Anarcoefemèrides
del 25 d'octubre
Esdeveniments
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Atemptat contra Alfons XII: El 25 d'octubre de 1878, al carrer Major de Madrid (Espanya), l'anarquista Joan Oliva i Moncusí --citat també Moncasí-- intenta, sense èxit, assassinar el rei Alfons XII disparant-li dos trets; desarmat per la multitud,és detingut i condemnat a mort. Alfons XII retornava de la seva gira pel nord a cavall i al capdavant del seu Estat Major, però cap de les dues bales va ferir el monarca. L'obrer boter anarquista, membre de la Internacional, Joan Oliva i Moncusí havia nascut el 15 de novembre de 1855 a Cabra del Camp (Alt Camp, Catalunya) i es va veure influenciat per les accions dels regicides alemanys. El 4 de gener de 1879 Joan Oliva va ser garrotat, després de rebutjar l'indult, i mostrant una enteresa sorprenent. El rei va atorgar, de la seva butxaca, una pensió a la filla de l'infortunat, ja que el considerava més pertorbat que responsable.
Joan Oliva i Moncusí (1855-1879)
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Míting pro unitat
d'acció: El 25 d'octubre de 1936 se celebra a
la
plaça de toros Monumental de Barcelona (Catalunya)
l'anomenat «Míting pro
unitat d'acció del proletariat», organitzat per la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), la Unió General del
Treball (UGT) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El
míting
tenia per finalitat donar a conèixer públicament
el «pacte d'intel·ligència»
signat per aquestes quatre organitzacions dies abans, el 22 d'octubre a
Barcelona, per arribar a una unitat d'acció en tots els
nivells (militar,
econòmic, sindical, relacions exteriors, cultural, control
dels «incontrolats»,
etc.). Aquest gran acte d'afirmació antifeixista i per la
unitat revolucionària
va ser presidit per Pedro Herrera, per la CNT i la FAI, i Rafael
Vidiella, per
la UGT i el PSUC. Hi van intervenir Antonio Sesé (UGT),
Frederica Montseny
(FAI), Juan Comorera (PSUC) i Mariano Rodríguez
Vázquez (CNT). A més, dirigí al
públic unes paraules des de la llotja Vladímir
Antónov-Ovsèienko, cònsol
general de la Unió Soviètica a Barcelona
--també era present el cònsol de
Mèxic.
L'acte va concloure amb el càntic d'Hijos del Pueblo
i de La
Internacional. Hi assistirem més de 60.000
persones i un número semblant es
congregà als voltants de la Monumental on es pogueren
escoltar les
intervencions pels serveis de megafonia; totes plegades aplaudiren la
gran
desfilada que es realitzà a la sortida del
míting. L'acte va ser retransmès per
la ràdio a tot l'Estat.
Míting
pro unitat d'acció (25 d'octubre de 1936)
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Naixements
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Max Stirner:El 25 d'octubre de 1806 neix a Bayreuth (Baviera, Alemanya) el filòsof anarcoindividualista Johan Kaspar Schmidt, més conegut com Max Stirner. Va ser l'únic fill d'Albert Christian Heinrich Schmidt (1769-1807), un artesà de classe mitjà-baixa, fabricant de flautes, i de Sophia Eleonora Reinlein (1778-1839), ambdós de religió luterana. Sis mesos després del seu naixement, el 19 d'abril de 1807, son pare morí de tuberculosi i en 1809 sa mare es va tornar a casar amb Heinrich Ballerstedt, apotecari de Helmstedt de 57 anys. J. K. Schmidt passarà la seva infància i l'adolescència a Bayreuth i entre 1810 i 1819 va viure a Kulm (Prúsia). En 1819 va tornar a Bayreuth i seguirà durant set anys la seva interrompuda educació a l'escola local. En acabar els estudis secundaris, va començar a estudiar filologia, filosofia i teologia a la Universitat de Berlín, on coincidirà amb Hegel, Schleiermacher i Marheineke, en 1826, continuant els estudis a Erlangen (1829) i Königsberg (1829). En 1829 va interrompre els seus estudis i va viatjar per Alemanya, tornant temporalment a Kulm en 1830 per ocupar-se dels problemes de salut mental de sa mare. En 1832 va tornar, amb sa mare, a Berlín i va acabar els estudis dos anys després. Després de presentar-se als exàmens per accedir a la docència professional, entre 1834 i 1835, va fer pràctiques sense sou com a personal docent al Königliche Realschule de Berlín; per accedir a aquesta feina va escriure la seva tesi Ueber Schulgesetze (Les normes de l'escola). El gener de 1837 sa mare va ser confinada a l'hospital de caritat de Berlín. Aquest mateix any, en el qual també morirà son padrastre, es va casar amb Agnes Klara Kunigunde Butz, filla il·legítima de la propietària de l'habitatge on aleshores residia en règim de lloguer, i que morirà un any més tard, el 29 d'agost, durant el part del nonat fill d'ambdós. L'1 d'octubre de 1839 va començar a treballar en un col·legi berlinès per a senyoretes de família acabalada, freqüentant simultàniament la bohèmia i els cercles intel·lectuals, com ara el Cafè Stehely i Hippel's Weinstube. Aquest mateix any morirà sa mare, víctima de diversos trastorns mentals. En aquesta època es va ajuntar amb un grup de joves hegelians conegut com «Die Freien» (Els Lliures), una tertúlia filosoficopolítica on va relacionar-se amb Engels i amb Bruno Bauer. En 1841 va començar a escriure petits textos d'opinió per a la publicació Die Eisenbahn, fent contacte amb el món editorial berlinès i començar a fer servir el pseudònim de Max Stirner, que sembla ser que feia al·lusió al seu ample front (stirn, en alemany, vol dir front). Durant el dia es dedicava a l'educació de joves burgeses i durant la nit es reunia amb el cercle de joves hegelians. En 1842 va ser un dels fundadors, juntament amb Heinrich Bürgers, Hess, Marx, Bruno Bauer i Köppen, de la Rheinische Zeitung (La Gaseta Renana); però ben aviat aquest cercle es va escindir en dues tendències: els que marcaran distàncies pel que fa Hegel (Marx, Rouge i Hess) i els que reivindiquen la revolució de les consciències mitjançant una crítica negativa, atea i mancada de regles (Bauer i Els Lliures: Mayen, Buhl, Köppen, Nauwerk i Stirner). En 1842 es va casar amb Marie Dähnhardt de Gadebusch, coneguda pel seu feminisme i pels seus costums liberals; en aquest any també va començar a escriure petits articles i assaigs per diverses publicacions periòdiques (Leipziger Allgemeine Zeitung, Berliner Monatsschrift). D'aquesta època son els seus assaigsDas unwahre Princip unserer Erziehung, oder Humanismus und Realismus, Kunst und Religion i Einiges Vorläufige vom Liebesstaat. A començaments d'octubre de 1844, coincidint amb la seva renúncia a la feina de tutor al col·legi de senyoretes, apareix la seva obra més important Der Einzige und sein Eigentum (L'Únic i la seva propietat), on desenvolupa una mena de resum del moviment de l'esquerra hegeliana entre els anys 1843 i 1844, rebutjant tota integració política i social de l'individu, ja que considerava que entitats com l'Estat, la societat o les classes eren meres abstraccions sense contingut real; mentre que defensava l'egoisme radical del jo empíric i finit, deslligat de qualsevol codificació moral, com a vertadera realització de l'individu. El 28 d'octubre de 1844 el llibre va ser censurat i segrestat per l'Estat, fet que va provocar l'augment de l'interès popular per aquesta obra. Poc després es va aixecar la censura i va poder-se vendre de bell nou. L'obra va tenir molta repercussió i va haver d'escriure diversos assaigs en resposta a les crítiques desenvolupades per diversos autors, com ara els «Recensentem Stirners» (Crítics d'Stirner), una sèrie de rèpliques a Feuerbach, Szeliga i Hess, publicat en Wigands's Vierteljahrschrift en 1845. En 1846, després de quatre anys de «matrimoni experimental», es va separar de Marie Dähnhardt, i va continuar amb les contestacions als seus objectors: Die Philosophischen Reaktionaere (1847), rèplica a Kuno Fischer. En 1847 va traduir a l'alemany diversos treballs d'economia, com ara el Traité d'Économie Politique, de Jean-Baptiste Say, i The Wealth of Nations, d'Adam Smith. En 1848 no va participar en la Revolució de Març alemanya, però en 1852 va publicar la primera part de Geschichte der Reaktion, obra on tractarà aquests esdeveniments. En aquesta època va intentar muntar una cooperativa majorista de llet com a negoci, que va fracassar totalment, quedant gairebé en la indigència. En 1853 va passar petites temporades a la presó per deutes econòmiques --entre el 5 i el 26 de març de 1853 i entre l'1 de gener i el 4 de febrer de 1854. Max Stirner va morir en la misèria, oblidat de tothom, el 25 de juny de 1856 a Berlín (Alemanya), a causa de la infecció produïda per la picada d'un insecte; en el registre civil es va anotar: «Ni mare, ni esposa, ni fills». Cap als anys 1870 el filòsof Friedrich Nietzsche va llegir la seva obra, la qual va influir en determinats aspectes del seu pensament, encara que mai no el va citar. En 1882 va tornar-se a editar Der Einzige und seim Eigentum, per Otto Wigand, que va influir en Oskar Panizza. A partir de 1893 es van publicar diverses obres d'Stirner per part de la Reclams Universalbibliothek. En 1896 Adolf Brand va començar a publicar a Alemanya el periòdic Der Eigene, que recollirà el llegat intel·lectual stirnerià fins al 1898 en que es convertirà en una revistar de defensa dels drets homosexuals. En aquesta època L'Únic i la seva propietat es va traduir a diversos idiomes, com ara el francès, el castellà, l'italià, el rus, el suec, etc. En 1903 es va crear a Alemanya la societat homosexual «Gemeinschaft der Eigenen», inspirada parcialment en alguns principis ideològics stirnerians i on van particpar Adolf Brand i John Henry Mackay. Als Estats Units un grup d'escriptors (Tucker, Marsden, Schumm, etc.) es van arreplegar al voltant del periòdic Liberty (1881-1908) que des de plantejaments individualistes van assumir postures stirnerianes. En 1905 James L. Walker va publicar The Philosophy of the egoism, obra clarament continuadora del corrent stirnerià. Entre 1889 i 1933 el poeta i escriptor J. H. Mackay s'esforçarà en la divulgació del pensament stirnerià i escriurà la seva primera biografia. Entre 1917 i 1919 l'escriptor alemany Bruno Traven va publicar Der Zielgelbrenner, revista dedicada a la difusió de la filosofia d'Stirner. L'impacte del pensament stirnerià en els anarcoindividualistes francesos (Émile Armand, Albert Libertad, Georges Palante) i espanyols (Federico Urales, Miguel Giménez Igualada) va ser enorme. Després de la II Guerra Mundial es va produir un lent i progressiu redescobriment de la figura de Max Stirner. Entre 1963 i 1993 Sidney E. Parker va publicar una sèrie de periòdics (Minus One, Egoist i Ego) on va recollir i ampliar les tesis stirnerianes. També va influir en diversos autors de la Internacional Situacionista (1957-1972) i en diversos escriptors i filòsofs, com ara Albert Camus, Horst Matthai Quelle, Bernd A. Laska, Sabine Scholz, Saul Newman, etc.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Antoine Vignaud: El 25 d'octubre de 1861 neix a Cucet (Alvèrnia, Occitània) el sabater anarquista Antoine Vignaud –sovint el seu llinatge escrit Vignot o Vigneaux. Sos pares es deien Joseph Vignaud i François Desiage. En 1889 es presentà com a«candidat abstencionista» pel I Districte de París (França) a les eleccions legislatives. El 16 d'abril de 1890 va ser jutjat per la VIII Cambra Correccional de París per haver robat als Magasins du Loeuvre un paraigües per utilitzar-lo, si calia, com a defensa durant la manifestació del Primer de Maig i condemnat a 15 dies de reclusió que purgà a la presó parisenca de Sainte-Pélagie. Després, fugint de la repressió, es refugià a Londres (Anglaterra) i s'allotjà a casa del company ebenista Ernest Delebecque. Freqüentà Louise Michel i Charles Malato. El desembre de 1894, amb el suport del grup editor de la publicació anarquista Freedom, marxà cap a Bèlgica, on el 15 de gener de 1895, en arribar-hi, va ser fitxat per la policia. El seu nom figura en un llistat d'anarquistes a vigilar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Warren S. Van Valkenburgh:El 25 d'octubre de 1884 neix
a Schenectady (Nova York, EUA) el propagandista i editor
anarcocomunista Warren
Starr Van Valkenburgh, més conegut com Walter
Starrett o simplement Van.
A Schenectady fou membre del Socialist Party (SP, Partit Socialista) i
secretari del Sociology Club, un grup d'estudis i debat per tractar els
problemes socials. Treballà en el ferrocarril i en un
accident va perdre una
cama, que va ser substituïda per una de fusta. En 1911
conegué Emma Goldman a
Schenectady, on li organitzà conferències sobre
anarquisme. Després va fer de
comptable en una empresa de Wall Street, però li van
acomiadar de la feina en
saber la seva militància anarquista. Destacat orador,
col·laborà en nombroses publicacions
llibertàries, com ara Mother Earth
(1906-1917), d'Emma Goldman; The
Revolutionary Almanac (1914); The Blast
(1916-1917), d'Alexander
Berkman; o Revolt (1916), d'Hippolyte Havel.
Prengué part en els debats
del grup anarquista novaiorquès«Vanguard». Durant la Gran Guerra
destacà en
els seus escrits antimilitaristes. En 1916 defensà en els
seus articles la
feminista Margaret Sanger, empresonada per les seves idees sobre el
control de
la natalitat. També participà en les campanyes
contra l'execució de Sacco i de
Vanzetti i contra l'expulsió d'Armando Borghi, exercint el
càrrec de tresorer
del «Comitè de Defensa de Borghi». Entre
1928 i 1932 dirigí la prestigiosa
revista anarcocomunista The Road to Freedom. A periodical of
anarchist
thought, work and literature, que havia estat fundada en 1924
per Hippolyte
Havel, i on col·laboraven destacats militants anarquistes,
com ara Rose
Pesotta, Sadie Ludlow –sa esposa i secretaria del grup
editor–, Jack Frager,
Lisa Brillant, Marcus Graham, Louis Raymond, Lilly Sarnoff, Hippolyte
Havel,
etc. La seva gran amistat amb l'anarcosindicalista Carlo Tresca li
valgué
l'aversió del grup editor de L'Adunata dei
Refrattari, que li van fer la
vida impossible. Membre del grup de suport a la Revolució
espanyola, fou l'editor
del periòdic Spanish Revolution
(1936-1937), publicat per les United
Libertarian Organizations (ULO, Organitzacions Llibertaries Unides).
Tingué
problemes amb l'alcohol i va contreure nombroses deutes; finalment es
va
separar de la seva dona. Havia heretat una propietat, però
tenia problemes per
a cobrar-la i Emma Goldman li va presentar l'advocat anarquista
novaiorquès
Arthur Leonard Ross el qual aconseguí els diners de la
finca. Ross, després de
pagar els seus deutes, li va lliurà els diners,
però en un bar del carrer
Bowery de Manhattan de Nova York li van robar tot. En arribar a casa,
Warren S.
Van Valkenburgh es va suïcidar –altres versions
diuen que morí d'un atac de cor–,
era el 22 de maig de 1938 a Nova York (Nova York, EUA). Va ser
incinerat dos
dies després al crematori de Fresh Pond de Middle Village
(Comtat de Queens,
Nova York, EUA) i les seves cendres reposen a l'Albany Rural Cemetery
de
Menands (Comtat d'Albany, Nova York, EUA) amb les restes de sa mare.
Mantingué
correspondència amb destacats militants, com ara Leonard D.
Abbott, Stella
Ballantine, Gustav F. Beckh, Alexander Berkman, Karl Dannenburg,
Hippolyte
Havel, Herman Kuehn, Maximilian Olay, Upton Sinclair, Carlo Tresca,
Emma
Goldman, etc. Part dels seus arxius es troben dipositats a la Labadie
Collection de la Universitat de Michigan i a l'International Institute
of
Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Eleuterio Quintanilla Prieto: El 25 d'octubre de 1886 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el pedagog i anarcosindicalista Eleuterio Quintanilla Prieto. De família obrera i nombrosa --son pare era conserge del mercat central d'hortalisses i sa mare treballava en una fàbrica de tabacs--, va cursar estudis primaris en una escola gratuïta«La Càtedra» i des dels 13 anys va fer feina d'aprenent de xocolater amb un patró que el va animar a continuar estudiant, cosa que va fer a l'Ateneu Obrer, on des del 1904 va aprendre diverses llengües (italià, francès, anglès, esperanto). Entre 1904 i 1905 comença a participar en el moviment obrer com a orador a Mieres, sempre defensant l'anarquisme, i va col·laborar en la premsa llibertària de la regió (Tiempos Nuevos). A partir de 1908 va estar molt a prop de Ricardo Mella, a qui havia conegut cinc anys abans, les teories llibertàries del qual (moderació, ponderació, realisme) defensarà sempre. Va participar en nombrosos actes públics a Gijón denunciant la repressió patida pels companys anarquistes catalans i en 1910 va participar en la creació de la Casa del Poble d'aquella localitat. El setembre de 1910 va ser empresonat amb gran escàndol en una època de forma repressió de l'anarquisme asturià, fet que va implicar la realització de nombrosos mítings i actes de protesta a la zona. En 1911 va representar Astúries en el Primer Congrés de la CNT, en companyia de Pedro Sierra, representant 1.500 obres de Gijón i de La Felguera. Durant els anys següents va fer mítings a tota la regió, va participar en conflictes laborals i va polemitzar amb el socialista Teodomiro Menéndez. Va col·laborar en Acción Libertaria i en El Libertario, on va publicar famoses i influents sèries. En 1914 va abandonar la seva professió de xocolater per dedicar-se a l'ensenyament a l'Escola Neutra, de la qual va arribar a ser el director. En 1915 va assistir al Congrés de Ferrol i l'any següent al Congrés Sindical de Gijón, on va fer una crida a la unió entre la CNT i la Unió General del Treball (UGT). Durant la Gran Guerra va mostrar-se favorable als aliats i va mantenir una polèmica des d'Acción Libertaria amb Tierra y Libertad sobre el tema. En 1917 va intervenir en la preparació i en el desenvolupament de la vaga revolucionària com a membre del Comitè Revolucionari asturià. En aquest mateix any va ingressar en la Lògia Jovellanos número 337 de la maçoneria de Gijón, però en 1933 va ser donat de baixa per manca d'assistència i per no pagar les quotes. Va representar els anarquistes asturians en el Ple de la CNT de Barcelona de 1918, on va demanar l'entrada dels anarquistes en la central anarcosindicalista. Aquest mateix any va presidir la Biblioteca Obrerista i va fer classes de francès a l'Ateneu. En 1919 va fer mítings a Sama i a La Felguera i la seva participació va ser destacada en el Congrés Confederal de 1919, encara que amb poc èxit, ja que les seves tesis sobre les Federacions Nacionals d'Indústria, de les quals va ser un dels màxims defensors, i les seves posicions crítiques a la Revolució russa van ser derrotades. Entre 1920 i 1922 va fer alguns mítings a Astúries i després, durant la Dictadura de Primo de Rivera, es va automarginar en no assimilar la seva derrota de 1919. En 1926 va ser detingut per la seva militància. Quan va arribar la República en 1931, va continuar mantenint-se en un segon pla pròxim a les tesis del trentisme, però sense acostar-s'hi fins al 1932 quan va demanar la reunificació cenetista. En 1934 va reivindicar l'Aliança Obrera. Un cop va esclatar la guerra civil i es va instituir el col·laboracionisme del CNT, va rebutjar ser ministre. Des de 1937 va pertànyer al grup Orto de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El setembre de 1937 se li va confiar la custòdia del Tresor Artístic d'Astúries i de Santander per al seu trasllat a França. Va participar a Barcelona, després de la caiguda d'Astúries, en el Consell Nacional de la Infància Evacuada del Ministeri d'Instrucció Pública i en altres institucions relacionades amb l'aprovisionament i va representar la República espanyola com a conseller tècnic en la Conferència de Treball de Ginebra en 1938. Quan la derrota va ser un fet, va sortir de la península cap a França al capdavant d'una colònia infantil. Al país gal ser destinat a una companyia de treballadors del Loire fins al 1943, temps que va esmerçar en escriure Emocionario del destierro, una obra molt emotiva amb certes connotacions místiques. Posteriorment es va instal·lar a Bordeus, on es va inhibir de tota lluita llibertària orgànica. Va fer servir el pseudònim Juan Buenafé en la premsa, però era conegut per la gent com Quinta i pels seus alumnes com Terio. Va ser redactor de Solidaridad Obrera, de Gijón, i de Renovación. Va publicar molt en la premsa llibertària (Acción Libertaria, CNT, El Libertario, El Noroeste, Renovación,La Revista Blanca, Sindicalismo, Solidaridad Obrera, Tribuna Libre, etc. Va prologar el tom segon de les Obras, de Ricardo Mella, i Esencia, de Galo Díez, iés autor de La tesis sindicalista (1931). Eleuterio Quintanilla va morir el 18 de gener de 1966 a Bordeus (Aquitània, Occitània). Actualment, un carrer de la seva ciutat natal porta el seu nom.
Eleuterio Quintanilla Prieto (1886-1966)
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Gregorio Jover Cortés:El 25 d'octubre de 1891 --algunes fonts citen 1892-- neix a Terol (Aragó, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Gregorio Jover Cortés, també conegut sota diversos pseudònims (Gori, El Chino, Pascual Gómez, Luis Victorio Rejetto, Serrano, etc.). De molt petit va abandonar el camp aragonès i sos pares l'enviares a València perquè aprengués un ofici. A la capital valenciana va fer-se matalasser i especialista en la fabricació de somiers, ofici que mantindrà tota sa vida; en aquesta època va militar en les Joventuts Socialistes. Quan tenia 20 anys, després de complir el servei militar com a soldat de lleva, es va quedar a viure a Barcelona, on va militar en l'anarcosindicalisme en el ram de la fusta i destacant en els grups d'acció anarquistes, per la qual cosa va haver de fugir a València entre 1920 i 1921. De bell nou a Barcelona, va ser elegit delegat del Sindicat de la Fusta en el Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i destaca com a home d'acció i sempre allunyat de mítings i periòdics. Amb Manuel Bermejo i José Claramonte Gómez va fundar el grup específic «Los Valencianos» i després es va afegir al grup «Los Solidarios», amb el qual va intervenir en nombroses accions sempre al costat de Joan García Oliver. En aquesta època ja estava casat amb Nieves Castella i tenia dos fills. Emma i Liberto. El 12 d'agost de 1923 va participar en el Congrés Regional de la CNT de Manresa, on va rebutjar el càrrec de secretari sota el pretext del seu analfabetisme; durant aquest congrés es produirà el cop d'Estat de Primo de Rivera. Amb la dictadura d'aquest va fer d'enllaç entre els exiliats i l'interior. El 24 de març de 1924, en una important i sistemàtica batuda de la policia després de l'assassinat del botxí de Barcelona, va ser detingut a Barcelona, però va poder escapar de la comissaria saltant per una finestra i va aconseguir arribar a França. A partir de juliol de 1924 es va instal·lar a París i va ser delegat del Comitè Revolucionari de l'expedició de Vera de Bidasoa del 7 novembre 1924 i de l'intent d'assalt de la caserna de les Drassanes del 24 de novembre del mateix any. Entre 1925 i 1926 va participar en l'expedició americana expropiatòria del grup «Los Errantes» (Mèxic, Cuba, Xile, Argentina), amb Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti, i a la qual es va afegir a Mèxic Alejandro Ascaso i García Vivancos, amb la finalitat de subvencionar escoles, premsa, sindicats, etc. Des d'abril de 1926 va viure a França sota el nom de Luis Victorio Rejetto i va participar en el frustrat atemptat contra Alfons XIII, que va acabar amb la seva detenció, juntament amb Ascaso i Durruti, el 25 de juny de 1926. Un mes després fou alliberat, però el 17 d'octubre d'aquell any els seus dos companys van comparèixer davant els tribunals, que els van condemnar a sis mesos de presó, avinentesa aprofitada per a unaàmplia campanya de protesta dirigida pel Comitè de Defensa Social que incorporava, junt amb anarquistes francesos, espanyols i italians, obrers lliurepensadors i esperantistes, i membres de les Joventuts Comunistes. Quan van ser alliberats el juliol de 1927, Ascaso i Durruti van exiliar-se a Bèlgica i Jover estava instal·lat amb sa família a Besiers, on va fer feina d'ebanista, sota identitat falsa. Abans de la caiguda de Primo de Rivera va tornar a la península i durant la República va presidir alguns anys la Casa del Poble de Santa Coloma de Gramenet, on vivia sota el pseudònim de Pascual Gómez. Quan un Ple de Regionals de la CNT, celebrat el 23 d'abril de 1931 a Madrid, acordà la creació dels comitès de defensa, s'integrà al Comitè de Defensa Regional de Catalunya, junt amb Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Aurelio Fernández, Joan García Oliver i Ricard Sanz --l'existència d'aquesta plataforma activista no implicava la reactivació de «Los Solidaris» que no es reagruparen fins al 1933, amb la denominació de «Nosotros», i no ingressaren en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) fins al 1934. El desembre de 1931 assistí, en representació del Comitè Nacional de la CNT al Ple de Regionals. Des de novembre de 1932 va formar part del comitè del Sindicat del Metall de Barcelona. Va assumir les tesis de la«gimnàstica revolucionària» de Joan García Oliver i, arran de l'aixecament de gener de 1933, va patir persecucions i pallisses, essent processat per«sedició i tinença il·lícita d'armes» i empresonat. Formà part del Comitè Revolucionari de la revolta de desembre de 1933, encara que va manifestar recança davant un nou i hipotètic fracàs que aprofundiria la greu crisi d'efectius que ja patien els Sindicats Únics confederals. En 1935, amb la dimissió d'Ángel Pestaña, s'integrà en el Comitè Regional de Catalunya de la CNT, presidit per Marià Rodríguez Vázquez (Marianet). En 1936 vivia a Barcelona i era president del Sindicat del Tèxtil de la CNT, mentre a ca seva es reunia el grup«Nosotros». Quan va esclatar la guerra abandonà els càrrecs orgànics i l'agost de 1936 marxà al front comandant, amb García Vivancos, la «Columna Los Aguiluchos». El febrer de 1937 assistí a València al Ple de Columnes Confederals en representació de la «Columna Ascaso» en la qual s'havia integrat. Després de la militarització, lluità en la 28 Divisió (Aragó, Terol, País Valencià, Extremadura, centre peninsular), amb el rang de tinent coronel, i el X Cos de l'Exèrcit de l'Est. Amb el triomf feixista passà la frontera pirinenca. El 10 de febrer de 1939 fou detingut a les Guinguetes d'Ix sota el pretext que havia estat expulsat de França per 12 anys i tancat durant 41 dies a la presó de Perpinyà d'on fou alliberat el 4 d'abril després d'haver estat condemnat a 15 dies de presó. Després restà al centre d'acollida de Vernet fins al 10 de juliol de 1939, quan va rebre l'autorització del sotsprefecte de Prades per a residir a Rià i Cirac. Instal·lat en aquest municipi, visqué de les ajudes mensuals de 2.000 francs que li enviava el Servei d'Evacuació dels Republicans Espanyols (SERE). L'octubre de 1939 la policia descobrí la seva autèntica personalitat i el tancà a partir del 18 d'aquell mes al camp de concentració de Sant Cebrià. Després aconseguí embarcar cap a Santo Domingo, per més tard instal·lar-se definitivament a Mèxic, on va fer feina en diversos oficis. En els primers anys d'exili mexicà va acceptar els principis del Partit Obrer del Treball (POT) de García Oliver i les tesis de la Ponència col·laboracionista. Va ser secretari de la Subdelegació de la CNT de l'Exili i, després de la seva dissolució, del Comitè de Relacions i Ajuda. Durant un temps dirigí Solidaridad Obrera de Mèxic. En 1947 com a membre de la Subdelegació de la CNT a Mèxic va estar a favor de donar preeminència a la CNT clandestina. Amb el pas del temps es va decebre i va mantenir contactes amb el Partit Comunista d'Espanya (PCE), fundant amb Manuel Rivas i Gil Roldán el grup«Unidad» --partidari de la convergència entre la CNT i el PCE--, exclòs de la CNT, i que va editar un periòdic, que malgrat l'anagrama confederal, defensava la línia comunista; sembla, però que al final de sa vida va retornar als ideals anarcosindicalistes. Gregorio Jover Cortés va morir el 22 de març de 1964 a Mèxic.
Gregorio Jover Cortés (1891-1964)
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Friedrich Liebling:
El 25 d'octubre
de 1893 neix a Augustowka (Galítsia, Imperi
austrohongarès; actualment
Awgustiwka, Rajon Kosowa, Ternópill, Ucraïna), en
una família jueva, el
psicòleg, psicoterapeuta i psicopedagog llibertari Salomon
Liebling, més
conegut com Friedrich Liebling. Fou
el primogènit d'un administrador de la propietat de
Galítsia. Quan tenia cinc
anys son pare va morir i tot d'una que va ser possible es va haver
d'encarregar
dels seus germans menors. Després de fer
l'educació secundària, en 1912 marxà a
Viena per estudiar medicina. Quan esclatà la Gran Guerra
s'allistà voluntari i
lluità durant quatre anys al front oriental. Els desastres
de la guerra el
convertiren en pacifista durant tota sa vida. Cap al final de la guerra
canvia
el seu nom jueu de Salomon
pel de Friedrich i retornà a Viena. En 1924 llegí
el llibre de
l'anarquista Rudolf Grossmann (Pierre
Ramus) Friedenskrieger des
Hinterlandes. Der Schicksalsroman eines Anarchisten im Weltkriege,
que el
decantà cap el pensament llibertari. Pierre Ramus el va
introduir en el Gruppe
Kropotkin (Grup Kropotkin) i començà a estudiar
els fonaments psicològics
profunds de la sobirania i el poder. En aquesta època era,
com el aleshores
comunista Manès Sperber, deixeble d'Alfred Adler i de la
seva escola de
psicologia individual, en una Viena on la nova psicologia estava
encapçalada
per la psicoanàlisi de Sigmund Freud. En 1938, amb
l'annexió d'Àustria al III
Reich, fugí a Suïssa i
s'instal·là amb sa família a
Schaffhausen. Visqué
precàriament i de manera insegura sense asil
polític fins al 1950 quan va ser
acceptat el seu permís de residència. En aquests
anys col·laborà en la revista
anarquista Schaffhauser Arbeiterzeitung
i en altres publicacions llibertàries i
científiques, arribant a fer servir una
cinquantena de pseudònims. En 1951
s'instal·là a Zuric i amb el jove Josef
Rattner, el qual havia adoptat, començà els seus
treballs cap a la «Psicologia
de l'ensenyament i de l'assessorament», que més
tard va ser batejada com Escola
de Psicoteràpia de Zuric, fonamentada en
l'educació no violenta i en
desenvolupament del suport mutu kropotkià. A Zuric
creà la Universitat Popular
de Psicologia. La seva psicologia està fortament
influenciada per diversos
pensadors llibertaris, com ara Max Stirner, Piotr Kropotkin, Mikhail
Bakunin o
Pierre Ramus, i en les seves obres critica durament l'Estat i la
religió,
posant l'educació com a peça clau per al bon
desenvolupament de la societat. Està
considerat com un dels precursors de l'anomenada «psicologia
llibertària».
Friedrich Liebling va morir el 28 de febrer de 1982 a Zuric (Zuric,
Suïssa). Després
de la seva mort la seva escola es dividí i alguns dels seus
seguidors fundaren
en 1986 la Verein zur Förderung der Psychologischen
Menschenkenntnis (VPM, Associació
per a l'Avanç dels Coneixements en la Psicologia dels Drets
Humans), una mena
de secta d'extrema dreta que es va dissoldre en 2002. En 2004 Gerda
Fellay
publicà la biografia Friedrich
Liebling,
psychologue libertaire.
Friedrich
Liebling (1893-1982)
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Antonio Vargas Rivas: El 25 d'octubre de 1917 neix a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Vargas Rivas. Fill d'una família humils pescadors, quan tenia vuit anys abandonà l'escola i començà a ajudar son pare a la mar. Cap al 1928 entrà d'aprenent de forner i quan tenia 16 anys n'arribà a oficial. En 1932, gràcies a la lectura de publicacions llibertàries, especialment les obretes de «La Novela Ideal» i«La Novela Libre», i les influències del llibertari Juan Reyes Rodríguez, entrà en el moviment anarquista. En 1933 s'adherí a les acabades de crear Joventuts Llibertàries i l'any següent va ser detingut, juntament amb gairebé la totalitat dels joves afiliats, romanent empresonat un temps. A finals de 1934 participà en la fundació de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Adra. El juliol de 1936 intervingué en la derrota de l'aixecament feixista a Adra, a Almeria i a altres localitats de l'Alpujarra granadina (Válor, Cádiar, etc.) i formà part del Comitè de Guerra de les milícies d'Adra creat a Juviles. L'agost de 1936 s'encarregà de la col·lectivització de la pesca al seu poble i fou nomenat secretari del Comitè de la Indústria Pesquera. A finals de 1936 assistí al Congrés Anarquista andalús. En 1937 substituí Diego Padilla Suárez en la secretaria de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Adra. Quan Màlaga caigué en poder dels feixista, tingué problemes amb els comunistes comandats per l'italià Luigi Longo (Comandante Gallo) que el tancaren un temps. Després fou nomenat regidor del Consell Municipal d'Adra fins a començaments de 1938 que va ser mobilitzat com a soldat regular d'Infanteria de Marina a Cartagena. No entrà en combat ja que, malalt, va ser hospitalitzat (Segorbe, València, Elx, Alacant) i després enviat al serveis auxiliars primer i després a Adra, on s'encarregà de la indústria pesquera i de la secretaria de la FAI, fins al 19 de març de 1939 que agafà un vaixell pesquer i aconseguí arribà a Orà salvant-se de la repressió franquista. El setembre de 1939 va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Davant la caiguda de França en poder nazi i el temor a ser deportat, s'allistà a la Legió Estrangera Francesa de la qual fugí. Instal·lat clandestinament a Orà, hi visqué deu mesos treballant de tot (paleta, pescador, conductor, etc.) fins que fou detingut. Empresonat dos mesos, va ser enviat al camp de concentració de Djelfa, on treballà de forner. El novembre de 1942, arran del desembarcament aliat, fou alliberat per aquestes tropes i s'enrolà, amb Agustí Roa Ventura, en l'Exèrcit britànic, lluitant als fronts fins al final de la II Guerra Mundial. En acabar la conflagració s'establí a Londres (Anglaterra), on treballà en diversos oficis (en un forn, en un restaurant, en una empresa làctia, etc.). En 1946 participà en la fundació de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i del seu portaveu Inquietudes Juveniles. L'octubre de 1947 pogué reunir-se amb sa companya Carmen Valarino Sánchez i amb sa filla Angelita --l'altra filla menor, Orquídea, va morir a Adra en 1943, abans de fer els set anys-- que vingueren d'Espanya. A partir de 1950 va fer de cambrer al prestigiós «Restaurant Martínez» on romangué fins a la seva jubilació en 1981. Afiliat en la CNT ortodoxa establerta a Anglaterra, ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica, ocupant diverses secretaries (Propaganda, Organització, Coordinació, etc.). Fou delegat pel Regne Unit, amb Acracio Ruiz, Delso de Miguel i Agustín Roa, al Congrés de la CNT de 1960 a Llemotges i en aquest any també fou nomenat secretari d'Organització l'Associació d'Excombatents Espanyols Republicans de l'Exèrcit Britànic de Londres i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Boletín de la Spanish Ex-Servicemen's Association. Entre 1962 i 1964 edità a Londres, amb Agustín Roa Ventura, el butlletí España fuera de España. Boletín anarquista de orientación e información, destinat als treballadors immigrants espanyols i que es distribuïa a diferents països europeus (Regne Unit, Alemanya, Suïssa, França, Holanda, etc.). Entre 1967 i 1969 fou secretari la CNT de Gran Bretanya, dedicant molts esforços a mantenir la lluita clandestina a Adra i a Andalusia. A començaments dels anys setanta comença a passar les vacances a Màlaga i a Benidorm i en 1981, un cop jubilat, s'instal·là a Adra. El 17 de juliol de 1977 va fer un míting, amb altres companys, a Dos Hermanas i aquest mateix any Frank Mintz recollí el seu testimoni en el seu llibre L'autogestión en la España revolucionaria. Durant sa vida col·laborà en diversos periòdics, com ara CNT, La Crónica,Espoir,Inquietudes Juveniles, Nervio, El Rebelde, Reconstrucción,La Región, Siembra, Sierras de Ronda, Solidaridad Obrera, etc. En 1988 publicà Testimonio de un rebelde: datos para la historia de Adra, amb un pròleg d'Antonina Rodrigo, memòries que van ser ampliades i editades de bell nou l'octubre de 2007, amb un pròleg de Francisco Carpintero, sota el títol Guerra, revolución y exilio de un anarcosindicalista. Datos para la historia de Adra. Antonio Vargas Rivas va morir el 31 de gener de 2009 a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya).
Antonio Vargas Rivas (1917-2009)
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Bernard Thomas: El
25 d'octubre de 1936 neix a París (França) el
periodista, assagista, crític
teatral i escriptor llibertari Bernard Thomas. Son pare, originari
d'una
família de mariners bretons, feia feina en un servei de
missatgeria i sa mare,
versallesa, com a assistenta social. Passà la infantesa i
primera adolescència
entre Versalles i Bretanya. Després sa família
s'instal·là a París i ell
estudià a l'Institut Henri IV, on en 1954 amb alguns
companys (François Bott,
Jean-Loup Dabadie, Michel Blum, etc.) fundà la revista Exigenge.
En 1956
aquesta revista publicà un número especial
consagrat a la poesia de la
resistència algeriana i aquest fet implicà la
desaparició de la publicació a
causa de les amenaces rebudes. Després de rebutjar a
preparar l'accés a
l'Escola Normal Superior, en 1961 va ser cridat a files.
Després de dos anys i
mig destinat a Algèria, en 1963 retornà a la
metròpoli convertit en un furibund
antimilitarista. En aquesta època treballà com a
guionista per a la televisió.
En 1966 va ser un dels membres fundadors de Le Magazine
Littéraire,
però, per dissensions, abandonà la revista mesos
després. El desembre de 1969
participà en el naixement del periòdic
esquerrà L'Idiot International.
En 1974 entrà a col·laborar en el setmanari
satíric Le Canard Enchaîné,
encarregant-se de la secció «Ça
n'arrive qu'aux autres», on es descriuen les
lluites populars contra les institucions i els escàndols
polítics --en 1999
publicà una antologia d'aquestes cròniques amb el
mateix títol--, i dos anys
després n'esdevingué corredactor en cap,
encarregant-se de la part cultural de
la publicació. També fou crític
teatral del programa radiofònic «La Masque et
La Plume» de l'emissora estatal France Inter. Encara que
llibertari, mai no milità
en cap grup anarquista. És autor de novel·les,
com ara Les atomistes
(1968, amb Agnès Van Parys), La croisade des
enfants (1973), Aurore
ou la génération perdue (1984), La
vie engloutie (1989), Le champ
de la Butte Noire (1994), etc.; i de l'obra teatral Azev
ou Le tsar de
la nuit. Pièce en deux actes (1995). Entre els
seus assaigs destaquen La
guerre secrète du pétrole (1968 i 1971,
amb Jacques Bergier), Le
pétrole, clé du monde moderne (1969), Les
provocations policières. Quand
la politique devient un roman policier (1972), Lettre
ouverte aux écolos
qui nous pompent l'air (1992) i Le voyage de Yann
(2008, sobre el
drama de son fill mutilat per un tren). Des del punt de vista
llibertari s'especialitzà
en les biografies: La Bande à Bonnot
(1968), Jacob Alexandre Marius
dit Escande, dit Attila, dit Georges, dit Bonnet, dit Feran, dit Trompe
la
Mort, dit Le Voleur (1970), La BelleÉpoque de la Bande à Bonnot
(1989), Les vies d'Alexandre Jacob (1879-1954). Mousse,
voleur, anarchiste,
bagnard (1998, reedició de la de 1970), Lucio
l'irréductible (2000,
amb la col·laboració d'Isabelle Villemont); i de
l'antologia Ni Dieu, ni
maître, les anarchistes. Citations (1969 i 2008).
Bernard Thomas va morir
el 12 de gener de 2012 en un tren que el portava des de Bretanya a
París a
resultes d'una crisi cardíaca.
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Defuncions
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Emilio López Arango: El 25 d'octubre de 1929 és assassinat a Buenos Aires (Argentina) el teòric i propagandista anarcosindicalista Emilio López Arango, també conegut sota el pseudònim de Xáxara. Havia nascut el 25 de maig de 1893 a Cudillero (Astúries, Espanya) en una família modesta de pescadors i era el segon de nou germans. Fins als 11 anys anà a escola, però després va haver de fer feina per ajudar sa família. El 14 de setembre de 1907, cridat per un oncle, emigrà a Cuba. A l'illa caribenya treballà de dependent en una botiga de Quinta (Santa Clara) durant dos anys i quatre mesos; a Las Vueltas, dos mesos en una botiga; i a altres localitats fins a la tornada a Espanya en 1910. El setembre d'aquest any marxà a l'Argentina, on va fer d'aprenent al gremi de forners. Sempre en contacte amb el món proletari, en 1912 començà a conèixer l'anarquisme a través de la lectura de Kropotkin. Juntament amb altres forners revolucionaris (Avelino Alarcón, Diego Mosquera), amb els quals viu i milita, participà en les vagues del gremi de 1912 i 1913, que van ser un fracàs i que el portaren 15 mesos a la presó. Durant el tancament a la Presó Nacional aprengué moltíssim d'altres interns (Apolinario Barrera, Teodoro Antillí, etc.), alhora que aprofità el temps amb la lectura i l'escriptura de poemes. El 13 de setembre de 1915 fou alliberat i immediatament entrà en la Societat de Resistència d'Obrers Forners de Buenos Aires, el portaveu de la qual, El Obrero Panadero, redactà a partir de l'1 de gener de 1916 i fins a la seva mort. En 1916 també començà a col·laborar en La Protesta, en unaèpoca d'importants lluites intestines (debat sobre el sovietisme, campanyes unificadores, il·legalisme i ús de la violència, etc.), i en el setmanari satíric El Burro --tres números entre l'1 i el 14 de maig de 1917. El 13 de gener de 1919 fou detingut i el maig d'aquell any, prohibida la premsa anarquista, marxà a Santa Fe. En 1919 publicà en aquesta ciutat, amb Diego Abad de Santillán i José Torralvo, La Campana, però fou expulsat de Santa Fe. De bell nou a Buenos Aires, treballà d'estibador i participà en l'organització dels formers. Entre 1920 i 1922 col·laborà en El Repartidor de Pan, altra publicació d'aquest gremi. En aquesta època formà part del Consell Federal de l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i col·laborà en al seva premsa. En el Congrés Continental de maig de 1929 de Buenos Aires, del qual sorgí l'Associació Continental Americana de Treballadors (ACAT), representà la FORA i fou elegit secretari de Relacions Internacionals de l'ACAT. Defensà un anarquisme intransigent i lluità contra el comunisme, el reformisme i l'i·legalisme violent expropiador --representat pel sector de La Antorcha i per Severino di Giovanni--, alhora que palesava la necessitat d'una presència anarcosindicalista important; però aquesta línia el creà opositors que l'apartaren un temps de la redacció de La Protesta i del seu Suplemento. La virulenta polèmica portada a terme amb Abad de Santillán en La Protesta contra els atemptats i les expropiacions dels grups anarquistes il·legalistes (anarcobanditisme) fou la seva sentència de mort. Emilio López Arango fou assassinat el 25 d'octubre de 1929 a Buenos Aires (Argentina) amb tres trets de pistola a la porta de ca seva. Deixà companya, Carmen, i tres fills de curta edat. Els assassins foren militants anarquistes d'altra tendència, molt probablement per Severino di Giovanni. Les seves restes foren vetllades a la seu de la FORA per milers de treballadors. Durant sa vida col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes, com ara Alborada,¡Despertad!, Nuevos Caminos,Prometeo, Revista Única,Suplemento de Tierra y Libertad, Tribuna Proletaria, etc. És autor d'El anarquismo en el movimiento obrero (1925, amb Abad de Santillán) i Ideario (1942, pòstum). En 2007 Carlos Penelas publicà l'assaig Emilio López Arango. Identidad y fervor libertario.
Emilio López Arango (1893-1929)
---
Image may be NSFW.
Clik here to view.