Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12468

[21/10] Joukowski - Golberg - Bedéi - Domínguez - Zanolli - Pinelli - Livrozet - Castillo - Linert - Martínez Márquez - «El Cubano» - Acha - Margarita - Foyos - Esgleas - Riu - Ciliga

$
0
0
[21/10] Joukowski - Golberg - Bedéi - Domínguez - Zanolli - Pinelli - Livrozet - Castillo - Linert - Martínez Márquez - «El Cubano» - Acha - Margarita - Foyos - Esgleas - Riu - Ciliga

Anarcoefemèrides del 21 d'octubre

Naixements

Nicolas Joukowski fotografiat a Ginebra per Louise Fueslin-Rigaul

- Nicolas Joukowski: El 21 d'octubre de 1833 neix a Ufà (Orenburg, Imperi Rus) el músic, advocat i propagandista anarquista Nicolaj Ivanovic Žukovskij, més conegut com Nicolas Joukowski, o simplement com Jouk, i transcrit de diverses maneres (Nikolai Shukowski,Zhukovski, Joukovski,Jukovski, etc.), i que cal no confondre amb l'enginyer i savi Nicolaj Žukovskij (1847-1921). Fill d'una família aristocràtica, sos pares es deien Ivan Vassilievic Žukovskij, jutge de districte, i Marija Andrejvna Schilinina. Després de passar per l'Escola de Dret, estudià jurisprudència a la Universitat de Sant Petersburg (Rússia), d'on sortí llicenciat en Dret. Políglota, s'expressava naturalment en diversos idiomes (rus, francès, alemany, anglès, italià, polonès, etc.). Amic del revolucionari Aleksandr Herzen, tingué una gran popularitat entre els obrers. En 1860 fou secretari d'un grup clandestí a Sant Petersburg de revolucionaris polonesos i socialistes russos que tenia per finalitat fer esclatar la revolució a Polònia i, sota la influència de diversos pensadors (Aleksandr Herzen, Mikhail Bakunin, Nikolaj Ogarev), restituir les terres agrícoles als gmines (comunes). En 1861, perseguit aquest grup per les autoritats tsaristes i acusat d'organitzar una impremta clandestina i de «crim d'Estat», es va veure obligat a fugir a Polònia, on va ser detingut. Traslladat a diverses presons, aconseguí fugir-ne i el juliol de 1862 pogué arribar a Londres (Anglaterra), on s'encarregà de la difusió de la«Libre Imprimerie Russe». En aquesta ciutat esdevingué corrector del periòdic Kolokol (La Campana), publicat per Herzen i Ogarev. En 1864 s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on continuà amb els seus contactes amb Herzen, Ogarev i altres revolucionaris russos emigrats. A l'exili es guanyà la vida com a professor d'harmonia i d'acompanyament i gràcies a les seves composicions pianístiques i arranjaments musicals. Entre 1867 i 1868 fou membre de la Lliga de la Pau i la Llibertat i fou cofundador, amb Bakunin, de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista i de la seva revista Narodnoje Delo (La Causa del Poble). El 13 d'agost de 1870 va ser expulsat, amb Bakunin, Charles Perron i Armand Ross, de la Secció Central de Ginebra de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1870 fou membre del Consell de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista i com a tal fou delegat al Congrés de Saint-Imier celebrat el 9 d'octubre de 1870. Aquest any col·laborà en l'òrgan de la Federació Romanda de l'AIT, La Solidarité, amb Adhémar Schwtizguébel, James Guillaume, Charles Perron, Fritz Robert, C. Monnier. Amb Jules Guesde, fou delegat de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària (SPAR) de Ginebra al Congrés de Sonvilier del 12 de novembre de 1871, on demana l'adhesió de la seva secció a la nova Federació del Jura de l'AIT que es creà. En el Congrés General de la Internacional de l'Haia del 2 de setembre de 1872, que marcà la divisió oficial entre autoritaris i antiautoritaris, amb l'exclusió oficial de Bakunin i de James Guillaume, no va var admès com a delegat. Entre l'1 i el 6 de setembre de 1873, amb Fuliquet, Monin, Noro i Aristide Claris, fou delegat de l'SPAR de Ginebra al IV Congrés General de la Internacional antiautoritària celebrat en aquesta ciutat i participà en l'informe sobre la vaga general. En nom de la Secció de Propaganda Socialista (nou nom de l'SPR), fundà el 20 d'abril de 1874, amb Gustave Lefrançais, Jules Montels, Teulière, Chalain, Auguste Thomachot, La Commune. Revue socialiste; el segon número d'aquest mensual, prohibit per les autoritats, portà el nom de Revue Socialiste i durà fins el novembre de 1874. Encara que aquesta secció s'allunyà de la Federació del Jura per raons personals, fou un dels fundadors en 1874 de la impremta anarquista Rabotnit (El Traballador) i entre 1875 i 1876 fou redactor d'un periòdic del mateix títol. Amb Paul Brousse i Benjamin Chevillard, el 25 de juny de 1876 participà en una assemblea arran de la detenció de Rodolphe Khan i August Reinsdorf a Lausana (Vaud, Suïssa). El 3 de juliol de 1876 parlà en l'enterrament de Bakunin al cementiri de Berna (Berna, Suïssa), amb Adhémar Schwitzguébel, James Guillaume, Élisée Reclus, Carlo Salvioni, Paul Brousse i Betsien. Com a representant de la Secció de Propaganda de Ginebra, que havia retornat a la Federació del Jura, assistí al VIII Congrés General de la Internacional antiautoritària que se celebrà entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 a Berna. El 3 de març de 1877, amb Piotr Kropotkin iÉlisée Reclus parlà a Saint-Imier i l'endemà, amb Reclus, va fer una conferència sobre la qüestió d'Orient a La Chaux-de-Fonds. El 20 de maig de 1877, ambÉlisée Reclus, Aleksandr d'Oelsnitz,Charles Perron i Gustave Lefrançais, fundà el mensual Le Travailleur i en 1878 publicà amb Ralli i Stepniak la revista Obchtchina (La Comuna), defensant les posicions del populisme rus. En 1881 va marxar a París (França) per evitar, gràcies als seus serveis jurídics, l'extradició del nihilista Leo Hartmann, que havia atemptat amb Sofia Perovskaïa l'1 de desembre de 1879 contra el tsar Alexandre II. Detingut amb altres companys russos en un alberg de Les Houches (Roine-Alps, Arpitània), el 14 d'agost de 1894 se li va decretar l'expulsió d'aquest país, refugiant-se a Suïssa. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Nicolas Joukowski va morir de tuberculosi l'11 de maig de 1895 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), deixant vídua, Adélaïde Zinoviev (Adia), i dos infants, Alexandre i Étienne.

***

Retrat a ploma de Mécislas Golbert atribuït a Marie Laurencin

- Mécislas Golberg: El 21 d'octubre de 1869 --algunes fonts citen erròniament 1868-- neix a Plock (Masòvia, Polònia) el sociòleg, antropòleg, esteta, crític, assagista i poeta anarquista en llengua francesa Mieczyslaw Goldberg, més conegut com Mécislas Golberg --també signà molts articles sota el pseudònim Louis Stiti aîné. Fill d'una família jueva de comerciants benestants; son pare es deia Szlom Leb Goldberg i sa mare Julie Danzyger. Fou expulsat del col·legi de Plock i continuà tot sol estudiant els clàssics (Shakespeare, autors romàntics, etc.). En 1889 marxà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on estudià literatura, filosofia i ciències naturals amb Édouard Rod, Gour, Karl Vogt i Jung. Amb el títol de llicenciat en ciències socials acabat d'obtenir a Ginebra, el Nadal de 1891 s'instal·là a París amb cinc francs a la butxaca. Un any més tard fou ingressat cadavèric i malmès per l'escorbut a l'hospital Lariboisière després d'un intent de suïcidi amb verí. En sortí, conegué el poeta Emmanuel Signoret i reemprengué els estudis abandonats a la facultat de medicina. Entre 1892 i 1894 publicà articles sobre literatura francesa i sociologia en les revistes poloneses Glos (La Veu) i Niwa (El Solc). En aquestaèpoca conegué sa futura companya, Berthe Charrier. En 1894 participà en la fundació del periòdic cultural anarquista Le Courrier Social Illustré, amb André Ibels i Fernand Clerget. En 1895 participà en el II Congrés de l'Institut Internacional de Sociologia, on pronuncià la conferència L'origine des races et la division du travail, que suscità un encès debat amb els antropòlegs racistes. En 1895 fundà, amb altres companys, Sur le trimard. Organe des revendications des «sans travail», on defensà el lumpenproletariat, i en 1897 la seva continuació«anticol·lectivista» Le Trimard. Organe des revendications des «sans travail», on publicà articles anarcofeministes. Entre 1895 i 1896 col·laborà en el diari La Renaissance, on atacarà l'anarcosindicalista Fernand Pelloutier que l'acusava de ser un confident de la policia --el desembre de 1896 fou exculpat per un «tribunal d'anarquistes», presidit per Jean Bon, d'aquesta peregrina acusació. En aquestaèpoca col·laborà en la Revue Internationale de Sociologie, en Le Mercure de France i en Le Libertaire, de Sébastien Faure. Lliurat en cos iànima al moviment anarquista, fou constantment encalçat pel Ministeri de l'Interior francès, que l'expulsà de França el 26 de desembre de 1896 per la seva «participació indesitjable en la vida política gal·la». En 1897 es refugià a Londres (Anglaterra), on visqué miserablement amb una parada de cafè ambulant i altres feinetes. El desembre de 1897 tornà a França, ja tuberculós, amb un permís de residència temporal que li prohibia terminantment qualsevol militància política. El gener de 1898, sota el pseudònim Henry Martel, publicà articles en defensa del capità Alfred Dreyfus en Droits de l'Homme. El 26 de gener de 1898 és novament expulsat de França i passà una temporada a Brussel·lès (Bèlgica), on el febrer d'aquell any participà en el Congrés Literari de la revista catòlica La Lutte amb el discurs «Le dogme en art», el qual causà un gran escàndol; també mantingué una discussió amb el grup anarquista de la Universitat Lliure de Brussel·les. Dominava a més del polonès i el francès, el rus, l'alemany, l'anglès i l'italià. Obligat a consagrar-se a la filosofia i a la literatura, així i tot fou expulsat en diverses ocasions i sempre retornà clandestinament a França, rebent el suport de la intel·lectualitat més compromesa. Els seus articles, cròniques, novel·les i poemes van ser admirats i respectats per la intel·lectualitat artística i literària francesa més progressista i va fer amistat ferma amb grans personatges de la vida pública, intel·lectual i artística (Antoine Bourdelle, Camille Claudel, André Gide, Max Jacob, Henri Matisse, Guillaume Apollinaire, George Pioch, Léon Rémy, Emmanuel Signoret, Andre Salmon, Stuart Merrill, André Rouveyre, Charles Vildrac, René Worms, Zadoc Kahn, Paul Adam, Picasso, Élie Faure, Jean Lorraine, Séverine, Abbaye de Créteil, etc.). El 30 de gener de 1900 obtingué, finalment, un permís permanent de residència a França. La impremta que regentava, creada pel «Comitè Golberg» perquè pogués tenir un medi de vida estable, a l'avinguda parisenca dels Gobelins, fou un cau de constant tertúlia cultural. Entre novembre i desembre de 1900, editats pel «Comitè Golberg», presidit per Paul Adam i compost per Henri de Groux, Anatole de Monzie i Maurice Magre, entre d'altres, publicà dos números de Les Cahiers mensuels Mécislas Golberg. En aquestaèpoca col·laborà en la prestigiosa La Plume i en Revue Littéraire de Paris et de Champagne. En 1902, després de matricular-se per enèsima vegada a la Facultat de Medicina, haurà de tractar-se de tuberculosi a l'hospital de la Pitié i es veurà obligat a romandre un temps al sanatori d'Avon en 1905 i una segona estada l'any següent. L'estiu de 1904, però, va poder viatjar a Itàlia, on quedà meravellat del seu art. Després de publicar dos números més de Les Cahiers, Mécislas Golberg va morir de tuberculosi el 28 de desembre de 1907 a la casa que havia acabat de llogar a Fontainebleau (Illa de França, França) després d'haver sortit del sanatori, on havia escrit el seu interessant Journal du malade, que abraça entre l'1 de novembre de 1906 al 7 de desembre de 1907. A més de les publicacions citades, també col·laborà en Le Libre (1897-1898), Tablettes (1898-1899), Le Révolutionnaire (1899), Les Semailles (1901-1902), Les Cahiers de l'Université Populaire (1907) i Poliche (1907), entre d'altres. Entre les seves obres més importants podem citar L'immoralité de la science (1895), Vers l'amour (1899), Dans l'Oberland. Parmi les sources (1901), Lazare le ressuscité (1901), Prométhée repentant (1904), Lettres à Alexis (1904) i Fleurs et cendres. Impressions d'Italie (1905). Mesos després de la seva mort, es publicà un dels seus llibres més bells, profusament il·lustrat pel seu amic André Rouveyre, La morale des lignes, coeditat per Léon Vanier i Albert Messein; i també De l'esprit dialectique. Quinze anys després de sa mort, son fill natural, Jacques Mécislas Charrier, que sa mare havia abandonat al seu càrrec, fou condemnat a mort i guillotinat el 3 d'agost de 1922 per la seva participació en l'atracament del tren París-Niça del 25 de juliol de 1921; fou l'últim anarquista executat per l'Estat francès. L'arxiu de Mécislas Golberg es troba dipositat a la «Biblioteca Literària Jacques Doucet» de la Universitat de París. En 1994 Catherine Coquio publicà Mécislas Golberg (1869-1907). Passant de la pensée: une anthropologie politique et poétique au début du siècle, biografia i antologia de textos de Golberg que posa fi al silenci sobre una de les figures més interessants i desconegudes del moviment llibertari europeu.

Mécislas Golberg (1868-1907)

***

Foto policíaca d'Hercule Bedéi (ca. 1894)

- Hercule Bedéi: El 21 d'octubre de 1872 neix a Forli (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Hercule Bedéi. Sos pares es deien Pierre Bedéi i Thérèse Piruginie. Es guanyava la vida com a sastre. El març de 1894 va ser fitxat per la policia gal·la com a anarquista i el 8 d'agost d'aquell any expulsat de França, exiliant-se al Regne Unit. En 1894 el seu nom figura en el registre d'anarquistes a vigilar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.

***

Ramón Domínguez Basco

- Ramón Domínguez Basco: El 21 d'octubre de 1887 neix a San Vicente de Alcántara (Badajoz, Extremadura, Espanya) el militant anarcosindicalista Ramón Domínguez Basco. Entre 1913 i 1920 visqué a Barcelona (Catalunya) i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després s'instal·là a la comarca catalana de La Selva i fundà la CNT a Blanes. En 1922 assistí a la Conferència cenetista que es realitzà en aquesta població. Des del gener de 1925 entrà a formar part del grup editor del periòdic de Blanes El Productor, amb Manuel Buenacasa, Joaquim Adelantado, Josep Alberola, Ramon Suñé i altres, i on també col·laborà amb articles. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 27 de juny de 1934 fou detingut a Blanes, amb altres 26 companys, per coaccions i agressions als esquirols que treballaven durant la vaga a la fàbrica de la Societat Anònima de Fibres Artificials (SAFA). A finals de gener de 1936, en la Conferència de la Confederació Regional del Treball (CRT) de Barcelona, signà en representació del Sindicat de Blanes el dictamen sobre l'aliança amb el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT), amb vistes a les eleccions generals d'aquell any. En acabar la guerra civil s'exilià a França i fou tancat al camp de concentració de Bram. En 1942 fou detingut per la policia filonazi del govern de Vichy i reclòs a Vernet. Quan acabà la II Guerra Mundial participà en la reorganització de l'anarcosindicalisme a França, participant activament en la tasca orgànica. En 1947 representà la Federació Local de Sant Chely en el Congrés de la CNT a Tolosa de Llenguadoc. Ramón Domínguez Basco va morir en 1959 a Évreux (Alta Normandia, França) d'una angina de pit.

***

Pia Zanolli amb son company Bruno Misèfari

- Pia Zanolli: El 21 d'octubre de 1896 neix a Belluno (Vèneto, Itàlia) l'anarquista, poetessa i escriptora Pia Zanolli, també coneguda com Pia Zanolli-Misèfari, pel llinatge de son company. Sos pares es deien Luigi Zanolli, anarquista, i Antonietta Recati, que esdevindrà feixista a finals dels anys vint. Treballava com a dissenyadora de moda en el negoci familiar. Abans de la Gran Guerra, s'instal·là amb sa família a Zuric (Zuric, Suïssa). Sa vida es lligà al destacat militant anarquista Bruno Misèfari (Furio Sbarnemi), quan durant el conflicte mundial aquest s'exilià com a insubmís i antimilitarista a Zuric i s'instal·là a la casa familiar. En 1918 publicà Diario di un disertore. Dal carcere di Zurigo, del seu company, llibre que reedità posteriorment en 1973. El juliol de 1919 Bruno Misèfari fou expulsat de Suïssa i ella li acompanyà. Figurava en la llista dels «subversius perillosos per a ser detinguts en determinades contingències» de Reggio de Calàbria (Calàbria, Sicília). El desembre de 1919 va ser detinguda amb son company a Domodossola (Piemont, Itàlia). En 1931 marxà a l'Illa de Ponza per reunir-se amb Misèfari, confinat en aquesta colònia penitenciària, i el 28 de maig d'aquell any la parella es casà civilment. Un cop lliures, s'instal·laren a Davoli (Calàbria, Itàlia). En 1967 publicà la biografia del seu company sota el títol L'anarchico di Calabria, refeta i reeditada en 1972. En els anys setanta visqué a Roma. El febrer de 1973 signà, juntament amb milers de persones, una crida per a l'escarceració del dirigent de Lotta Continua (LC) Guido Viale. Entre la seva producció poètica destaca Cinque parole (1965), Ruota del mondo. Poesie sociali (1965), Tu o uno come te (1972) i Tutto è vero. Prosa e poesia (1978). També edità Utopia? No! Scritti scelti di Bruno Misèfari (1976), llibre escrit pel seu company. En el anys setanta donà l'arxiu familiar a la Fondazione Lelio e Lisli Basso-Issoco de Roma (Fondo Bruno Misèfari) i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Pinelli al Cercle Anarquista «Ponte della Ghisolfa» (Milà, 1968)

- Giuseppe Pinelli: El 21 d'octubre de 1928 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Giuseppe Pinelli, conegut com Pino. Fill d'una família obrera del barri proletari milanès de Porta Ticinese, sos pares es deien Alfredo Pinelli i Rosa Malacarne. Després dels estudis primaris, començà a treballar del que pogué (factòtum, mosso de magatzem, cambrer, ferrer, etc.) i s'educà de manera autodidacta. En 1944 s'integrà en la «Brigada Bruzzi-Malatesta» de resistència antifeixista com a enllaç del «Batalló Franco» entre els grups de guerrillers anarquistes de Llombardia. Amb l'Alliberament, prengué part en la reconstrucció del moviment anarquista. En 1954 començà a treballar en els ferrocarrils com a mecànic ajustador. En 1955 es casà amb Licia Rognini, a qui havia conegut en un curs nocturn d'esperanto i amb qui tindrà dues filles, Silvia i Claudia. Proper al grup editor del periòdic Il Libertario,òrgan de la Federació Comunista Llibertària de Llombardia (FCLL), en 1963 s'adherí a la Gioventu Libertaria i va fer amistat amb Amedeo Bertholo. En 1965 participà en la creació del «Cercle Cultural Sacco-Vanzetti». En 1968 organitzà un cicle de reunions i de conferències al cercle anarquista «Ponte della Ghisolfa», que s'acabava de crear l'1 de maig d'aquell any, i del qual s'encarregà de la seva biblioteca. També aquest any participà en els primers Comitès Unitaris de Base (CUB), formats per estudiants i obrers. Membre del grup «Bandiera Nera», prengué part en la creació de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Gràcies a que podia viatjar gratuïtament amb tren, es relacionà amb destacats militants llibertaris (Luciano Farinelli, Aurelio Chessa, Umberto Marzocchi, Alfonso Failla, etc.). L'abril de 1969 participà en la creació d'una secció de la Creu Negra Anarquista (CNA), per ajudar els anarquistes víctimes de la repressió, especialment a l'Espanya franquista, i de la qual va ser nomenat secretari. El 25 d'abril de 1969 esclataren diverses bombes a Itàlia, atribuïdes per les autoritats al moviment anarquista, però que la història demostrà l'autoria feixista (Ordine Nuovo) en connivència amb els serveis secrets italians i nord-americans. Durant el mes d'agost d'aquell any es produïren altres atemptats als trens i a Palerm i a Legnano. El 12 de desembre de 1969 una bomba esclatà a les oficines de la Banca Nazionale dell'Agricoltura de la Piazza Fontana de Milà provocant una matança. En aquest clima de terror («Estratègia de la Tensió»), va ser detingut amb 83 companys la nit següent a l'atemptat i portat a comissaria per a ser interrogat pel comissari Luigi Calabresi, per Marcello Guida, Antonino Allegra i alguns sotsoficials. Tres dies més tard --la detenció esdevenia il·legal a partir del segon dia--, poc abans de la mitjanit del 15 de desembre de 1969, Giuseppe Pinelli va ser defenestrat des del quart pis de la Comissaria Central de Milà (Llombardia, Itàlia). Pinelli va ser portat a l'hospital Fatebenefratelli, on es certificà la seva defunció. Encara que el cos presentava clars signes de tortura, la versió oficial va ser «suïcidi»; en 1970 les autoritats parlaren de «mort accidental». Al seu enterrament, el 20 de desembre al cementiri de Milà, assistí un milenar de persones. L'assassinat de Pinelli donà lloc a una intensa campanya d'informació i de denúncia d'aquest crim d'Estat, i va ser objecte de llibres --Pinelli. La finestra sulla strage, de Camilla Cederna--, pel·lícules --12 dicembre, Giovanni Bonfanti--, cançons --La ballata per anarchico Pinelli, escrita per G. Barozzi, F. Lazzarini, U. Zavanella; Lamento, de Franco Trincale--, peces de teatre --Morte accidentale di un anarchico, de Dario Fo--, obres d'art --I funerali dell'Anarchico Pinelli, d'Enrico Baj--, etc. El 17 de maig de 1972 el comissari Calabresi va ser assassinat a trets; els pretesos autors d'aquestes venjança, membres del grup d'extrema esquerra «Lotta Continua», van ser detinguts i empresonats. Actualment les restes de Pinelli es troben enterrades al «Racó dels Anarquistes» del cementiri de Turigliano de Carrara (Toscana, Itàlia).

Giuseppe Pinelli (1928-1969)

***

Livrozet davant el Ministeri de Justícia en una acció del CAP

- Serge Livrozet: El 21 d'octubre de 1939 neix a Toló (Provença, Occitània) l'escriptor anarquista, lluitador contra el sistema penitenciari i judicial, Serge Livrozet. Fill de pare desconegut i d'una prostituta, als 13 anys va deixar l'escola per aprendre l'ofici de lampista. Als 18 anys va entrar a l'Exèrcit de l'Aire i va esdevenir agent cinòfil de seguretat (ensinistrador de cans policíes). Els seus maldecaps comencen en 1961, quan al front d'una empresa de publicitat el seu soci l'estafa; aleshores decideix robar la seva pròpia societat, per passar a realitzar després una sèrie de robatoris a cases acabalades de la Costa Blava. Detingut, va ser condemnat a cinc anys de presó, temps que va aprofitar per acabar el seu batxillerat i esdevenir professor de presos.És en aquest moment que es desenvolupa el desig d'escriure, com a mitjà de relatar les seves experiències i d'evadir-se. Un cop purgada la pena, va ser alliberat l'octubre de 1965. Va continuar escrivint i va conèixer sa futura esposa, alhora que fa demostracions en fires automobilístiques per guanyar-se la vida; però, malauradament, els antecedents penals li prohibeixen practicar cap professió comercial. És en aquest moment que decideix analitzar la delinqüència des d'un punt de vista polític i econòmic. En 1967, animat per les seves idees llibertàries, s'adhereix a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i l'any següent participarà activament en les jornades de Maig del 68, essent un dels primers ocupants de la Sorbona i resultant ferit per una granada ofensiva. El camí que pren la lluita el decep, però restarà ferotgement lligat a les seves idees llibertàries. Aleshores decidirà«polititzar la seva il·legalitat» i atacar de manera reflexiva el capital i les seves caixes fortes amb la intenció de  crear una editorial independent on poder expressar les idees que defensa. El desembre de 1968 serà detingut, jutjat a l'Audiència per «crim contra la propietat» i condemnat a quatre anys de presó, que purgarà a les presons de la Santé i de Melun. Aprofitarà el temps lliure de la presó per escriure, continuar els estudis i llicenciar-se en estudis comptables superiors. Sempre compromès políticament, participarà en l'organització de les primeres reivindicacions polítiques dels presos, especialment des de la Impremta de la Central --segona impremta de l'Estat després de la Impremta Nacional--, editant un pamflet convocant els presos a una vaga no violenta. Alliberat el juliol de 1972, va fer amistat amb Michel Foucault, amb qui havia mantingut correspondència durant el seu empresonament; ambdós fundaran, el novembre del mateix any, el Comitè d'Acció dels Presos (CAP). Amb Michel Foucault, Maurice Clevel, Jean-Paul Sartre, Marin Karmitz, Claude Mauriac i Philippe Gavi, entre altres, participarà en la creació del diari Libération; però un mes després, amb l'arribada del maoista Serge July, abandonarà el periòdic. A començaments de 1973 va publicar el seu primer llibre De la prison à la révolte, on Michel Foucault li farà el prefaci; és la primera vegada que el sistema carcerari és analitzat des dels punts de vista polític, econòmic i ideològic per un expres. Entre 1973 i 1974 serà el director del Centre Sociocultural de Bièvres i amb el suport de sa muller Anni i d'alguns col·laboradors de confiança, va acollir i ajudar econòmicament durant mesos una cinquantena de famílies xilenes refugiades a França després del cop d'Estat de Pinochet; aquesta acció li costarà la plaça. Aleshores esdevindrà treballador autònom i administrarà una dotzena d'empreses. El juny de 1974, a Colmar, va ser citat com a testimoni de la defensa d'un detingut acusat d'haver bufetejat un jutge d'aplicació de penes que va rebutjar d'escoltar-lo; el detingut va veure allargada un any la seva pena i Livrozet, davant aquesta injustícia, va cridar davant el tribunal: «Corrupta justícia francesa!». Va ser detingut i, malgrat els consells de l'advocat del detingut a retractar-se, va assumir i confirmar les seves paraules, essent condemnat a dos mesos de presó ferma, però va sortir lliure un cop apel·lada la sentència. Dos mesos més tard, en ple més d'agost, mentre que és jutjat davant la cort d'apel·lació, el CAP organitza a Colmar en un cinema la «Junta de la justícia», on centenars de persones i una vintena d'organitzacions polítiques i sindicals faran costat el detingut; els diaris, sorpresos davant la gentada i davant la presència policíaca, diran que a Colmar havia més vigilància que durant la guerra d'Algèria. Al tribunal va passar un fet que va sorprendre tothom, quan Livrozet va semblar que es retractava en dir: «No hauria d'haver dit "Corrupta justícia francesa!"», però l'estupor inicial es va veure convertit en admiració quan va seguir «Sinó corruptes totes les justícies, francesa, russa, americana, etc.»; va ser condemnat a pagar una multa de 1.400 francs, fugint així de la presó. En 1975 el seu combat el porta a lluitar contra el Quartier de Haute Sécurité (QHS, centres de reclusió d'alta seguretat per presos considerats perillosos) i el CAP va organitzar una marxa a la presó de Mende. En 1976 el CAP va coordinar la primera manifestació contra la pena de mort, que va arreplegar deu mil persones a París. Paral·lelament a tota aquesta lluita va col·laborar en diversos periòdics i va contribuir a la creació de nombrosos moviments d'alliberament i de lluita per la justícia social, tot participant en centenars de debats, emissions radiofòniques i televisives a França i a la resta d'Europa. També va participar en nombroses comissions, com ara la de la Reforma de l'Audiència. Rehabilitat en 1983, va continuar militant, escrivint, animant debats, etc., sempre a favor d'una humanització de les condicions dels presos i d'analitzar les causes reals politicoeconòmiques de la delinqüència. Durant molts anys va tenir un programa setmanal (Humeur Noire) en Radio Libertaire. A la fi en 1981 va poder crear una editorial (Les Lettres Livres) segons un criteri fonamental: l'absència de jerarquia salarial. Però els problemes no van acabar i en 1986 va ser acusat de ser el cervell d'una xarxa de falsificació de bitllets de banc, de 70 milions de francs. En 1989 va ser de bell nou processat, però serà absolt. Malauradament, els nou mesos de detenció provisional van tenir com a conseqüència el tancament de l'editorial, agreujats pel fet que la justícia no li va concedir cap indemnització pels mesos tancat injustament. Després animarà tallers d'escriptura en cercles desafavorits i amb els alumnes de l'institut de Saint-Ouen va coescriure un llibre, Le poulpe au lycée. En 1991 va entrar en el món del cinema com a ajudant tècnic en el telefilm Femme de voyou de Georges Birchansky. En 2001 participarà com a actor en L'emploi du temps, de Laurent Cantet, i el seu paper obtindrà el premi al millor actor secundari en el Festival del Film Estranger als Estats Units en 2002. Entre les seves obres podem destacar De la prisonà la révolte (1973 i 1999), Diego ou la vie d'un chien de guerre (1973), La rage des murs (1976), Aujourd'hui, la prison (1976), Hurle! (1976), Le sang à la tête (1980), Jéva de Nazareth (1980), La rue aux ours (1981), Lettre d'amour à l'enfant que je n'aurai pas (1982), La dictature démocratique (1985), L'empreinte (1989), L'outrage en plus (1992), La femme truquée (1994), Nice, baie d'aisance (1997), entre altres.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Antonio Castillo Durán

- Antonio Castillo Durán: El 21 d'octubre de 1936 és assassinat a Alcalá de Guadaíra (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Castillo Durán. Havia nascut el 17 de març de 1914 a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya). Fill d'una modesta família d'obrers agrícoles, milità al seu poble en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i, amb els germans Juan, Julián i Miguel Arcas Moreda, en el grup anarquista «Justicia», adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Apassionat lector, aconseguí una excel·lent formació autodidacta. Arran de cop feixista i d'haver intentat la resistència, el 21 de juliol de 1936 va ser delatat, detingut i tancat al vaixell-presó Cabo Carvoeiro, ancorat al Guadalquivir. Antonio Castillo Durán va ser afusellat, juntament amb el també anarcosindicalista Juan Fernández Fernández (Talega), el 21 d'octubre de 1936 –altres fonts citen el 22 d'agost– a la carretera Torreblanca (Alcalá de Guadaíra, Sevilla, Andalusia, Espanya), a l'altura de la Hacienda Dolores.

***

Auguste Linert dibuixat per Lucien Métivet

- Auguste Linert: El 21 d'octubre de 1946 mor a Noisy-le-Sec (Illa de França, França) l'escriptor, dramaturg i propagandista anarquista Auguste Linert. Havia nascut el 26 de maig de 1867 a Drosnay (Xampanya-Ardenes, França). Amant de la literatura i de la dramatúrgia, fou un dels joves autors del Teatre Libre, creat per André Antoine. En 1885 fundà a Reims (Xampanya-Ardenes) la revista artística mensual Essor Littéraire, que durà tres mesos, i publicà la comèdia en un acte Le billet comique. En 1886 sortí el poemari Premiers bourgeons i marxà a París buscant feina i per completar la seva formació. Poc després dirigí La Revue Champenoise. Organe de l'Académia Champenoise, publicada aÉpernay entre 1887 i 1888, i dirigí aquesta acadèmia. A la capital francesa freqüentà les vetllades del cenacle «Coup de Feu», organitzades per l'advocat i antic communard Eugène Chatelain. En una d'aquestes vetllades conegué Louise Michel que havia vingut a fer una xerrada sobre les seves experiències a Nova Caledònia. El 26 i el 27 de desembre de 1890 representà al Teatre Libre el lúgubre Conte de Noël. Mystère moderne en deux tableaux, en prose, que narra la història de Rosa, dona del pastor Chariot, que infanta la nit de Nadal, massa d'hora a parer de son marit, i lliura l'inoportú infant als porcs perquè se'l mengin amb el dolç acompanyament de les nadales. En 1891, després de fer el servei militar, fundà a París, amb Gabriel de la Salle i Ludovic Hamilo, la revista L'Art Social (1891-1896), amb la finalitat d'ajudar a la transformació de la societat mitjançant l'art com a medi d'acció i on van col·laborar, entre d'altres, Augustin Hamon, Bernard Lazare, Maximilien Luce, Charles Malato, Paul Minck, Eugène Pottier, Augustin Hamon, A. Zevaés, Léon Riotor, Valois, Fernand Pelloutier, Gustave Lerouge, etc. Després el grup escampà la seva propaganda a la companyia Teatre d'Art Social, que havia de presentar la tragèdia en cinc actes Danton, de l'anarquista Paul Napoléon Roinard, al Teatre des Fantaisies Parisiennes, però finalment, mancats de suficients actors, el projecte va ser abandonat. Gràcies a una subscripció llançada en els cercles socialistes i anarquistes, el 12 de març de 1893 pogué representar en sessió privada la seva peça La cloche de Caïn. Synthèse révolutionnaire en trois parties al Teatre des Fantaisies Parisennes. Aquesta«espectacle d'assaig» denuncia els «dimonis del capital» i reivindica la destrucció del capitalisme per la dinamita i l'incendi. Els crits de «Visca l'Anarquia! Visca la Social» llançats pels espectadors en acabar l'actuació, van fer que l'autor acabés a la comissaria de policia. El text de La cloche de Caïn no s'ha conservat. Entre abril de 1932 i juny de 1932, publicà en els números 84, 85 i 86 de la revista Plus Loin una mena de memòries: Souvenirs des temps d'anarchie. Una de les seves màximes era: «L'art ha de ser terrible per a ser vertader.»

***

Francisco Martínez Márquez

- Francisco Martínez Márquez: El 21 d'octubre de 1949 cau abatut a Barcelona (Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista i guerriller antifranquista Francisco Martínez Márquez, conegut sota els pseudònims de Paco iPorthos. Havia nascut el 27 de gener de 1922 al barri del Clot de Barcelona (Catalunya). Freqüentà l'escola racionalista «Natura», fundada pel Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i l'Ateneu Llibertari del Clot. Ben aviat s'afilià a les Joventuts Llibertàries. Després d'haver participat el juliol de 1936 en els combats contra els colpistes feixistes i en maig de 1937 en els enfrontaments contra els estalinistes als carres barcelonins, el març de 1938 marxà cap al front enquadrat en els Batallons de Joventut. Ferit en una cama, va ser enviat a la reraguarda fins el final de la guerra. Amb el triomf franquista s'exilià amb sos pares a França i participà en la Resistència contra els alemanys. Entre 1944 i 1954 fou membre del Batalló«Libertad», format gairebé totalment per llibertaris de la Península, i participà en la presa de les últimes posicions alemanyes al front de l'Atlàntic (Pointe de Grave i Royan). Després de l'Alliberament, milità en la Federació Local de la CNT de Tolosa de Llenguadoc i el maig de 1945 fou delegat en el I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili celebrat a París. El març de 1946, en el II Congrés celebrat a Tolosa de Llenguadoc, va ser nomenat secretari de Coordinació en el Comitè Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i aquest mateix any va fer mítings a Decazeville i Marsella. En 1947 passà, com a delegat de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la FIJL, a la Península per a partipar-hi en la lluita clandestina antifranquista. El juliol de 1947 representà l'Exili en els plens nacionals de la FAI i de la FIJL celebrats a Madrid i l'octubre assistí a la Plenària de les Joventuts Llibertàries de Tolosa de Llenguadoc, com a representant del seu Comitè Nacional. En 1948 participà en les accions guerrilleres a la vall del Segre i en les del grup de Francesc Sabaté Llopart (Quico). També fou membre del grup d'acció «Tres de Mayo», amb Liberto Sarrau, Raul Carballeira i Joaquina Dorado Pita. En 1949 va ser membre del Comissió de Defensa de l'Interior (CDI) de Barcelona i el març d'aquell any acompanyà Josep Sabaté Llopart, que estava ferit, cap a França. El 18 de febrer de 1949, amb Santiago Amir Guañas (El Sheriff), Ginés Urrea Piña i altres companys, participà en l'atracament de la sucursal del Passeig de Sant Joan de Barcelona del Banc Central, portant-se 77.699 pessetes. El 15 de maig de 1949 atemptà, amb altres companys, contra els consolats del Perú i del Brasil a Barcelona, a resultes de la votació d'aquests dos països a favor de l'entrada de l'Espanya franquista en l'Organització de Nacions Unides (ONU). El 20 de maig, amb Santiago Amir Guañas, Ginés Urrea Piña i Antonio Moreno Alarcón, es presentà en el domicili d'un contractista d'obres públiques i, fent-se passar per inspectors d'impostos, recaptaren 75.000 pessetes per al moviment llibertari. El 2 de juliol de 1949, amb Domingo Ibars Juanias, Pere Adrover Font, Arquímedes Serrano Ovejas i César Saborit Carralero, participà en l'atracament de la fàbrica de ceràmiques ICAM, emportant-se 50.000 pessetes. El 27 de setembre participà amb el seu grup en el cop a les oficines de Maurici Arbella i Burcher, empresari de la construcció, però en aquesta ocasió no trobaren diners. El 30 de setembre, amb el mateix grup més el reforç de José Pérez Pedrero i Julio Rodríguez, atracà l'empresa«Edificios y Estructuras», on es pogueren apropiar de 7.000 pessetes. El 9 d'octubre, amb Julio Rodríguez, Pere Adrover Font, Miguel García García, Manuel Fornés Marí i César Saborit Carralero, assaltà el bordell «La Casita Blanca», al carrer Bolívar de Barcelona, emportant-se 37.000 pessetes i la documentació dels clients. El 14 d'octubre, amb Josep Sabaté Llopart, Pere Adrover Font, César Saborit Carralero i Juan Serrano, participà en l'atracament d'una joieria en el qual es portaren 400.000 pessetes. L'endemà, 15 d'octubre, amb Ginés Urrea Piña, José Pérez Pedrero, Arquímedes Serrano Ovejas, Santiago Amir, Julio Rodríguez Fernández i César Saborit Carralero, s'apropià de 31.000 pessetes en l'atracament de l'empresa «Construcció Pàmies», al carrer Aribau de Barcelona. Francisco Martínez Márquez fou abatut el 21 d'octubre de 1949 al carrer Rosselló de Barcelona (Catalunya) en un enfrontament amb la policia franquista i fou enterrat el 26 d'octubre en una fossa comuna del cementiri barceloní de Montjuïc.

Francisco Martínez Márquez (1922-1949)

***

Julio Rodríguez Fernández

- Julio Rodríguez Fernández: El 21 d'octubre de 1949 mor en un enfrontament amb la policia a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i guerriller antifranquista Julio Rodríguez Fernández, més conegut com El Cubano. Havia nascut en 1918 a l'Havana (Cuba). Com a llibertari va combatre el feixisme a partir de 1936. El novembre de 1936 destacà al front de Madrid enquadrat en la Columna Del Rosal i el març de 1938 fou nomenat comandant de la 39 Brigada. En acabar la contesa decidí seguir lluitant en la guerrilla de la comarca d'Almadén. Entre 1946 i 1947 establí contacte amb Cipriano Mera a Madrid. Després marxà a França, on s'enrolà en els grups guerrillers catalans que operaven a Barcelona i comarques. Cap del grup d'acció«Talión» (Manuel Guerrero Motas, José Luis Barrao, Víctor Espallargas, Manuel Sánchez, José Gual Martí, Miguel García García, Jaime Albama Morell i Jordi Pons Argilés), el setembre de 1949 entrà amb el seu escamot a Catalunya per realitzar accions, fins que fou abatut en un enfrontament amb la policia franquista.

***

Militants de la FORA amb exemplars de "La Protesta"

- José María Acha: El 21 d'octubre de 1956 mor a Buenos Aires (Argentina) el militant anarquista José María Acha. Havia nascut cap al 1876 a Galícia. De molt jova emigrà a l'Argentina, on participà activament en el moviment anarquista i fou un dels primers a fer costat la formació de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). A començaments del segle XX residia a Chivilcoy, on editava amb el tipògraf gallec Pedro Chardonell el periòdic La Voz del Esclavo. Durant els anys vint residia a San Juan i fou delegat en el congrés de la FORA de 1920 i elegit per al Consell Federal del sindicat. Bon escriptor i orador, col·laborà en el periòdic de Buenos Aires La Protesta, del qual fou membre de la redacció en 1925, tot defensant la línia sindicalista d'Emilio López Arango i de Diego Abad de Santillán. Durant aquests anys va pertànyer també a la redacció del periòdic anarcosindicalista La Voz del Chauffeur. Entre 1926 i 1929 dirigí Verbo Nuevo --també conegut com Nueva Palabra. En 1940 publicà Del bestiario bolchevique. Su acción fascista en el mundo obrero. Les seves memòries foren publicades a partir de 1952 enSolidaridad, òrgan de la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU) de Montevideo.

---

Continua...

---

Escriu-nos


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12468

Latest Images

Trending Articles