Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 10345

[26/10] Biófilo Panclasta - Olive - Sauvage - Ester - Carro - Coeurderoy - Benito - Chessa

0
0
[26/10] Biófilo Panclasta - Olive - Sauvage - Ester - Carro - Coeurderoy - Benito - Chessa

Anarcoefemèrides del 26 d'octubre

Naixements

Biófilo Panclasta durant la seva detenció a Valencia (Veneçuela) en 1929

- Biófilo Panclasta: El 26 d'octubre de 1879, a les cinc de la matinada, neix a Chinácota (Norte de Santander, Colòmbia) el revolucionari anarquista, un dels més originals de Llatinoamèrica, Vicente Rojas Lizcano, més conegut sota el pseudònim de Biófilo Panclasta (amant de la vida i destructor de tot). Fill «natural» de Bernardo Rojas i de Simona Lizcano, va començar els estudis primaris en 1886, destacant especialment en l'assignatura d'Història i com a escolà rebel. Entre 1897 i 1898 va estudiar en l'Escola Normal de Bucaramanga, on va editar un petit periòdic manuscrit que lluitava contra la reelecció del president de la República, el conservador Miguel Antonio Caro; motiu pel qual i per «per faltes greus contra la disciplina», va ser expulsat pel director Joaquín García. En 1899, juntament amb Eléazar López, va fundar la primera Escola Pública a Capacho Nuevo (Veneçuela) i va participar en l'enderrocament del govern d'Ignacio Andrade per part de Cipriano Castro i la seva Revolució Liberal Restauradora. En 1901 a Cúcuta va estar a punt de ser afusellat. En 1904 va adoptar, a suggeriment de Maksim Gor'kij, el pseudònim pel qual es coneix i el novembre d'aquell any, com a coronel de Cipriano Castro, va arribar a Barranquilla i va oferir els seus serveis en pro de la integritat colombiana contra la usurpació nord-americana. A Bogotà va ser nomenat primer ajudant de la Quarta Expedició sobre Panamà. Acusat de conspirador, va viatjar a Equador i va oferir els seus serveis en la projectada guerra amb el Perú. En 1906 va viatjar per l'Argentina, on es relaciona amb el moviment anarquista, assistint a les seves reunions i escrivint en els seus periòdics; a Buenos Aires el consideren el «prototipus ideal d'anarquista», exemple de propaganda teòrica i d'acció. Va ser convidat al Congrés Nacional de Lliurepensadors de Buenos Aires, però va marxar cap a Europa. Entre 1907 i 1908 va recórrer el continent europeu (França, Espanya, Gran Bretanya, Suïssa, Itàlia, Bèlgica i Holanda) com a delegat de la Federació Obrera Nacional Argentina (FONA) i va conèixer infinitat de revolucionaris anarquistes (Kropotkin, Reclus, Grave, Malato, Faure, Leverine, Tanvión, Gori, Malatesta, Furati, Ravachol...) i, segons afirmava, va estar en complet desacord amb tots ells, ja que es circumscrivia a la línia anarcoindividualista de Max Stirner, amb influencia nietzschianes. Va assistir al Congrés Obrer d'Amsterdam de 1907 i va participar en el grup anarquista holandès «Estudis Socials» amb la intenció de refutar una conferència de Bestraud titulada«L'anarquia contra la vida», episodi que acabarà amb el seu empresonament. Quan es trobava a Espanya, que va ser la seva escola revolucionària, el president colombià Rafael Reyes aconsegueix que sigui deportat a Colòmbia, però quan va desembarcar a Puerto Colòmbia, va fugir a Panamà on va aconseguir refugi fins a maig de 1908, quan va ser lliurat a les autoritats del Chocó. El novembre de 1909 publica a Bogotà el periòdic El Anticristo. Després de diverses aventures, és lliurat a les autoritats colombianes de Barranquilla l'abril de 1910, on empresonat escriurà Datos autobiográficos, per al periòdic El Pueblo, que dirigeix Aurelio de Castro. Expulsat del seu país, viatja a Curaçao on serà expulsat, com també de la República Dominicana. El febrer de 1911, detingut a Bogotà, haurà de patir una campanya de la premsa conservadora que demana la seva pena de mort per «pertorbador de l'ordre social amb les seves idees revolucionàries». Entre 1914 i 1921 restarà empresonat en diverses presons veneçolanes i de l'experiència d'aquests anys escriurà un pamflet, Siete años enterrado vivo en una de las mazmorras de Gomezuela, que fou publicat en 1932 i reeditat en 2010. En 1923 va ser nomenat delegat de l'Associació Anarquista Mexicana al Congrés Anarquista de Barcelona, on va proposar l'«Operació Europa», que consistia en la formació d'un comitè internacional encarregat d'ordenar, planejar i executar en un mateix dia l'assassinat dels reis de Bulgària, d'Itàlia i d'Egipte, de l'emperador de la Gran Bretanya, de l'arquebisbe de Mèxic, del president de França, del cardenal arquebisbe de Toledo i de León Daudet. En 1924 va ajudar a organitzar una vaga cafetera a Sao Paulo i va ser deportat pel govern al terrible camp penitenciari selvàtic del riu Oiapoque, d'on va fugir. Empresonat a Caiena (Guaiana Francesa), la Lliga dels Drets de l'Home va aconseguir que fos enviat a Martinica; finalment retornarà a Colòmbia. En 1927 va ser tancat a la presó de San Gil amb Raúl Eduardo Mahecha i altres companys anarquistes. En 1928 fundarà a Bogotà el Centre d'Unió i Acció Revolucionària i publicarà en El Socialista i Claridad. L'any següent va publicar Mis prisiones, mis destierros y mi vida. En 1934 es casa amb l'exmonja de les Germanes de la Caritat octogenària, pitonissa, maçona i anarcofeminista, Julia Ruiz (Hermana Balbina), que havia participat com a infermera en els exèrcits del general Rafael Uribe Uribe i que es declarava profundament «antiianqui». Entre 1935 i 1936 publicarà articles en La Democracia i El Diario Nacional, i el maig de 1936 publicarà La fatalidad de ciertos nombres i En marcha. El gener de 1939 va morir sa companya Julia Ruiz i en 1940 intentarà suïcidar-se a Barranquilla electrocutant-se i tallant-se el coll amb una navalla. El desembre d'aquell any va ser expulsat de Bucaramanga per «gandul i embriac». Biófilo Panclasta va morir a les 10 del matí de l'1 de març de 1942 a l'Asil d'Ancians Desemparats de Pamplona (Norte de Santander, Colòmbia) d'un fulminant atac cardíac. Biófilo Panclasta va visitar durant sa vida 52 països i 377 presons...

Biófilo Panclasta (1879-1942)

***

Minoria del grup de sindicalistes revolucionaris durant el congrés constitutiu de la CGTU a la Borsa del Treball de Sant-Etiève (1922). Justin Olive, amb un periòdic, és el primer per l'esquerra de la primera fila

- Justin Olive:El 26 d'octubre de 1886 neix a Fabrezan (Llenguadoc, Occitània) el sabater anarquista i sindicalista revolucionari Justin Marius Cyprien Olive. A finals dels anys deu s'instal·là a París, on fou membre del Comitè de Defensa Sindical de la Confederació General del Treball (CGT). El juliol de 1921 participa en el XV Congrés de la CGT. El març de 1922, com a secretari de la Unió dels Sindicats Unitaris de l'Aude, encapçalà una vaga d'obrers agrícoles de març d'aquell any i que fracassarà el maig. Entre el 26 de juny i l'1 de juliol de 1922 a la Borsa del Treball de Sant-Etiève participarà activament en el congrés constitutiu de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), de la qual serà nomenat secretari de la seva Unió Departamental de l'Aude, i l'any següent en la Federació d'Agricultura d'aquesta organització. També organitzà a les Corbières els sindicats agrícoles de Camplong d'Aude i de Saint-Laurent-de-la-Cabrisse. En aquests anys a més milità en la Federació Comunista dels Soviets (FCS), creada el desembre de 1919, amb Lebourg, Marius Hanot, Jean Hermite, J. Chapoulic i Ernest Girault, entre d'altres, i col·laborà sovint en el seu òrgan d'expressió, Le Soviet (1920-1921); aquesta federació que volia unir tota l'extrema esquerra i el moviment llibertari en una mateixa lluita, però que resultà un fracàs i desaparegué aviat. Fou nomenat membre de l'oficina provisional de la Federació d'Agricultura de la CGTU en 1923 i participà en les eleccions legislatives de 1924 com a candidat abstencionista a l'Aude, juntament amb Albert Pech, André Daunis i Joseph Fournil. A partir de 1928 i fins al 1937 formarà part de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), creada per Pierre Besnard, en el Sindicat de Pells i Cuiros de la regió parisenca pel seu ofici de sabater. Organitzà una manifestació commemorativa del centenari de Francesc Ferrer i Guàrdia i de Sébastien Faure. A més de col·laborar en diversos periòdics llibertaris (Le Libertaire, Le Combat Syndicaliste, L'Homme Réel, Le Monde Libertaire, etc.), serà membre de les associacions«Amics de Han Ryner» i«Amics de Sébastien Faure», de la qual fou secretari durant els seus últims set anys. Després de la guerra serà membre del grup«Louise Michel» de la Federació Anarquista (FA). Va escriure el prefaci del llibre Sébastien Faure, son oeuvre et sa pensée: textes du centenaire (1958), editat per «La Ruche culturelle et libertaire», organització cultural que agrupava escriptors i conferenciants llibertaris creada el 15 de desembre de 1958 continuadora d'«Amics de Sébastien Faure» i de la qual fou secretari. Justin Olive va morir el 14 de gener de 1962, d'una brusca i ràpida malaltia, a l'hospital Tenon de París (França) i fou incinerat el 20 de gener al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Marcel Sauvage fotografiat per Henri Martinie (1929)

- Marcel Sauvage: El 26 d'octubre de 1895 neix a París (França) el periodista, poeta i escriptor anarquista Marcel Pierre Léon Sauvage. Era fill de l'escultor Gaston Sauvage. Després d'estudiar als instituts de Vendôme (Centre, França) i de Beauvais (Picardia, França), començà la carrera de medicina a París. La Gran Guerra interrompé els estudis i s'allistà. Algunes fonts diuen que en aquesta època patí una pena de presó de sis mesos a Chartres (Centre, França). Combaté a les trinxeres i en 1914 fou ferit al front del Somme (Picardia, França), abans de ser greument gasejat aquell mateix any de 1914 i llicenciat i amb la Creu de Guerra per condecoració, però malalt de tuberculosi òssia. Amic de Maurice Charron (Chardon), es declarà anarcoindividualista. Entre 1915 i 1917 col·laborà en els periòdics d'E. ArmandPendant la mêlée i Par-delà la mêlée, i entre 1917 i 1919 en el de Joseph Rivière Soi-même. En 1918 fou testimoni en el procés que contra E. Armand se celebrà a Grenoble (Roine-Alps, Arpitània). En 1919, amb la mort de Chardon, esdevingué gerent de La Mêlée. Entre febrer de 1920 i març de 1922 fou un responsable, amb Florent Fels i Robert Mortier, de la prestigiosa revista anarcoindividualista Action. Cahiers individualistes de philosophie et d'art, reeditada en facsímil en 1999. Amb Alfred Duchesnay, fou gerent dels periòdics anarcoindividualistes parisencs L'Un (un número el març de 1920) i Un (set números entre juny i desembre de 1920). Entre 1920 i 1922 també fou gerent del setmanari anarquista individualista parisenc L'Ordre Naturel, fundat amb Henry-Léon Folin i Eugène Fayolle (Lefort). Membre de l'Associació d'Escriptors Combatents (AEC), col·laborà en l'obra col·lectiva La Grande Guerre vécue, racontée, illustrée par les combattants (1922), amb prefaci del mariscal Ferdinand Foch; en 1922 Maurice Wullens prengué aquesta col·laboració per publicar-la en la revista Les Humbles, rebutjant editar els seus Les poèmes contra la guerra i finalment Sauvage dimití de l'AEC. A partir d'aquestaèpoca es consagrà al periodisme i a la literatura. Des de l'any 1926 fou jurat del premi literari «Théophraste Renaudot». Durant la dècada dels trenta viatja sovint per l'Àfrica Equatorial Francesa (AEF). Entre 1939 i 1940 fou director literari i artístic de L'Intransigeant. Casat amb la periodista i escriptora Paule Malardot, tingué un infant, Daniel Sauvage, també periodista i escriptor. Passà a residir a Marsella (Provença, Occitània). A més de les publicacions citades col·laborà en Anales Africaines, L'Art Libre, Ça Ira, Les Cahiers idéalistes Français, La Criée, La Dépêche Tunisienne,  Détective, L'Étoile de l'AEF,La Forge, L'Humanité, Les Humbles, Le Looping, La Maison Française, Notre Voix, Les Nouvelles Littéraires, L'Oeuf dur,La Vache Enragée, La Veilleuse, etc. És autor de novel·les, assaigs, biografies, llibres de viatges, reportatges, peces teatrals i poesies, com ara Quelques choses... (1919), ‎Voyages en autobus. Où il est parlé de 24 stations de Montmartre à Saint-Michel (1921, amb il·lustracions de Max Jacob), Le chirurgien des roses. Ou, Roses de îles et du soir. Poèmes en prose (1922),Cicatrices. Eclairs encor des douleurs mortes (1922), Libre-échange. Poésie (1920-1925) (1926), Poésie du temps (1927), Les mémoires de Joséphine Baker (1927), Fritz Rhein (1928), Le premier home qui j'ai tué (1929, guardonat amb el Premi Gringoire), La fin de Paris ou la révolte des statues (1932 i 1970), Jules et Edmond de Goncourt, précurseurs (1932 i 1970), Les secrets de l'Afrique noire. Sous le feu de l'équateur (1937 i 1981), À soi-même acordé (1938), La corrida. Notes sur la guerre d'Espagne (1938 i 1984), Premier manifeste du vitalisme. Notre atmosphère (1939), Poème sans fil (1942), L'arme à gauche (1945),Sous le masque des sorciers (1946), Les solitudes (1947), Vlaminck. Sa vie et son message (1948, 1956 i 1966), Un du Normandie-Niemen (1950), Oeuvre d'or. Poèmes (1952), La fleur coupée. Poèmes (1955), Maurice Savin et la renaissance contemporaine (1958), Palué (1964), E. Armand. Sa vie, sa pensée, son oeuvre (1964, amb altres), Anthologie des poètes de l'ORTF (1969, amb Daniel Sauvage), Coeur noir (1971), Gardiens de la parole (1974) i Hors du commun. Maurice Vlaminck. Maurice Savin (1986), entre d'altres. Marcel Sauvage va morir el 4 de juny de 1988 a Puegmeinada (Provença, Occitània).

***

Josep Ester i Borràs

- Josep Ester i Borràs: El 26 d'octubre de 1913 neix a Berga (Berguedà, Catalunya) el militant anarcosindicalista de la CNT i resistent antifeixista Josep Ester Borràs, Minga. Nascut en una casa benestant, va estudiar a les Escoles Cristianes, d'on fou expulsat. Va treballar de manyà a la fàbrica del Canal, i entre el 1927 i el 1928 organitzà el Sindicat del Metall de Berga que es legalitzà el 1931; ell en fou el president. No va entrar oficialment a la CNT fins al 1936. El 18 de juliol de 1936, va anar a Manresa amb dos companys més per rebre informació sobre l'aixecament i en tornar a Berga foren aturats per la guàrdia civil, sense conseqüències. Fou un del fundadors de les Joventuts Llibertàries al 1936, tot i que funcionaven com a grup àcrata des del 1934. El dia 20, va anar a Barcelona amb tres companys més on es trobaren amb Durruti quan aquest sortia de parlar amb Lluís Companys i van rebre informació i consignes. També fou un dels fundadors de la Federació Local de Sindicats. Quan es va crear el Comitè de Milícies Antifeixistes de Berga en fou un dels membres més destacats, fins que al novembre del mateix any marxà voluntari al front, a la columna Terra i Llibertat encarregant-se de la intendència junt amb Josep Viladomiu. Va refusar la militarització de les columnes el març de 1937 i tornà a Berga. El 22 de març de 1937, va entrar a l'Ajuntament de Berga en representació la CNT, junt amb Ramon Casals, substituint Manuel Carceller i Agustí Vinyes, també de la CNT. A l'ajuntament va ser el president de la Conselleria de Proveïments, tanmateix hi va estar molt poc temps, ja que el 29 del mateix mes, el van cridar a files, anant a parar a Barcelona. En acabar la guerra es va exiliar a França, al mateix any, tornà clandestinament a Berga posant-se en contacte amb una noia que fou l'enllaç en la tasca d'evadir gent perseguida, principalment aviadors de les forces aliades. Al 1940 es va trobar a Tolosa de Llenguadoc fent tasques reorganitzatives dins la CNT, creant-se el Comitè Regional. Sense deixar aquesta tasca reorgantizativa, al gener de 1941 es va integrar, amb la família de la seva dona, a la resistència al grup de l'aragonès Francisco Ponzá n, grup que fou després la xarxa «Pat O'Leary» i que va arribar des de Tolosa de Llenguadoc a Perpinyà, i des del mar a la Cerdanya, fins i tot féu un viatge clandestí fins a Madrid. Concretament, va entrar i sortir del país evacuant aviadors de les forces aliades, fins i tot un general anglès que va dur fins a Barcelona, motiu pel qual va rebre una condecoració del govern britànic. El 30 d'abril de 1941 va ser detingut a Tolosa de Llenguadoc --en ser interceptada una carta--, fou internat al camp de càstig de Recebedou, amb l'ordre que l'expulsessin, d'on per requeriment de Ponzán, va ser alliberat mitjançant documentació falsa pel tinent Robert Terres El Padre, responsable del CE, servei de contraespionatge francès. Aleshores Ponzán li recomanà que desaparegués un parell de mesos, concretament li aconsellà anar a Banyuls on el grup tenia una caseta de suport. Des d'allà va participar en la redacció d'un manifest per a la reorganització confederal, entrant en contacte amb el Comitè Nacional. El juny de 1942, va viatjar a Berga per veure la seva família, com ja havia fet al 1939. Durant els viatges a l'interior d'Espanya va ser detingut tot i que se'n va sortir gràcies a la documentació falsa i a la seva personalitat. En l'agost de 1943 va ser membre de la recent reconstituïda CNT a l'exili, ja que fins aleshores es va actuar a títol individual o en grups com el de Ponzán, alhora que havia dut una important tasca per a dur a terme la reorganització confederal. L'octubre de 1943 la Gestapo va localitzar a Banyuls de la Marenda (Pirineus Orientals) la casa que tenien llogada, i van detenir el seu sogre, Miquel Bueno i el fill d'aquest. El 29 d'octubre van detenir la seva dona i l'endemà el detingueren a ell a Tolosa de Llenguadoc. A la seva filla no la detingueren perquè era a casa d'uns amics. Gràcies a ella --una nena aleshores-- es recuperarà important i compromesa documentació de l'esmentada casa. Sembla ser que va ser detingut arran de la denúncia d'un francès o per la possible confessió d'un membre del grup, però de fet les autoritats el controlaven com a mínim des de 1942. Després de la detenció va ser torturat i dut alhora que la seva família a diferents camps de concentració. A ell d'entrada el porten a la presó de Saint-Michel de Tolosa de Llenguadoc, després va ser dut a la de Fresnes, a prop de París, des d'on va ser dut a «la rue des Saussaies» seu de la Gestapo de París, on va ser torturat i on es va tornar a trobar amb el coronel Bonneval --s'havien conegut a Saint Michel. D'allà el van dur al camp de selecció de Compiègne, on ja es trobaven el seu sogre i el seu cunyat i on seran considerats Nacht und Nebel, és a dir un «Nit i Boira», fet que suposava que podien ser executats en qualsevol moment. Allà hi estigueren tres setmanes i després passaren a Neuen Bremen on restaren poc més d'un mes, abans d'anar a Mauthaussen. Concretament ell, el seu sogre Miquel Bueno i el seu cunyat, foren duts a Mauthausen el 23 d'abril de 1944, després de tres durs dies de viatge. El 18 d'agost de 1944, el seu sogre fou mort; cal dir que la seva dona també fou duta en aquest camp on hi hagué un emotiu encontre, abans però, va ser internada a Ravensbrück. A Mauthausen va ser considerat, a l'igual que el seu cunyat Miquel Bueno, un Nacht und Nebel. En arribar al camp de seguida va fer contacte amb companys espanyols i llibertaris. Va ser un dels capdavanters de la resistència dins el camp, la seva arribada va suposar l'organització de la CNT sent el secretari general del Comitè d'aquesta, fins que passà a ser el representant d'aquesta organització dins el Comitè Nacional dels Republicans Espanyols del camp, del qual en fou cofundador, aconseguint que els confederals i els poumistes acceptessin crear l'esmentat comitè junt amb els comunistes, cosa que donà lloc a una important solidaritat nacional. A les darreries de l'estada al camp tenint fins i tot armes, aconseguides per Ester i un altre noi, ja que treballaven a l'armeria del camp; estaven preparats per no deixar-se exterminar, ja queés el que es començava a fer a principis del 1945 quan es produïren les primeres derrotes nazis. El 3 de març de 1945 arribaren algunes dones de Rabensbruck al camp, entre elles la seva dona. Va aconseguir poder veure-la gràcies a influències i a la solidaritat dels companys. Aleshores no sabien res de la seva filla. La Creu Roja Internacional es disposava a evacuar els francesos del camp, tanmateix s'hi afegí ell i tres reclusos més no francesos. Finalment després de diverses peripècies van aconseguir arribar a Suïssa i posteriorment a França. Després de l'alliberament de Mauthausen i de la seva recuperació a l'hospital de Neuilly va ser nomenat delegat dels Refugiats Republicans Espanyols en el govern francès, càrrec que va exercir durant alguns anys. Fou també en sortir de Mathausen quan va fundar la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics, molt activa entre 1947 i 1954, sent durant molt de temps el secretari general de la mateixa. També fou membre de l'Agrupació de Berguedans a l'Exili, assistint a diferents aplecs de l'esmentada organització i col·laborant en el seus butlletins. Al 1951 treballà activament i ambèxit evitant l'extradició de Marcel·lí Massana. Va seguir, doncs, tenint càrrecs d'importància dins l'organització a l'exili, per exemple el 1948 va estar a la Secretaria d'Organització de la CNT; a més fou l'encarregat en el terreny polític, d'organitzar el viatge de Facerías a Iugoslàvia, en 1952 i en 1957, tot i que aquest viatge no es va arribar a fer mai. També tingué contactes amb elements revolucionaris iugoslaus per tal de crear un grup d'alliberament que havia d'estar subvencionat pel govern d'aquell país, però que tampoc no es va dur a terme. El 1972, va rebre un gran homenatge de caràcter internacional a Tolosa de Llenguadoc, ateses les condecoracions que tenia dels governs francès, anglès i nord americà, per la seva tasca evadint aviadors i lluitant contra el feixisme i el nazisme. Al gener de 1978 --durant el procés de reconstrucció de la CNT-- va pronunciar un multitudinari míting al teatre Patronat de Berga. Elsúltims anys de la seva vida els passà al Gard (St. Christol). Josep Ester va morir el 13 d'abril de 1980 a Alès (Llenguadoc, Occitània) i va ser incinerat a Marsella. El 1987 a Berga es va crear el Centre d'Estudis Josep Ester Borràs, associació que conserva una part del seu arxiu donat per Odette Ester i que després d'un temps d'inactivitat al 1998 va prendre una nova embranzida, sent un centre de recuperació, recerca, difusió i crítica cultural, en especial d'història social i sobretot del Berguedà. Altra part dels seus papers es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Comparsa llibertària bilbaïna "Hontzak"

- Fernando Carro Sáez: El 26 d'octubre de 1951 neix a La Rioja (Espanya) el militant anarcosindicalista Fernando Carro Sáez. En 1987 s'afilià al Sindicat de Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bilbao, on ocupà diversos càrrecs orgànics en el Sindicat d'Oficis Diversos i en la Federació Local de Bilbao. En 1999 fou acomiadat de la seva feina en Transportes Danzas, fet que originà una activa campanya de solidaritat que no aconseguí la seva readmissió, però sí una important indemnització econòmica. En 2000 s'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Basauri, on ocupà diversos càrrecs (secretari general, secretari de Jurídica, secretari de Propaganda, tresorer, delegat de Prevenció, delegat a plens). Fou el màxim impulsor de la comparsa llibertària de Basauri«Langileak Martxan» (2005-2006, Treballadors en Acció), com abans ho havia estat de la de Bilbao«Hontzak» (Mussols). Va col·laborar en el periòdic CNT. Fernando Carro Sáez va morir el 25 d'abril de 2007 d'un càncer a la bufeta a l'Hospital Provincial de Logronyo (La Rioja, Espanya).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Ernest Coeurderoy

- Ernest Coeurderoy: El 26 d'octubre de 1862 mor a Fossaz, a prop de Ginebra, (Vall d'Aosta, Arpitània), l'escriptor socialista llibertari Ernest Coeurderoy. Havia nascut el 22 de gener de 1825 a Avallon (Borgonya, França). Després d'educar-se a Tonnerre, entre 1842 i 1845 va estudiar medicina a París. «Metge dels pobres», a partir de 1846 s'encarregarà dels malalts mentals de l'hospital parisenc de la Salpêtrière. El fracàs de la Revolució de Juny de 1848 i la posterior repressió del proletariat el van radicalitzar en les seves posicions polítiques. Com a membre dels Comitès Socialistes parisencs, va veure's obligat a exiliar-se, després de la manifestació del 13 de juny de 1849, a Ginebra; ja mai més no tornaria a França, llevat una curta estada clandestina per visitar sos pares. El novembre de 1849 l'Alt Tribunal de Versalles el va condemnar a la deportació en rebel·lia, juntament amb Ledru-Rollin, Delescluze, Considerant, Pyat i molts d'altres. Les pressions polítiques el van obligar a abandonar Suïssa en 1851 i va marxar a Brussel·les, però una setmana després va ser expulsat instal·lant-se a Londres, on enviarà articles al periòdic L'Union républicaine. Entre abril i juny de 1853 va viatjar a Espanya i a Madrid, entre juliol i agost d'aquell any, escriurà bona part del seu llibre Jours d'exil. Abans de traslladar-se de bell nou al Regne Unit per revisar la publicació de la primera part de l'obra citada, va passar clandestinament a França. Més tard retornarà a Espanya (Bilbao, Sant Sebastià, Santander, Vigo, La Corunya, Madrid). En 1854 es va traslladar a Itàlia, on publicarà a Torí el seu llibre més conegut, Hurrah!!!. El 6 de juny de 1855 es va casar a Ginebra amb Marie-Justine Rampont, filla d'un amic de son pare, Germain Rampont-Léchin, representant demòcrata del departament d'Yonne en la Constituent. El 17 d'agost de 1859, l'emperador Napoleó III va promulgar unaàmplia amnistia, però Coeurderoy la va rebutjar i va enviar una carta al National de Brussel·les explicant-ne raons. Després de fer propaganda pel grup«Fraternitat i Resistència a l'Opressió», malalt, desesperat i frustrat, Ernest Coeurderoy es va suïcidar el 26 d'octubre de 1862 a Fossaz (Suïssa). A més de nombrosos articles, va publicar algunes obres sublims sobre la revolució i l'exili:La barrière du combat, ou Dernier grand assaut qui vient de se livrer entre les citoyens Mazzini, Ledru-Rollin, Louis Blanc, Étienne Cabet, Pierre Leroux, Martin Nadaud, Malarmet et autres Hercules du Nord (1852, amb Octave Vauthier), De la révolution dans l'homme et dans la société (1852), Jours d'exil (1854-1855, en dos volums), Trois lettres au journal L'Homme, organe de la démagogie française à l'étranger (1854) i Hurrah!!! Ou la révolution par les cosaques (1854). Actualment s'ha reeditat Corrida, que forma part del llibre Jours d'exil, i que es tracta d'una escrit contra la cursa de braus. Max Nettlau el va reivindicar com a un dels llibertaris més importants, juntament amb Joseph Déjacque, d'abans del naixement de la Internacional. Coeurderoy va lluitar en solitari contra els caps republicans i socialistes les ambicions i disputes dels quals van ser les responsables segons ell de la derrota de la revolució proletària de 1848. Sota la triple influència de Fourier, Pierre Leroux i Proudhon, el seu sistema era una síntesi de col·lectivisme i mutualisme llibertari. Reivindicava la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, el lliure accés de tots als instruments de treball, la propietat individual i l'intercanvi dels productes del treball. En 2005 Alain Brossat li va dedicar una biografia: Ernest Coeurderoy (1825-1862). Révolution, désespoir et prophétisme.

Ernest Coeurderoy (1825-1862)

***

Feliciano Benito Anaya

- Feliciano Benito Anaya: El 26 d'octubre de 1940 es afusellat al cementiri de Guadalajara (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Feliciano Benito Anaya. Havia nascut cap al 1896 a Tabladillo (Segovia, Castella, Espanya). Sos pares es deien Eugenio Benito i María Anaya. Fuster de professió, s'instal·là a Madrid, on va ser un dels militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) més destacats. Formà part dels grups anarquistes «Los Iguales» (Pedro Merino, Mauro Bajatierra, Moisés López, etc.) i, durant els anys vint, «Los Libertos» (Celedonio Pérez, Melchor Rodríguez, Francesc Tortosa, Francisco Trigo, Salvador Canorea, Manuel López, Santiago Canales, Luis Jiménez, Avelino González Mallada, José Barrios, Guerra, etc.) de la FAI, que actuava a l'Ateneu de Divulgació Social --del qual era membre de la Junta Directiva amb el càrrec de comptador-- i que no era partidari de l'«acció directa» i reivindicava l'«anarcohumanisme» i l'«anarcopacifisme». L'agost de 1922 va ser detingut, amb Alfredo Moreno Martín, Modesto Magro García i Ángel Díaz, membres del Comitè de Ram de la Fusta, acusat d'haver preparat un atemptat contra Félix Graupera Lleonart, president de la Federació Patronal Espanyola, i contra el patró Vicente Pérez Martín. L'1 de setembre de 1923 va ser detingut, amb Manuel González Marín, acusat de l'atracament a mà armada a Villaverde del caixer de la «Companyia Bilbaïna de Construccions Euskalduna», empresa en la qual havia fet feina; considerat per la policia com a un «anarquista individualista i teòric», va ser tancat a les presons madrilenyes de la Model i de Getafe. Per aquest delicte va ser jutjat el 26 de novembre de 1925. El març de 1930 va ser un dels signants, amb un gran nombre de militants d'esquerres de totes les tendències, del«Manifest a la joventut espanyola» contra la monarquia i el militarisme. El 10 d'agost de 1930 fou un dels oradors, amb Melchor Rodríguez García, Luis Caballero Montalbán i José Olalla García, del Míting Pro Amnistia celebrat al Teatre Fuencarral de Madrid, i una setmana després, el 17 d'agost, representant a la Societat de Fusters del Formigó, amb Melchor Rodríguez (Societat de Constructors de Carruatges), Mateo López (Federació Tabaquera), Juan Gallego Crespo i Antonio Paulet participà en un míting pro amnistia al Centre de la Federació Tabaquera. El 13 de setembre de 1930 participà, amb Luis Zulillaga i Olalde, Miguel González Inestal, José Antonio Balbontin i José Martínez Pastor en un míting contra la dictadura celebrat a l'Ateneu de Divulgació Social. El 4 de novembre de 1930, amb Pedro Correa, Vicente García Muisa i José Olalla, participà en el míting de presentació de la Societat de Paletes «El Avance» celebrat al Cine Victoria del barri madrileny de Tetuán. El 24 de maig de 1931 participà en el míting organitzat per la Federació Local de SindicatsÚnics de Madrid al Teatre Fuencarral contra la campanya de descrèdit i confusionisme portada a terme per desprestigiar la CNT, i on intervingueren també NicasioÁlvarez de Sotomayor, Pedro Palomín, Mora, Miguel González i Gallego Crespo. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 assistí a Madrid al III Congrés de la CNT com a delegat del Sindicat de Fusters d'aquesta ciutat. En aquesta època era membre del grup anarquista «Los Intransigentes» (Cipriano Mera, etc.). El 14 de setembre de 1931 parlà en el míting d'orientació sindical celebrat als locals de la Federació de Sindicats Únics de Madrid i on també intervingueren Miguel González, Anselmo Sánchez, Gregorio Antón i Pablo María Yusti. En 1932 va ser nomenat administrador del periòdic CNT. Amb Cipriano Mera, Teodoro Mora i Miguel González Inestal, va ser un dels principals defensors de l'exclusió dels bolxevics del Sindicat de la Construcció de Madrid. En 1933 va fer un míting a Navalmoral i l'any següent presidí un acte públic a Madrid. Arran de la insurrecció d'octubre de 1934 va ser empresonat. En 1934 publicà Cómo traicionaron los socialistas el movimiento revolucionario de diciembre. Durant els anys republicans va ser redactor de la publicació clandestina Revolución Social. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al IV Congrés de la CNT celebrat a Saragossa. Quan esclatà la guerra, comandà una columna de la CNT-FAI que portà el seu nom, que després d'alliberar Alcalá de Henares el 20 de juliol, continuà la seva marxa cap a Guadalajara, on participà en la derrota dels aixecats feixistes. Aquesta columna es traslladà als límits de la província per intentar ocupar posicions per a frenar l'avanç de les tropes del general Emilio Mola des d'Aranda del Duero i Sòria. També lluità amb la Columna Mera en la defensa de Madrid. El desembre de 1936 comandà el Batalló Sigüenza, en el qual va romandre arran de la militarització. Després passà a ser inspector de Milícies de l'Exèrcit Republicà i més tard comissari en cap del IV Cos de l'Exèrcit, establert a Guadalajara, fins al final de la guerra. El febrer de 1937 assistí en representació de les Milícies del Centre al Ple de Columnes celebrat a València. Trobem articles seus en Castilla Libre, Construcción,Solidaridad Obrera, ¡Rebeldía!,La Tierra, etc. Amb el triomf feixista va ser detingut, processat, entre altres acusacions, com a responsable de la Txeca de les Ursulines de Guadalajara, condemnat i executat.  

Feliciano Benito Anaya (1896-1940)

***

Aurelio Chessa a l'«Archivio Famiglia Berneri» (Pistoia, sd)

- Aurelio Chessa: El 26 d'octubre de 1996 mor a Rapallo (Ligúria, Itàlia) l'editor i propagandista anarquista Aurelio Chessa, també conegut com Paratacca. Havia nascut el 30 d'octubre de 1913 a Putifigari (Tataresu, Sardenya). Sos pares foren Antonio Chessa i Maria Angela Piras. L'1 de desembre de 1931 s'enrolà en la marina i, després de ser novament cridat nombroses vegades, fou llicenciat definitivament el 31 de juliol de 1945 --en aquell període la seva nau es trobava a Egipte, on ensenyà a fer el pa als egipcians. El 9 de novembre de 1939 fou condemnat a un any de reclusió per insubordinació i enviat a la presó de San Francesco de Gènova, hi restà entre el 24 d'octubre de 1939 al 27 de febrer de 1940. En 1945 va començar a recollir diversos materials documentals sobre el moviment anarquista que sumà als que havia rebut d'un oncle seu, l'anarquista refugiat a França Francesco Piras, que va ser qui l'introduí en el moviment llibertari. Després de la II Guerra Mundial esdevindrà funcionari dels ferrocarrils italians. Fou administrador i col·laborador durant molts anys de la revista Volontà, fundada en 1946 per Giovanna Berneri, vídua de Camillo Berneri. En 1947 creà, amb Giuseppe Strinna, Franco Leggio, Bigallo, Borghesani i altres, el grup«Gènova Centre» de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Partidari de la tendència«antiorganitzativa», participà en el Congrés de Canosa de 1948. Entre l'1 i el 2 de maig de 1954 presidí a Liorna la Conferència Nacional de la FAI, però hi anà a «títol personal» i sense representar cap grup. El 26 de maig de 1958 fou jutjat a Gènova per apologia de la desobediència civil i per campanya abstencionista i condemnat a sis mesos de presó. El 23 de desembre de 1958, però, el Tribunal d'Apel·lació de Gènova el multà només per«instigació». Aquell any va escriure, sota el pseudònim Paratacca, articles sobre el vot i la democràcia en el periòdic La Sveglia Repubblicana de Carrara. El 8 de juliol de 1960 participà activament en les vagues a Gènova i per aquest fet fou «amonestat» per l'administració ferroviària. Després de la mort de Giovanna Berneri, el 14 de març de 1962, fundà, amb els arxius familiars cedit per sa filla Giliana Berneri, el centre de documentació«Archivio Famiglia Berneri», que tindrà com a missió divulgar el pensament d'aquest intel·lectual anarquista i del seu llegat. L'arxiu es va anar enriquint (intercanvis, donacions, compres, etc.) i canvià diverses vegades de lloc (Pistoia, Iglesias, Gènova, Pistoia, Canosa, Cècina i, després de la seva mort, Reggio Emilia per sa filla Fiamma). En aquests anys mantingué una estreta relació amb els anarquistes italians residents a Amèrica, especialment amb el grup editor de L'Adunata dei Refrattari de Nova York, i a Austràlia. Entre 1964 i 1967 va escriure diversos articles sobre el procés a Ugo Mazzucchelli. El 19 de desembre de 1965 fou un dels creadors a Pisa, amb Michele Damiani, Ivan Guerrini i altres, dels Gruppi d'Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista), escissió de la FAI oposada al «Pacte associatiu» d'aquesta, i del seu periòdic L'Internazionale (1966). Col·laborà estretament en aquests anys amb les editorials RL i Collana Vallera. El 4 d'abril de 1966 es jubilà, després de 22 anys de feina, dels ferrocarrils, deixant Gènova i instal·lant-se a Pistoia. El 18 de maig de 1976 a Iglesias, on s'havia traslladat provisionalment, l'Arxiu fou escorcollat per la policia. Edità en dos volums l'Epistolario inedito di Camillo Berneri. En 1982 organitzà l'«Exposició de cartells sobre la Revolució espanyola (1936-1939)» i en aquest mateix any publicà el catàleg del centre «Archivio Famiglia Berneri», establert per Sara Pollastri i Alessandra Giovannini, sota el títol Documenti e periodici dell'Archivio Famiglia Berneri. L'hemeroteca d'aquest arxiu conserva unes 2.000 capçaleres de publicacions periòdiques i la seva biblioteca uns 12.000 volums en diverses llengües, especialment sobre història del moviment obrer, la Revolució espanyola i els exiliats antifeixistes italians. A més de les obres de Camillo Berneri (Guerra di classe in Spagna,Il peccato originale, Mussolini grande attore,Mussolini normalizzatore e ildelirio razzista, Gli eroi guerreschi come grandi criminali, etc.), l'arxiu ha editat la biografia Camillo Berneri: un anarchico italiano (1897-1937), de Francisco Madrid Santos, l'obra d'Alberto Ciampi Anarchici e futuristi: quali rapporti? i estudis sobre Sante Pollastro, Leda Rafanelli, Clemente Duval i altres. En 1998 l'arxiu prengué el nom d'«Archivio Famiglia Berneri - Aurelio Chessa». En 2007 es publicà, a càrrec de sa filla Fiamma, Aurelio Chessa. Il viandante dell'utopia --a més d'altres obres, com ara Storie di anarchici eanarchia, Un attimo di verità,Camillo Berneri singolare/plurale i Leda Rafanelli tra letteratura e anarchia.

Aurelio Chessa (1913-1996)

 Escriu-nos

Actualització: 26-10-14


Viewing all articles
Browse latest Browse all 10345

Latest Images