Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 10334

[01/11] «Le Réveil des Mineurs» - «Anarchy» - «Sturmvogel» - «Le Flambeau» - «Los Nuevos Horizontes» - «L'Allarme» - «Umanità Nova» - «Semáforo» - Columna Durruti - «Anarquía» - «Mujeres Libres» - Laisant - Catineau - Balestri - Bluestein - Giménez Arenas - Chiné - Díaz - Tailhade - Barreto - Santamaría - Izquierdo - Foppa - García Tirador - Navel - Vignoli

0
0
[01/11] «Le Réveil des Mineurs» - «Anarchy» -«Sturmvogel» - «Le Flambeau» -«Los Nuevos Horizontes» -«L'Allarme» - «Umanità Nova» - «Semáforo» - Columna Durruti - «Anarquía» -«Mujeres Libres» - Laisant - Catineau - Balestri - Bluestein - Giménez Arenas - Chiné - Díaz - Tailhade - Barreto - Santamaría - Izquierdo - Foppa - García Tirador - Navel - Vignoli

Anarcoefemèrides de l'1 de novembre

Esdeveniments

Capçalera de "Le Réveil des Mineurs"

- Surt Le Réveil des Mineurs: L'1 de novembre de 1890 surt a Hastings (Pennsilvània, EUA) el primer número del periòdic Le Réveil des Mineurs. Nous réclamons le droit à l'aisance. A partir del gener de 1892 portà el subtítol «Organe des travailleurs de langue française de l'Amérique» i més tard«Organe des travailleurs de langue française desÉtats-Unis». A la capçalera figuraven dos epígrafs: «A cadascú segons les seves forces, a cadascú segons les seves necessitats» i «Benestar i Llibertat per tothom». En el primer número declarà:«Som anarquistes perquè no reconeguem a ningú el dret natural de comandar-nos.» El responsable de la publicació i principal redactor fou Louis Goaziou. La major part dels articles anaven sense signar, però van col·laborar Julien Bernarding, Jean Brault --distribuïdor del periòdic a Spring Valley--, Eugène Chatelain, Charles Levy, Isidore Polycarpe i Henri Zisly. Entre el juny i el desembre de 1892 deixà de publicar-se, però reaparegué a partir del gener de 1893. L'últim número conegut, el 37,és el de setembre de 1893. Va ser continuat per L'Ami des Ouvriers (1894-1896).

***

Capçalera d'"Anarchy"

- Surt Anarchy: Pel novembre de 1891 surt a Smithfield (Sydney, Nova Gal·les del Sud, Austràlia) el primer número del periòdic mensual Anarchy. Neither God nor Low nor Property but: Liberty-Equaliy-Fraternity (Anarquia. Ni Déu, ni llei, ni propietat, però sí llibertat, igualtat i fraternitat). Aquesta publicació fou realitzada exclusivament pel poeta, periodista i agitador anarquista John Arthur Andrews (1865-1903), que fabricà la premsa i xilografià els caràcters amb ribot tot fet amb una capça de cigars. Aquest primer número i únic conegut es consagrà a l'aniversari de l'execució dels anarquistes de Chicago.

***

Capçalera d'"Sturmvogel"

- Surt Sturmvogel: L'1 de novembre de 1897 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del bimensual anarcocomunista en llengua alemanya Sturmvogel. Lewwer duad ues slavv (L'Ocell-tempesta. Abans mort que esclau). Aquest periòdic, editat per Claus Timmermann, serà el primer a publicar les cròniques de les gires de conferències d'Emma Goldman. La publicació deixarà d'editar-se el 16 de maig de 1899.

***

Capçalera de "Le Flambeau"

- Surt Le Flambeau: L'1 de novembre de 1902 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del bimensual Le Flambeau. Organe de combat révolutionnaire (La Torxa. Òrgan de combat revolucionari), especial sobre la vaga general. Julius Mestag en serà l'editor responsable i hi col·laborà Georges Rens (Max Borgueil). L'estampació es va fer amb una impremta de mà. Portava com a epígraf el text de La Fontaine «El nostre enemic és el nostre amo.» Com a editorial en el primer número podia llegir-se:«Le Flambeau no és un periòdic teòric, ni un full escandalós, és unòrgan de combat revolucionari, el crit dels oprimits, l'expressió d'un sentiment de revolta.». A resultes de l'aparició de l'article «Germinal, les anarchistes et la grève général» en el segon número (8-15 de desembre de 1902), que serà l'últim, reproducció d'un pamflet del qual es van editar cinc mil exemplars, el periòdic va ser denunciat, jutjat i condemnat per l'Audiència de Brabant (Flandes) el 24 de novembre de 1913 a una pena de sis mesos de presó i a 100 francs de multa. Per a escapar de la presó Mestag fugí a Londres (Anglaterra).

***

Capçalera de "Los Nuevos Horizontes"

- Surt Los Nuevos Horizontes: L'1 de novembre de 1903 surt a Santiago de Xile (Xile) el primer número de la revista anarquista Los Nuevos Horizontes. Era l'òrgan d'expressió de l'Ateneu de la Joventut, creat en 1900 a Santiago de Xile per joves intel·lectuals i artistes llibertaris (Luis Boza, Carlos Canut de Bon, Mario Centore, Leonardo Eliz, Alejandro Escobar Carvallo, Julio Fossa Calderón, Carlos Garrido, Pedro Antonio González, Alberto Mauret, Ernesto Monge, Horacio Olivos, Eduardo Poirier, Benito Rebolledo, Luis Ross, Jorge Gustavo Silva, Víctor Domingo Silva, Augusto G. Thompson, etc.) i presidit per Samuel Antonio Lillo. S'especialitzà en difondre les activitats artístiques i culturals de la intel·lectualitat d'avantguarda. Hi van col·laborar Valentín Brandau, Augusto G. Thompson (Augusto d'Halmar), Manuel Magallanes Moure i Víctor Domingo Silva, entre d'altres. Va ser continuada per Panthesis (1904).

***

Capçalera de "L'Allarme"

- Surt L'Allarme: L'1 de novembre de 1915 surt a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del periòdic bilingüe (italià i anglès) anarquista L'Allarme. Contro ogni forma di autorità e di sfruttamento (L'Alarma. Contra tota forma d'autoritat i d'explotació). Estava dirigit per Umberto Postiglione (Hobo). En 1916 es traslladà a Somverville (Massachusetts, EUA). De publicació irregular, es distribuïa gratuïtament i tirà entre 2.000 i 6.000 exemplars. Malgrat la dura repressió que patí, es publicà fins l'1 d'abril de 1917.

***

Capçalera d'"Umanità Nova"

- Surt Umanità Nova: L'1 de novembre de 1924 surt a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) el primer número del setmanari anarquista en llengua italiana Umanità Nova. Periodico libertario. Era continuació de la publicació editada entre 1920 i 1922 a Itàlia per Errico Malatesta i que s'exilià als EUA per mor de l'arribada del feixisme. L'editor responsable d'aquesta etapa nord-americana fou el propagandista anarquista Maris Baldini (Siram Nibaldi). La lluita contra el feixisme i la campanya per l'alliberament de Sacco i de Vanzetti van destacà en les seves pàgines. També contenia nombrosos articles i anàlisis sobre la situació italiana i el paper jugat pel moviment anarquista. Hi van col·laborar Camillo Berneri (Camillo da Lodi), Armando Borghi i Luigi Fabbri, entre d'altres. Tingué una gran difusió entre la nombrosa colònia italiana establerta als EUA. En sortiren 11 números, l'últim l'1 de maig de 1925.

***

Portada d'un exemplar de "Semáforo"

- Surt Semáforo: L'1 de novembre de 1936 surt a València (País Valencià) el primer número de la revista quinzenal Semáforo. Revista del Comitè Ejecutivo de Espectáculos Públicos de Valencia y provincia UGT-CNT. Aquesta publicació, editada pel Comitè Executiu d'Espectacles Públics de València i província de la Unió General de Treballadors (UGT) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), tenia com a missió la promoció i la divulgació dels espectacles, entre ells el teatre, el cinema, la música i l'art. Tractà diferents aspectes del teatre (socialització del teatre, teatre experimental, teatre revolucionari, teatre del poble, etc.) i des de diferents punts de vista (l'expressió corporal, les màscares, les mans, els gestos, la dansa, els actors, els dramaturgs, els tramoistes, els escenògrafs, etc.). Els seus principals animadors van ser Higinio Noja Ruiz, que dirigí la publicació, i Juan Pérez del Muro. Trobem articles de Rafael Caballer, Campos, Mantilla i Higinio Noja Ruiz, entre d'altres. En sortiren 17 números, l'últim el 15 de novembre de 1937.

***

Comunicat de la Columna Durruti publicat a "Vía Libre" (7 de novembre de 1936)

- La Columna Durruti contra la militarització: L'1 de novembre de 1936, des del front d'Osera (Saragossa, Aragó, Espanya), el Comitè de Guerra de la Columna Durruti davant la publicació del Decret de militarització de les milícies emet un comunicat pel qual és rebutjat i demana del Consell de la Generalitat de Catalunya llibertat d'organització. Aquest comunicat anava signat per Buenaventura Durruti i fou publicat en nombroses capçaleres de la premsa llibertària i confederal. L'endemà Durruti va fer un discurs radiofònic, reproduït en la premsa confederal, que fou gairebé literalment una lectura del document en qüestió.

***

Portada d'"Anarquía"

- Surt Anarquía: L'1 de novembre de 1937 surt a Alacant (Alacantí, País Valencià) el primer número, i únic conegut, del butlletí mensual Anarquía. Juventudes Libertarias Barriada Carolinas. FIJL. JJLL. Aquesta publicació de caire cultural era l'òrgan d'expressió de les Joventuts Llibertàries de la barriada alacantina de les Carolines, adscrites a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Entre els redactors apareixen S. Ballesta, J. Ruiz, J. Mira, José Muñoz Congost i Manuel García, i el dibuix és de V. Mair. L'únic exemplar que es conserva està dipositat a l'Arxiu General de la Guerra Civil Española de Salamanca.

***

Portada d'un exemplar de "Mujeres Libres" (Montadin, 1972)

- Surt Mujeres Libres: L'1 de novembre de 1965 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del periòdic trilingüe (castellà, francès i anglès) Mujeres Libres. Portavoz de la Federación de Mujeres Libres de España en el Exilio. A partir del número 30 (març-abril de 1972) passarà a editar-se a Montadin (Llenguadoc, Occitània). Dirigida per Suceso Portales, hi van col·laborar Sara Berenguer, Mary Stevenson, Pepita Estruch, Juanita Nadal, Luz Continente, J. Smythe, Hortensia Martí, Gracia Ventura, Linda Carnicer, Lola Iturbe, Violeta Olaya, Relgis, Zimmermann, Jesús Guillén, Tomás Cano, Carpio, J. P. Fàbregas, Fontaura, Féliz León, Lizcano, Lobo,  etc. Se'n van editar 47 números, l'últim el desembre de 1976, i tingué distribució per Europa i Amèrica Llatina. Després passaria a editar-se a Catalunya per l'«Agrupación Mujeres Libres de Barcelona» el maig de 1977.

Anarcoefemèrides

Naixements

Charles-Ange Laisant

- Charles-Ange Laisant: L'1 de novembre de 1841 neix a Basse-Indre (Bretanya) el científic, polític i anarquista Charles-Ange Laisant. En 1859 es va llicenciar en l'Escola Politècnica d'enginyeria militar. Va defensar el fort d'Issy i París durant la Guerra Francoprussiana i després va estar destinat a Còrsega i a Algèria en 1873. Defensor del general Georges Boulanger i del capità Alfred Dreyfus, serà processat per delicte de premsa i absolt. Va ser conseller general a Nantes en 1876 i diputat per Loire-Inférieure entre 1876 i 1885 i pel Sena entre 1885 i 1893. Va dirigir el diari Le Petit Parisien en 1879 i va fundar La République Radicale. En 1893 serà elegit diputat boulangista a París. Amb Émile Lemoire crearà en 1894 la revista matemàtica L'Intermédiaire des mathématiciens. Entre 1903 i 1904 va ser president de l'Associació Francesa per a l'Avanç de les Ciències, i també va ser vicepresident de la Societat Astronòmica de França. Després, per influència de son fill Albert, llibertari i francmaçó, va radicalitzar les seves postures declarant-se anarquista i també francmaçó, i es va fer amic i seguidor de Francesc Ferrer i Guàrdia. Va ser un dels fundadors en 1908, amb Ferrer i Guàrdia, Sébastien Faure i Charles Malato, de la Lliga Internacional per l'Educació Racional de la Infància, de la qual serà vicepresident. En 1909 va proposar a la Societat Astronòmica de França l'expulsió d'Alfons XIII, de la qual era membre, en protesta per l'execució de Ferrer i Guàrdia, i com la proposta va ser rebutjada va dimitir del càrrec. Va mantenir contactes amb la colònia anarcocomunista d’Aiglemont i va col·laborar en la premsa llibertària (La Bataille syndicaliste,Le Libertaire,Le Temps nouveaux, Les Petits Bonshommes,Boletín de la Escuela Moderna, etc.). Propagandista de l'esperanto, va ser vicepresident de la francesa «Societo por propagando de Esperanto» i, en 1901, vicepresident del «Pariza Esperanto Grupo», col·laborant en la premsa esperantista. L'agost de 1913 va participar en el congrés de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària i serà un dels fundadors de la cooperativa llibertària cinematogràfica «Cinéma du Peuple». A més de textos educatius per infants de caràcter científic (matemàtiques,àlgebra, física...), també va escriure textos revolucionaris, com ara Pourquoi et comment je suis Boulangiste (1887), L'anarchie bourgeoise (1887), L’éducation de demain (1906), La barbarie moderne (1912), Contre la loi de trois ans: un peu d’histoire, aux gouvernants, les droits du mouton (1913), L’illusion parlementaire (1924, pòstum), entre d'altres. Charles-Ange Laisant va morir el 5 de maig de 1920 a Asnières (Illa de França, França). Al fons Ferrer i Guàrdia de la Biblioteca Mandeville de la Universitat de San Diego (Califòrna, EUA) es conserven documents seus.

***

Notícia de la condemna de Placide Catineau apareguda en el periòdic parisenc "Journal des débats politiques et littéraires" del 14 de febrer de 1894

- Placide Catineau: L'1 de novembre de 1858 neix a Poitiers (Poitou-Charentes, França) el fuster anarquista Placide François Alfred Catineau, que va fer servir el pseudònim Lebas. En 1889 formà part d'un grup de fusters anarquistes (François Briens, Dupret, Meunier, Dustud, Franchet, Bertrand, etc.) de la Unió Sindical del Moble (USM) de París (França), fundada per Lucien Guérineau. En 1890 es presentà a Dijon (Borgonya, França) a les eleccions legislatives com a socialista revolucionari i obtingué quatre mil vots. El 13 de febrer de 1894, amb François Briens, va ser condemnat per l'Audiència de l'Aube (Xampanya-Ardenes) a treballs forçats a perpetuïtat, 100 francs de multa i sis mesos de presó per«fabricació i emissió de moneda falsa»,«per temptativa d'evasió» el 27 de novembre de 1893 de la presó de Troyes (Xampanya-Ardenes), on estaven detinguts pel primer delicte a l'espera de judici, i «per temptativa d'assassinat» del guardià Varlet d'aquesta penitenciaria; altres companys (Massoubre, Mauduit i Xavier Soudant) van ser condemnats a diferents penes més lleugeres. Destinat a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa, formà part d'un comboi amb altres anarquistes (Léon Jules Léauthier, Edmond Marpaux, Gustave Marchand i François Briens) que desembarcà en 1894 a l'Illa Real (Illes de la Salvació, Guaiana Francesa). A l'illa compartí cabana amb l'anarquista Clément Duval i es caracteritzà per cantar durant les nits cançons revolucionàries. Placide Catineau, que tenia la matrícula 26.477, va morir el 16 de setembre de 1899 a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa.

***

Grup anarquista de Bazzano (1925). Asseguts, d'esquerra a dreta: Gino Balestri i els germans Angelo i Raffaello Zanette. Drets, d'esquerra a dreta: Sacchetti, Sardelli, Giacomo Famigli, Pietro Monesi, Cavedoi i la persona del capell, que no ha pogut ser identificada

- Gino Balestri: L'1 de novembre de 1901 neix a Bazzano (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Gino Balestri (Nino). Nascut en una família antifeixista de 13 infants, ben aviat començà a militar en el moviment anarquista. Després d'haver participat en les lluites obreres del període del«Biennio Rosso» (Bienni Roig) i en les primeres lluites armades contra els escamots feixistes, fou condemnat en 1921 a sis mesos i 15 dies de presó i en 1925 a tres mesos. En 1926 passà clandestinament a França on, sense papers, va viure en condicions precàries i sempre perseguit per les seves activitats antifeixistes. En 1933 fou detingut a Niça per haver participat en una reunió de «propaganda comunista» i condemnat a dos mesos de presó per «infracció al decret d'expulsió». Instal·lat clandestinament a Marsella a partir de 1934, marxà després a Orà (Algèria) on més tard se li ajuntà sa companya Cosetta Lami, filla del militant anarquista Mario Lami, mort a París en 1930, i sa filla Luce, nascuda a París el 3 de març de 1934. El juny de 1936 retornà a Marsella i arribà a París. El mes següent esclatà la Revolució espanyola i marxà com a voluntari en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Combaté les tropes franquistes al front d'Aragó, a la zona d'Osca (Almudébar i Carrascal de Castejón). Encara que oposat a la militarització de les milícies, restà al front enquadrat en el IV Batalló Confederal «Pi i Margall». Durant «Fets de Maig» de 1937, participà en la defensa de la«Casa CNT-FAI», situada a l'avinguda Durruti (antiga Via Laietana) de Barcelona, atacada pels estalinistes. En tornar a França i durant l'ocupació, fou detingut pels nazis i deportat a un camp de treball a Lublin (Polònia). En 1943 aconseguí evadir-se i arribà a França, on participà en la resistència a la zona aquitana d'Arpachon. Després de l'Alliberament, s'instal·là a París amb sa companya i ses filles Luce i Dina, nascuda a París el 8 de març de 1937. En 1952 s'establí a la regió de Marsella i el 19 de març d'aquell any nasqué sa filla Alba. En aquests anys continuà la seva militància, sobretot en l'ajuda dels refugiats espanyols. Gino Balestri va morir el 5 de juliol de 1983 a Aubanha (Provença, Occitània).

Gino Balestri (1901-1983)

***

Abe Bluestein i Selma Cohen a bord de l'«Antonia» cap a Espanya (01-04-1937)

- Abe Bluestein:L'1 de novembre de 1909 neix a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) el militant anarquista Abraham Bluestein, més conegut com Abe Bluestein. Era fill d'una família d'immigrants anarquistes russos d'origen jueu. Sos pares, Mendel i Esther Bluestein, havien hagut de fugir perquè la policia havia descobert propaganda llibertaria al seu domicili i perquè Mendel havia mort un soldat del tsar. Instal·lats a Filadèlfia, van afiliar-se a l'anarquista International Ladies' Garment Workers' Union (Unió Internacional de Treballadors de Peces de Vestir). Més tard s'instal·laren a la colònia llibertària d'Stelton (Nova Jersey), a prop de New Brunswick, i participaren en les activitats de l'Escola Moderna, a la qual assistí Abe fins a la secundària. Més tard sa família s'establí a Nova York i Abe es graduà al City College. En aquesta època participà en les activitats del Centre Llibertari i formà part del Vanguard Group, conegut grup anarquista dels anys trenta format per Glenn Carrington, John Pinkman, Clara Solomon i Bruno Americano, entre d'altres. També conegué Emma Goldman i la seva futura companya, Selma Cohen, artista anarquista i filla d'un metge del Bronx. En aquests anys edità les revistes anarquistes Vanguard i The Challeger, i participà en infinitat de fòrums i reunions llibertàries. Quan esclatà la Revolució espanyola formà part de diversos grups de suport i l'abril de 1937, amb sa companya, marxà a Catalunya com a reporter de la Canadian Broadcasting Company. A la Península troba Emma Goldman i com a membre de l'oficina d'informació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) realitzà programes de ràdio per als combatents catalans i elaborà butlletins setmanals i diverses publicacions sobre l'esdevenir de la Revolució per als companys de parla anglesa. Selma Cohen participà en les activitats artístiques de la revolució. Abe envià articles regulars al setmanari anarquista en jiddisch Freie Arbeiter Stimmereferents a la Revolució llibertària. Un anys més tard la parella retornà als Estats Units i Abe traduí el llibre d'Augustin Souchy sobre les col·lectivitats aragoneses (With the peasants of Aragon. Libertarian communism in the liberated areas), entre d'altres. Quan esclatà la Segona Guerra Mundial mantingué una actitud pacifista, però el dur debat que es desencadenà en el moviment anarquista sobre la participació o no en la guerra el desmoralitzà. En acabar la contesa bèl·lica va fer de reporter per al Jewish Daily Forwardi per a l'American Labor Union. A partir de 1977 participà, amb Murray Bookchin i Sam Dolgoff, en l'edició de News from Libertarian Spain i col·laborà amb el Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari) editant obres. En 1980 participà en el documental Free voice of labor. The jewish anarchists, de Steven Fischler i Joel Sucher. També traduí a l'anglès el llibre de Juan Gómez Casas sobre la Federació Anarquista Ibèrica (Anarchist organization. The history of the FAI) i edità el llibre commemoratiu Fighters for anarchism: Mollie Steimer and Senya Fleshin (1983).És autor del pamflet Forgotten men, what now? New Deal «Security», reeditat en 2006. Al llarg de la seva vida va treballar en diverses institucions relacionades amb la salut i els serveis socials, com ara director de la Sidney Hillman Health Center, com a director executiu de la New York Diabetes Association, com a gerent de la Co-Op City & Amalgamated Housing Cooperative (cooperativa d'habitatges socials del Bronx), etc. Abe Bluestein va morir el 3 de desembre de 1997 en un llar d'ancians de Croton-on-Hudson (Nova York, EUA). El seu arxiu fou dipositat a Labadie Collection de la Universitat de Michigan (EUA).

***

Juan Giménez Arenas

- Juan Giménez Arenas: L'1 de novembre de 1913 neix a La Unión (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Giménez Arenas --també conegut com El Quijote de Banat, per la seva afició a col·leccionar quixots. Fill d'un militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sos germans Antonio i Jesús també van ser cenetistes. Cap al 1918 es traslladà amb sa família a Barcelona, on aprengué les primeres lletres i, tot d'una, just saben llegir i escriure i sense saber multiplicar, es posà a fer feina en diversos oficis fins als 10 anys (drapaire, repartidor de novel·les, mosso d'apotecaria, venedor de paper de fumar, etc.). Després, i fins al 1931, va fer de barreter i treballà en una botiga de mobles, de la qual fou acomiadat arran de vaga de la fusta; a més de d'altres feinetes (venedor de diaris, caragolaire, guardacotxes, ajudant de forjador, etc.). En els seu temps lliure s'aficionà a la lectura. Milità en les Joventuts Llibertàries, en l'Ateneu de Sans i, a partir de 1932, en la CNT. Va fer el servei militar a Maó durant un any. Participà activament a Barcelona en la resposta a l'aixecament feixista de juliol de 1936. En aquestaèpoca organitzà amb altres companys una biblioteca i fou secretari de les Joventuts Llibertàries de Sans. S'incorporà en les milícies anarquistes de Buenaventura Durruti a Pina de Ebro, on organitzà, amb altres companys, les Joventuts Llibertàries. Amb la militarització de les milícies, tornà a Barcelona malalt. Durant els fets de «Maig del 37» lluità contra els antirevolucionaris comunistes i durant dos mesos restà empresonat. Després s'allistà en un batalló antigàs amb el qual actuà per Lleida, Bellver de Cinca. Finalment acabà en la ja militaritzada Divisió Durruti (119 Brigada), en la qual no va voler acceptar càrrecs, encara que formà part de la Comissió Llibertària en representació de les Joventuts Llibertàries. Amb el triomf feixista, el 8 de febrer de 1939 passà ferit amb una bala al turmell els Pirineus. Fou tancat als camps de concentració de Vernet i Argelers, d'on fugí cap a Marsella. Pocs mesos després tornà als camps d'Argelers i de Barcarès. Cap a finals de 1943 va fer feina als boscos de Rodome, a Eissalabra i a Tolosa rebutjà sumar-se als serveis secrets aliats. En 1943, a Bordeus, va fer contacte amb el Comitè Nacional cenetista i constituí la Federació Local de CNT. També va fer de calderer als voltants de Trompeloup. En acabar la II Guerra Mundial, encapçalà la CNT a Bordeus i organitzà, amb Ildefonso González Gil i altres companys del grup «Nervio», l'editorial «Tierra y Libertad». Va fer feina com a especialista d'armadures de ferro, ofici en el qual treballà gairebé quaranta anys. Alineat amb els ortodoxes, assistí a plens i congressos regularment, i ca seva fou un lloc de trobada i contacte de lluitadors antifranquistes. En 1954 es traslladà a París, on participà en el grup «Nervio», amb Abel Paz, Joan Ferrer, José Arolas, Ildefonso González i Eugenio Valdenebro. En morir el dictador Franco, viatjà a la Península. En 1979 s'instal·là a Banat i s'afilià a la CNT, amb Ramon Casals i Fernando Massaguer. En aquesta època va participar en mítings i altres actes celebrats a la Península. En 1996 la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL) li publicà les seves memòries De La Unión a Banat. Itinerario de una rebeldía. Juan Giménez Arenas va morir el 3 de gener de 1998 a Banat (Tarascon d'Arieja, País de Foix, Occitània)

***

Valero Chiné Bagué

- Valero Chiné Bagué: L'1 de novembre de 1918 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) el militant anarcosindicalista Valero Chiné Bagué. En 1933 va començar a assistir a les classes nocturnes de l'Ateneu Llibertari «Sociedad Cultural Aurora», filial de la CNT de Fraga, dirigides pel mestre racionalista José Alberola Navarro. Després militarà en l'Ateneu Llibertari i en la CNT i col·laborarà en la creació i organització de les Joventuts Llibertàries. Quan esclata la Guerra Civil, s'allista en la Columna Durruti, participant en diverses zones del front d'Aragó i formarà part d'una de les centúries de la Columna que es desplaçarà a Madrid per defensar la capital. Va ser protagonista de durs combats contra les tropes franquistes a la zona de l'Hospital Clínic i a la zona universitària madrilenya, on va rebre directament la notícia de la mort de Buenaventura Durruti. Va abandonar la Columna Durruti quan la militarització, mostrant així la seva disconformitat. De tornada a Fraga, participa en el procés col·lectivista i es nomenat delegat de la Cooperativa de Consum de la Col·lectivitat, responsabilitat que exercirà fins a la seva tornada al front. Serà testimoni de l'encalçament protagonitzat per la 27 Divisió (antiga «Columna Carlos Marx») contra els col·lectivistes. Cridat a files i davant la possibilitat de caure en una unitat militar comunista, decideix allistar-se voluntàriament en la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió (antiga «Columna Roja y Negra»), que tenia les oficines del seu Estat Major a Albalate de Cinca, a prop de Fraga. El final de la guerra el sorprendrà a Madrid i acabarà al port d'Alacant esperant un vaixell internacional que el porti a l'exili, però va acabar presoner. Va ser empresonat a diversos camps i presons (Albatera, Porta Coeli, Miranda de Ebro, Renteria) i després d'uns anys tornarà a Fraga, on serà condemnat a set mesos de treballs forçats per«desafecte al Movimiento Nacional»; traslladat a Saragossa i portat al camp d'aviació de Las Bardenas. A finals de 1940 va ser alliberat i va treballar a les mines de carbó com a mesura provisional per eludir el servei militar; però exercirà l'ofici durant 26 anys, a la conca minera de la Granja d'Escarp i Mequinensa. El 3 de maig de 1946 serà detingut per la Guàrdia Civil, juntament amb altres minaires, per la seva participació en la reorganització de la CNT clandestina. En total, un grup de 250 cenetistes de la zona (Lleida, Mequinensa, Fraga, Torrent de Cinca...) seran processats i empresonats. Torturat durant vuit dies i sotmès a consell de guerra, acusat de ser membre de la CNT i de tenir un vell fusell rovellat –de quan la guerra– amagat sota una teulada, va passar nou mesos a la presó de Lleida, a més d'11 anys de llibertat condicional i vigilada. Va continuar militant en la CNT clandestina i en 1977 va ser un dels que signaren la sol·licitud de legalització de la CNT de Fraga. En els anys 90 va col·laborar en la formació de l'associació «Centro de Estudios Libertarios José Alberola» de Fraga i va participar en diversos documentals (Ni peones, ni patrones; Vivir la utopía, etc.). El desembre de 1997 va editar les seves Memorias, que encara que la seva llengua era el català, va escriure en castellà, perquè era l'única que sabia posar per escrit. Valero Chiné Bagué va morir el 12 de juliol de 2007 a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent).

Valero Chiné Bagué (1918-2007)

***

Carlos Díaz Hernández

- Carlos Díaz: L'1 de novembre de 1944 neix a Canalejas del Arroyo (Cuenca, Castella, Espanya) el filòsof i pensador anarcocristià Carlos Díaz Hernández. Estudià filosofia a Salamanca, Madrid i Munic. Llicenciat i doctor en filosofia per la Universitat Complutense de Madrid, també estudià dret i sociologia política a Madrid, on obtingué els graus de llicenciat i diplomat, respectivament. En 1971 aconseguí per oposició la càtedra de Filosofia d'Institut d'Ensenyament Mitjà, i en 1982, la de professor titular d'Història de la Filosofia de la Universitat. Ha estat catedràtic del departament de Filosofia I, Metafísica i Teoria del Coneixement de la Universitat Complutense de Madrid i de la Universitat Nacional d'Educació a Distància (UNED). També és professor visitant permanent de la Universitat Pontifícia de Mèxic. Ha estat president dels Filòsofs Joves d'Espanya, redactor en cap de la secció espanyola de la revista internacional catòlica Communio i membre del consell de redacció de la revista Acontecimiento i de la Col·lecció«Persona». Fundà l'Institut Emmanuel Mounier d'Espanya, Mèxic, Argentina i Paraguai, i és president de la Fundació Emmanuel Mounier. És conegut per les seves innombrables conferències arreu del món. En els anys setanta destacà com a pensador teòric anarquista, traduí i edità nombrosos escriptors àcrates clàssics (E. Armand, Mikhail Bakunin, Jean Grave, Piotr Kropotkin, Max Nettlau, Pierre-Joseph Proudhon, etc.) i mantingué una sòlida amistat amb destacats llibertaris (Víctor García, Ángel J. Cappelletti, Diego Abad de Santillán, etc.); en los anys noranta es declarà seguidor del pensament«personalista comunitari» d'Emmanuel Mounier. Intenta compaginar l'anarquisme i el cristianisme. Trobem articles seus en Acontecimiento,Aprendizaje, Historia Libertaria, Horizonte 2000, Libre Pensamiento, Polémica, etc. Ha publicat més de 250 llibres, entre els que destaquen Personalismo obrero. Presencia viva de Mounier (1969), Hombre ydialéctica en el marxismo-leninismo (1970), La Primera Internacional de Trabajadores (1973), Proudhon (1973), Biografías anarquistas: Proudhon, Bakunin, Kropotkin (1973), Comunismo, anarquía, personalismo (1973), Del anarquismo como fenómeno político-moral (1975), Pro y contra Stirner (1975), Ensao de pedagogía utópica (1975, amb Félix García), Julián Besteiro o el socialismo en libertad (1976), 16 tesis sobre el anarquismo (1976, amb Félix García), La actualidad del anarquismo (1977), Memoria anarquista (1977), Las teorías anarquistas (1977), Manifiesto libertario de la enseñanza (1978), Ensayo de pedagogía libertaria (1979, amb Félix García), Contra Prometeo (1980), Sabiduría y locura (1980), La buena aventura de comunicarse (1980), ¿Qué esser joven? (1980), El sujeto ético (1983), Memoria y deseo. Oficio de enseñar ypasión por el hombre (1983), El sueño hegeliano del estado ético (1987), Nihilismo yestética.Filosofía de fin del milenio (1987), De la razón dialógica a la razón profética (1991), La política como justicia y pudor (1992),Releyendo el anarquismo (1992), Manifiestopara los humildes (1992), Cuando la razón se hace palabra (1992), Víctor García. El Marco Polo del anarquismo (1993), Diez miradassobre el rostro del otro (1994), Valores del futuro que viene (1995), La filosofía,sabiduría primera (1996), Diego Abad Santillán (1997), Max Stirner (1998), Religiones personalistas y religiones transpersonalistas (2003), Mi encuentro con el personalismo comunitario (2006), Pedagogía de la ética social.Para una formación en valores (2006), El nuevo pensamiento de Franz Rosenzweig (2008), Razón cálida. La relación como lógica de los sentimientos (2009), Logoterapia centrada en la persona (2011), etc.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Laurent Tailhade fotografiat per Miguel Almereyda en 1903

- Laurent Tailhade:L'1 de novembre de 1919 mor a Combs-la-Ville (Illa de França, França) el poeta, escriptor i polemista anarquista Laurent Tailhade. Havia nascut el 16 d'abril de 1854 a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània) en una família burgesa d'alts magistrats conservadors. Va estudiar al col·legi dels jesuïtes de Santa Maria de Tolosa i als instituts de Pau i de Tarba, on ja va destacar poèticament en diversos jocs florals. En 1874 va començar a estudiar Dret a Tolosa de Llenguadoc. Entre 1875 i 1876 editarà, amb Henri Maigrot, L'Écho des Trouvères, setmanari literari tolosà. En 1879 es va veure obligat a casar-se per pressions familiars amb Marie-Agathe Eugénie de Gourcuff, instal·lant-se la parella a Bagnères de Bigorra. A partir de 1880 va freqüentar els cercles monàrquics de Bigorra, defensant l'Església catòlica i col·laborant en el periòdic conservador L'Écho des Vallées, sota el pseudònim de Lorenzaccio. En 1883, arran de la mort de sa esposa, va trencar amb aquell cercle viciós burgès i es va instal·lar a París, on es va lliurar al món artístic, literari i llibertari. Va fer amistat amb escriptors importants, com ara Verlaine, Mallarmé, Jean Lorrain, Jean Moréas, Félix Fénéon o Albert Samain. En 1880 va publicar els seus primers poemes, però va ser pels seus articles polèmics que es va donar conèixer, passant de l'anticlericalisme a l'anarquisme. En 1886 sa família l'obliga a casar-se de bell nou amb Mélanie Maruéjouls, però serà un desastre i la vida conjugal només durarà un any i es divorciaran en 1891. En 1887 es va adherir a una lògia maçònica de Tolosa, alhora que reprèn els seus estudis de Dret. En 1888 es va instal·lar novament a París. En 1892 coneixerà el poeta i editor Edward Sansont, amb qui mantindrà una relació sentimental. La seva justificació estètica i provocadora de l'atemptat de Vaillant el desembre de 1893 --«Què importa les víctimes si el gest és bell»-- va atreure l'odi de la premsa burgesa, i va ser escarnit de valent quan el 4 d'abril de 1894 va perdre un ull en l'explosió de la bomba anarquista al restaurant Foyot on es trobava per atzar amb sa nova companya Julia Mialhe. Però lluny de renegar de les seves paraules, va accentuar la seva militància, col·laborant en L'Assiette au Beurre, La Revue Rouge i Le Libertaire i prenent partit contra els antidreyfusards. Habitual dels duels --se'n compten més de 30--, va ser ferit nombroses vegades pels seus adversaris, especialment per Maurice Barrès. En 1897 s'instal·la a Tolosa amb sa nova companya, la poetessa feminista i cèlebre ocultista Anne Osmont. El 17 de gener de 1901 es casarà de bell nou amb Eugénie Pochon, germana del seu amic Fernand Kolney. L'11 d'octubre de 1901 va ser inculpat per «provocació a l'assassinat» arran de l'article «Le triomphe de la domesticité» escrit en Le Libertaire en ocasió de la visita del tsar a França i va ser condemnat a un any de presó. Gràcies a la campanya dels cercles llibertaris i dels seus amics (Zola, Kahn, France, Mirbeau, Boès, Sembat, etc.), només passarà sis mesos a la presó de la Santé de París, temps que aprofitarà per traduir el Satyricon de Petroni al francès. En 1905, a conseqüència d'un malentès --la utilització sense el seu permís del seu nom com a signatari de la famós Cartell Roig antimilitarista que encoratjava els soldats a eliminar els seus oficials--, va trencar amb l'anarquisme i amb els antics amics i es va lliurar al servei del nacionalisme xovinista. Entre la seva immensa obra podem destacar Au pays du mufle (1891), Imbéciles et gredins (1900), La Gynnécocratie, ou la domination de la femme (1902), La noir idole.Étude sur la morphinomanie (1907), Pour la paix. Lettre aux conscrits (1909), etc. Morfinòman i malalt dels pulmons, Laurent Tailhade va morir l'1 de novembre de 1919 a Combs-la-Ville (Illa de França, França). Una subscripció popular, en gran part sostinguda per Sacha Guitry, el salvarà de la fossa comuna i serà enterrat definitivament el 20 de febrer de 1921 al cementiri parisenc de Montparnasse.

---

Continua...

---

Escriu-nos


Viewing all articles
Browse latest Browse all 10334

Latest Images

Trending Articles