grups socialistes enquadrats en la Primera Internacional. Com a costurera s'adherí a la secció parisenca de la Internacional i en 1867 participà en la fundació d'una fleca i d'un magatzem en règim de cooperativa. Durant la Guerra francoprussiana, son marit lluità com a franctirador al Loira i ella s'enrolà com a infermera. Va perdre dos infants de curta edat i un tercer adoptat a un veí. Quan esclatà la Comuna de París va participar, amb son marit, en el «Batalló per la Defensa de la República» --Turcos de la Comuna, nom donat als tiradors algerians d'ençà de la guerra de Crimea-- com a encarregada del menjador d'oficials i suboficials i després participà en els combats com a infermera durant la «Setmana Sagnant». Estigué molt lligada a Fränkel, Assi i Varlin. Després de la desfeta de la Comuna, aconseguí fugir a Suïssa i fou condemnada a mort en rebel·lia com a«petroliera» per haver participat en l'incendi del Tribunal de Comptes, però son marit fou detingut i empresonat dos anys a Belle-Isle per «portar l'uniforme dels insurrectes». De Suïssa marxà amb Marcelle Tinayre a Hongria, on va fer de mestra, i retornà després de l'alliberament de son marit. A Ginebra treballà com a brodadora en una fàbrica de sabates i fundà una cooperativa de calçat per ajudar els proscrits de la Comuna i els exiliats russos. Adherida a la bakuninista Federació del Jura i s'alia especialment amb els anarcocomunistes lionesos François Dumartheray i Antoine Perrare. Després de l'amnistia per alscommunards, retornà a París i freqüentà els cercles anarquistes, participant activament en el grup editor del periòdic La Révolution Sociale. En 1880 Malatesta serà detingut en la seva companyia i també freqüentarà Andrea Costa. Entre el 14 i el 19 de juliol de 1881 fou delegada pel Cercle d'Estudis Socials del VI Districte i dels Cercles Anarquistes dels XI i XX Districtes en el Congrés Socialrevolucionari Internacional de Londres, on conegué el lliurepensador Gustave Brocher, secretari del congrés, amb qui es casà en 1887 --son antic marit havia mort en 1885 foll--; adoptaren cinc infants orfes de communards i convertiren el seu domicili en refugi de nombrosos exiliats (francesos, italians, russos, etc.). El març de 1883 participà amb Louise Michel i Émile Pouget en la famosa manifestació de l'esplanada dels Invàlids. Membre de la Lliga Socialista a Londres, en 1890 farà de mestra a l'Escola Lliure creada per Louise Michel a Londres amb altres refugiats francesos i alemanys. En 1891 fundà amb Gustave Brocher una escola a Lausana. El gener de 1912 la parella marxà a Hongria i després a Croàcia i a Fiume, on van desenvolupar tasques educatives. A més de nombroses col·laboracions en diverses publicacions anarquistes (La Revolution Sociale, Le Cri du peuple, Le Drapeau Rouge, Le Drapeau Noir, L'Hydre Anarchiste, etc.), és autora, sota el nom de Victorine B..., del llibre Souvenirs d'une morte vivante, publicat en 1909 a Lausana amb un prefaci de Lucien Descaves, i que narra les seves memòries des de la Revolució de 1848 fins a la fi de la Comuna. Manuscrits i papers seus es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Luigi Galleani

- Luigi Galleani: El 4 de novembre de 1931 mor a Caprigliola (Toscana, Itàlia) el militant, pensador i propagandista anarcocomunista Luigi Galleani, conegut sota diversos pseudònims (Gigione, Antonio Valenza, Luigi Pimpino, etc.). Havia nascut el 12 d'agost de 1861 a Vercelli (Piemont, Itàlia) en una família de classe mitjana; son pare era professor. De ben jovenet s'interessà per la política i en 1881 es matriculà a la Facultat de Dret de Torí. D'antuvi milità en el republicanisme i en el garibaldisme, col·laborant en el periòdic demòcrata L'Operaio de Vercelli. En 1885, ja anarquista i després d'abandonar els estudis per lliurar-se a la militància, fundà a Vercelli el periòdic La Boje i col·laborà en La Questione Sociale de Torí. Després de trencar amb sa família, dirigí una lliga de treballadors a Vercelli i organitzà un gran nombre de conferències a diverses localitats piemonteses. En 1886 participà activament en el moviment vaguístic de Torí d'aquell, que acabà amb una dura repressió policíaca. Entre 1887 i 1888 va ser un dels animadors del full anarcosocialista La Gazetta Operaiai de Torí i entre 1888 i 1889 de La Nuova Gazetta Operaiai. Participà en el III Congrés del Partit Obrer Italià (POI) celebrat a Pavia i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, Fascio Operaio. El setembre de 1888, a Bolonya, durant el IV Congrés del POI intentà sense èxit que s'adoptés la línia revolucionària i abstencionista. En 1889, any d'important agitació obrera i de força vagues, destacà com a activista i, buscat per les autoritats, s'exilià primer a Suïssa, on assistí a la Universitat de Ginebra, però va ser expulsat per agitador arran d'haver organitzat en aquesta ciutat un homenatge als màrtirs de Haymarket. A Suïssa conegué importants teòrics i militants anarquistes (Élisée Reclus, Jacques Gross, Alexander Atabekian, etc.). Després passà a França, on arran de les seves activitats, va ser detingut i empresonat, però va ser alliberat gràcies a la intervenció del socialista Alexandre Millerand sol·licitada pel revolucionari llibertari Amilcare Cipriani. L'octubre de 1890 retornà a Suïssa i el desembre d'aquest any va ser detingut, amb altres companys (Paul Bernard, Giuseppe H. Rovigo, etc.), per haver distribuït un manifest anarquista trilingüe. Lliurat a les autoritats italianes, pogué beneficiar-se d'una amnistia. El 6 de gener de 1891 participà en el Congrés de Capolago (Ticino, Suïssa) on va fer costat les tesis d'Errico Malatesta consistents en crear una autèntica organització anarquista que abracés tota la península italiana (Partit Socialista Anàrquic). L'abril de 1891, en la Conferència Internacional pel Dret dels Treballadors, celebrada a Milà, va fer un discurs contra les tendències legalistes del moviment obrer i presentà una moció a favor de l'organització de manifestacions per al Primer de Maig. L'agost de 1892 participà con a delegat en el Congrés de Ginebra de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). A finals de 1892 i principis de 1893 es va veure implicat en el procés per«associació de malfactors» de Gènova, amb altres 35 anarquistes, i el juny va ser condemnat a tres anys de presó. Tancat a Parma, poc després va ser confinat a Pantel·leria. En aquesta illa conegué sa futura companya, Maria Ralló, amb qui tindrà dos infants. També va fer amistat amb destacats militants anarquistes i socialistes (Nunzio Valenza, G. D'Ancona, G. Errera, Giovanni Gavilli, Galileo Palla, Emidio Recchioni, etc.). El 2 de novembre de 1899 promogué la publicació del número únic de I Morti, publicat a Ancona per Alfredo Lazzari i que era una resposta antiparlamentarista i antilegalista a la proposta d'un diputat socialista de presentar a les eleccions nombrosos militants anarquistes empresonats per així obtenir les seves llibertats. A finals de 1899, després de llegir aquesta publicació, un estudiant, ajudat per son pare, capità d'un navili, facilità la fugida de Galleani i sa companya de Pantel·leria i pogué arribar a Tunísia i, després, a Malta, on, sota la falsa identitat d'Antonio Valenza, arribà a Egipte, primer a Alexandria i després al Caire, on reprengué contactes amb el moviment llibertari europeu. En 1900, després de l'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei Humbert I, va ser detingut, però no extradit. Aleshores marxà a Londres, on l'octubre de 1901 s'embarcà cap als Estats Units. En arribar reemplaçà, a partir del 26 d'octubre de 1901, Giuseppe Ciancabilla en la direcció del periòdic La Questione Sociale, que es publicava a Patterson (Nova York, EUA), ciutat que comptava amb una important presència d'anarquistes italians immigrants. Destacat conferenciant i partidari de l'acció directa i de la insurrecció, esdevingué als Estats Units un dels opositors més intransigent a la tendència organitzativa del moviment llibertari. Els seus postulats crearen escola i entre els seus seguidors (galleanistes) podem citar Frank Abarno, Gabriella Segata Antolini, Pietro Angelo, Luigi Bacchetti, Mario Buda (Mike Boda), Carmine Carbone, Andrea Ciofalo, Ferrucio Coacci, Emilio Coda, Alfredo Conti, Roberto Elia, Luigi Falsini, Frank Mandese, Riccardo Orciani, Nicola Recchi, Giuseppe Sberna, Andrea Salsedo, Raffaele Schiavina, Nestor Dondoglio (Jean Crones), Carlo Valdinoci, Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, entre d'altres. En 1902 va fer una gira propagandística per Vermont i Connecticut. El 18 de juny de 1902 va fer costat la vaga dels obrers teixidors de Patterson; orador de talent, en un míting al Saals Park, al barri de Haledon de Patterson, on assistiren 8.000 persones, va incitar els vaguistes a manifestar les seves reivindicacions i la provocació d'un capatàs va fer bascular la manifestació en motí. La llei marcial va ser decretada entre el 20 de juny i el 2 de juliol i la vaga va ser sufocada. Ferit d'un tret de revòlver, hagué de fugir de la detenció passant a Mont-real (Quebec, Canadà). Retornà clandestinament als Estats Units l'any següent sota el nom de Luigi Pimpino i s'establí a Barre (Vermont), on el 6 de juny de 1903 començà a publicar el setmanari anarcocomunista en llengua italiana Cronaca Sovversiva, que es publicarà fins al 1919. En 1906, amb l'assessorament del químic i expert en explosius Ettore Molinari, publicà el fullet La Saluteè in voi!, que explicà con fer una bomba, però va cometre un error en la transcripció de la fórmula de la nitroglicerina que li havia donat Molinari i causà més d'una explosió a militants que van intentar fer-ne; en 1908 va fer la pertinent correcció que va ser publicada en Cronaca Sovversiva. En aquesta època mantingué una dura polèmica amb l'advocat i propagandista anarquista Francesco Saverio Merlino i amb el periodista socialista Giacinto Menotti Serrati, redactor del periòdic Il Proletario de Nova York; aquest descobrí a les autoritats nord-americanes la seva autèntica identitat i va ser detingut i extradit a Paterson on va ser jutjat l'abril de 1907 i absolt. En 1912 es traslladà a Lynn (Massachusetts) on continuà amb la seva tasca propagandística. Durant la Gran Guerra criticà els anarquistes intervencionistes i organitzà un gran nombre de reunions contra la guerra i contra el reclutament obligatori. En 1914 publicà Faccia a facciao col nemico. Entre 1914 i 1919 es desencadenà als EUA (Nova York, Chicago, Boston, San Francisco, Milwaukee, Washington, etc.) una ona d'atemptats realitzats per galleanistes i les autoritats nord-americanes decidiren acabar amb l'instigador del moviment. Després de la suspensió de Cronaca Sovversiva el 18 de juliol de 1918 --segons la Llei d'octubre de 1917 que obligava tots els periòdics en llengua no anglesa a portar la traducció dels articles sobre la guerra--, de l'edició d'alguns números clandestins fins al març de 1919 i dels enfrontaments arran de la  celebració del Primer de Maig a Nova York, va ser detingut i el 26 de juny de 1919 extradit conforme a l'«Anarchist Exclusion Act» (Llei d'Exclusió dels Anarquistes) i la«Sedition Act» (Llei de Sedició) de 1918, amb altres companys, cap a Itàlia, on arribà el juliol a Gènova. Establer a Torí, amb Raffaele Schiavina (Max Sartin), que també havia estat expulsat dels EUA, reprengué l'edició de Cronaca Sovversiva, editant-se 19 números entre el 17 de gener i el 2 d'octubre de 1920. També en 1920 i a Torí, publicà A Stormo, el gerent del qual fou Pietro Rayneri, periòdic del qual s'editaven 4.000 exemplars destinat als EUA. El 28 d'octubre de 1922 va ser condemnat per l'Audiència de Torí a 14 mesos de presó per un delicte de premsa. El gener de 1924 va ser alliberat, però amb la salut malmesa. Constantment vigilat per la policia feixista, no es va veure amb forces de passar a França com van fer nombrosos companys. En 1925 publicà La fine dell'anarchismo? El novembre de 1926, després de l'atemptat d'Anteo Zamboni contra Benito Mussolini, va ser detingut i confinat a Lipari durant tres anys. En el confinament en aquesta illa tirrena va ser novament condemnat a nou mesos de reclusió per haver insultat el Duce. El febrer de 1930 va ser alliberat i els companys Pasquale Binazzi i Zelmira Peroni el van acollir a la seva residència de Caprigliola, on va ser constantment vigilar per les autoritats feixistes. Luigi Galleani va morir d'un atac cardíac el 4 de novembre de 1931 a Caprigliola (Toscana, Itàlia). El novembre de 1933, en el segon aniversari de la seva mort, el grup anarquista «I Liberi» de New London (Connecticut, EUA) edità un únic número de Cronaca Sovversiva en el seu honor. En 1935 es va publicar pòstumament la seva obra Aneliti e singulti.

Luigi Galleani (1861-1931)

***

Stig Dagerman, fotografiat per Tore Falk

- Stig Dagerman: El 4 de novembre de 1954 se suïcida al barri de Danderyd d'Estocolm (Suècia) el novel·lista, dramaturg, periodista i militant anarcosindicalista Stig Dagerman, un dels escriptors suecs més importants de la seva generació (fyrtiotalisterna, escriptors dels quaranta). Havia nascut el 5 d'octubre de 1923 aÄlvkarleby (Uppsala, Suècia). Fill natural de pares treballadors --Helmer Jansson, instal·lador de rails i miner de túnels i militant anarcosindicalista, i Helga Andersson, telefonista--, va ser criat pels avis paterns (Frans i Erika Jansson) en una petita granja al camp. En 1932 s'instal·là a Estocolm per viure amb son pare i acabar els estudis. Influït per son pare començà a militar de ben jove en els cercles llibertaris, escrivint en la seva premsa i integrant-se en la secció juvenil de l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs), organització anarcosindicalista a la qual pertanyia son pare des de 1920. Per pagar-se els estudis, vendrà diaris als vaixells de la Companyia Waxholm, que asseguraven les comunicacions marítimes a l'arxipèlag d'Estocolm. Apassionat pel cinema i per la literatura, a partir de 1941 participarà en la revista experimental 40-tal, col·laborarà assíduament en el periòdic anarcosindicalista Arbetaren (Treballador) i anarquista Storm (Tempesta) i escriu per diversos periòdics ocupant-se de la secció cultural. L'agost de 1943 es casà amb Anne Marie Götze, filla de refugiats alemanys (Ferdinand i Elly), amb la qual cosa es pogué beneficiar de la nacionalitat sueca i restar al país, mentre son pare, militant llibertari que havia lluitat en la Guerra Civil espanyola (1936-1939), era buscat a l'Alemanya nazi. Entre 1944 i 1949 la seva activitat literària és força fructífera, ja que escriurà quatre novel·les, quatre obres de teatre, una col·lecció de relats i un gran nombre d'articles, cròniques i reportatges. En 1945, influït pels narradors nord-americans de la«Generació Perduda» (Hemingway, Faulkner, etc.) i per Kafka i Camus, publicà la novel·la Ormen (La serp), fortament antimilitarista, que el consagrà com a capdavanter de la nova literatura sueca, amb Karl Vennberg i Erik Lindegren. En 1946 estrenà l'obra de teatre Den dödsdömde (Condemnat a mort). En acabar la II Guerra Mundial, entre 1946 i 1947, visità Alemanya (Berlín, Munic, Stuttgart i Hamburg) i testimonià com a corresponsal del diari Expressen les condicions miserables i el patiment del poble alemany, castigat pel nazisme i pels bombardeigs aliats; d'aquesta experiència sorgirà el recull de cròniques Tysk höst (Tardor alemanya, 1947). L'any següent publicà Bränt barn (El nen abrusat) i Nattens lekar (Jocs nocturns), però a partir de 1949 es trobarà incapaç d'expressar-se i bloquejat per continuar escrivint a causa de problemes psicològics. En 1950 es divorcià de sa dona Anne Marie i engegà una relació amb l'actriu sueca Ana Björk, amb qui es casarà en 1953 i tindrà una filla. En 1952 va escriure Vårt behov av tröst är omättligt (La nostra necessitat de consol és insaciable), una mena de testament vital. En 1954, poc abans de morir, es publicà una selecció dels seus 2.067 mordaços poemes d'actualitat, publicats durant molts anys en l'anarcosindicalista Arbetaren, sota el títol Dagsedlar. De tarannà depressiu, el 4 de novembre de 1954 Stig Dagerman es tancà al garatge de la seva casa de Danderyd (Estocolm, Suècia) i se suïcidà per asfixia deixant el motor del seu cotxe en marxa, trobant-se el cos sense vida l'endemà. La seva obra, reunida en 11 volums, aborda les grans preocupacions universals (moralitat, consciència, sexe, amor, filosofia social, compassió, justícia, por, ansietat, fracàs, destrucció, culpabilitat, soledat, mort, etc.) i ha estat llegida a altres països europeus, especialment França i Itàlia. Existeix una«Societat Stig Dagerman» a Suècia que cada any atorga un important premi a les persones que, com Dagerman, promogueren la comprensió.

---

Continua...

---

Escriu-nos


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12423

Latest Images