Anarcoefemèrides de l'11 d'octubre
Esdeveniments
- Surt A Revolta: L'11 d'octubre de
1914 surt a Coimbra (Centre, Portugal)
el primer número de la publicació A
Revolta. Quinzenário comunista anarquista. Era
l'òrgan d'expressió de
l'Aliança Anarquista. Dirigit per J. Teixeira, fou editat
per Antonio Tavares i
com a administrador figurà A. Da Silva i C. Do Nascimento.
El principal
redactor va ser A. Santos Pinho i trobem textos de David Carvalho,
Caserio,
Bartomeu Constantino, Jean Grave, Cezar do Inso, Otto Leroy, Errico
Malatesta,
Pierre Martin, S. Merlino, Lev Tolstoi, Neno Vasco, etc. Acabada
d'esclatar la
Gran Guerra, trobem força articles antimilitaristes, com ara
una impugnació a
les opinions de Piotr Kropotkin, a més de
temàtiques diverses (teoria
anarquista, antiparlamentarisme, notícies estrangeres,
notícies sobre el
Congrés Internacional contra la guerra del Ferrol, contra la
carestia de la
vida, sindicalisme, presos, antireligiosos, cançons
llibertàries, etc.). Només
sortí un altre número, el Primer de Maig de 1915.
***
- Aprovació de la Comissió Mixta de Treball: L'11 d'octubre de 1919 el Govern espanyol, presidit per Joaquín Sánchez de Toca Calvo, fa públic el Reial Decret que crea la Comissió Mixta de Treball per arbitrar els problemes laborals a Catalunya. Aquest organisme volia ser una plataforma de discussió entre els representants dels patrons i els dels treballadors. L'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT), fidel als criteris de consolidar l'organització i pel reconeixement jurídic de l'autoritat dels sindicats que comportava, aprovà a través dels seus delegats aquesta fórmula, encara que els sectors més radicals i activistes s'hi mostraren contraris argumentant que suposava una clara vulneració dels principis tàctics de l'acció directa. Signaren el 2 de novembre, prèvia consulta a totes les representacions orgàniques cenetistes, Salvador Seguí, com a secretari de la Federació Regional de la CNT, i Josep Molins, com a secretari de la Federació Local de Barcelona de la CNT --també participaren en la comissió paritària Simó Piera i Saturnino Meca González, entre d'altres. Per part dels patrons i després de moltes vacil·lacions, que denotaven que tenien posades les esperances no en la negociació, sinó en la violència del pistolerisme, també signaren el 12 del mateix mes. L'organisme estava presidit l'alcalde de Barcelona, Antoni Martínez Domingo, i hi intervingueren com a assessors dos advocats catalans, exministres de la Corona: Rodès, assessor dels patrons, i Roig i Bergadà, assessors dels obrers. Els components d'aquest organisme, provisionals en principi, havien de ser triats pels patrons i pels obrers. Abans, però, calia realitzar un cens laboral --patronal i obrer-- de les comarques i ajornar tota qüestió fins al 20 de novembre, quan la Comissió estigués exercir d'àrbitre amb plena autoritat. La Comissió Mixta de Treball fou un fracàs total a causa de l'establiment del locaut patronal i d'altres arbitrarietats, com era negar la feina als companys que més s'havien distingit en les lluites i l'assassinat de militants anarcosindicalistes per escamots a sou de la patronal.
Naixements
- Eugène Soullier:L'11 d'octubre de 1878 neix a Lyas (Vivarès, Llenguadoc, Occitània) el tipògraf, militant anarquista i anarcosindicalista Eugène Soullier. L'estiu de 1911 fundà, amb altres companys, la Unió Departamental de Sindicats del Loira i l'any següent va ser nomenat secretari adjunt de la Borsa de Treball de Sant-Etiève, on representà durant molts anys el seu sindicat. També en 1912 va fundar «La Ruche Syndicale» (El Rusc Sindical), organització cultural que proposava, entre altres coses, sessions teatrals i que tenia com a finalitat «elevar el nivell cultural del poble» i crear «una generació conscient i forta». En aquesta època col·laborà en la publicació sindicalista revolucionària Le Réveil Typographique, editada a París entre 1909 i 1914. Quan esclatà la Gran Guerra, a iniciativa seva, el Sindicat de Tipògrafs es pronuncià contra el conflicte bèl·lic i contra la «Unió Sagrada». En 1915 ingressà en el Servei Auxiliar i fou mobilitzat com a tipògraf en la Manufactura Nacional d'Armes de Sant-Etiève. En 1916 creà un grup d'oposició a la guerra que es reunia els dijous en un cafè del carrer del Grand Moulin i que es dedicava a distribuir, discutir i comentar fullets i periòdics antimilitaristes, com ara Par delà la mêlée o La Mêlée. Per aquest fet serà perseguit per la justícia durant aquesta època per «deserció i provocació dels militars a la deserció». En 1917 va ser nomenat novament secretari adjunt de la Borsa de Treball i el juny de 1918 va ser detingut arran del moviment vaguístic que es desencadenà aquell mes. El juny de 1919 va fundar el grup artístic «Le Nid Rouge» (El Niu Roig), que farà gires culturals a les zones rurals. Durant els anys vint continuà la seva tasca en els moviments sindicalista i anarquista. El 31 de desembre de 1926, arran de l'assemblea constituent de la Unió Anarquista Comunista (UAC), va ser nomenat tresorer del seu consell d'administració. En aquesta època col·laborà en el diari parisenc Le Libertaire (1923-1935). En 1929 participà en la fundació del bimensual anarcocomunista Le Silence du Peuple, del qual va ser gerent. Va formar part d'un grup anarquista a Sant-Etiève i es va adherir a Federació Local de l'anarcosindicalista Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), fundada per Pierre Besnard. En 1938 va ser secretari general del Sindicat del Llibre de Saint-Étienne i es va mantenir sempre pacifista i partidari de la independència sindical.
***
- Guido Schiaffonati:
L'11 d'octubre de
1898 neix a Ziano Piacentino (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista Guido
Schiaffonati. Quan era infant s'establí amb sa
família a Borgonovo Val Tidone
(Emília-Romanya, Itàlia). En aquesta localitat
treballà de pagès i de paleta i
participà en diverses manifestacions obreres, entrant a
formar part dels«Arditi del Popolo», arribant a ser el secretari de
la secció local. En 1921
les autoritats el tenien fitxat com a membre de l'acabat de fundar
Partit
Comunista Italià (PCI). En 1922 emigrà a
França i s'establí a Chatou (Illa de
França). En 1923, en una topada amb feixistes a la zona de
la Bastilla de París
fou apallissat i després detingut, encara que fou alliberat
immediatament.
L'agost de 1923 retornà a Itàlia per un breu
període de temps, amb sa companya
Maria Franti, també de Ziano Piacentino. Mesos
després, retornà a França. El 29
d'octubre de 1933, en una reunió d'anarquistes italians a la
sala municipal de
Puteaux, va ser nomenat tresorer del nou «Comitè
anarquista per les víctimes
polítiques en Itàlia». En aquestaèpoca mantingué correspondència amb la
vídua
d'Errico Malatesta. En 1934 participà en la
reunió constitutiva de la Federazione
Anarchica Comunista dei Rifugiati Italiani in Francia (FACRIF,
Federació
Anarquista Comunista dels Refugiats Italians a França) i
l'any següent se li
obrí un expedient d'expulsió, però
aconseguí obtenir l'autorització per restar
a França i així pogué participar en la
campanya pel dret d'asil. Entre l'1 i el
2 de novembre de 1935 participà en el Congrés
Anarquista Italià («Congrés
d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») celebrat a la
sala del
restaurant del carrer de la Seine de Sartrouville (Illa de
França) i que donà lloc
al Comitato Anarchico d'Azione Rivolucionaria (CAAR, Comitè
Anarquista d'Acció
Revolucionària), que coordinarà la futura lluita
antifeixista. Després del cop militar
del general Francisco Franco, decidí marxar a la
Península i creuà els Pirineus
amb el suport de Giuseppe Pasotti i la seva xarxa. A Barcelona
(Catalunya) se
li encarregà per part de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el control del
transit ferroviari,
especialment pel que feia referència a l'arribada de
voluntaris italians. A
començaments de 1937, segons la policia política
feixista italiana, formà part,
amb Umberto Marzocchi, Francesco Barbieri, Vindice Rabitti i Enrico
Ercolani,
d'un grup encarregat de reunir informacions i armes per oposar-se a un
eventual
cop estalinista. L'estiu de 1937, després dels«Fets de Maig» i d'un intent de
detenció frustrat pels comunistes el juliol,
retornà a França, d'on en 1938 fou
novament expulsat via Bèlgica. Marxà a
Brussel·les, on el 17 de març de 1939
participà en la reunió constitutiva d'un grup
anarquista. De bell nou a França
arran de la invasió alemanya, fou detingut per
violació del decret d'expulsió. El
5 d'octubre de 1940 se li obrí un expedient de recerca per
les autoritats
italianes dirigit als nazis en el qual es demanava la seva
detenció i el seu
lliurament a la policia de fronteres. En aquesta època
estava domiciliat a
Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), on feia feina de paleta.
Alguns mesos
després, fou requerit per les autoritats nazis i enviat a
treballar a Alemanya.
En aquesta època sa companya i fills visqueren a Puteaux.
Aconseguí retornà a
Bèlgica, on a finals de 1941 formava part d'una
associació belga i italiana
d'antics combatents de tendència antifeixista. De bell nou a
França, treballà
com a cambrer en un local freqüentat per alemanys. En 1943 fou
detingut, acusat
d'haver participat en 1936 en un atemptat a la plaça de
l'Étoile de París,
extraditat i lliurat a les autoritats feixistes italianes. Sembla que
aconseguí
fugir i s'integrà a la Resistència francesa.
Després de la II Guerra Mundial visqué
a França i fou membre de la Lliga dels Drets de l'Home.
Guido Schiaffonati va
morir el 14 d'octubre –algunes fonts citen el 4
d'octubre– de 1973 a
Corbeil-Essones (Illa de França, França).
***
- Concha Estrig:
L'11 d'octubre
de 1909 neix a Llíria (Camp de Túria,
País Valencià) l'anarcosindicalista
Concepció Estrig (Concha Estrig). En 1921 s'uní
sentimentalment amb el destacat
militant anarcosindicalista Antonio Fernández
Bailén (Progreso Fernández),
amb qui viurà la resta de sa vida. Aquest mateix any la
parella creuà els
Pirineus clandestinament i s'instal·là a
Lió (Arpitània), on nasqué son primer
fill, Progreso, el qual morí als 18 mesos d'haver vingut al
món, i en 1924
nasqué sa filla Libertad --encarà va tenir una
altra filla, Armonía. A Lió
assistí i participà en les tasques (xerrades,
representacions teatrals, etc.)
del Centre d'Estudis Socials. En 1927 retornà a la
Península i participà en les
reunions clandestines celebrades a la platja del Cabanyal de
València on va
quedà constituïda la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la guerra civil
treballà a l'Hospital de Sang que la Confederació
Nacional del Treball (CNT)
instal·là a València. Sempre
participà en les activitats del moviment
llibertari. L'abril de 1986 patí un infart de miocardi;
recuperada, el 7 de
juliol de 1987 va ser ingressada a causa d'una malaltia renal. Concha
Estrig va
morir el 17 de juliol de 1987 a València
(València, País Valencià) de les
complicacions d'aquesta afecció i fou incinerada dos dies
després al cementiri
madrileny de l'Almudena.
Progreso Fernández (1897-1996)
***
- Marie-Christine Mikhaïlo: L'11 d'octubre de 1916 neix a Helsingfors, dins del Gran Ducat --pertanyent a Rússia i que un any més tard, durant la Revolució russa, esdevindrà Finlàndia--, la bibliotecària, arxivera i documentalista anarquista Marie-Christine Sôederhjelm, més coneguda com Marie-Christine Mikhaïlo --llinatge de son segon marit. Filla d'una família de la burgesia benestant finesa --son pare era un afamat jurista--, va passar la seva adolescència al casal familiar de l'avinguda de Beaumont de Lausana (Suïssa). Va tornar a Finlàndia per casar-se amb un jove diplomàtic, Ralph Enckell, fill del ministre d'Afers Exteriors, de qui tindrà cinc infants, quatre nins i una nina. Quan esclatà la II Guerra Mundial tota la família es traslladà a l'ambaixada finesa d'Estocolm i en 1946 s'instal·la a París. En aquesta ciutat, Mikhaïlo coneixerà una exdeportada d'un camp de concentració nazi que la introduirà en el pensament social i prendrà consciència política. En 1948, divorciada, va tornar a Lausana, on va regentar durant els anys 70 una pensió per a estudiants instal·lada al casal de Beaumont. En 1954 va descobrir l'anarquisme gràcies a l'amistat amb l'italià Pietro Ferrua, aleshores objector de consciència refugiat a Suïssa. En 1957 aquestúltim va fundar a Ginebra el Centre International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme) i quan Ferrua és expulsat de Suïssa cap al Brasil, el gener de 1963, arran d'un atemptat contra l'ambaixada espanyola a Ginebra com a protesta del règim franquista, serà Mikhaïlo, ajudat per sa filla Marianne Enckell, la que prendrà la direcció del CIRA, assegurant-ne la continuïtat i el desenvolupament, i convertint-lo en un dels arxius internacionals sobre l'anarquisme més importants del món. Entretant, es tornarà a casar amb el refugiat llibertari búlgar i professor de matemàtiques que fugí de la repressió comunista Stoyadin Mikhaïlov. El març de 1990 el CIRA deixarà Ginebra i s'instal·larà al casal de l'avinguda de Beaumont de Lausana. Dotada d'una gran cultura i coneixedora de nombroses llengües, també va militar en Amnistia Internacional. El 3 d'octubre de 1995, Bertil Galland li va realitzar una entrevista que després seria editada en vídeo per Films Plans-Fixes aquell mateix any sota el títol Marie-Christine Mikhaïlo. De la haute bourgeoisie scandinave à l'anarchisme. Marie-Christine Mikhaïlo va morir el 8 de novembre de 2004 a Lausana (Vaud, Suïssa).
Marie-Christine Mikhaïlo (1916-2004)
***
-
Hipólito Marivela
Torres: L'11
d'octubre de 1917 neix a
Colmenar Viejo (Madrid, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista
Hipólito
Marivela Torres, també citat comGermán
Marivela. Fuster de
professió, ja de ben jovenet s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i fou un dels organitzadors del Sindicat d'Oficis Diversos (SOD)
del seu
poble. En 1936, arran de l'aixecament feixista, marxà dels
primers al front
allistat com a voluntari en la «Columna Durruti»,
lluitant a Madrid, Aragó i,
més tard, a Catalunya. Amb el triomf franquista, el febrer
de 1939 creuà els
Pirineus per Puigcerdà i fou tancat als camps de
concentració del Fort de
Montlluís i de Vernet. Després passà
per una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE). Amb l'ocupació alemanya lluità
en la resistència, però va ser
detingut pels nazis i enviat el 3 de març de 1941, amb el
número de matrícula
3.525, al camp de concentració de Mauthausen, on
romandrà fins a l'alliberament
dellager el 5 de maig de 1945.
Després de la II Guerra Mundial
treballà a les mines de la Grand Comba. S'establí
a Champclausson i Tréscol, a
la Grand Comba, on milità activament en la CNT i
ocupà càrrecs orgànics, com
ara el de vocal del comitè (1946). En 1979
assistí com a delegat de l'exili al
V Congrés de la CNT realitzat a la Casa de Campo de Madrid
(Espanya).
Hipólito Marivela Torres va morir el 31 d'agost de 1980 a
Montpeller
(Llenguadoc, Occitània).
***
- Yael Langella: L'11 d'octubre de 1953 neix a París (França) l'escriptora, poeta, traductora, fotògrafa i militant llibertària Yael Sylvie Langella-Klépov. Filla d'una família sefardita, va viure la seva infantesa a Tunísia i per raons familiars i professionals, va residir a diversos països d'Europa (Rússia, Alemanya, etc.) i al Japó i Israel. Estudià dret i filologia semítica i hispànica a París, Jerusalem i Barcelona. Parlava 10 idiomes i traduïa sense problemes el francès, hebreu, rus, portuguès, alemany, anglès, català i castellà. Entre 1975 i 1977 fou professora de francès a l'Escola d'Infermeres de Natzaret. En tornar d'Israel, s'instal·là a Barcelona i durant els anys vuitanta, milità en el Sindicat Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Ronda de Sant Antoni. Formà part de la Secció Literària de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona i col·laborà amb contes i poemes en la seva revista El Vaixell Blanc i en les tertúlies literàries celebrades a la Casa de la Caritat. Treballà amb nombroses editorials (Lleonard Muntaner, Arenas, etc.). Fou membre del Centre Català de Pen Club i del Comitè d'Escriptors Empresonats. En 1994 traduí al francès i al català la pel·lícula d'Hector Faver Memoria del agua. Des del febrer de 2006 fou una de les responsables del programa de subvencions a la traducció de l'àrea d'Humanitats i Ciència de l'Institut Ramon Llull. Va ser amiga de la periodista russa assassinada Anna Politkòvskaia, de qui havia traduït obres. Yael Langella va morir l'11 de gener de 2007 en un accident fortuït en un carrer de Lisboa (Portugal) --caigué per un esvoranc de set metres que quedà sense protecció arran d'un accident de cotxe-- quan passava uns dies de vacances amb son company sentimental, el pintor alemany Uwe Geest, amb qui havia treballat en les seves exposicions i muntatges artisticopoètics. En 2008 la I Trobada de Poetes per la Pau va ser dedicada a la seva memòria i els poemes van ser publicats per l'Institut d'Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida.
Defuncions
- Aniela Wolberg:L'11 d'octubre de 1937 mor a Varsòvia (Polònia) l'enginyera química i militant i propagandista anarquista Aniela Franciszka Wolberg. Havia nascut el 14 d'octubre de 1907 a Czestochowa (Silèsia, Polònia) en una família jueva burgesa benestant enriquida gràcies a la indústria química; son pare es deia Adam Alexander i sa mare Sophie Karpt. Va realitzar estudis superiors a la Universitat Jagellònica de Cracòvia, on, en 1924, entrarà en contacte amb un grup d'estudiants anarquistes búlgars, entre ells Taczo Petrov, que trobarà la mort empresonat a Bulgària. En 1926 es convertí en un membre actiu de la Federació Anarquista Polonesa (FAP) i va editar clandestinament a Cracòvia el periòdic mensualProletarien(Proletariat). El novembre de 1926 s'instal·là a París per continuar els estudis. A la capital francesa s'adherí al Grup Anarquista Polonès, que es reunia a la Llibreria Social Internacional del carrer Prairies. En aquesta època va ser companya del militant anarquista polonès Benjamin Goldberg (Maxime Ranko). Esmerçarà la seva energia i tots els diners que li enviava sa família en la publicació del periòdic mensual en llengua polonesaWalka(Lluita), editat per Isaak Gurfinkiel (Valevsky). El 20 de març de 1927 participà en la reunió internacional portada a terme al cinema de l'Hay-les-Roses de Parísde la naixent Plataforma Organitzativa dels Comunistes Llibertaris («Plataforma Arshinov»), signant amb altres (Ranko, Lentengre, Boucher, Makhno, Arshinov, Fabbri, Ferandel, Valevsky, Werny, Bifolchi, Perrin (Odéon), Woo Yang) el seu manifest. A la Universitat de Montpeller obtindrà la llicenciatura en Ciències Químiques i establirà contacte amb grups llibertaris francesos i espanyols i amb militants de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). De tornada a París, trobarà feina d'enginyera química en una fàbrica automobilística. En aquestaèpoca col·laborà en Le Combat Syndicaliste, de la CGTSR, i tornà editar el periòdic Walka, després d'un temps suspès per manca de mitjans financers. Vigilada per la policia a causa de les seves activitats militants, serà finalment expulsada de França en 1932. A Polònia va esdevenir secretària de la FAP i va editar clandestinamentWalka Klas(Lluita de Classes), òrgan clandestí d'aquesta organització. Detinguda en 1934, va ser finalment alliberada per manca de proves, però li tancà les portes a la docència a la Universitat de Varsòvia. Quan esclata la Revolució espanyola el juliol de 1936, veient que repressió al seu país l'impedeix realitzar la seva tasca revolucionària, decideix sumar-hi. De tornada al seu país, tres dies després d'impartir una conferència, Aniela Wolberg va morir l'11 d'octubre de 1937 a Varsòvia (Polònia) sobtadament arran d'una operació quirúrgica practicada d'urgències.
***
- Alberico Angelozzi:
L'11 d'octubre de
1948 mor a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista
anarquista i sindicalista
revolucionari Alberico Angelozzi, conegut sota el pseudònim
de Leonidas. Havia nascut el 5 de
març de
1874 a Ancona (Marques, Itàlia). En 1892 i 1897 va ser
processat per activitats
anticlericals i arran dels avalots de 1898 entrà en contacte
amb el moviment
anarquista, lligant-se posteriorment amb destacats llibertaries locals,
com ara
Augusto Giardini, Ferrucio Mariani, Nicola Farinelli, Felipe Felici,
Enrico Ricciardelli
o Raniero Cecili. Membre del grup «Carlo Cafiero»,
mantingué correspondència
amb destacats militants anarquistes, com ara Errico Malatesta i Felice
Vezzani.
El 17 de juliol de 1900, durant un escorcoll a la seu del
periòdic clandestí L'Agitazione,
nombrosos documents i correus
seus van ser confiscats. L'octubre d'aquell any,
reemplaçà Arturo Belleti en la
gerència de L'Agitazione,
abans de
ser substituït per Augusto Crinelletti. A
començaments de desembre de 1900,
durant una manifestació pública per a retre
homenatge a Oreste Regni, paleta
anarquista assassinat en un aldarull setmanes abans, va ser detingut
portant
una corona amb cintes roges i negres i empresonat cinc dies. Poc
després, el 19
de desembre, el Tribunal d'Ancona el condemnà a 15 mesos de
presó a resultes
des documents descoberts en l'escorcoll del juliol anterior;
després de
l'apel·lació, però, va ser posat en
llibertat provisional. El 22 de gener de
1901 va ser declarat culpable d'haver participat en una
concentració anarquista
durant l'enterrament d'Aristodemo Traghini i algunes setmanes
després va ser
condemnat a nou mesos de presó per«incitació a l'odi de classes»; alhora,
va
ser acusat d'haver participat en un complot per a assassinar el
president del
Tribunal de Gènova i va ser finalment empresonat per purgar
una pena de 15
mesos. A la presó continuà rebent la premsa
anarquista, especialment La Tribuna Libera,
de Alexandria, i La Nuova Civilta,
de Buenos Aires. En
sortir de la garjola l'estiu de 1902, participà activament
en les activitats de
la Cambra del Treball i durant aquest mateix any en va ser nomenat
secretari,
càrrec del qual va dimitir després de veure
l'apatia dels treballadors locals. Durant
els anys de 1910 realitzà una important tasca sindical,
mentre mantenia una
diligent correspondència amb els moviments anarquistes
italià i internacional.
Va ser un dels fundadors dels periòdics d'Ancona La Vita Operaia i Lo
Sprone.
En 1911 fou un dels redactors, amb Casimiro Accini, Luigi Bertoni,
Luigi
Fabbri, Charles Malato i Libero Merlino, del setmanari anarquista
d'Ancona Germinal. El 28 de
setembre de 1911
participà en una reunió a la Cambra del Treball
on es pronuncià contra la
guerra a Líbia. En aquesta època la policia el
considerava un dels principals
propagandistes anarquistes de la regió i membre fundador
dels grups«Picconieri», «Paolo Chiarella»
i «Katuko». L'abril de 1912, juntament amb sa
companya i sos quatre infants, abandonà les Marques i
s'instal·là buscant feina
a París (França). Entre el 17 i el 18 de maig de
1914 assistí al Congrés
Anarquista de l'Ombria i de les Marques, que es va celebrà a
Fabriano (Marques,
Itàlia). Quan esclatà la Gran Guerra, es va veure
obligat el setembre de 1914 a
retornar a Ancona, on s'integrà en el Circolo di Studi
Sociali (CSS, Cercle
d'Estudis Socials). En 1915 treballà de porter a la Cambra
del Treball i el
maig d'aquell any va ser detingut per «activitats
sedicioses». En 1917 la
policia requisà una carta signada Leonidas
dirigida a Armando Borghi on explicava la seva estada a
París, el seu obligat
retorn a Itàlia i el desenvolupament del moviment llibertari
a Ancona. En 1919
per les seves activitats va ser novament detingut. A
començament dels anys vint
obrí una petita llibreria, la qual finalment va fer fallida.
Durant el feixisme
deixà de banda tota activitat política i en 1940
va ser esborrat dels fitxers
de vigilància policíacs dels«subversius comunistes». Després de la
II Guerra
Mundial s'adherí a la Federació Anarquista de les
Marques (FAM), adscrita a la
Federació Anarquista Italiana (FAI).
***
- Maurice de Vlaminck:
L'11 d'octubre de 1958 mor a Rueil-la-Gadelière
(Centre, França) l'escriptor, pintor i anarquista Maurice de
Vlaminck. Havia
nascut el 4 d'abril de 1876 al número 3 del carrer Pierre
Lescot de París
(França). Primogènit de cinc germans d'una
família flamenca de músics bohemis,
on son pare tocava el violí i sa mare el piano.
Passà la seva infància a Le
Vésinet (Illa de França) i durant la joventut
estudià violí, tot i que la seva
vocació era ser ciclista professional, alhora que aprenia
l'ofici de mecànic. En
1893 començà a anar a classes de dibuix amb el
pintor Jacques-Lucien Robichon,
però aviat abandonà la formació
acadèmica. Amb Henri Rigal pintà a l'illa de
Chatou, mentre es guanyava la vida com a violinista zíngar i
impartint classes,
participant en curses ciclistes professionals per guanyar diners i fent
tota
mena d'oficis (jugador de billar, halterofília, boxejador de
fira, etc.). En
1894 es casà amb Suzanne Berly, amb qui tingué
tres filles. La seva carrera com
a ciclista finalitzà a causa d'unes febres tifoides que
contragué l'any 1896. Durant
la tardor d'aquell any començà el servei militar
i serví com a músic al 70è
Regiment d'Infanteria acantonat a Vitré (Bretanya), on el
caporal Fernand
Sernada el va introduir en el pensament anarquista i l'animà
a col·laborar en Le Libertaire.
El 18 de juny de 1900, en
un viatge en tren París-Sainnt-Germain durant un
permís militar, conegué André
Derain, amb qui llogà un estudi a l'illa de Chatou i
començà a pintar-hi. L'amistat
amb Derain durarà tota la seva vida i aquest li va descobrir
l'obra de Van
Gogh, el qual exercirà una gran influència en les
seves pintures. A primícies
de segle començà a comprar màscares iídols negres, convertint-se en un dels
primers col·leccionistes d'art negre africà,
paper pioner que li va ser
reconegut per Guillaume Apollinaire en 1912. Publicà amb el
caporal anarquista
Fernand Sernada les novel·les D'un
lit
dans l'autre (1902), amb il·lustracions de Derain,
i Âmes de mannequins. Roman de
moeurs égoïstes (1907). Entre 1902 i
1903 escrigué diverses novel·letes
pornogràfiques d'estètica decadent, que Derain
il·lustrava i amb les quals podien viure. Els anys
següents visqué a Chatou o
rodalies pintant i exposant amb Derain, Matisse i altres artistes
fauvistes.
Alhora, la seva pintura exhuberant i l'ús vibrant del color
testimonià la influència
decisiva de Van Gogh i, de forma més general, un cert
apropament als
impressionistes, alguns dels quals havien pintat a la mateixa zona
durant les
dècades de 1870 i 1880. En 1905
s'instal·là a Rueil-Mailmaison (Illa de
França)
i participà amb cinc olis en el seu primer Saló
dels Independents, que resultà
escandalós ja que marcà el debut del fauvisme
--«La cage aux fauves», la«gàbia
de feres» formada per Matisse, Dufy, Rousseau, Vuillard,
Rouault, entre
d'altres. En 1907 descobrí l'obra de Paul Cézanne
la qual li va influir força.
El reconegut comerciant d'art Ambroise Vollard s'interessà
per la seva obra, li
va comprà nombroses teles i en 1908 li organitzà
una exposició. A partir d'aquest
any la seva paleta esdevingué més
monocromàtica, sota la influència predominant
de Cézanne. També establí contactes
amb comerciant de quadres Daniel-Henry
Kahnweiler i va fer especial amistat amb els pintors Van Dongen,
Braque,
Picasso i Jacob. En aquesta època
començà a crear les seves primeres
ceràmiques. El 1911 Vlaminck viatjà a Londres i
pintà el Tàmesi. En 1913 tornà
a pintar amb Derain, aquest cop a Marsella i a Martigues. Com que tenia
tres
filles, quan esclatà la Gran Guerra no va ser enviat als
fronts i sempre mostrà
un profund antimilitarisme llibertari. En aquests anys
bèl·lics s'establí en
una fàbrica de la regió parisenca, on
començà a escriure poesia a més de
pintar.
Quan acabà el conflicte es divorcià i es
casà amb Berthe Combes, amb qui tindrà
dues filles (Edwige i Godeliève), i passà a viure
a Valmondois. En 1925 comprà
un immens casal en plena natura, La Tourillière, a
Rueil-la-Gadelière, on es va
instal·lar i on viurà fins a la seva mort. En
1929 publicà el llibre Tournant
dangereux, on palesà el seu
esperit de revolta. En els anys posteriors viatjà arreu de
França, tot i que
prosseguí pintant majoritàriament el Sena prop de
París. La seva obra final
mostra uns colors foscs, puntillats amb pinzellades gruixudes de blanc
contrastant. En 1933 exposà al Palau de Belles Artes de
París i en 1937 a Nova
York. En 1936 publicà un llibre de suggestiu
títol, Désobéir.
El maig de 1939 reuní un grup d'amics al restaurant
Compagnons du Tour de France i com a reivindicació comuna
contra les amenaces
dels nazis, calaren foc un retrat d'Adolf Hitler. En 1944
participà en un
viatge a Alemanya organitzat per les autoritats de la França
ocupada, fet pel
qual va ser detingut després de la guerra, acusat de
col·laboracionisme i
marginat de la vida pública. En 1953 publicà el
llibre Paysages et personnages, on
continuà amb la seva reivindicació de
la revolta. En 1956 la parisenca Galeria Charpentier li va organitzar
una gran
exposició, la qual provocà un gran debat sobre la
seva pintura. A més de Le
Libertaire, col·laborà en altres
publicacions anarquistes, com ara Anarchie,
de París (1901); Rebellion,
de
Brussel·les (1937); L'Homme et la
Vie,
de París (1946); i Le Monde
Libertaire,
de París.
Maurice de
Vlaminck (1876-1958).
***
- Pawel Grossman:
L'11 d'octubre
de 1966 mor a Varsòvia (Polònia) el militant
socialista llibertari i anarquista
d'origen jueu Pawel Grossman. Havia nascut el 26 d'agost de 1899 a
Varsòvia
(Polònia) i va ser un dels membres més actius i
destacats de la Anarchistycznej
Federacji Polski (AFP, Federació Anarquista Polonesa). Pawel
Grossman està
enterrat al cementiri jueu del carrer Okopowa de Varsòvia.
***
- Joan Serret i Bruguera: L'11 d'octubre de 1969 mor a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el militant anarcosindicalista Joan Serret i Bruguera. Havia nascut en 1899 a Badalona (Barcelonès, Catalunya), on va ser un dels homes de més prestigi de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ocupar càrrecs de responsabilitat en aquest sindicat durant la dictadura de Primo de Rivera. El juny de 1928 va assistir al Ple de Regionals de la CNT celebrat a Lavaneres. Entre 1928 i 1929 va formar part del Comitè de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), amb seu a Badalona. Va pertànyer al Comitè Regional de Catalunya de la CNT en 1930. També va participar molt activament en el moviment cooperativista i en les societats corals d'Anselm Clavé. En 1936 el Comitè de Salut Pública de Badalona va acordar transformar la Cartoixa de Santa Maria de Montalegre (Tiana, Maresme) en sanatori per a malalts tuberculosos i el va nomenar-ne administrador. Finalitzada la guerra, s'exilià a França, però va tornar a Catalunya en 1949. Al seu enterrament civil assistiren centenars de persones.
***
- Elías
Castelnuovo: L'11 d'octubre de 1982 mor a Buenos Aires
(Argentina) el
periodista, narrador, dramaturg, poeta, assagista i anarquista, i
després
comunista i peronista, Elías Castelnuovo. Havia nascut el 6
d'agost de 1893 al
barri de Palermo de Montevideo (Uruguai). Es crià en la
més absoluta misèria en
una família nombrosa d'origen italià --era el
penúltim de 10 germans-- i no
acabà els estudis primaris. Des d'infant treballà
en multitud de feines
(pintor, paleta, llanterner, mestre, ajudant cirurgià,
fuster, etc.) i
finalment es decantà per l'ofici de tipògraf i
linotipista. Apallissat per un
cunyat seu que vivia amb sa família, quan tenia 15 anys
fugí de casa seva i es
dedicà a recórrer el país a peu com un
rodamón. Després conegué un
contractista
que li va assignar feines a diferents llocs (Río Grande do
Sul, Uruguayana,
Concordia i Curuzú Cuatiá). De bell nou a
Montevideo, s'interessà pel món de la
cultura (literatura, música, pintura), visità
biblioteques i es matriculà
l'Escola Experimental d'Art Dramàtic i, més tard,
al Cercle de Belles Arts de la
capital de l'Uruguai. En aquesta època
freqüentà el Centre Internacional
d'Estudis Socials, seu de l'anarquisme de Montevideo, on
s'introduí en el
pensament llibertari. En 1912 s'instal·là a
Buenos Aires (Argentina), on restà
de per vida. A la capital argentina trobà feina en una
impremta, on se li va
encarregar de compondre les tesis de doctorat dels estudiants de
medicina;
conegué el doctor Lelio Zeno, amb qui va fer una bona
amistat, i amb el temps arribà
a tenir grans coneixements mèdics. Amb Fernando Gualtieri
edità la revista de
literatura llibertària La Palestra,
on col·laboraren Pedro del Rivero, Dante Motta i Bo. En
aquests anys col·laborà
en diferents publicacions llibertàries, com ara Tribuna Proletaria (1919), i en 1920
dirigí el suplement de La Protesta,
un dels òrgans oficials del
moviment anarquista argentí, publicació que
abandonà arran de les seves
constants baralles amb Diego Abad de Santillán. Entre 1920 i
1922 residí en
precàries condicions amb el doctor Zeno al Delta, a la
desembocadura del Paraná
Miní, atenent els illencs i fent tasques
humanitàries, especialitzant-se en
treure queixals, realitzar l'asèpsia de les ferides, fent
cures, etc.; també
ambdós organitzaren reunions socials on ensenyaven als
pobladors de la zona els
seus drets i a defensar-se dels terratinents locals. Després
va passar a fer de
mestre en una colònia reformatori d'infants abandonats i
delinqüents, però
l'abandonà aviat a causa dels seus mètodes
repressius. En 1922 retornà a Buenos
Aires, on començà a col·laborar en
diferents revistes (Mundo Argentino,Nueva Era,
etc.). En 1923 fou un dels fundadors del «Grupo
Boedo», format per escriptors
de la família socialista (anarquistes i marxistes) i
cultivadors del compromís
social, com ara Enrique Amorim, Leónidas Barletta,
Raúl González Tuñón,
Roberto
Mariani, Nicolás Olivari, José Portogalo, Lorenzo
Stanchina, César Tiempo, Álvaro
Yunque, etc., influenciats per literats del naturalisme, del realisme,
del
realisme socialista i del humanitarisme (Émile Zola, Balzac,
Anatole France,
Tolstoi, Gorki, Dostoievski, etc.), que s'havien conegut en el
lliurament dels
premis d'un concurs de poesia organitzat pel periòdic
anarquista La Montaña i
amb la iniciativa del
director de l'Editorial Claridad Antonio Zamora. Aquesta colla
d'escriptors
estava nucleada al voltant de publicacions com Dinamo,Extrema Izquierda
i Los Pensadores
--revista de la qual
Castelnuovo fou cap de redacció. El «Grupo
Boedo»
s'«enfrontà» al «Grupo
Florida»
que, inspirats per Ricardo Güiraldes, conreava una literatura
més preciosista,
elitista, avantguardista i «europeïtzant»
i
aglutinà escriptors com Francisco
Luis Bernárdez, Jorge Luis Borges, Oliverio Girondo, Norah
Lange, Leopoldo
Marechal, Conrado Nalé Roxlo, Nicolás Olivari
--que
començà boedo
i acabà florida--,
José Portogalo, etc., al voltant de publicacions com Proa i Martín
Fierro --l'escriptor anarquista Roberto Arlt
freqüentà els
dos grups. En 1923 guanyà el «Premi Municipal de
Literatura» de Buenos Aires
pel seu relat «Tinieblas», que fou considerada
l'obra inaugural del «Grupo
Boedo». En 1928 es casà amb Inés
Delfino, amb qui tingué dos infants (Allan Poe
i María Eugenia). En aquesta època
formà part dels grups Teatre Proletari i
Teatre Experimental d'Art (TEA), grup que estrenà obres
seves. El juny de 1931
marxà amb Lelio Zeno, convidats pel cèlebre
científic alemany Jorge Nicolai, a
l'URSS, on exercí com a corresponsal del diari La Nación i va fer amistat amb
Victor Serge. En tornà a l'Argentina
hagué d'enfrontar-se a nombroses persecucions, i fins i tot
s'intentà
aplicar-li la Llei de Residència per a deportar-lo del
país, cosa que no
s'aconseguí gràcies a la intervenció
del seu amic Liborio Justo (Lobodón
Garra), fill del general Agustín
Pedro Justo, aleshores president argentí.
S'afilià al Partit Comunista Argentí
(PCA) i col·laborà en el seu òrgan
d'expressió Bandera Roja
i en El Trabajo.
Fou redactor en cap del Boletín
Oficial de
la Unió Sindical Argentina (USA), central obrera de la qual
sorgí la
Confederació General del Treball (CGT). En 1932, amb Roberto
Arlt, fundà la
Societat d'Escriptors Proletaris. En 1942
col·laborà, amb Arlt, en Santa
Fe de Hoy. A començaments de la
dècada dels cinquanta, passà a ser un
intel·lectual al servei del peronisme
--considerà que l'antiimperialisme, anticolonialisme i
antioligarquisme del
Juan Domingo Perón eren coherents amb les seves idees
polítiques-- i col·laborà
en Mundo Peronista, sota el
pseudònimElicás, i La
Prensa, aleshores oficialista. Finalment
políticament acabà en
allò que es deia «esquerra nacional». En
1973 va ser nomenat doctor honoris causa
i professor emèrit per
la Universitat Nacional i Popular de Buenos Aires. Influenciat per
nombrosos
autors (Dostoievski, Tolstoi, Gorki, Edgar Allan Poe, Florencio
Sánchez, Rafael
Barrett, etc), els seus personatges (lumpenproletari) i els seus
escenaris
(zones marginals i de marginació de les ciutats)
caracteritzen la seva obra
marcadament llibertària. És autor de Carne
de cañón (1923 i 1930), Tinieblas
(1923), Notas de un literato naturalista
(1923), Malditos (1924), Entre los muertos (1925), Animas
benditas (1926), En nombre de Cristo
(1927), Los señalados
(1928), Teatro (1929), La marcha del hambre (1931), Larvas.
Cuentos (1931), Yo
ví...! En Rusia
(1932), El puerto (1933), Rusia Soviética. Impresiones de un viaje
a
través de la tierra de los trabajadores.
(Continuación de Yo vi en Rusia) (1933), Tragedia y Teatro proletario. Tres obras
(1934), Vidas proletarias. Escenas de la
lucha obrera (1934), El arte y las
masas. Ensayos sobre una nueva teoría de la actividad
estética (1935), Resurrección.
Impresiones de una conciencia
libre sobre la epopeya heroica del pueblo español
(1936, novel·la dedicada
a la Guerra Civil espanyola), La noria
(1936), Psicoanálisis sexual y
psicoanàlisis
social, examen de una nueva teoría de
desorientación política y económica
(1938 i 1966), Calvario (1956), Jesucristo y el reino de los pobres
(1971), Memorias (1974), Caña fístula
(1976), Sacrificados. Cuentos de la
resistencia
(1988, pòstuma), entre d'altres. Elías
Castelnuovo va morir l'11 d'octubre de
1982 a la seva casa del passatge El Rastreador al barri de Liniers de
Buenos
Aires (Argentina). En aquest barri porteny existeix actualment un
Centre
Cultural Elías Castelnuovo.
Actualització: 11-10-14