Anarcoefemèrides de l'1 de novembre
Esdeveniments
- Surt Le Réveil des Mineurs: L'1 de novembre
de 1890 surt a Hastings (Pennsilvània, EUA) el primer
número del periòdic Le
Réveil des Mineurs. Nous réclamons le
droit à l'aisance. A partir del gener de 1892
portà el subtítol «Organe des
travailleurs de langue française de
l'Amérique» i més tard«Organe des
travailleurs de langue française desÉtats-Unis». A la capçalera figuraven
dos
epígrafs: «A cadascú segons les seves
forces, a cadascú segons les seves
necessitats» i «Benestar i Llibertat per
tothom». En el primer número declarà:«Som anarquistes perquè no reconeguem a
ningú el dret natural de comandar-nos.»
El responsable de la publicació i principal redactor fou
Louis Goaziou. La
major part dels articles anaven sense signar, però van
col·laborar Julien
Bernarding, Jean Brault --distribuïdor del periòdic
a Spring Valley--, Eugène
Chatelain, Charles Levy, Isidore Polycarpe i Henri Zisly. Entre el juny
i el
desembre de 1892 deixà de publicar-se, però
reaparegué a partir del gener de
1893. L'últim número conegut, el 37,és el de setembre de 1893. Va ser
continuat per L'Ami des Ouvriers
(1894-1896).
***
- Surt Anarchy: Pel novembre de 1891 surt a Smithfield (Sydney, Nova Gal·les del Sud, Austràlia) el primer número del periòdic mensual Anarchy. Neither God nor Low nor Property but: Liberty-Equaliy-Fraternity (Anarquia. Ni Déu, ni llei, ni propietat, però sí llibertat, igualtat i fraternitat). Aquesta publicació fou realitzada exclusivament pel poeta, periodista i agitador anarquista John Arthur Andrews (1865-1903), que fabricà la premsa i xilografià els caràcters amb ribot tot fet amb una capça de cigars. Aquest primer número i únic conegut es consagrà a l'aniversari de l'execució dels anarquistes de Chicago.
***
- Surt Sturmvogel: L'1 de novembre de 1897 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del bimensual anarcocomunista en llengua alemanya Sturmvogel. Lewwer duad ues slavv (L'Ocell-tempesta. Abans mort que esclau). Aquest periòdic, editat per Claus Timmermann, serà el primer a publicar les cròniques de les gires de conferències d'Emma Goldman. La publicació deixarà d'editar-se el 16 de maig de 1899.
***
- Surt Le Flambeau: L'1 de novembre de
1902 surt a
Brussel·les (Bèlgica) el primer número
del bimensual Le Flambeau. Organe de
combat révolutionnaire (La Torxa. Òrgan
de combat revolucionari), especial
sobre la vaga general. Julius Mestag en serà l'editor
responsable i hi
col·laborà Georges Rens (Max Borgueil).
L'estampació es va fer amb una
impremta de mà. Portava com a epígraf el text de
La Fontaine «El nostre
enemic és el nostre amo.» Com a editorial en el
primer número podia llegir-se:«Le Flambeau no és un
periòdic teòric, ni un full
escandalós, és unòrgan de combat revolucionari, el crit dels oprimits,
l'expressió d'un
sentiment de revolta.». A resultes de l'aparició
de l'article «Germinal, les
anarchistes et la grève
général» en el segon número
(8-15 de desembre de 1902),
que serà l'últim, reproducció d'un
pamflet del qual es van editar cinc mil
exemplars, el periòdic va ser denunciat, jutjat i condemnat
per l'Audiència de
Brabant (Flandes) el 24 de novembre de 1913 a una pena de sis mesos de
presó i
a 100 francs de multa. Per a escapar de la presó Mestag
fugí a Londres
(Anglaterra).
***
- Surt Los Nuevos Horizontes: L'1 de novembre de 1903 surt a Santiago de Xile (Xile) el primer número de la revista anarquista Los Nuevos Horizontes. Era l'òrgan d'expressió de l'Ateneu de la Joventut, creat en 1900 a Santiago de Xile per joves intel·lectuals i artistes llibertaris (Luis Boza, Carlos Canut de Bon, Mario Centore, Leonardo Eliz, Alejandro Escobar Carvallo, Julio Fossa Calderón, Carlos Garrido, Pedro Antonio González, Alberto Mauret, Ernesto Monge, Horacio Olivos, Eduardo Poirier, Benito Rebolledo, Luis Ross, Jorge Gustavo Silva, Víctor Domingo Silva, Augusto G. Thompson, etc.) i presidit per Samuel Antonio Lillo. S'especialitzà en difondre les activitats artístiques i culturals de la intel·lectualitat d'avantguarda. Hi van col·laborar Valentín Brandau, Augusto G. Thompson (Augusto d'Halmar), Manuel Magallanes Moure i Víctor Domingo Silva, entre d'altres. Va ser continuada per Panthesis (1904).
***
- Surt L'Allarme: L'1 de novembre de
1915 surt
a Chicago (Illinois, EUA) el primer número del
periòdic bilingüe (italià i
anglès) anarquista L'Allarme.
Contro ogni
forma di autorità e di sfruttamento (L'Alarma.
Contra tota forma
d'autoritat i d'explotació). Estava dirigit per Umberto
Postiglione (Hobo). En 1916 es
traslladà a Somverville
(Massachusetts, EUA). De publicació irregular, es
distribuïa gratuïtament i tirà
entre 2.000 i 6.000 exemplars. Malgrat la dura repressió que
patí, es publicà
fins l'1 d'abril de 1917.
***
- Surt Umanità Nova: L'1 de novembre de 1924 surt a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) el primer número del setmanari anarquista en llengua italiana Umanità Nova. Periodico libertario. Era continuació de la publicació editada entre 1920 i 1922 a Itàlia per Errico Malatesta i que s'exilià als EUA per mor de l'arribada del feixisme. L'editor responsable d'aquesta etapa nord-americana fou el propagandista anarquista Maris Baldini (Siram Nibaldi). La lluita contra el feixisme i la campanya per l'alliberament de Sacco i de Vanzetti van destacà en les seves pàgines. També contenia nombrosos articles i anàlisis sobre la situació italiana i el paper jugat pel moviment anarquista. Hi van col·laborar Camillo Berneri (Camillo da Lodi), Armando Borghi i Luigi Fabbri, entre d'altres. Tingué una gran difusió entre la nombrosa colònia italiana establerta als EUA. En sortiren 11 números, l'últim l'1 de maig de 1925.
***
- Surt Semáforo: L'1 de novembre de
1936 surt a
València (País Valencià) el primer
número de la revista quinzenal Semáforo.
Revista del Comitè Ejecutivo de
Espectáculos Públicos de Valencia y provincia
UGT-CNT. Aquesta publicació,
editada pel Comitè Executiu d'Espectacles Públics
de València i província de la
Unió General de Treballadors (UGT) i de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), tenia com a missió la promoció i la
divulgació dels espectacles, entre
ells el teatre, el cinema, la música i l'art.
Tractà diferents aspectes del
teatre (socialització del teatre, teatre experimental,
teatre revolucionari,
teatre del poble, etc.) i des de diferents punts de vista
(l'expressió
corporal, les màscares, les mans, els gestos, la dansa, els
actors, els
dramaturgs, els tramoistes, els escenògrafs, etc.). Els seus
principals
animadors van ser Higinio Noja Ruiz, que dirigí la
publicació, i Juan Pérez del
Muro. Trobem articles de Rafael Caballer, Campos, Mantilla i Higinio
Noja Ruiz,
entre d'altres. En sortiren 17 números, l'últim
el 15 de novembre de 1937.
***
- La Columna Durruti contra la militarització: L'1 de novembre de 1936, des del front d'Osera (Saragossa, Aragó, Espanya), el Comitè de Guerra de la Columna Durruti davant la publicació del Decret de militarització de les milícies emet un comunicat pel qual és rebutjat i demana del Consell de la Generalitat de Catalunya llibertat d'organització. Aquest comunicat anava signat per Buenaventura Durruti i fou publicat en nombroses capçaleres de la premsa llibertària i confederal. L'endemà Durruti va fer un discurs radiofònic, reproduït en la premsa confederal, que fou gairebé literalment una lectura del document en qüestió.
***
- Surt Anarquía: L'1 de novembre de
1937 surt a
Alacant (Alacantí, País Valencià) el
primer número, i únic conegut, del
butlletí
mensual Anarquía. Juventudes
Libertarias
Barriada Carolinas. FIJL. JJLL. Aquesta publicació
de caire cultural era
l'òrgan d'expressió de les Joventuts
Llibertàries de la barriada alacantina de
les Carolines, adscrites a la Federació Ibèrica
de Joventuts Llibertàries
(FIJL). Entre els redactors apareixen S. Ballesta, J. Ruiz, J. Mira,
José Muñoz
Congost i Manuel García, i el dibuix és de V.
Mair. L'únic exemplar que es
conserva està dipositat a l'Arxiu General de la Guerra Civil
Española de
Salamanca.
***
- Surt Mujeres Libres: L'1 de novembre de 1965 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del periòdic trilingüe (castellà, francès i anglès) Mujeres Libres. Portavoz de la Federación de Mujeres Libres de España en el Exilio. A partir del número 30 (març-abril de 1972) passarà a editar-se a Montadin (Llenguadoc, Occitània). Dirigida per Suceso Portales, hi van col·laborar Sara Berenguer, Mary Stevenson, Pepita Estruch, Juanita Nadal, Luz Continente, J. Smythe, Hortensia Martí, Gracia Ventura, Linda Carnicer, Lola Iturbe, Violeta Olaya, Relgis, Zimmermann, Jesús Guillén, Tomás Cano, Carpio, J. P. Fàbregas, Fontaura, Féliz León, Lizcano, Lobo, etc. Se'n van editar 47 números, l'últim el desembre de 1976, i tingué distribució per Europa i Amèrica Llatina. Després passaria a editar-se a Catalunya per l'«Agrupación Mujeres Libres de Barcelona» el maig de 1977.
Naixements
- Charles-Ange Laisant: L'1 de novembre de 1841 neix a Basse-Indre (Bretanya) el científic, polític i anarquista Charles-Ange Laisant. En 1859 es va llicenciar en l'Escola Politècnica d'enginyeria militar. Va defensar el fort d'Issy i París durant la Guerra Francoprussiana i després va estar destinat a Còrsega i a Algèria en 1873. Defensor del general Georges Boulanger i del capità Alfred Dreyfus, serà processat per delicte de premsa i absolt. Va ser conseller general a Nantes en 1876 i diputat per Loire-Inférieure entre 1876 i 1885 i pel Sena entre 1885 i 1893. Va dirigir el diari Le Petit Parisien en 1879 i va fundar La République Radicale. En 1893 serà elegit diputat boulangista a París. Amb Émile Lemoire crearà en 1894 la revista matemàtica L'Intermédiaire des mathématiciens. Entre 1903 i 1904 va ser president de l'Associació Francesa per a l'Avanç de les Ciències, i també va ser vicepresident de la Societat Astronòmica de França. Després, per influència de son fill Albert, llibertari i francmaçó, va radicalitzar les seves postures declarant-se anarquista i també francmaçó, i es va fer amic i seguidor de Francesc Ferrer i Guàrdia. Va ser un dels fundadors en 1908, amb Ferrer i Guàrdia, Sébastien Faure i Charles Malato, de la Lliga Internacional per l'Educació Racional de la Infància, de la qual serà vicepresident. En 1909 va proposar a la Societat Astronòmica de França l'expulsió d'Alfons XIII, de la qual era membre, en protesta per l'execució de Ferrer i Guàrdia, i com la proposta va ser rebutjada va dimitir del càrrec. Va mantenir contactes amb la colònia anarcocomunista d’Aiglemont i va col·laborar en la premsa llibertària (La Bataille syndicaliste,Le Libertaire,Le Temps nouveaux, Les Petits Bonshommes,Boletín de la Escuela Moderna, etc.). Propagandista de l'esperanto, va ser vicepresident de la francesa «Societo por propagando de Esperanto» i, en 1901, vicepresident del «Pariza Esperanto Grupo», col·laborant en la premsa esperantista. L'agost de 1913 va participar en el congrés de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària i serà un dels fundadors de la cooperativa llibertària cinematogràfica «Cinéma du Peuple». A més de textos educatius per infants de caràcter científic (matemàtiques,àlgebra, física...), també va escriure textos revolucionaris, com ara Pourquoi et comment je suis Boulangiste (1887), L'anarchie bourgeoise (1887), L’éducation de demain (1906), La barbarie moderne (1912), Contre la loi de trois ans: un peu d’histoire, aux gouvernants, les droits du mouton (1913), L’illusion parlementaire (1924, pòstum), entre d'altres. Charles-Ange Laisant va morir el 5 de maig de 1920 a Asnières (Illa de França, França). Al fons Ferrer i Guàrdia de la Biblioteca Mandeville de la Universitat de San Diego (Califòrna, EUA) es conserven documents seus.
***
- Placide
Catineau: L'1 de novembre de 1858 neix a Poitiers
(Poitou-Charentes, França) el
fuster anarquista Placide François Alfred Catineau, que va
fer servir el
pseudònim Lebas. En 1889
formà part
d'un grup de fusters anarquistes (François Briens, Dupret,
Meunier, Dustud,
Franchet, Bertrand, etc.) de la Unió Sindical del Moble
(USM) de París (França),
fundada per Lucien Guérineau. En 1890 es presentà
a Dijon (Borgonya, França) a
les eleccions legislatives com a socialista revolucionari i
obtingué quatre mil
vots. El 13 de febrer de 1894, amb François Briens, va ser
condemnat per
l'Audiència de l'Aube (Xampanya-Ardenes) a treballs
forçats a perpetuïtat, 100
francs de multa i sis mesos de presó per«fabricació i emissió de moneda
falsa»,«per temptativa d'evasió» el 27 de
novembre de 1893 de la presó de Troyes
(Xampanya-Ardenes), on estaven detinguts pel primer delicte a l'espera
de
judici, i «per temptativa d'assassinat» del
guardià Varlet d'aquesta
penitenciaria; altres companys (Massoubre, Mauduit i Xavier Soudant)
van ser
condemnats a diferents penes més lleugeres. Destinat a la
colònia penitenciària
de la Guaiana Francesa, formà part d'un comboi amb altres
anarquistes (Léon
Jules Léauthier, Edmond Marpaux, Gustave Marchand i
François Briens) que
desembarcà en 1894 a l'Illa Real (Illes de la
Salvació, Guaiana Francesa). A
l'illa compartí cabana amb l'anarquista Clément
Duval i es caracteritzà per cantar
durant les nits cançons revolucionàries. Placide
Catineau, que tenia la
matrícula 26.477, va morir el 16 de setembre de 1899 a la
colònia penitenciària
de la Guaiana Francesa.
***
- Gino Balestri: L'1 de novembre de 1901 neix a Bazzano (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Gino Balestri (Nino). Nascut en una família antifeixista de 13 infants, ben aviat començà a militar en el moviment anarquista. Després d'haver participat en les lluites obreres del període del«Biennio Rosso» (Bienni Roig) i en les primeres lluites armades contra els escamots feixistes, fou condemnat en 1921 a sis mesos i 15 dies de presó i en 1925 a tres mesos. En 1926 passà clandestinament a França on, sense papers, va viure en condicions precàries i sempre perseguit per les seves activitats antifeixistes. En 1933 fou detingut a Niça per haver participat en una reunió de «propaganda comunista» i condemnat a dos mesos de presó per «infracció al decret d'expulsió». Instal·lat clandestinament a Marsella a partir de 1934, marxà després a Orà (Algèria) on més tard se li ajuntà sa companya Cosetta Lami, filla del militant anarquista Mario Lami, mort a París en 1930, i sa filla Luce, nascuda a París el 3 de març de 1934. El juny de 1936 retornà a Marsella i arribà a París. El mes següent esclatà la Revolució espanyola i marxà com a voluntari en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Combaté les tropes franquistes al front d'Aragó, a la zona d'Osca (Almudébar i Carrascal de Castejón). Encara que oposat a la militarització de les milícies, restà al front enquadrat en el IV Batalló Confederal «Pi i Margall». Durant «Fets de Maig» de 1937, participà en la defensa de la«Casa CNT-FAI», situada a l'avinguda Durruti (antiga Via Laietana) de Barcelona, atacada pels estalinistes. En tornar a França i durant l'ocupació, fou detingut pels nazis i deportat a un camp de treball a Lublin (Polònia). En 1943 aconseguí evadir-se i arribà a França, on participà en la resistència a la zona aquitana d'Arpachon. Després de l'Alliberament, s'instal·là a París amb sa companya i ses filles Luce i Dina, nascuda a París el 8 de març de 1937. En 1952 s'establí a la regió de Marsella i el 19 de març d'aquell any nasqué sa filla Alba. En aquests anys continuà la seva militància, sobretot en l'ajuda dels refugiats espanyols. Gino Balestri va morir el 5 de juliol de 1983 a Aubanha (Provença, Occitània).
***
- Abe Bluestein:L'1 de novembre de
1909 neix a
Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) el militant
anarquista Abraham Bluestein, més
conegut com Abe Bluestein. Era fill d'una
família d'immigrants anarquistes
russos d'origen jueu. Sos pares, Mendel i Esther Bluestein, havien
hagut de
fugir perquè la policia havia descobert propaganda
llibertaria al seu domicili
i perquè Mendel havia mort un soldat del tsar.
Instal·lats a Filadèlfia, van
afiliar-se a l'anarquista International Ladies' Garment Workers' Union
(Unió
Internacional de Treballadors de Peces de Vestir). Més tard
s'instal·laren a la
colònia llibertària d'Stelton (Nova Jersey), a
prop de New Brunswick, i
participaren en les activitats de l'Escola Moderna, a la qual
assistí Abe fins
a la secundària. Més tard sa família
s'establí a Nova York i Abe es graduà al
City College. En aquesta època participà en les
activitats del Centre
Llibertari i formà part del Vanguard Group, conegut grup
anarquista dels anys
trenta format per Glenn Carrington, John Pinkman, Clara Solomon i Bruno
Americano, entre d'altres. També conegué Emma
Goldman i la seva futura companya,
Selma Cohen, artista anarquista i filla d'un metge del Bronx. En
aquests anys
edità les revistes anarquistes Vanguard
i The Challeger, i
participà en infinitat de fòrums i reunions
llibertàries. Quan esclatà la
Revolució espanyola formà part de diversos grups
de suport i l'abril de 1937,
amb sa companya, marxà a Catalunya com a reporter de la
Canadian Broadcasting
Company. A la Península troba Emma Goldman i com a membre de
l'oficina
d'informació de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) realitzà programes
de ràdio per als combatents catalans i elaborà
butlletins setmanals i diverses
publicacions sobre l'esdevenir de la Revolució per als
companys de parla
anglesa. Selma Cohen participà en les activitats
artístiques de la revolució.
Abe envià articles regulars al setmanari anarquista en
jiddisch Freie Arbeiter
Stimmereferents a
la
Revolució llibertària. Un anys més
tard la parella retornà als Estats Units i
Abe traduí el llibre d'Augustin Souchy sobre les
col·lectivitats aragoneses (With
the peasants of Aragon. Libertarian communism in the liberated areas),
entre d'altres. Quan esclatà la Segona Guerra Mundial
mantingué una actitud
pacifista, però el dur debat que es desencadenà
en el moviment anarquista sobre
la participació o no en la guerra el
desmoralitzà. En acabar la contesa
bèl·lica va fer de reporter per al Jewish
Daily Forwardi per a
l'American Labor Union. A partir de 1977 participà, amb
Murray Bookchin i Sam
Dolgoff, en l'edició de News from Libertarian Spain
i col·laborà amb el
Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari) editant obres. En
1980
participà en el documental Free voice of labor.
The jewish anarchists,
de Steven Fischler i Joel Sucher. També traduí a
l'anglès el llibre de Juan
Gómez Casas sobre la Federació Anarquista
Ibèrica (Anarchist organization.
The history of the FAI) i edità el llibre
commemoratiu Fighters for
anarchism: Mollie Steimer and Senya Fleshin (1983).És autor del pamflet Forgotten
men, what now? New Deal «Security»,
reeditat en 2006. Al llarg de la seva
vida va treballar en diverses institucions relacionades amb la salut i
els
serveis socials, com ara director de la Sidney Hillman Health Center,
com a
director executiu de la New York Diabetes Association, com a gerent de
la Co-Op
City & Amalgamated Housing Cooperative (cooperativa
d'habitatges socials
del Bronx), etc. Abe Bluestein va morir el 3 de desembre de
1997 en un llar
d'ancians de Croton-on-Hudson (Nova York, EUA). El seu arxiu fou
dipositat a
Labadie Collection de la Universitat de Michigan (EUA).
***
- Juan Giménez Arenas: L'1 de novembre de 1913 neix a La Unión (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Giménez Arenas --també conegut com El Quijote de Banat, per la seva afició a col·leccionar quixots. Fill d'un militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), sos germans Antonio i Jesús també van ser cenetistes. Cap al 1918 es traslladà amb sa família a Barcelona, on aprengué les primeres lletres i, tot d'una, just saben llegir i escriure i sense saber multiplicar, es posà a fer feina en diversos oficis fins als 10 anys (drapaire, repartidor de novel·les, mosso d'apotecaria, venedor de paper de fumar, etc.). Després, i fins al 1931, va fer de barreter i treballà en una botiga de mobles, de la qual fou acomiadat arran de vaga de la fusta; a més de d'altres feinetes (venedor de diaris, caragolaire, guardacotxes, ajudant de forjador, etc.). En els seu temps lliure s'aficionà a la lectura. Milità en les Joventuts Llibertàries, en l'Ateneu de Sans i, a partir de 1932, en la CNT. Va fer el servei militar a Maó durant un any. Participà activament a Barcelona en la resposta a l'aixecament feixista de juliol de 1936. En aquestaèpoca organitzà amb altres companys una biblioteca i fou secretari de les Joventuts Llibertàries de Sans. S'incorporà en les milícies anarquistes de Buenaventura Durruti a Pina de Ebro, on organitzà, amb altres companys, les Joventuts Llibertàries. Amb la militarització de les milícies, tornà a Barcelona malalt. Durant els fets de «Maig del 37» lluità contra els antirevolucionaris comunistes i durant dos mesos restà empresonat. Després s'allistà en un batalló antigàs amb el qual actuà per Lleida, Bellver de Cinca. Finalment acabà en la ja militaritzada Divisió Durruti (119 Brigada), en la qual no va voler acceptar càrrecs, encara que formà part de la Comissió Llibertària en representació de les Joventuts Llibertàries. Amb el triomf feixista, el 8 de febrer de 1939 passà ferit amb una bala al turmell els Pirineus. Fou tancat als camps de concentració de Vernet i Argelers, d'on fugí cap a Marsella. Pocs mesos després tornà als camps d'Argelers i de Barcarès. Cap a finals de 1943 va fer feina als boscos de Rodome, a Eissalabra i a Tolosa rebutjà sumar-se als serveis secrets aliats. En 1943, a Bordeus, va fer contacte amb el Comitè Nacional cenetista i constituí la Federació Local de CNT. També va fer de calderer als voltants de Trompeloup. En acabar la II Guerra Mundial, encapçalà la CNT a Bordeus i organitzà, amb Ildefonso González Gil i altres companys del grup «Nervio», l'editorial «Tierra y Libertad». Va fer feina com a especialista d'armadures de ferro, ofici en el qual treballà gairebé quaranta anys. Alineat amb els ortodoxes, assistí a plens i congressos regularment, i ca seva fou un lloc de trobada i contacte de lluitadors antifranquistes. En 1954 es traslladà a París, on participà en el grup «Nervio», amb Abel Paz, Joan Ferrer, José Arolas, Ildefonso González i Eugenio Valdenebro. En morir el dictador Franco, viatjà a la Península. En 1979 s'instal·là a Banat i s'afilià a la CNT, amb Ramon Casals i Fernando Massaguer. En aquesta època va participar en mítings i altres actes celebrats a la Península. En 1996 la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL) li publicà les seves memòries De La Unión a Banat. Itinerario de una rebeldía. Juan Giménez Arenas va morir el 3 de gener de 1998 a Banat (Tarascon d'Arieja, País de Foix, Occitània)
***
- Valero Chiné Bagué: L'1 de novembre de 1918 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) el militant anarcosindicalista Valero Chiné Bagué. En 1933 va començar a assistir a les classes nocturnes de l'Ateneu Llibertari «Sociedad Cultural Aurora», filial de la CNT de Fraga, dirigides pel mestre racionalista José Alberola Navarro. Després militarà en l'Ateneu Llibertari i en la CNT i col·laborarà en la creació i organització de les Joventuts Llibertàries. Quan esclata la Guerra Civil, s'allista en la Columna Durruti, participant en diverses zones del front d'Aragó i formarà part d'una de les centúries de la Columna que es desplaçarà a Madrid per defensar la capital. Va ser protagonista de durs combats contra les tropes franquistes a la zona de l'Hospital Clínic i a la zona universitària madrilenya, on va rebre directament la notícia de la mort de Buenaventura Durruti. Va abandonar la Columna Durruti quan la militarització, mostrant així la seva disconformitat. De tornada a Fraga, participa en el procés col·lectivista i es nomenat delegat de la Cooperativa de Consum de la Col·lectivitat, responsabilitat que exercirà fins a la seva tornada al front. Serà testimoni de l'encalçament protagonitzat per la 27 Divisió (antiga «Columna Carlos Marx») contra els col·lectivistes. Cridat a files i davant la possibilitat de caure en una unitat militar comunista, decideix allistar-se voluntàriament en la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió (antiga «Columna Roja y Negra»), que tenia les oficines del seu Estat Major a Albalate de Cinca, a prop de Fraga. El final de la guerra el sorprendrà a Madrid i acabarà al port d'Alacant esperant un vaixell internacional que el porti a l'exili, però va acabar presoner. Va ser empresonat a diversos camps i presons (Albatera, Porta Coeli, Miranda de Ebro, Renteria) i després d'uns anys tornarà a Fraga, on serà condemnat a set mesos de treballs forçats per«desafecte al Movimiento Nacional»; traslladat a Saragossa i portat al camp d'aviació de Las Bardenas. A finals de 1940 va ser alliberat i va treballar a les mines de carbó com a mesura provisional per eludir el servei militar; però exercirà l'ofici durant 26 anys, a la conca minera de la Granja d'Escarp i Mequinensa. El 3 de maig de 1946 serà detingut per la Guàrdia Civil, juntament amb altres minaires, per la seva participació en la reorganització de la CNT clandestina. En total, un grup de 250 cenetistes de la zona (Lleida, Mequinensa, Fraga, Torrent de Cinca...) seran processats i empresonats. Torturat durant vuit dies i sotmès a consell de guerra, acusat de ser membre de la CNT i de tenir un vell fusell rovellat –de quan la guerra– amagat sota una teulada, va passar nou mesos a la presó de Lleida, a més d'11 anys de llibertat condicional i vigilada. Va continuar militant en la CNT clandestina i en 1977 va ser un dels que signaren la sol·licitud de legalització de la CNT de Fraga. En els anys 90 va col·laborar en la formació de l'associació «Centro de Estudios Libertarios José Alberola» de Fraga i va participar en diversos documentals (Ni peones, ni patrones; Vivir la utopía, etc.). El desembre de 1997 va editar les seves Memorias, que encara que la seva llengua era el català, va escriure en castellà, perquè era l'única que sabia posar per escrit. Valero Chiné Bagué va morir el 12 de juliol de 2007 a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent).
Valero Chiné Bagué (1918-2007)
***
- Carlos Díaz:
L'1
de novembre de 1944 neix a Canalejas del Arroyo (Cuenca, Castella,
Espanya) el
filòsof i pensador anarcocristià Carlos
Díaz Hernández. Estudià filosofia a
Salamanca, Madrid i Munic. Llicenciat i doctor en filosofia per la
Universitat
Complutense de Madrid, també estudià dret i
sociologia política a Madrid, on
obtingué els graus de llicenciat i diplomat, respectivament.
En 1971 aconseguí
per oposició la càtedra de Filosofia d'Institut
d'Ensenyament Mitjà, i en 1982,
la de professor titular d'Història de la Filosofia de la
Universitat. Ha estat
catedràtic del departament de Filosofia I,
Metafísica i Teoria del Coneixement
de la Universitat Complutense de Madrid i de la Universitat Nacional
d'Educació
a Distància (UNED). També és professor
visitant permanent de la Universitat
Pontifícia de Mèxic. Ha estat president dels
Filòsofs Joves d'Espanya, redactor
en cap de la secció espanyola de la revista internacional
catòlica Communio i
membre del consell de
redacció de la revista Acontecimiento
i de la Col·lecció«Persona». Fundà l'Institut Emmanuel
Mounier d'Espanya, Mèxic, Argentina i
Paraguai, i és president de la Fundació Emmanuel
Mounier. És conegut per les
seves innombrables conferències arreu del món. En
els anys setanta destacà com
a pensador teòric anarquista, traduí i
edità nombrosos escriptors àcrates
clàssics (E. Armand, Mikhail Bakunin, Jean Grave, Piotr
Kropotkin, Max Nettlau,
Pierre-Joseph Proudhon, etc.) i mantingué una
sòlida amistat amb destacats
llibertaris (Víctor García, Ángel J.
Cappelletti, Diego Abad de Santillán,
etc.); en los anys noranta es declarà seguidor del pensament«personalista
comunitari» d'Emmanuel Mounier. Intenta compaginar
l'anarquisme i el
cristianisme. Trobem articles seus en Acontecimiento,Aprendizaje, Historia
Libertaria, Horizonte
2000, Libre Pensamiento, Polémica, etc. Ha publicat
més de 250 llibres,
entre els que destaquen Personalismo
obrero. Presencia viva de Mounier
(1969), Hombre ydialéctica
en el marxismo-leninismo
(1970), La Primera Internacional de
Trabajadores
(1973), Proudhon (1973), Biografías anarquistas: Proudhon,
Bakunin,
Kropotkin (1973), Comunismo,
anarquía, personalismo (1973), Del
anarquismo como fenómeno político-moral
(1975), Pro y contra Stirner
(1975), Ensao de pedagogía
utópica (1975, amb
Félix García), Julián
Besteiro o el
socialismo en libertad (1976), 16
tesis sobre el anarquismo (1976, amb Félix
García), La actualidad del
anarquismo (1977), Memoria
anarquista (1977), Las
teorías anarquistas (1977), Manifiesto
libertario de la enseñanza (1978), Ensayo
de pedagogía libertaria (1979, amb
Félix García), Contra
Prometeo (1980), Sabiduría
y locura (1980), La buena aventura
de
comunicarse (1980), ¿Qué
esser joven? (1980), El sujeto ético (1983), Memoria
y deseo. Oficio de
enseñar ypasión
por el hombre (1983), El
sueño hegeliano del estado ético
(1987), Nihilismo yestética.Filosofía de fin del milenio
(1987), De la razón
dialógica a la razón profética
(1991), La política como justicia
y pudor (1992),Releyendo el anarquismo (1992), Manifiestopara
los humildes (1992), Cuando
la razón se hace palabra (1992), Víctor
García. El Marco Polo
del anarquismo
(1993), Diez miradassobre
el rostro del otro (1994), Valores
del futuro que viene (1995), La
filosofía,sabiduría
primera (1996), Diego
Abad Santillán (1997), Max
Stirner
(1998), Religiones personalistas y
religiones transpersonalistas (2003), Mi
encuentro con el personalismo comunitario (2006), Pedagogía de la ética social.Para
una formación en valores (2006), El
nuevo pensamiento de Franz Rosenzweig (2008), Razón
cálida. La relación como lógica de los
sentimientos (2009), Logoterapia
centrada en la persona (2011), etc.
Defuncions
- Laurent Tailhade:L'1 de novembre de 1919 mor a Combs-la-Ville (Illa de França, França) el poeta, escriptor i polemista anarquista Laurent Tailhade. Havia nascut el 16 d'abril de 1854 a Tarba (Bigorra, Gascunya, Occitània) en una família burgesa d'alts magistrats conservadors. Va estudiar al col·legi dels jesuïtes de Santa Maria de Tolosa i als instituts de Pau i de Tarba, on ja va destacar poèticament en diversos jocs florals. En 1874 va començar a estudiar Dret a Tolosa de Llenguadoc. Entre 1875 i 1876 editarà, amb Henri Maigrot, L'Écho des Trouvères, setmanari literari tolosà. En 1879 es va veure obligat a casar-se per pressions familiars amb Marie-Agathe Eugénie de Gourcuff, instal·lant-se la parella a Bagnères de Bigorra. A partir de 1880 va freqüentar els cercles monàrquics de Bigorra, defensant l'Església catòlica i col·laborant en el periòdic conservador L'Écho des Vallées, sota el pseudònim de Lorenzaccio. En 1883, arran de la mort de sa esposa, va trencar amb aquell cercle viciós burgès i es va instal·lar a París, on es va lliurar al món artístic, literari i llibertari. Va fer amistat amb escriptors importants, com ara Verlaine, Mallarmé, Jean Lorrain, Jean Moréas, Félix Fénéon o Albert Samain. En 1880 va publicar els seus primers poemes, però va ser pels seus articles polèmics que es va donar conèixer, passant de l'anticlericalisme a l'anarquisme. En 1886 sa família l'obliga a casar-se de bell nou amb Mélanie Maruéjouls, però serà un desastre i la vida conjugal només durarà un any i es divorciaran en 1891. En 1887 es va adherir a una lògia maçònica de Tolosa, alhora que reprèn els seus estudis de Dret. En 1888 es va instal·lar novament a París. En 1892 coneixerà el poeta i editor Edward Sansont, amb qui mantindrà una relació sentimental. La seva justificació estètica i provocadora de l'atemptat de Vaillant el desembre de 1893 --«Què importa les víctimes si el gest és bell»-- va atreure l'odi de la premsa burgesa, i va ser escarnit de valent quan el 4 d'abril de 1894 va perdre un ull en l'explosió de la bomba anarquista al restaurant Foyot on es trobava per atzar amb sa nova companya Julia Mialhe. Però lluny de renegar de les seves paraules, va accentuar la seva militància, col·laborant en L'Assiette au Beurre, La Revue Rouge i Le Libertaire i prenent partit contra els antidreyfusards. Habitual dels duels --se'n compten més de 30--, va ser ferit nombroses vegades pels seus adversaris, especialment per Maurice Barrès. En 1897 s'instal·la a Tolosa amb sa nova companya, la poetessa feminista i cèlebre ocultista Anne Osmont. El 17 de gener de 1901 es casarà de bell nou amb Eugénie Pochon, germana del seu amic Fernand Kolney. L'11 d'octubre de 1901 va ser inculpat per «provocació a l'assassinat» arran de l'article «Le triomphe de la domesticité» escrit en Le Libertaire en ocasió de la visita del tsar a França i va ser condemnat a un any de presó. Gràcies a la campanya dels cercles llibertaris i dels seus amics (Zola, Kahn, France, Mirbeau, Boès, Sembat, etc.), només passarà sis mesos a la presó de la Santé de París, temps que aprofitarà per traduir el Satyricon de Petroni al francès. En 1905, a conseqüència d'un malentès --la utilització sense el seu permís del seu nom com a signatari de la famós Cartell Roig antimilitarista que encoratjava els soldats a eliminar els seus oficials--, va trencar amb l'anarquisme i amb els antics amics i es va lliurar al servei del nacionalisme xovinista. Entre la seva immensa obra podem destacar Au pays du mufle (1891), Imbéciles et gredins (1900), La Gynnécocratie, ou la domination de la femme (1902), La noir idole.Étude sur la morphinomanie (1907), Pour la paix. Lettre aux conscrits (1909), etc. Morfinòman i malalt dels pulmons, Laurent Tailhade va morir l'1 de novembre de 1919 a Combs-la-Ville (Illa de França, França). Una subscripció popular, en gran part sostinguda per Sacha Guitry, el salvarà de la fossa comuna i serà enterrat definitivament el 20 de febrer de 1921 al cementiri parisenc de Montparnasse.
---