Anarcoefemèrides
del 16 d'octubre
Esdeveniments
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Surt La Idea Libre: El 16 d'octubre de
1896 surt a Montevideo (Uruguai)
el primer número de la publicació anarquista La Idea Libre. Periódico obrero.Órgano de los gremios de pintores y
tabaqueros. Portà els epígrafs«Emancipació de l'esclau del salari» i«Pau
i solidaritat en igualtat de drets». De periodicitat
irregular («Apareix quan
pot»), es publicà per subscripció
voluntària. Tractà temes sindicals, sobre
l'alliberament de la dona, història del moviment obrer, etc.
Els articles es
publicaren sense signar. Començà a publicar
l'assaig d'Augustin Hamon «De la
patria», traduït per José
Martínez Ruiz (Azorín).
Només es publicà un número
més, l'1 de novembre de 1896.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Monument a Ferrer i Guàrdia: El 16 d'octubre de 2001 a l'entrada de l'Escola de Ciències Empresarials del campus de Pedralbes de la Universitat de Barcelona (Catalunya) s'inaugura un monument en memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia, en presència del director de l'escola, Alfredo Rocafort, i del president de la Fundació Ferrer i Guàrdia, Joan Francesc Pont. Set estudiants de Belles Arts de la ciutat italiana de Carrara (Federica Malatesta, Fabio Romiti, Emmanuele Greco, Riccardo Villari, Massimo Vanelli, Silvio Corsini i Rosanna Gregorace), sota els auspicis de l'Associació Germinal, van esculpir un baix relleu de marbre que simbolitza l'afusellament del mestre racionalista Francesc Ferrer i Guàrdia, el 13 d'octubre de 1909, acusat de ser l'instigador dels fets de la Setmana Tràgica. Dirigits per l'escultor Dominique Stroobant, els estudiants van dur a terme l'obra inspirant-se en un dibuix de Flavio Constantini que, des de sempre, ha estat una estampa clàssica de la iconografia sobre aquest fet històric. El baix relleu va ser ofert a l'Escola d'Empresarials de la Universitat de Barcelona, a través de la Fundació Ferrer i Guàrdia, que va acceptar posar-lo a la façana principal tot coincidint amb el centenari de la creació de l'Escola Moderna. La inscripció diu:«En memòria del fundador de l'Escola Moderna Francesc Ferrer i Guàrdia, màrtir de la llibertat pedagògica. Barcelona, 13 d'octubre de 1909 - 13 d'octubre de 2001.» Aquest va ser el segon monument a Ferrer i Guàrdia que s'erigia a Barcelona. El primer va ser una iniciativa de l'alcalde Pasqual Maragall i es va posar a Montjuïc. Posteriorment, el 2002, encara es va posar un altre, al davant de l'edifici de Ciències de l'Educació del campus de la Vall d'Hebron.
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Naixements
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Jules Renaud: El
16 d'octubre de 1851
neix a Auteuil (Franc Comtat, Arpitània) el sabater
anarquista Jules Renaud,
també citat com Renaux.
Sos pares es
deien Alexis Renaud i Eugénie Goudron. Visqué al
carrer des Rosiers de París
(França) i el març de 1894 va ser detingut per
les seves activitats anarquistes
i acusat de pertànyer a «associació
criminal». L'agost d'aquell any es refugià,
amb Georges Darien i Zo d'Axa, a Londres (Anglaterra). El seu nom
figura en un
llista d'anarquistes a controlar establer en 1894 per la policia
ferroviària de
fronteres francesa. En aquest any muntà a la capital anglesa
una paradeta al
número 4 de Little Goodge Street, on també
treballà el sabater anarquista
Jean-Baptiste Humbert, i el seu domicili, al número 32 de
Pitt Street, fou lloc
de trobada de nombrosos companys llibertaris (Charles-Jean Capt, Lucien
Guérineau,
Armand Lapie, Severino Rappa, Émile Pouget, Charles Malato,
Errico Malatesta, Henri
Cler, etc.). El gener de 1897 sa companya es reuní amb ell a
Londres, on
treballà com a dona de fer feines.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Jean Grave: El 16 d'octubre de 1854 neix a Breuil (Suire, Puèi Domat, Alvèrnia, Occitània) el militant i propagandista anarquista Jean Grave: Havia nascut en una família pobra pagesa que en 1860 es va instal·lar a París, on va començar a estudiar en un col·legi de frares i més tard aprendrà l'ofici de sabater. Va poder assistir com a espectador als fets de la Comuna, assistint a les reunions blanquistes. Poc després moriran sa mare de tuberculosi i sa germana de tisi. En 1875 va fer el servei militar obligatori al II Regiment d'Infanteria de Brest, però el seu episodi castrense va durar poc a causa de la mort de son pare. D'antuvi temptat pel socialisme guedista --estava subscrit a Le Prolétaire, de Paul Brousse, i a L'Égalité, de Jules Guesde--, el 30 de gener de 1879 va afiliar-se al Partit Obrer de Guesde i va participar en el consell d'administració del seu periòdic, ocupant-se de l'expedició. Paral·lelament a la seva intervenció guedista, va participar en el«Grup d'Estudis Socials dels Vè i XIIIè Districtes», i va conèixer militants anarquistes com Cafiero, Malatesta i Tcherkesoff. Va declarar-se anarquista a partir de 1880 quan va rebutjar el parlamentarisme de Jules Guesde i va abandonar les seves files. A partir de novembre de 1881 va encarregar-se de la publicació mensual del Bulleti des Groupes Anarchistes. En 1882 va començar a escriure els seus primers articles en la premsa llibertària de Lió (Le Droit Social) i l'any següent va començar a publicar fullets revolucionaris sota el pseudònim Jehan Le Vagre. En 1883, a petició d'Élisée Reclus, va encarregar-se de la publicació a Ginebra de Le Révolté. Més tard, a França, continuarà amb la publicació del periòdic sota el títol La Révolte. El juny de 1891 va ser condemnat a sis mesos de presó, com a gerent de La Révolte, per un article sobre els Fets de Fourmies. Divulgador de les tesis de Kropotkin, en 1892 va escriure La société mourante et l'anarchie, amb prefaci d'Octave Mirbeau; aquest llibre li portarà el febrer de 1894, gràcies a l'entrada en vigor de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), una condemna de dos anys de presó i de 1.000 francs de multes per«provocació al pillatge, a l'assassinat, al robatori, a l'incendi...». Aquest mateix any es veurà implicat en el «Procés dels Trenta», però en aquesta ocasió va ser absolt. El 4 de maig de 1895 va començar a publicar la revista setmanal Les Temps Nouveaux, que tindrà un fort impacte en els cercles literaris i artístics de l'època; nombrosos artistes de renom (Aristide Delannoy, Maximilien Luce, Paul Signanc, Alexandre Steinlen, Van Rysselberghe, Camille Pissarró, Van Dongen, Georges Willaume...) participaran en la seva il·lustració, així com en el seu finançament, oferint quadres, dibuixos i aquarel·les. Les Temps Nouveaux serà qualificat per molts com el «Periòdic Oficial» de l'anarquisme francès. En 1901 va publicar Les aventures de Nono, una utopia llibertària per infants, que serà utilitzada per Ferrer i Guàrdia a les seves Escoles Modernes, després de la traducció feta per Anselmo Lorenzo. Batejat per alguns llibertaris (Victor Serge, Rirette Maîtrejean, Libertad) per les seves positures intransigents --a més del fet de portar eternament la llarga brusa grisa dels tipògraf assimilada a una sotana-- amb el sobrenom de «Papa del carrer Mouffetard», seti del seu despatx, s'oposarà a la tendència individualista de l'anarquisme, així com als il·legalistes, als naturistes i als cooperativistes. En 1914 es va refugiar al Regne Unit, on va signar amb Kropotkin el «Manifest dels Setze», favorable a l'intervencionisme en la Gran Guerra. En tornar a França, va continuar militant i escrivint, però aïllat del moviment anarquista i retirat a Plessis-Robinson. També és autor de La société au lendemain de la révolution (1882), Organisation de la propagande révolutionnaire (1883), La Révolution et l'autonomie selon la science (1885), L'Anarchie, son but, ses moyens (1899), Enseignement bourgeois et enseignement libertaire (1900), Terre libre (1908), La colonisation (1912), Contre la folie des armements (1913), Kropotkine (1921), La faillite bolchevik (1924), Ce que doit être la vraie Société des Nations (1925), Mouvement libertaire sous la III République (1930), Les colonies agricoles (1931), Les erreurs du marxisme (1931), Ce que devront être la révolution et la société future (1931), Bases d’un programme anarchiste (1935), entre d'altres. Jean Grave va morir el 8 de desembre de 1939 a Vienne-en-Val (Centre, França). Una part del seu arxiu es troba a l'Institut Français d'Histoire Sociale (IFHS) de París.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Vittorio
Cantarelli: El 16 d'octubre de 1882 neix a Castelnovo di
Sotto (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Vittorio
Cantarelli. Sos pares es
deien Giuseppe Cantarelli i Maria Tagliavini. El desembre de 1888
s'instal·là
amb sa família a La Spezia (Ligúria,
Itàlia), on son pare havia trobat feina.
En acabar l'escola elemental, començà a treballar
com a aprenent en un taller de
calçat regentat per un membre de la Lliga dels Sabaters,
considerat per la
policia com a un «autor d'atemptats
perillós». L'aprenent ràpidament es
relacionà
amb el moviment anarquista, esdevenint delegat dels sabaters a la
Cambra del
Treball i freqüentant el Cercle Llibertari. En estret contacte
amb Pasquale
Binazzi i sa companya Zelmira Peroni i el grup editor del setmanari Il Libertario (1903-1922) de La Spezia,
a partir del maig de 1905 en fou nomenat gerent, càrrec que
ocupà fins al
desembre de 1908. També fou el gerent de l'únic
número de la publicació 3
Agosto, publicat a La Spezia aquell
dia de 1908 per commemorar el primer aniversari de la mort accidental
durant la
feina de diversos obrers dels alts forns de Portoferraio, a l'illa
d'Elba. El
juliol de 1909, denunciat pel sacerdot Giovanni Ginocchio,
acèrrim enemic dels
anarquistes locals, va ser jutjat i condemnat a 10 mesos de
presó i a una multa
de 1.000 lires per un delicte de difamació
mitjançant la premsa. Per fugir de
l'empresonament, el gener de 1910 emigrà a
França, primer a Niça i després a
Lió. El setembre de 1912 es traslladà a
París, al districte de Buttes-Montmartre,
on visqué amb Cristina Bianciotto i treballà
sempre com a sabater. En 1917
retornà a Itàlia i a La Spezia
reprengué la seva lluita anarquista i sindical,
esdevenint un dels militants més influents i constantment
vigilat per la
policia que el considerava un perillós subversiu. El juliol
de 1919, com a
membre de la Cambra del Treball i de l'anarcosindicalista
Unió Sindical
Italiana (USI), organitzà, juntament amb el
Comitè d'Acció Unitària Nacional
(CAUN) de Milà, manifestacions contra l'encariment de la
vida a La Spezia. En
aquesta època participà activament en el moviment
d'ocupació de fàbriques i en
les lluites contra l'ascensió del feixisme. El
març de 1922, en representació
dels obrers de La Spezia, participà en el IV
Congrés Nacional de l'USI celebrat
a Roma. El 23 d'abril de 1922, amb Errico Malatesta, Luigi Fabbri i
Pasquale
Binazzi, formà part de la delegació de l'USI i
del periòdic Umanità
Nova que s'entrevistà a La
Spezia amb l'anarcobolxevic Hermann Sandomirsky, membre d'una
delegació
soviètica vinguda per trobar-se amb diversos
diplomàtics europeus arran de la Conferència
de Gènova, reunida per buscar acords per a la
reconstrucció del comerç i del
sistema financer internacional després de la Gran Guerra. El
setembre de 1922,
quan el feixisme truca a la porta, decidí exiliar-se a
França i s'establí a
París, on s'integrà en els lluites antifeixistes
i sindicals portades per la
immigració italiana. L'octubre de 1924, amb Ugo Fedeli,
Felice Vezzani,
Virgilio Gozzoli, Tintino Persio Rasi (Auro
d'Arcola) i Armando Borghi, signà en nom del
Comitè d'Aliança Llibertària
(CAL) la convocatòria d'un congrés de totes les
forces llibertàries emigrades a
França. En 1924, també, va ser nomenat secretari
del Comitè de Defensa
d'Ernesto Bonomini i el setembre de 1925 assistí, com a
delegat de la Comissió
Executiva de la Cambra de Treball de La Spezia, al congrés
de l'USI en l'Exili
celebrat a París, on reivindicà el manteniment de
l'autonomia de l'USI respecte
a les altres organitzacions sindicals, seguint l'opinió del
secretari nacional
Armando Borghi. A començaments de 1926, amenaçat
d'expulsió, marxà a Zuric;
però el desembre retornà a França, on,
després d'haver participat en una
conferència antifeixista, va ser detingut i enviat a
Bèlgica. A Brussel·les
treballà al taller del sabater anarquista espanyol Sotero
Peralta i esdevingué
un dels militants més actius del Comitè
Internacional de Defensa Anarquista
(CIDA). El 19 de juliol de 1927 prengué part a
Esch-sur-Alzette (Luxemburg) en
una manifestació contra la condemna de Sacco i Vanzetti, on
prengué la paraula
i atacà la justícia nord-americana; per la
violència del seu llenguatge li va
ser prohibida novament l'entrada a Luxemburg. El setembre d'aquell any
participà en un míting a la Casa dels Ferroviaris
de Brussel·les contra
l'arribada de l'«American Legion». Al seu domicili
es van realitzar nombroses
reunions, on van participà destacats militants (Camillo
Berneri, Luigi Fabbri,
Corrado i Mario Perissimo, Giuseppe Bifolchi, Enrico Zambonini, Bruno
Gualandi,
Hem Day, Virgilio Gozzoli, Gigi Damiani, M. Gamba, Torquato Gobbi,
etc.) i diversos
grups antifeixistes francesos. També va participar en les
reunions del Grup
Llibertari Italià (GLI), que se celebraven al
cafè Au Roi de Brussel·les. El
maig de 1929 s'instal·là a Anderlecht, a la
regió de Brussel·les, on continuà
amb les seves activitats antifeixistes públiques i
clandestines. El juny de
1931 participà, amb Italo Ragni, Hem Day, De Boc, Angiolo
Bruschi i Pietro
Montaresi, en un míting a favor del dret d'asil. En aquestaèpoca va ser
secretari del Socors Roig Internacional (SRI). En 1931
participà amb Angelo
Sbardelotto, Emidio Recchioni (Nemo)
i Alberto Tarchiani, en l'organització d'un atemptat contra
Benito Mussolini, fet
pel qual va ser condemnat el juny de 1932 a Itàlia per un
Tribunal Especial
feixista a 30 anys de presó per«còmplice» del frustrat atemptat.
Força actiu
en el grup anarquista italià de Brussel·les,
continuà la seva tasca
antifeixista, alhora que denuncià l'autoritarisme del
règim soviètic. En
aquesta època creà el Comitè de
Defensa Anarquista dels Joves Desocupats. Durant
la guerra d'Espanya, amb Mario Mantovani i Vincenzo Geranio,
animà l'anarquista«Comitè Anarquista Pro Espanya» de
Brusse·les que envià voluntaris i
recaptà
fons per ajudar les seves famílies i lliurà
clandestinament armes als
combatents. En 1939, amb el triomf de Francisco Franco,
s'ocupà del
repatriament d'aquests voluntaris i dels refugiats que fugien de
l'Espanya
franquista. Quan esclatà la II Guerra Mundial
s'integrà en la Resistència,
d'antuvi a Bèlgica i després a diversos
països europeus ocupats. El 9 de febrer
de 1941 va ser detingut pels nazis a Polònia; enviat a
l'alpí pas de Brenner,
va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes, que l'internaren
immediatament a la presó de Reggio Emilia i, a partir del 22
de març, a la de
Civitavecchia (Laci, Itàlia) per purgar la pena a la qual
havia estat condemnat
en 1932. Jutjat novament el 23 de maig de 1941 per un Tribunal
Especial,
presidit pel lloctinent general de la Milicia Gaetano Le Metre, va ser
condemnat a 30 anys de presó i tancat a San Gimignano
(Toscana, Itàlia). En
1945, en acabar la guerra, va ser alliberat i entrà a formar
part de la
Federació Comunista Llibertària Ligur (FCLL) i en
el grup de la Federació
Anarquista Italiana (FAI) de La Spezia. Entre el 23 i el 25 de juny de
1945
participà en el Congrés Interregional de la
Federació Comunista Llibertària
Alta Itàlia. El setembre de 1945 va ser elegit delegat de La
Spezia al I Congrés
de la FAI de Carrara i el març de 1946 al Congrés
Nacional celebrat a
Florència. Més tard retornà a
Bèlgica. Vittorio Cantarelli va morir el 7 de
desembre de 1957 a Schaerbeek (Brussel·les,
Bèlgica).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Galo Díez Fernández: El 16 d'octubre de 1884 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) el militant anarcosindicalista Galo Díez Fernández. De jove va tenir aficions taurines i va arribar a torejar. Entre 1913 i 1914 escriu en els periòdics anarquistes El Látigo, de Baracaldo, iEl Trabajo, de Logronyo. Va ser en juny de 1915 l'instigador del Motí del Pa de Vitòria. En 1918, ja un militant influent i gran orador de la Confederación Nacional del Treball (CNT), escriu en Tierra y Libertad,època en la qual vivia a Eibar i treballava als tallers d'una armeria. Durant els següents anys va canviar freqüentment de domicili (Vitòria, Bilbao, Logronyo, Sant Sebastià, Tolosa) a causa de la necessitat d'alimentar sa família nombrosa. En 1917 va signar el Manifest d'Eibar contra la guerra i va representar la Regió Nord en la Conferència Nacional Anarquista de Barcelona de 1918. L'any següent va ser un dels més actius antibolxevics del Congrés de la Comèdia. En febrer de 1920 va representar Eibar en el Congrés del Nord a Logronyo i durant aquest any va fer mítings i conferències al País Basc (Zaramillo, Durango, Vitòria...). El 14 de febrer de 1921 va ser detingut en una reunió celebrada a Santander. A proposta seva es va celebrar l'Assemblea de Madrid d'agost de 1921 que va suposar el començament de la fi de la influència bolxevic (Maurín, Nin, Ibáñez, Arlandís, etc.) en la CNT. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa, on va protestar contra la repressió a Rússia i va rebutjar un pla que pretenia crear un comitè fort amb sou elevats format per Pestaña, Seguí, Carbó, Peiró, J. M. Martínez i ell mateix; en aquesta reunió va ser designat delegat a la conferència berlinesa preparatòria del Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'aquell any. En maig de 1922 va assistir a la Conferència Regional Catalana de Blanes. Durant la dictadura de Primo de Rivera va viure molt precàriament a Tolosa fent de cobrador d'una fàbrica de màquines de cosir. En 1923 va representar els sindicats d'Eibar en el Ple de Mataró i va fer mítings amb Subero. Amb la instauració de la República va continuar militant, encara que no amb la lluentó dels anys passats, i va participar activament am Manuel Pérez en la recuperació i enfortiment de la CNT de Guipúscoa. En 1931 va participar per Renteria, Tolosa i Sant Sebastià en el Congrés Confederal, participant posteriorment en una gira de difusió dels acords per tota la zona nord (Alsasua, Baracaldo, Pamplona, Estella, Sagüesa, Bilbao, Santurce, Durango, etc.), amb Manuel Pérez i Domingo Germinal. Quan va esclatar la guerra, va formar part del Comitè del Front Popular de Tolosa i poc després es va traslladar a València, on va representar la CNT del Nord en el Comitè Nacional de la CNT en qualitat de vicesecretari, realitzant gairebé tasques burocràtiques de poca entitat i convertit al revisionisme i al circumstancialisme, ell que abans havia estat un ferm defensor del purisme llibertari, defensant la unitat sindical amb la Unió General de Treballadors (UGT) i la col·laboració en el Govern basc. Durant aquests anys va ser un incondicional d'Horacio Martínez Prieto. En febrer de 1937 va representar el Comitè Nacional en el Congrés Col·lectivista de Casp, en juny va intervenir en un míting a València i en setembre, com a vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT, va ser enviat a investigar els desastres causats per Líster a la col·lectivitats aragoneses --el seu informe, amb Royo i Amil, és del 16 de setembre de 1937. També va ser l'encarregat de fer arribar al socialista Prieto la disposició cenetista de fer-li constat contra els estalinistes. Galo Díez va morir el 25 de juliol de 1938 a la platja del Saler (València, País Valencià) ofegat després de patir una congestió. Va col·laborar en la premsa anarquista: Acción Libertaria, CNT, CNT del Norte, Cultura y Acción, La Ilustración Ibérica, El Látigo, La Lucha, Semilla Roja, Solidaridad Obrera, El Trabajo, Tierra y Libertad,Vida Obrera, El Vidrio, etc. Va escriure el pròleg al llibre de Felipe Alaiz Vida y muerte de Ramón Acín i és autor de La mujer en la lucha social (1922),Esencia ideológica del sindicalismo (1922), Apariencias (1923), De julio a julio (un año de lucha) (1937, en col·laboració), Las Juventudes Libertarias ante el pueblo (1937, en col·laboració), entre altres. Horacio Martínez Prieto va escriure una biografia (Semblanza y personalidad de Galo Díez) que roman inèdita.
Galo Díez Fernández (1884-1938)
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Dario
Fieramonte: El 16 d'octubre de 1893 neix a San Giovanni
Lupatoto (Vèneto,
Itàlia) l'antimilitarista, anarquista i anarcosindicalista
Dario Fieramonte,
també conegut com Dario Fieramonti.
Sos pares es deien Luig Fieramonte i Guerrina Lanzetti.
Emigrà amb sa família a
Milà (Llombardia, Itàlia) i ben aviat la policia
el fitxà com a individu que«freqüenta els subversius més
perillosos». En 1911 va ser condemnat per«ultratge i violència a agents» i l'any
següent emigrà a Suïssa buscant feina.
En 1913 retornà a Milà, on milità
força en la Unió Sindical Italiana (USI). El
maig de 1913 va ser detingut durant la vaga de
metal·lúrgics de les fàbriques
automobilístiques milaneses, organitzada per l'USI. El
setembre d'aquell any va
ser cridat a files i va ser destinat a Roma en el II Regiment de
Bersaglieri
(tiradors d'elit), però acabà en la Companyia de
Disciplina de l'Exèrcit de San
Leo de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) per haver
rebutjat prestat jurament a la
Pàtria. Juntament amb Augusto Masetti i Antonio Moroni, va
ser un símbol de la
campanya antimilitarista que portaren els seus companys. L'octubre de
1914 va
ser llicenciat i aconseguí treball d'electricista a Casale
Monferrato (Piemont,
Itàlia). Després
s'instal·là a Milà on
participà en la campanya contra la
intervenció d'Itàlia en la Gran Guerra i l'agost
de 1915 va ser ferit d'un tret
durant una manifestació antimilitarista. A finals de 1915,
per a no haver de
presentar-se al control militar, emigrà a Suïssa.
D'antuvi va fer feina en una
vidrieria de Saint-Prex (Vaud, Suïssa) i després
marxà cap a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), on entrà a formar part del grup editor de Le Réveil, fet pel qual en
1916 va ser internat a la colònia
agrícola penitenciària de Witzwil (Berna,
Suïssa). Al restaurant de la«Cooperativa de Zuric», conegué
Vladímir Lenin i el socialista Francesco
Mesiano. El setembre de 1916 va ser detingut, juntament amb altres
companys
(Enrico Arrigoni, Emilio Leonardi, Federico Giordano Ustori) durant la
manifestació del «Diumenge Roig» i poc
després, el 12 d'octubre, va ser
expulsat del cantó de Ginebra. Gràcies a una
campanya de suport portada a terme
pel moviment obrer, el novembre de 1916 va ser finalment alliberat i
trobà
feina a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on
mantingué estrets contactes
amb Ugo Fedeli i companys de Zuric (Zuric, Suïssa). Segons
l'ambaixada d'Itàlia
a París, en 1918, amb Enrico Arrigoni i Federico Ustori,
marxà cap a Alemanya.
L'11 de gener de 1919 va ser detingut a Berlín
després d'haver participat en
les files espartaquistes i, especialment, amb Oreste Abbate, Luzinano
Zingg (Luciano Zingg), Duilio
Balduini, Mario Accomasso,
Francesco Misiano, etc., en la defensa dels locals del
periòdic Vorwärts,òrgan del Sozialdemokratische
Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata
d'Alemanya). Un cop lliure,
cap el març de 1919 publicà a Budapest (Hongria)
el setmanari consellista La Gazzetta Rossa.
Organo ufficiale del
Partito Comunista Italiano–curiosament dos anys
abans de la fundació
oficial del Partit Comunista Italià (PCI).
Després de la caiguda de la
República dels Consells hongaresa, l'agost de 1919,
després d'un internament a
Innsbruck (Tirol, Àustria), retornà a
Itàlia. Mentrestant, entre el 12 i el 13
de juny de 1919, va ser jutjat, amb Luigi Bertoni, Carlo Restelli,
Francesco Ghezzi,
Eugenio Giuseppe Macchi, Mario Castagna, Giuseppe Monani i Enrico
Arrigoni, en
l'anomenat «Procés de les Bombes» de
Zuric, però a mitjans de juny va ser
absolt en rebel·lia. El setembre de 1919 recollí
a Milà fons per al periòdic L'Iconoclasta
de Pistoia. Entre 1920 i
1921 treballà com a vidrier a Milà, Pescia,
Verona i San Giovanni Lupatto, on
es mostrà força actiu com a secretari
propagandista a la seva Cambra del
Treball. Amb la instauració del feixisme,
treballà com a mosso de cafè i com a
administrador de mercats a Llombardia. Entre 1922 i 1925
s'expatrià a França i
després retornà a Itàlia (Liorna i
Milà). Fitxat per la Prefectura de Policia
de Liorna com a «anarquista molt perillós
capaç de cometre qualsevol delicte»,
en 1934 va ser detingut a Roma i alliberat l'any següent. El
12 de juny de 1940,
amb l'engegament de la guerra, va ser internat com a «perill
d'ordre públic» al
camp de concentració de Colfiorito (Foligno,Úmbria, Itàlia), on
trobà alguns companys (Ugo Fedeli, Vito Bellaveduta i
Tarcisio Robbiati), i el
12 de gener de 1941 traslladat al d'Istonio Marina (actual Marina di
Vasto, els
Abruços, Itàlia). El desembre de 1941 va ser
enviat a la colònia penitenciària
de Pisticci (Basilicata, Itàlia). Entre 1942 i 1943
obtingué una llicència per
ajudar sa família en les tasques agrícoles de San
Giovanni Lupatoto. L'agost de
1943, després de la caiguda de Benito Mussolini,
aconseguí la llibertat i
retornà a Milà, on va ser buscat per elements
feixistes. Durant la postguerra,
influenciat per son fill Falk Fieramonte, s'acostà al PCI.
Dario Fieramonte va
morir en 1971 a Milà (Llombardia, Itàlia). Sa
companya fou Ambrogina Forti.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Abílio Gonçalves: El 16 d'octubre de 1911 neix a Vinhó, a prop de Coja (Arganil, Portugal), el militant anarcosindicalista Abílio Gonçalves, també conegut com Garradas. Sos pares foren José Gonçalves i Guilhermina de Jesús. Les dificultats econòmiques el van allunyar aviat de la instrucció primària i va haver de començar a fer feina. Després d'alguns anys ocupats en feines agropecuàries, s'instal·là a Lisboa, on aprengué l'ofici de forner. En aquestaèpoca es casà i tingué una filla. Afiliat a l'Associació de Classe dels Manipuladors del Pa, freqüentà la seva Escola Sindical d'Educació Elemental. Fou elegit secretari de la Mesa de la l'Assemblea General i, més tard, membre de la Comissió Administrativa d'aquest sindicat. Participà activament en l'organització de la vaga general insurreccional del 18 de gener de 1934 contra l'entrada en vigor del feixista Estatut del Treball Nacional. Denunciat per un company del forn on treballava al carrer Pedro V el mateix dia 18 després del fracàs de la insurrecció, fou detingut, interrogat i torturat per la policia. Traslladat al presidi militar de Trafaria, fou jutjat per un tribunal castrense i condemnat a 10 anys de presó a les colònies penitenciàries africanes. El 8 de setembre de 1934 fou enviat a bord del «Lima» cap a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Illa Terceira, Açores), on arribà cinc dies després. A Angra patí nombroses tortures i fou tancat en aïllament total. Romangué en aquesta fortalesa fins al 23 d'octubre de 1936, quan fou embarcat al vapor«Luanda» cap al camp de concentració del Tarrafal (Cap Verd), on les tortures es van intensificar (brigada brava, frigideira, etc.). Al penal, assistí impotent a la mort causada per les malalties sense assistència mèdica i per les tortures de nombrosos companys (Pedro Matos Filipe, Arnaldo Simões Januário, Mário Castelhano, Abílio Augusto Belchior, Joaquim Montes, Manuel Augusto da Costa, etc.). Inclòs en el decret d'amnistia d'octubre de 1945, retornà a la metròpoli l'1 de febrer de 1946 a bord del paquebot«Guinea» i fou alliberat. Patí nombroses dificultats per trobar feina i tingué un segon fill. Més tard marxà a Moçambic, on se li ajuntarien després sos fills. Alguns anys després s'instal·là a Swazilàndia, però retornà a Portugal després del la Revolució del 25 d'abril de 1974 i muntà un petit restaurant a Pinheiro de Loures. En aquestaèpoca fou soci del Centre d'Estudis Llibertaris, president de la seva junta directiva econòmica (1987) i membre de la seva comissió administrativa (1988-1989). També col·laborà en el periòdic anarcosindicalista A Batalha. Abílio Gonçalves va morir el 20 de gener de 2004 a Pinheiro de Loures (Lisboa, Portugal) i amb la seva defunció desaparegué l'últim supervivent anarcosindicalista del camp de concentració del Tarrafal.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Antonio Salas: El
16 d'octubre de
1912 neix a Lorca (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista
Antonio Salas. Milità
des de molt jove en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Barcelona
(Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a
França i treballà en
un pantà al Massís Central, alhora que
formà part de la resistència antinazi i
participà
en la reconstrucció de la CNT. Després de la II
Guerra Mundial milità en la
Federació Local de la CNT d'Estrasburg. Antonio Salas va
morir el 28 d'octubre
de 1974 a Estrasburg (Alsàcia, França) a
conseqüència d'una crisi cardíaca i
fou incinerat.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Sergio Costa: El
16 d'octubre de 1947 neix a Vigevano (Llombardia,
Itàlia) el professor i propagandista anarquista Sergio
Costa. A finals dels
anys seixanta, mentre era estudiant i becari, entrà a formar
part del moviment
llibertari. Com a membre de Lotta Anarchica (Lluita Anarquista) i de la
Federació Anarquista Milanesa (FAM), adherida a la
Federació Anarquista
Italiana (FAI), realitzà diverses tasques
propagandístiques, com ara redactor
del setmanari Umanità Nova, membre de la
Comissió de Correspondència i
de la Comissió de Relacions Internacionals, etc. Durant
gairebé 30 anys exercí
de director d'Umanità Nova i dels seus
diversos suplements. També formà
part de l'Ateneu Llibertari de Milà. Com a professor
participà en les lluites
de l'ensenyança primària, d'antuvi, en la
Coordinamento Nazionale Lavoratori
della Scuola (CNLS, Coordinadora Nacinal de Treballadors de
l'Ensenyament) i,
després, en la Confederazione Italiana di Base (CIB)
UNIcobas --fou el director
de l'edició nacional del periòdic de la
UNIcobas-- i en la Unió Sindical
Italiana (USI). Malalt de càncer des de la primavera de
2003, Sergio Costa va
morir durant la nit del 8 al 9 d'agost de 2004 a casa de sa companya
Raffaella
a Milà (Llombardia, Itàlia) i fou incinerat l'11
d'agost al cementiri de
Lambrate d'aquesta ciutat en presència d'un centenar de
companys, amics i
familiars --les seves cendres van ser portades al cementiri de la seva
ciutat
natal.
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Defuncions
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Pietro Ranieri: El
16 d'octubre de
1936 mor a Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya)
l'anarquista Pietro Ranieri,
també citat com Pietro Raineri.
Havia
nascut el 30 de gener de 1902 a Sant'Agata Feltria
(Emília-Romanya, Itàlia)–altres citen 1899 a Ancona (Marques, Itàlia).
Militant de les Joventuts
Anarquistes d'Ancona, el 20 de juny de 1920 participà
activament en la revolta
de la caserna Villarey (Revolta dels Bersaglieri)
i per aquest motiu es refugià a la República de
San Marino i després a Rimini
(Emília-Romanya, Itàlia), per retornar a Ancona
en 1922. Fou un dels
responsables del grup d'«Arditi del Popolo» del
barri de Tavernelle d'Ancona i
oposà una ferotge resistència a la
invasió de la seva localitat pels escamots
feixistes. Quan Ancona caigué a mans dels feixistes,
fugí a Gènova (Ligúria,
Itàlia) i d'allà embarcà en 1925 cap a
França. Pintor i emblanquinador en la
construcció, l'octubre de 1935, després d'haver
ferit el cap de l'obra on feia
feina per motius polítics –segons altres,
després d'una baralla amb feixistes
italians a Boulogne-sur-Seina (Illa de França,
França)–, va ser expulsat del
país i passà clandestinament a Catalunya. A
Barcelona visqué sense
documentació, però ràpidament va ser
detingut i expulsat. El febrer de 1936,
arran de la victòria del Front Popular a la
Península, retornà a Catalunya. A
Barcelona entrà a formar part de la Secció
Catalana de la Liga Italiana dei
Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home),
juntament amb
altres companys, com ara Paolo Psalidi, Giuseppe Ruozi, Impero Rossi,
etc. Quan
l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a
milicià en la Secció
Italiana de la «Columna Ascaso» i
després en la «Columna Durruti».
Destinat al
front d'Aragó, Pietro Ranieri fou abatut el 16 d'octubre de
1936 durant els
combats a Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya), ben igual
que altres
anarquistes italians.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Cayetano Continente
Bermúdez: El 16
d'octubre de 1940 és afusellat a Madrid (Espanya) el
guerriller anarquista
Cayetano Continente Bermúdez, conegut com El
Abuelo. Havia nascut cap al 1887 a Tauste (Saragossa,
Aragó, Espanya). Feia
de pagès a Montcada (Horta Nord, País
Valencià). Durant la guerra civil va fer
servir el pseudònim d'El Abuelo
dins
del grup guerriller que encapçalava. Aquest grup,«Los Libertadores»,
s'encarregava d'operacions especials infiltrat rere les
línies feixistes al
front d'Aragó. En acabar la guerra va ser detingut al port
d'Alacant i tancat
al camp de concentració d'Albatera. Traslladat a Madrid en
l'«Expedició dels
101», fou torturat brutalment als centres de
detenció d'Aragón, 36 i d'Alcalá.
Acusat pel Servei d'Informació i Policia Militar (SIPM) de
ser el cap dels
guerrillers aragonesos, el 22 d'agost de 1939 ingressà a la
presó. Cayetano
Continente Bermúdez fou afusellat, juntament amb vint
persones més, el 16
d'octubre de 1940 a les tàpies del Cementiri de l'Est de
Madrid (Espanya). Estava
casat i tenia dos infants.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Vicente Hernández
Vera: El 16
d'octubre de 1942 es afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de
Barcelona
(Catalunya) l'anarcosindicalista Vicente Hernández Vera.
Havia nascut en 1906 a
Ramonete (Múrcia, Espanya) –altres fonts citen
Almeria (Andalusia, Espanya). Rellotger
de professió, emigrà a Granollers
(Vallès Oriental, Catalunya), on s'afilià a
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la vaga
general del 15 de
febrer de 1932 va ser detingut per la Guàrdia Civil a
Granollers amb una
pistola i munició.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.![Margaret Michaelis fotografiada a Warka (Masòvia, Polònia) durant el Nadal de 1931 [Autor desconegut]](http://www.estelnegre.org/documents/michaelis/michaelis21.jpg "Margaret Michaelis fotografiada a Warka (Masòvia, Polònia) durant el Nadal de 1931 [Autor desconegut]")
-
Margaret
Michaelis:El 16
d'octubre de 1985 mor a Melbourne
(Victòria, Austràlia) la fotògrafa
anarquista Margarethe Gross, coneguda
com Margaret Michaelis, amb el llinatge del seu primer marit.
Havia nascut
el 6 d'abril de 1902 a Dzieditz (Sillèsia, Imperi Alemany;
actualment Polònia) en una
família liberal jueva
integrada pel metge Henryk Gross, sa esposa Fanny Robinsohn i sos
germans Lotte
i Erich. Margaret va estudiar fotografia al Graphik Institut de Viena i
al
famós Estudi d'Ora. Després de treballar en
estudis fotogràfics de Viena i
Praga, en 1929 es va traslladar a Berlín, on coneix el jove
arqueòleg anarquista
Rudolf Michaelis (1907-1990), que treballava al Museu Estatal de
Berlín
restaurant les antiguitats de l'Orient Pròxim, amb qui
compartirà sa vida
sentimental i el seu pensament llibertari; Rudolf era un dels caps de la Gilde Freiheitlicher
Bücherfreunde (GFB, Guilda dels Amics del Llibre Llibertari),
branca
cultural de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland
(FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), a
més de
ser amic de Durruti arran del seu exili
berlinès en 1928. Entre 1922 i
1933 Margaret treballarà com a fotògrafa al seu
propi laboratori Fotogross, just
fins a l'ascensió de Hitler al poder. Per mor les seves
conviccions anarquistes
i de les seves activitats culturals, a més de ser
jueva, és detinguda el
març de 1933 a la llibreria de la FAUD i empresonada pels
nazis. Alliberada en
novembre de 1933 fuig il·legalment d'Alemanya i s'exilia a
Barcelona, ciutat
que coneixia d'ençà d'una visita que va realitzar
en 1932, i s'instal·la
juntament amb son company i altres anarquistes exiliats en un pis del
carrer
Migdia vivint en la misèria. Son marit, de qui se
separarà en 1934 i es
divorciarà en 1937, tot davant les autoritats del Ministeri
de Justícia de
Barcelona, entra a treballar al Museu Arqueològic d'aquesta
ciutat, mentre ella
es dedica amb la seva inseparable leica a donar
testimoni de tot allò
que veia. En 1934 muntarà el seu propi estudi a Barcelona
(Foto-Studio, al
carrer Rosselló 36, i més tard Foto-Elis, a
República Argentina 218). En 1935
realitza unes fotos per a una exposició («Barcelona
Futura») que havia de tenir lloc a Buenos Aires i
també acompanyarà
l'arquitecte Josep Lluis Sert i el pintor Joan Miró, de qui
farà una bona
col·lecció de fotografies de les seves obres, a
Andalusia, publicant les fotos
d'aquest viatge en AC. La figura de Margaret
Michaelis abraça aspectes
molt diversos. Els problemes de l'avantguarda dels anys de la
República a
Barcelona es manifesten tant en la seva obra com a
fotògrafa, com en
l'arquitectura del Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per
al Progrés de l'Arquitectura
Contemporània (GATCPAC) --durant una temporada va tenir el
seu estudi en un
edifici de Sert-- que va ser un dels objectius principals dels seus
reportatges, publicats en la revista AC,òrgan d'expressió del GATCPAC.
Michaelis va ser la primera fotoreportera moderna a l'Estat espanyol;
les seves
fotografies del Barri xino barcelonès
descobreixen tota una estratègia
urbanística i política d'aquesta avantguarda a la
qual pertanyia, a més de
contrastar amb la imatge que els famosíssims barris baixos
de Barcelona --el
Barri xino era també famós
per la novel·la de gènere de l'època--
tenen
als ulls dels seus visitants i turistes. Pot ser, per tant, enquadrada
dins del
corrent de fotografia d'avantguarda: fotoreportatge, fotografia
dirigida, nova
visió, etc., sense oblidar la fotografia més
costumista, expressament pensada
com a propaganda, durant els anys de la guerra. Els seus reportatges
del Xino,
fotografies modernes i tècnicament impecables, reflecteixen
una visió molt
personal de la degradació del barri: retrata edificis
insalubres (patis
interiors, cuines), carrers, gents (nins tísics,
prostitutes, gitanos, jugadors
de cartes, músics ambulants, mariners, treballadors manuals,
etc.) i sobretot
aquell món marginal que ella va intentar treure a la llum i
que moltes vegades
va fer que la confonguessin amb una infiltrada de la policia. Un
compromís
vital que com a anarquista va voler denunciar. El seu treball, que va
publicar
en un bon grapat de revistes (D'ací i
d'allà, Crónica, Mundo
Gráfico, Nova Ibèria,SIAS, Armas y Letras) va quedar
en l'anonimat; no va signar mai amb el seu nom perquè, com a
llibertària, només
creia en la feina col·lectiva. La Guerra Civil la va portar
també a col·laborar
amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya,
publicant
fotografies de refugiats, pagesos, infants i altres temes rellevants
per a
l'època (com ara el multitudinari enterrament de Durruti, o
la visita d'Emma
Goldman a València, Catalunya i Aragó) i per la
situació que es vivia
aleshores. A finals de 1937, després de la
detenció de Rudolf Michaelis a la
Porta de l'Àngel pels estalinistes, abandona Barcelona
--Rudolf es alliberat el
febrer de 1938 i, nacionalitzat espanyol, es quedarà en
l'exèrcit republicà--,
i s'instal·la a París. Més tard
marxarà a Bielsko (Polònia), on es
trobaven els seus pares, i visitarà Cracòvia (on
fotografiarà el gueto jueu). Després
aconseguirà un permís de
feina al Regne Unit en el servei domèstic i
s'instal·larà a Londres, on també
treballa com a fotògrafa de premsa. Finalment
el setembre de 1939 marxarà a Austràlia on
crearà, a Sidney, un estudi
fotogràfic (PhotoStudio) especialitzat en dansa i retrats
d'artistes i
d'escriptors, que haurà de tancar en 1952 per problemes de
vista. Va fer de
secretària de Richard Hauser i Hepzibah Menuhim, la germana
de Yehudi Menuhim,
en una organització per a la investigació social
a Sidney. En 1960 es casa amb
el jueu austríac Albert George Sachs, i es trasllada a
Melbourne per treballar
junts al seu negoci d'emmarcamets, cosa que li permet practicar el
dibuix i la
pintura. En aquest anys s'interessarà per la psicologia de
Jung i pel budisme.
Albert morirà en 1965. Margaret Michaelis va morir el 16
d'octubre de 1985 a
Melbourne (Victòria, Austràlia). Un any
després els seus fons documentals seran
donats a l'Australian National Gallery sota el nom d'«Arxiu
Michaelis-Sachs».
Margaret Michaelis (1902-1985)
---
Image may be NSFW.
Clik here to view.