Miguel Hernández - Articles de Llorenç Capellà i Miquel López Crespí

( 1 vídeo amb la veu del poeta) La condemna d'Hernández se la poden confitar, perquè als que hem llegit els seus poemes no ens diu res. En tot cas, afegeix prestigi a una biografia admirable. On han sabut homenatjar-lo és a Córdoba. I per iniciativa de l'ajuntament, amb batlle d'Esquerra Unida. Aquesta primavera, les lones de tres-cents balcons del casc antic reproduiran versos d'Hernández amb dibuixos de García Parody. (Llorenç Capellà)

La rehabilitació de Miguel Hernández

Llorenç Capellà | 25/02/2010 |

Miguel Hernández va néixer a Oriola, dia deu d'octubre d'ara farà cent anys. És un dels poetes castellans (García Lorca, Machado, Alberti...) que els resistents al franquisme feren seus, i que després de la mort de Franco hagueren de compartir amb el Rei i Aznar. Hernández és una icona de les llibertats. De manera que les institucions valencianes i espanyoles s'han bolcat en la celebració del centenari, perquè en parlar de llibertat tothom s'hi apunta. Hi haurà reedicions de poemaris, conferències, exposicions, i es faran recitals al carrer i a les escoles. Llàstima que Hernández no fos mallorquí. Si hagués estat mallorquí o balear se'n faria un recital a Nova York, dels seus poemes, encara que fos per a quatre funcionaris de l'ambaixada espanyola que s'han aficionat a les Quelitas. Tanmateix, difícilment arribarien al carrer o a les escoles de l'illa.

A tot estirar a la sala d'espera d'un dentista, on la gent té més ganes de tocar el dos que de llegir versos. Vagi una cosa per l'altra. A més a més, essent com és, poeta espanyol, no ha de faltar-li promoció institucional, cosa que ens deixa un xic intranquils als que l'estimem. Hernández és material sensible. I el fet de veure que la gent de Francisco Camps pren part en els actes, ens ha de tenir mosques per força. Rita Barberà ha volgut aixecar nínxols, en el cementiri de València, sobre la fossa dels afusellats. Justament on reposen les despulles de més de cinc mil persones, assassinades per professar les idees que reportaren a Miguel una condemna a mort. La història d'Hernández és coneguda de tothom. Franco en tenia prou amb l'assassinat de Lorca, no volia aixecar mites entre els enemics. I va pensar que si deixava morir Hernández a la presó, de fam i de tisi, ningú no l'assenyalaria amb el dit com a responsable. A Hernández l'assassinaren molts, però tots del mateix bàndol.

Aquests dies, precisament, la senyora María Teresa Fernández de la Vega ha anunciat a so de bombo i platerets que el Ministre de Justícia signarà una declaració de reparació i reconeixement a favor de Miquel Hernández. N'ha quedat tan satisfeta, amb el paperet, que està disposada a viatjar a Oriola per tal de lliurar-lo personalment a la nora i als néts del poeta. A més a més, entre els uns i els altres, càrrecs públics i familiars, han acordat elevar un recurs al Tribunal Suprem perquè revisi i anul·li la condemna a mort, tot i que des de les instàncies judicials ja els han fet saber que no serà cosa d'un dia per l'altre. La raó és senzilla: la democràcia no s'ha dotat, encara, d'un ordenament jurídic prou minuciós com per destrenar la xarxa judicial franquista en el temps que s'inverteix a prendre un cafè. Obvien, els uns i els altres, i la senyora Fernández de la Vega més que ningú, que el franquisme sense excepcions va ésser una il·legalitat permanent i que si volen esmenar un passat d'oprobi allò que han de fer, abans de res, és degradar d'estrelles i galons des de Franco al darrer caporal que va sortir al carrer a segrestar les llibertats públiques.

La condemna d'Hernández se la poden confitar, perquè als que hem llegit els seus poemes no ens diu res. En tot cas, afegeix prestigi a una biografia admirable. On han sabut homenatjar-lo és a Córdoba. I per iniciativa de l'ajuntament, amb batlle d'Esquerra Unida. Aquesta primavera, les lones de tres-cents balcons del casc antic reproduiran versos d'Hernández amb dibuixos de García Parody. El cor de la ciutat serà un poema, la veu del poeta clamarà en llibertat. "Que mi voz suba a los montes y baje a la tierra y truene", etcètera, etcètera. Jo li regal un grafit que hi ha a un mur d'una rotonda de la carretera de Sóller. Diu: "A les parets, el somni". Hernández és rebel·lia. I tragèdia indeleble a l'horitzó dels somnis. Allò que en pensés, d'ell, Franco i el franquisme, és del tot irrellevant.

dBalears

Miguel Hernández: un poeta universal

Per Miquel López Crespí, escriptor

La dictadura ens barrà el pas al coneixement dels creadors més importants de la cultura catalana. Durant quaranta anys el franquisme provà -ben cert que inútilment- d'esborrar les nostres senyes d'identitat. Els ideòlegs i policies al servei del franquisme volien anihilar completament el record de qualsevol signe progressista, nacionalista, d'esquerres que hi hagués dins del nostre àmbit nacional. No en parlem ja de la liquidació física de bona part de les avantguardes populars que foren brutalment exterminades pels epígons de Franco.

En tant que representant de la nostra classe, com a veu conscient dels explotats, Miquel Hernández és també una d'aquestes senyes d'identitat perseguides i anihilades per la reacció; i ara es compelixen els seixanta anys de la seva mort "legal" en un penal feixista. El poeta d'Oriola, combatent en defensa de la República, va ser torturat de forma bestial pels botxins que règim sorgit de la victòria de 1939; i l´únic que pugueren arrencar-li foren versos immortals, curulls de palpitació humana. En aquells anys cinquanta i seixanta, nosaltres, immersos dins un ambient cultural reaccionari desconeixíem bona part dels nostres literats: així doncs, en aquells anys de tenebror, i desconeixent encara la poesia d'un Espriu o un Pere Quart (per posar-ne uns exemples), sí que connectàvem -de manera més o menys clandestina- amb els aspectes més progressius i avançats de la poesia espanyola de contingut popular (Lorca) i antifeixista (Alberti i Miquel Hernández).

En els seixanta alguns poemes de Guillén, Blas de Otero, Alberti i Miguel Hernández esdevenien armes de resistència, material imprescindible per al nostre esperit de joves inconformistes. En el seixanta-set ja havíem anat a París a sentir en Paco Ibáñez, que havia musicat els primers poemes de Góngora i Blas de Otero. Uns anys abans en Raimon havia fet el mateix amb treballs de Salvador Espriu: una autèntica escola de memòria històrica, de divulgació del nostre patrimoni literari.

Miguel Hernández té per a molts d'escriptors esquerrans de la generació de la postguerra la mateixa força que el Maig del Seixanta-vuit. Sense el record de la seva obra, del seu exemple personal, del valor d'un intellectual autènticament compromès amb la seva terra i el seu poble, segurament ens haguessim enfonsat en la tenebror televisiva, en el no-res ideològic i polític segregat pel poder dictatorial. Fa uns anys, en versificar la influència dels esdeveniments de l'any 1968, situava l'ombra omniscient de Miguel Hernández al costat de Gabriel Alomar, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Julio Cotázar, Maiakovski i Salvador Espriu. El poema, homenatge a determinats fets culturals i polítics que conformaren els "anys del desig més ardent" (els anys de la transició i de lluita per la llibertat") forma part del poemari Els poemes de l'horabaixa que guanyà el Premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra l'any 1993. Un fragment del poema diu: "Llegíem Gabriel Alomar i Maiakovski,/ Cortázar i Rosselló-Pòrcel./ El Che era l'home que havia pronunciat / les primeres i les darreres paraules. / La seva mort l'any seixanta-set / ens deixà per herència un buit vastíssim./ Ell era el fantasma número u, / el que no hi era i al mateix temps hi era, / la veu autèntica, / l'ordre vertebral de deixar-ho tot de banda / i començar la caminada. / Ell era el projecte, / l'anècdota que creixia, / l'home sencer, / el que no havien pogut matar, / l'esdeveniment esperat, / el gruix i la llargària de la revolta. / Salvador Espriu i Miguel Hernández / eren lectures clandestines / a les barriades suburbials. / Tots xisclàvem com si fóssim / dones argelianes després de veure / una pel.lícula de Pontecorvo. / Kronstadt i Astúries, / Octubre, / eren paraules màgiques, / la nostra universitat d'estil, / l'única veritat possible / fregant els ulls amb paper de vidre. / ".

Miguel Hernández en la memòria! A casa, de molt petit, un oncle que havia fet la guerra amb els republicans ja m'havia parlat del poeta d'Oriola (ambdós lluitaren plegats en defensa de la República). El pare, en temps de la lluita antifeixista, recitava per als milicians alguns dels seus poemes (era un excellent rapsode, el pare). Per això Miguel Hernández forma part de la nostra vida com el menjar o el respirar.

Miguel Hernández no és un poeta qualsevol, una "moda" a llegir en els anys seixanta, quan estava en voga el "realisme social" i molts no sabien ni d'on sortia ni quina havia estat la seva gènesi en temps del franquisme. No. Miguel Hernández (o Maksim Gorki, o Pere Quart, o Salvat Papasseit) no són poetes per llegir una temporadeta. Al contrari: són els Poetes, amb majúscula. Igual que Brecht, Lhu Sun, Whitman o Maiakovski. Hi ha "poetes" i Poetes.

Palma (23-IV-02)