Tornant a casa en cotxe, de Charles Simic

Que Charles Simic és bo ho sabia abans de llegir-lo, perquè un dels lectors de versos de qui més em puc refiar en parla sovint. Ens ha arribat, fa no res, el seu primer recull de versos en català, Mestre de disfresses (als Jardins de Samarcanda, coeditats per Cafè Central i Eumo). Poemes de la quotidaneïtat, embolcallats en un subtilíssima atmosfera d'irrealitat. De la traducció de Marta Pera, el que se m'acut dir és que és exacta en la seva combinació de fidelitat i de naturalitat.

Tots són bons. N'hi ha un bon grapat d'aquell que et fan amollar un "uf!" corprès després de la lectura. Com aquest:

TORNANT A CASA AMB COTXE

Profeta apocalíptic que prediques

a la ràdio, que encertats

em semblen, la teva condemna i el teu infern,

mentre recorro aquestes carreteres petites, desolades,

pensant en el fill del carter

que l'exèrcit va enviar a casa en un taüt hermètic.

Casa seva és al revolt següent.

Hi ha un ximple desesperat al pati

esperant que algú torni a casa.

Veig el televisor encès a la sala d'estar,

rialles enllaunades a la casa buida

com un so de llaunes de cervesa lligades a un cotxe funerari.